'HOP! HISTÒRIES D'OBJECTES PERDUTS', AL TEATRE ROMEA

Hop! Històries d'objectes perduts. Inspirat en «A small story» i «Eine kleine Geschichte», d'Andy Manley i Ania Michaelis. Adaptació: Mar Puig i Gisela Juanet.Direcció: Gisela Juanet. Teatre Romea, Barcelona.

Espectacle d'objectes, breu, sense gairebé paraules. S'adreça als primers espectadors, tot i que en treuen molt de suc els més grans, a partir de set o vuit anys. En una prestatgeria de les golfes, amb calaixos i armariets, els objectes quotidians abandonats per obsolets parlen, riuen, crien, celebren aniversaris, és a dir, tenen una vida oculta i, finalment, moren. És un conte delicat que es desenvolupa per mitjà de la poètica visual de les coses menudes, la qual cosa fa que demani més apropament físic dels intèrprets al públic, que no pas el que hem vist a l'escenari del Romea. Queralt Albinyana i Jordi Llordella ho supleixen amb l'expressivitat amb que acullen cada peça. Una troballa. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

EXPOSICIÓ 'DANIEL-HENRY KAHNWEILER, MARXANT I EDITOR'

Kahnweiler amb Picasso.
Foto de l'exposició al Museu Picasso Barcelona

El Museu Picasso Barcelona ens recorda en aquesta exposició que els grans artistes han reeixit amb un mànager o un marxant eficient i el context afavoridor. Daniel-Henry Kahnweiler (Mannheim, 1884 - París, 1979) va ser un dels marxants d’art més importants del segle xx. El seu nom ha quedat per sempre més lligat a la història del cubisme. Es va aliar amb els artistes més agosarats de la seva generació —Georges Braque, Pablo Picasso, Juan Gris— i els va exposar les obres, des del 1908, a les tres galeries que va regentar. Controlava la producció dels artistes mitjançant la signatura de contractes en exclusiva, fonamentats en la creació de xarxes internacionals de promotors i clients.
Va patir amb duresa els embats de la història, ja que el 1914 van privar aquest pacifista alemany i marxant jueu de la seva col·lecció i el 1940 el van desposseir de tots els bens.
L’exposició és el resultat de la col·laboració del museu barceloní amb el Centre Pompidou de París, institució que ha deixat en custòdia més d'un centenar d'obres.

EXPOSICIÓ 'JORDI POL. ENTRE LA MULTITUD'

La Rambla, 1979.  © Jordi Pol
Arxiu Fotogràfic de BCN (Plaça de Pons i Clerch, 2, 2n)

El quiosc de la Rambla amb passejants del país aturats que va fer el fotògraf Jordi Pol el 1979 ja no és possible. Hi veiem piles i piles de diaris, revistes i publicacions penjades. Ara encara hi ha algun quiosc, dedicat gairebé en excusiva als 'souvenirs' per a turistes, i els diaris i les revistes hi són residuals. La tecnologia ens ha portat una altra forma de comunicació. La notícies ja no les llegim l'endemà que hagin esdevingut, sinó al mateix moment que es produeixen, explicades i fotografiades en un dispositiu que portem a la butxaca.

Les fotografies de Jordi Pol ens remeten a una manera distesa de viure la vida de barri i dels carrers de la Barcelona. I aporten molta informació de la societat de l'època: comerços, vestuari, relacions, transports, civisme, etc. 

L'autor va  donar el seu fons, integrat per més de trenta mil negatius i fulls de contacte, tiratges i objectes realacionats amb la fotografia a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Exposició oberta fins al 14 de maig.

'ASESINATO DE UN FOTÓGRAFO', A LA SALA BECKETT

Asesinato de un fotógrafo. Autor i intèrpret: Pablo Rosal

Direcció: Ferran Dordal. Sala Beckett, Barcelona

El dramaturg i actor Pablo Rosal (Barcelona, 1983) interpreta el monòleg de la seva obra de gènere negre Asesinato de un fotògrafo, protagonitzada per un inspector d'anomenada que rep l'encàrrec pòstum d'un fotògraf. Ha d'investigar qui l'ha assassinat a l'habitació de l'hotel barceloní on s'allotja. Amb projecció de fotogrames del lloc del crim, va informant de la reconstrucció dels fets a partir dels interrogatoris de persones de l'entorn del fotògraf. Pablo Rosal desgrana amb nitidesa la història i manté l'expectativa que trobarà el culpable, però n'esperàvem una conclusió menys amable. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'DOMESTIC VIOLENCE', AL TEATRE LLIURE

Domestic Violence. Idea i direcció: Markus Öhrn.

