30 de desembre 2015

TESTIMONI DE CÀRREC, D'AGATHA CHRISTIE, AL TEATRE DEL RAVAL

Testimoni de càrrec, d'Agatha Christie. Adap. i trad: Marga Parrilla
 Direcció: Pepa Calvo. Teatre del Raval, Barcelona
Som al Teatre del Raval, no en un teatre públic. Hi actuen, anoteu-ho bé: Jordi Coromina, Empar López, Pep Martínez, Muntsa Tur, Lluís Altès, Enric Cervera, Xavier Serrat, Montse Miralles, Sergio Alfonso, Berton Fernández, Roser Ràfols / Aida Qui. Actors i actrius professionals que han  triat per representar aquestes festes: Testimoni de càrrec d'Àgatha Christie.  Una dona madura assassinada. El principal encausat és un home jove que s'hi ha fet amic i ella n'ha fet l'hereu.  A l'estrada, Sir Wilfrid aclarirà la intriga en blanc i negre. Dalt de l'escenari, vuit espectadors voluntaris fan de jurat popular. ¿Innocent o culpable? Misteri resolt, l'atac de cor en suspens.  Un clàssic de luxe al Teatre del Raval. Moltes gràcies a tota la companyia. 10/10

29 de desembre 2015

DESPRÉS DE 140 ANYS: L'ERMITÀ EN CATALÀ


Ha trigat, però, per fi, el Calendari de l'Ermità del 2016 serà en català. Remeto al reportatge del diari «Ara»:  140 anys del Calendari de l'Ermità, fruit d'una entrevista que la periodista Berta Vilanova va mantenir amb Norbert Tomàs, director d'Edicions Morera, i Fra Valentí Serra, col·laborador del calendari, al convent dels Caputxins de Sarrià de Barcelona. Vegeu-lo aquí: http://goo.gl/swQYWB


Per saber-ne més:

28 de desembre 2015

EDITORIAL BAULA CELEBRA ELS 150 ANYS D'ALÍCIA AMB UNA EDICIÓ DE LUXE

Alice's Adventures in Wonderland, de Lewis Carroll
Il·lustració de Sir John Tenniel

No he aconseguit connectar amb el món d'Alícia d'Alice's Adventures in Wonderland, de Lewis Carroll. A la biblioteca de casa en tinc —llegits— cinc volums (Joventut, Empúries, Edicions 62, Barcanova, Baula), n'he vist unes quantes exposicions d'art  i  he estat espectadora d'una dotzena de versions teatrals posades en escena per directors diferents. I en cada nova lectura, en cada nova interpretació artística en surto amb el mateix desconcert, emboscada en el reguitzell de troballes surrealistes en espiral de la protagonista.

Ara, en commemoració del 150 aniversari de l'obra, ens arriba d'Editorial Baula una edició completa de luxe. Conté la història original —amb l'episodi L'abellot amb perruca, suprimit el 1974, en la subhasta del manuscrit— i la segona part, A través del mirall i allò que Alícia hi va trobar (Through the Looking-Glass, and What Alice Found There, del 1871),  amb traducció de Salvador Oliva ambdues. Amb les il·lustracions de la primera edició, de Sir John Tenniel, acolorides per Harry Theaker.

No sé si els lectors d'avui d'aquesta obra mestra (¿qui sóc jo per posar-ho en dubte?) entenen els jocs victorians a què juguen els personatges ni els temes polítics de l'època, ni l'enrevessada simbologia sexual, ni les al·lusions satíriques adreçades a l'entorn social del matemàtic, sacerdot anglicà i escriptor britànic Charles Lutwidge Dodgson, àlias Lewis Carroll. Però aquesta edició excepcional d'Editorial Baula bé justifica la relectura, un nou intent de connectar-hi.

Per saber-ne més:
ALÍCIA EN TERRA DE MERAVELLES


27 de desembre 2015

SHAKING SHAKESPEARE, AL MALDÀ

Shaking Shakespeare. Concepció: J. Fadó, S. Garcia i M. Maicas. 
Dramatúrgia: Anna Soler Horta. Directora musical: Sheila García
Direcció: Moisès Maicas. El Maldà, Barcelona


Hem gaudit d'una joia rara: Shaking Shakespeare, un concert de petit format.  Atenció, senyors i senyores programadors d'aquí i de qualsevol lloc del món, vagin al Maldà i auguro que, si tenen bon nas, s'enamoraran d'aquesta delícia. Veuran com Shakespeare, el Gran Willy, —interpretat per Bernat Cot, a l'escenari del Maldà— introdueix amb paraules de les seves obres la música que han inspirat els seus personatges al llarg dels temps: fragments d'òperes i també madrigals fins a musicals de Broadway. La troupe encapçalada pel tenor mataroní Josep Fadó,  acurades i vitalistes intervencions de les actrius i cantants Núria Cuyàs, Laura Pau i Lluna Pindado (del grup The Sing Song Sisters) i dels nois Juan Bertrandm Jordi Forcadell, Gener Salicrú i Adrià Sivilla (del The Hanfris Quartet), acompanyats al piano en directe per Paul Perera. I un cop enamorats, programadors (del bon nas) faran números i els contractaran. Amb el cor i amb el cap. 10/10

26 de desembre 2015

MAG LARI: OZOM, OZOM-OZOM!

