'HAMLET. EN ELS PLECS DEL TEMPS', AL TEATRE LLIURE

Hamlet. En els plecs del temps. A partir de W. Shakespeare

Adaptació i direcció: Christiane Jatahy 

Festival Grec 2024. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc

L'espectacle Hamlet adaptat i dirigit per Christiane Jatahy (Rio de Janeiro, 1968) referma que els textos clàssics admeten totes les versions ben fetes, amb contextos diferents de l'original, variacions que no afectin el fons i tota mena d'actualitzacions de forma. En aquest cas teatre, projeccions en 3D i enregistraments en directe. Un jove Hamlet amb cos de dona dirà el 'ser i no ser aquesta és la qüestió' amb un sol gest, sense calavera. Està turmentat perquè l'espectre del seu pare li ha anunciat que no va morir per la picada d'una serp sinó que el va enverinar el seu germà, l'oncle que ara es casa amb la seva mare i reina. El context de la festa de casament, continua sent la guerra, ara la de Gaza i la d'Ucraïna. L'Ofèlia torna els regals a Hamlet que, en rebre'ls, s'hi sincera. Després d'aquest fet, ja s'ha dit tot allò important i Ofèlia, la filla de Poloni assassinat, navega per l'escenari i suposem que mor ofegada, encerclada dels gerros amb flors de l'escenari debastat. I, a partir d'aquí el ritme decau i el desenllaç es resol com bonament pot. Aplaudiments discrets. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'DÄMON. EL FUNERAL DE BERGMAN', AL TEATRE LLIURE

Dämon. El funeral de Bergman

Text, direcció, escenografia: Angélica Liddell

Festival Grec 2024.  Teatre Lliure Montjuïc

L'espectacle Dämon. El funeral de Bergman arriba a Barcelona avalat pel Festival d'Avinyó, on s'acaba d'estrenar i per molts anys de teatre performàntic de la dramaturga, intèrpret i directora Angélica Liddell (Figueres, Alt Empordà, 1966), nom artístic de Catalina Angélica González Cano. La desmesura en el fons i en la forma. La desmesura en el silencis, en el crit, en l'ego, en les accions repetides, en l'escatologia, en el monòleg-homília amb preguntes sobre l'agonia de la vellesa. Es riu del mort i dels que el vetllen amb nas de pallasso. El valor de l'espectacle és la gosadia de posar aquest conglomerat provocador a escena. 6/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*     

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'LES MANS', A LA VILLARROEL

Les mans, de Llàtzer Garcia. Intèrprets: Raquel Ferri i Ernest Villegas

Direcció: Sílvia Munt. Festival Grec 2024. La Villarroel, Barcelona

Amb la tria dels intèrprets que facin versemblant una bona història ja hi ha un alt tant per cent guanyat perquè l'obra funcioni. Les mans és una obra de literatura teatral d'alta volada al servei d'una relat intimista que s'encarreguen de fer brillar Raquel Ferri i Ernest Villegas, amb les seves interpretacions. Escrita pel dramaturg i director Llàtzer Garcia (Girona, 1981) i dirigida amb mestria Sílvia Munt funciona com un artefacte de rellotgeria, a punt d'explotar en cada escena.
L'Issac és actor i s'està refent d'una malaltia mental, la seva companya Paula ha escrit el que han hagut de passar i ho ha transformat en un guió cinematogràfic. Serà la primera pel·lícula que dirigirà i l'Isaac en serà l'actor protagonista. Així que s'inicia el rodatge la directora s'adona que l'actor no està preparat per a interpretar el personatge. Acomiadar-lo és un acte de valentia i sobirania en la seva feina, però qüestionable per la parella que entén, per una banda, que la seva pròpia història no la pot representar ningú millor i per l'altra, que ser-ne el protagonista el rellançaria professionalment
Auguro per a Les mans molta vida als escenaris i no m'estranyaria que arribés també al cinema. Ho vull veure. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a  «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

EXPOSICIÓ 'FERNANDE OLIVIER', AL MUSEU PICASSO

El Museo Picasso reivindica a l'exposició  Fernande Olivier, Pablo Picasso i els seus amics la figura de la model i artista francesa Fernande Olivier (París, 1881 - Neuilly-sur-Seine, 1966), parella sentimental i mussa de Pablo Picasso, quan el pintor just començava a despuntar en els moviments artístics d’avantguarda.  S'hi va inspirar per pintar diverses de les seves famoses obres del període cubista i algunes escultures entre 1907 a 1909. Una de les senyoretes d'Avinyó està modelada en Olivier, durant l'estiu de 1909 a Horta de Sant Joan.

 

L'exposició fa un recorregut per la vida de l'escriptora a partir de fotografies inèdites i diversos retrats signats pel seu cercle d'amistats.  Autora de relats i poemes (encara inèdits) que evidencien una gran sensibilitat i interès intel·lectual. És una de les escasses veus femenines que han arribat com a testimonis dels artistes del Bateau-Lavoir,  arran de Picasso et ses amis (1930), les memòries dels set anys de convivència amb Picasso, una relació caracteritzada per la violència.  La sèrie va començar a sortir a «Le Soir», fins que Picasso va bloquejar-ne la publicació. El 1956 Picasso li va passar un petita pensió a canvi de no publicar res més mentre els dos visquessin. Picasso la va sobreviure set anys.

S'hi poden veure obres procedents de diversos museus: Museu Nacional Picasso de París, Museo Bellas Artes de Bilbao, Staatsgalerie Stuttgart, Düsseldorf Kunstsammlung, Museo Reina Sofía i Museo Nacional Thyssen-Bornemisza entre d’altres.

Oberta fins al 6 d'octubre

ESCULTURA 'L'OMBRA', DE JOSEP PIQUÉ ISERTE

L'ombra, de Josep Piqué Iserte, Ca 1992
Barreta de ferro i acer, 42x42x6 cm.
Foto: Fundació Piqué Art

De lluny i amb claror mediterrània, diríem que són dues persones que remen en una direcció, amb el mestral de cara. Ens preguntem si és possible tanta conjunció en un tàndem de matèria diferent. Mentre ens hi anem acostant, no els traiem els ulls de sobre fins que de mirar-les hem passat a veure-les. En són només una i la seva ombra. Àtoms de la mateixa molècula. Substància desdoblada que avança.

***

 Escolteu la prosa poètica a Spotify
Veu: Andreu Sotorra

Música: Milonga I, de Josep Piqué Iserte

 

 

 

En la darrera etapa escultòrica de Josep Piqué Iserte (Montbrió de Camp 1913-2012) la barreta d’acer li dona noves possibilitats i li permet depurar les formes i els volums a la mínima expressió sense perdre dinamisme aeri i imprimint el segell personal de modernitat. 

Per saber-ne més: Fundació Piqué Art

 

 

 

 

LA GRAN NIT DE DAGOLL DAGOM, AL TEATRE GREC

La gran nit de Dagoll Dagom - 50 anys. Idea i creació: Daniel Anglès, Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella, Miquel Periel, Joan Vives, Montse Amenós i David Pintó. Direcció: Daniel Anglès. Amfiteatre Teatre Grec. Festival Grec 2024. Barcelona

La Companyia Dagoll Dagom ha celebrat 50 anys a l'amfiteatre Teatre Grec, com a preàmbul de la reposició de Mar i cel, aquest setembre al Teatre Victòria. Un centenar d'artistes entre intèrprets convidats, orquestra i cor. Una festa irrepetible on s'han enllaçat espectacles musicals amb una sensació de comiat d'una generació i alternança cap a una de nova que rep un llegat immens. La generació que se'n va després de 50 anys de teatre musical de qualitat, mostra peces dels grans muntatges, un catàleg molt treballat i agombolat en tots els detalls.  El públic d'avui coneixem els espectacles, en sabem les cançons i n'hem fet patrimoni cultural propi: Antaviana, El Mikado, Poe, Els pirates, Boscos endins, Nit de Sant Joan, T'odio amor meu, Bye Bye monstre, Cop de rock, Glups, Cacao, Aloma, Maremar, Scaramouch, T'estimo si he begut, Mar i cel o L'alegria que passa... Tot un goig haver-hi participat com a espectadora.

