30 de juny 2010

DELICADES, AMB T DE TEATRE

Foto: © David Ruano

Nit d'estrena al Poliorama. Les T de Teatre (sense Míriam Iscla) ataquen de nou. Aquesta vegada molt ben acompanyades per Jordi Rico i Albert Ribalta (divertits i tendres.) Delicades, un títol que fa honor al que hem vist. El text d'Alfredo Sanzol fa un homenatge a la seva àvia i a les ties-àvia, a tota una generació de gent humil que va viure guardant i guardant, guardant-ho tot, per a la generació següent. El resultat és una obra delicadament poètica, agombolada per una escenografia amb pocs elements, entre un cel de núvols i un terra de llambordes. La companyia torna a l'esquetx de diverses situacions, però la impressió de conjunt és la unitat, amb monòlegs T de Teatre pur, molt celebrats pel públic. Com sempre passa amb aquest tipus de format, hi ha esquetxos d'alt nivell, trepidants, i d'altres de resolució més dubtosa que, en aquest cas i coneixent la companyia, segur que milloraran amb el rodatge. Els espectadors sortim del Poliorama amb molt bon gust de boca. A la Rambla de Canaletes, a l'altura del Poliorama, hi ha soroll: no sé que diuen de la "roja". Es veu que és el color de la samarreta d'una selecció de futbol. Hi ha gent per a tot.



29 de juny 2010

FESTA MAJOR DE REUS: LA TRONADA


Reus: La Tronada. Ceràmica de Neus Segrià, al Refugi de la Vinyeta a Duesaigües.

Explicava al post COETS, BENGALES, TRONS..., que m'agrada veure i olorar la Tronada de lluny perquè tinc molt de respecte al foc. Tot i així, reconec el sentiment comunitari que desperta el ritual d'encerclar la plaça i observar com s'apliquen artesanalment els reguerons de pòlvora sobre les lloses; la col·locació dels 33 morters i com "al tram final es traça un quadrat i, a dins, un dibuix que representa la rosa de Reus, un motiu del cartell de festa major, les claus que simbolitzen sant Pere o la data de la festa." Tot plegat ho explica equilibrant rigor i emoció l'article La Tronada, a FestesReus.cat, signat per Montserrat Flores i Salvador Palomar (merescudament guardonat amb el «Tro de festa» d'enguany.) S'hi poden trobar tant els referents històrics, com les circumstàncies actuals, uns i altres magníficament il·lustrats amb fotografies i un vídeo.

A fora, a la plaça, un reusacó armat amb canya cala foc 
al rosari de pólvora. No és bo de tapar-se les orelles a l'hora 
de la tronada de Reusaqués, però tothom ho fa. I només així 
s'entén que ningú no hagi descobert encara el secret misteriós 
que els trons guarden zelosament fins que esclaten.
ANDREU SOTORRA. Fragment d'Els pigatxets de Reusaqués.  
Programa de la Festa Major Sant Pere 1983

28 de juny 2010

ELS GEGANTS JAPONESOS I LA CARME



La geganta japonesa, de l'escultor i gravador Ramon Ferran. 



El 28 de juny de 1956, es van estrenar els gegants japonesos de Reus. Es van construir en ocasió de la commemoració del 150è aniversari de les tres parelles de gegants (els vitxets, els moros i els indis.) 
Els japonesos van sortir del taller que l'escultor i gravador Ramon Ferran tenia (el té, encara) al carrer de Balmes, on jo vaig néixer. La mare del Ramon, la Carme "Sogues" va ser la padrina dels gegants i per això recordo molt vivament la festassa quan els gegants, tot just estrenats, van venir al nostre carrer a ballar. La Carme era amiga de la meva padrina Munda i venia a passar les tardes al terrat de casa nostra. Hi venia amb els seus néts (nebots i fills de l'escultor) i, mentre la canalla jugàvem i molestàvem les dues gallines que teníem en un galliner, les dues àvies apedaçaven i sargien roba, feien ganxet, feien conserva de tomàquets... La meva padrina cantava corrandes i la Carme ens feia riure amb acudits.
Tothom al carrer parlava amb reverència de l'escultor i gravador (del Ramonet), un rara avis en aquell ambient reclòs d'una gent humil, que havia començat de zero, després d'haver perdut una guerra. El Ramon havia estudiat a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, Facultat de Belles Arts de Barcelona amb beques i la Carme portava a casa nostra dia sí dia també notícia de premis i distincions que rebia el seu fill. Per a nosaltres Ramon Ferran ja era una personalitat, per al món de les arts no trigaria gaire a ser-ho.
Esbossos de l'escultor i gravador Ramon Ferran per als gegants 
japonesos de Reus, extrets de la web de la Colla Gegantera de Reus.

Llegeixo al resum històric "Els gegants de Reus", de Gerard Pouget, que "els gegants s'encarregaren a Ramon Ferran que, amb els estudis recentment acabats, abandonà una beca al Paular de Granada per construir les figures. L'escultor realitzà els caps amb cartró pedra i les mans amb fusta de xiprer, a més de coordinar l'equip format per la modista Teresa Margalef, que confeccionà els vestits amb seda donada per les quatre sederes de la ciutat (Puig Carcereny, La Industrial Sedera, Pich Aguilera i Comercial Casacuberta); el perruquer Andreu Vilà Zamora, el tapisser Josep Ruano i el fuster Ricard Cort Molons (amb fusta cedida per Pau Abelló i Pascual)."
Després s'hi afegirien els gegants negres i el Carrasclet (que l'any que ve farà vint-i-cinc-anys), i...

NW La Revista de Reus, juny 2021, núm. 105



COMPANYIA DE TEATRE A DOMICILI




Enguany fa deu anys que la Patrícia L. i la Irene C., de Duesaigües —que aleshores tenien 8 anys— van muntar una companyia de teatre ambulant. Va durar un any, molt més, de fet, del que dura alguna companyia professional.




LA PRIMERA FUNCIÓ
Era una tarda pels volts de Nadal.  "Hola, venim a fer teatre". La Irene i la Patrícia van entrar i van asseure's en un dels bancs d'obra i semblava que esperessin l'avís de començar. "Bé, ¿i quina obra fareu?", vaig preguntar. "Una que ens hem inventat nosaltres." Vam deixar el que estàvem fent. Al cap i a la fi, és un privilegi que et vinguin dues actrius a representar-te una obra a casa. Van comencar. Era una obra que s'anava construint sobre la marxa: "Havíem dit que jo seria la mare", "No. Tu fas de pare i jo de nena." La representació va durar unes dues hores, fins que els vaig dir que ja podien saludar, que nosaltres aplaudiríem. I, sí. Els vam regalar un llibre a cadascuna i se'n van anar amb l'alegria que proporciona un èxit tan sonat.

LA MOTXILLA DE DISFRESSES
Per les vacances de Setmana Santa, la Patrícia i la Irene van trucar a casa nostra.  "Portem les disfresses aquí", van dir descarregant una motxilla. Es veia que venien disposades a quedar-se, però no em vaig deixar impressionar. Al llindar mateix de la porta vaig preguntar-los si ja sabien de què aniria l'obra. No s'aclarien. "A veure... fem un pacte: quan tingueu ben pensat el que heu de fer, ens aviseu, i sortirem al jardí", vaig dir.
Van estar dues hores disfressant-se i cinc minuts per pensar què explicarien. Nosaltres, sentint-les parlar des de dins al refugi, no ens podíem aguantar el riure.
La funció va començar a les escales de l'entrada. Els protagonistes eren un pare, una mare i un fill i una filla (o dues filles no ho sé ben bé.) Menjaven, menjaven molt; anaven a l'escola, tornaven de l'escola; anaven a dormir i tornaven a menjar.  "I com s'acaba?", vam preguntar. "Ara!" I, efectivament, en poques paraules van liquidar l'obra: "Anem al bosc i ens perdem", va dir una. "Però ens troben a la nit", va dir l'altra. Van saludar. Vam aplaudir i, amb l'excusa que s'havien de treure les disfresses i les pintures,  van rondar pel jardí de llicorella fins que es va fer fosc.

EL JOC DRAMÀTIC
En les dues funcions que van seguir, la semiòtica textual de la companyia ambulant de la Patrícia L. i la Irene C. anava millorant. Hi havia una progressió en les accions abstractes, les protagonistes no es contradeien tant, feien servir més anàfores com a connectors i introduïen temps verbals pretèrits. Les el·lipsis de llenguatge eren substituïdes per elements paralingüístics força aconseguits. Tot i així, per molt que la parella que fèiem d'auditori ens hi esforcéssim, no vam entendre mai de què anaven les obres. Les nenes actuaven amb autosuficiència i amb la seguretat que en aquell espai operatiu eren ben acollides. Per no frustar l'espontaneïtat, observàvem i només ens hi implicàvem per encarrilar la cosa quan semblava que l'acció es repetia en espiral. Quan les actrius marxaven, nosaltres parlàvem del que havíem vist, i arribàvem a la conclusió que tot i ser grans individualistes, tenien la capacitat per crear col·lectivament i utilitzaven el teatre com a mitjà de relació social, no només com a activitat recreativa.

LA DARRERA GIRA: UN MUSICAL
La darrera representació a casa nostra d'aquesta companyia de teatre a domicili va ser un musical. Va tenir lloc una tarda de primeries de setembre, al jardí de llicorella. Van arribar la Irene C. i la Patrícia L. amb la motxilla de les disfresses i van dir: "Venim a fer teatre. Ja podeu sortir." Volia dir que la funció començava sense preàmbuls. Ens vam instal·lar on ens van indicar. L'obra va començar amb les accions de sempre (menjar i dormir) però, de sobte, es van amagar darrere dels coprers i van dir que celebraven un aniversari i van començar una coreografia a duo molt enginyosa. M'han quedat tan gravades aquelles imatges plenes de gràcia i de plasticitat que no en recordo res més.
Va començar el curs escolar. La primavera següent les nenes devien dedicar les seves energies a uns altres interessos i ja no van fer "gira". Devien tancar la companyia. Han passat deu anys i a casa encara les esperem. Encara les enyorem.


Que l'escena del món és un sainet
governat per l'influx de les estrelles.
W. SHAKESPEARE, Sonets, XV

27 de juny 2010

FESTA PATRIMONIAL D'INTERÈS NACIONAL.




La Festa Major de Sant Pere, de Reus, ha estat declarada Festa Patrimonial d'Interès Nacional, distinció que atorga la Generalitat de Catalunya. La declaració suposa la protecció de la festa, en el sentit que assegura que no es veurà alterada en l'essència amb el pas del temps. La declaració reconeix els elements populars, com la Tronada (hi ha referències a partir del 1677), dels Nanos (documentats el 1744) o de l'element festiu més antic: la Mulassa.



Vídeo de la celebració, el 5 de juny de 2010, 
de la declaració de la Festa Major de Reus
com a Festa de Patrimonial d'interès Nacional.


26 de juny 2010

REUSXA

És el cartell de la Festa Major de Reus 2010. Un collage signat per l'arquitecta milanesa establerta a Barcelona, Benedetta Tagliabue, amb qui han col·laborat deu alumnes de l'Escola d'Arquitectura Rovira i Virgili. Han batejat aquest animal imaginari amb el nom de Reusxa. Nom que surt de la fusió de Reus i de rauxa.
La composició del cartell és a mig camí del collage infantil i la falla valenciana. La disposició del text ajuda a donar una impressió de treball poc acabat,  fruit de la improvisació. Les lletres estan fetes amb el mateix procediment de regueró, amb material que podria ser la pólvora. Hi ha retalls d'imatges poc concretes i d'altres on s'aprecien fragments del seguici festiu sobre un fons que suggereix l'esclat de la tronada.  Aquest ésser fantàstic, realitzat per acumulació d'elements —alguns dels quals s'hi repeteixen: la mulassa, el lleó, el ball de bastons, i, en canvi, d'altres de significatius no hi són presents—, té un articulació desmanegada, però en dibuix animat, passejant rugidor sobre els terrats de Reus, o posant el peu gegantí sobre la plaça del Mercadal, dóna força joc i ens remet a un gran nombre d'imatges cinematogràfiques.

amb comentaris de Salvador Palomar.


Podeu descarregar aquí, en pdf, el
Programa de la Festa Major de Sant Pere, Reus 2010 

20 ANYS SENSE PEDROLO

Avui la Fundació Pedrolo commemora el 20è aniversari de la mort de l'escriptor Manuel de Pedrolo (L'Aranyó 1 d'abril de 1918 - Barcelona 26 de juny de 1990.) L'homenatge tindrà lloc aquest vespre al castell de l'Aranyó, a la Segarra, on Xavier Garcia farà un Recital de silencis en el marc del premi 7lletres. El premi literari i més coses. L'elecció del nom d'aquest premi, que recorda la figura de l'escriptor segarrenc va sorgir a partir de la coincidència d’un gran nombre de paraules relacionades amb aquesta iniciativa que consten de set lletres (Pedrolo, Segarra, cultura, l’Aranyó, llengua, novel·la, lectura.) L'editorial Pagès de Lleida en publica els originals guardonats.


Entren al menjador en filera índia, el noi davant, mig corrent sobre els mitjons, i darrera un inDividu alt i vigorós que precedeix un altre home més baixet però ample d'espatlles.
—Ah, sou aquí —fa el més alt—. No l'enteníem, aquest noi. Que no sap parlar, potser?
—És mut. Li vau tallar la llengua —declara ell sense embuts.
—A col·legi, ho devien fer —replica l'altre sense immutar-se—. Això no és feina nostra.

MANUEL DE PEDROLO. Totes les bèsties de càrrega.


Recomano la pàgina web dedicada a Manuel de Pedrolo 
a lletrA de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), 
on trobareu biobliografia, articles crítics,  fragments de textos 
i recursos multimèdia de l'autor.

25 de juny 2010

LA VITXETA ESTRENA VESTIT



La Vitxeta, la geganta petita de Reus, va anar a la botiga de roba «El Barato» a encomanar-se un vestit per estrenar per la Festa Major. Josep M. Casas, el botiguer que és més que un botiguer, li va ensenyar mostres de tots colors, també d'estampats diversos. La geganta es va enamorar d'una peça de seda de color malva, prisada com si fos paper pinotxo i li va demanar que l'ajudés a fer el disseny. Junts es miren catàlegs de dissenyadors famosos per treure'n idees. Els cau a les mans un catàleg venecià de Mariano Fortuny Madrazo, fill del genial pintor de Reus. No poden treure els ulls d'un vestit Delfos llis, vaporós, fet d'una roba prisada a mà i ondulada. Senzill i fresc, sense adorns. "Com aquest!", salta la geganta. Josep M. Casas ja entén que haurà de canviar la faldilla del model ajustada al cos per una faldilla amb força vol perquè és més pràctica per ballar per carrers i places. Ella sap que el coll i solapa l'afavoreixen més i no se li marca tan la pitrera, però tant és, vol un model com aquell. Queden un dia per fer la primera emprovada.
Quan la geganta surt d'«El Barato», pensa en el vestuari tan antic del Vitxet, la seva parella de ball. Sempre tan tapat amb un abric de vellut amb capelina, caputxa i barret. Però és tan ensopit, pobre, que qualsevol el convenç a aquestes altures que es destapi.
El dia que la geganta va a recollir el vestit nou (5 de juny de 2010) surt d'«El Barato» amb pentinat nou, collaret, arracades i braçalet de boles a joc amb el vestit i un ventall. El Vitxet l'espera a fora de la botiga. Ha convidat músics, gegants i mulassa, que també esperen la protagonista a la plaça de Sant Pere. La Vitxeta comença a ballar. S'hi afegeix el Vitxet. Ballen i ballen... Tothom aplaudeix. Fins i tot els que fa anys que no poden canviar de vestit.


El Joc de retallables dels vestits de la Vitxeta 
es troba a la Botiga de la Festa (als jardins de la Casa Rull) 

Vegeu l'article Els vestits de la Vitxeta, de Salvador Palomar

FERUM D'ARMANI


M'han regalat un flascó d'Acqua di Gioia, d'Armani. Tot i que no sóc gaire de perfums,  me n'he posat un pensament de gota als polsos dels canells. Reconec que m'he deixat impressionar per la descripció del producte. Llegeixo: "Una escapada mediterrània entre terra i mar, un calfred de menta fresca i de llima de Calàbria a la qual atempera un duo sensual de sucre morè i cedre de Sicília." He deduït que anar amb la sensació d'aquests elements volàtils a sobre havia de ser una meravella. M'empaita una abella.


Hi ha un cert poder de convicció en la flaire
que val més que les paraules, l'aparença,
el sentiment i la voluntat.
PATRICK SUSKIND. El perfum
Traducció de  l'alemany de Judith Vilar
Seix Barral, Barcelona, 1986 

24 de juny 2010

FAMILIAR AL CAVA

Il·lustració d'Àfrica Fanlo, per al conte Familiar al cava, de Lena Paüls. 
Revista Cavall Fort, núm. 1107, 2008 

La nit de Sant Joan propicia l'aparició d'éssers fantàstics. Segons la tradició popular, a Eivissa, sota el pont vell del riu de Santa Eulària, apareixen els anomenats fameliars. Són éssers minúsculs, però forçuts, i molt neguitosos. Tan aviat com veuen una persona demanen menjar o feina. És a dir, si qui els ha trobat no els entreté alimentant-los, es posen al seu servei i fan la feina que els encomana. Sempre es parla de fameliars mascles, però jo me'n vaig imaginar un de femella i el vaig fer protagonista d'un conte. Es troba publicat a la Revista Cavall Fort, núm. 1107, 2008, amb il·lustracions d'Àfrica Fanlo.
Si us pica la curiositat, llegiu-lo aquí:
Familiar al cava 



23 de juny 2010

LA FLAMA DEL CANIGÓ



El poema Canigó, de Mossèn Cinto va ser espurna que el 1955 va encendre una flama al cim del Canigó (2.784 m) de la mà de Francesc Pujades —un lector— de la comarca del Vallespir. Amb el temps, recollir la flama i portar-la al peu de les fogueres que la nit de sant Joan s'encenen per tots els territoris de llengua catalana, s'ha anat convertit en un ritual identitari. Per saber-ne més, llegiu  Sant Joan. Monogràfic sobre la Festa.
Canigó  (1886)  és un poema narratiu el protagonista del qual és el paisatge pirinenc, que Verdaguer eleva a monument diví. Hi descriu una geografia poetitzada,  amb llegendes d'idil·lis, corrandes i tocs costumistes, que dedica "Als catalans de França." L'esplendor amb què desgrana la llengua el poeta fa que aquest llibre no sigui de lectura fàcil, sobretot per als lectors avesats a la llengua empobrida i adotzenada actual. Tot i així, no em sé estar de recomanar l'edició  de  Canigó de la col·lecció "Les millors obres de la literatura catalana", la popular MOLC, núm 52. Conté un pròleg concís de Carme Arnau que situa l'obra en el seu context creatiu i unes notes al final que orienten el lector a entendre i gaudir de cada cant. Canigó pot ser una experiència màgica.
La tradició popular de la baixada de falles enceses pels boscos pirinencs es concentra en aquesta estrofa de decasíl.labs i alexandrins cadenciosos i sensuals, rimats AABCCB: 
Del bosc de Canigó són los fallaires      
que dansen, fent coetejar pels aires        
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espurnegen,        
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

JACINT VERDAGUER. Canigó. Cant I. L'aplec, v. 175-180


Fogueres, foguerades, gales, il·luminen la nit més curta de l'any

LA MENTA

Mata de menta al jardí de llicorella, Refugi de la Vinyeta. 
Foto: © Paüls, 2010

Al jardí de llicorella tenim unes quantes mates de menta (menta piperita.) Si no la controléssim, arribaria a ser una planta invasora. Tinc la impressió que la tenim desaprofitada, perquè tret de fer-la servir per les faves estofades no en fem gran cosa més. Alguna vegada collim fulles senceres per decorar pastissos o gelats; filetegem fulles fresques per perfumar els tomàquets cuits al forn o amanides de pasta a l'estiu. I para de comptar. No la valorem per l'acció calmant i sedativa del sistema nerviós, ni com a estomacal, ni com a analgèsica ni com a d'afrodisíaca. Ara penso que m'agrada més l'olor que el gust, quan s'utilitza en la indústria de caramels, en licors i en pastadents.

La nit de Sant Joan les nostres sofertes mates de menta poden servir per curar berrugues. Ho llegeixo a Notes Etnogràfiques sobre Duesaigües: Festes i diades de religiositat popular, de Josep M. Aragonès (Cal Vicari):
La nit de Sant Joan té una singular virtut remeiera, per això hi ha  una sèrie de pràctiques supersticioses que curen les berrugues. A mitja nit de  Sant Joan se surt de casa amb els ulls aclucats, i sense girar-se mai, un es  dirigeix cap a una mata d’herba, amb la qual s’ha de fregar les mans.
L'autor fa una observació de sentit comú:
Cal triar  el lloc de dia, per no posar les mans entre ortigues o esbarzers



22 de juny 2010

L'ART DE LA PORCELLANA



El passeig pels jardins que porten al recinte del Palau de Pedralbes inviten a la sensualitat per la verdor dels parterres d'heures de fulla tendra, centellejant.  Entre les parets de l'edifici vuitcentista que ens espera en semicercle al fons del parc, hi ha des de fa vint anys el Museu de Ceràmica de Barcelona, on a més de la col·lecció permanent, es poden veure exquisides exposicions temporals d'artistes contemporanis. Com la que s'hi pot veure ara sota el títol  Maria Bofill i l'art de la porcellana 1980-2010. L'obra retrospectiva que presenta aquesta ceramista catalana aprofundeix en les possibilitats del modelatge de la porcellana, el material més noble, amb el qual crea  paisatges fantasiosos i poètics de formes insinuants.
Exposició oberta fins al 17 d'octubre. 


La terra compacta i seca de fora conté 
encara l'escalfor del dia, terrissa molt cuita
contra la  qual podria prémer la galta. 
KIRSTY GUNN, Pluja

21 de juny 2010

OLIVERS FARCITS

Autors dels dibuixos, d'esquerra a dreta a dalt: Adrià (9 anys), Estel (5 anys), 
A baix: Mariona (5 anys), Naya (5 anys) i Paula (8 anys). 2010

Són dibuixos al natural d'olivers d'oliva arbequina. Els han fet nens i nens de l'escola de Duesaigües que tenen entre 5 i 9 anys. Els olivers que han fet de model no tenen fruits encara, però aquí tota la canalla sap que l'oliva és el fruit del l'oliver. Que ho sap tota la canalla és un dir. Els dos més petits del grup dibuixen núvols i roselles, tenen tres anys. Són una nena i un nen. Demanen plegats la paraula i esperen que els la concedeixin, com han vist fer als companys més grandets. "Jo sé com són les olives", diu el nen. "A l'amanida", diu la nena, amb un tint de color fúcsia ballant-li entre els dits. "No. Al vermut", replica ell, sense aixecar el cap del paper. Els altres han plegat de pintar i s'escolten amb atenció els petits, a veure com acabarà el duel. "Ah, sí. Farcides!", respon amb suficiència la nena. Ha estat el cop de gràcia. El contrincant s'imagina les olives farcides d'anxova penjant dels arbres d'aquest replà d'olivers. Tot el grup reprèn la pintura. El poder suggeridor de les paraules ha fet que hagin aparegut olives (farcides?) en alguns dels arbres dibuixats pels més grans. Haurà anat així, suposo.

Agraeixo la gentilesa inspiradora de Montse Francisco. 




20 de juny 2010

JUNY, FUSTOTS REQUISATS


Foto: Paüls
JUNY

Solstici a tocar, els terços s'aturen a la cassola
a punt d'enfilar-se sobre els dosos;
l'ou balla als claustres dels palaus i a la catedral,
en brolladors enramats de murtra i flors;
la sempreviva borda, pètals de clavells i margarides,
i serradures pintades són catifa per al cos i la sang
Les oques envesteixen un gripau
que es capbussa esbalaït a la pica plena de verdet.
Tot d'una, el gripau pren un relleu insospitat
i els passavolants desvagats en fan fotos
mentre els guardes retiren la indigent del peu rosegat.
Fora vila, les fogueres sota control cremen
fustots requisats de les muntanyes de mobles vells
que s'arraconen a cada cantonada.
S'encenen petards pels terrats
i corren coets borratxos a la sortida dels instituts
on adolescents s'estudien amb els ulls del desig.
¿Què en farem, de tantes converses apilades?

LENA PAÜLS,  de Temps de penyora, VI


 

DISCOS DE MÚSIC



Podem escoltar, olorar i tastar aquests discos de músic sense pagar drets d'autor. Són fets amb xocolata de cobertura (blanca, negra o amb llet), nous pelades, avellanes i ametlles torrades, uns quants pinyons, trossets d'orellana, panses, etc. Desfem la xocolata al bany maria. Formem els discos sobre una safata forrada amb paper parafinat, repartim les fruites seques quan encara la xocolata no hagi pres. Els posem a la nevera durant una hora. Una llaminadura de diumenge.


Llegim plaers i vida en allò que altres deixen caure
dels llavis sense intenció de posar-hi un sentit profund.
FERNANDO PESSOA. Llibre del desassossec

19 de juny 2010

TRUCADORS



Trucadors o picaporta de Duesaigües,.
Fotos: Lena Paüls i Montse Francisco, 2010

Aquests trucadors formen part dels articles del museu viu que es pot trobar als carrers de Duesaigües. La idea de fer-ne un tast fotogràfic, me l'ha donada el llibre de gran format que va publicar Enric Satué amb el títol Un museu al carrer, una mena de viatge fotogràfic per l'exterior dels comerços catalans. L'autor hi constatava el menyspreu dels valors estètics d'arrel i dels seus continguts simbòlics. I hi reivindicava una nova valoració dels elements històrics com a patrimoni identitari. 
A Duesaigües hi ha trucadors o picaporta de models de diversos estils (a cal Xacó, a cal Pasqual, a cal Trillana, a cal Patró, ca l'Adela, cal Ferretot, cal Quelo...) N'hi ha de modestos i de selectes, clavats a la porta i d'altres inserits en un batent de marqueteria. No estan gastats per l'ús perquè, en l'epoca en què es van construir les cases, les portes rarament es tancaven i, per tant, no hi havia necessitat de fer servir el trucador.


Potser és massa agosarat dir-ne un estil propi, 
ara que les fronteres culturals s'ensorren
amb la sanitosa eficàcia de la informació immediata, 
però hi ha alguna espurna creativa que, almenys, es distingeix 
de les vulgaritats de les multinacionals del disseny.
ORIOL BOHIGAS, pròleg a Un museu al carrer

JOSÉ SARAMAGO, EL CEC VA SOMIAR QUE ERA CEC




JOSÉ SARAMAGO
Premi Nobel de Literatura, 1998
Azinhaga, Portugal,1922-Lanzarote, 2010







I si obro els ulls i m'hi veig, es preguntava, 
dominat per una ansiosa esperança. 
JOSÉ SARAMAGO, Assaig sobre la ceguesa

18 de juny 2010

IO SONO L'AMORE




Cinema Floridablanca, dia de l'espectador, sessió del vespre. Buidor absoluta a les taquilles. Han fet més negoci amb la maquineta de crispetes que amb les entrades. Com nosaltres, mitja dotzena d'espectadors han triat anar a veure Io sono l'amore, de Luca Guadagnino.  L'acció se situa a casa dels Recchi, una família de l'alta burgesina industrial de Milà. És Nadal i l'avi aprofita per traspassar el comandament de l'empresa al fill i al nét gran. El pas que esperen fer els hereus tan aviat falti el vell patriarca és vendre's l'empresa. És l'únic moment textualment narratiu, la resta es basa en imatges. Subtilment, ens adonem que hi ha un personatge elegant, discret, que no encaixa a la casa, tot i ser-ne la senyora; és una dona madura (inspiradíssima Tilda Swinton) empresonada en el món de les aparences i el luxe. “Io sono l’amore”, canta Maria Callas a l'ària  La mamma morta, a la pel·lícula Philadelphia, que mira la protagonista bressada per una càmera que n'il·lustra les emocions. La dona retroba la identitat en un recorregut sensual a través de la cuina (i els petons) d'un cuiner amic del seu fill que li desperta la veu interior, en contacte amb la natura, els aromes, els gustos. Una pel·lícula que busca la bellesa en els detalls, lluny de la superficialitat.


Escena de Philadelphia on l'actor Tom Hanks fa una interpretació vibrant tot escoltant la soprano Maria Callas en l'ària "La mamma morta" de l'òpera Andrea Chénier, d'Umberto Giordano (1896)

17 de juny 2010

COETS, BENGALES, TRONS...

Repasso un catàleg de productes pirotècnics que trobo a la bústia de casa. No en sóc clienta, perquè les espurnes m'esveren. Suposo que la fòbia al foc deu tenir un nom. Sempre he vist (i he patit) la Tronada de Reus amagada al porxo més allunyat possible d'on el mestre Espinós feia repicar els trons imitant el so de les campanes de Festa major. No m'agrada ni brandar bengales. De les colles de diables, només la música.  Però, tot i així, m'encanto amb les paraules del catàleg: petards, trons, fonts, bengales, piules, bombetes, metxes multicolors, trons de repetició, trons xiuladors, masclets, coets borratxos, traques, tubs de fum de colors, palmeres i cascades de llum.
Sento olor de socarrim només d'escriure'n els noms. L'infern.

Tota paraula és paraula que conjura. 
Crida tal esperit —tal esperit apareix.
NOVALIS. Fragments

16 de juny 2010

HAIKÚ LEVERONI



La tarda clara
de dits menuts: els núvols
fan al cel ratlles.

LENA PAÜLS, 2010 

Dibuixos de núvols: 
Alba B. L. (3 anys) 
Mariona R. F. (4 anys)

En homenatge a l'escriptora Rosa Leveroni (Barcelona 1910-Cadaqués 1985), en el centenari del seu naixement.



ALOPEXIDIN

Foto: © David Faüchs i Fanny Espinet

A la Sala Muntaner han trobat la solució definitiva a l'alopècia: ALOPEXIDIN, a partir de la comèdia que ha escrit Xavier Pujolràs. Sis intèrprets que regalen als espectadors la netedat i solidesa de la llengua que costa tant de trobar als escenaris: Gerard Ausellé, Xavi Ausellé, Carles Cors, Jordi Garangou, Jordi Puig i el mateix dramaturg, Xavier Pujolràs. 4Produccions van estrenar l'obra amb èxit al festival Temporada Alta, de Girona, el 2009, i ara, aquest bombó, arriba a Barcelona. L'acció transcorre en un laboratori d'una empresa de productes capil·lars on treballen cinc tècnics de fa anys, sense obtenir resultats. Veuen amenaçada la seva rutina amb l'arribada d'un nou expert, i li fan la vida impossible. De forma casual, aconsegueixen "la solució definitiva", però fins arribar-hi els espectadors no hem parat de riure amb l'estupidesa d'aquests científics a qui la por a les novetats els ho fa perdre tot. L'obra i el treball dels intèrprets es mereixen moltes nits de teatre com aquesta.



15 de juny 2010

EMBARBUSSAMENTS

Els embarbussaments són unitats lingüístiques de sentit lúdic. El filòleg i traductor Joaquim Mallafrè explica al llibre Llengua de tribu, llengua de polis que, a l'hora de traduir els jocs lingüístics i, en especial els embarbussaments, no serveixen les traduccions literals, sinó que cal trobar un equivalent en la llengua d'arribada. Dóna uns exemples divertits de metàtesi (intercanvi de fonemes) intencionada, maliciosa:
Remarco amb un color diferent de la resta els fonemes que s'intercanvien en una pronúncia ràpida, cosa que produeix en els tres exemples un sentit escatològic. Vegeu-ho:
  • A l'hort de la tia Maria, codonys, codonys, collia.
Es podria traduir per l'equivalent en llengua castellana:
  • En el convento de Santa Clara tienen un loro que va del coro a la caña, de la caña al coro.
I l'equivalent en llengua francesa, podria ser:
  • L'évêque a glissé dans la piscine.


Ens hem de conformar a parlar quan no sabem cantar.
NOVALIS

KALANCHOË, UNA ALEGRIA VISUAL



Planta kalanchoë al Refugi de la Vinyeta, a Duesaigües. Foto: Paüls, 2010



Aquesta primavera a Duesaigües hem tingut una planta florida a la majoria de les cases: una kalanchoë (Kalanchoe blossfeldiana), gentilesa de l'Associació de Dones, potser com a aportació a la campanya nets i polits que reclamava per aquesta primavera Josep de cal Carrascle per als carrers del municipi.
Llegeixo, a l'embolcall de la floristeria que la kalanchoë (llegiu-ne informació fiable aquí) fa una cinquantena d'anys que va arribar d'Àfrica a Europa, com a planta d'interior. És poc resistent al fred i al sol directe, però li cal molta llum. A l'estiu es pot treure a l'exterior, sempre tenint en compte que no li prova el sol. La nostra tenia unes flors compactes quan va arribar a casa i unes fulles lluents i gruixudes, plenes de suc. Després de sis setmanes de flors, ara han començat a assecar-se, però la planta continua ufanosa. Segons la informació que m'arriba, després de la floració, hauríem de canviar la mata cap a una torreta més gran amb terra de cactus. I en podem fer esqueixos, que plantarem després de deixar-los cicatritzar un parell o tres de dies. Tinc entès que si li fem patir una mica de set, podria ser que tornés a florir a la tardor. Aquí ja hem encetat la pugna per veure qui ho aconsegueix.


Duu la bellesa dins seu. El món és un mirall
i torna a cada persona el reflex del seu propi rostre.
PAULO COELHO. Manual del guerrer de la llum


14 de juny 2010

SOS, diari AVUI

Des que el 23 d'abril de 1976 va sortir el primer número del diari AVUI, el rotatiu ha estat en crisi permanent, ha passat per diverses mans i per trencacolls múltiples. Ara, un ERO en redueix la plantilla a la meitat. Cinquanta-sis periodistes van a l'atur o a la prejubilació. A partir d'aquest matí la plantilla que queda del diari compartirà seu amb la del diari El Punt. Estretors en l'espai de treball, estretors de mires, incertesa en la viabilitat de futur. I, a sobre, si no hi ha ningú que ho aturi, l'hemeroteca de l'AVUI —un dels arxius més complets de la Transició— s'abocarà al reciclatge de paper.

Llegiu l'article ¿Adéu, AVUI...?, d'Andreu Sotorra



És així que som fets, meitat indiferència,
meitat mesquinesa.

JOSÉ SARAMAGO, Assaig sobre la ceguesa

SÓNAR KIDS, DE 0 A 14 ANYS

Els protagonistes del Festival SonarKids han estat els infants i els adolescents. Els artistes que han participat en la programació d'aquesta segona edició han adaptat els seus habituals discursos musicals a aquest públic. El multiinstrumentista finlandès Jimi Tenor, el músic mallorquí Joan Miquel Oliver (del grup Antònia Font), el cantant i compositor barceloní Guillamino. Per la seva banda, Electrotoylets han barrejat la música electrònica i la música tradicional catalana a partir d'instruments de joguina; el famós dj alemany Rainer Trüby ha fet ballar tothom amb la seva electrònica tropical; Hip-hop Brodas ha ofert una adaptació de l'espectacle Brodas Bros. A més, el festival ha comptat amb artistes de diferents disciplines per coordinar els tallers creatius: dissenyadors de moda, il·lustradors, dissenyadors de complements, professors de ball.
Després d'aquest festival, els que vivim al voltant del MACBA tenim les orelles atapeïdes de música electrònica. El SónarKids ha estat un assaig del que ens espera: el Sónar dels germans grans, dels papes i les mames, dels avis i de les àvies comença dijous. Tremolem!


13 de juny 2010

ALÍCIA, TORNEM-HI


Programació familiar al Teatre Gaudí Barcelona (TGB), amb un espectacle recomanat a partir de 4 anys: En este lugar ocurren cosas maravillosas, una adaptació lliure d'Alícia en el país de les meravelles, de L. Carroll. Un espectacle amb acabats poc arrodonits on els intèrprets canten sobre les veus de la cançó enregistrada, sense preocupar-se gaire de sincronitzar-hi. Tot i així, la representació agrada. La majoria d'espectadors menuts no arriben als tres anys i s'han estat l'hora que ha durat la funció clavats a les cadires o a les faldes dels adults que els acompanyaven. Suposo que aquests espectadors deuen haver vist la pel·lícula de Tim Burton Alicia en el país de las maravillas, que fa poc que s'ha estrenat en 3D, i la versió teatral els ha servit de recordatori. Altrament, no entenc l'atenció amb què els més menuts han seguit un espectacle basat més en un relat oral poc expressiu, que en les accions visuals.

LES MIL I UNA NIT... MÉS UNA


Al Guasch Teatre arriba per a tota la família la reposició de l'espectacle Les mil i una nit... més una. Presentada per quatre intèrprets que fan de tot i bé. Inclou números musicals, efectes d'il·lusionisme, imatges enregistrades que podem veure en una pantalla. L'àvia Maria és una contacontes incansable que fins i tot té una pàgina web. Amb aquesta tecnologia l'àvia de Torelló podrà salvar la jove Xahrazad que es troba en perill. Han passat mil i una nits, ha explicat mil i un contes al sultà, però no en sap cap més i té por que el malvat personatge la mati com ha fet amb les altres esposes. L'àvia Maria arriba al mercat de Bagdad a través d'un sac màgic i es topa amb la cova dels Quaranta Lladres i fa que el públic menut es manifesti a favor que tornin les joies a qui les han robades. "Que sí, que sí, que les tornin!" Santa Innocència.

12 de juny 2010

PLATONOV


Foto: © Ros Ribas
L'obra Platonov, que s'acaba d'estrenar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, és una peça primerenca d'Anton Txèkhov (1860-1904). La va titular Peça inacabada per a un piano mecànic i la va considerar sempre com inacabada. El text original va aparèixer el 1922 a la caixa d'un banc de Moscou. S'hi troben ja els espais i les atmosferes que l'autor rus desenvoluparà en obres posteriors L'hort dels cirerers, L'oncle Vània. Hi ha la febre d'un home —un Don Juan rus, diu el protagonista— foll de desig que arrossega al desastre una societat hipòcrita on tothom devora tothom. El text original tenia una durada de set hores; la versió de Juan Mayorga en dura dues i mitja llargues, sense entreacte. La direcció de Gerardo Vega ha treballat a favor del text i dels intèrprets, tots magnificament modulats, en especial els protagonistes Mijail Platonov (Pere Arquillué) i Anna Petrovna (Mònica López.) Tot i que es fa estrany sentir-los en castellà, fan una aportació molt matisada als personatges, al costat de Carmen Machi i uns secundaris més que notables.


TRESORS DEL CARRER DEL CARME


Entrada de la Biblioteca Sant Pau-Santa Creu.
Les dependències de la biblioteca formaven part de l'antic Hospital de la Santa Creu, traslladat des del principi del segle passat a l'actual Hospital de Sant Pau.

Els botiguers del carrer del Carme de Barcelona s'han posat les piles per revaloritzar aquest carrer que té uns quants segles d'història. Des de l'Associació Carme Comerç han tingut la iniciativa d'organitzar unes visites guiades gratuïtes des de la plaça Pedró fins a la Rambla. Els ciutadans que reservin plaça —93 329 43 68 o carme.comerciants@hotmail.com— (dels dies: 19 i 26 de juny, durada 2,30 hores) per fer el recorregut rebran informació històrica i sentimental in situ de dotze tresors que es poden trobar en edificis que són testimoni de l'evolució de la vida dels barcelonins:
1. L'ermita romànica de Sant llàtzer
2. Edifici de les Escoles (ara rehabilitat com a centre social)
3. Casa d'Erasme de Gònima
4. Façana modernista
5. Escultura de Sant Pau, del 1668
6. Antic Hospital de la Santa Creu i Casa de Convalescència (Biblioteca de Catalunya, Institut d'Estudis Catalans, Escola Massana, Biblioteca Sant Pau-Santa Creu)
7. Jardins del Dr. Flèming
8. Antic Convent del Carme
9. Façana modernista
10. Detalls modernistes a tocar del C/ Jerusalem
11. Església de Betlem
12. Palau de la Virreina


This were to be new made when thou art old.
(Et sentiries nou, malgrat ser vell)
W. SHAKESPEARE. Sonets

11 de juny 2010

CICLÀMENS


Ciclamen del jardí de llicorella, 
a principis de primavera. 
© Paüls


A mitjan juny els ciclàmens (Cyclamen persicum) comencen a fer figa. Aquest hivern, els del nostre jardí de llicorella han patit temperatures de cinc graus sota zero i han tingut durant hores les fulles enravenades pel gebre. Les torretes han anat d'un costat a l'altre, posant-los a recer, però no massa, perquè al cap i a la fi, són plantes d'hivern, força resistents, i calia que se'n sortissin soles. Aquesta planta s'ha fet molt popular perquè fa una flor exuberant quan als jardins i als balcons no hi ha cap color. Hi ha varietats que van del blanc al vermell, n'hi ha de flors granats i violetes i de clapejats de dos colors. Segons he pogut comprovar, els perjudiquen els corrents d'aires i els regs sobre les flors.
A més del ciclamen de la foto, en tenim dos més, —un de flor blanca i l'altre de vermella— i una colla de plantats de llavor que van fent, sense entusiasme, però encara amb les fulles verdes. Els grossos han patit el cop de calor de fa dues setmanes i la humitat xafogosa d'aquesta darrera i les fulles grogues es desprenen només tocar-les.

No s'han d'escoltar mai, les flors. S'han de mirar i s'han d'olorar.
La meva perfumava tot el planeta, però no en vaig saber gaudir.

ANTOINE DE SAINT-EXUPÉRY. El petit príncep

PARAL·LEL BENET ROSSELL



Benet Rossell (Àger, 1937) és un artista de tarannà subversiu que, per fi, presenta una bona mostra del seu art a l'exposició que li dedica el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA.) El trobem a la inauguració envoltat d'amics i familiars que han vingut a fer-li costat: "Sempre em trobareu amagant-me", ens diu, lluny d'on els convidats prenen una copa i a tocar del públic que s'aboca entusiasta als seus quadres d'escriptura críptica, a les seves pel·lícules fetes amb càmera i sense, elaborades amb cel·luloide raspat, pintat o foradat. Des d'avui a les sales del segon pis del MACBA s'hi poden veure 250 obres inèdites la majoria, entre les quals no falten les personals cal·ligrafies o micrografies que duen el nom de l'autor (benetes), dibuixades sobre cartró ondulat i altres obres que van del 1965, realitzades a París, fins al darrer projecte d'enguany Penso amb la punta del pinzell, on hi ha la instal·lació que reprodueix el magatzem de 409 pintures embalades, no visibles. Per a aquesta exposició ha desenvolupat el projecte Paral·lel, paral·lel, que té el cabaret d'El Molino com a referent, amb uns telons pintats que Benet Rossell va recuperar dels contenidors quan els nous propietaris del local els llençaven en començar les obres actuals, i que ens hauria agradat veure desplegats. L'exposició és una joia rara, com el seu inclassificable artista. És oberta fins al 23 de gener de 2011.


10 de juny 2010

LA BIBLIOTECA PERSONAL ÉS UN DRET


Un col·lectiu d'autors i d'autores de literatura infantil i juvenil, del qual formo part, ha elaborat un «Manifest per la NO reutilització del llibre literari a les aules», en defensa dels drets intel·lectuals dels creadors, d'una banda i, de l'altra, en defensa dels drets dels infants i dels joves a tenir en propietat els llibres que llegeixen durant l'etapa escolar.
PERQUÈ les primeres lectures formen part del creixement com a persones, amb el valor afegir que han estat comentades col·lectivament amb els companys de la mateixa generació; PERQUÈ possiblement el llibre conté la dedicatòria personal que el propi autor li va escriure o li va enregistrar en vídeo en un col·loqui a l'escola. Aquests primers llibres són, en definitiva, documents biogràfics que formen part de l'itinerari formatiu de cada lector. Privar als infants i joves d'iniciar la biblioteca personal amb els llibres que han llegit a l'escola o a l'institut és desposseir-los d'una de les peces materials amb què han bastit, maó a maó, el seu patrimoni intel·lectual i emocional.
Per tot això, us demano que dediqueu cinc minuts a llegir el manifest que hi ha a l'enllaç i, si hi esteu d'acord, que el signeu i el difongueu:


09 de juny 2010

ANGELINA, DE JARDIEL PONCELA

Foto: © Chicho

No havia vist cap obra de Enrique Jardiel Poncela (1901-1952). Sembla que fa cinquanta anys que no se'n veia una als escenaris de BCN. Ara, el Teatre Romea presenta la que diuen que és la seva millor obra, Angelina o el honor de un brigadier, estrenada el 1934, produïda i dirigida per Juan Carlos Pérez de la Fuente. L'obra amb què Jardiel va conquerir Hollywood és una obra complexa i de producció costosa (12 actors, canvis de mobiliari i d'utillatge, de bambolines i de telons pintats). L'acció se situa a finals del XIX i és una paròdia de Don Juan, amb una protagonista innocent que fuig amb l'home bala perduda, però se'n penedeix i, feta un mar de llàgrimes, vol que la torni a casa. Els intèrprets diuen el text original en vers —mostrari d'ironia i tocs d'humor— amb fortuna diversa. En destaca Carolina Lapausa (Angelina) que fa anar les frases amb cursi malícia. Don Marcial, el brigadier que ja trobem al títol, es bat en duel amb qui li ha pres la filla i resulta que descobreix que la seva dona li posa banyes amb el mateix personatge. I ja tenim l'honra ofesa, la humiliació i tot allò. Per sort el director s'ho ha pres de riure. I ens ho encomana.

PERSIANES LLIURES

Grafiter: Werens

Grafiter: Treze
Els carrers podrien ser un museu singular si té èxit la campanya de la plataforma Persianes lliures. Els promotors són l'agència de publicitat Luzinema i Montana colors, pintura en esprais. Volen aconseguir 1.500 persianes d'establiments barcelonins per tal que els grafiters hi puguin fer les seves creacions artístiques. L'agència es compromet a impulsar els contactes entre comerciants i grafiters, gestionar els espais lliures, transformar espais morts en espais en canvi constant i fomentar la formació dels artistes a partir de concursos i exhibicions.
Aquelles persones que vulguin contribuir al projecte cedint una persiana obtindran una obra artística a cost zero, i contribuiran a la renovació del seu barri. L'experiència ha començat amb bon peu al barri del Guinardó.

Ja no queden genis:
Einstein va morir, Bach també
i jo tinc mal de cap.
 
(Grafit, gentilesa de Carmina Mauri)

08 de juny 2010

MUSEU DE L'AVI: L'HORT

Vista general d'un hort de Duesaigües, a inicis de primavera. Vegeu a l'esquerra el barranc dels Masos (que transcorre sota el pont) i el canyar que hi creix; l'envolten, a la dreta, parets de pedra de llicorella. Al fons de la parada hi ha la bassa i el rafal; a la dreta, arbres fruiters davant d'una cabana natural; al centre, plantació de verdures diverses en crestalls; en primer terme, plantació de faveres.


Eines per treballar el tros: aixada, càvec de punta (per terreny pedregós), arpiots, aixadell.


Els horts de Duesaigües són de superfície reduïda, adaptats a les condiciones d'aridesa pròpies del terreny. Se situen al voltant dels barrancs, dels quals s'extreuen l'aigua de reg quan no és suficient la de la pluja local. L'aigua es distribueix per sèquies o canalons que la transporten i és recollida pel sistema de vasos comunicants a la bassa de cada parada. Es reparteix pel mètode de la força de la gravetat per la diferència de nivell entre la bassa i la terra, sense energia artificial. En obrir la clau de la bassa, l'aigua es condueix cap a la zona a regar. Circula pel corredor entre dos crestalls on hi ha les plantes sembrades a la cresta, i l'inunda fins a l'extrem. Aleshores el pagès hi atura l'aigua per mitjà de preses o cavallons manuals, tot variant-ne la direcció cap a l'altre corredor, i així successivament. D'aquesta manera s'aprofita cada gota d'aigua.
Als horts de Duesaigües s'hi conreen verdures (albergínies, apis, carxofes, faves, bledes, cols, pebrots, tomàquets, enciams, escaroles, bajoques, patates, bròquils, fesols, cebes, alls, carbassons, espinacs, melons, síndries...), flors (gladiols, lliris de sant Josep) i arbres fruiters variats per al consum familiar, exclusivament. Fins no fa gaire, s'hi feia servir com a adob els fems que generaven els animals i guano. Ara, l'ús generalitzat dels agroquímics ha bandejat l'ús de fertilitzants naturals.
L'hort comporta seguir un calendari d'alternança d'hortalisses i de feines segons les estacions, la qual cosa requereix un manteniment continuat i pacient. Els pagesos dedicaven als bancals les hores de menys calor a l'estiu i les més assolellades a l'hivern. Feien diversos àpats al tros, ja sigui prenent el menjar de casa en una carmanyola o fent-se'l amb les verdures del temps. Al municipi de Duesaigües els horts són encara un patrimoni cultural que mantenen força famílies.

Albarques de goma per regar, tap de bassa, corriola i llibant de pou, ferrada. MUSEU DE L'AVI de Duesaigües.

Els pagesos feien diversos àpats al tros. A la foto: senalló, càntir, setrilleres matrimoni, carmanyola, plat i oueres individuals d'alumini, cassola i plat de fang, coberts i saler fet de canya. MUSEU DE L'AVI de Duesaigües.

Detall de l'organització de reg d'un hort de Duesaigües: la bassa emmagatzema l'aigua que, en obrir la clau de pas, surt repartida pel mètode de la força de la gravetat per la diferència de nivell entre la bassa i la terra. Circula pel corredor entre dos crestall on hi ha les plantes sembrades a la cresta, i l'inunda fins a l'extrem.

Fotos: Montse Francisco, 2010
Gentilesa de Jordi Rabascall, del MUSEU DE L'AVI, de Duesaigües