CORI BACH VOLTAS, MEDALLA DE LA CIUTAT DE REUS

Llegiu aquí el parlament de Cori Bach,
a l'acte de lliurament del guardó.
Palau Municipal, Saló de Plens. Reus, 21-9-2023

«El ple ha acordat concedir-li la medalla de la ciutat en reconeixement a la seva trajectòria excepcional dedicant tota la seva vida a l’ensenyament amb una vocació absoluta i permanent, ha proposat i creat múltiples iniciatives per millorar la tasca educativa i per integrar a l’alumnat amb necessitats educatives especials a les aules ordinàries, va impulsar la creació de l’Escola Montsant, de la Llar d’Infants Montsant i, l’any 1997, de la Fundació Escola Montsant de Reus, així com també, el projecte Maragda per facilitar la integració de l’alumnat amb discapacitats intel·lectuals i motrius al món del treball; col·laboradora i voluntària d’entitats culturals i socials tant d’àmbit nacional com d’àmbit local» (Ajuntament de Reus, 17 de febrer de 2023)

Inicis de l'Escola Montsant,
a l'antic Mas Vilella, als anys seixanta.
A la dreta, una fotografia recent de Cori Bach

**

Cori Bach: "Educar és la millor manera de donar". 

Entrevista a càrrec de Cristina Serret. «Diari MÉS», 14-3-2023

* *

Pel reconeixement del teu mestratge, Cori, totes les flors són poques.

Flors © Cori Bach

'LE CONGRÈS NE MARCHE PAS', AL TEATRE LLIURE GRÀCIA

Le congrès ne marche pas. Dramatúrgia: Joan Yago

Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica

Teatre Lliure Gràcia, Barcelona

Un nou espectacle de La Calòrica, una nova festa de teatre. L'acció de Le congrès ne marche pas se situa a Viena, el 1814, en el marc de la conferència entre ambaixadors que va ser presidir l'estadista austríac Klemens Wenzel von Metternich. Els espectadors som testimonis de la reunió de mandataris de França, Prússia, Rússia, Àustria, Gran Bretanya i Espanya. Però per refer la vella Europa s'enganxen als canapès, la ballaruga i el sexe. Comèdia que dura i dura... des de l'1 d'octubre del 1814 fins al 9 de juny del 1815, sense resoldre res. Hi ha diverses perles en el transcurs de l'obra. N'apunto unes quantes: el personatge apallassat del representant espanyol (Xavier Francés, la comicitat), l'únic que no parla francès ni l'entén; el discurs en resposta a la moció de censura de 1990 de Margaret Thatcher (excepcional d'interpetació realista de Roser Batalla). I la cirereta: el poble representat pel cambrer (Joan Esteve, oh, meravella) que es revolta amb un solo de ball que fa remoure tot l'espai, platea inclosa. Chapeau! 9/10

 Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

  Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

PEL·LÍCULA 'LA IMPACIÈNCIA DEL COR'

La impaciènia del cor [The Kiss (Kysset)]
Direcció: Bille August. Dinamarca, 2022

Basada en la novel·la d'Stefan Zweig, una bellíssima història d'amor a tocar de la Primera Guerra Mundial, dirigida per l'oscaritzat Bille August. El 1913, el jove militar danès Anton (Esben Smed), no té cap altra prioritat si no és completar la formació com a oficial de cavalleria. Durant l'entrenament, ordena al seu pelotó que ajudi el baró von Løvenskjold a treure del fang els seus cavalls. Així coneixerà l'Edith (Clara Rosager), filla única de l'aristòcrata, que va en cadira de rodes des que va patir un accident. S'atrauen, però Anton no està segur si és un sentiment d'amor o de llàstima. La relació es torna obsessiva per part de la noia i asfixiant per al noi, que vol i dol. Els oficials fereixen Anton amb comentaris sobre la invalidesa de la noia i la fortuna del seu pare. Mentre explora la relació dels joves, la pel·lícula capta l'essència de l'època que porta Europa cap a la guerra. No pot acabar bé.  9/10

MIRALDA I ELLE, A LA VIRREINA

1968. © Miralda. Parc de tractors de Massey-Ferguson, París

La Virreina. Centre de la Imatge presenta una mostra de la producció fotogràfica que Antoni Miralda (Terrassa, 1942) va dur a terme per a la revista ELLE, entre 1964 i 1971, mentre vivia a París, amb poc més de vint anys d'edat. Miralda va treure les models dels estudis i les va situar en escenaris urbans imprevisibles. Les models interactuaven amb la realitat i incorporaven amb la seva presència un contrapunt narratiu als espais, com si els vestits dialoguessin amb l'entorn. 

1966. © Miralda.
Cour Carrée, Musée du Louvre, París

Entre els nombrosos reportatges de moda que Miralda va fer per la revista ELLE destaca els de Twiggy (Leslie Hornby), en l'apogeu de la seva popularitat. La supermodel prima i baixeta va revolucionar els cànons de bellesa de l'epòca (tallatge d'adulta extrem, minifaldilles, mitges llampants, ulleres de grans dimensions, cabell curt, ulls molt maquillats.)

Són uns treballs innovadors en el gènere de la fotografia sobre moda i no s'han aplegat fins fa poc. Ocupen un lloc desconegut en la trajectòria de l'artista, més conegut per les performances i les peces objectuals, que va començar a crear en paral·lel a les publicacions d'ELLE.

Oberta fins a l'1 d'octubre.

PEL·LÍCULA 'CENT FLORS'

Cent flors  [A Hundred Flowers (Hyakka)]
Direcció: Genki Kawamura. Japó, 2022

Una història sobre la reconciliació i el sentit del vincle etern mare-fill en el desenvolupament com a adults. Poesia visual amb material sensible per reconstruir un territori de records fragmentats. Cap d'Any. Izumi (Masaki Suda) troba la seva mare gelada de fred deambulant confosa per un parc. La ment de Yuriko (Mieko Harada) es va deteriorant i el fill reviu els records d'infant al costat de la mare. Turmentat per quan la mare va desaparèixer de la seva vida durant uns anys. Uns records que ara la mare voldria recuperar i, en canvi, el fill vol oblidar-los. 'Vull veure els focs artificials a la meitat', diu, obsessivament,  per ajudar-lo. Però ell no sap de què li parla.  En aquesta opera prima, Genki Kawamura, autor de la novel·la, de l'adaptació per al cinema i director de la pel·lícula, mostra un gran domini de l'arquitectura narrativa. Els flaixos cap al passat estan integrats a la narració en present amb metàfores i el simbolisme de les flors, de la música i dels focs artificials. Un trencaclosques que contraposa els records dolorosos amb el moment present. Filmin. 10/10

'LAS GUERRAS DE NUESTROS ANTEPASADOS', AL TEATRE GOYA

Las guerras de nuestros antepasados. Autor: Miguel Delibes

Adaptació: Eduardo Galán. Direcció: Claudio Tolcachir

Teatre Goya, Barcelona

Un text bellíssim de Miguel Delibes. L'havíem vist al Teatre Condal, el 2002, adaptat per al teatre pel mateix autor. Ara, amb l'actor Miguel Hermoso (concret i efectiu), en el paper del metge que escolta sense jutjar i enregistra tot el que escolta en un antic magnetòfon i l'autèntic protagonista de la peça, l'actor Carmelo Gómez (esplèndid, per auster) en el paper de Pacífico Pérez, l'intern en un sanatori penitenciari que aboca els seus records, que justifiquen els fets que el van portar a la cel·la per assassinat. Un recital in crescendo d'anècdotes dels seus avantpassats: el besavi (el Bisa de l'original), l'avi (l'Abu), el pare... i la seva relació amb les diverses guerres que van viure tots i l'obsessió perquè Pacífico tingués també l'oportunitat de viure la seva pròpia guerra. Carmelo fa un Pacífico submís, amb empatia pels que no la mereixen, empès per les circumstàncies de la seva educació. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

*

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY 

 

'300 EL x 50 EL x 30 EL', AL TEATRE LLIURE DE MONTJUÏC

300 el x 50 el x 30 el. Creació de FC Bergman

 Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

El títol  —300 el x 50 el x 30 el— correspon a les mides de l'Arca de Noè. Espectacle sense paraules. El que veiem a l'escenari és un espectacular pessebre de casetes precàries de fusta en un bosc frondós d'avets. De somni. La càmera ens mostra què passa a l'intimitat de cada caseta. Accions inquietants. Els habitants es lliuren amb fruició als  pecats capitals. De mal en pitjor. Quinze professionals a l'escenari, entre intèrprets i maquinistes més una vuitantena de voluntaris (a Barcelona, procedents d'associacions veïnes del Teatre Lliure de Montjuïc, del Poble Sec i del Col·legi del Teatre).

La companyia belga FC Bergman va ser distingida per aquest treball amb el Lleó de Plata a la Biennal de Venècia. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

i/o

    Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'LA IMATGE HUMANA. ART, IDENTITATS I SIMBOLISME', AL CAIXAFORUM

Les persones hem creat constantment representacions de nosaltres mateixes, arreu del món i en totes les èpoques.  Moltes d’aquestes representacions contenen un simbolisme complex; altres ens remeten a la bellesa i al misteri del cos humà, a través de diferents vies, des de la més profunda estilització fins a l’hiperrealisme. La Imatge Humana. Art, identitats i simbolisme fa un recorregut al llarg del temps i de diverses cultures per explorar un dels principals temes de l’art figuratiu: la representació de l’ésser humà. A través d'obres icòniques de civilitzacions antigues, s'hi mostren exemples de l'ideal de bellesa canviant, de la divinitat i del poder. Obres procedents del British Museum, del Museu del Prado i de la col·lecció de la Fundació ”la Caixa”.

El contingut d'aquesta exposició promet coneixements i reflexió, però la mostra té un recorregut poc atractiu. La il·luminació tènue —segurament per exigència de les peces—,  i els cartells informatius —com ja és habitual al Caixaforum—, a l'altura del melic dels visitants, ens obliguen a anar encorbats d'una lectura a una altra. O passar-hi de llarg, de fet.

Oberta fins al 22 d'octubre