Perni. Noruega 2021 Direcció: Henriette Steenstrup, Charlotte Blom, Gunnar Vikene
Una sèrie sobre la quotidianitat de Pernille (protagonitzada per la magnífica Henriette Steenstrup, creadora de la sèrie), una heroïna que treballa d'assistent social en programes de protecció a la infància, separada d'un home impresentable, mare d'una adolescent amb un os a l'esquena i d'una nena que roba compulsivament, mare adoptiva del fill de la germana morta en accident, enamorada d'un advocat 13 anys més jove. Sovint superada per les circumstàncies familiars i professionals i amb escàs temps i espai per a dedicar-se a ella mateixa. Lluny d'enfonsar-se, porta l'existència amb tendresa i honestedat, amb girs de guió inesperats, però creïbles que ens atrapen en cadascun dels sis capítols de mitja hora. En voldríem més. Filmin 9/10
2a Temporada (2022). Deixa l'advocat jove i se centra en la feina i en els assumptes de casa. La filla petita ja no roba, però admira obsessivament el pare i el vol a tot arreu, com una família unida. La Perni va tapant forats sobre la marxa. S'adona, però, que tothom té la seva parcel·la de felicitat tret d'ella, que sovint està sola. Filmin 9/10
3a temporada (2024) Història emmarcada entre Nadal i Cap d'Any. Pernille continua amb la feina d'assistent social, mentre al seu entorn tothom té algun projecte i ella els dona suport malgrat que vegi que es quedarà sola. Al final, com en un conte de fades, està més acompanyada que mai i li mostren estimació i agraïment. Filmin 9/10
Es nota que l'actor Carles Sans (Badalona, 1955) ha contingut durant quaranta anys la vèrbola als escenaris de tot el món formant part de Tricicle, junt amb Joan Gràcia i Paco Mir. Se'n venja a Per fi sol!. Noranta minuts de monòleg ininteromput fent riure el personal, des de l'inici amb una ballaruga vista i no vista, perquè l'edat mana, diu. I què explica? Confessions d'assumptes privats des que era infant i va començar a fer anuncis fins a les trifulgues amb la maleta exageradament pesant de la dona de la seva vida, vivències en un internat de capellans, experiències fent el soldat, els inicis dels estudis de Dret, la descoberta de la vocació teatral, anècdotes de gires amb la companyia Tricicle. Carles Sans, magnètic. Un regal. 10/10
Rien à foutre. França i Bèlgica, 2021 Direcció: Julie Lecoustre, Emmanuel Marre
Cassandra (Adèle Exarchopoulos) és assistenta de vol d'una aerolínia de baix cost. Té la base la Lanzarote i sempre està disposada a fer hores extra i fa el que li manen amb eficiència de robot. En les poques hores lliures que té la seva vida fluctua entre les cites de Tinder, les festes amb alcohol i drogues i, posteriorment, rendida al sofà durant hores. Després d'estar obligada a seguir una formació ferotge per un petit sobressou, l'acomiaden de sobte i s'ha d'enfrontar amb allò de què s'escapava. Una pel·lícula de ritme lent. Té com al·licient el treball de la protagonista i conèixer les tensions que s'amaguen darrere les cortines de les cabines dels avions. Filmin. 7/10
Les joies són peces que expliquen històries, presenten vincles, són mostres d’estima i records que ens descriuen. Tant les joies espectaculars com les discretes són d'una riquesa conceptual i simbòlica colpidora. El Museu del Disseny presenta “Joieres 1965-1990. Entre l’art i el disseny”, una mostra que reivinidica la contribució de les dones en la modernització de la joieria catalana. Una modernització que neix arran del Maig del 68, fet que va suposar un canvi sociocultural que va afectar tots els àmbits. Joieres com Ninon Collet, Mariona Lluch, Montserrat Guardiola, Teresa Capella o Chelo Sastre, entre d'altres, van introduir el concepte de la ‘nova joia’, un terme que qüestionava l’alta joieria i que entenia aquesta pràctica com un nou camp d’experimentació i d'expressió artística, que valorava la creativitat per sobre dels materials nobles. Exposició oberta fins al 28 de novembre.
Bricks: 218.863, pes: 502 Kg, hores de contrucció: 1.223
La marca danesa de joguines Lego ha obert a Barcelona (Passeig de Gràcia, núm 9) un establiment comercial de 800 metres quadrats amb creacions monumentals inspirades en el Modernisme, en homenatge a Gaudí: maqueta de la Sagrada Família, del parc Güell, de la casa Batlló...
Dues mascotes saluden els visitants, han estat batejades com a Antoni (per
l’arquitecte Antoni Gaudí), que simbolitza el caràcter innovador i artístic i
Drago (dedicat a l’icònic drac del parc Güell), que reflecteix l’esperit més
creatiu de Catalunya.
La clientela pot fer experiments immersius i realitzar dissenys personalitzats de figuretes i mosaics. Aquesta característica fa que la tenda sigui pionera a Europa i la tercera després de la de Nova York i una altra a la Xina.
En recomano la visita i preveig que en sortireu amb alguna joguina per muntar vosaltres o per regalar. N'hi ha per tots els gustos.
Celebració de la Nit de Sant Joan en una barraca del Delta de l'Ebre. Els que estan obligats a celebrar-la junts per si volen heretar alguna cosa són tres germans i les seves parelles, desavinguts a més no poder. Comèdia amb un bon guió que va evolucionant en thriller i, si a sobre, promou que el públic decidim sobre la marxa qui, què i com i els intèrprets admirats se'ns posen a la butxaca fent veure que se sorprenen de les nostres decisions... ja tenim una hora i mitja de diversió assegurada. Remarco que l'adaptació del text del veneçolà Benjamin Cohen que ha fet el director Edu Picas inclou referents catalans identificables, ben travats en la trama. I riem a cors què vols. Però, compte perquè res no és el que sembla i el final ens deixarà, com cal, amb el somriure estampat durant hores sota la mascareta. 9/10
A Man of Good Hope. Espectacle basat en el relat de Jonny Steinberg, adaptat per a la companyia Isango Ensemble, formada per 22 intèrprets joves de Sud-àfrica. Coreografia: Lungelo Ngamlana. Direcció musical: Mandisi Dyantyis i Paulina Malefane.
L'oncle Vània, d'Anton Txékhov. Trad. del rus: Feliu Formosa
Direcció: Oskaras Koršunovas. Teatre Lliure Montjuïc, BCN
Tenia moltes ganes de veure L'Oncle Vània del Teatre Lliure, dirigida pel lituà Oskaras Koršunovas, però hi he entrat certament espectant per les tres hores de durada. Excepcional per totes bandes. L'oncle Vània, amb quaranta-set anys descobreix quin ha estat el seu lloc a la terra i es desespera. Pensava en el monòleg explosiu amb què l'actor Xicu Massó em va fer plorar. I un monumental Julio Manrique, hi torna. Lluís Marco, Ivan Benet i Júlia Truyol brillants. L'Anna Güell i la Carme Sansa, la versemblança feta actrius; Raquel Ferri, la bellesa que fa trontollar esquemes, i Kaspar Bindman, al seu lloc, exòticament espectacular. Txékhov va tensant, tensant la corda a poc a poc i arriba el daltabaix a la datxa russa, que sempre m'agafa desprevinguda. Vull escriure com Txékhov. 10/10
The First Embrace [La primera abraçada], fotografia del danès Mads
Nissen per a Politiken/Panos Pictures. Rosa
Luzia Lunardi de 85 anys rep l'abraçada entre plàstics de la infermera Adriana Silva da
Costa Souza, a la residència Viva Bem, de São Paulo,
Brasil, el 5 d'agost de 2020.
Els fotoperiodistes professionals ja van avançar a l'edició de 2020 que l'edició de la Mostra Internacional de Fotoperiodisme World Press Photo 2021 seria una edició censurada perquè no se'ls havia permès l'accés als hospitals ni a les morgues improvisades col·lapsades. I, efectivament, malgrat la fotografia guanyadora, no hi ha la pandèmia mundial representada en els premis de les fotografies documentals de l'any passat.
Enguany, sense restriccions d'aforament al Centre de Cultura Contemporània (CCCB), el públic ha estat massiu, com ja acostumava a ser abans de la pandèmia. Cada fotografia d'excepcional qualitat visual es presenta acompanyada amb un comentari imprescindible sobre el context. Les visites guiades online es fan a través de Filmin (en obert per a subscriptors i de lloguer per a no subscriptors d’aquesta plataforma) i també es poden fer visites comentades presencials, adreçades a escoles, empreses i públic general, que enriqueixen la comprensió de la mostra i il·lustren respecte als valors i els reptes del fotoperiodisme actual.
La instal·lació digital interactiva 'Art, tecnologia i natura' és una creació del col·lectiu teamLab, que investiga les vinculacions entre art, tecnologia i naturalesa i invita a repensar la nostra relació amb tot el que ens envolta. Ha aixecat moltes expectatives de diversió i les ha acomplertes, atesa la dedicació amb què adults i infants hi interactuem. Els petits llençant-se a perseguir serps, gripaus o ocells, els grans fent esclatar en mil color les imatges que se succeeixen ininterrompudament a les parets i al terra i generant noves imatges úniques i irrepetibles. Per tant, el visitant participa amb les seves accions del procés de creació. Una experiència immersiva i multisensorial gratificant.
L'habitació tancada. Autora i directora: Loredana Volpe
Sala Versus Glòries, Barcelona
La companyia La Salamandra proposa aquest muntatge a partir d'un text original de la dramaturga i traductora veneçolana Loredana Volpe, que s'ha basat en tres relats: La pota de mico de Williams Jacobs, Punt cec, de Barry Perowne i Els gossos de Tindalos, de Frank Belknap. Tres històries engalzades que transcorren en tres domicilis i que conformen un ambient inquietant, amb un assassinat i una desmanegada investigació i tres desitjos que la pota de mico concedirà, sembla. Potser perquè no conec cap dels tres relats, no he lligat caps. 7/10
El conte Quin groc t'ha picat? parla de l'abús de poder. És una eina per fer una mirada crítica a l'entorn, tot rient. Al dibuix, la tropa en plena actuació contra el sol. Són els soldats a qui la reina despòtica d'aquell país confiava la
repressió de la ciutadania: bombatxos com la guàrdia suïssa del Vaticà,
botons de pallasso, barretina de pare Noel, armats amb una espasa de
naips i cavalcant cavallets de cartó a l'estil dels del seguici festiu
de la ciutat de Reus!
Musical produït per Dagoll Dagom, adreçat a espectadors més grans de 5 anys, tot i que la meva veïna de seient, asseguda en un aixecador, no en devia tenir més de tres i ha seguit la història sense perdre's res i ha participat en tot allò que li han demanat des de l'escenari. I, a l'escenari, què hi havia de singular? La Berta, una nena protagonista (Violeta Marín, a la nostra sessió) que s'explica bé, que canta, balla i es mou de meravella entre els mòduls de l'escenografia que representen casa seva. Escriu un diari per no oblidar res i resulta que allò que hi escriu s'acompleix. Precisament és la Berta qui proposa als pares (interpretació potent d'Alba Florejachs i d'Albert Triola) i al germà gran (Marc Soler, de ritme espectacular) com acabar amb el monstre capaç de passar per qualsevol escletxa de l'edifici. Tot el que s'hi diu remet al coronavirus, però sense anomenar-lo. El context és la malaltia que ataca per sorpresa, els infermers desbordats, el confinament, les videoconferències constants amb els avis. Els infants hi han entrat de seguida, perquè tot i ser un conte fantàstic, tenien la referència immediata de la realitat viscuda. Un espectacle deliciosament oportú i esplèndidament resolt. 10/10
Núria Olesti, Carme Andrade, Cristina Serret i Cesca Toledano
Les fotografies que he triat per il·lustrar aquí la presentació del conte Quin groc t'ha picat? pertanyen a la preparació prèvia i a l'assemblea que els ciutadans d'aquell país remot van fer per establir com aturar la repressió. Els ciutadans obeïen cegament les ordres absurdes de la reina, fins que van reflexionar i van impedir de manera creativa que continués l'abús de poder. L'assumpte es presenta des d'un angle caricaturesc i se soluciona amb la cooperació per superar dificultats, la participació pacífica, però decidida, de tot el poble.
Després de la tècnica d'estampació botànica sobre paper per immersió (vegeu aquí l'apunt), he fet proves d'estampació amb la tècnica de percussió anomenada 'Hapa Zome' (tint de fulles, en japonès). La intenció, a més d'experimentar aquesta tècnica d'impressió ecològica, ha estat presentar de forma creativa el poema Tríptic (llegiu-lo o escolteu-lo aquí).
La tècnica Hapa Zome consisteix a colpejar flors i fulles tendres amb un martell per tal extreure'n els pigments naturals i fixar-los sobre un paper o un teixit. Una estampació que és preferible de fer a la primavera perquè hi ha més varietat de flors i les fulles tendres són més sucoses.
Notes d'alquímia botànica que he experimentat: Les fulles d'eucaliptus que van tan bé en l'estampació per immersió no imprimeixen en aquest cas. La flor vermella dels geranis pigmenta en color violeta. Les fulles de romaní proporcionen un color ocre. La flor vermella d'una begònia s'ha convertit en color blau sobre el paper. Les fulles verdes sucoses, poques a la tardor, han conservat el color.
Materials per a l'estampació: Paper aquarel·la de 150 o 300 grams Paper absorbent, tipus paper de cuina Superfície plana de fusta Cinta de pintor, estisores, martell i rodet
Procediment: a) Sobre la superfície de fusta posem un full de paper absorbent. b) Hi
col·loquem el paper sobre el qual estamparem. c) Fem una composició amb
les flors i les fulles. d) Les cobrim amb cinta de pintor perquè no es
mogui. e) Colpegem i passem el rodet.
El resultat és immediat. Vegem-ho.
Un cop l'estampació ha estat eixuta, he relligat els fulls en format llibre:
Materials per al muntatge del llibre: Punxó, agulla saquera, fil d'empalomar, didal, regle i llapis
I finalment he distribuït els versos dels poemes de Tríptic:
Biblioteca Infantil i Juvenil del Centre de Lectura, de Reus
Pere Prats Sobrepere, autor de les il·lustracions
Lena Paüls, autora del text
Invitem tothom que ens vulgui acompanyar a l'estrena del conte
Quin groc t'ha picat? (Arola Editors)
Per demostrar que el groc no pica ens endinsarem en aquell país llunyà, on temps era temps una reina dèspota va prohibir el color groc per llei. I, rient, rient, descobrirem de quina manera la gent el poble va parar els peus a la reina.
Junts aprendrem què és il·lustrar, prepararem materials i assajarem efectes sonors per viure el conte.