Fedra. Autor: Jean Racine. Traducció: Sergi Belbel Direcció: Sergi Belbel. Teatre Romea, Barcelona
A l’obra Barcelona, de Pere Riera, l'actriu Emma Vilarasau recitava en francès un fragment de l'obra Fedra de Racine, ara l’interpreta sencera en català al Teatre Romea. La tragèdia de Sèneca, versionada per Racine, ha estat traduïda per Sergi Belbel. L’acompanyen Mercè Sampietro, (Enona), Lluís Soler (Teseu, el marit), Xavier Ripoll, (Hipòlit, el fillastre), Jordi Banacolocha (protector d’Hipòlit), Queralt Casassayas (la jove Arícia) i Gemma Martínez (doblet de personatges: Ismene i Panopa). De tots i cadascun dels intèrprets no ens perdem ni una sola síl·laba del text. No seré jo qui digui que l’obra no és un monument a la llengua, però sí que puc dir que un cop Fedra confessa la passió —no corresposta—pel seu fillastre, tot és furgar sobre el mateix, amb patacades divines que els humans d’avui no ens creiem. 7/10
M'imagino el mateix Teatre Romea d'avui, amb una Fedra contemporània a partir del mite inicial, amb la Vilarasau estripant-se el vestit, acusant el pobre Hipòlit de violador i,
sobretot, amb aquest fabulós monstre marí sortint del fons de l'escenari i espantant el personal. Ah! i amb el mateix immens sol lunar de l'escenògraf Max Glaenzel fent voltes pel damunt de la platea del teatre com un globus aerostàtic. Això sí que faria feredat... o Frederat, vaja! ANDREU SOTORRA
La pel·lícula Take this waltz dirigida per la canadenca Sarah Polley és agraïda de veure però no passarà a la història del cinema. Margot i Daniel es coneixen en un avió, quan arriben al destí, resulta que són veïns sense saber-ho. La noia no permet que es materialitzi el sentiment cap a Daniel perquè és casada i s'estima el seu home, però com més es nega el nou desig, més intens es fa.
El títol de la pel·lícula coincideix amb el tema popularitzat per Leonard Cohen, la veu del qual il·lustra un episodi eròtic de la trama. Per plaer, un cop vista la pel·lícula, busquem la cançó perquè Cohen ens alegri altre cop les orelles i trobem informacions sucoses al voltant d'aquesta peça. Un regal que destapo aquí, per a qui com jo no ho sàpiga:
Leonard Cohen va posar música al poema Pequeño vals vienés, de Federico García Lorca. Sota del vídeo, incloc la lletra original del poeta per comparar-la amb l'adaptació que en va fer el músic canadenc:
En Viena hay diez muchachas,
un hombro donde solloza la muerte
y un bosque de palomas disecadas.
Hay un fragmento de la mañana
en el museo de la escarcha.
Hay un salón con mil ventanas.
¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals con la boca cerrada.
Este vals, este vals, este vals,
de sí, de muerte y de coñac
que moja su cola en el mar.
Te quiero, te quiero, te quiero,
con la butaca y el libro muerto,
por el melancólico pasillo,
en el oscuro desván del lirio,
en nuestra cama de la luna
y en la danza que sueña la tortuga.
¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals de quebrada cintura.
En Viena hay cuatro espejos
donde juegan tu boca y los ecos.
Hay una muerte para piano
que pinta de azul a los muchachos.
Hay mendigos por los tejados.
Hay frescas guirnaldas de llanto.
¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals que se muere en mis brazos.
Porque te quiero, te quiero, amor mío,
en el desván donde juegan los niños,
soñando viejas luces de Hungría
por los rumores de la tarde tibia,
viendo ovejas y lirios de nieve
por el silencio oscuro de tu frente.
¡Ay, ay, ay, ay!
Toma este vals del "Te quiero siempre".
En Viena bailaré contigo
con un disfraz que tenga
cabeza de río.
¡Mira qué orilla tengo de jacintos!
Dejaré mi boca entre tus piernas,
mi alma en fotografías y azucenas,
y en las ondas oscuras de tu andar
quiero, amor mío, amor mío, dejar,
violín y sepulcro, las cintas del vals. FEDERICO GARCÍA LORCA. Pequeño vals vienés
Trobem el poema interpretat per Enrique Morente, també amb la musicació de Leonard Cohen, però amb el to andalús proper a la veu del poeta granadí:
El 2014, al Círcol Maldà de Barcelona, Sílvia Pérez Cruz en feia una interpretació potent i delicada amb la seva privilegiada veu, acompanyada pel sentiment de la guitarra de Raül Fernández Miró. Per emocionar-se:
El col·lectiu Reusenques de Lletres desembarca a la Llibreria Documenta de Barcelona (c/ de Pau Clalris, 144), amb el llibre Biblioteques personals, un llibre que parla de llibres i de la relació que mantenim amb els tresors biogràfics de les nostres biblioteques. Sou convidats a aquest desembarcament literari.
Hem vist al Centre de Cultura Contemporània (CCCB) la l'exposició antològica dedicada al fotògraf Antoni Arissa (Sant Andreu 1900 - Barcelona 1980), un dels representants més destacats de les avantguardes fotogràfiques. Arisa va experimentar els principis de la Nova Visió —moviment promogut per Laszlo Moholy-Nagy als anys vint a Alemanya—. L'exposició recupera la figura d'aquest fotògraf desconegut aquí que va experimentar amb els escassos mitjans tècnics de l'època les possibilitats artístiques de la llum i la composició. En aquest sentit, Antoni Arisa, és un artesà que converteix un objecte quotidià en un objecte d'art visual exquisit.
Exposició oberta fins al 12 d'abril.
Si no estem segurs de les coses, si la nostra
ment encara està prou oberta per posar en dubte
el que veiem, sovint mirem el món amb
més atenció, i d'aquesta vigilància en surt
la possibilitat de veure alguna cosa que
no hagi vist mai ningú.
La flor de la mimosa és un regal per als sentits. Som a l'hivern, encara; i la mimosa (Acacia dealbata), puntual com cada any, és un dels primers arbres que floreix amb entusiasme desbordant. Mentre els altres arbres encara hivernen, les mimoses s'afanyen a fer resplendir els jardins amb les seves cabelleres escandalosament rosses i perfumades. Aquesta planta, verda tot l'any, és originària d'Austràlia. Té les arrels superficials i pot arribar a fer tres metres d'alçària, cosa que la converteix en vulnerable a l'exposició del vent.
No n'hem tingut cap al jardí de llicorella, perquè sempre ens l'hem imaginada torturada pel mestral que hi bufa sense pietat. En canvi, a casa dels meus pares en tenien una a ple sol, a l'embat del vent, gairebé no la regaven i era un arbre imponent, una mica desordenat de brancatge. Potser per això la meva mare posa uns quants peròs a la meva efusió preprimaveral. Diu, per exemple, que les branques creixen molt i de pressa i no admeten gaire la poda. També diu que després d'aquesta floració espectacular que fa a finals d'hivern, la mimosa llença uns fruits menuts que embruten el terra i les altres plantes del jardí. I, encara, una altra objecció: la flor un cop tallada és poc duradora i, de seguida, és tota polsim. I per això fa plorar. I tossir. Quin regal!
El rei Lear. Autor: William Shakespeare Traducció: Joan Sellent. Versió i direcció: Lluís Pasqual Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona
Una tragèdia de gran calat del gran Shakespeare, a l’àgora del Teatre Lliure de Montjuïc. Hi brilla la saviesa en Núria Espert (Rei Lear) i en Teresa Lozano (el bufó de Lear). Defensant la resta de personatges, hi ha vint-i-tants intèrprets, entre els quals, una bona colla de secundaris de luxe: Ramon Madaula (comte de Kent), Jordi Bosch (comte de Gloster), Julio Manrique (Edgard, fill del comte de Gloster), David Selvas (fill bastard del comte de Gloster), Laura Conejero i Míriam Iscla (filles de Lear). D’altres papers potents a càrrec de la jove Andreu Ros (filla petita de Lear), Aleix Albareda (rei de França), Jordi Llovet (duc de Borgonya), Òscar Rabadán (duc de Cornwall) i Marcel Borràs (criat Oswald). I la menció especial per als figurants del seguici armat d’aquest rei que es torna boig pel desamor de les dues filles grans i no reconeix l’error comès amb la petita fins a l’últim moment dels seus dies. Una obra de gran format, per a grans intèrprets i grans directors. Gràcies, gran Lluís Pasqual. 10/10
Placa de Ramon Ferran en homenatge a Anna Sugrañes Boix
L'Anna Sugrañes Boix (Barcelona 1911 — Reus 2004) té un carrer amb el seu nom a Reus, des del 2006. Lluitadora pels drets socials dels treballadors i la igualtat entre les persones, una "històrica" del PSUC a qui l'escultor Ramon Ferran va dedicar la placa nominal que encapçala aquest apunt: Venim de lluny i anem més lluny. La Generalitat li va atorgar, l'any 2001, la medalla Francesc Macià per mèrit al treball.
Anna Sugrañes Boix (Barcelona 1911 — Reus 2004)
Qui era i quina va ser la trajectòria vital d'aquesta dona d'esquerres m'ho explica la seva filla Clara Rivas Sugrañes, amb qui vaig compartir pupitres a l'Escola Guarque de Reus.
L'Anna Sugrañes Boix, modista de professió, es va sindicar a la UGT per defensar els interessos de les cosidores. Va començar de molt jove en política a Esquerra Republicana, partit del qual va desfer-se per dignitat quan, en començar el conflicte el 1936, la feina que li van encomanar va ser "fregar les tasses i els gots que els homes havien embrutat el vespre anterior." Tenia vint-i-sis anys quan es va afiliar al PSUC i, en la retirada després de la desfeta, va ajudar a qui volia exiliar-se. Exiliada a França, es va casar amb un sindicalista i polític divorciat que tenia tres fills. Al cap de pocs mesos d'haver nascut el seu primer fill, els nazis s'emporten el marit, que mor al camp d'extermini d'Auswitch.
Viuda i amb quatre criatures —el seu fill i tres fills del marit—va reprendre el treball amb els PSUC. Es va casar a París amb Llorenç Rivas, reusenc, company de partit i també sindicalista. L'any 1951 va ser designada per substituir per malaltia la Pasionaria al congrés de dones antifeixistes que va tenir lloc a Copenhaguen.
Anna Sugranyes a la manifestació del 1r de Maig del 2000, a Tarragona
Casa seva, a París, era la casa del PSUC. Allí hi tenien lloc reunions de comunistes a l'exili. L'any 1959, va retornar a Catalunya, i es va establir amb el seu marit i dos dels seus fills a Reus i el gran es va quedar a Barcelona per acabar el batxillerat al Liceu Francès. L'objectiu polític era refer el PSUC a la clandestinitat, i casa seva va tornar a ser la casa del partit fins a la legalització del PSUC.
A Reus va treballar en diferents magatzems de fruita seca (Cal Cochs i Cal Pujol Bajador) fins que va trobar feina en una empresa de confecció de camises. Lluitadora incansable pels drets socials, va ser membre de la coordinadora de la Gent Gran.
Anna Sugrañes Boix i la seva filla Clara. Entrevista a «El Punt», 2002
L'Any 1993, en remodelar el local d'IC, va ser escollida una comissió —Pere Anguera, Joan Antonio, Josep Colomé, Rosa Just, Jordi Mélich, Salvador Palomar i la seva filla, Clara Rivas Sugrañes— per preparar l'homenatge a dos membres històrics: Jeremies Lis i l'Anna. L'homenatge va tenir lloc als jardins del Mas Carandell (quan encara no estaven remodelats) i hi va assistir la família, més de cent companys vinguts d'arreu. A l'acte se li va lliurar la placa de l'escultor Ramon Ferran dedicada en homenatge de part d'Els teus amics que hem caminat colze amb colze. A les postres, van fer-hi acte de presència l’alcalde i regidors de la ciutat. Un cent.
Per participar en aquesta tertúlia ja podeu fer-ne la inscripció prèvia al Casal de les Dones (casaldones@reus.cat), especificant si hi participareu com a persones lectores i si sol·liciteu el llibre (us en facilitaran un exemplar). Llegiu-lo sense pressa. Teniu temps fins al dia 25 de febrer. A la tertúlia posarem en comú les descobertes personals, tantes com persones lectores ens trobem. La sessió serà oberta al públic en general. Hi podeu participar com a persones lectores o com a persones oients ¿Us fa peça?, doncs, feu la inscripció prèvia i anoteu-vos l'activitat a l'agenda.
