L'exposició “KURIOS - Gabinet de Curiosidats: Més enllà de l'escenari” mostra una selecció de figures i personatge icònics de l'espectacle
KURIOS de Cirque du Soleil.
Cada peça permet apreciar de prop el treball artesanal, el disseny del
vestuari i el procés creatiu.
Entre els elements més destacats hi ha una instal·lació inspirada en
els primers globus aerostàtics del segle XIX. Aquesta peça evoca una
època on volar simbolitzava progrés, curiositat i fantasia.
L'espectacle KURIOS es podrà veure a l'emblemàtica Gran Carpa, al Districte Cultural de l'Hospitalet. A partir del 3 de setembre.
Contra Antígona. Idea d'Andrea Jiménez. Dramatúrgia: Andrea Jiménez i Victoria Szpunberg. Direcció: Andrea Jiménez. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona
El drama d'Antígona es desenvolupa sobre les runes que representen Tebes, però que podria ser qualsevol espai urbà arrasat per la barbàrie
contemporània. Corifeu, en funció de mestra de cerimònies (a càrrec de l'actriu Oga Onrubia, excel·lent) recluta catorze espectadors voluntaris en cada sessió per interpretar el cor grec. Rebran instruccions de moviments i d'actituds pels auriculars. Amb subtils tocs d'humor és qui s'encarrega de donar entrada a les accions del clàssic de Sòfocles, en la traducció de Jeroni Rubió Rodon.
En les intervencions de la companyia es constata un treball escènic de primera fila amb moments vibrants de claredat de dicció que captiva com els de l'actriu protagonista, Júlia Truyol, potent en el paper d'Antígona que sap a què s'exposa si enterra el germà, desobeint el rei; o el de l'actor Xavi Sáez, desconcertat rei Creont davant la rebel·lia del seu fill Hemon, interpretat per l'actor Marc Soler; o les de l'actriu Clara de Ramon en el paper d'Ismene, a qui li fan fer aviat un mutis metateatral; les del guarda, interpretat per l'actor Jan D. Casablancas; i la fugaç intervenció coreogràfica i sense paraules de l'actriu Arantza López Medina, en el paper d'Eurídice; i en clau de sorpresa, les de les nenes Bruna Luz o Nora Pàmies Ricart —depèn de la funció—, que mantenen el llistó altíssim de nitidesa expositiva en el paper de la jove guia del defenestrat endeví Tirèsies. 9/10
El gran Gatsby. Espectacle de dansa, teatre i música basat en la novel·la de Francis Scott Fitzgerald. Creació coreogràfica: Enrique Gasa Valga. Llibret d'Enrique Gasa Valga i Birgit Edelbauer-Heiss. Composicions originals de Roberto Tubaro. Cia. Gasa Valga Dance Company. Direcció musical: Roberto Tubaro. Direcció: Enrique Gasa Valga.
Teatre Victòria, Barcelona
La companyia d'Enrique Gasa ara fa una breu estada a Catalunya, al Teatre
Victòria. La gira
actual amb «El gran Gatsby», des d'Àustria, on es va estrenar, ha passat
per escenaris de Múnic i Montecarlo i té previst viatjar a Bangkok amb
un repartiment que posa en escena 13 ballarins, 2 cantants i 6 músics.
El gran Gatsby és una relectura en clau coreogràfica de la novel·la de Francis Scott Fitzgerald, publicada enguany fa cent anys. Es basa en un personatge de ficció mitificat per ser un espia dels alemanys a la Primera Guerra Mundial, i per portar una vida sumptuosa de festa amb amics en una mansió de Long Island. Gatsby viu turmentat somiant amb una noia que havia estimat i que va haver de deixar. De rerefons, la societat dels anys vint als Estats Units, dedicada al culte a les aparences i l'opulència abans del Crac del 29.
Més de vint peces de ball executades amb una gran precisió i virtuosisme tècnic i amb una banda sonora en directe de peces històriques de Nina Simone, de Duke Ellington, de Nat King Cole, de Bing Crosby, de Benny Goodmann, d'Ella Fitzgerald, de Richard Rogers o fins i tot de Freddy Mercury i de Jacques Brel. Ritmes de jazz, de swing i també amb algunes insercions de composicions originals del director musical de l'espectacle, Roberto Tubaro.
La cantant Greta Marcolongo i el ballarí i cantant australià Locke Venturato han estat merescudament aplaudits dempeus.
Rellegeixo la novel·la de Francis Scott Fitzgerald. El que s'hi explica es repeteix ara mateix.