Ozom. Autors: Josep Maria Lari i Miquel Setó.
Idea i text: Josep Maria Lari. Direcció: David Pintó i Josep Maria Lari.
Teatre Condal, Barcelona
El Mag Lari ens va sorprendre amb gran maquinària a Splenda, l'anterior espectacle. Ara, a l'espectacle Ozom, ens sorprèn incorporant-hi quatre personatges molt diferents, i en descobrim l'actor de registres variats a l'hora de distreure'ns per realitzar els trucs. Ens embolcalla amb la poètica de cada detall, de cada so, de cada cançó, de cada coreografia. Ozom és un esplèndid espectacle de màgia amanit amb una gran dosi d'humor. Josep M. Lari, el mag que es fa estimar, celebra Nadal, Sant Esteve, Cap d'Any i Reis a l'escenari del Teatre Condal. Per a tots els públics. Aprofiteu-ho! 10/10

24 de desembre 2015

LA MILLOR CARTA ALS REIS, AL TEATRE REGINA

Cartell de la campanya de joguines
no sexistes. Ajuntament de Barcelona

La millor carta als Reis 
Autor: Macià G. Olivella. 
Música: Ferran González. 
Direcció: Gerard Nicasi. i M. Agustina Solé
Jove Teatre Regina, Barcelona


Espectacle familiar recomanat a partir de 3 anys

La companyia La Trepa presenta l'espectacle La millor carta als Reis. Infants egoistes, infants que demanen per als altres, infants que escriuen la carta al Reis amb el catàleg al costat, infants que tenen massa joguines, infants que els falta la salut, cadascú amb la seva circumstància... ¿Quina és la millor carta de l'espectacle?  Un text ben estructurat, delicat i maliciós. I una presentació acurada, amb les coreografies lluminoses, música original, cançons cantades amb gràcia i unes interpretacions que algun cop fan dubtar que no siguin realment criatures els actors i les actrius que hi donen vida.
A la platea del Jove Teatre Regina hi ha enrenou en cada carta que llegeixen els intèrprets convertits en infants. Els espectadors menuts s'hi reconeixen i reconeixen moltes de les joguines de les llistes de les diferents cartes. No recordo haver estat testimoni de tanta inquietud i de ganes dels espectadors per posar cullerada en un espectacle que gairebé no els ho demana. La millor carta als Reis ha agradat als menuts i als adults. Es mereixen moltíssimes representacions amb un públic tan emocionat com en la nostra sessió. 10/10

23 de desembre 2015

EL GRAN LLIBRE MÀGIC, AL TEATRE GOYA

El gran llibre màgic. Guió i direcció: Albert Gràcia
Música: David Ávila.  Teatre Goya, Barcelona

Recomanat a espectadors a partir de 3 anys.

Espectacle musical on dos xarlatans d'aquells que elaboren i intenten vendre elixirs per a tot tipus de malures troben un llibre màgic parlador que els encomana el refredat que tragina. Per curar-lo han d'entrar-hi (un artefacte escenogràfic mòbil impactant, molt ben il·lustrat) després que li fan provar el seu elixir.  La malaltia de llibre fa que els contes  no s'hi expliquin tal com s'han explicat sempre. Així trobem que el Gat amb Botes té problemes d'identitat, la Caputxeta Vermella diu les frases a l'inrevés,  Dràcula  ha perdut el gust de la sang i s'acontenta amb melmelada de maduixa... Els dos xarlatans aconsegueixen exterminar el virus (un virus informàtic amb cos de dona) que vol eliminar la literatura per a infants. Escenografia, il·luminació, vestuari, coreografia i interpretació molt aconseguides El text efectiu, amb un farcit innecessari de frases en castellà, i referents forans que desmereixen el conjunt. 8/10


22 de desembre 2015

BOGES, A LA SALA MUNTANER

Boges. Autor: José Pascual Abellán 
Direcció: Joan M. Segura. Sala Muntaner, Barcelona
Intèrprets: Muntsa Rius i Roser Batalla, en la nostra sessió, tot i que després de festes serà Àurea Màrquez qui interpretarà el paper.  Dues dones coincideixen a la sala d'espera de la consulta d'un psiquiatre. Inicien el contacte amb la cortesia freda de dues desconegudes. En la presentació, una admet que espera el psiquiatre, l'altra diu que només li ha de fer unes preguntes. Van ampliant les confidències, però intuïm que s'han creat una imatge d'elles mateixes i la interpreten davant de l'altra. L'obra té una arquitectura mil·limètrica, amb intervencions i diàlegs pensats per a dues grans actrius. Diana! Rius i Batalla, dues joves veteranes, ens emocionen i les aplaudim amb la millor nota. 10/10
   


21 de desembre 2015

ABSURDS I SINGULARS, AL TEATRE BORRÀS

Absurds i singulars. Autor: Alan Ayckbourn. Trad.: Lluïsa Mallol
Direcció: Joan Peris. Teatre Borràs, Barcelona
Tres nadals a l'anglesa, a Absurds i singulars, adaptada i traduïda per Lluïsa Mallol. Recordem, encara, la versió del 1992 , que la directora Tamzin Townsend, va titular Bones festes. L'obra explica  l'evolució econòmica de tres parelles. L'ascensió en l'escala social d'una i el declivi de les altres dues. S'hi posa en evidència que cadascú surt d'on surt i els membres de la parella en ascensió vénen de molt avall i, per arrecerar-se a les altres, no se'ls acut res més que  adobar-los els desguassos embussats o netejar-los el forn a fons. En aquesta versió, la majoria d'intèrprets (Eduard Farelo, Maria Lanau, Lluïsa Mallol, Marta Millà, Pere Ponce i Toni Sevilla) estan molt avesats a la comèdia de portes que s'obren i es tanquen i resolen els gags amb gràcia. Hi ha, al meu entendre, poca distància formal en el to amb què expressen la ironia, entre els que —suposadament— pertanyen a una classe social alta i el nivell d'entomar-les de la parella obsessionada per escalar posicions. Caldria haver aprofundit més en el matís, però tot i així és una comèdia d'aquelles que manté l'actitud vigilant de l'espectador perquè sap més coses que no pas els propis protagonistes i això fa que les gairebé dues hores passin en un dir Jesús (rient). 8/10





19 de desembre 2015

L'ÚLTIM DE VOL-RAS

Da Capo. Idea: Vol-Ras. Intèrprets: Joan Segalés
 i Joan Faneca. Teatre Poliorama, Barcelona
Vol-Ras abaixa el teló definitivament amb l'obra Da Capo. Joan Segalés i Joan Faneca porten trenta-cinc anys actuant en escenaris de tot el món, s'emporten l'experiència de tres-mil quatre-centes representacions sense paraules, compartides per un milió d'espectadors.
Da capo és/ha estat més Vol-Ras que mai, esplèndits els dos intèrprets, gags narratius ben arrodonits, com sempre. Però al Teatre Romea, la nit de la darrera funció, hi surava una atmosfera de tristesa. ¿Per què una companyia de l'energia de Vol-Ras es veu abocada a plegar? Als espais i als teatres de municipis mitjans i petits on actuaven Vol-Ras han desaparegut les programacions estables de teatre per a petites i mitjanes companyies. Ningú contracta Vol-Ras per formar part d'un programa de festa major. I, malgrat tot, les festes majors s'omplen d'actes. D'actes forans, allunyats de la tradició d'aquí. Concerts descontextualitzats que no sé qui ofereix a consells comarcals perquè rondin per pobles i ciutats. Bandejats de les gires, les companyies es queden sense els recursos que els serien naturals.
Aquesta darrera obra parla del teatre, dels tècnics que treballen entre bambalines i darrere dels decorats i fan possible que els intèrprets recullin els aplaudiments. Els intèrpres acaben plorant, plors de pallasso. Però aquesta vegada en els creiem perquè sabem que no són llàgrimes de cocodril. Gràcies, Vol-Ras per tot el que ens heu donat.


De capo es va estrenar a Saragossa el 2013. Encara es representarà a:
Benicarló (27 desembre), Alcoi (22 gener),Utebo (23 gener), 
Almussafes (24 gener) i a l'Hospitalet de Llobregat (6 febrer)





25 ANYS SENSE XAVIER BENGUEREL

Xavier Benguerel (Barcelona, 3 d'agost de 1905 - 19 de desembre de 1990) 
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, 1988

Foto: ©Antonieta Codina

Em poso a somiar llegint aquest viatge, com si seguís
remant dins aquella barca, com si els camins d’Icària
existissin i fos cosa de buscar-los tot i sabent que
no hem de trobar-los mai.
XAVIER BENGUEREL. Icària, Icària, p. 57


18 de desembre 2015

'EL PÚBLICO', AL TEATRE NACIONAL

El público. Autor: Federico García Lorca. Direcció: Àlex Rigola
Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona
García Lorca escrivia El público el 1930. Van rescatar l'obra de l'anonimat Fabià Puigserver i Lluís Pasqual, el 1986, a Milà. A Barcelona es va poder veure dos anys després, al Mercat de les Flors.  Ara Àlex Rigola es torna a enfrontar a aquesta obra metateatral. I, ara, passats els anys, l'hauríem d'entendre. I amb aquest interès desfilem cap als nostres seients, a les fosques. Entrem en un espai màgic, envoltats de parets fràgils construïdes amb tires de paper de plata, sobre la platea uns llums de llàgrimes també apagats, però tot brilla tremolosament insinuant. Anem bé. I els actors apareixen i desapareixen i, suposem, que diuen el text de García Lorca. El masteguen, més aviat. Hi ha instants fulminants d'esplendor visual, però del text, ni l'ombra. Crec que aplaudim pel que hem vist, no pel que hem escoltat. Sort que l'espectacle només ha durat una hora i quart i, avui, no anàvem curts de son. 7/10
       


A REUS: REGALS D'ART A 'REGALART' i A 'REGALART'

Tríptics desplegables de Fina Veciana. 
Vegeu-los a REGALART (Cal Massó)
Encàrrecs: 667 493 813  finaveciana@hotmail.com
Dues mostres d'art a Reus, per tercer any, que tenen el mateix nom: REGALART. Les trobareu a la CT art Gallery que regenta Cori Torroja Marsal i a REGALART amb obres d'artistes locals, a cal Massó. Pintures, ceràmiques, escultures de divers format, peces originals per regalar o per regalar-nos.


A Cal Massó cada artista disposa d'un espai per mostrar l'obra i explicar-ne a qui s'hi interessi les fonts d'inspiració, el procés de creació i les interpretacions múltiples segons l'enciclopèdia particular de cada mirada. L'artista plàstica Fina Veciana hi presenta obra nova i, esclar, nous tríptics desplegables amb collages de fotografies i pintura (vegeu fotografia que encapçala aquest apunt). Personalitza aquestes peces amb les paraules i les imatges que vulguem. Enguany, una mostra d'aquests tríptics també  es pot veure exposada a l'aparador de Zaragoza fotògrafs (Riera Miro, 8, Reus).



17 de desembre 2015

BLAVA APARENÇA, DE MARIA DOLORS VALLVERDÚ

Foto: © Carme Andrade

Si bé la memòria passa per diverses fases, 
va i ve, es dilueix en la vida quotidiana, 
de sobte apareix amb una nitidesa insospitada
M. DOLORS VALLVERDÚ, Blava aparença, 2015:18



He triat aquest fragment del llibre Blava aparença. 1936-1982 (Quorum llibres, 2015) que acaba de presentar en societat Maria Dolors Vallverdú, perquè la memòria de l'escola on vaig conèixer la poetessa m'ha aparegut de sobte amb 'una nitidesa insospitada.' 
El 1962, la M. Dolors tenia disset anys i en feia un que havia guanyat un accèssit al premi de poesia de la Selva del Camp. Jo en tenia deu i al Col·legi Guarque de Reus (antic Col·legi Cros), vaig aprendre a recitar un sonet de la Maria Dolors, amb l'entusiasme  del mestre, admirat senyor Pasqual Guarque, i les pacients sessions de repetició amb l'autora. Allí aprenia, sense ser-ne conscient, el gust per la llengua, per l'art i la força expressiva de la paraula. Però, en l'inici d'aquest fet, es va congriar el meu trauma poètic (vegeu-ne l'apunt).
L'autora fa referència al seu llibre d'algunes persones que la van guiar i encoratjar en els primers passos com a poeta. N'anomena uns quants —n'ha fet una tria, esclar—, com a reconeixement i homenatge. I aleshores és on es produeix l'error o la injustícia. ¿Quantes persones ens ajuden a fer-nos grans (també com a poetes!), quantes, posant-nos-ho difícil (produint-nos un trauma poètic), ens ajuden a fer emergir l'energia oculta per continuar endavant? En la meva biografia literària el mestre Pasqual Guarque i la poesia de la M. Dolors ocupen un dels meus primers, primeríssims records.

La llengua pragmàtica, clara, genuïna (hi trobaran demostratius com "aqueix", avui ja en desús, ben emprats), àgil i directa del pare, més lligada a seqüències narratives, té un bell acompanyament en la prosa poètica, delicada, florida i ben construïda de la filla, que fa èmfasi en la descripció de persones i d'ambients ("Era meravellós el so musical de l'aigua i el bellugueig constant dels seus reflexos..."). Encara més en estar organitzat el text de manera que les dues veus es van alternant i complementant, enraonant. La saviesa de les bísties i les roderes dels carros, l'escola memoritzadora de "los montes de España" però els llibres alliberadors de la biblioteca de casa, el "No ladre!" versus les primeres classes de català... i tantes altres coses i tants altres conceptes designats i adjectivats amb encert vivificador i evocador d'unes èpoques pretèrites que condicionaren, al cap i a la fi, el present.
BIEL FERRER
La incerta glòria de la Maria Dolors i del Tomàs Vallverdú.
Reus Digital, 15-12-2015


Figura femenina del món literari català i referència cultural de la seva ciutat bressol, Reus. Aquest desembre del 2015, a les vigílies de Nadal, es presenta a l'actualitat literària amb un llibre importantíssim, personal, íntim i alhora històric i polític. Un llibre allunyat de la poesia o dels relats habituals de l'autora però preny de respecte, d'elegancia i d'emoció. Un assaig ambiciós que ens commou i en ajuda a entendre (sense didactisme) qui som, d'on venim, i per què hem de portar ben alçats uns valors humanístics esencials. Una formidable "carta d'amor" al pare. Un pare educador i actor de la història de la llibertat.
MET BARRAN
Ressenya de Blava aparença 1936-1982
Blog Met Barran, 12-12-2015


16 de desembre 2015

UN PESSEBRE LAIC, A LA PLAÇA DE SANT JAUME

Pessebre, plaça Sant Jaume, 2015.
Dissseny: Jordi Palli
M’agrada el pessebre d'enguany de la plaça de Sant Jaume. N’hem vist de molts estils i enguany el que signa el dissenyador Jordi Palli té la complexitat dels llibres de contes desplegables, amb elements mòbils, molt treballat de contingut i d'execució. 
És un pessebre laic. ‘Pessebre laic’ és un oxímoron, perquè el pessebre pertany a la tradició religiosa del naixement de Jesús en una establia, és a dir, en un lloc no habitable per humans. L’estament més pobre —els pastors— donaven el crit d’alerta i uns mags, acomboiats per una estrella, es postraven als seus peus. Doncs, bé, el pessebre ‘oficial’ de la ciutat de Barcelona per aquestes festes —que visitaran unes sis-cents mil persones— manté els elements bàsics: nadó, mare i pare. Viuen en una casa de poble o d'un barri humil de la capital. En el recorregut, els visitants observem les accions dels que habiten les cases i ens hi reconeixem. En un costat tenim el bosc frondós i en l'altre el desert. Hi som tots, en aquest pessebre que fa olor de vida.

15 de desembre 2015

EL SANDALINES O CAGAPESSEBRES, INVESTIGACIÓ OBERTA

No hi ha res com les figuretes de fang per al pessebre, també per al caganer, 
però vet aquí un retallable per fer amb la canalla. Amplieu-lo a voluntat. 
Creació: ©Xavier Boronat
Deia a l'apunt Caganers de col·lecció d'aquest blog que el caganer ens recorda que totes les persones tenim les mateixes necessitats i apuntava la creença que la presència del caganer porta sort, perquè adoba la terra per a l'any següent.
A Duesaigües el caganer s'anomena 'Sandalines'. M'ho descobreix la Rosa M. Ciurana Nolla, tot i que no en sap la procedència. Pregunto a diferents persones més grans de vuitanta anys que tenen bona memòria: ¿Qui és el Sandalines? «El cagapessebres», responen totes. ¿Com és que li dieu Sandalines, era algú conegut? «Em sembla...», «Potser...», «Vaig sentir dir...»  No ho saben del cert. La majoria apunten a un personatge de fora vila —de Montbrió, han coincidit dues de les entrevistades— que anava a pispar verdures als horts del voltant del poble i era conegut perquè hi deixava la seva mostra. Poca cosa més. Investigació oberta.

12 de desembre 2015

¿PER A QUÈ, 'BARCELONA, CIUTAT DE LA LITERATURA'?

Institut d'Estudis Catalans, excedents d'edicions
Foto: Paüls 2015
La Unesco ha declarat Barcelona Ciutat de la Literatura. És una bona notícia que ens recorda el que tenim a l'abast a la ciutat: quaranta biblioteques públiques, gairebé tres-centes editorials que l'any pasat van editar al voltant de trenta-dos mil títols, la diada de Sant Jordi i el mercat de vell de Sant Antoni, a més de les llibreries tan generalistes com especialitzades. No sé si han comptat la munió d'entitats que organitzen activitats al voltant del llibre i de la lectura, sense oblidar els estudis universitaris i l'escola, pilar dels consumidors de literatura, encara que no es vulgui admetre que els llibres per a infants mantenen la resta d'edicions.

Tenim tot això i —suposem-los— molts i qualificats lectors. Però, ¿què canviarà a la ciutat després de la declaració de la Unesco? En un comunicat de l'Ajuntament de Barcelona llegim: “la ciutat es fixarà els objectius de promocionar el treball dels escriptors, epicentre de la creació literària, així com de donar suport a la tasca de llibreters, editors i traductors. També seguirà treballant en la línia de posar en valor les biblioteques com a prescriptors culturals, i impulsarà la visibilització del patrimoni literari en l’espai urbà”. Bones intencions, però no poden ser més vagues.

Sembla que en els propòsits de l'any que ve hi ha la inauguració de la masia Vil·la Joana, a Collserola (museu obsolet dedicat a Jacint Verdaguer),  reinventada ara com a centre literari i de divulgació i recerca. S'hi faran trobades internacionals i podrà acollir l'estada temporal d'una setantena d'escriptors a la ciutat, durant el procés de creació. Bé, tindrem un hotel d'hostes monotemàtics.

Continuo sense saber què millorarà l'etiqueta 'Barcelona, ciutat de la literatura' en l'àmbit de la creació, dels estudis literaris i de la difusió per tal que arribin les obres al conjunt de la societat i que els membres d'aquesta societat vulguin llegir-les.


Llegiu l'editorial d'Els Marges, núm. 103, maig 2014
Una literatura en crisi, un país sense cultura?
 
 
Llegiu l'editorial d'Els Marges, núm. 107, nov. 2015

10 de desembre 2015

EXPOSICIÓ 'AMAT / LLIURE'

Frederic Amat davant del mural Pluja de sang,
a l'escala del teatre Lliure de Gràcia
Foto del blog de Claudi Puchades
L'exposició AMAT / LLIURE es pot veure al vestíbul del Teatre Lliure de Montjuïc. Els espectadors hi passem per davant atrafegats per trobar la porta que ens conduirà al nostre lloc a les grades del teatre, un cop ens han tallat les entrades. Ens hi encantem en sortir i hi reconeixem les obres a les quals Frederic Amat ha fet l'escenografia, els figurins,  les màscares, els objectes de l'espectacle, els audiovisuals, els dissenys gràfics de targetes, els programes, els cartells d'espectacles.
Diu Antonio Monegal: "El treball de Frederic Amat per a l'escena equival a un procés de traducció. Comença amb la lectura —d'un text dramàtic però també d'una música o dels moviments de la dansa— i es tradueix en imatge, i la imatge, en una experiència que l'espectador por compartir".

Exposició oberta fins al 22 de juny de 2016


El Frederic Amat és un artista que estima el teatre.
Com que és un home amb una gran curiositat és probable
que quan era un nen mirés el teatre com qui observa
d'amagat un misteri des del forat del pany
LLUÍS PASQUAL, director del Teatre Lliure

09 de desembre 2015

CADA DIA 12: CULTIU DE LLIBRES



La primera acció «Cultiu de Llibres» va tenir lloc el 12 de novembre, durant una hora, a l'estació de metro Fontana, de Barcelona. Impulsen la campanya publicitària editorials independents: Clave Intelectual, Txalaparta, Tigre de Paper, Edicions Bellaterra, Ediciones del Oriente y Mediterráneo, Alternativas Económicas, Octaedro, Descontrol Editorial i Pol·len Edicions. Cada editorial regala una vintena de llibres per estrenar i els afortunats adquireixen aquest compromís: 

Llegeix, comparteix, difon!

La cita es repetirà cada mes, el dia 12,  en una estació de la xarxa metropolitana de metro. El lloc escollit per a l’acció es donarà a conèixer dues hores abans a través de les xarxes socials de lEspai Contrabandos. Una excel·lent iniciativa per difondre les publicacions d'editorials petites que no tenen pressupost per fer campanyes milionàries. Enhorabona.


08 de desembre 2015

'SOLILOQUEJAR AMB ALGÚ', A LA SECA ESPAI BROSSA

Soliloquejar amb algú. Dramatúrgia i direcció: Roger Torns. 
La Seca Espai Brossa, Barcelona
Soliloquejar amb algú, títol oxímoron a l'escenari de La Seca Espai Brossa on uns quants personatges joves coincideixen en un parc i pensen en veu alta. Però el seu soliloqui no es perd en l'espai, hi ha un indigent que els observa, sense intervenir. Els personatges verbalitzen allò oníric a través d'actors i actrius novells amb un bon nivell de dicció i d'interpretació. Sortim d'aquest espectacle amb bon gust de boca. 7/10




07 de desembre 2015

EL MILLOR OLI DEL MÓN

Oli nou al taulell del refugi de La Vinyeta
Foto: ©Paüls
A mitjan novembre, quan les olives canvien el color que va del verd al negre, passant per l'ocre, se'n fa la collita. Tots els camps van plens de borrasses de color verd, on fan caure les olives per tal que no s'embrutin de terra. Diguin el que diguin els eslògans publicitaris dels altres olis, l'oli verge extra DOP Siurana, extret 100% d'oliva arbequina és "el millor oli del món."
L'oli d'oliva extra verge Escornalbou s'acull a aquesta DOP. És l'oli que es produeix a la Cooperativa Agrícola de Riudecanyes, i es el resultant de l'aportació dels socis de les Cooperatives de Duesaigües, de Vilanova d'Escornalbou i de Riudecanyes. De la collita primerenca, amb olives que just tenen color daurat, en resulta un oli fruitat, de color verd, amb bastant de cos i lleugerament amargant. A casa ja l'esperem per fer-ne rostes: llesques de pa torrat, mullat dins aquest oli novell.
Amb la recol·lecció més tardana, cap a finals de desembre, en surt un oli dolç, de color groc i més fluid. El pa amb tomàquet o les amanides amb "l'oli millor del món", no tenen comparació amb cap altre, és clar.
A partir d'ara, les degustacions populars donaran la benvinguda a l'oli nou o novell i serviran per donar a conèixer l'or líquid que regala aquesta terra.

Per saber-ne més

06 de desembre 2015

'TEMPS DE PENYORA', UN POEMA D'ALT VOLTATGE

Pinyons de la Vinyeta. Foto: © Paüls
Un poema [Juliol] d'alt voltatge on la paraula dolça i fins i tot de subtil ironia d'altres poemes, aquí es transforma en mirall cru i descarnat d'una terra que pateix, amb la imatge del pi podrit, però també amb la de l'esperança del pi jove, diu Carme Andrade, a l'article Temps de penyora, de Lena Paüls  (Blog «La casa del racó», 12.11.2015)

Un pi podrit amb tres branques, les arrels mig descalces,
i l'esperança mesurada en un pi jove, que no acaba de fer-se.
Si només fos la pluja àcida..., però viu també
amb l'amenaça permanent dels cans salvatges
que en xuclen de nit la saba.
¿Quantes muntanyes s'abaten amb morterades?
La terra insultada,
injectada de suc tèrbol a l'espinada,
mestressa del dolor que vindrà,
la inquietud de la por, surant en la veu del clan.
Un viatge a l'interior de la memòria,
ombres i llum en un espai de formes,
els melons esclafats podrint-se al ras
i tu escrivint sempre el mateix llibre,
en fila índia per voreres de carrers costeruts.
De nit, fanalets, lluernes, cuques de llum
l'amor tothora en remull per continuar navegant.
LENA PAÜLS, 'Juliol', de Temps de penyora


o bé
Llegiu-lo en línia:
https://sites.google.com/site/lenapauls/temps-de-penyora
 

05 de desembre 2015

CENT ANYS DE BIBLIOTEQUES, A LA NADALA DE LA FUNDACIÓ CARULLA

Les aportacions dels subscriptors de la Nadala de la Fundació Carulla reverteixen en els Premis Baldiri Reixac, creats l’any 1979, per al reconeixement de l’escola catalana de qualitat. La 49a edició d'aquesta publicació repassa cent anys d'història de les biblioteques públiques a Catalunya, en motiu de l'Any de les Biblioteques. La monografia il·lustrada es titula Biblioteques. De l’Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic i se centra en l’empenta de la Mancomunitat de Catalunya –amb la creació de la Biblioteca de Catalunya, l’Escola de Bibliotecàries i la xarxa de biblioteques populars–, l’època franquista, la represa democràtica, l’evolució recent que han tingut les biblioteques municipals i universitàries i la lectura digital. El llibre-nadala, de gran format, incorpora material gràfic, que va des d’imatges històriques fins a biblioteques dutes a termes per arquitectes de prestigi inaugurades fa poc. L'ha coordinada Lluís Anglada, hi han col·laborat Assumpció Estivill, Teresa Mañà, Lluís Agustí, Cristóbal Urbano, Núria Ventura, Carme Fenoll i Laura Borràs.

Micromecenatge dels premis Baldiri Reixac






04 de desembre 2015

«JO, MORA», AL POEMARI TEMPS DE PENYORA

Foto: © Paüls

Diu Carme Andrade al seu article Temps de penyora, de Lena Paüls (Blog «La casa del racó», 12-XI-2015) que no pot deixar passar per alt el comentari que fa referència al jo poètic: «[...] a la mirada en primera persona que de tant en tant treu el cap en algun poema: un jo mora que aporta una veu externa i en certa forma paradoxal, com si aquest jo mora observés des de fora tot el que ocorre en aquest nostre món mediterrani i català  i no deixés de meravellar-se o d'estranyar-se. Com si aquesta estranyesa també fos alimentada pel sentiment de no pertinença a aquesta comunitat de valors culturals aliens. Un contrapunt molt interessant que hi afegeix un plus de sorpresa i de contrast que et fa rumiar si aquesta veu no deu ser la pròpia veu poètica, que per altra banda conté algun punt un xic burleta».

La gènesi: visc a Ciutat Vella de Barcelona, un espai que vaig veure néixer i créixer en multiculturalitat. El 1990, al meu carrer, només hi havia una botiga de queviures (estimats Glòria i Antònio); ara n'hi ha una cinquantena, la majoria regides per famílies paquistaneses. Hi puc entrar cada dia i els botiguers fan com si no em coneguessin. Amb prou feines saben dir l'import del que he comprat: em giren la pantalla, i pago.  El poemari Temps de penyora, premiat i publicat el 2003, feia anys que s'anava gestant paral·lel a d'altres projectes que tenen aquest món bigarrat amb tantes cultures estanques, per molt que l'administració s'ompli la boca d'interculturalitat.
Em sorprèn així que surto al carrer  una festa de la comunitat filipina, una cercavila de la comunitat peruana transportant una imatge que desconec, un recital d'un grup de músics que treuen uns sons estranys d'uns instruments nous per a mi, unes verdures i unes fruites que no he vist mai abans ni fotografiades...
Només sortir al carrer intento deixar-me sorprendre a cada racó. Però, i els nouvinguts, ¿com entenen les activitats de carrer de la ciutat on han triat viure?, ¿què en pensen els indigents de la cantonada? D'aquestes preguntes sorgeix el poemari Temps de penyora, un exercici continuat projectant una mirada externa sobre el món que conec.

Cap d'Any no comença alhora per a tothom.
Mora desheretada, us miro des de fora estant,
enfilada en una carrossa darrere l'estel,
on ara faig de rei, tot just maquillada,
i porto capa, corona i ceptre per un dia.
Em poso bé la barba, i saludo ara cap a un costat,
ara cap a l'altre. Llenço caramels i somric:
a les dotze de la nit m'obligareu a abdicar.
Lena Paüls. Gener, fragment


o bé
llegiu-lo en línia:

https://sites.google.com/site/lenapauls/temps-de-penyora



03 de desembre 2015

'CAPAS', DE LA COMPANYIA DE CIRC EIA

Capas.  Companyia de Circ "eia" 
Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona
La companyia de Circ 'eia' ('sí', en sard) acomiaden aquest espectacle, amb bombo i plateret, al Teatre Nacional de Catalunya després de cinc anys de gira i cent cinquanta funcions en dotze països. Els amfitrions ens ofereixen, doncs, la darrera capa de tot el que han après en aquest recorregut. L'espectacle comença al vestibul de la Sala Petita del TNC, on un dels intèrprets juga a pilota amb els espectadors menuts i continua dins mentre ens asseiem i ens serveixen cafè i xocolatines. Amb aquest ambient distès, i gairebé sense transició, comença el joc entre els cinc personatges. Un joc que s'inicia i s'acaba en un armari de mida gran, al mig de l'escenari. Coreografia que prima l'humor directe, jocs acrobàtics d'una precisió mil·limètrica, interacció amb el públic —s'abraonen al públic per petonejar-lo— i tot com qui no vol la cosa, parlant en italià entre ells (o fent-ho veure).
Som molts més adults que infants a la nostra sessió d'estrena, però n'hem sortit meravellats, amb la innocència recuperada. Gràcies per transportar-nos al cor de la poesia visual, Francesca Lissia, Armando Rabanera Muro, Celso Pereira Alizaga, Fabrizio Giannini, Cristiano Della Monica. 10/10

02 de desembre 2015

SHOPPING NIGHT AL PASSEIG DE GRÀCIA DE BARCELONA


Passeig de Gràcia, enllumenat de Nadal.
A partir de les vuit del vespre de dijous, 3 de desembre, el passeig de Gràcia es tanca al trànsit fins a la 1 de la matinada. ¿Per quin motiu? La campanya de Nadal anomenada «Shopping Night Barcelona». Tant les voreres com els vials s'omplirant de transeünts i consumidors potencials. Enguany no hi seré perquè l'agenda em reclama en un altre lloc, però recomano als lectors d'aquest apunt aquest espectacle de carrer, els escenaris dels aparadors guarnits, les múltiples sorpreses que preparen els establiments, les actuacions musicals, les portes obertes, que s'estenen també pels carrers adjacents. 
Enguany es retrà homenatge a William Shakespeare, commemorant-ne a l'avançada el 4t centenari de la mort. Entre les actuacions, la de la companyia de teatre Parking Shakespeare; sonets shakespearians de la mà del Teatre Akadèmia i la veu de l'artista internacional Uma Ysamat.
Guadiu-ne. Ningú us obligarà a comprar res, si no ho voleu.

Aparadors de festa
distreuen el nàufrag
que portem adormit,
però escoltar la terra
ens salva.
 Lena Paüls

Recomano d'aquest blog:


 

ÀLBUM 'FUNÀMBULUS', D'ÀLEX TOVAR I ÀFRICA FANLO

Funàmbulus. Text: Àlex Tovar. Il·lustracions: Àfrica Fanlo
Col·lecció Petit Fragmenta, 3, Fragmenta Editorial, 2015
Colgada de magnífics àlbums il·lustrats que ens acaben d'arribar, la vista se m'atura a la coberta del tercer de la col·lecció Petit Fragmenta: Funàmbulus. L'obro i hi quedo atrapada,  des de la guarda fins a la guia per construir el funàmbul particular. La primera frase: "Per ser funàmbul només cal estirar un fil". I així, he anat estirant el fil que es converteix en al·legoria de la vida, en aquest àlbum de text filosòfic que ha escrit l'alacantí Àlex Tovar i les imatges poètiques amb què l'ha il·lustrat la barcelonina Àfrica Fanlo. Un fil que uneix experiència, autoconeixement i interrelació amb els altres caminants. Funàmbulus és un àlbum d'exquisida presentació i, de fons, un treball singularíssim de simbiosi entre text i imatge que invita a reflexionar als adults i ajuda a verbalitzar les emocions davant dels infants.

Vegeu-ne el booktrailer:


 

01 de desembre 2015

¿EL TEMPS ENS ÉS DONAT O ENS ÉS PRESTAT?

Foto: ©Antonieta Codina
Carme Andrade pregunta al seu article Temps de penyora, de Lena Paüls: "¿El temps ens és donat o ens és prestat?" (blog «La casa del racó» 12-11-2015), i diu que troba en els versos de Temps de penyora la resposta: «Sembla que la poeta Lena Paüls hagi optat per creure en un temps que se'ns ha concedit en préstec amb l'objectiu de gaudir-ne, d'assaborir-ne els fruits i de viure’l amb passió i fruïció. Tant si ens ve donat com si ens ve prestat, el temps encara, —i per sort— ens el marca la natura i els seus cicles. 
Així, en aquesta primera part de Temps de penyora, la poeta ens presenta cadascun dels  mesos de l'any com un temps ric en uns fruits de la terra i un temps on les  tradicions i els costums s’arrelen en les vivències més profundes d'aquest gran pou d'emocions que és la infantesa. Dotze poemes trenats per un pas del temps dolç en sabors i en aromes i tenyit, —per què no— , de l'agredolç de l'enyor, encara que la roda del temps amb els seus cicles naturals s'encarrega de retornar-nos de nou els nous fruits i els vells rituals.
Una poesia de la benaurança de saber-nos en harmonia amb el nostre entorn i concretament amb el nostre paisatge físic i humà».

Carme Andrade enfoca els recursos sinestèsics del poemari i les qualitats sensorials que emana la roda del temps. M'emociona aquesta lectura perquè, tot i viure a ciutat, sento un vincle molt estret amb els cicles vitals de la natura. Sento la terra com la penyora rebuda de la qual sóc dipositària i responsable de preservar-la en tot el que estigui al meu abast, i admeto que no és gaire. El següent fragment de Temps de penyora n'explica la perplexitat de la pèrdua:

La terra té la mixtura perfecta,
amb massa convocàtories d'oposicions per trencar l'alambí.
No ens cal estranyar que, esperpèntic,
l'home dels nassos rondi cada dia per camps i ciutats,
carregat de penyores irrecuperables.
Lena Paüls. Desembre, fragment.



o bé

llegiu-lo en línia:
https://sites.google.com/site/lenapauls/temps-de-penyora

 

DIGUE'M LA VERITAT, DE PABLO LEY

Digue'm la veritat. Autor: Pablo Ley
Direcció: Josep Galindo. Teatre Eòlia, Barcelona
Els intèrprets són alumnes de l'Escola Eòlia que ara obre sala al públic: Tasio Acezat, Cristina Blanco, Rai Borrell, Sònia Espinosa, Eugènia Manzanares, Kathy Sey i Toni Soldevila. Doncs, bé, al nou Teatre Eòlia s'han reunit set personatges al voltant d'una taula amb productes aconseguits amb llavors mil·lenàries. Figura que són en una sala del Museu Arqueològic (la companyia hi va estrenar l'obra i, ara, els espectadors som les escultures) on treballa una noies que els han inviat a la primícia d'un projecte exquisit que combina gastronomia i història.
Quatre dels personatges, uns anys enrere, van patir un segrest que encara ara no entenen i fan partíceps de la intriga als espectadors a partir dels relats personals. Unim les peces del trencaclosques al mateix temps que ho fan les tres parelles que acompanyen al sopar els segrestats. Al desenllaç ens espera una sorpresa de tipus transcendent. Contemporaneïtat esfereïdora. 8/10