Tragicomèdia danesa que desenvolupa amb ironia i humor una història de rivalitats, aspiracions, traïcions, manipulació, amistat i ànsies venjatives en el si de l'Orquestra Simfònica de Copenhaguen. Protagonitzada per Rasmus Bruun, en el paper de Jeppe, director adjunt de l'orquestra i Frederik Cilius Jørgense, en el paper de Bo, un músic excel·lent, però que té molt mal caràcter. L'actor és clarinetista de formació, tot i que els fragments dels concert són interpretats per Johnny Tessier, primer clarinet, i per l'Orquestra Simfònica Nacional
Danesa. 10/10
La noia esquerrana. Direcció: Shih-Ching Tsou Taiwan, 2025
Retrat familiar d'una dona jove i les seves dues filles quan tornen a la ciutat de Taipei, després de viure uns anys en una zona rural. Intenten començar una nova vida, instal·lades en un apartament minúscul i vivint del que venguin a la parada d'un mercat nocturn molt concorregut. Les tres han d’adaptar-se a una realitat marcada per les dificultats econòmiques i les tensions familiars. La ciutat apareix plena de llums, soroll i moviment i es converteix en un personatge més de la història. L'energia vital de la ciutat contrasta amb la situació emocional dels personatges. Els secrets familiars surten a la llum després que l'avi, infuït per la superstició, pressioni I-Jing, la neta petita, que és esquerrana, perquè no utilitzi mai la seva
"mà del diable". Sobresurten les interpretacions realistes, especialment la de la protagonista—la nena Nina Ye—, la mà esquerra de la qual es converteix en lladre. La seva mirada innocent és clau perquè la pel·lícula mantingui un equilibri entre els moments més dolços i els més complicats.
La pel·lícula es va estrenar a la Setmana de la Crítica del Festival Internacional de Cinema de Cannes.
El llibre recull una imatge de cadascun dels elements del seguici
festiu de les dues Festes Majors de Reus, sota la particular mirada del fotògraf Arnau Fernández Alegre (Reus, 1999) qui, a través del detall, ens obre
la imaginació. Cada imatge s’acompanya de la
paraula, gràcies a la inspiració i la creativitat de les escriptores
del col·lectiu literari Reusenques de Lletres. La fotografia ha capturat
l’instant. La paraula hi afegeix suggestió.
Cambra de la Propietat Urbana de Reus Plaça Catalunya, 5
El pastís del president [Mamlaket Al-Qasabaka] Direcció: Hasan Hadi. Iraq, 2025
Iraq, anys 90. Realitat asfixiant imposada a la població per la dictadura de Saddam Hussein. Lamia, una nena de nou anys, ha de fer un pastís obligatori (altrament, presó o mort) per celebrar l'aniversari del president. Reunir els ingredients per fer un coc: farina, ous, sucre i llet es converteix en una història de supervivència. El que s'hi explica emociona per la profunditat i la simplicitat expositiva. El paisatge urbà bigarrat de Bagdad i l'entorn rural estan magníficament fotografiats en aquesta emotiva faula de la petita heroïna en un entorn de por i repressió.
La pel·lícula va ser candidata a Millor Pel·lícula Internacional per Iraq. Guanyadora de la Càmera d'Or a la millor òpera prima i el Premi del Públic a la Quinzena dels Cineastes al Festival de Cannes 2025, entre d'altres distincions. Filmin. 9/10
Intèrprets: Joan Carreras, Mia Esteve, Carme Milán, Carles Pedragosa i Lara Segur (actriu pressumptament absent que interpreta Rubèn Ametllé, en funcions de regidor de l'espectacle). Els dos protagonistes havien estat parella, ell especialista en física quàntica, ella professsora de Lingüística a la universitat. Tenen una filla en comú, desapareguda des de fa deu anys. Hi ha un
parell de pissarres antigues, hi ha un escenari
de caixa negra que permet unes enginyoses projeccions de grafit de guix
blanc que processen cadascuna de les accions, que van des del principi de la
incertesa al principi de l'observació.
Comèdia metateatral amb tots els ets i uts: Riem de les confusions, del fregolisme vist i no vist, de les indecisions d'un personatge que esdevé protagonista inesperat, dels jocs lingüístics, de la caiguda esmicolada de la quarta paret. I per contrast, la teoria de la física quàntica i el mite del gat d’Schrödinger. Escenes d'alt voltatge teatral, brillants. En volem més: ultimàtum! 9/10
La promesa. Autoria: Yago Alonso i Sílvia Navarro.
Intèrprets: Eduard Buch, Eduardo Lloveras,
Mercè Martínez, Marc Rodríguez i Carol Rovira.
Direcció: Pau Roca. Teatre Borràs, Barcelona.
Els cinc protagonistes d'aquesta comèdia ratllen els quaranta. Mantenen l'amistat des que d'adolescents anaven al cau d'escoltes. Es troben en una festa temàtica de la generació dels anys 90 que els canviarà la vida. Hits de l'època, alcohol, disfresses hilarants que recorden aquella dècada. Enmig d'aquest parament, la Paula, l’amfitriona de la casa, ha decidit enverinar-los a tots. Per quin motiu? A partir que els ho fa saber, la comèdia fa un gir de guió. L'egoisme sura desbocat per damunt dels principis de solidaritat, de la pedagogia de l'acció, de la unió fa la força, dels ideals de l'escoltisme. Ningú no recorda cap promesa. Campi qui pugui per salvar la vida. 7/10
Inventari de fugues. Idea i creació: Amaya Galeote, Shaday Larios, Judith Pujol i María Velasco. Dramatúrgia: Judith Pujol i María Velasco. Intèrprets: Xavi Álvarez, Ricard Boyle, Dasha Lavrennikov Laia Marull, Lara Salvador Peydro, La Coral Sant Jordi. Direcció: Judith Pujol.
Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona.
Disciplines diferents, acumulació de sentits per reflectir exilis obligats, reculades col·lectives, renúncies personals, contradiccions. Teatre d'objectes que perduren, que acompanyen les fugides (les claus
per tornar a casa, unes bosses sempre fetes per si cal fugir, un peluix
d'infància...), fins a una vintena de petites peces amb les expectatives
frustrades. L'espectacle parteix d'un treball de creació col·lectiva que va començar fa dos anys, en part en una residència al Convent de les
Arts, a Alcover (Alt Camp).
Inventari de fugues parla, entre d'altres,
de l'esclau de Virgínia del segle XIX, Henry Box Brown, que va lluitar
per la seva llibertat i es va autoenviar per correu en una caixa; o de
la poeta nord-americana Elisa Cowen del segle XX, de qui, després de la
seva mort, uns amics de la família van cremar la majoria dels seus
quaderns per les idees que hi escrivia; o de l'activista hongaresa jueva de pseudònim Lisa Fittko, que va ajudar refugiats a fugir del setge
dels nazis, entre els quals el filòsof Walter Benjamin, i que va acabar
ella també fugint exiliada, primer a Cuba i després als Estats Units.
Com un cor grec, setze cantaires de la Coral Sant Jordi, fan una aportació musical efímera a l'espectacle. Poc aprofitada. 7/10