Concerto a tempo d'umore. Direcció musical: Carles Coll Costa. Direcció escènica: Jordi Purtí.Teatre Condal, Barcelona
L’Orquestra de Cambra de l’Empordà commemora els 25 anys amb Concerto a tempo d'umore, un espectacle còmic que explota la teatralitat de la música. Música clàssica, música de pel·lícules de tots els temps. Al Festival d'Avinyó van triomfar amb Operetta que els va portar a fer una gira internacional. També hi portaran aquest espectacle interactiu amb els espectadors de totes les edats fent d’acompanyants musicals, de directors d’orquestra, d’endevinaires de pel·lícules… I, així, passen de Vivaldi a Bach, a Mozart, a Beethoven, a Chopin, a Strauss, a Brahms. Se'n parlarà molt (i bé). 10/10
La Companyia Veus-Veus va estrenar aquesta versió d'El Llibre de la Selva, de Kipling el 2008 al Teatre Guasch de Barcelona. Me'n queda un bon gust de boca. Ara, se'n pot veure una reposició al Teatre Poliorama. Aquí en teniu la fitxa completa:
Guió d’Albert i Gabriel Doz. Músiques d'Albert Doz. Intèrprets: Xavi Elies, Jordi Font, Alba Ferrer, Jordi Vicente. Enregistrament: R. Boya i S. Cerni. Coreografies: Joan Maria Segura. Escenografia: Eli i Mone Rodríguez. Vestuari i màscares: Xevi Ribas. Il·luminació i so: Roger Guinot. Direcció de Gabi Doz. Barcelona, Teatre Poliorama.
Presentem a la Llibreria Documenta (c/ Pau Claris, 144, Barcelona), Biblioteques personals, un llibre que parla de llibres. El volum, coordinat per Fina Masdéu i Victòria Rodrigo, conté textos de narrativa, poesia, assaig i biografia escrits per dotze reusenques lletraferides i lletrallegides. Dotze dones d'ara i d'aquí que compartim el gust de llegir i d'escriure:
Osset meu & The Soundbox. Autor i compositor: Christophe Sainsot Tintou. Teatre del Centre de Cultura Contemporània
Espectacle recomanat per a espectadors de 0 a 3 anys.
El espectadors de l'espectacle que hem anat a veure aquesta tarda (10 de gener) arriben en cotxet o als braços dels pares. A l'escenari del CCCB, espectadors i intèrprets comparteixen espai al mateix nivell. Els més petits tenen el seu espai reservat damunt d'una pataforma que vibra. Han rebut una bossa amb estris que hauran de treure a mesura que avança la narració. L'osset de peluix va a córrer món, a conèixer gent i a viure mil aventures. Viatja en camió, en vaixell i en un globus aerostàtic. En cada lloc descobreix nous sons que els espectadors menuts hauran de trobar en un estri de la bossa. La mesura justa en tot per als novíssims espectadors. Avui va de rialles i ulls com a taronges i, per això, ningú ha plorat. Als adults se'ns ha fet molt curt. 9/10
Escenografia, vestuari i caracterització: Companyia de la Rosa
Màscares: Stefano Perocco di Meduna. Assessor musical: Joan López
Direcció: Eugenia González. La Seca Espai Brossa, Barcelona
Comicitat desbordant amb la Commedia dell’Arte com a referent. Venècia, segle XVI. El mercader Pantalone, ofegat per la crisi, pensa fer fortuna casant el fill amb una princesa acabalada. Els joves no es coneixen i no estan d’acord a fer un casament de conveniència. Es rebel·len i, amb màscares (que es veu que en aquell temps a Venècia en portaven encara que no fos carnaval), —oh, l’atzar— els fa coincidir i s’agraden. I el talent al servei d’aquesta història tan poc original de Rubén Carrasco, Eugènia González, Aïda Puig i Andreu Rami. Quatre intèrprets que ens sorprenen fins i tot amb un concurs amb guanyadors i galetes de tres colors per a tota l’audiència. Bravo! 10/10
L'Endrapasomnis. Dramatúrgia i adaptació: Jordi Palet. Música: La Tresca i la Verdesca. Direcció: J. M. Segura Bernadas. Sant Andreu Teatre (SAT), Barcelona
Espectacle recomanat a partir de 5 anys.
El guió que Jordi Palet n’ha fet per a L’Endrapasomnis es basa en el conte homònim de Michael Ende (Garmisch-Partenkirchen, Baviera, 1929 - Stuttgart, 1995). Al país de la Bona Son hi ha la princesa Dormissona que no acluca l’ull a causa dels malsons. El rei i la reina estan desesperats. El rei recorre el món cercant el remei que farà dormir la seva filla. Un procedir que és nou en aquest tipus d’ambients reials. Cansat i afamat troba un ésser que s’alimenta dels malsons dels altres.
L'actor Xavi Idàñez i l'actriu i titellaire Txell Botey fan tots els personatges amb molts recursos escènics (disfresses, titelles-coixí, veus, il·luminació, estris…) dels quals destaca un llit multiús. El conte s’explica en un lloable nivell de llenguatge sense concessions a l’audiència menuda. En la sessió d’estrena al SAT hi ha hagut tres músics en directe del Grup La Tresca i la Verdesca: Jordi López, Toni López i Claudi Llobet que, a més d’interpretar les cançons, interactuen amb els actors. L’Endrapasomnis inaugura la temporada de teatre familiar amb un 10/10
Un jòquer protagonitza el cartell de Carnaval Reus 2015. La Federació Reusenca d'Associacions de Carnaval (FRAC) no ha desvetllat qui és el guanyador que hi ha sota el pesudònim de Sir Draud. La imatge il·lustra un bufó dins d'una pluja de confetti, fa un gest desvergonyit, porta un antifaç amb la rosa de Reus i, a la mà, dues cartes de pòquer amb els números 6 i 9 de cors. Al fons, la silueta del campanar a contrallum i al terra, llambordes. Anem bé, però voldríem un personatge amb més carnadura i que no esperi a engreixar-se en exclusiva per Carnaval.
La Monyos. Idea original i direcció: Empar López. Llibret: Albert López Vivancos. Música: Pedro Pardo. Teatre del Raval, Barcelona
La Monyos (en realitat, Dolors Bonella Alcanzar) va ser un personatge popular, immortalizat en una cançó i en la memòria col·lectiva dels barcelonins. Ara reviu en el musical La Monyos al Teatre del Raval, pels espais on diu la cançó que la Monyos transitava: Carrer Hospital (paperets paperets) / plaça Pedró (paperets paperets) / soleta veien passejar, la Moños. / En arribar a la Boqueria ella comprava / uns clavellets per adornar el seu cabells. / Amb aire chic (paperets paperets), / pas coquetó (paperets paperets), /galants piropos va escoltar, la Moños...
Un musical molt ben interpretat per Teresa de la Torre, Itziar González, Òscar Mas, Cristina Murillo, David Mauricio, Helena Jara i Agustí Gonzàlez. Els acompanyen quatre músics en directe: Adrià Aguilera Casanovas, Alba Lleixà, Eduard Arribas i Daniel Artacho / Alba Rodríguez. Plegats ens apropen la vida de sofriment d'aquesta dona que va embogir a causa de la pèrdua de la seva filleta, atropellada per un carruatge. En fan un personatge tendre, gens frívol, estimat i respetat pels ramblistes. 8/10
Un espai amb molta vida:
és la Rambla de les Flors.
Sent les olors, sent la remor,
d'una ciutat oberta al sol. ALBERT LÓPEZ VIVANCOS, llibret de La Monyos
Ariadna Suñé en el paper de Ventafocs. Companyia Dreams Teatre
Per a espectadors a partir de 5 anys, vegeu una excel·lent versió musical del conte de La ventafocs. La vam veure el 2011 i ara es pot tornar a veure al mateix Teatre Regina. Aquí en teniu la fitxa completa:
«La Ventafocs». Guió i direcció: Julià Farràs. Música de Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera, Gemma Egea, Julià Farràs, Sergi Pardo / Álvaro Duran, Ariadna Suñé. Narrador en off: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Marc Garcia i Julià Farràs. Vestuari: Àngel Cazorla. Coreografies: Gemma Egea i Ariadna Suñé. Assessorament vocal: Ariadna Suñé. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona
Pulmons. Autor: Duncan Macmillan. Traducció: Carme Camacho. Direcció: Marilia Samper Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona
Intèrprets de la parella jove de Pulmons: Carlota Olcina i Pau Roca. No sé si hauria semblat una altra obra si l’haguessin interpretat una altra actriu i un altre actor. No l’havíem vista quan es va estrenar a la Sala Becket i, ara, l'hem recuperada a l’Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuïc. És una obra generacional que toca de prop les parelles que tenen entre vint-icinc i trenta-i-tants anys. Els intèrprets ens embolcallen amb la seva història per la versemblança, el talent i energia que ens arriba amb les paraules i el gest d’aquests personatges que en són tan propers. 10/10
Tenir un fill. Una simple i breu frase que tothom té por de pronunciar perquè, un cop dita, ja no hi ha marxa enrere, la tempesta s'ha desencadenat.
MARILIA SAMPER, directora de Pulmons
Els llibreters de vocació són uns herois. Josep Cots i Eric del Arco, de la Llibreria Documenta (C/ de Pau Claris, 144, de Barcelona) celebren el 40 aniversari de la llibreria. A les 11 de la nit començarà la festa, oberta a tothom, amb l'actor Pol López que interpretarà un monòleg de Shakespeare. A continuació, es projectarà un documental sobre els canvis i nova ubicació de la llibreria i de Barcelona, editat per Núria Vidal. Música i tastet. Una festassa en un marc de llibres.
A la Llibreria Documenta hi trobareu el llibre Biblioteques personals, el segon volum del col·lectiu Reusenques de Lletres. A Reus, el podeu adquirir a les llibreries Gaudí, Araceli, Roslena de la pl. de les Oques i Galatea. Moltes gràcies, llibreters de vocació: herois de proximitat.
La pel·lícula The Railway Man (Un largo viaje) que el director australià Jonathan Teplitzky va estrenar el 2013 es basa en la història real d'Eric Lomax (protagonitzat per Colin Firth), un oficial britànic fascinat pels trens. Durant la Segona Guerra Mundial, el 1942, el Japó ocupa Birmània després que fos presa pels britànics. L'objectiu a la zona era construir un ferrocarril entre Tailàndia i Rangun —és el que després s'ha conegut com a "ferrocarril de la mort"—. S'hi van fer treballar 400.000 presoners de guerra en condicions infrahumanes. S'hi van practicar tortures i execucions sumàries (vegeu El puente sobre el río Kwai (1957). Lomax va ser capturat pels japonesos i sotmès a vexacions. Dècades després, vivia retirat al nord d'Anglaterra amb la seva jove esposa (Nicole Kidman) —la presència de la qual més aviat distreu la trama— va descobrir que el torturador era viu i feia de guia turístic en el lloc on van passar els fets, ara un espai convertit en museu. No em crec el final ensucrat. Disponible a Filmin.es 8/10
La pel·lícula Gabrielle (2013) és un drama canadenc dirigit per Louise Archambault, protagonitzada per Gabrielle Marion-Rivard. Gabrielle és una jove amb síndrome de Williams, amb una alegria contagiosa de viure i uns dots excepcionals per a la música. Participa en un cor d'adults amb endarreriments de desenvolupament i allí comença una relació amb un company, alhora que intenta enfrontar-se sola als aspectes del dia a dia. Els familiars de la parella veuen amb por la relació. Gabrielle ens commou quan vol superar les limitacions amb l’esperança de poder viure el seu amor com qualsevol altra persona. Disponible a Filmin.es 8/10
Exposició Eugeni Xammar. El periodista que ens va explicar el món Palau Robert, de Barcelona
El periodista Eugeni Xammar (1888-1973) va cobrir com a corresponsal els grans esdeveniments del seu temps. Va ser present a tots els escenaris on van produir-se els fets històrics més importants que van de la Primera Guerra Mundial a la Guerra Civil. Des de Londres, París, Munic, Berlín, Praga, Moscou, Barcelona o Perpinyà, la seva signatura es va convertir en una de les més prestigioses de la premsa catalana.
Es pot veure l'exposició Eugeni Xammar. El periodista que ens va explicar el món, a la Sala 4 Cotxeres del Palau Robert, fins al 31 de gener.
Nit de Reis. Autor: William Shakespeare. Dramatúrgia i direcció: Adrià Aubert. Círcol Maldà, Barcelona.
Nit de Reis. ¿Per què Shakespeare castiga el majordom i, en canvi, tots els altres personatges en surten contents de la història? La companyia Els Pirates s'hi abraona, també, sobre el pobre home, que ja es veia tocant llit i patrimoni de seva bella senyora endolada. Uns versos dits amb tanta naturalitat que sembla que els intèrprets siguin criatures grans que juguen entremaliades. S'ho passen bé i ens ho transmeten. 10/10
La noia afganesa que ha fotografiat Gervasio Sánchez per a l'Associació pels Drets Humans de l'Afganistan, es diu Masuma, té 18 anys, està casada des de fa sis mesos i es vol divorciar. Als set anys la van comprometre amb un home de 30, casat, que va pagar 1.350 euros i va lliurar la seva filla de 2 anys perquè la casessin amb el germà de Masuma, de 10 anys, quan tots dos creixessin. Aquest tipus de conveni familiar a dues bandes té un nom que no recordo, però que Mònica Bernabé il·lustra als textos que expliquen històries particulars de dones afganeses que acompanyen les fotografies a l'exposició Dones. Afganistan, del Palau Robert de
Barcelona, incideix en les causes i les conseqüències d'aquesta
violència basats en clixés, com ara l'ús del burca o el vel islàmic.
