30 de novembre 2016

LA DESAPARICIÓ DE WENDY, A LA SALA BECKET

La desaparició de Wendy. Autor: Josep M. Benet i Jornet
Direcció: Oriol Broggi. Sala Beckett, Barcelona
La Sala Becket ha inaugurat la nova seu del carrer Pere IV al barri del Poblenou amb La desaparició de Wendy, de Josep M. Benet i Jornet, un homenatge a la màgia del teatre. Estrenada el 1985, ha estat versionada ara amb la sensibilitat del director Oriol Broggi. En un teatrí ambulant, uns comediants es preparen per representar Peter Pan per a fills de famílies de la noblesa. Un problema amb els telons del decorat els obliga a fer un canvi d'obra i improvisar amb el que tenen. Peter Pan es convertirà en la Ventafocs i embolica que fa fort. La desorientació dels actors es compensa amb la suposada professionalitat del director de la companyia (magnífic Joan Anguera) que n'ha vist de tots colors i, aquí, actua de mestre de cerimònies. Un Benet i Jornet felinià. 8/10
     

28 de novembre 2016

UN OBÚS AL COR, A LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Un obús al cor. Autor: Wajdi Mouawad. Traducció: Ramon Vila
Direcció: Oriol Broggi i Ferran Utzet. Biblioteca de Catalunya
L'entrada a escena de l'intèrpret (Ernest Villegas, brillant, d'antologia) en roba interior, descalç, trepitant la terra, ja és una declaració d'intencions. Wahab rep una trucada del germà: «Vine de pressa, la mare no està bé». Es llança al carrer i, adolorit, l'enfonsa l'acumulament de records. I els espectadors, prop d'una hora i mitja sense moure un múscul, aguantant-nos la respiració. Acabem mocosos i bruts de terra quan ens posem drets com si tinguéssim una molla i aplaudim i aplaudim... 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»



Comentaris d'altres obres representades de Wajdi Mouawad:
 CELS 

26 de novembre 2016

'LA PUTREFACCIÓ DE LA LLUM', DE JOSEP MASANÉS

Presentació de La putrefacció de la llum, de Josep Masanés
Llibreria Documenta de Barcelona, 24-11-2016
L'escriptor i advocat Josep Masanés —barceloní de naixença, menorquí d'adopció— és un escriptor multipremiat.  Amb la novel·la La Putrefacció de la llum va guanyar el XXIII Premi de Narrativa Ciutat d’Eivissa, el 2015, i l'ha publicada l'editorial eivissenca «Balàfia Postals», una editorial de proximitat.

El títol és la metàfora de les expectatives que no es compleixen. La claror de l'esperança que s'apaga i porta el desencís:

Crèiem que era possible un món just.
 
Bàsicament, La putrefacció de la llum és una novel·la de personatges, amb traces de novel·la històrica i de novel·la social. L'acció s'emmarca entre 1895  i 1931-36, és a dir, des de l'any de mobilització d'homes per anar a la Guerra de Cuba fins a ben entrada la II República.

La història s'explica a partir de la vida de dos nois procedents de  famílies de la classe obrera que malviu esclava del treball a les fàbriques del Poblenou de Barcelona.

Només covant el dolor i la ràbia

La novel·la és la seqüència de fets que il·lustra per què els dos xicots protagonistes —Albert Argilés i Salvador Figueres— fan la revolució, per què "desenterren" (literalment) les armes. Masanés n'explica el dia a dia, des que tenen 10 anys. Argilés, a més de perdre el pare a la Guerra de Cuba, perd també la mare. El xicot queda sense escolaritzar, marcat per la misèria, atrapat com els altres nois del barri en un ambient degradat, fent treballs d'adult i jugant, en el poc temps lliure, prop del llatzeret on aïllaven els empestats de les epidèmies.

Però, malgrat tot, Figueres i Argilés també coven l'esperança en el demà: Figueres vol ser forner, Argilés vol ser bibliotecari. Aquests somnis d'infantesa, fallits, seran el motor de la força revolucionària.

Fem el que fem sempre troben [el poder, l'Estat]
la manera de neutralitzar-nos. Ens disparen,
ens maten de gana, ens il·legalitzen, ens empresonen.

De grans, no tenen res a perdre, i la seva particular revolució és enfrontar-se al poder que ha humiliat i s'ha aprofitat de la seva classe social. Les accions violentes —emmarcades en l'anarco-sindicalisme— són el fruit de la combinació de ressentiment, de desig de venjança i d'idealisme.

Argilés —àlias «Germinal», com el protagonista de la novel·la d'Emile Zola— lidera un grup del barri, fa mítings, desperta consciències adormides, es posa al capdavant dels que lluiten per la dignitat dels obrers, però es converteixen en assassins. És perseguit, empresonat, torturat, processat sense garanties i condemnat a morir al garrot vil.

Si empres la violència estàs perdut.
Sucumbiràs doblement. Cauràs vençut
i t'hauràs convertit en allò que abomines.

