31 de desembre 2016

'VERNISSATGE', AL MALDÀ

Vernissatge. Autor: Václav Havel. Traducció: Monika Zgustová.
Direcció: Marilia Samper. El Maldà, Barcelona
Vernissatge, una peça breu del dramaturg txec Václav Havel, interpretada per Alberto Díaz, Xavier Pàmies i Carla Ricart. Una parella —comunista benestant, al text original— rep la visita concertada d'un amic que es presenta amb un pom de flors que xoca d'entrada perquè no saben on col·locar-lo. Li han preparat un vernissatge en ocasió del redisseny del pis on viuen. Per la descripció que en fan al nouvingut ens adonem que els objectes nous que pengen a les parets i moblen la sala no tenen història, ni sentit pràctic. En l'amic busquen l'aprovació que arriba amb entusiasme escàs. Per torna, aboquen sobre el personatge una mirada egocèntrica, convençuts que tothom ha de ser perfecte com ells creuen que són.  Aviat la farsa fa aigües i posa de manifest la frustració de la parella amfitriona. Un text del 1975, vigent, que resisteix bé el pas del temps. Un clàssic contemporani. 9/10
 


30 de desembre 2016

ROSER AUQUÉ I CABRÉ, IN MEMORIAM


Recordaré la Roser Auqué i Cabré pel seu somriure a l'hora d'encarar les dificultats.  Tota la resta de llegat és important, però em quedo amb la mirada de dret, mig burleta, que feia marxar escuat qualsevol dimoni. Reusenca de naixença, barcelonina d'adopció i duesaigüenca d'ascendència, era  enginyera tècnica industrial i màster en Enginyeria i Gestió de les Energies Renovables, graduada a l'Escola d'Arts aplicades i oficis artístics de Barcelona 'La Llotja'.
A Duesaigües la vaig tractar, més enllà de les salutacions veïnals, arran dels seus primers treballs de pintura, que em van sorprendre pel delicat hiperrealisme gairebé fotogràfic. Vegeu l'apunt  Les aquarel·les tàctils de la Roser Auqué.  Més endavant, va deixar-se anar i, sense abandonar el realisme, va treballar la composició, va dibuixar i aprofundir noves tècniques sobre suports diversos i va ampliar la temàtica, al mateix temps que anava definint l'estil en cada nova peça (Vegeu l'apunt sobre l'exposició Moments de festa).

Vaig tenir la sort que llegís Un riu que creix de nit (publicada per l'Ajuntament de Duesaigües, 2014, i en edició digital),  novel·la d'aventures per a lectors més grans de deu anys,
i en fes un mural per a la presentació a l'Ateneu.
El dibuix de la Roser va passar a ser punt del llibre. Vegeu-ne el fragment que il·lustrava:

—Si l'obliguem a seguir-nos pot mossegar-nos. 
Decideixen deixar-lo en aquella banda, i tornar-lo a buscar l'endemà al matí, tan bon punt despunti l'alba. El gos no fa cap gest amb intenció de seguir-los quan passen a grans gambades per sobre de les pedres. 
L'aigua del rierol creix impetuosa per moments. 
—Que estrany! Si no ha plogut...
LENA PAÜLS. Un riu que creix de nit, cap. 6


Gràcies, Roser, per tot el que hem après de tu.

29 de desembre 2016

CONCERT TEATRALITZAT 'LA BOHÈMIA', A LA SECA

La bohèmia.  Dramatúrgia i direcció: Agustí Humet
Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona

Amb el concert teatralitzat La bohèmia hem viatjat a l'ambient de principis del segle XX, al mític Montmartre parisenc, amb artistes que malvivien del seu art i que ens han deixat unes cançons d'una  bellesa i sensibilitat extraordinàries. El conjunt és un espectacle de cançons franceses d'entreguerres traduïdes al català que sorgeix  d'un taller que va conduir Agustí Humet. «La vida es torna Rosa», «Padam, Padam», «Sota el cel de París», «La mala reputació», «El foraster», «La noia del metro», «La cançó dels vells amants», «Milord», «La bohèmia» Textos, músiques i interpretacions que coneixem de la mà de Léo Ferré, Edith Piaf, Georges Brassens, Georges Moustaki, Jacques Brel i Charles Aznavour, entre d'altres.
Bravo pels intèrprets Xuel Díaz, Úrsula Garrido i Víctor Vela —que també fa de músic juntament amb l'acordionista Joan Muntada—. Admirables interpretacions musicals, que llueixen per elles mateixes, encaixonades en una escenografia poc suggerent. 8/10

28 de desembre 2016

LUCRECIA, UNA BRUIXA A BARCELONA

Una bruixa a Barcelona. Dramatúrgia: Edu Pericas
 i Lucrecia. Teatre Victòria, Barcelona
 Per a espectadors més grans de 3 anys.

Intèrprets: Lucrecia, Jofre Borràs, Tamara Ndong i Judith Endje.  Sí, Lucrecia és l'estrella, però comparteix protagonisme a l'escenari amb el drac del parc Güell —que manipula i dóna vida Jofre Borràs—, i dues joves actrius que interpreten Lucrecia de preadolescent i la germana. Excel·lents tots tres. Lucrecia ens explica amb una gràcia innata una suposada història personal. Entre cançó i cançó —enganxadisses totes, no necessàriament per a infants— diu que quan va arribar a Barcelona li van créixer trenetes de colors i va descobrir que tenia poders màgics. Però la gelosia cap a la seva nova germaneta va fer que es convertís en una bruixa dolenta que feia maldats als monuments de Barcelona. El Gat de Botero, de la Rambla del Raval, en versió vermella l'ajuda a reparar el paisatge urbà que havia malmès. Petons de xocolata per a la Cuba que la cantant i actriu porta al cor. Petons màgics de xocolata per a l'auditori. La calidesa feta espectacle. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
 



27 de desembre 2016

'NORA', A LA SALA ATRIUM

Nora. Basada en Casa de nines, d'Henrik Ibsen
Dramatúrgia i direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona
La Sala Atrium de Barcelona programarà la veu de tres dones protagonistes de la dramatúrgia universal: Norma (Casa de nines, Ibsen), Júlia (La senyoreta Júlia, d'Strindberg) i Nina (La Gavina, Txèkhov). La primera d'aquesta programació que titulen 'Trilogia de la imperfecció' s'acaba d'estrenar: Nora, adaptada a l'actualitat. La Nora viu, avui tant com al segle XIX, en una gàbia d'or. Té un secret que en aquest moment de l'obra és a punt de descobrir-se: ha contret un crèdit per salvar el seu home d'una greu malaltia i ara un xantatgista (una dona, en aquesta versió) la posa entre l'espasa i la paret. L'home ho sabrà i reaccionarà denigrant Nora. L'he llegit i l'he vist diverses vegades, Casa de Nines, i sempre m'emociona el temperament de la protagonista. Aquesta posada en escena treu molt de rendiment a l'espai reduït de l'Atrium a base d'una càmeres que enfoquen en temps real espais que l'espectador no veu, com ara el lavabo o el rebedor de la casa. I Nora continua interpel·lant la Nora que hi ha en cadascuna de les espectadores, amb aquest text esplèndid, construït amb materials sensibles per als quals no passa el temps. 8/10
     

23 de desembre 2016

'RHÜMIA', AL TEATRE LLIURE

Rhümia. Dramatúrgia: Rhum & Cia.  Direcció: M. Torras Mayneris. 
Teatre Lliure Gràcia, Barcelona
Avui les grades del Teatre Lliure de Gràcia són plenes d'infants, tot i que l'espectacle de pallassos Rhümia és per a adults. Segons quins esquetxos passen per la roba estesa de puntetes.  La resta, són acudits visuals blancs amb els quals tothom xala. Els actors i músics de Rhum & Cia són una troupe de pallasos musicals, tendres i poètics, com l'estimat i recordat Monti, pallasso a qui reten homenatge a cada sessió. Infants i adults hem deixat que aquesta colla ens seduís i ens fe volar en cada número. I hem volat, i tant. 9/10




21 de desembre 2016

'GERONIMO STILTON', DIRIGIT PER LLUÍS DANÉS


Geronimo Stilton. Gran Retorn a Fantasia, d'Elisabetta Dami. 
Guió i llibret: Enric Llort. Compositor: Xavi Lloses. 
 Direcció: Lluís Danés.  Teatre Condal, Barcelona.
Per a espectadors més grans de 5 anys.

Segona versió de gran format a les cartelleres catalanes de les aventures de l'heroi literari de moda,  Geronimo Stilton, el ratolí  periodista i detectiu, amb el mateix guionista: Enric Llort. L'èxit de la primera, de la mà d'Àngel Llàcer i música de Manu Guix, fa preveure que aquesta posada en escena poètica de Lluís Danés també tindrà bona acollida. Geronimo és un personage honest, tant, que pot esdevenir un antiheroi, com succeeix en aquesta nova missió fora de Ratalona. D'entrada els espectadors sabem que el ratolí pendrà mal perquè la Reina de les Fades, l'amiga que, suposadament, li ha demanat ajuda ha estat suplantada per la germana, més dolenta que la tinya. Ens fa patir que no s'adoni del tracte que rep quan li mana aconseguir cadascun dels set objectes màgics. I els espectadors petits prou que l'avisen: «Mentidera, mentidera!», (una veïna plantada darrere meu ha deixat la veu a la meva orella) però hi cau una vegada i una altra perquè encara que el maltracti, un compromís és un compromís i s'ha de complir. La factura és excel·lent, però tot i així hem vist dimitir els més petits de cinc anys i més d'un progenitor. ¿Per què l'espectacle resulta un pèl feixuc? Potser vint cançons són massa —i de llargària considerable—, cosa que afecta l'agilitat del desenvolupament i la durada de l'espectacle (2 hores). 8/10




20 de desembre 2016

'MOUSTACHE', AL TEATRE APOLO


Moustache. The London Music Hall Theatre és un espectacle que diríem que surt de les grans factories de Nova York o de Londres.  I no. Ha sorgit íntegrament d'aquí, de la coreògrafa i directora catalana Coco Comín, que aquest cop el presenta en espanyol (suposem per facilitar-ne la gira per on puguin compartir-la econòmicament). Tres dècades d'espectacles (1910-1930) d'un suposat local londinenc obert als homes de la classe obrera que duguessin bigoti.

 
El fil conductor dels números que assaja o posa en escena la companyia és la frustació del protagonista, el Pequeño Max, un còmic, ballarí i estrella del local que ha arribat a ser admirat per reis per les seves interpretacions, però no vol de cap manera ser-ne el bufó i que l'encasellin. Creu que pot interpretar Ricard III de Shakespeare, un text que s'ha après de cor, però no n'hi fa cas ningú. Uns números magníficament interpretats, composicions musicals originals, un vestuari esplèndid, una escenografia de les que fan caure la bava, música en directe i l'ànima en cada peça d'acabats artesanals, fan d'aquest espectacle una joia rara. Hi juga a favor l'energia i la complicitat entre tota la companyia. En sortim ballant claqué.  10/10




19 de desembre 2016

«CORNABOU», SUPLEMENT DE NOVETATS LITERÀRIES TARDOR-HIVERN 2016

https://sites.google.com/site/cornabourevistadigital/tardorhivern2016
Cliqueu la imatge per descarregar el pdf
«Cornabou Revista Digital de Literatura Infantil i Juvenil» Tria de novetats de tardor-hivern 2016.
 Contingut del suplement:

* Mirallet, mirallet… Tots els colors de la tardor 
i també els de l'hivern estan posats en la 54a 
Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya

* ¿Que potser fas 6 anys...?

* La «temporada d'or» de la literatura adaptada 
al teatre familiar

*Els audiollibres fan el salt de la xarxa a les llibreries

* Novetats literàries de tardor i hivern

* Àlbum i llibre il·lustrat

* Autors catalans

* Traduccions

17 de desembre 2016

'VAGAS Y MALEANTAS', AL TEATRE TANTARANTANA

Vagas y maleantas. Dramatúrgia i direcció: Raquel Loscos.
Teatre Tantarantana, Barcelona
¿Qui són les vagas i maleantas? Són cantants de cabaret de diferents èpoques que coincideixen a l'inframón. Totes han resultat mortes per accident per un focus al Club Café Maravillas. Cansades de les accions humiliants que els obliguen a fer en aquesta mena de purgatori, decideixen fer un espectacle per recollir diners per reencarnar-se, encara que no ens ho diguin clarament.  I conviden una veu solista, Madonna, una artista que no arriba. I, mentrestant l'esperem, entretenen els espectadors com bonament poden. I, a nosaltres, no ens ha abandonat ni un sol moment el somriure de complicitat i tendresa per aquestes dones que fan de coristes enmig de circumstàncies històriques ben diferents. Ens agradaria que aconseguissin el seu objectiu. Agredolç. 8/10
 
   El carisma dels «vagos y maleantes» del segle XXI ha canviat
molt. Ara, la majoria porten guant blanc per fer millor la feina. 
ANDREU SOTORRA

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
 



15 de desembre 2016

ACORDIONS POÈTICS


Vet aquí uns acordions poètics on es fonen la paraula i la plàstica. Vaig idear-los aquest estiu, pensant a obsequiar-los als membres del Grup de Lectura i Dramatització del Centre d'Amics de Reus, que estaven preparant el recital «Espiral», una antologia de textos meus per a finals d'octubre (llegiu-ne aquí la crònica) i en els amics i còmplices que l'estaven fent possible.


Elaborar aquests poemes objecte ha estat una experiència creativa molt plaent que va començar amb la tria dels versos o d'una prosa poètica i a continuació definint el sentit que volia donar a cada peça. Confesso que poques vegades he seguit el camí que m'havia proposat, sinó que han estat les paraules i el material de suport que m'ha fet deconstruir els textos en l'espai, els que han marcat l'atmosfera que havia d'acollir cada unitat. Sobre paper canson i cartolina  he escrit,  he dibuixat,  he pintat amb guache, tinta xinesa, ceres i purpuina, he fet estrips;  hi he superposat cartró, retalls de diari, roba, llavors, escorça, fulles... El resultat són uns poemes objecte únics.


Aquestes darreres setmanes he estat reincident. He fet uns quants acordions poètics més per regalar per Cap d'Any. Una amiga duesaigüenca que n'ha rebut un en primícia, s'entusiasma per 'la postal desplegable' (sic).  Si no fos perquè conec la bona fe de la meva amiga, pensaria que m'ha lloat perquè sap que poc més avançaré en aquesta matèria.  Sigui com sigui, n'agraeixo el comentari, mentre confio que els acordions poètics —o postals desplegables— tinguin continuïtat a les mans d'artistes plàstics meus de capçalera. De moment, Marc Pérez Oliván i Fina Veciana ja tenen el suport on actuar-hi. Sé que m'agradarà la música que hi toquin.


Li agrada lloar les persones que, de tota manera,
no arribaran a res. Però esdevé prudent 
quan algú demostra talent.
ELIAS CANETTI


14 de desembre 2016

CERÀMICA APLICADA A L'ARQUITECTURA

Coronament ceràmic.
Fàbrica Fills de Jaume Pujol i Bausis
[...] portava un maó amb si mateix
per mostrar al món com era casa seva.
BERTOLT BRECHT

El Museu del Disseny de Barcelona és un espai de coneixement que anem seguim amb interès renovat cada vegada que ens hi apropem. Hi acabem de veure D'obra. Ceràmica aplicada a l'arquitectura, una exposició divulgativa amb peces de ceràmica de l'antiguitat fins a projectes innovadors, així com les interpretacions que n'han fet artistes contemporanis com Picasso, Miró, Chillida, Tàpies o Barceló.
Canalitzacions, teules, relleus, escultures, instal·lacions, maquetes, urnes cineràries, amulets protectors, plafons... Gres, gres xamotat, terracota, porcellana esmaltada, pisa policromada, rajoles vidrades... Una mostra de presentació acuradíssima i ben documentada de peces originals sortides de les bòbiles i peces procedents de col·leccions particulars i del Museu del Louvre, de l'Archaelogial Museum d'Atenes, del Museu de Montserrat, de The Ashmolean Museu d'Oxford,  de l'arqueològic de Siena, del de Berlín, del de l'Alhambra, entre d'altres.  A través de l'exposició i les activitats que el museu ha programat al seu voltant, es dóna valor a la pervivència del fang com a material constructiu essencial al llarg d'onze mil anys, alhora que se'n difon la recerca tecnològica actual.

L'arquitectura comença quan  uneixes
dos maons amb compte. Aquí comença.
LUDWIG MIES VAN DER ROHE

Exposició oberta fins al 29 de gener.
D'obra. Ceràmica aplicada a l'arquitectura
Exposició al Museu del Disseny de Barcelona

 

12 de desembre 2016

LA GRAMÀTICA FA MUDANÇA


«En temps de tempesta no facis mudança», una màxima assenyada d'Ignasi de Loiola que no ha tingut en compte la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, autoritat acadèmica en matèria de normativa de la llengua catalana. Després de cent anys de la promulgació de les Normes ortogràfiques (1913), ha aprovat una sèrie de canvis que modifiquen aspectes gramaticals del català. I n’ha publicat la Gramàtica de la llengua catalana, en suport tradicional. Una altra imprudència, perquè abans de fer-ne una edició en paper que just sortida del forn ja demana ser revisada, caldria haver-ne fet l’edició digital, a l’abast de tothom i fàcil d’actualitzar.

No sé si aquest moment històric és gaire propici per fer una revisió de la gramàtica. Una revisió, d’altra banda, que no demanava ningú. No conec cap professor de català que hagi posat el crit al cel perquè hi havia massa accents diacrítics ni per les combinacions binàries de pronoms febles que en registres informals ja s’havien desacomplexat. I, ara: així, però... també aixà. La presentarem als aprenents més enrevessada, encara, fins que un sant, com ara mossèn Ruaix, ens il·lumini. El cas és que la llengua estàndard tingui un model gramatical ben fixat, perquè la pragmàtica en usos informals  ja circula per roderes altres que les normatives, imposibles de fixar per tal com són d'extremadament dinàmiques. Els parlants ens encarreguem prou de fer funcionar la llengua amb el mínim esforç, atenent variables com les de grup d’edat o les de context, entre d'altres.

D’ara en quatre anys tots els llibres que avui poblen les prestatgeries de les escoles i instituts s’hauran fet obsolets. No serviran com a model de textos polits ortogràficament. Tots a la foguera, si no volem desorientar els nous aprenents de la normativa. Segurament deurà ser un bon moment per llençar-se d’una vegada i seriosament a l’edició digital, on ara mateix serà fàcil amb unes quantes pitjades de tecla actualitzar totes les publicacions que es trobin en xarxa. Almenys ens quedaran aquestes lectures. Ja n'hi ha prou de fer veure que no ens n'adonem.

Com vols no veure'ns esverats,
els qui vivim tan desmoblats.
GABRIEL FERRATER,  Poema inacabat


11 de desembre 2016

LES NOCES DE FÍGARO, AL TEATRE LLIURE

Les noces de Fígaro. Autor: Caron de Beaumarchais. Traducció: 
Francesc Nel·lo. Direcció: Lluís Homar. Teatre Lliure de Montjuïc
El Teatre Lliure commemora el 40 aniversari amb la reposició de Les noces de Fígaro, dirigida per Lluís Homar, que va ser-ne el protagonista en el muntatge del 1989, dirigit per Fabià Pugiserver al Teatre Lliure de Gràcia.  Els espectadors que la vam veure aleshores entrem a la platea del Lliure amb emoció continguda, perquè la lluminositat del que recordàvem d'aquesta obra situava el llistó d'espectatives al més alt nivell. A les actuals noces hi retrobem l'escenografia, hi recordem escenes que ens van colpir, ara amb un Fígaro interpretat per Marcel Borràs que es mou amb  autoritat a l'escenari i es fa seus els monòlegs amb un excel·lent. Una fantàstica Susanna de la mà de l'actriu Mar Ulldemolins, festiva i maliciosa. La resta de la companyia al seu lloc. Ara bé, una dicció poc treballada pensant en el nou espai on cal projectar ara les veus, fa que moltes paraules no arribin a l'auditori amb la claredat que caldria. Aquest fet em va distreure del que es debatia a l'obra i el conjunt em va resultar una mica feixuc. 8/10






09 de desembre 2016

HO SAP TOTHOM, I ÉS PROFECIA, A LA PLAÇA SANT JAUME

Plaça de Sant Jaume, Barcelona. Pessebre 2016. Foto: ©ajimenez
Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m'acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L'aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d'una establia
Tota d'arrels, al fosc d'un prat:
A cal fuster hi ha novetat.
J. V. FOIX, Ho sap tothom, i és profecia

M'ha encantat el pessebre d'enguany que l'Ajuntament de Barcelona dedica al poeta sarrianenc J. V. Foix, en el 30 aniversari de la mort. Una magnífica interpretació plàstica del poema Tothom ho sap i és profecia, a càrrec dels artistes olotins Quim Domene (artista visual) i Toti Toronell (clow).
Il·lustren el poema un conjunt de nou esferes transparents —que recorden les boles que en agitar-les congrien una tempesta de neu—, dins de les quals hi ha autòmats i escultures mòbils amb elements que simbolitzen cadascuna de les nou estrofes d'octosíl·labs. No hi falten el nen Jesús, la Verge Maria, Sant Josep i l'àngel que anuncia la bona nova, figures totes procedents del Museu dels Sants d'Olot. Hi ha una al·legoria dels tres Reis en un rail que gira sobre una muntanya de regals, amb els retrats de J. V. Foix, de Joan Miró i de Pau Casals. I altres elements que recorden cicle festiu nadalenc: el Tió, els Sants Innocents, l'Home dels Nassos, els dinars familiars...
Les esferes es troben encerclades en un quadrilàter de tanques, als vèrtexs del qual hi ha un cartell amb el poema amb les estrofes numerades per anar guiant el visitant, al mateix temps que se senten recitades per parlants de diferents variants de la llengua catalana. La il·luminació i el so ha anat a càrrec de Norbe Fernández. Una instal·lació digna de ser conservada en un espai museístic perquè tothom qui vulgui pugui gaudir de la màgia d'aquesta recreació onírica durant tot l'any, i es compleixi la profecia del poeta:

Tota d'arrels, al fosc d'un prat:
A cal fuster hi ha novetat.


07 de desembre 2016

'ASTRONAUTES...' AL CLUB CAPITOL

Astronautes, Houston, tenim un cadàver! Autors: R. Barceló i
J. López Casanovas.  Direcció: X. Ricart. Club Capitol, Barcelona
Astronautes, Houston tenim un cadàver! és l'especulació dramatitzada sobre un secret molt ben guardat pels tres astronautes que van fer el primer viatge a la Lluna. Neil Armstrong, Buzz Aldrin i Michael Collins van tornar  de la seva missió espacial amb el cadàver d'una dona a bord. Qui patrocina la bola és Minoria Absoluta, per tant, ja  entrem a la sala Pepe Rubianes del Club Capitol de Barcelona disposats a deixar que els intèrprets —sense parodiar els personatges televisius que els han fet famosos— ens facin riure. I, efectivament, ho aconsegueixen i amb la millor nota. Però he de dir que el text conté més d'un gag de tints masclistes de tipus tavernari —no hi fa res que es diguin dins la nau Apollo 11— que, de gràcia, gens.
Amb els espectacles Polònia, el musical i La família irreal vèiem la companyia parodiant personatges coneguts i l'èxit provenia de la referència televisiva. Ara, amb aquest espectacle, demostra talent per fer el que es proposi. Bravo, Queco Novell, David Olivares, Mireia Portas, Xavier Serrano. 8/10




06 de desembre 2016

DELIKATESSEN, A LA SALA MUNTANER

Delikatessen.  Direcció: Joan Ollé. Sala Muntaner, Barcelona
Delikatessen és un espectacle amb parèmies i textos sobre gastronomia, combinats amb la marca sensible de Joan Ollé, tot poesia i malícia escènica. Refinament en la tria de textos i en la interpretació plena de matisos. Ollé fusiona fragments d'autors tan diversos com Roland Barthes, Iban Beltran, Stefano Benni, Julio Camba, Marta Carnicero, Narcís Comadira, Vicent Andrés Estellés, David Guzmán, Miquel Martí i Pol, Herman Melville, Josep Pla, Jacques Prévert, Marcel Proust, Mestre Robert, Pierre Ronsard, Brillat Savarin, Roland Topor, Miguel de Unamuno, Manuel Vázquez Montalbán, Manuel Vicent, Leonardo da Vinci. Una festa. 10/10
  


05 de desembre 2016

THERE WAS A FIESTA! AT CARNEGIE HALL, AL TEATRE TANTARANTANA

There was a Fiesta! at Carnegie Hall. Direcció: Salvador S. Sánchez.
 Teatre Tantarantana, Barcelona. Foto: © Núria Gàmiz

 Costa de creure que als anys quaranta el règim franquista decretés la prohibició de jazz. O, no gaire, de fet. Aquesta prohibició va capgirar la vida de Francisca Pichardo Limón (cantaora andalusa), i Josep Martí Benet (cantant melòdic del Berguedà), dos artistes que van formar parella artística a Barcelona. Perseguits pel règim franquista als locals on actuaven, van fugir en un vaixell fent de cantants de música lleugera que feia furor a l'època per distreure el passatge. Van desembarcar a NovaYork i després de diverses aventures amb els noms artístics de «Patty Lemon» i «Martin Bennet», ajudats per Xavier Cugat, van actuar en una sola sessió al Carnegie Hall de Manhattan.
L'espectacle There was a fiesta! at Carnegi Hall és aquest recorregut personal i el repertori divers que els va permetre sobreviure. L'energia que els dos intèrpets i l'orquestra en directe posen al minúscul   escenari del Tantarantana deixa l'auditori bocabadat. A la memòria, fent puntetes amb aquest espectacle, hi tenim Ay, Carmela!, You Say Tomato i Mambo. Excepcional. 10/10 

  


02 de desembre 2016

LA FORTUNA DE SÍLVIA, AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

La fortuna de Sílvia. Autor: Josep M. de Sagarra. Direcció: Jordi Prat i Coll. 
Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona
El Teatre Nacional de Catalunya desempolsa La fortuna de Sílvia de Josep Maria de Sagarra. Dic 'desempolsa' perquè des del 1947, que va ser estrenada al Teatre Romea, no s'havia tornat a representar pel teatre professional. Els seguidors fervents que Sagarra tenia abans de la guerra no estaven preparats a la postguerra per entendre que el dramaturg podia fer un teatre diferent del que li havia donat fama i diners. La fortuna de Sílvia va fracassar  i ara, sense complexos, es programa al TNC. L'obra parla del dolor que cadascú manifesta de manera diferent. La Sílvia ha perdut el marit i la posició social. Viu de la caritat de la germana. La guerra (II Guerra Mundial) li mata també el fill. Ara la manté la filla. Qui s'adapta a la nova situació, qui l'arrossega com una llosa que no li permet viure mai més. ¿Què fa que l'obra sigui en alguns moments somnífera? Uns monòlegs divagants de la protagonista que aquí salva amb un excel·lent l'actriu Laura Conejero, però tot i així, hi són, i la disposició de l'espai (plataforma central i públic a les dues bandes) fa que se'n perdin paraules essencials. Hi ha diversos aspectes que voldríem oblidar d'aquest muntatge, començant per la conversa inicial entre la Sílvia i el fill, una relliscada de direcció, suposem. També voldríem oblidar el volum desmesurat de l'audiovisual en contrast amb les veus dels intèrprets que no se senten més enllà del coll de la camisa. No m'he cregut en cap moment el que debatien els personatges.  7/10

«L'obra La fortuna de Sílvia, el 1947, va passar la típica censura del règim de la Dictadura. És especialment anecdòtica una de les observacions que hi va fer per escrit un dels censors en el seu informe, un tal Malagelada Mir, quan diu que al final de l'obra, una de les acotacions de l'autor, indica que hi ha d'haver banderes a l'escenari. El censor dóna un vot de confiança al director d'escena però li adverteix que vagi amb compte si no vol que li estirin les orelles. Es tracta, doncs, que, si hi posa banderes dels aliats vencedors, se'n pot deixar alguna i crear malentesos. I per això recomana que, en comptes de banderes, ja que es tracta de la celebració d'una victòria en la intimitat, s'hi col·loquin fanalets i serpentines com quan la gent fa una festa al terrat. L'humor negre de la censura franquista no tenia límits». ANDREU SOTORRA. Fragment de la crítica de la Fortuna de Sílvia

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»


01 de desembre 2016

EL BOSC COM BALLA, AL TEATRE TANTARANTANA

El bosc com balla. Idea original: Sergio Escalona
Direcció: Laura Batllori. Teatre Tantarantana, Barcelona
Recomanat a espectadors més grans de 3 anys.

Tothom té una cançó que l'acompanyarà tota la vida. Tothom, tret del petit Lukas, perquè la seva mare és muda i no l'hi ha pogut ensenyar. El Lukas s'endinsa al bosc a buscar la seva cançó i comença l'aventura. Personatge malvat a la vista i entrebancs resolts. Final feliç. La interpretació i la manipulació dels titelles és a càrrec de Jordi Font i Carlos Gallardo. Aloma Ruiz hi posa la música.   Després dels aplaudiments, els petits han anat a felicitar el Lukas, que ha quedat ben petonejat. Poesia en directe. 8/10
   


30 de novembre 2016

LA DESAPARICIÓ DE WENDY, A LA SALA BECKET

La desaparició de Wendy. Autor: Josep M. Benet i Jornet
Direcció: Oriol Broggi. Sala Beckett, Barcelona
La Sala Becket ha inaugurat la nova seu del carrer Pere IV al barri del Poblenou amb La desaparició de Wendy, de Josep M. Benet i Jornet, un homenatge a la màgia del teatre. Estrenada el 1985, ha estat versionada ara amb la sensibilitat del director Oriol Broggi. En un teatrí ambulant, uns comediants es preparen per representar Peter Pan per a fills de famílies de la noblesa. Un problema amb els telons del decorat els obliga a fer un canvi d'obra i improvisar amb el que tenen. Peter Pan es convertirà en la Ventafocs i embolica que fa fort. La desorientació dels actors es compensa amb la suposada professionalitat del director de la companyia (magnífic Joan Anguera) que n'ha vist de tots colors i, aquí, actua de mestre de cerimònies. Un Benet i Jornet felinià. 8/10
     

28 de novembre 2016

UN OBÚS AL COR, A LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Un obús al cor. Autor: Wajdi Mouawad. Traducció: Ramon Vila
Direcció: Oriol Broggi i Ferran Utzet. Biblioteca de Catalunya
L'entrada a escena de l'intèrpret (Ernest Villegas, brillant, d'antologia) en roba interior, descalç, trepitant la terra, ja és una declaració d'intencions. Wahab rep una trucada del germà: «Vine de pressa, la mare no està bé». Es llança al carrer i, adolorit, l'enfonsa l'acumulament de records. I els espectadors, prop d'una hora i mitja sense moure un múscul, aguantant-nos la respiració. Acabem mocosos i bruts de terra quan ens posem drets com si tinguéssim una molla i aplaudim i aplaudim... 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»



Comentaris d'altres obres representades de Wajdi Mouawad:
 CELS 

26 de novembre 2016

'LA PUTREFACCIÓ DE LA LLUM', DE JOSEP MASANÉS

Presentació de La putrefacció de la llum, de Josep Masanés
Llibreria Documenta de Barcelona, 24-11-2016
L'escriptor i advocat Josep Masanés —barceloní de naixença, menorquí d'adopció— és un escriptor multipremiat.  Amb la novel·la La Putrefacció de la llum va guanyar el XXIII Premi de Narrativa Ciutat d’Eivissa, el 2015, i l'ha publicada l'editorial eivissenca «Balàfia Postals», una editorial de proximitat.

El títol és la metàfora de les expectatives que no es compleixen. La claror de l'esperança que s'apaga i porta el desencís:

Crèiem que era possible un món just.
 
Bàsicament, La putrefacció de la llum és una novel·la de personatges, amb traces de novel·la històrica i de novel·la social. L'acció s'emmarca entre 1895  i 1931-36, és a dir, des de l'any de mobilització d'homes per anar a la Guerra de Cuba fins a ben entrada la II República.

La història s'explica a partir de la vida de dos nois procedents de  famílies de la classe obrera que malviu esclava del treball a les fàbriques del Poblenou de Barcelona.

Només covant el dolor i la ràbia

La novel·la és la seqüència de fets que il·lustra per què els dos xicots protagonistes —Albert Argilés i Salvador Figueres— fan la revolució, per què "desenterren" (literalment) les armes. Masanés n'explica el dia a dia, des que tenen 10 anys. Argilés, a més de perdre el pare a la Guerra de Cuba, perd també la mare. El xicot queda sense escolaritzar, marcat per la misèria, atrapat com els altres nois del barri en un ambient degradat, fent treballs d'adult i jugant, en el poc temps lliure, prop del llatzeret on aïllaven els empestats de les epidèmies.

Però, malgrat tot, Figueres i Argilés també coven l'esperança en el demà: Figueres vol ser forner, Argilés vol ser bibliotecari. Aquests somnis d'infantesa, fallits, seran el motor de la força revolucionària.

Fem el que fem sempre troben [el poder, l'Estat]
la manera de neutralitzar-nos. Ens disparen,
ens maten de gana, ens il·legalitzen, ens empresonen.

De grans, no tenen res a perdre, i la seva particular revolució és enfrontar-se al poder que ha humiliat i s'ha aprofitat de la seva classe social. Les accions violentes —emmarcades en l'anarco-sindicalisme— són el fruit de la combinació de ressentiment, de desig de venjança i d'idealisme.

Argilés —àlias «Germinal», com el protagonista de la novel·la d'Emile Zola— lidera un grup del barri, fa mítings, desperta consciències adormides, es posa al capdavant dels que lluiten per la dignitat dels obrers, però es converteixen en assassins. És perseguit, empresonat, torturat, processat sense garanties i condemnat a morir al garrot vil.

Si empres la violència estàs perdut.
Sucumbiràs doblement. Cauràs vençut
i t'hauràs convertit en allò que abomines.

La història avança per mitjà  de dues veus: el gruix més important és el relat d'una tercera persona no implicada, externa a la història, que en fa una narració de construcció cinematogràfica, linial, de ritme sincopat. Un mosaic de seqüències i canvis d'espai on mana la força torrencial dels esdeveniments, sense temps per a la reflexió.

En canvi, intercalat entre capítols, hi ha el monòleg lúcid i argumentat de Salvador Figueres que fa quan té una mica més de 50 anys. Des la distància dels fets, desgrana records i reflexions vitals i polítiques. Ha sobreviscut al líder i amic d'infància i, ara, a les portes de la mort, es prepara per explicar, en una mena de testament moral i ideològic,  la seva vida al fill absent. Ara bé, com passa amb la literatura del jo, Figueres refà la seva biografia seleccionant allò que el justifica.

Cal lluitar sense violar els principis que defenses.
També cauràs, però podràs fer-ho amb orgull.
Per desgràcia jo mai no podré dir el mateix.

Figueres ha vist morir el seu amic Argilés al garrot vil i ha participat en els fets de la Setmana Tràgica, ha patit persecució, ha malbaratat la vida i no li ha servit de res. És una víctima del desengany.

No sé si val la pena jugar a impartir justícia.
Em vaig convertir en allò contra el que lluitava.

Masanés empra majoritàriament la llengua estàndard, riquíssima, dúctil, polida,  sense manlleus. I, de sobte, emergeix —lluminosa— una punta de l'iceberg del pòsit lingüístic de l'autor:
Lèxic de la parla del Pallars, com cassigall, carallot, selló, estalzí...
Lèxic de la parla menorquina, com bereneta (un mos lleuger), doblers, rebosillo (manteleta amb caputxa),  mendastre (menta borda), mac (pedra, còdol)...
Lèxic especialitzat de la seva formació d'advocat, com contracte sinal·lagmàtic i commutatiu, sindèresi...

En definitiva, una altra aportació que identifica amb singularitat la història de La putrefacció de la llum i els protagonistes que van intentar substituir l'ordre social existent per un de —suposadament— més just (que els va deshumanitzar). Però eren fràgils:

Ell té una destral i tu no tens res. Les mans
 nues. Aquesta és la qüestió. El poder.

Tot i així, va valer la pena, conclou Figueres:

El tresor està en el camí. En haver lluitat,
en haver-ho intentat.

Per tot plegat, recomano La putrefacció de la llum, una novel·la vibrant, complexa, erudita, rodona.


© Lena Paüls 
Text de la presentació de La putrefacció de la llum, de Josep Masanés.  
Eivissa: Balàfia Postals, 2016. 
Llibreria Documenta, de Barcelona. 24 de novembre de 2016


*

Vídeos i imatges de la presentació

https://www.facebook.com/josep.masanes.9/videos/618115095038070/
https://www.facebook.com/josep.masanes.9/videos/618119188370994/
https://www.facebook.com/llibreria.documenta/videos/1804407006464847/

Les fotos són gentilesa
de la família Masanés i d'ASA

24 de novembre 2016

OUTUMURO BCN RETRATS, AL PALAU ROBERT

Outumuro presenta una sèrie de fotografies de moda i retrats excepcionals al Palau Robert. Nascut a Merca (Ourense) el 1949, format a l’Escola Massana com a dissenyador gràfic. Al seu estudi barceloní ha creat en els darrers 25 anys la imatge gràfica i de comunicació visual de molts dissenyadors de moda de renom. Pel que fa als retrats, converteix en personatges les persones retratades. S’inspira en els grans mestres de la pintura i en els personatges i l’estètica del cinema. Retrats preparats, composicions meticuloses, però sempre tenen un punt de misteri inquietant

Ferran Adrià emparentat amb Picasso
 Outumuro.
En la seva llista de retrats barcelonins, àmbit en el qual se centra l’exposició, apareixen actrius i actors com ara Carme Elias, Lluís Honar, Eduard Fernàndez, Quin Gutiérrez, Sergi López, Àngels Bassas, Ariadna Gil o El Tricicle; arquitectes com Benedetta Tagliabue, Ricardo Bofill, Beth Galí i Òscar Tusquets; companys de professió com Leopoldo Pomés, Pilar Aymerich i Colita; models com Martina Klein, Judit Mascó i Verónica Blume, o escriptors com Rosa Regàs, Eduardo Mendoza o Enrique Vila-Matas.

Exposició oberta fins al 26 de febrer del 2017

23 de novembre 2016

CENSURA DE 'LA OBRITA' DE 'POMPEYO FABRA'

Imatge de l'exposició 'Vermell de censura'
L'informe que la censura va fer el 1954 de les Converses Filològiques de Pompeu Fabra diu (la transcric per si un cas no es veu bé la imatge): «Versa sobre cuestiones gramaticales sin que exista nada irreprochable en la obrita. Pompeyo Fabra es un catalanista furibundo que ha dedicado toda su vida  a la exaltación morfológica i filológica de la lengua catalana. I a pesar del matiz catalanista de la obra, como gracias al movimiento se ha castellanizado, creo que totalmente, la vida catalana y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconvenient en que ésta pueda publicarse».
Doncs, gràcies.

22 de novembre 2016

INVITACIÓ A LA PRESENTACIÓ DE 'LA PUTREFACCIÓ DE LA LLUM'

Llibreria Documenta (Pau Claris 144, Barcelona) 
24 de novembre, dijous, 19:00 h
Presentaré la novel·la
La putrefacció de la llum
i en parlarem amb Neus Escandell, editora 
de Balàfia Postals d'Eivissa 
i amb Josep Masanés, l'autor. 

Hi sereu molt benvinguts.


Una cosa he après de l’art, 
és que la mentida i la irrealitat 
són més belles. Ens apaivaga i 
consola davant la manca de justícia.
JOSEP MASANÉS


Seguiu l'esdeveniment a FB




21 de novembre 2016

TECNOLOGIES DE LA VIOLÈNCIA, A ARTS SANTA MÒNICA

Exposició Tecnologies de la violència
Arts Santa Mònica. Fins al 8 de gener





Sents la violència? Hi ha moltes formes de violència, però no les sents. Que no les sentis, no vol dir que no existeixin. 




L'exposició aborda les relacions crítiques de l’art amb la producció contemporània de violència. La tecnologia, com a sistema d’organització, serveis i control del poder, té instruments de domini global a internet i els sistemes electrònics.
Relacionat amb l'exposició, s'organitza un extens repertori d'activitats d'entrada gratuïta:
Recomano el concert-performance: Maja Bajevic: Slogans Remix (9 de desembre a les 7 del vespre). Juntament amb el grup musical Basheskia & Eduard EQ. Maja Bejevic ha compost música per a un centenar d'eslògans, frases breus i contundents que regeixen el món i les configuracions semiòtiques i psicocognitives de la societat contemporània.
 
Exposició oberta fins al 8 de gener de 2017


19 de novembre 2016

ARQUITECTURA I SEXUALITAT, AL CCCB

Exposició 1.000 m2 de desig. Arquitectura i sexualitat. CCCB

L'exposició de gran format 1.000 m2 de desig, que hem visitat al Centre de Cultura Contemporània, investiga com s'ha projectat, construït i imaginat els espais per al sexe en la societat occidental des del segle XVIII fins ara. No s'hi presenten models tradicionals d'espais domèstics i prostíbuls, sinó d'espais privats concebuts per al plaer, tant reals com llocs que s'han imaginat i s'han construït per mitjà del llenguatge o l'art. Dues-centes cinquanta peces, entre dibuixos i maquetes d’arquitectura, instal·lacions artístiques, audiovisuals i materials de ficció (des de la literatura llibertina, —com per exemple, interpretacions d'espais de l'obra de Sade— fins a la realitat virtual del ciberespai) que posen de relleu que la pràctica de l'arquitectura ha estat dominada fins no fa gaire per homes.
El recorregut compta amb un gabinet de lectura de ficció llibertina i unes cabines on es projecten pel·lícules pornogràfiques.

Exposició oberta fins al 19 de març de 2017

18 de novembre 2016

WOHNWAGEN, A LA SECA ESPAI BROSSA

Wohnwagen. Autor: Rémi Pradère. Traducció: Max Grosse Majench. 
Direcció: Anna Serrano i M. Grosse Majench.  La Seca Espai Brossa
Entrem a l'Espai Brossa, convertit en una cúpula, una mena de cova amb bancs i taulells, rajos làser, moviments, sons inquietants i els actors barrejats entre el públic. En competència, l'Amor i Desamor.  Els espectadors som testimonis de les actuacions de l'àngel multilingüe (monòleg antològic de Laura Weissmahr en català, castellà, francès, anglès, alemany i italià) que posa l'esquer a la parella triada (interpretada per Elena Martín i Max Grosse Majench, la versemblança); de la fada (al seu punt eteri, Oriol Puig) que contribueix a envoltar-la l'àmbient màgic; de la bruixa (cibernètica, Kira Anzizu) que li augura només tres mesos de felicitat, abans que cadascun dels membres manifesti que persegueix un objectiu diferent a la vida, i del dimoni (camaleònic, Guillem Barbosa) que n'espera pacient la desfeta segura.    
L'espectacle en alemany es va estrenar dins de la plataforma de Berlín, el 2014, amb el títol Der Wohnwagen i el 2015 es va poder veure subtitulada a la Sala Beckett. Ara, en català. La imaginació a escena. 8/10
      

EL DESPERTAR DE LA PRIMAVERA, AL TGB

El despertar de la primavera. Autor: Frank Wedekind
Direcció: Marc Vilavella. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona
Quinze intèrprets i set músics en directe. Un gran musical encabut dins un teatre petit, dels anomenats alternatius. Un equip jove i tres actors veterans de l'escena catalana: Roser Batalla (alternant amb Rosa Vila) i Mingo Ràfols. Un muntatge que referma el talent de la nova fornada d'interprets que saben cantar, ballar i interpretar. A escena, molta il·lusió i molta energia despesa. El conjunt posa de  manifest que amb aquest material humà és possible treure un resultat espectacular, sense cap altre mitjà de suport. Bravo, Marc Vilavella, per haver-ho aconseguit. Gràcies, Teatre Gaudí de Barcelona, per acollir aquest espectacle d'alt nivell dels professionals emergents. I, mentrestant, els teatres públics bada que bada. 10/10
  



17 de novembre 2016

OPERA FOR KIDS, AL TEATRE BORRÀS


Guió i direcció: Edu Pericas. Teatre Borràs, Barcelona
Per a espectadors més grans de 6 anys.

Els espectadors als quals s'adreça aquest espectacle són fills de famílies melòmanes, coneixen la majoria dels fragments que s'hi presenten, fins i tot en taral·legen les tornades.  Madama Butterfly, La Traviata, La flauta màgica, Tosca, Il Barbiere di Siviglia, Gianni Schicchi, Carmen, L'Elisir d'Amore, Il Trovatore, Faust, Turandot o A night at the Opera, il·lustrades les veus de soprano, tenor i baix, tot amb un context de comicitat. Gemma Martínez, Anna Belén Gómez, Albert Gràcia i Ulises Ordúñez, intèrprets amb unes veus formidables i molt dúctils a escena.  8/10  

  




16 de novembre 2016

ELS PERSEGUIDORS DE PARAULES, AL TEATRE NACIONAL

Els perseguidors de paraules. Autor i director: Marc Artigau
Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona
Per a espectadors més grans de 3 anys

Adaptació teatral del conte Els perseguidors de paraules (Editorial Estrella Polar) on en el món del somni d'una nena, diferents elements lingüístics lluiten per combatre els senyors Barbarismes i arribar a eliminar el monstre que fa desaparèixer les paraules. Els infants espectadors, separats dels adults que els han acompanyat al teatre, ajuden els 'bons' en aquesta tasca amb diverses actuacions i criden, com en un conjur, cadascú la paraula que els agrada més. Una història ben seqüenciada que ens ha sorprès per la imprecisió en el tractament lingüístic. Un treball de llengua poc acurat, amb fraseologia espanyola en boca dels personatges que, teòricament, malven a favor de la puresa. I uns senyors Barbarismes que no diuen barbarismes, sinó que parlen, majoritàriament, en una altra llengua. ¿Qui ha dit que per als infants tot val? Els filòlegs en sortim amb les mans al cap. 7/10