Primera adaptació en format de sèrie per a TV de la novel·la homònima del premi Nobel de literatura William Golding, publicada el 1954, que compta amb dues adaptacions cinematogràfiques prèvies.(Peter Brook, 1963 i Harry Hook, 1990)
Explica la història d'un grup d'escolars anglesos d'entre 5 i 12 anys, que queden perduts i aïllats en una illa tropical sense adults, després de patir un accident d'avió.Per sobreviure, s'organitzen intentant reproduir la civilització que coneixen. Des del primer moment es té la impressió que tot està a punt de descontrolar-se. Enmig del caos piscològic, destaca de seguida el líder carismàtic que té el suport de l'intel·lectual del grup, fins que s'hi enfronta un competidor negatiu.
Guió exquisit i visualment espectacular, filmada a l'arxipèlag de Langkawi, a Malàisia. Rodada sempre de dia —per qüestions legals de treball amb
infants— amb càmera d'infrarojos que converteix el fullatge verd en
vermell, cosa que simula la caiguda del sol i reforça la màgia i l'espai intrigant.
Compta amb un repartiment de 30 nens, la majoria debutants, que van ser triats a través d'un càsting al qual es van presentar 7.000 criatures. Tot i tractar-se d'una sèrie coral, hi ha quatre
personatges que porten el pes de la trama, un encert de càsting: el "Porquet" (fantàstic David McKenna, que es veurà a la nova Nàrnia), la veu de la raó;
el Ralph (Winston Sawyers), el líder que intenta que els de la seva edat i els petits estiguin bé; el Jack (Lox Pratt, que es veurà a la nova sèrie Harry Potter), que representa
l'ús de la força, roba el foc i organitza una festa salvatge que culmina amb tragèdia; i el Simon (Ike Talbut, la sobrietat), que representa l'espiritualitat i té visió del Senyor de les Mosques, el cap d'un senglar que han caçat.
Comentari a propòsit el poema visual Metratge excedent:
Comença la sessió i els quatre gats que ens acompanyen comencen a trepitjar les crispetes que, indolents, deixen caure provocant que el concert de blat de moro torrat i ensucrat es superposi a la banda sonora. El terra s’omple de midó calent que es continua expandint, sense aturador, i nosaltres decidim marxar. Abans, però, sobre una safata de paper amb vora ornamental també aboquem al terra les il·lusions amb què veníem a veure aquesta pel·lícula: retalls de vida viscuda, una acumulació de vivències i somnis que agafen formes vegetals i l’últim poema cargolat, a punt per ser llegit, mentre el vent ha quedat atrapat en les fibres trenades del nostre desencís. JOAN RAMELL
Sèrie francesa que explica com la protagonista (a càrrec de Valérie Bonneton), una farmacèutica corrent, feliçment casada, mare de dues criatures petites, es converteix en assassina d'homes violents. Funda una associació —Femmes Debout— de suport a
dones que pateixen maltractament. Traumatitzada pel feminicidi d'una de les dones que protegia i indignada per la innacció de la policia i la
justícia, decideix arribar fins a les darreres conseqüències. El
sistema no funciona, però la sèrie planteja un conflicte moral que ens
fa preguntar com reaccionem davant d'una injustícia. Una pregunta
delicada que incomoda.
El
mite originari de la Nouvelle Vague a través dels ulls de Richard
Linklater. Un diari de rodatge de l'òpera prima de Jean-Luc Godard per
celebrar l'alegria contagiosa de fer cinema. Sense anàlisi ni
reivindicació. Linklater descriu la preparació i el rodatge, el 1959, del primer
llargmetratge de Jean-Luc Godard, Al final de l'escapada,
protagonitzat per Jean Seberg i Jean-Paul Belmondo, ideat per François
Truffaut. Una reunió històrica de talents irrepetibles.Un homenatge als
creadors de moments fonamentals de la història del cinema. En present,
una reconstrucció gens nostàlgica, una celebració, un homenatge delicat.
Imma Colomer i Pere Arquillué brillen en la interpretació clownesca de mare i fill, reiets de casa, a Dinamarca de Lluïsa Cunillé. Diàlegs, silencis i gestos surrealistes que tenen lloc entre cortinatges de vellut d'una mena de saló reial on regna la incomunicació. Que la intenció de venjança remeti al Hamlet shakespearià, amb el pare mort i el fantasma de l'oncle ara ja vell que va ocupar el seu lloc és un embolcall, com la mateixa cortina que fan servir de vestuari noble. Text, intèrprets i direcció singulars, lúdics. Bravo! 10/10