La història avança per mitjà  de dues veus: el gruix més important és el relat d'una tercera persona no implicada, externa a la història, que en fa una narració de construcció cinematogràfica, linial, de ritme sincopat. Un mosaic de seqüències i canvis d'espai on mana la força torrencial dels esdeveniments, sense temps per a la reflexió.

En canvi, intercalat entre capítols, hi ha el monòleg lúcid i argumentat de Salvador Figueres que fa quan té una mica més de 50 anys. Des la distància dels fets, desgrana records i reflexions vitals i polítiques. Ha sobreviscut al líder i amic d'infància i, ara, a les portes de la mort, es prepara per explicar, en una mena de testament moral i ideològic,  la seva vida al fill absent. Ara bé, com passa amb la literatura del jo, Figueres refà la seva biografia seleccionant allò que el justifica.

Cal lluitar sense violar els principis que defenses.
També cauràs, però podràs fer-ho amb orgull.
Per desgràcia jo mai no podré dir el mateix.

Figueres ha vist morir el seu amic Argilés al garrot vil i ha participat en els fets de la Setmana Tràgica, ha patit persecució, ha malbaratat la vida i no li ha servit de res. És una víctima del desengany.

No sé si val la pena jugar a impartir justícia.
Em vaig convertir en allò contra el que lluitava.

Masanés empra majoritàriament la llengua estàndard, riquíssima, dúctil, polida,  sense manlleus. I, de sobte, emergeix —lluminosa— una punta de l'iceberg del pòsit lingüístic de l'autor:
Lèxic de la parla del Pallars, com cassigall, carallot, selló, estalzí...
Lèxic de la parla menorquina, com bereneta (un mos lleuger), doblers, rebosillo (manteleta amb caputxa),  mendastre (menta borda), mac (pedra, còdol)...
Lèxic especialitzat de la seva formació d'advocat, com contracte sinal·lagmàtic i commutatiu, sindèresi...

En definitiva, una altra aportació que identifica amb singularitat la història de La putrefacció de la llum i els protagonistes que van intentar substituir l'ordre social existent per un de —suposadament— més just (que els va deshumanitzar). Però eren fràgils:

Ell té una destral i tu no tens res. Les mans
 nues. Aquesta és la qüestió. El poder.

Tot i així, va valer la pena, conclou Figueres:

El tresor està en el camí. En haver lluitat,
en haver-ho intentat.

Per tot plegat, recomano La putrefacció de la llum, una novel·la vibrant, complexa, erudita, rodona.


© Lena Paüls 
Text de la presentació de La putrefacció de la llum, de Josep Masanés.  
Eivissa: Balàfia Postals, 2016. 
Llibreria Documenta, de Barcelona. 24 de novembre de 2016


*

Vídeos i imatges de la presentació

https://www.facebook.com/josep.masanes.9/videos/618115095038070/
https://www.facebook.com/josep.masanes.9/videos/618119188370994/
https://www.facebook.com/llibreria.documenta/videos/1804407006464847/

Les fotos són gentilesa
de la família Masanés i d'ASA

24 de novembre 2016

OUTUMURO BCN RETRATS, AL PALAU ROBERT

Outumuro presenta una sèrie de fotografies de moda i retrats excepcionals al Palau Robert. Nascut a Merca (Ourense) el 1949, format a l’Escola Massana com a dissenyador gràfic. Al seu estudi barceloní ha creat en els darrers 25 anys la imatge gràfica i de comunicació visual de molts dissenyadors de moda de renom. Pel que fa als retrats, converteix en personatges les persones retratades. S’inspira en els grans mestres de la pintura i en els personatges i l’estètica del cinema. Retrats preparats, composicions meticuloses, però sempre tenen un punt de misteri inquietant

Ferran Adrià emparentat amb Picasso
 Outumuro.
En la seva llista de retrats barcelonins, àmbit en el qual se centra l’exposició, apareixen actrius i actors com ara Carme Elias, Lluís Honar, Eduard Fernàndez, Quin Gutiérrez, Sergi López, Àngels Bassas, Ariadna Gil o El Tricicle; arquitectes com Benedetta Tagliabue, Ricardo Bofill, Beth Galí i Òscar Tusquets; companys de professió com Leopoldo Pomés, Pilar Aymerich i Colita; models com Martina Klein, Judit Mascó i Verónica Blume, o escriptors com Rosa Regàs, Eduardo Mendoza o Enrique Vila-Matas.

Exposició oberta fins al 26 de febrer del 2017

23 de novembre 2016

CENSURA DE 'LA OBRITA' DE 'POMPEYO FABRA'

Imatge de l'exposició 'Vermell de censura'
L'informe que la censura va fer el 1954 de les Converses Filològiques de Pompeu Fabra diu (la transcric per si un cas no es veu bé la imatge): «Versa sobre cuestiones gramaticales sin que exista nada irreprochable en la obrita. Pompeyo Fabra es un catalanista furibundo que ha dedicado toda su vida  a la exaltación morfológica i filológica de la lengua catalana. I a pesar del matiz catalanista de la obra, como gracias al movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconvenient en que ésta pueda publicarse».
Doncs, gràcies.

22 de novembre 2016

INVITACIÓ A LA PRESENTACIÓ DE 'LA PUTREFACCIÓ DE LA LLUM'

Llibreria Documenta (Pau Claris 144, Barcelona) 
24 de novembre, dijous, 19:00 h
Presentaré la novel·la
La putrefacció de la llum
i en parlarem amb Neus Escandell, editora 
de Balàfia Postals d'Eivissa 
i amb Josep Masanés, l'autor. 

Hi sereu molt benvinguts.


Una cosa he après de l’art, 
és que la mentida i la irrealitat 
són més belles. Ens apaivaga i 
consola davant la manca de justícia.
JOSEP MASANÉS


Seguiu l'esdeveniment a FB




21 de novembre 2016

TECNOLOGIES DE LA VIOLÈNCIA, A ARTS SANTA MÒNICA

Exposició Tecnologies de la violència
Arts Santa Mònica. Fins al 8 de gener





Sents la violència? Hi ha moltes formes de violència, però no les sents. Que no les sentis, no vol dir que no existeixin. 




L'exposició aborda les relacions crítiques de l’art amb la producció contemporània de violència. La tecnologia, com a sistema d’organització, serveis i control del poder, té instruments de domini global a internet i els sistemes electrònics.
Relacionat amb l'exposició, s'organitza un extens repertori d'activitats d'entrada gratuïta:
Recomano el concert-performance: Maja Bajevic: Slogans Remix (9 de desembre a les 7 del vespre). Juntament amb el grup musical Basheskia & Eduard EQ. Maja Bejevic ha compost música per a un centenar d'eslògans, frases breus i contundents que regeixen el món i les configuracions semiòtiques i psicocognitives de la societat contemporània.
 
Exposició oberta fins al 8 de gener de 2017


19 de novembre 2016

ARQUITECTURA I SEXUALITAT, AL CCCB

Exposició 1.000 m2 de desig. Arquitectura i sexualitat. CCCB

L'exposició de gran format 1.000 m2 de desig, que hem visitat al Centre de Cultura Contemporània, investiga com s'ha projectat, construït i imaginat els espais per al sexe en la societat occidental des del segle XVIII fins ara. No s'hi presenten models tradicionals d'espais domèstics i prostíbuls, sinó d'espais privats concebuts per al plaer, tant reals com llocs que s'han imaginat i s'han construït per mitjà del llenguatge o l'art. Dues-centes cinquanta peces, entre dibuixos i maquetes d’arquitectura, instal·lacions artístiques, audiovisuals i materials de ficció (des de la literatura llibertina, —com per exemple, interpretacions d'espais de l'obra de Sade— fins a la realitat virtual del ciberespai) que posen de relleu que la pràctica de l'arquitectura ha estat dominada fins no fa gaire per homes.
El recorregut compta amb un gabinet de lectura de ficció llibertina i unes cabines on es projecten pel·lícules pornogràfiques.

Exposició oberta fins al 19 de març de 2017

18 de novembre 2016

WOHNWAGEN, A LA SECA ESPAI BROSSA

Wohnwagen. Autor: Rémi Pradère. Traducció: Max Grosse Majench. 
Direcció: Anna Serrano i M. Grosse Majench.  La Seca Espai Brossa
Entrem a l'Espai Brossa, convertit en una cúpula, una mena de cova amb bancs i taulells, rajos làser, moviments, sons inquietants i els actors barrejats entre el públic. En competència, l'Amor i Desamor.  Els espectadors som testimonis de les actuacions de l'àngel multilingüe (monòleg antològic de Laura Weissmahr en català, castellà, francès, anglès, alemany i italià) que posa l'esquer a la parella triada (interpretada per Elena Martín i Max Grosse Majench, la versemblança); de la fada (al seu punt eteri, Oriol Puig) que contribueix a envoltar-la l'àmbient màgic; de la bruixa (cibernètica, Kira Anzizu) que li augura només tres mesos de felicitat, abans que cadascun dels membres manifesti que persegueix un objectiu diferent a la vida, i del dimoni (camaleònic, Guillem Barbosa) que n'espera pacient la desfeta segura.    
L'espectacle en alemany es va estrenar dins de la plataforma de Berlín, el 2014, amb el títol Der Wohnwagen i el 2015 es va poder veure subtitulada a la Sala Beckett. Ara, en català. La imaginació a escena. 8/10
      

EL DESPERTAR DE LA PRIMAVERA, AL TGB

El despertar de la primavera. Autor: Frank Wedekind
Direcció: Marc Vilavella. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona
Quinze intèrprets i set músics en directe. Un gran musical encabut dins un teatre petit, dels anomenats alternatius. Un equip jove i tres actors veterans de l'escena catalana: Roser Batalla (alternant amb Rosa Vila) i Mingo Ràfols. Un muntatge que referma el talent de la nova fornada d'interprets que saben cantar, ballar i interpretar. A escena, molta il·lusió i molta energia despesa. El conjunt posa de  manifest que amb aquest material humà és possible treure un resultat espectacular, sense cap altre mitjà de suport. Bravo, Marc Vilavella, per haver-ho aconseguit. Gràcies, Teatre Gaudí de Barcelona, per acollir aquest espectacle d'alt nivell dels professionals emergents. I, mentrestant, els teatres públics bada que bada. 10/10
  



17 de novembre 2016

OPERA FOR KIDS, AL TEATRE BORRÀS


Guió i direcció: Edu Pericas. Teatre Borràs, Barcelona
Per a espectadors més grans de 6 anys.

Els espectadors als quals s'adreça aquest espectacle són fills de famílies melòmanes, coneixen la majoria dels fragments que s'hi presenten, fins i tot en taral·legen les tornades.  Madama Butterfly, La Traviata, La flauta màgica, Tosca, Il Barbiere di Siviglia, Gianni Schicchi, Carmen, L'Elisir d'Amore, Il Trovatore, Faust, Turandot o A night at the Opera, il·lustrades les veus de soprano, tenor i baix, tot amb un context de comicitat. Gemma Martínez, Anna Belén Gómez, Albert Gràcia i Ulises Ordúñez, intèrprets amb unes veus formidables i molt dúctils a escena.  8/10  

  




16 de novembre 2016

ELS PERSEGUIDORS DE PARAULES, AL TEATRE NACIONAL

Els perseguidors de paraules. Autor i director: Marc Artigau
Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona
Per a espectadors més grans de 3 anys

Adaptació teatral del conte Els perseguidors de paraules (Editorial Estrella Polar) on en el món del somni d'una nena, diferents elements lingüístics lluiten per combatre els senyors Barbarismes i arribar a eliminar el monstre que fa desaparèixer les paraules. Els infants espectadors, separats dels adults que els han acompanyat al teatre, ajuden els 'bons' en aquesta tasca amb diverses actuacions i criden, com en un conjur, cadascú la paraula que els agrada més. Una història ben seqüenciada que ens ha sorprès per la imprecisió en el tractament lingüístic. Un treball de llengua poc acurat, amb fraseologia espanyola en boca dels personatges que, teòricament, malven a favor de la puresa. I uns senyors Barbarismes que no diuen barbarismes, sinó que parlen, majoritàriament, en una altra llengua. ¿Qui ha dit que per als infants tot val? Els filòlegs en sortim amb les mans al cap. 7/10
  

15 de novembre 2016

EXPOSICIÓ 'BÀLSAM I FUGA', A CAIXAFORUM

Mural realitzat per Ricardo Cavolo, en col·laboració amb interns
del Centre Penitenciari Mas d'Enric. © FotoGasull
L'exposició presenta 50 obres d'art creades per presos dins la institució penitenciària, recopilades al llarg de quatre anys. Combina les creacions realitzades als deu centres penitenciaris de Catalunya amb peces que procedeixen de la Col·lecció d'Art Contemporani de la Fundació "La Caixa". Peces de diversos formats, la majoria dels quals elaborades amb materials reciclats, que ressegueixen des de l'emoció els dilemes vitals a què s'enfronta qui es troba privat de llibertat. En aquests tallers, molts interns han pres contacte per primer cop amb l'art.

Exposició oberta fins al 15 de gener.
Entrada lliure per als clients de «La Caixa»

14 de novembre 2016

WORLD PRESS PHOTO 16, AL CCCB

Waiting to register,  de © Matic Zorman
Fotografies que corprenen pel fons i la forma. Instantànies de patiments i d'alegries. 150 fotografies guardonades de les vuitanta-i-tantes mil que han rebut els organitzadors per fer-nos entendre una mica el món. Cada any em sorprèn la quantitat de visitants que congrega aquesta exposició al Centre de Cultura Contemporània.  Enguany hi anem havent dinat, cap a quarts de tres, pensant que no hi hauria gaire públic i hem de fer una hora de cua. Un cop dins, em sorprèn també el silenci amb que els visitants mirem cada fotografia, lliurats a llegir els relats dels contextos en què van ser preses, prenent seient davant d'audiovisuals, sense moure'ns fins que passa la imatge que hem vist quan hi hem arribat... Admiració reverent que no sentim en cap altra exposició. Admiració pels fotoperiodistes, per l'art, per la vida que s'obstina a emergir un cop i un altre, pel món que demana ser entès i no entenem mai prou.