Ramon Ferran treballant la medalla de bronze commemorativa de l'Any Prim, 2014. Foto: ReusDigital
RAMON FERRAN, IN MEMORIAM
Escultor, gravador, medallista, dibuixant, professor d'art… Qui era Ramon Ferran i Pagès (Reus, 14 agost 1927 — 2 gener 2015) ho trobareu molt ben documentat a la Viquipèdia, però per a mi, Ramon Ferran va ser el meu primer contacte amb l’art. El Ramonet de cal Sogues, que és tal com el vaig conèixer, tenia el taller als baixos de costat de la casa on vaig néixer, al carrer de Balmes de Reus. A finals del cinquanta, els seus nebots (Antoni i M. del Carme), la meva cosina (Magda Masip) i jo hi entràvem amb reverència si ell hi era, fins i tot amb por. No perquè mai ens hagués fet mala rebuda quan ens veia entrar, sinó perquè la Carme “Sogues”, la seva mare, ens avisava que no el molestéssim. Donàvem un cop d’ull a les prestatgeries i al taulell de treball, sense obrir boca. Gairebé de puntetes. A vegades ni tan sols aixecava el cap de la feina. Portava una bata envescada de fang endurit, tant, que devia aguantar-se dreta quan se la treia.
La dona treballadora. Ramon Ferran, 2003
Tinc presents algunes figures de fang a mig fer que vaig veure al seu taller, però en especial una que representava una espina de peix de mig metre. Vaig dir: “quin peix més gros”, i em va respondre que era l’espina d’una sardina, que a ell li agradava fer escultures i quadres que representessin coses petites engrandides. No sé si ho va dir amb aquestes paraules, però la seva explicació didàctica va fer que nosaltres, aleshores de set o vuit anys, ho entenguéssim.
Una constant en la seva obra: projectar un zoom sobre allò diminut, donar relleu a allò que d'altres no valoren. Moltes gràcies, Ramon Ferran.
Il·lustracions al llibre San Bernat Calbó i el seu temps. Ramon Ferran, 1980
Geganta japonesa. Ramon Ferran, 1956
Tothom al carrer parlava amb reverència de l'escultor i gravador
(del Ramonet), un rara avis en aquell ambient reclòs d'una gent
humil, que havia començat de zero, després d'haver perdut una guerra.
El Ramon havia estudiat a l'Escola Superior de Belles Arts de
Sant Jordi, Facultat de Belles Arts de Barcelona amb beques i
la Carme portava a casa nostra dia sí dia també notícia de premis
i distincions que rebia el seu fill. Per a nosaltres Ramon Ferran
ja era una personalitat, per al món de les arts no trigaria gaire a ser-ho.
Patatu. Autora: Àngels Bassas. Direcció artística: Lluís Juanet i Àngels Bassas. Teatre Romea, Barcelona
Per a espectadors a partir 3 anys.
Ha saltat a l'escena un personatge nascut en una col·lecció de llibres publicats a Editorial La Galera: el Patatu. El Patatu (Moi Aznar, com l’anell al dit) viu a la vila de Patatum, és pagès i pallasso matusser. Conviu amb bruixes entremaliades, el gegant Pitxurrini i amb la Bruixa Malvada (Àngels Bassas, enèrgica). S’embolica en aventures amb el Martí (Aina Quiñones, de 12 anys, una descoberta excepcional), un nen que té poders màgics. L’aventura comença amb un malefici i l’obra és el recorregut per desfer-lo. Bons i dolents. 9/10
En una plaça de Sabadell, una nena dóna una moneda a un músic de carrer i aquest fet en desencadena d'altres que fa que se'ns erici el borrissol de tot el cos, quan ara mirem i remirem el vídeo Som Sabadell, promogut pel Banc de Sabadell en commemoració del 130 aniversari de la seva fundació (2012). Avui, el missatge positiu en el context bancari, emprant l'Oda a l'alegria de Beethoven (Himne Europeu) sembla una ironia. Gaudiu del flashmob Som Sabadell:
