La sèrie L'uniforme és un thriller de producció danesa que enfoca les conseqüències del monopoli de la violència per part de la policia. Un cadet en pràctiques dispara l'arma reglamentària i mata un home. El cas indigna la ciutadania que no té en gaire bon concepte el cos de les forces de l'ordre. S'obre una investigació per descobrir no tant què va passar, sinó per què va passar. Cadascú ha d'assumir les conseqüencies de les seves decisions. Però la direcció de l'acadèmia rep pressió política i provoca una lluita pel control del futur de la policia.
Aquesta migdiada tòrrida d'agost no sap ningú com arriba el cafè a la tasseta. Ara per ara és matèria de
somni, vapor d'anada i tornada. I entremig el buit. Les pedres del camí s'han arraconat cremant cap a una paret que té
accés transitable entre la realitat i la capacitat creativa de la
imaginació. Al
punt que cau el sol, el baf torna al joc òptic de la cafetera que no ho
és i
s'hi manté convertit altre cop en líquid. La dimensió poètica es
manifesta just en aquest instant. No calen ulleres d'eclipsi
certificades.
Escolteu el pòdcast de la prosa poètica Matèria de somni al canal IVOOX i/o al canal SPOTIFY Veu: Andreu Sotorra
Forever. Autoria i dramatúrgia: Iñaki Rikarte, José Dault, Garbiñe Insausti i Edu Cárcamo. Direcció: Iñaki Rikarte. Cia. Kulunka. Festival Grec 2026. Teatre Condal, Barcelona.
De la companyia Kulunka Teatro del País Basc, en vam veure fa onze anys André & Dorinei aquesta temporadaSolitudes. Ara, la trilogia es tanca amb la tragèdia Forever.Tres espectacles de teatre gestual singulars, no només perquè els intèrprets fan múltiples personatges sempre cofats amb màscares expressives, sinó pel contingut sensible que s'hi desenvolupa sense paraules.
Forever parla de la família i de com els conflictes que van sobrevenint allunya la parella cada vegada més de la vida meravellosa que imaginaven junts. S'inicia amb dos joves que desitgen un fill i, per fi, arriba. En un salt en el temps trobem la família al complet: el fill adolescent amb discapacitat i el pare i la mare concentrats a estimar-lo i a educar-lo.
Sense paraules, la il·luminació i la música creen atmosferes que embolcallen els cossos dels personatges. A la plataforma giratòria de la vida familiar només s'hi mouen tres intèrprets, però es posen a la pell d'un gran nombre de personatges a més dels protagonistes: el repartidor de pizzes, la
segona parella del pare, la mitja dotzena de galifardeus d'escola o d'institut
que fan la vida impossible al protagonista de la història... A voltes ens fan somriure, a voltes ens fan caure les llàgrimes. 9/10
Cinema de denúncia. Thriller polític situat al 1977 en plena dictadura militar brasilera. Marcelo (interpretat per l'actor Wagner Moura), un docent vidu que fuig d'un passat tèrbol, torna a la ciutat de Recife, amb l'esperança de refer la seva vida. Se succeeixen fragments de realitat que refan episodis de la
vida d'aquest investigador científic, agent secret, la pèrdua de la seva
dona i l'intent de retrobar-se amb el seu fill que viu amb els avis. Ben aviat, però, s'adona que la ciutat no és el refugi que buscava: les forces governamentals el persegueixen i les amenaces de mort planen sobre ell.
Durada: 160 minuts. Pel·lícula nominada a quatre premis Oscar i guanyadora del premi FIPRESCI de la crítica internacional, del premi a la Millor direcció i al Millor actor, al Festival Internacional de Cinema de Cannes 2025. I una rècula de premis internacionals més. Filmin. 9/10
1r Premi del Concurs bianual de Fotografia “Buits plens: vincles, esperança
i camins compartits", del Servei de Suport al Dol de Ponent, de Lleida
**
«Vine, seu al meu costat», vas dir-me. I després
em vas prendre les mans. Com poder oblidar el moment
que el fang va esdevenir contacte, tebior i textura.
I les teves mans, amorosides, aixoplugant
les meves en un acte d’amor i camins compartits.
FARNERS CASAS i FRANCESC CORPAS
Envescats a quatre mans, som terrissaires que entrellacem carícies i donem una forma nova a la substància. Ens fonem en la simbiosi d’una realitat que ens bressola l’ànima i crea vincles perdurables a la vida. Deixem que les esquerdes a la nostra argila se segellin amb l’or(1) d’una memòria compartida, cuita lentament en el caliu de la complicitat.
(1) Art japonès de reparar la ceràmica amb làmines d'or.
Escolteu el pòdcast de la prosa poètica A quatre mans al canal IVOOX i/o al canal SPOTIFY Veu: ANDREU SOTORRA
L'esquerda en el món. Autor: Roland Schimmelpfennig.
Traducció: Albert Tola. Direcció: Rodrigo García Olza.
Festival Grec 2026. Sala Versus Glòries, Barcelona.
L'esquerda de l'obra L'esquerda en el món és l'abisme que hi ha entre una parella benestant (mecenes, col·leccionen obres d'art, llencen diners al foc...) i una parella d'artistes amb substistència precària. Hi ha també l'esquerda que hi ha entre cadascuna de les dues parelles i la minyona, esclava de la casa.
Bravo!, pel treball dels intèrprets Ann Perelló, Assun Planas, Philip Rogers, Pol Sanuy i Magdalena Sbert, que es posen a la pell de personatges s'expliquen amb micromonòlegs, fins i tot indicant les entrades dels interlocutors propis d'una narració escrita: "li diu a ella", "diu ell", sense protocols de conversa, cadascú a la seva. Més d'un centenar de fragments que s'esmicolen a cada escena, alhora que un sostre de retalls d'alumini impacta a terra violentament, accionat i refet un i altre cop per la minyona, en funció d'àrbitre que posa ordre al caos. 8/10
L'arquitecte [L'inconnu de la Grande Arche] Direcció: Stéphane Demoustier França, 2025
L'expressió "L'home desconegut de la Grande Arche" fa referència a l'arquitecte danès Johan Otto von Spreckelsen (1929-1987), que va guanyar el concurs internacional convocat per François Mitterrand el 1983 per dissenyar l'icònic monument de La Défense a París. El monument allarga l'Eix històric de París que va del Museu del Louvre passant
per l'obelisc de la plaça de la Concorde i l'Arc de Triomf.
El concurs va ser cobejat
pels grans estudis —s'hi van presentar 484 projectes anònims arribats
d'arreu del món—, el guanyador va ser, sorprenentment, Johan Otto von
Spreckelsen, un professor d'arquitectura danès que fins aleshores només
havia construït casa seva i tres petites capelles. De sobte aquest
arquitecte es va trobar al capdavant d'un projecte colossal i ben aviat
es va adonar que preservar la seva visió no seria fàcil. Va començar aleshores el veritable pols entre l'art i el poder.
L'arquitecte
Spreckelsen va morir el 1987, va succeir-lo l'arquitecte Paul Andreu
que va garantir l'acabament de l'Arc tal com s'havia projectat. L'Arc de la Défense va ser inaugurat el juliol de 1989, any del bicentenari de la Revolució Francesa i en ocasió de la cimera del G-7.
La
pel·lícula de la construcció de l'Arc de la Défense o Grande Arche és
una interesant lliçó d'història, sense ser pròpiament un documental.
L'Arc de la Défense és un cub buidat al centre de 112 m de longitud, 106,9 m d'ample, per a una alçada de 112 m. Sobre
les seves cares exteriors, l'Arc està recobert de plaques de vidre de 5
cm de gruix, tractades especialment per impedir qualsevol deformació
òptica i resistir vents de gran potència. Els altres paraments són
recoberts de plaques de marbre blanc de Carrara i de granit gris. Muntat sobre 12 pilars posats sobre gats hidràulics per permetre
de suportar el subsòl fràgil la seva massa de 300.000 tones.
