30 de setembre 2011

ELS BOJOS DEL BISTURÍ

Els bojos del bisturí. Autor: Ray Cooney. Traducció: Jordi Prat
Direcció i dramaturgia: Àngel Llàcer. Teatre Condal, Barcelona
Foto: © David Ruano
Els bojos del biscutí és una comèdia d'embolics, hilarant, ben interpretada. Una posada en escena eficaç fa que els intèrprets es posin a la butxaca el públic del teatre Condal des de la primera frase. Joan Negrié (enyorat Tirant lo Blanc, de Bieito) s'hi deixa la pell i molta suor, aprofundint la vessant còmica que ja li havíem descobert en alguna obra del T6 al Teatre Nacional. 
Compartim la tarda de diumenge amb espectadors majoritàriament  populars que s'han rascat la butxaca per anar a veure una comèdia. Van a tret segur. Possiblement no tornaran al teatre en tota la temporada.  I, sí, tenen el riure assegurat durant una hora i mitja amb les trifulgues d'un metge que, mentre assaja un discurs important a la seva consulta de l'Hospital del Mar de Barcelona, rep la visita inesperada d'una infermera amb qui divuit anys abans va tenir una relació amorosa, fruit de la qual li anuncia que van tenir un fill. El noi és a recepció per demanar explicacions al pare. La notícia esvera el metge i per evitar que ho sàpiga la seva dona i que l'escàndol li impedeixi l'ascens a què aspira, s'embolica en una espiral de mentides, situacions  extremes, disfresses, corredisses i més i més complicacions. 
L'obra és del mateix autor que La doble vida d'en John, interpretada per Joan Pera i Lloll Bertran, que també va dirigir Àngel Llàcer. També aquí repeteixen actuació David Verdaguer, Enric Boixadera i el jove actor reusenc Pau Ferran (membre de la Gata Borda). 
Hem fet sortir la companyia a saludar cinc vegades.

Són temps difícils i de grans canvis,
que hauríem d'intentar passar acompanyats
de la gent que estimem i, per què no, rient.
ÀNGEL LLÀCER, director d'Els bojos del bisturí 
 

 

29 de setembre 2011

CONSEQÜÈNCIES DEL PIM PAM

Conseqüències del pim pam
Autor: Xavier Pujolràs.
Direcció: Xavier Pujolràs. Companyia Microgènia.
Sala Muntaner, Barcelona
Ens agraden totes les creacions que coneixem de Xavier Pujolràs. Anem a la Sala Muntaner a veure una obra escrita i interpretada per aquest actor, cantant, director teatral i dramaturg: Conseqüències del pim pam.  El joc que ens impressiona d'aquesta peça és de quina manera l'autor va dossificant l'enigma, de quina manera va administrant les sorpreses fins l'últim moment. L'escenari és la sala d'estar d'un xalet aïllat a muntanya, on una parella (Xavier Pujolràs i Montse Esteve, versemblants com ja ens tenen avesats) preparen la benvinguda d'uns éssers estranys. Més tard sabrem que l'acció s'ha situat en un planeta minúscul, que la dona no és de carn i ossos sinó un hol·lograma clonat per uns científics terrícoles, que n'han raptat dos mesos l'"original" per fer-ne estudis. Una agent rural, amiga de la parella (actuació potent i matisada de Lina Lambert) es mostra decebuda pel fet que els extraterrestres siguin observadors de bona jeia i que el planeta del "big bang" no tingui cap diferència amb el del "pim pam" que coneix, tret de ser més gran.
Tot transcorre amb una normalitat de realisme màgic, tintat d'humor caldersià. Un text molt ben travat, especialment reeixit en la creació de l'atmosfera de descoberta, que evoluciona per al públic al mateix ritme que per als protagonistes. Sortim de la Sala Muntaner amb molt bones vibracions.



28 de setembre 2011

ANIMALS ARTICULATS AL MUSEU MARÍTIM

Museu Marítim de Barcelona. 
Vídeo de l'exposició Vida aquàtica 
explicada per Raül Martínez, creador de les peces.

Una granota gegant xipolleja en una piscina al jardí del Museu Marítim de Barcelona. És una escultura articulada que forma part de la mostra Vida Aquàtica. És dia de portes obertes (Festa de la Mercè) i plou, però tot i així hi ha moltes famílies que s'han arribat fins a les Drassanes Reials atrets per les escultures que s'inspiren en models reals i reprodueixen no només el moviment sinó el caràcter dels animals.   Raül Martínez, el creador d'aquesta  col·lecció de peces mecàniques, ha utilitzat motors de vehicles, paraigües, retalls de ferros de tallers i n'ha fet muntatges senzills que s'activen mitjançant uns detectors de presència. La sensació de vida que desprenen les escultures realitzades amb materials reciclats sorprèn per l'originalitat de la proposta.
Els éssers marins representats a la mostra són: Peix de les profunditats, un banc de peixos, dues meduses, un cranc ermitany, un altre cranc, una balena beluga, un peix globus, un cavallet de mar, dues estrelles de mar, una tortuga, un banc de musclos.
Exposició oberta fins al 16 d'octubre.

27 de setembre 2011

JOSEP M. DE SAGARRA

 

Avui fa cinquanta anys que va morir Josep M. de Sagarra (Barcelona 1894-1961) M'agrada el Sagarra poeta i el Sagarra dramaturg, el Sagarra traductor dels clàssics,  el Sagarra articulista. Els articles que va publicar entre 1922 i 1929 a «La Publicitat»  i entre 1929 i 1935 al «Mirador» encara avui conserven la vivesa i l'amenitat d'aquest geni de la llengua. Són articles escrits des del punt de vista personal, epidèrmics, sovint. Escrits amb un estil sensual, colorista, sobre una gran varietat de temes que demostren la curiositat tant per l'entorn natural com per l'urbà. En els articles, Sagarra enfoca el punt lluminós de les coses, es concentra en l'essència de les persones quan fa retrats, amb una contenció verbal extraordinària. L'aperitiu (Edicions La Campana) i L'esperit de les coses (Quaderns Crema) són relectures que em sorprenen una vegada i una altra.



26 de setembre 2011

LLUM DE GUÀRDIA

Llum de guàrdia
Autors: Sergi Pompermayer i Julio Manrique
Direcció: Julio Manrique
Teatre Romea
Foto: © David Ruano

L'actor i director teatral Julio Manrique debuta com a director artístic del Teatre Romea. Llum de guàrdia és el primer espectacle que hi programa i hi ha volgut invocar el fantasma de la cèlebre actriu Margarida Xirgu per tal que l'èxit l'acompanyi en aquesta nova etapa. És una obra d'humor agredolç, entretinguda, creada col·lectivament pels intèrprets, pel director i pel dramaturg (Sergi Pompermayer). La història parteix d'un grup de persones de teatre que mentre preparaven l'obra "Xirgu"  al Romea, un curtcircuit va incendiar el teatre. L'obra no es va estrenar, la companyia es va desintegrar i cadascú va anar a la seva. Set anys després, es retroben un a un amb aquella vivència, dins del taxi d'un dels tècnics d'il·luminació d'aquella obra maleïda.
Per la complicitat que respira el muntatge i pel talent que s'hi mou, Julio Manrique i la companyia es mereixen que el conjur de l'esperit de la Xirgu funcioni. Que no quedem curts d'aplaudiments, si més no.

25 de setembre 2011

TERÀPIA DE SHOCK, SENSE TU

Clip de la cançó Sense tu, banda sonora de la sèrie 
«Polseres vermelles» de TV3


Els components del grup Teràpia de Shock són els autors de la cançó Sense tu, que forma part de la banda sonora de la sèrie «Polseres vermelles», de TV3.  Són joves, sensibles i enèrgics, i connecten molt bé amb el públic preadolescent i adolescent. Omplen allà on els contracten amb un públic majoritàriament adolescent, però també amb els seus acompanyants discrets, —pares i mares— i que no perden de vista els seus plançons entre la gernació, tal com ha passat en l'actuació en el concert multitudinari a l'avinguda de la Reina Maria Cristina, en el marc dels actes de les Festes de la Mercè 2011.
Els Teràpia de shock tenen una altra gran cita a Barcelona: el 10 de desembre al teatre Apolo, amb les entrades esgotades. Els organitzadors del concert han aconseguit un permís per fer una excepció en la normativa vigent i  permetre l'entrada als menors de setze anys a la sala. Els menors hauran de seguir unes normes: hauran d'entrar-hi acompanyats del tutor legal que signarà un document amb les dades, prèvia presentació del DNI, el del menor i el llibre de família. 
El clip de la cançó Sense tu que encapçala aquest post ha estat reproduït més d'un milió de vegades. Els Teràpia de shock són un fenomen de popularitat a la xarxa i sembla que en directe no deceben la seva concurrència. Que duri.

24 de setembre 2011

EL XARLATÀ



El xarlatan
Autor, director: Quim Masferrer
Teatre Club Capitol
Barcelona, 15 setembre 2011
Foto: © L'Espiral 


Quim Masferrer (Teatre de Guerrilla, abans amb dos actors més.) és l'intèrpret del xarlatà que s'ha instal·lat a l'escenari del Teatre Capitol, davant de la font de Canaletes. Pel títol de l'espectacle ja podem entreveure el tipus de llengua que farà servir, "xarlatan", amb ics i ena final. Pretén assessorar els pacients que, suposadament, hem assistim al seu simposi terapèutic.   El producte és ell i assegura que té un do. Es ven bé. Té remeis per a tot i ens promet que ens explicarà el seu mètode. Però es va relaxant i, en confiança, ens explicia les seves misèries.   Acaba rifant un pernil, llençant-nos caramels, regalant samarretes... En contrapartida, pretén que comprem ampolletes de la seva aigua purificadora, exemplars del seu llibre d'autoajuda, que anem al seu consultori il·legal... i critica, critica incansable els altres col·legues del seu mateix ram d'estafadors. En destaco una sessió memorable de relax, que ningú del públic seguim i  el xarlatà, enrabiat, es descontrola desenfrenat per la passivitat de l'auditori que, "sembla que hàgiu vingut a veure una obra de teatre", diu renyant-nos. Una perla. 10/10

23 de setembre 2011

LA BIBLIOTECA PERSONAL COMENÇA DES DEL BRESSOL

Primers contactes amb el llibre literari. Foto: © Paüls, 2011

"La creació de la biblioteca personal és un dret." 
Després d'un any de mobilització promoguda per un col·lectiu d'escriptors, entre els quals em compto, el Departament d'Ensenyament ha exclòs de la reutilització els llibres literaris.
Amb la campanya de sensibilització per internet  444 signants es van adherir al Manifest per a la No Reutilització del Llibre Literari a les Aules; s'han fet presentacions a la premsa i s'ha parlat amb els responsables del Departament d'Ensenyament fins que ho han entès.  El resultat:
Ordre ENS/206/2011, de 3 d'agost, Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 5954, l'1 de setembre. En l'apartat de l'Annex, Bases generals, 1.2, el Departament d'Ensenyament especifica per les subvencions: «Als efectes d'aquesta convocatòria, s'entén per llibre de text aquell que té caràcter durador, amb la finalitat que l'alumnat el faci servir i que desenvolupi, atenent les orientacions metodològiques i els criteris d'avaluació corresponents, els continguts establerts pels diferents currículums vigents en les àrees, matèries o assignatures i els cicles o cursos de què es tracti. En aquest sentit, s'exclouen els llibres de lectura i els diccionaris.»
El col·lectiu considera que ha aconseguit el seu principal objectiu i dóna per tancada la recollida d'adhesions al manifest.
Els primers tresors literaris ens acompanyaran sempre.

Llegint i buscant el tresor personal i intransferible.
Foto: Montse Francisco, 2011
 Llegiu en aquest mateix blog:

22 de setembre 2011

L'ALFABET DE PÉREZ OLIVÁN

© Marc A. Pérez Oliván
L'alfabet secret. Acrílic s/ paper, 70 x 30


Acabo de descobrir l'artista plàstic  Marc A. Pérez Oliván. Va néixer el 1951 a Mauritània, de pares republicans a l'exili. L'hauríem trobat fins als 12 anys amb un peu a l'oceà i l'altre al desert,  dibuixant en qualsevol paper els primers microrelats surrealistes amb els colors. Després, a Barcelona, l'hauríem trobat signant portades de llibres, publicitat, revistes de còmic, murals, cartells... dissenyant aparadors, objectes de decoració i artesania. A tot arreu l'hauríem trobat immers en projectes d'art, si fa no fa com el trobem darrerament,  a la pau de casa seva a Duesaigües, al seu pis de Reus o viatjant amunt i avall, preparant apassionat una exposició dels seus treballs o fent il·lustracions de contes, com les que acaba de publicar per a La camella del meu desert, d'Ignasi Riera, encarregades per la Regidoria de Solidaritat i Cooperació de l’Ajuntament de Reus.
En l'aparent simplicitat de cada quadre, Pérez Oliván amaga un enigma reflexiu i intel·lectualitzat. Aconsegueix transformar en imatges la narrativa dels somnis.  Juxtaposa ambients i elements quotidiants que plegats creen una realitat modificada, fantasiosa. La història de l'art ha posat etiqueta a aquesta sintaxi: realisme màgic. De lectura oberta, polisèmica. El quadre virtual que m'arriba de regal, em suggereix:


Han nascut flors estranyes de l'alfabet secret. 
Diríem que són gira-sols, perquè  es baden 
als quatre sols cardinals. Però, no ens en refiem. 
¿Tenen sèpals amb punxes, tiges amb espines o 
corol·les carnívores? Només sabem que han nascut
  per generació espontània, arrelades al substrat de paper,
entre síl·labes i frases. I no els cal reg ni adob. 
Quan repleguem les llavors, són tot perfum de dàtils
i d'avellana plena. Les deixem assecar al calaix obert 
on brunzeixen inquietes les abelles. No escarmentem mai!
LENA PAÜLS. Flors de l'alfabet secret


21 de setembre 2011

PARTERRES DE DUESAIGÜES

Buguenvíl·lea en un parterre a Duesaigües.
Ens entusiasmen les plantes. A Duesaigües les plantes del carrer són protagonistes recurrents a les converses. També han estat comentari d'articles a «La Revista» i en aquest blog. ¿Per quin motiu? Perquè arreu del poble hi ha jardineria pública i petits parterres adosats a les cases amb plantes que cuida el veïnat. És precisament aquest darrer aspecte el que em captiva, ja que és un fet  singular del municipi: la jardineria que es troba en espais públics, però que gestionen mans privades.

Torretes als ampits de les finestres a Duesaigües.
En un passeig pels carrers podem gaudir d'enfiladisses que pengen dels terrats o que sobresurten dels patis; de torretes llustroses davant de les cases i dels parterres, és a dir, de les petites construccions d'obra amb terra i plantes.

Parterre d'obra, adosat a una casa particular, a Duesaigües.

Parterre sacrificat i reemplaçat a prop.
Les plantacions són diferents segons es trobin en un carrer assolellat o a l'ombriu. Hi veiem, fent un inventari poc exhaustiu: canyes índiques, tradescànties, kalanxoes, agapants, lliris d'aigua, hortènsies, magraners, aspidistres, begònies rex, boixos, buguenvíl·lees, crisantems, heures, alegria de la casa, geranis, xefleres, espígols, boneters del Japó, plantes dels diners, petúnies, cintes, lantanes, menta, clavells, coleus... (Vegeu-ne una petita mostra en aquestes fotos.)

Ara es pavimenten els carrers i s'han hagut de sacrificar alguns parterres, però l'Ajuntament, sensible a aquest fet diferencial de qualitat del poble, preveu dedicar altres espais propers al parterre desaparegut per reemplaçar-los.


Torretes amb plantes d'ombriu.


Un bosc variat aprofitant un racó



Una palmera, canyes índiques, plantes crasses...
Cintes, tradescàntia, heures en un espai arrecerat.

Una buguenvíl·lea florida guaita per sobre d'una paret.

20 de setembre 2011

JOIERIA CONTEMPORÀNIA


Sovint entro a la joieria  La Basílica Galeria (Carrer Sant Sever 7, de Barcelona) i m'aturo vitrina per vitrina dels aparadors antics (vegeu-ne foto). La va fundar el joier Piotr Rybaczek l'any 2007 i s'hi exposen des d'aleshores creacions de joieria contemporània. Peces úniques de plata, or blanc, esmalts, pedreria de fantasia...  Escultures orgàniques d'artistes alemanys, polonesos, italians, coreans, israelians, catalans... Tot i que sóc de pocs adorns, alguna vegada hi ha peces que em roben el cor. Mai he gosat demanar-ne el preu, potser perquè penso que no deuen estar al meu abast, ni tan sols com a caprici. En canvi, m'emporto l'emoció de l'art. De franc.

19 de setembre 2011

LA COL·LECCIÓ D'ART ROMÀNIC AL MNAC

Hi ha novetats al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), a Montjuïc. S'hi han remodelat les sales que acullen la col·lecció d'art romànic més imporant del món. Els treballs, patrocinats per MAPFRE, han consistit en la millora de la il·luminació de les obres, dels sistemes de conservació i de l’eficiència energètica.
El més interessant per al visitant no especialitzat és que s'ha eliminat l'amuntegament de peces i s'ha racionalitzat l'ordre, cosa que ens permet apreciar més que abans els valors estètics, històrics i culturals d'una manera més pausada.  Ara llueixen amb més solemnitat els grans murals,  les pintures sobre taula, de les talles de fusta, de l'orfebreria i de l'escultura monumental.
La visita torna a ser recomanable, imprescindible. Tot i així, ara que s'ha fet el nou plantejament, cal advertir que no s'ha  millorat la funcionalitat de les explicacions escrites que es trobem a la paret, al costat de les obres. Continuen essent de lletra massa petita i a un nivell visual baix en excés.


18 de setembre 2011

GEGANT CARRASCLET, 25 ANYS

El gegant Carrasclet tindrà pastís pel 25 aniversari, avui, a la plaça del santuari de Misericòrdia. La Colla Sardanista Rosa de Reus, que el van apadrinar junt amb el gegant indi i la Vitxeta del gegant Carrasclet, acollirà al 45 Aplec Baix Camp ballades del gegant acompanyat com sempre pel grup de grallers Pentagralla. Vint-i-cinc anys reivindicant la figura d'aquest guerriller català.

Gegant Carrasclet de Reus. Actuació de lluïment del dia de Sant Pere. Marxa i Valset del Carrasclet amb el grup de grallers Pentagralla que acompanyen el gegant des de 1998, al migdia després de la tronada. Reus, 2011
 
El gegant Carrasclet representa la figura de Pere Joan Barceló i Anguera (Capçanes, 1682-Breisach el Vell, 3-4 de setembre del 1743?), de sobrenom Carrasclet, llenyataire i carboner, que va lluitar, durant la guerra de Successió, a les files de l'arxiduc Carles d'Àustria.
   
Els qui havien fugit de les persecucions borbòniques 
confiaven que el Carrasclet els guanyés, com fos, 
el dret al retorn i a la llibertat. 
ANDREU SOTORRA. El coronel de Cala Gestell

Carrasclet podria ser aquesta icona nacional 
a les terres de la Catalunya Sud.
JAUME BORRÀS. Conferència pel 25 aniversari.

El gegant Carrasclet és fruit de la iniciativa privada. És obra de l'escultor reusenc Manel Llauradó, que el va acabar el 1986. És de poliester, fa quatre metres d'alçària i pesa 76 kg. Té el rostre ferreny i mostra una actitud serena; el cap lleugerament decantat a un costat en relació amb el tors va cofat amb una gorra musca. Va vestit amb camisa sense coll, jec curt de color lila, faixa morada,  estola clara penjada del muscle dret i pantaló-faldó fosc. Porta un pistolot a la faixa i un trabuc agafat amb la mà esquerra, a la culada d'ambdues armes porta un escut de llautó amb l'estelada, simbologia anacrònica, però inequívoca del sentit alliberador del personatge.
El gegant disposa de música pròpia (toc de marxa i valset), composada per Biel Ferré.

Per saber-ne més, llegiu l'article 
El gegant Carrasclet, de l'historiador Marc Ferran
 
Colla Gegantera del Carrasclet de Reus
i grallers del grup Pentagralla.
Fossar Vell, Sant Pere, 2011. Foto: © Pentagralla. 

El Gegant Carrasclet 
al Fossar de les Moreres, Barcelona
Foto: © Pere Rius 

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

FREDERIC SOLER "Pitarra" 


Llegiu la crònica de Pere Rius sobre la celebració del 300 aniversari del casament de l'arxiduc Carles d'Àustria amb Elisabeth-Crhistine, a l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona, a la qual va ser convidat el gegant Carrasclet.
Primers portadors i pares del Carrasclet.
De dreta a esquerra: Marius Nogués, Jordi Bertran, Marc Ferran i Miquel López.

Els actes de l'aniversari s'han iniciat amb l'exposició "El gegant Carraslet, 25 anys" al Museu d'Art i Història (Plaça de la Llibertat de Reus), amb fotografies i objectes que repassen la història de la colla. Oberta fins al 23 d'octubre.
També en ocasió d'aquesta commemoració, l'Ajuntament de Reus ha concedit a la Colla gegantera del Carrasclet la Menció honorífica municipal.
A més, un vi portarà el nom del guerriler. Els responsables de la seva colla gegantera, amb Jordi Brunet i Castellano al capdavant, han elaborat una quantitat limitada d'ampolles de vi originàries de Capçanes, vila nadiua del Carrasclet.

Colla gegantera del Carrasclet i grallers del grup Pentagralla
a l'exposició "El Gegant Carrasclet, 25 anys".
Foto: © Sara Mauri, setembre 2011. 
(Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Els qui sentien molt de prop l'acció del Carrasclet
li estaven agraïts li demanaven d'entrar a formar part
del seu escamot i multiplicaven per deu cada voluntari
perquè aquest convencia els altres homes de la seva honestedat.
ANDREU SOTORRA. El coronel de Cala Gestell

17 de setembre 2011

EL VIDRE DELS AMATLLER

Peça de l'exposició Ànimes de vidre.
Hem tornat una vegada més al Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC), ara remodelat. En aquest cas, pugem al Parc de Montjuïc atrets per Indiana Jones. (Vegeu post: Indiana Jones al Museu d'Arqueologia), però ens ha sorprès veure-hi, encara, l'exposició Ànimes de vidre, que s'havia de clausurar el maig. Són 750 peces que han sortit per primera vegada de la Casa Amatller del Passeig de Gràcia i que constitueixen les col·leccions de vidre de la Fundació Institut Amatller d'Art d'Hispànic, on ara fan reformes. 
Hem passejat, doncs, altre cop, entre vitrines de vidres de l'època moderna de les factories de Venècia i de Bohèmia, d'Andalusia i de Castella. Vidres des del segon mil·leni aC fins a l'edat mitjana: manufacturats previs al vidre bufat i vidres del món islàmic. Peces imprescindibles per entendre l'evolució de les diferents tècniques i dels processos mitjançant els quals els objectes de vidre van passar de ser un producte elitista a convertirse en un element d'ús quotidià.
Entrada lliure el darrer diumenge de mes.


Hi havia flors de paper dins un gerro polsós de vell cristall 
de Bruges posat sobre el marbre resseguit de varius blaves, 
escantellat, de la calaixera buida.
MIQUEL ESCUDERO i CLAVAGUERA. Fulls del romanç d'Elsa Ellisson 

16 de setembre 2011

LA SONRISA ETRUSCA

La sonrisa etrusca
Autor: José Luis Sampedro.  Adaptador: Juan Pablo Heras
Direcció: José Carlos Plaza
Teatre Goya
Foto: © David Ruano
El muntatge La sonrisa etrusca, al Teatre Goya, ha representat dues hores de patiment, enganxats a la fila cinc, sense mitja part. Els monòlegs que hauria de dir el protagonista Bruno (interpretat per l'actor Héctor Alterio, Buenos Aires, 1929) s'escolten amb un enregistrament deficient. No entenem la primera frase enllaunada ni la segona, ni cap altra sencera del tot.  
L'obra teatral és l'adaptació de la novel·la de José Luis Sampedro, on explica una història de segones oportunitats. Un pagès calabrès, partisà, és a Milà, a casa del seu fill, per sotmetre's a les cures d'un càncer galopant. Recorda la seva existència amarga responsable del caràcter retret i aspre. Al final de la seva vida s'estova quan coneix el seu nét i un nou amor (interpretació molt encertada de Julieta Serrano.)
Però ¿on és l'extraordinari actor Héctor Alterio? Divagant i vagarejant per l'escenari, acostant-se a un bressol que uns i altres aparquen d'aquí d'allà, sense que desperti cap complicitat amb ningú. Afegim-hi uns actors secundaris més que justets i ja tindrem una idea de com el director ha afrontat aquest "somriure" estrany.



15 de setembre 2011

NEU DE PRIMAVERA

Portada d'Albert Asensio per a Neu de Primavera, Ed. Casals, 2009

Neu de primavera. Créixer a la Xina de Mao
Autora:  Moying Li
Traductor:  Albert Pejó
Col·lecció Bambú Viscut, Editorial Casals, Barcelona, 2009

L'autora de Neu de primavera. Créixer a la Xina de Mao va ser víctima dels horrors de la Gran Revolució Cultural Proletària. Quan Moying Li va escriure aquesta crònica, havia passat vint-i-sis anys a la Xina, on va néixer, i altres vint-i-sis als Estats Units. Tot i que hi hagi alguns noms canviats, és un llibre de memòries i constitueix un interessant document de l'agitada història de la Xina moderna, un malson des que el 1966, Mao Zedong va convertir-se en líder d'una saga tràgica que va embarcar, sisplau per força, la població xinesa en un remolí anorreador de consciències durant més de mig segle.
L'escriptora refà la seva experiència vital des que era infant i jugava al paradís idíl·lic del pati interior de casa seva, al costat de Lao Lao, la seva àvia, fins a l'exili americà el 1980. Va ser dels primers estudiants que van sortir de la Xina des del 1949. Va ser testimoni de la depuració,  escarni i tortura de mestres acusats d'enverinar les ments dels estudiants. Amb el pare reeducat en un cap de treball, els llibres familiars requisats i la prohibició de lectures tret de les alliçonadores del règim, no podia mantenir la passió per aprendre que li va inculcar el pare. La coneixença casual d'una persona li va obrir altre cop el món del coneixement. Neu de primavera és un relat àgil, ben documentat i servit amb la dosi necessària d'emoció per arribar al fons dels lectors.
L'edició catalana va obtenir el premi Junceda (2010), concedit a Albert Asensio per la coberta, per "la capacitat sugerent, evocadora i el caràcter poètic."

Si has d'abandonar un lloc on has viscut i que
has estimat, on hi ha enterrats els teus records,
vés-te'n de pressa i no t'hi entretinguis.

MOYING LI. Neu de Primavera

14 de setembre 2011

CATALUNYA AIXECA EL TELÓ

Gala de "Catalunya aixeca el teló",
als jardins del Teatre Nacional de Catalunya, 12-09-2011

Nit xafogosa, als jardins del TNC. Més d'un miler de persones estem dretes esperant la presentació de la temporada teatral 2011-2012, que enguany s'amplia a la programació d'altres ciutats de Catalunya (els darrers sis anys només es referia a la cartellera de Barcelona.) Una cortina de làmines amples barra l'entrada del TNC i fa de fons d'escenari. La gala es retransmet en directe per TV3 i hi ha un gran parament de càmeres fixes, mòbils i girafes. El resultat es pot veure al vídeo. Tant de talent reunit fa posar la carn de gallina. Fora de càmera, els artistes disfressats i el públic s'han barrejat i han acabat ballant al so de l'orquestra en directe. Festa major.

13 de setembre 2011

TERRA BAIXA, A TV3

Televisió de Catalunya acaba d'estrenar —la nit de la Diada Nacional— la versió cinematogràfica de Terra Baixa d'Àngel Guimerà,    dirigida per Isidro Ortiz, adaptada de l'obra publicada per l'escriptor, crític i estudiós de la literatura catalana, Pere Martí i Bertran (Edicions del Roure de can Roca, 2010.)
La lectura actualitzada d'aquest clàssic es fa evident en l'enfocament didàctic del vessant socioeconòmic. Tant els pagesos com el propietari de les finques viuen atrapats en el seu temps i la seva circumstància. De fet, el tema econòmic ja és explícit en el text de Guimerà, però aquí a més s'ha ressaltat visualment mostrant la precarietat del dia a dia: els camps de secà, el molí i la casa cauen de vells, el vestuari dels pagesos no pot ser més pobre, el parament de taula migrat, l'aïllament de les masies de muntanya...
M'adono que en el tractament dels personatges, s'ha potenciat la visceralitat més que no pas els matisos, sobretot els del triangle amorós: un Sebastià boig de passió; un Manelic salvatge, tan primari que espanta; una Marta sorruda i dependent al màxim, la qual cosa els restaria complexitat si no fos per l'admirable treball d'interpretació. Aplaudiments per a Francesc Orella (Sebastià),  Ernest Villegas (Manelic), Marina Gatell (Marta), Marina Comas (Nuri) —la jove guanyadora d'un premi Goya per 'Pa negre'—, Mercè Arànega, Jordi Coromina, Tast Munar, Quimet Pla (Germans Perdigons), Roger Casamajor (Xeixa), Joan Pera (Tomàs, l'ermità), Xevi Vilar (Perruca) i Òscar Rabadan (Mossèn).
Aplaudiments també per a Pep Sala, autor de la música original, que evoca grans espais amb tons èpics. I per Isidro Ortiz, director de la vuitena versió cinematogràfica de l'obra.

12 de setembre 2011

RETRATS DE LA BELLE ÉPOQUE


L'exposició Retrats de la Belle Époque que es pot veure al CaixaForum té tants visitants que costa arribar a tots els quadres. Quan hi hem anat nosaltres (mig agost, 12:30), ha estat impossible fer-ne un recorregut personal, per tant, hem anat formant part de la corrua de públic que badava davant dels retrats més impactants.
La tria de retrats reflecteix el pas d'un estat d'ànim eufòric dels anys de creixement econòmic de les darreres dècades del s. XIX, al desànim dels retrats impressionistes que anuncien la Primera Guerra Mundial. Remarco la presentació didàctica, articulada en nou apartats: els autorretrats, els retrats de societat, el temperament i el caràcter, els retrats de grup, els ambients i les converses, els retrats a l'aire lliure, un àmbit dedicat a Tolouse-Lautrec, el retrat com a símbol i la crisi dels anys previs a la guerra.
Setanta-sis obres de tres generacions d'artistes, cedides per una trentena de museus de dotze països. Una exposició magnífica que connecta la història de la pintura amb la història social i cultural d'aquesta època fonamental a l'hora de construir l'esperit modern.
Exposició oberta fins al 9 d'octubre.

11 de setembre 2011

LLENGUA VEHICULAR

Esmolem ben bé les eines.

10 de setembre 2011

JOSEP GUARDIOLA, L'ESCOLLIT

Josep Guardiola, 2011
Josep Guardiola ha fet el cim en reconeixement públic i oficial. En la seva línia de "celebrar l'èxit amb moderació" ha fet un discurs exemplar en l'acte de lliurament de la Medalla d'Or que li ha atorgat el Parlament de Catalunya per unanimitat.
Guardiola és un comunicador culte. Tot i portar algunes notes, ha fet el discurs d'agraïment del guardó sense llegir-les. Ha dedicat uns quants mots a cada orador, pels panegírics que l'han precedit. No s'ha deixat d'esmentar avis, pares, Santpedor, el Barça, els futbolistes, la parella i els fills. Només quan la presidenta del Parlament li ha penjat la medalla s'ha mostrat una mica tens i ha fet gestos insegurs: s'ha estirat els faldons de l'americana, no sabia on posar les mans. Un cop darrere del faristol, s'ha apujat els pantalons, ha tocat insistentment els micros, ha palpat la medalla sobre el pit, s'ha rascat el cap, s'ha mocat amb els dits, s'ha tocat una cella. I ha despegat amb energia. Ha començat a repartir la mirada per tot l'auditori, subratllant amb les mans i amb tot el cos les paraules apassionades, en un estil col·loquial, amb concessions al llenguatge vulgar: "cony", "paio", "acollonant".
Mentre Guardiola parlava, la càmera s'ha passejat per la sala i tothom n'estava confortablement hipnotitzat. Amb la boca oberta, com si parlés un parent entranyable. I és que es mostra tan natural i proper en les seves intervencions públiques que tothom creu conèixer la persona que s'amaga darrere del personatge. Que hi és, és clar.  El personatge Guardiola protegeix la seva intimitat personal amb la mateixa passió i seny que li coneixem a la feina, i són pocs als qui dóna dret a accedir-hi. Fins i tot això fa bé, l'escollit.
Va acabar amb uns mots que expressen el sentit comú de la persona personatge:

Si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora
—i no hi ha retrets ni hi ha excuses—,
si ens posem a pencar,
som un país imparable.
JOSEP GUARDIOLA. Discurs d'agraïment de la Medalla d'Or 
del Parlament de Catalunya, 2011 


08 de setembre 2011

BONETER DEL JAPÓ

Boneters del Japó: de fulla verda, albomarginatus i mediopicta.
Jardí de llicorella, Refugi de la Vinyeta, Duesaigües.
Foto: Paüls, 2011
Els boneters del Japó (Euonymus japonicus) són uns dels arbustos més antics del jardí de llicorella. Gairebé tots els exemplars procedeixen d'esqueixos de les primeres mates plantades fa una trentena d'anys. En tenim de tres varietats —Cliqueu sobre les fotos, si les voleu ampliar—: De fulla verda,  el qual tractem cada temporada amb sulfat de coure pel fong oïdi, una mena de polsim blanquinós; la de fulla de color verd matisat de groc (mediopicta) que, tot i ser de fulla perenne com els altres, sembla un arbust caducifoli, perquè cada any les fulles s'assequen i cauen; i les de les vores blanques (albomarginatus), el més resistents a les plagues, un exemplar del qual tenim plantat a mitja ombra i seria un arbre d'alçària considerable si no el mantinguéssim  a ratlla a uns dos metres —vegeu-ne foto inferior—. Tots els altres exemplars, tant els plantats en torretes com els que són a terra, no passen del metre.

Boneters del Japó en torretes i exemplar florit.
Jardí de llicorella. Foto: Paüls, 2011

Els boneters del Japó s'utilitzen per fer tanques perquè no els afecta la poda sistemàtica.  Fan unes flors petites de color blanc i uns fruits verds, una càpsula en forma de bonet—vegeu-ne aquí un macro—, del qual pren el nom l'arbust.
No paro de fer esqueixos d'aquests supervivents que admiro, a més de l'esplendor de les fulles,  perquè són resistents al fred i al sol directe i toleren bé les condicions de reg escàs.

07 de setembre 2011

OlorVISUAL

Exposició Olor color. Química, art i pedagogia.
Arts Santa Mònica, Barcelona, 2011
 
Sóc molt sensible a les olors. Potser per això m'ha entusiasmat l'exposició Olor color. Química, art i pedagogia que hem vist a Arts Santa Mònica. Una proposta interactiva per aprendre a mirar les obres plàstiques a través de l'olfacte. 88 obres d'art triades o encomanades per criteris olfactius del col·leccionista d'art i perfumista Ernesto Ventós. L'exposició forma part de la col·lecció OlorVISUAL (nom que li va suggerir Joan Brossa.) El fil conductor de la mostra són les diferents notes olfactives que es relacionen amb cada color.
A l'inici de la mostra, una reproducció inquietant  a mida natural d'Ernesto Ventós, en polièster, silicona, pèl humà i bata de laboratori del mateix col·leccionista. (Vegeu-ne foto.) La figura està en posició agenollada, en actitud concentrada i extasiada, olorant la llauna de conserves de Manzoni, "merda d'artista."  Una declaració explícita de les dues passions de Ventós: olor i art.
Exposició oberta fins al 25 de setembre

Centenars de milers de flaires perderen el seu valor 
davant d'aquesta única flaire. Aquesta era el principi
suprem, el model a partir del qual calia classificar 
les altres. Era la bellesa pura.
PATRICK SÜSKIND. El perfum

06 de setembre 2011

SARGANTANA CUALLARGA

Sargantana cuallarga (Psammodromus algirus).
Jardí de llicorella. Foto: © Paüls, 2011
Portem moltes hores mirant-la de lluny. Així que sent un soroll o veu un moviment, s'amaga. Per fi, s'ha deixat fotografiar. És la sargantana cuallarga (Psammodromus algirus) del jardí de llicorella. No és el mateix exemplar de fa trenta-cinc anys, esclar, però en deu ser un descendent. Fa una mica més d'un pam, comptada la cua. Té dues línies groguenques longitudinals a cada costat i la cua vermellosa. Sovinteja les pedres i hi pren estones el sol tan quieta que passa desapercebuda i, quan s'espanta, s'amaga fent xisclets sota el tou d'heures.
Aquest petit rèptil és molt àgil a l'hora de caçar insectes. Vaig veure'n fa anys un exemplar que caçava amb facilitat una llagosta menuda.
M'ha proporcionat el nom d'aquest sauri el vallenc Màrius Domingo, que també n'ha fet una entrada al seu blog . A més d'internauta generós, Màrius Domingo és naturalista, fotògraf i  agent rural de professió;  autor de diversos llibres, com ara Rapinyaires de Catalunya, Els ocells al Camp de Tarragona, Els ocells a la Conca de Barberà, Muntanyes de Prades, paisatge i fauna, A cavall per Catalunya, entre d'altres.
Un cop més la xarxa ha estat útil per aprendre.

05 de setembre 2011

FRANCESC CATALÀ-ROCA, FOTÒGRAF

 


Admiro les fotografies en blanc i negre de Francesc Català-Roca (Valls, 1922 - Barcelona, 1998) per la seva autenticitat i perquè va immobilitzar instants de la vida quotidiana i els va elevar a categoria de document històric.
Hem pogut gaudir de la seva obra en moltes exposicions i als llibres d'Editorial Destino. Cito de memòria: Cent anys de carrers de Barcelona, de Josep M. Espinàs; La Costa Brava, de Josep Pla; Els Monestirs Catalans, d'Antoni Pladevall; Guia de Catalunya, de Josep Pla... I en color, l'extraordinari treball il·lustratiu de El que hem menjat, de Josep Pla. Moltes, moltes instantànies del fotògraf Català-Roca formen part de la nostra memòria col·lectiva.


Fotografies de Fancesc Català-Roca. Sala d'Exposicions La Pedrera, 2011
Ara l'Obra Social de Catalunya Caixa presenta al primer pis de La Pedrera una mostra de fotografia documental de l'autor feta entre els anys cinquanta i seixanta i, a més, fotografia d'arquitectura, una dedicació professional seva poc coneguda. El matí que hi vam anar nosaltres —primers d'agost— hi havia cua a la Pedrera, gairebé paral·lela a la que hi acostuma a haver sempre per pujar al terrat.
Els organitzadors diuen que l'exposició de Francesc Català-Roca ha superat totes les expectatives en nombre de visitants.  Tot plegat, una excusa per passejar-se un cop més per la vida que va fixar en imatges el mestre de l'enquadrament perfecte.
Exposició oberta fins al 25 de setembre.



04 de setembre 2011

INDIANA JONES AL MUSEU D'ARQUEOLOGIA

A la recerca dels tresors perduts. Museu d'Arqueologia de Catalunya, 2011
¿Quines relíquies històriques buscava Indiana Jones? Aquest aventurer de ficció buscava en les seves aventures el Sant Grial, l’Ídol d’Or de la Fertilitat, l’Arca de l’Aliança d'Israel, el Capçal de Ra. Doncs, bé, a l'exposició A la recerca dels tresors perduts (vegeu-ne flickr), una reproducció d'aquestes meravelles —també desitjades pels nazis, segons les pel·lícules d'Spielberg—, es poden trobar entre els tresors arqueològics autèntics al Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC)
Enguany es compleix el 30è aniversari de  A la Recerca de l’Arca Perduda (1981), primera pel·lícula de la saga de quatre, dirigides per Steven Spielberg i protagonitzades per Harrison Ford. Per commemorar l'efemèride, a més de l'exposició, el MAC ha programat passis de les quatre pel·lícules: A la recerca de l’arca perduda (1981), El temple maleït (1984), L’última croada (1989) i, dissabte 10 de setembre, Indiana Jones i el Regne de la Calavera de Cristall (2008).
El professor Indiana Jones ha fet molts arqueòlegs vocacionals i ara  porta públic al museu perquè descobreixi, entre les peces dels jaciments reals, els objectes cobejats que van fer famós el personatge.
Exposició oberta fins al 16 d'octubre.


03 de setembre 2011

FRACTALS DE LLUÍS LLONGUERAS

Postal de l'exposició Fractals, de Lluís Llongueras.
Centre Arts Santa Mònica, 2011

A Lluís Llongueras (Esparreguera, 1936) se'l coneix com a perruquer, estilista i creador d'un imperi amb la seva marca. En canvi, la seva faceta d'artista plàstic és poc coneguda pel gran públic. Es va formar a l'escola Massana i  fa més de vint anys que es dedica a la pintura, a l'escultura i a la fotografia.  Aquest agost, a l'espai Balcó del Centre Arts Santa Mònica, tocant a Colom, hi ha presentat Fractals, una exposició de treballs lluminosos, originals, espectaculars. Escultures semigeomètriques, unitats gestuals fragmentades en formes regulars-irregulars,  realitzades amb poliestirè expandit dens, modelat amb la vibració calòrica del fil de nicrocom (m'imagino que és una mena de ganivet.) Una aplicació estètica d'aquest material tan poc noble i compacte (més que el porexpan) que deixa bocabadat el poc personal que sabia que Llongueras feia aquesta exposició o s'hi ha trobat, sense tenir-ho programat, com és el meu cas.
Aquesta exposició es mereix una sala permanent al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), no una estada —d'un mes de vacances— a l'espai Balcó, gairebé al carrer, com si no tingués on anar a raure.

02 de setembre 2011

EL DRAC RECICLAT


El drac reciclat. La veritable història de...
Text i il·lustracions: Cristina Arnau
Per a lectors a partir de 6 anys


Per un canal no habitual m'arriba un àlbum il·lustrat  d'excepcional delicadesa: El drac reciclat . S'hi combinen fotos,  dibuixos i collages de materials diversos, imprès en paper ecològic i tintes vegetals, perforat i cosit a mà amb fil de cànem.  El conte és una al·legoria sobre el mal trascendit, reconvertit en il·lusió.
El llibre permet una lectura circular, de tal manera que es pot començar llegint per la portada que du el títol del conte o, girat, per l'altra portada. I recomençar. Recomano començar per El drac reciclat i, a continuació, endinsar-nos en el making off sentimental —La veritable història de...— i tornar a El drac reciclat per trobar el rerefons secret que l'autora ha confessat en l'altra part.
Comencem pel conte. Amb materials de rebuig, l'Ona i l'Enric, els dos petits de la casa, fan un drac. Un cop enllestit, hi volen jugar alhora, i el fan malbé. La lluna, l'estel somiador i el sol compensen els infants recicladors i col·laboren per convertir el seu drac en format llibre. Es clou, doncs, amb la tesi que sobre les cendres del projecte desfet es basteix la nova vida.
A l'altra banda, La veritable història de..., cada objecte, cada color dels fons són significatius i contenen una substanciosa càrrega emotiva. El drac va ser dissenyat per l'autora i el seu fill gran, l'Enric, coprotagonista de la història, quan era un nen de set anys.  L'altra coprotagonista és l'Ona. És el motor d'aquest àlbum. L'Ona va néixer el 2004 amb una malaltia no diagnosticada fins als tres anys i mig: dèficit del transport de la glucosa cerebral,  el cervell fa una barrera i no deixa penetrar la glucosa.
Els lectors menuts hi trobaran un conte distret, molt ben editat i idees per fer una manualitat. A més, com que la realització d'aquest llibre ha estat un recurs catàrtic, els adults que els acompanyin en la lectura tenen a les mans un magnífic exemple per mostrar que cal assimilar els moments dolents per poder gaudir del present. Per mitjà de l'art, posem per cas, com aquí.
El drac reciclat es pot trobar, a banda de Truimultimedia, S.L., a les següents llibreries, entre d'altres:
La Central del Raval - La Central
La Central del MACBA
La Central Barcelona
Casa Anita