Després de 34 espectacles, 23 dels quals són musicals; més de 8.500 funcions i a prop dels 5 milions d'espectadors...  un arlequí ha obert altre cop la capsa dels somnis. Aquest espectacle antològic de llum i màgia explica per què. No ens deixarem perdre el nou espectacle musical Mar i cel. La nova companyia ha baixat per les escales del Teatre Grec cap a l'escenari. I que sigui per molts anys. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

*

La gran nit de Dagoll Dagom. Vídeo d'un assaig

 

EXPOSICIÓ 'CARLES SANTOS. I ARA, QUÈ?', A LA FUNDACIÓ JOAN BROSSA

Carles Santos. I ara, què? Comissària de l'exposició: Ona Balló.
Oberta fins al 21 de juliol

La pregunta que el poeta i dramaturg Joan Brossa va fer a Carles Santos (Vinaròs, Baix Maestrat, 1940-2017): «Ja saps tocar el piano, i ara què?» va ser l'espurna que va portar Santos a trencar els límits de la música. A la Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts es pot veure l'exposició Carles Santos. I ara, què? que és el primer intent de posar ordre en un arxiu que està escampat i no està catalogat, de manera que el recorregut està ple de troballes inèdites, des de partitures originals farcides d'anotacions i dibuixos, fins a esbossos escènics o gravacions desconegudes.

Santos va ser un dels artistes més originals, transgressors i polifacètics del nostre temps.  Combinava rigor i mètode amb una gran la llibertat creativa. Un animal escènic, inclassificable, que va explorar totes les disciplines, des de la performance amb pianos (cremats, destrossats) fins a la música per a quinze pel·lícules de Pere Portabella i muntatges fets amb la figurinista Mariaelena Roqué, amb qui va compartir companyia escènica durant 25 anys, que el van catapultar a l'escena internacional, passant per la banda sonora de la clausura dels Jocs Olímpics del 1992, amb la qual va portar la fanfàrria tradicional a una altra dimensió.

Hem buscat entre costures què hi ha darrere del músic 

provocador. Rere aquelles imatges anecdòtiques 

del piano al mar, el piano cremat, el piano a les 

Rambles, que des de fora es veien com rampells, 

hi ha un compositor de primer ordre, rigorós, 

treballador, incansable.

Ona Balló, comissària de l'exposició

 

Mariaelena Roqué i Carles Santos, 1994.
Arxiu Lliure del Teatre Lliure

'L'ÚLTIM DIA', A LA SALA ATRIUM

L'últim dia. Autora: Lluïsa Cunillé. 

Intèrpret: Alejandro Bordanove. Direcció: Xavier Albertí. 

Festival Grec 2024. Sala Atrium, Barcelona

El protagonista explica un dia de la seva vida, que el títol ja augura quin dia serà. Té vint-i-cinc anys, és bon jan i l'entorn se n'aprofita. Se n'aprofita l'avi, la mare, el germà, els amics. És conscient del tracte abusiu, però no es rebel·la. El narrador explica en veu alta un dia de la seva vida des del jo, un narrador que dona més del que rep, amb una feina incerta, un xicot solitari que encara busca la conversa amb el bidell de la seva escola, potser l´única persona que no li demana res a canvi.  Després de l'adagio de l'última sonata (DV960) de Schubert, que en la nostra sessió va interpretar el director Xavier Albertí, el monòleg d'Alejandro canvia a tercera persona, és a dir, es mira des d'una altra dimensió, amb els seus ulls. Basat en elements biogràfics de l'intèrpret Alejandro Bordanove. Brillant. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY