Flors dibuixades i poesia ens han acompanyat tendrament aquest mes de maig de la mà de la mestra i amiga Cori Bach Voltas. La xeringuilla i la rosa han compartit làmina amb un poema de Montserrat Abelló; les caputxines, amb un fragment d'El Petit Príncep d'Antoine de Saint-Exupéry. La gerbera, símbol de la bellesa, l'alegria i l'afecte. I la ginesta que ha posat color als camps, amb paraules de calidesa renovada. Cinc regals que han celebrat la vida i l'amistat, com «un piló de cascavells que saben riure».
Ara, amb l'aroma dels til·lers en flor, entrem ben disposats al mes de la festa i a viure el millor estiu en comunió amb la natura (els mosquits que tremolin!) Abelló diu que s'ancora a la llum, com si li anés la vida: «Visc i torno a reviure cada poema, cada paraula. Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades» Gràcies, Cori.
Big Boys. Direcció: Jack Rooke i Jim Archer Regne Unit, 2022
Autobiografia amb to de comèdia creada per Jack Rooke. Es tracta d’una història d’amistat entre dos nois suposadament oposats. Guió sense divagar, sobre el pas de la vida al redòs familiar a la vida independent. Un dels protagonistes (Dylan Llewellyn), un noi de 19 anys homosexual que s’enfronta a la vida universitària —de disbauxa i drogues— després d'estar tancat un any a casa recuperant-se del dol per la mort del seu pare. Coincideix a l'habitació amb Danny (Jonathan Pointing) de 25 anys i tòpicament masculí. Neix una estreta amistat que valoren tant l'un com l'altre. Situacions que pretenen ser humorístiques, però que posen de manifest que els acudits es basen, sobretot, en la llengua i la cultura que comparteixen emissor i receptor. Dues temporades, dotze episodis de 25 min. 7/10
6 talls de botifarra negra 100 g de cansalada tallada a daus 2 cebes tendres 3 alls tendres
un raget d'anís
menta o farcellet d'herbes (menta, farigola, romaní, llorer...) sal
A la cassola rostim una mica la cansalada i la botifarra (que reservarem). Hi afegim les faves, la ceba i l'all tendre i el farcellet d'herbes i ho cobrim just d'aigua. Tapem l'olla i de tant en tant la sacsegem. Coem durant mitja hora a foc lent-mitjà. Al final hi afegim la botifarra que hem reservat i un raget d'anís.
El CaixaForum acull l'exposició Venerades i temudes. El poder femení en l’art i les creences del British Museum que explora la feminitat a través d'objectes espirituals al llarg dels segles. Deesses, santes, dimonis, bruixes i esperits han estat les protagonistes de representacions simbòliques de creences espirituals, éssers capaços de donar llum i esperança a una comunitat que les venera, però que moltes vegades, també les tem. Des de la prehistòria fins al segle XXI, 166 peces històriques, distribuïdes
en cinc grans epígrafs: la
fertilitat, la sensualitat, la ràbia, la visió i la resiliència.
Les escultures i els objectes sagrats s’integren en un mateix espai amb diverses obres d’art contemporani que aporten una perspectiva actual dins del marc de la història. La transversalitat entre les obres històriques i contemporànies dona elements per entendre el rol de les dones a través de tots els temps, obre noves perspectives i fomenta la consciència crítica. Compartim la visita amb un grup d'alumnes de batxillerat molt interessats a relacionar les peces i hem participar a l'exposició votant si els cinc atributs dels epígrafs són poders o condemnes en cada figura o objecte espiritual. Durada: 90 minuts.
La zona d'interès Direcció: Jonathan Glazer Estats Units, Polònia, Regne Unit, 2024
Pel·lícula basada en la novel·la homònima de Martin Amis. Oscar a la Millor Pel·lícula Internacional i Oscar al Millor So; Gran Premi del Jurat al Festival de Cannes (i una vintena de premis més).
El comandant del camp de concentració d'Auschwitz, Rudolf Höss, i la seva dona Hedwig viuen amb els seus cinc fills en un xalet a tocar del recinte d'extermini. La pel·lícula retrata la maldat des del dia a dia d'una família que cria els fills, té cura del jardí, de l'hortet i de la piscina, envoltada de minyones jueves, tractades com si no hi fossin, obligades a sentir comentaris humiliants sense filtre i acull al saló una reunió amb els enginyers de nous forns com si fossin venedors d'un producte que pot assumir sense aturar-se 'càrregues' de 500 peces.
Darrera del mur gris que separa el jardí dels barracons del camp de concentració hi passen les monstruositats de l'Holocaust, que l'espectador no veu. Però el monstre invisible es fa present, sense comentaris: el fum dels crematoris, les cendres que aboquen al riu i les que s'escampen i embruten la roba estesa. I, sense gairebé comentaris, tot i que els sons tenen tot el protagonisme: el soroll confús de l'aglomeració humana, el bram de les xemeneies, trets i xiscles d'horror i de dolor.
Filmada amb càmera fixa a l'estil de document de la realitat que s'adreça als coneixements del receptors, com la simbologia de la sang a les botes del comandant, la col·lecció de dents d'or que fa un dels fill o l'abric de bisó que un pres porta a la casa dins d'un sac. El color també és important pel contrast de l'esplendor de les flors del jardí de la mansió amb la grisor dels oficials nazis, el blanc que domina en el vestuari i les parets de la casa. I el fotograma negatiu per a l'acció humanitària d'una jove polonesa veïna del camp de concentració que a les nits amaga pomes perquè les trobin els presos que fan treballs forçats. Els fons negre i vermell inusualment llargs ens desesperen i acompleixen l'objectiu comunicatiu que ens prepara per a les seqüències finals del museu viu. Filmin. 10/10
Sèrie Manh(a)ttan. Direcció: Sam Shaw Estats Units, 2012
Com a complement de l'arxipremiada pel·lícula Oppenheimer (Oscar a la Millor Pel·lícula, dirigida per Christopher Nolan) Filmin reestrena la sèrie nord-americana Manh(a)ttan
deu anys després que la va estrenar i guanyava un Emmy, el 2015. Enfoca la història dels homes i les dones que van estar implicats en el Projecte Manhattan—liderat per Robert Oppenheimer— per participar en la fabricació de la bomba atòmica.
1943 i 1944. Los Alamos (Nou Mèxic). En plena II Guerra Mundial, el govern dels Estats Units desenvolupa amb el màxim secret el projecte amb què esperen poder construir la primera bomba atòmica de la història. Un grup dels millors científics del món i les seves famílies es reuniran en aquest poble secret, enmig del desert, en una missió que canviarà el destí del món.
El protagonisme recau en la rivalitat que mantenen dos científics: el Dr. Frank Winter (John Benjamin Hickey), el geni consolidat, i amb mala reputació al poblat tant pel mal humor que tragina com perquè va a la seva, i Charlie Isaacs (Ashley Zukerman), un prometedor jove científic que arriba recomanat i que vol demostrar que mereix estar en aquesta posició privilegiada, tot i que temuda. Les esposes d'un i de l'altre, tenen un paper independent i fonamental en l'esferïdora història.
Bartomeu Llebaria Grau (Barcelona,1929, Duesaigües, 2019) no pertanyia a la generació digital, però crec que li entusiasmaria la idea que la seva obra es doni a conèixer al món per mitjà de la tecnologia. I, sobretot, estaria molt satisfet que la seva filla, l'Anna Llebaria Enrich, faci servir per crear amb tanta propietat les pintures i els pinzells i que va heretar d'ell avui fa cinc any. Vegeu-ho:
L'Anna Llebaria ha prologat Llebaria Grau, entre el serè i el garbí, publicació de trenta aquarel·les de paisatges figuratius, sobretot del Baix Camp i entorns, plasmats amb
dibuix sòlid, pintats amb paleta de llum de seda que comuniquen una
síntesi de la memòria col·lectiva. Llebaria Grau es fa testimoni bategant
del pas del temps sobre el paisatge i
ens el retorna interpretat amb la intemporalitat de l'art. Les aquarel·les es presenten acompanyades de textos del mateix artista i de
Miquel Accensi, Pol Bravo Llebaria, Maria Brull Pujol, Montserrat
García, Bartomeu Llebaria, Anna Llebaria, Carla Llebaria González,
Carles Nogués, Lena Paüls, Queta Sedó, Anna Maria Vallvey i Francesc
Vergés, amics que en fan lectures singulars i aporten nous discursos a les obres. Llibre dedicat a la Maria Rosa Enrich Vidal, optimista contra vent i marea.
Vides entre dictadures. Les fotografies de Rossend Torras
Sala Cotxeres. Palau Robert
Rosssend Torras Mir (Barcelona, 1907-1996) va ser un fotògraf aficionat amb vocació de reporter gràfic. L'exposició fotogràfica que li dedica el Palau Robert posa en valor la figura d’un fotògraf poc
conegut i recupera una minúscula mostra del seu llegat –l'arxiu conté 25.000 fotografies i 110 pel·lícules—, que és d’un gran d’interès artístic i històric. Va documentar la realitat social, política i cultural d'un període
comprès entre les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, passant
pels anys de la II República i la Guerra civil.
Torras Mir es va relacionar a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya amb fotògrafs amb qui compartia l'interès pel reportatge fotogràfic, però a diferència de Campañà o Centelles, no s'hi va dedicar mai professionalment, i va viure del comerc d'òptica i de fotografia. La col·lecció personal és custodiada i gestionada per la família de l'autor.
Dir: Nuria Carreras i Ximo Fillol. Jackson Dance Company
Teatre Poliorama, Barcelona
L'actor, cantant i ballarí que interpreta el paper de Michael Jackson: Ximo Jackson (nom artístic de Ximo Fillol). El cinquanta per cent de l'èxit de l'espectacle musical és d'aquest enginyer valencià tècnic de telecomunicacions i llicenciat per la Universitat Politècnica. L'altre cinquanta per cent és per a la coreografia, a càrrec de sis ballarins, de la banda de músics, dels cors. I de dos cantants excel·lents que fan duet interpretant les peces més melòdiques: Alejandro Trinidad i Amanda de la Mano. Un conjunt de magnífiques i versemblants imitacions del repertori de l'homenatjat. Michael's Legacy és un gran concert, sense fil argumental com trobàvem a Forever King of Pop (estrenada a l'Apolo, 2010).
A la primera fila del Poliorama dos espectadors espontanis, d'uns set o vuit anys, amb barret i jupa imiten les contorsions del Rei del Pop. Un espectacle estel·lar, amb fans inclosos. 9/10
Ets essència expandida més enllà de l'experiència sensible de la forma
orgànica. Contens el vertigen i la força impulsora que brolla del buit íntim, i és així com
desemmascares la mística amb què el dolor assalta amb tota mena de drons
incendiaris. Sentim el teu gest acústic, mare, entre la vibració d'ones de la mar
encrespada, arrelat a la caixa de ressonància de les emocions del creador. Un
compromís a favor de la vida, fins a trencar alè.
Baby no more. Idea: VVAA Col·lectiu. Dram: Eva Mir.
Direcció de l'espectacle: Anna Serrano Güell.
Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya
El Col·lectiu VVAA converteix a Sala Tallers del TNC en una pista oberta on transita un vehicle amb un gran remolc. Formant part de la performance que comença, els espectadors ens barallem per aconseguir un mal seient a les poques grades, per sort arriben cadires de tisora i la cosa millora. A continuació s'hi debat l'inici fundacional i un final amb llavor del col·lectiu VVAA. Afirmen que serà el darrer espectacle —aquest Baby no more no passarà a la història— perquè cadascun dels membres té projectes personals. Ho deixen aquí i diuen que "a otra cosa mariposa". I ens ho creiem. 7/10
Festa multitudinària de la cultura. A Barcelona la Nit dels Museus té tan bona acollida per la ciutadania
que ni el museu més remot i
desconegut no s'escapa de les cues quilomètriques. Per això, recomano fer reserva, en els casos que es pugui
fer. Per als que fem un seguiment de les exposicions temporals i de les
activitats que programen tot l'any els museus, si no hem aconseguit
reserva prèvia, més val anar a passejar pels voltants d'algun de la setantena llarga de museus de la ciutat i
meravellar-nos de l'interès concentrat en unes hores i preguntar-nos per
què no es programen 'Nits' com aquesta dotze vegades l'any.
Exposició organitzada pel Museu Nacional d'Art de Catalunya que revisa la figura de l'artista Suzanne Valadon (1865-1938), en col·laboració amb el Centre Pompidou-Metz i el Musée d’Art de Nantes. A inicis del segle XX, al París de la Belle Époque, Suzanne Valadon va ser model de pintors des dels quinze anys i pocs artistes amb qui treballava sabien que també pintava. Degas va ser qui més es va adonar del seu talent com a dibuixant, pintora i gravadora. Va practicar tots els gèneres, des del retrat i el nu fins a la natura morta i el paisatge.
La mostra reuneix més d’un centenar d’obres, de les quals 48 només es poden veure a Barcelona: olis sobre tela i cartró, dibuixos i gravats, escultures en guix i bronze, així com documentació que permet tenir una visió retrospectiva i contextualitzada de la trajectòria d’una dona artista que va tenir un paper rellevant al París de les avantguardes, durant els anys 1910 a 1930. Aquesta visió es complementa amb obres d’artistes coetanis, francesos i catalans, que donen una bona idea de la riquesa de l’ambient artístic de l’època, alhora que s’expliquen les múltiples interaccions que es produïen en els ambients d’avantguarda i la conquesta social de l’estatut d’artista per part d’una dona, en un context competitiu masculí. Oberta fins a l'1 de setembre
Adaptació i dramatúrgia: Clara del Ruste i Sergi Marí
Direcció: Sergi Marí. Cia. La Trup
Centre de les Arts Lliures, Barcelona - Fundació Joan Brossa
Adaptació de Barba-rossa, novel·la històrica de Joan Pons (Ferreries, Menorca, 1960), situada a la Menorca del segle XVI, en l'epoca que el pirata turc Barba-rossa (malnom de Khair ed-Din Paixà) feia incursions al port de Maó, després d'haver assolat tota la costa mediterrània amb assassinats i saquejos. A la versió teatral s'hi recreen els fets de 1535, quan el corsari havia estat derrotat a Tunis el per les hosts de Carles I. Maó es va trobar indefensa entre dos focs i va ser objecte de malvesats per les dues bandes.
La companyia La Trup narra els fets com si d'un conte es tractés, a partir de l'experiència de Roger Genestar, un criador d'ocells visionari, enamorat d'una de les esclaves de Barba-rossa. Per aconseguir-la viatja per tota la costa Mediterrània i arriba a conèixer el corsari sanginari. Amb una posada en escena austera, utilitzant attrezzo que els personatges treuen d'uns muntets de deixalles situats a banda i banda de l'escenari. Són restes de naufragis, l'element més vistós i funcional de les quals és un gran tronc que representa el cavall que encaterinarà definitivament el pirata.
En una assemblea, cinc prohoms de l'illa s'ofereixen a Roger Genestar per emprendre l'envestida contra Barba-rossa. "Jo som..." A la penombra de la sala, em va tocar posar-me a la pell d'un dels personatges. 8/10
Direcció: Montse Rodríguez Clusella. Teatre Akadèmia
Brillen a Llegat els intèrprets Àngels Gonyalons, Pau Oliver i Marc Pociello. La història es va desgranant a mesura que la Clara, la mare empresària, va sincerant-se amb l'Oriol, el fill consentit i màniga ampla que té encontres sexuals amb desconeguts. Durant anys, mare i fill han viscut en diferents ciutats atenent els negocis materns. Ara la mare s'ha venut el darrer habitatge que semblava estable i empeny el fill a compartir plegats un tour, deixant-ho tot enrere. Si aquesta mare és interpretada per Àngels Gonyalons, qui en conegui la trajectòria ja es pot imaginar el seu personatge resolutiu i sobreeixint d'energia amb mil matisos. I el gir de guió: la road movie de mare i fill té un altre objectiu —que el títol ja avança— a més de conèixer-se millor i gaudir plegats de les atraccions de Port Aventura. Desenllaç i epíleg tendrament arrodonits. 9/10
Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona
Àmnèsia és un espectacle de realisme social en format de quadre de costums. El Marcel i l'Eulàlia són germans i, amb les respectives parelles, es troben de visita a la casa pairal on viu la mare vídua i la Grisela, la germana gran. Fa mesos que no s'hi han acostat i no saben que la mare està afectada per demència senil galopant o Alzheimer, potser. En un preàmbul de presentació una mica llarg sabem la situació de cadascú, tret de quin peu calça la Griselda (no cal, de fet, ja veiem que és l'escarràs de la casa) que té més conversa amb els gats que no pas amb els nouvinguts. I apareix la mare, la senyora Josefina. I en diu de sonades. I riem, fins que arriba l'explosió de sentiments i les veritats es diuen en veu alta. La Griselda es mereix recuperar el temps que ha dedicat en exclusiva a la casa i a la mare malalta. Els altres dos no se'n poden/volen fer càrrec. Ubi sunt? Troben a faltar el temps que eren infants feliços. Entesos, però ¿qui es fa càrrec de la mare? Versemblants Mercè Aránega, Màrcia Cisteró, Míriam Iscla, Joan Negrié, Victòria Pagès i Biel Rossell. Bravo! 9/10
No hi ha fills innocents, Pier Paolo Pasolini. Trad: Joan Casas Direcció: Mia Parcerisa. Sala Àtrium, Barcelona
A l'actor Oriol Genís (Badalona, 1950), se'l pot trobar en un gran espectacle del Teatre Nacional de Catalunya, un espectacle del Teatre Lliure o en una proposta privada d'un director agosarat, ja sigui interpretant un clàssic de text o un musical. Ara, el trobem a la Sala Atrium, esperant-se junt amb el públic per entrar a representar un deliciós soliloqui acompanyat pel músic Pau de Nut. El suggerent quadrilàter de l'escenografia de Castells Planas delimita l'espai interior i conforma l'espai social del que ha deixat dit Pasolini fet paraula, gest i crit contemporani. L'actor i el músic es fan seus manifestos, reflexions, fragments del tractat pedagògic Gennariello. Vibrants, lúcids. 9/10
Burro. Textos clàssics sobre ases. Dramatúrgia: Álvaro Tato Direcció: Yayo Cáceres. Teatre Romea, Barcelona
Tots els textos clàssics en els quals es basa Burro, espectacle poètic i irònic, tenen com a rerefons alertar els humans del mirall que sovint ens ofereix el comportament de les bèsties —un burro, un ase, un ruc o altres èquids del gènere—que ens han acompanyat des dels inicis de la civilització. El veterà actor Carlos Hipólito, amb lleu i singular gestualitat equina, interpreta entre
bram i bram, milers d'anys de creació literària al voltant dels ases.
Burro està lligat a una estaca i, ara que veu com un incendi el reduirà a cendres, repassa moments de la seva vida i records familiars tot adreçant-se a la seva ombra. Desgrana una síntesi de «L'ase daurat» de Luci Apeleu; recorda el Rocinante del Quixot; l'ase encantat de Shakespeare a «Somni d'una nit d'estiu»; el relat de «Platero y yo» —un dels trossos més potents de tot el soliloqui—; un conte de Charles Perrault, «Pell d'ase»; uns altres fragments de «Les metamorfosis» d'Ovidi; retalls de les faules d'Isop, La Fontaine o Samaniego; i una mirada també destacada a la «Disputa de l'ase», del franciscà mallorquí, convertit a musulmà, Anselm Turmeda. Protagonistes de la història que posen de manifest l'estupidesa humana, com qui no vol la cosa. 9/10
Davos 1917. Direcció: Anca Miruna Lăzărescu, Jan-Eric Mack i Christian Theede Alemanya i Suïssa, 2023
Sèrie inspirada en fets i personatges reals. La història d'espionatge i misteri ambientada en la Primera Guerra Mundial es va desenvolupar a partir de cartes d'infermeres suïsses de la Creu Roja. L'acció té lloc a l'impressionant balneari Schatzalp, actualment hotel on se celebra el Forum Econòmic Mundial (Sanatori Cronwald, a la ficció) de la ciutat suïssa de Davos, envoltat de grans gruixos de neu durant l'hivern alpí. Johanna Gabathuler (interpretada per l'actriu Dominique Davenport), infermera de Davos, és filla dels propietaris arruïnats del famós balneari de luxe. Embarassada d'un soldat alemany, en néixer la nena els pares l'hi prenen. Quan intenta recuperar-la, es troba enmig de la conspiració de la comtessa Ilse Von Hausner —inspirada en Mata Hari—, pacient del sanatori. La idea es troba a La muntanya màgica, de Thomas Mann, publicada el 1924.
Summerland. Direcció: Jessica Swale Regne Unit, 2020
Summerland és un municipi de ficció on s'explica amb nitidesa expositiva el drama dels infants anglesos que van quedar orfes després de la II Guerra Mundial. Van ser evacuats de les ciutats i enviats als poblets perquè famílies se'n fessin càrrec temporalment. Frank (interpretat per Lucas Bond, un encert de càsting) és enviat a Kent, a casa d'Alice (Gemma Arterton, impecable), escriptora solitària que es resisteix a acceptar-lo. Viu turmentada per una història d'amor del passat que anem sabent amb detall a base de flashbacks. A mesura que coneix el nen, va desbloquejant records i sentiments. Descobriran plegats que tenen més en comú del que s'imaginaven. Desenllaç lluminós, gens càndid. 9/10
Un títol poètic per a l'exposició que pretén difondre el patrimoni paisatgístic fet amb la tècnica mil·lenària de la pedra seca del país. Diguem-ho clar, marges de pedres com a mur de contenció de la terra del bancal superior. Es tracta de fixar terrasses esgarrapades als vessants de les muntanyes, pròpies del conreu de secà: vinyes, avellaners, ametllers i olivers, com les de l'entorn d'Escornalbou, la part més occidental de la comarca del Baix Camp que
fa frontera amb el Priorat.
L'exposició mostra la diversitat dels paisatges formats per aquest recurs natural —blocs de pedra sense cap mena de material per unir-los— i en reivindica la vigència i la persistència.
La tècnica de la pedra seca va ser inscrita a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la Unesco el 28 de novembre de 2018.
Sàvia de ventades, sols i pluges, promous el consens. D'acord, però, ves fent marge: porto pedres.
El Neret i la Montsant recullen branques per fer una cabana i
troben una caseta recoberta de dalt a baix de fruita amb un lleuger bany
de xocolata. Se'n malfien perquè coneixen el conte de Hansel i Gretel.
Al porxo hi ha una dona ajaguda en una hamaca que llegeix impasssible.
És una mena de fada protectora, però també inquietant perquè només diu
una frase: «Qui mengi d'aquesta fruita...» Sembla que els inviti a
atrevir-se a tastar la fruita que hi ha a l'abast. Els petits fan una
juguesca, guanyarà el grup que robi més fruita. Però els trapelles no
saben que cauran en una trampa de la qual no podran escapar mai més.
La reflexió: La fruita de la caseta és un esquer per tal que els qui la tastin en descobreixin el gust i en gaudeixin. Aconseguida la fruita amb una actuació agosarada, els sembla exquisida. Per sempre més en menjaran per trobar aquell gust primer.
Els valors: Interès per la descoberta, cooperació, seny i rauxa, menjar sa.
Va passar a la vora del riu [Händelser vid vatten]
Direcció: Mikael Marcimain. Suècia, 2023
Un thriller basat en la novel·la homònima de l'escriptora sueca Kerstin Ekman. La història transcorre durant el solstici d'estiu en un poble del nord de Suècia l'any 1970 i es reprèn en l'actualitat. Se celebra la festa de la nit de la claror i una mestra jove enamorada ho ha abandonat tot per anar a viure amb la filla de pocs anys a una comunitat llibertària al costat del seu xicot. Com hi arriba és una epopeia que fa preveure poc de bo i ens enganxa a saber-ne més. Pel camí, coincideix amb l'aparició de dos turistes assassinats en una tenda de campanya. S'admeten culpables. Un ventall de personatges versemblants en un marc natural esplèndidament fotografiat que es converteix en protagonista. Sèrie de sis capítols de 55 min. Filmin. 9/10
Els
colors de l'incendi. Direcció: Clovis Cornillac. França,
2022
Febrer de 1927. Els colors de l'incendi que aviat devastaran altre cop Europa es comencen a perfilar. La història del novel·lista Pierre Lemaitre amb què es basa la pel·lícula se centra en un laberíntic imperi financer. Després de la mort del magnat, la seva filla i hereva universal, Madeleine (interpretada per Léa Drucker), ha de fer front, sense estar-ne preparada, a la corrupció desenfrenada, tripijocs i a l'ambició de l'entorn. Té un fill adolescent que, en l'intent de suïcidarse, queda paralític de per vida. Enfrontada a l'adversitat de totes bandes treu forces i ordeix una terrible venjança. Filmin. 9/10
.jpeg)
.jpeg){kind=small}