Intèrprets: Jakob Öhrman i Janet Rothe. Piano: Arno Waschk

Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

Espectacle-performance que ve de Suècia, de 5 hores de durada, amb els llums de sala oberts, a la Sala Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc, de la qual es podia entrar i sortir. Els protagonistes són un home i una dona emmascarats amb grans carotes i perruca. Són els únics elements que trenquen el realisme del que acabem de sentir avui mateix al Telenotícies. L'autor ha recollit testimonis de dones  agredides, de reconciliacions i de reincidències violentes dels homes amb qui conviuen. En la intimitat d'un apartament d'una sola peça, net com una patena, la dona es prepara per a l'arribada de l'home. Quan arriba de la feina, qualsevol apropament seu l'esgarrifa. I abans que el rellotge de cu-cut avisi que ha passat una hora, arriba la primera bufetada. I va passant el temps i l'home li esclafa el nas, li parteix els llavis i la viola. Humiliació permanent. Espectacle sense paraules amb dos personatges que reflecteixen una realitat que sembla que no es pugui aturar. El pianista acompanya la banda sonora de xiscles i laments amb fragments d'obres clàssiques.

He dit en primer terme que és un espectacle de cinc hores perquè ens ha posat a prova com a espectadors. Hi ha hagut desercions del públic voyeur, però hem resistit potser una mica menys de la meitat dels que hem començat. Intèrprets i pianista també han resistit. Bravo! 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'TERRA BAIXA (RECONSTRUCCIÓ D'UN CRIM)', AL TNC

Marta (Anna Ycobalzeta) i Sebastià (Eduard Farelo)

Terra baixa (Reconstrucció d'un crim). Autor: Àngel Guimerà. Versió: Pablo Ley. Dramatúrgia: Pablo Ley i Carme Portaceli. Direcció: Carme Portaceli. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

L'amo Sebastià (Eduard Farelo) ha estat assassinat. La versió de Terra Baixa signada per Pablo Ley comença com comencen els thrillers cinematogràfics: amb un crim. 'He mort el llop' se sent tres cops a la primera escena, al Mas Bordís. El crim no queda impune. Comença la investigació. Una periodista (Laura Conejero) situa els fets en context històric de l'anarquisme de finals del XIX i principis del XX i un comissari malda per aconseguir Manelic viu o mort.  Una sèrie d'interrogatoris reconstrueixen els fets. Hi passa, amb un ordre nou, tot el text de Guimerà en boca de tots i cadascun dels personatges, amb els monòlegs cèlebres de Manelic (Borja Espinosa), la Marta (Laura Conejero), la Nuri (Kathy Sey), el Sebastià, el Tomàs (Pepo Blasco). Els testimonis expliquen el que sabien i el que van veure i sentir el dia de l'assassinat de qui es creia propietari de les vides dels treballadors de la seva hisenda. La periodista refà què se'n va fer del Manelic i la Marta després del crim, amb els ulls d'avui, reivindicant i fent evidents els valors implicis de l'obra original. Una estructura dramàtica atrevida per revisitar aquest clàssic universal (no n'anem gaire sobrats) i fer-ho amb una tal naturalitat que fa contemporània la història que s'hi explica. Ens la creiem i ens emociona. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'JO SÓC LA FÚRIA', A LA SALA FÈNIX

Jo sóc la fúria. Dramatúrgia i direcció: Marcel Clement. 

Intèrprets: Christian Paretas i Anna Mestre. Sala Fènix, BCN

Muntatge de petit format per explorar el costat justicier de Superman que té el protagonista. Una guspira i s'encén. ¿Fins on arribaríem si ens fan mal o fan mal a algú dels nostres? Ull per ull, dent per dent. Justifica els seus actes sanguinaris davant de la psiquiatra, però després de sessions d'hipnosi i d'altres teràpies, només aconseguirà més pastilles. ¿Activar el nostre altre jo i venjar-nos ens fa malalts de psiquiàtric? I retenir-nos davant el mal, ¿en què ens converteix? La resposta molt ben matisada es troba  dins de la mateixa obra, en un treball actoral precís i versemblant. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
    Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY