Mireia Llunell i Pere Arquillué. Teatre Romea.Foto: © David Ruano
El cafè (La bottega del caffè, 1750), de Carlo Goldoni al Teatre Romea. L'escenari és una gran cafetera elèctrica de bar actual. En aquest diorama, a mode de terrassa, s'hi mouen (mirant de no tocar amb el cap el dosificador de cafè, que els dissenyadors d'escenografia han fet un pèl baix) el bon cafeter Ridolfo, el seu jove mosso, el veí promotor d'una timba i els parroquians ludòpates i faldillers, el que té la llengua massa llarga, les esposes que hi busquen els marits esgarriats, la ballarina jove que surt a respirar al balcó. El cafè és l'espai de confidències, on surten a la llum les misèries humanes en un retaule apassionat i fugaç. Humor i mala bava que broda tot el repartiment. La primera frase que diu Joan Anguera (Don Marzio, el parroquià embolicaire), ens fa esclatar la primera rialla i, durant les dues hores següents, no hem deixat de somriure, pendents dels desficis dels personatges.
Pel llenguatge exquisidament traduït, pel perfum de realisme que destil·la el vestuari, les perruques i el capteniment de tots plegats, ens podem imaginar la vida dels canals venecians a tocar d'aquesta terrassa del segle XVIII, dirigida ara per Joan Ollé.