Hope for a New Life, de © Warren Richardson
Vegeu en aquest blog l'apunt
EL PAS D'UN NADÓ SOTA UNA FILFERRADA:
PREMI WORLD PRESS PHOTO 2015

MAMBO, AL MALDÀ

Mambo. Dramatúrgia i direcció: Oriol Tarrasón. 
El Maldà, Barcelona. Foto: ©Enric Romaní

Un avís previ: si un vespre passeu per davant d'El Maldà a l'hora de la representació de Mambo i pel balcó de la sala surt una dona amb un vestit vermell de ballarina de competició cridant auxili, sapigueu que és una ficció (que s'ajusta molt a la realitat). Per què el títol Mambo? La parella protagonista es va conèixer ballant el mambo i fins i tot n'havia guanyat campionats. Ara són un matrimoni amb dos fills, ell treballa moltes hores i s'ha desentès de la canalla, mentre ella els educa i mena la casa. Ell desconnecta de la feina anant a ballar el mambo en un local prop de casa. ¿I ella amb què i quan desconnecta?
Annabel Castan i Dani Arrebola són els intèrprets d'aquest matrimoni en pugna constant.  «¿La supervivència d'un matrimoni rau en divorciar-se cada dia?», ens interroguen. Comencen l'espectacle amb un mambo ballat esplèndidament, però a continuació cau el cortinatge brillant i, des del menjador de casa seva, expliquen als espectadors —traspassant la quarta paret— les misèries domèstiques, amb llengua esmolada per als retrets. Ella ha pres la decisió de divorciar-se, però ell no vol admetre que ja no s'estimen. Ella no està preparada per a la vida laboral, ell sempre ha portat els diners a casa. Ell no sap res del dia a dia dels fills i sap que acabarà perdent-los. Es van estimar, però ara el matrimoni és irrecuperable, per tant, han de pactar.
Ens hem quedat amb les ganes que els intèrprets repetissin el mambo amb què ens han obsequiat tot just entrar. 8/10





12 de novembre 2016

AMANDA T, A LA SALA ATRIUM

Amanda T. Inspirada en la història d'Amanda Todd
Dramatúrgia i direcció: Àlex Mañas. Sala Atrium, Barcelona
Greta Fernández expressa a la perfecció la fragilitat del personatge real en qui es basa Amanda T, l'adolescent canadenca de 15 anys, Amanda Todd (Port Coquitlam, Canadà, 1996 - 2012) que volia ser famosa. Va patir assetjament a la xarxa per un desconegut que va difondre la imatge de la noia mostrant els pits. La imatge va perseguir-la, afegida a l'escarni i humiliacions per part dels companys d'institut, canvi de residència i nous instituts. Va ser objecte de xantatges que es van fer irresistibles i l'Amanda va optar pel suïcidi el 2012. Després de quatre anys d'aquest fet,  les imatges encara es troben desprotegides a Google. L'actor Xavi Sàez acompanya l'actriu (que debuta al teatre amb aquesta obra) amb subratllats delicats en el gairebé monòleg lúcid del sentit comú, de la inocència traïda. Una reflexió que cal transmetre als joves internautes. 9/10
 




11 de novembre 2016

REVOLTA DE BRUIXES, AL TEATRE LLIURE DE MONTJUÏC

Revolta de bruixes. Autor: Josep Maria Benet i Jornet. 
Direcció: Juan Carlos Martel Bayod.  Espai Lliure, Teatre Lliure
Revolta de bruixes de Josep M. Benet i Jornet es va estrenar el 1976, a TVE. Tracta d'unes dones de la neteja de les oficines d'una fàbrica que reclamen que se'ls pagui mitja hora més cada dia, que és el que triguen a acabar la feina. La primera vegada que la vaig veure, el 1981, no em vaig adonar tan nítidament del fet que l'encarregat fa d'escut del poder. Rep les queixes i, suposadament, les transmet als empresaris. La imatge de fragilitat de l'encarregat (magnífic Xicu Massó) fa pensar que es troba més a la banda de les obreres que no pas a la dels propietaris de la fàbrica. Però li toca fer la funció de parar el cop i és qui en rep les represàlies, no pas els de dalt. M'ha sobtat la comicitat de l'empleada (Chantal Aimée) que es fa amb l'encarregat, aquí, amb la direcció de de Juan Carlos Martel Bayod, fins i tot és una caricatura sense suc ni bruc. Em sembla que avui, Revolta de bruixes serveix per recordar-nos un fet paral·lel a aquestes representacions: l'entronització de Donald Trump. A l'obra, la revolta es tanca perquè una de les dones fa una lectura de les cartes astrals en positiu. Totes les altres, vist que l'energia gastada en la revolta no ha servit de res, decideixen seguir aquesta líder que els mostra un futur —de fum—,  més il·lusionant que no pas batallant al costat de la líder natural (Bravo, Aurea Márquez) que no ha solucionat res,  tot i tenir tots els arguments a favor. 7/10
 




10 de novembre 2016

RELATO DE UN NÁUFRAGO, AL TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

Relato de un náufrago. Autor: Gabriel García Márquez.
Dramatúrgia i direcció: Marc Montserrat-Drukker. Teatre Lliure Gràcia
Arran de la publicació en el diari «El Observador» de Bogotà del relat veritable de Luis Alejandro Velasco, supervivent del naufragi  d'una fragata militar el 1955, que va recollir per escrit Gabriel García Márquez, el règim dictatorial de Rojas Pinilla va clausurar el diari i el jove escriptor es va haver d'exiliar de Colòmbia.  A l'espectacle Relato de un náufrago,  l'actor Emilio Gutiérrez Caba interpreta el periodista que recull per escrit la peripècia contada pel mariner  que va caure a l'aigua a causa del desplaçament de la càrrega de contraband que duia mal fixada el vaixell. El xicot va passar deu dies en un bot, perdut en alta mar, a mercè dels taurons, des d'on va veure impotent com perdien la vida vuit tripulants.  La versió oficial va atribuir el naufragi a una tempesta. Àngel Llàcer és l'actor que interpreta el mariner,  és qui es mulla  —literalment en remull les tres quartes parts de l'espectacle— en l'espectacle basat en un relat esfereïdor de títol quilomètric: Relato de un náufrago que estuvo diez días a la deriva en una balsa sin comer ni beber, que fue proclamado héroe de la patria, besado por las reinas de la belleza y hecho rico por la publicidad, y luego aborrecido pot el gobierno y olvidado para siempre. 9/10
   

09 de novembre 2016

LA TREVA, AL TEATRE VILLARROEL

La treva. Autor: Donald Margulies. Traducció: Cristina Genebat
Direcció: Julio Manrique.  La Villarroel, Barcelona
El fotoperiodisme de guerra és una professió de risc que sovint es converteix en vocació irrevocable. La protagonista de La treva arriba a casa seva a Nova York, convalescent a causa de l'explosió d'una bomba a l'Iraq. Ha estat en coma  i l'ha vetllada amatent la seva parella també fotoperiodista. L'home ja ha pres una decisió, no vol fotografiar més l'horror, aspira a tenir una vida tranquil·la.  La visita de l'editor i amic de la parella acompanyat d'una noia jove i desacomplexada amb qui ha començat una relació i dispara preguntes com ara «¿És més important fer la fotografia que ajudar la víctima?», és l'espurna que farà trontollar l'estabilitat aparent. Les interpretacions de Ramon Madaula, Mima Riera, Clara Segura i David Selvas han aconseguit tensar les situacions fins a fer-nos emocionar de la mà de Julio Manrique i el text que Cristina Genebat ha traduït. Per a l'autor, Donald Margulies, tots els personatges tenen la seva justificació vital. A la darrera escena em vaig trobar amb els ulls enaiguats. A la grada que tenia davant molts espectadors treien mocadors o es passaven els dits per les galtes remullades. Poques vegades passa en un teatre. No deu ser perquè sí, que recomano vivament aquest espectacle. 10/10

08 de novembre 2016

EL FILÓSOFO DECLARA, AL TEATRE ROMEA

El filósofo declara.  Autor: Juan Villoro. Direcció: Antonio Castro
Teatre Romea, Barcelona
Els personatges de l'obra El filósofo declara viuen mentint-se. Un filòsof apartat voluntàriament del món per una suposada demència senil (interpretat per Mario Gas), l'esposa que aparenta ser submissa (Rosa Renom), un filòsof rival que els visita (Ricardo Moya), un intel·lectual que fa d'actor que treballa de xofer per a l'invàlid que no ho és (Jordi Andújar), una neboda que ha escrit una novel·la (Meritxell Calvo). Ningú no és innocent. Quan el filòsof declara, a l'últim minut de l'última escena, les caretes cauen, sobretot la seva davant de l'espectador (que no en volia saber d'altra!) Un text contundent que combina tesi i comèdia. 9/10
 

07 de novembre 2016

'PREMIS O CÀSTIGS LITERARIS?, ARTICLE PUBLICAT A «NÚVOL»

Vegeu l'article Premis o càstigs literaris?
publicat a «Núvol. Diari digital de cultura», 7-11-2016


http://www.nuvol.com/opinio/premis-literaris-un-altre-relat/

DRAPS, AL TEATRE ROMEA


Per a espectadors més grans de 3 anys

El Teatre Romea ha encetat la temporada del cicle Viu el Teatre amb Draps, un espectacle de titelles i objectes per a primers espectadors.  Un conte poètic que té com a protagonista un ésser fet d'un garbuix de draps que s'interessa per la natura. Arriba la primavera i en una torreta de les moltes que té a casa seva hi neix una flor estranya. S'informa en llibres i a internet i no en treu l'aigua clara, per tant, surt a la recerca de qui pugui donar-ne notícia. Traspassa muntanyes i mars, fa nous amics i amplia els coneixements. Torna a casa  i continua regant el test amb l'esperança que a la primavera següent torni a créixer la flor, de la qual ja sap que s'anomena dent de lleó. Han prestat atenció al conte fins i tot els petits d'un any que, als braços dels progenitors,  han fet una marranada a cor quan s'han encès els llums i han vist que Draps havia desaparegut entre bambolines. 8/10





ART, AL TEATRE GOYA

Art. Autora: Yasmina Reza. Traducció: Jordi Galceran
Direcció: Miquel Gorriz. Teatre Goya, Barcelona
La comèdia Art de la dramaturga contemporània Yasmina Reza és una joia que demana tres grans intèrprets. Hi són, a l'escenari del Teatre Goya: Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva. Dels tres actors qui presenta un perfil més desconegut per al gran públic és Pere Arquillué, aquí posant-se a la pell d'un personatge conciliador que rep de les dues bandes. Un dels seus dos amics ha adquirit un quadre pintat de blanc i l'altre li ho recrimina obertament.  ¿Què es debat a Art? ¿Què pesa més en cada peça artística,  l'emoció que ens produeix o el valor de cotització al mercat? En realitat l'art és l'excusa per mitjà de la qual es posa de manifest la distància que els personatges han anat interposant entre ells al llarg del temps. L'amistat que va començar fresca i lliure s'ha anat emboirant amb paraules que han fet forat enverinat en l'altre i ara ja és irrecuperable, segons intuïm per les confessions que cadascú fa a la quarta paret, és a dir, als espectadors. Tot en una adaptació catalana d'alt voltatge. Per al conjunt de l'espectacle, ovació de les que es recorden. 10/10




05 de novembre 2016

NINE, AL TEATRE EÒLIA

Nine. Les dones de Guido Contini. Llibret: Arthur Kopit. Lletra i música:
Maury Yeston. Adaptació: David Pintó. Teatre Eòlia, Barcelona

Diu l'actriu i cantant Mariona Castillo (Barcelona, 1983) que aquest musical la perseguia des de feia anys. El seu pas en les últimes temporades per diversos muntatges musicals de llarg recorregut («Mamma mia!», «Cop de rock», «Guapos & Pobres») i algun de cambra («Mares i filles», «Limbo») hauran fet que se'l reservés fins ara. I quan s'hi ha posat, ha entrat en la pell de totes les dones protagonistes que envolten el període en crisi de la quarantena del director de cinema Guido Contini —un musical de Broadway del 1982, basat en el film «8 i 1/2» de Federico Fellini i que es considera autobiogràfic del mític cineasta—, un personatge que en el muntatge de Mariona Castillo hi figura absent en una cantonada de l'escenari, amb una simple cadira i una americana al respatller.
  ANDREU SOTORRA, fragment de la crítica Nine. Les dones de Guido Contini



04 de novembre 2016

NINGÚ ET VA DIR QUE FOS FÀCIL, AL TEATRE REGINA

Ningú et va dir que fos fàcil. Autor i director: Gerard Nicasi Ruiz.  
Jove Teatre Regina, Barcelona
Ningú et va dir que fos fàcil, de Gerard Nicasi, un espectacle deliciós adreçat al públic adolescents,  un camp que ha explorat amb èxit la sèrie Merlí, a TV3. Per a infants fins a dotze anys hi ha muntatges teatrals de tot tipus que ja compten amb un públic consolidat que es renova cada temporada, en canvi, per a espectadors potencials a partir de dotze anys el desert és absolut. S'avorreixen als espectacles dels petits i encara no se senten còmodes a la majoria d'espectacles per a adults. Doncs, bé, aquí tenen la proposta del Jove Teatre Regina. L'acció transcorre a l'aula d'un institut de secundària, per mitjà d'un musical, amb intèrprets joves, però que ja han trepitjat uns quants escenaris. Hi tenen lloc enamoraments, assetjaments, amistats i desencontres, emocions a flor de pell de personatges que viuen marcats per la seva circumstància.  Els espectadors de la meva sessió eren majoritaris pares amb fills de deu o dotze anys que també s'ho van passar bé. Només un grupet—només un—, de nois i noies de l'edat dels protagonistes que s'havien organitzar per anar al teatre. Anaven sols i estaven tan emocionats, es veien tan reflectits en el que passava a l'escenari que l'espectacle per a mi va ser a la platea. Bravo, Jove Teatre Regina per programar teatre juvenil de qualitat. 8/10


03 de novembre 2016

UNA VIDA AL TEATRE, A LA SECA ESPAI BROSSA

Una vida al teatre. Autor: David Mamet. Traducció: Anna Soler 
Direcció: Moisès Maicas. La Seca Espai Brossa, Barcelona
L'actor Enric Majó (Rubí, Vallès Occidental, 1945) commemora els 50 anys de professió amb Una vida al teatre, una obra de David Mamet. L'acompanya a l'escenari Dafnis Falduz, un jove intèrpret que porta moltes hores de professió a l'esquena. L'obra és un repàs metateatral maliciós fet de contrastos en boca de dos actors que actuen en una obra, l'un és veterà i l'altre és novell. Sembla que només comparteixen el camerino abans i després de cada actuació, però els uneix la passió per la feina ben feta. Hem viscut Una vida al teatre com un regal esplèndid. En volem més, d'aquest bombó d'aniversari. 10/10

EL PETIT PRÍNCEP, AL SAT

El Petit Príncep. Autor: Antoine de Saint-Exupéry
Dramatúrgia i direcció: Florence de Andia. Sant Andreu Teatre
Per a espectadors més grans de  5 anys.

