 |
UNA VENTAFOCS CONDUÏA UNA SABATA DE XAROL, CARROSSA. T'IMAGINO ESPERANT-LA, FENT DE PRÍNCEP DE CONTE A L'ÀREA DE DESCANS D'UNA AUTOPISTA. Imatge congelada Poema visual A partir del poemari Plató desert. © Lena Paüls Premi «L’Atiador», de l'Ateneu Torrellenc, Torrelles de Llobregat, 2025 |
 |
Ànima Autoria: Blanca Bardagil, Oriol Burés, Víctor G. Casademunt i Marc Gómez. |
Teatre Tívoli, Barcelona. Musical de gran format. Fet i produït a Catalunya. Excepcional en tots els sentits. Millor encara que quan es va estrenar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya fa dos anys. La protagonista és la Greta, una jove que vol ser dibuixant de films d'animació. Es presenta a una convocatòria dels estudis de Walt Disney per formar part del grup de dibuixants de la pel·lícula La Blancaneu i els set nans, la primera en color (estrenada el 1937). Malgrat els seu talent i imaginació es veu marginada pel fet de ser dona. La història i la qualitat del conjunt té incentius per emocionar a tots els públics. 10/10
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY
 |
| Absalon, Absalon!, de William Faulkner Adaptació i direcció: Séverine Chavrier Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya |
Per entendre que es debat a l'espectacle teatral no caldria haver llegit la novel·la de Faulkner ni tan sols saber la història del sud dels Estats Units. Potser ajudaria conèixer la referència bíblica d'Absalon, el fill rebel de David. Doncs, res d'això m'ha valgut per alleujar-me l'avorriment. Sort dels galls dindi que es passejaven per l'escenari. 6/10
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorrra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY
 |
La bústia vessava de catàlegs, tríptics, postals de promoció i cartes no sol·licitades. Ho repassaves tot al costat de la paperera: en defensa pròpia. Filtre primer Poema visual A partir del poemari Plató desert. © Lena Paüls Premi «L’Atiador», de l'Ateneu Torrellenc, Torrelles de Llobregat, 2025 |
 |
Nua. Autora: Elena Santiago. Traducció: Arnau Guillén. Direcció: Irina Robles. La Villarroel, Barcelona |
 |
| En la mesura de l'impossible. Autor: Tiago Rodrigues Traducció i direcció: Cristina Genebat. Teatre La Biblioteca, Barcelona |
Sobre el sorral de la nau gòtica del Teatre La Biblioteca, l'espectacle documental En la mesura de l'impossible desgrana les conseqüències de tota demència bèl·lica. Transmet les impressions recollides per diversos cooperants d'oenagés o institucions com Creu Roja i Metges sense Fronteres que van relatar a la companyia de Tiago Rodrigues algunes de les seves experiències viscudes en missions humanitàries. A l'obra, els països que viuen la misèria de la guerra són anomenats pobles de l'Impossible, espais on regna la tragèdia, fronterers amb el poble Possible on regna la cultura i el benestar. La narració recau en els monòlegs de cadascun dels quatre intèrprets de solvència consolidada: Joan Amargós, Màrcia Cisteró, Andrew Tarbet i Elena Tarrats. Es posen a la pell de cooperants i representa que expliquen a una companyia de teatre el que han viscut i com ho han viscut. Amb l'acompanyament de les videoprojeccions de la compositora Mar Orfila que interpreta en directe, a la guitarra, la banda sonora de l'espectacle a la qual s'afegeix també en algun moment com a cantant l'actriu Elena Tarrats. Ens emportem llavors de menta de record d'aquest document excepcional. Poden créixer en terrenys àrids com els que ens esperen. Les plantarem. 9/10
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY
 |
Vània. Versió: Simon Stephens, a partir de L'oncle Vània de Txékhov Traducció: Joan Sellent. Direcció: Nelson Valente. Teatre Romea |
L'actor Joel Joan diu que la primera vegada que es va enfrontar a la lectura de Vània —l'adaptació de Simon Stephens de L'oncle Vània d'Anton Txékhov— no en va entendre res. Jo tampoc, si més no les tres quartes parts primeres del text. A la darrera part, el conflicte familiar, el poc rendiment de la finca i l'especulació, a més de la pèrdua de l'espai natural i vital es presenta amb nitidesa. El públic de la nostra sessió, fora d'estrena, va aplaudir dempeus. Va entendre com a propi el conflicte intemporal de la pèrdua del llegat familiar. Hi ha tantes coses en l'obra de la qual parteix... que s'agraeix la distenció, encara que sigui mínima, que hi aporta la interpretació. Un treball actoral excepcional que representa moure's entre el cos i l'ànima de vuit personatges alhora només amb el vaivè d'un balancí, el balandreig d'un drap de cuina, l'eufòria d'un conyac de casa, l'aigua escalfada de la cafetera, el joc de cadires i una única porta d'una escenografia que representa un espai d'assaig encara a mig fer. Bravo! 8/10
Llegiu-ne la crítiva d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY
