 |
| © Ignasi Bañó Millet Aquarel·la, 13x33 cm |
 |
| © Nené Egotopia. Acrílic i tintes, 80 x 50 cm |
El dolor sobreïx d'un món de destrucció, de terra erma. Una ratlla de mar brilla al fons, en un entorn que ja és deliri d'uns ciutadans de vacances. I en l'espai verd imaginat, una única alzina de fulla assedegada. Els veïns que colonitzen l'arbre són fets d'un paper porós que s'estova en un no res. El piuleig d'ocells que sentim surt d'uns altaveus del jardí de pedruscall. No arribem a entreveure res més per al futur: la confiança dipositada en un arbre únic i uns núvols que s'han d'engreixar. Però, aturem-nos i parem orella en una pausa dels motors i les motoserres. Sentirem el fresseig d'un niu de mallerengues. Hi ha esperança, encara, en les llàgrimes que reguen aquesta primavera.
 | ||
| Rosa Virgili Abelló davant de la seva instal·lació La dona àngel ja no vol mossegar la fruita prohibida, 2024 |
 |
| © Rosa Virgili, 2024 Collage/resina epoxi s/ plàstic - 102 x 150 cm |
Un cop més aquest treball demostra que després de l'horror d'Auschwitz es pot escriure poesia sobre tot allò que ens n'inspiri. I, doncs, també es pot projectar una mirada creativa als capítols foscos de la història i descriure'ls amb imatges i paraules. A la sèrie de fotografies Post Scriptum, Ramell ha captat espais buits atapeïts de xiscles, i del silenci de l'agonia que va fer topar cossos i laberints de murs tatuats pel desesper. Ha revisitat la nàusea de la malaltia dels confinats en cambres tenebroses i l'olor dels forns crematoris a ple rendiment; ha recorregut cambres desolades amb desguàs directe al clavegueram on s'hi respira l'amuntegament de persones que van perdre la condició de ser-ho. I allà on no arriba el llenguatge, hi arriba el plor. Ramell no plora. Commogut, anota l'experiència intel·lectualitzada a través del llenguatge visual i la prosa poètica. I ens fa topar amb la pregunta ¿Amb què estava distret l'àngel de la guarda que va arribar-hi tan tard?
.
 |
| © Fina Veciana. S/T. 2024 Tècnica mixta sobre paper. 42 x 30 cm (+marc de cartó) |
 |
| © Josep Piqué Iserte Estol d'ocells, 1990. Mixta sobre paper. 65x50 cm Foto: Fundació Josep Piqué Iserte |
Aquell capvespre tenies la volta del cel instal·lada als ulls i hi veies dansar les orenetes cuablanca. Ara saps que no era per atzar que xisclaven i se sacsejaven amb neguit, batent les ales i fent girs acrobàtics a l'espai, després d'un llarg període de sequera. Sense que ningú més ho preveiés, un aiguat va arrossegar tot el que va trobar durant la nit. L'endemà, l'alba en calma inundava l'aire d'aerosols de petricor. Les orenetes van esperar un dia més encara l'airina per fer la partença. Fins que es van aplegar silenciosament totes les generacions per al comiat. A la primavera següent van tornar a adobar els nius. I van tornar l'altra i l'altra. I tornaran fidels a fer transparent l'art que habites. En companyia.
I agafaràs pic, senalla i llibant,
i amb la bena tibada,
aniràs amb la teva gent
a netejar el tarquim del pou.
S'ha desmaquillat l'àngel
*
 |
L'ombra, de Josep Piqué Iserte, Ca 1992 |
 |
| © Josep Piqué Iserte Crit. Bronze. Ca. 1983. 23 x 19 cm Foto: Fundació Josep Piqué Iserte |
Ets essència expandida més enllà de l'experiència sensible de la forma orgànica. Contens el vertigen i la força impulsora que brolla del buit íntim, i és així com desemmascares la mística amb què el dolor assalta amb tota mena de drons incendiaris. Sentim el teu gest acústic, mare, entre la vibració d'ones de la mar encrespada, arrelat a la caixa de ressonància de les emocions del creador. Un compromís a favor de la vida, fins a trencar alè.
**
 |
| © Nené. Tintes i acrílics, 29 x 21 |
 |
| © Marc Pérez Oliván |
Sento l'hora estovada d'un rellotge malmirrós. Sacsejo el llenç i em cauen el sis i el quatre als peus. Prova del nou. Les cartes comencen a lligar.
 |
| © Pérez Oliván. Souvenir. Acrílic 90 x 72 cm |
Sofia
ha arrelat el cos a la sorra del regne del sol encegador. Suren dues
dunes coronades en aquest desert sense ombres que arriba fins a la
platja. Embarrancat a peu d'ona hi ha un vaixell que havia transportat
sucre. El mar encalma l'horitzó vetllat per quatre núvols adormits, just
on el foc artesà va devorar la tanca de fusta, la va polir i hi va
emmarcar l'aire. Ha traspassat el llindar i s'ha alliberat del cos a
mitges. Sap que la terra promesa és un cos, que l'aire promès és la
idea. Amb aquesta natura de transició, evoca el borrissol eriçat d'un
cap a l'altre de cos i suma intuïcions.
 | |
| © Marc Pérez Oliván Acrílic s/ tela, 70 x 50 |
 |
| © Iolanda Salvadó Ensucrades, de la sèrie «Vintage» |
 |
| © FINA VECIANA Siluetes (2009) de la "sèrie enllaços", mixta s/ tela 114x146 |
 |
| © Iolanda Salvadó. Viatge de noces, de la sèrie «Vintage» |
 |
| © Marc Pérez Oliván Tècnica mixta sobre paper aquarel·la de 300 g, 50 x 35 cm |
 |
| © Xavier Aluja Oli sobre tela, 120 x 170 cm |
 |
| Fotografia: © Iolanda Salvadó, 2013 |
 |
| © Fina Veciana Tècnica mixta sobre fusta, 50 x 50 |
 |
| Foto: © Fabián Azul, 2015 |
Les notes de la rosada han quedat atrapades dins de l'edifici i, a fora, la boira allarga la màgia de la música en tres ombres embolcallades en la mullena del xamfrà. No hi ha risc que el dimoni les enxampi a la vora del foc. Rosten els darrers sons del dia, confessen neguits de la lluna mig baldada i engendren projectes en aquesta hora d'intimitat i textura de vels en suspensió, on la ciutat en estat de vigília se submergeix en el primer somni. I allà hi ha una mirada atenta per deixar-ne testimoni.