Una nova versió d'El Petit Príncep, d'Antoine Saint-Exupéry, en aquest cas al Sant Andreu Teatre (SaT), amb dos intèrprets: Òscar Rodríguez, en el paper de l'aviador narrador, i Montse Puga, manipuladora del titella del Petit Príncep.  
Tenim present —i l'hi tindrem per molt de temps— el musical El Petit Príncep estrenat a la Sala BARTS ja fa dues temporades sota la direcció d'Àngel Llàcer, i que aquest Nadal tornarà en cartellera. Però aquest muntatge de petit format, adaptat a partir de la versió francesa d'Ombres Folles és delicat i poètic i està molt ben resolt plàsticament. Els petits segueixen amb molt d'interès la poesia expressada en les cançons, en les imatges projectades, en les ombres, en l'acompanyament musical per mostrar que «allò important es veu només amb els ulls del cor». 8/10



02 de novembre 2016

'EXTRANHA FORMA DE VIDA', AL MALDÀ

Estranha forma de vida. Basat en textos de Fernando Pessoa. 
Dramatúrgia:  Jèssica Rimblas i Óscar Jarque. 
Direcció: Joan Maria Segura.  El Maldà, Barcelona
Núria Cuyàs i Óscar Jarque es posen a la pell de l'escriptor Fernando Pessoa (Lisboa, 1888 - 1935) i d'Ofelia Queiroz i n'expliquen la història d'amor. La base textual procedeix de la correspondència que van mantenir Fernando i Ofelia, on l'escriptor mostra una reticència al compromís cada vegada que la noia el convida a viure plenament el seu amor. Un dels setanta heterònims de l'escriptor s'interposa en la relació de la parella i n'insinua l'homosexualitat de l'autor. L'espectacle recrea l'atmosfera d'aquesta relació amb fados cantats en portuguès. Un muntatge profund i delicat al qual els dos intèrprets hi aporten color i poesia. 9/10
   




EXPOSICIÓ 'PARLARÉ A CLASSE'

Exposició Parlaré a classe. Isabel de Villena,
una experiència pedagògica singular

L’exposició de petit format Parlaré a classe, comissariada Ricard Lobo i Piti Español, vol posar en valor la tasca pedagògica a contracorrent que va portar a terme Carme Serrallonga a la fundació de l’Escola Isabel de Villena, a favor de l’escola catalana i democràtica en la postguerra civil espanyola. Serrallonga, dona de gran vocació pedagògica, va apostar per mantenir la continuïtat del català, dels valors humans i pedagògics de l’ensenyament públic de l’Institut Escola de la República i una voluntat democratitzadora i modernitzadora que contrastava amb el projecte de l’escola franquista representada per Agustina de Aragón i la consigna “No hablaré en classe”. S'hi mostren alguns dels documents oficials adreçats a les escoles que donen a conèixer les imposicions del règim de la dictadura franquista a les escoles: ensenyament en castellà, nens i nenes separats, assignatures per conformar l’esperit nacional espanyol, entre d'altres.
A la sala 4 (Cotxeres) del Palau Robert, fins a l'11 de desembre.

Vegeu l’exposició Parlaré a classe en imatges:

01 de novembre 2016

RENARD O EL LLIBRE DE LES BÈSTIES, AL TEATRE LLIURE

Renard o el Llibre de les bèsties. Autor: Ramon Llull.
Adaptació i direcció: Marc Rosich. Teatre Lliure Montjuïc
Per a espectadors més grans de 7 anys

 «E dix al Orifan aquestes peraules: D'aquí avant gran inamistat serà
entre les bèsties qui mengen carn e les bèsties qui mengen erbe; car
lo rey e sos consellers mengen carn, e vosaltres no havets en son
concell neguna bèstia qui sia de vostra natura, ni que vostre dret mantenga»

Un musical vistós per explicar als petits les intrigues de Na Renard per aconseguir el poder. A l'escenari, una autocaravana de food trucks i molta fantasia visual. Interpretacions memorables dels personatges del Lleó, el Lleopard, la Lleoparda, l'Elefant, el Bou i la Guineu o Na Renard. Música original de la compositora i pianista Clara Peya, que actua en directe. Un espectacle que fa lluir la faula lul·liana i l'actualitza. 10/10