31 de maig 2021

PEL·LÍCULA 'LES PLUS BELLES ANNÉES D'UNE VIE'

Les plus belles années d'une vie. França, 2019
Direcció: Claude Lelouch
 

El director Claude Lelouch s'arrisca a la nostàlgia i reuneix Jean-Louis Trintignant i Anouk Aimée,  els mateixos intèrprets que van protagonitzar Un home et une femme (1966), envoltats de la romàntica i enganxadissa cançoneta 'Dabadabadà', de Francis Lai. Aquella pel·lícula va guanyar la Palma d'Or de Cannes. Per tota una generació, va repesentar un abans i un després veure l'expressió de l'amor fou al cinema. Han passat 53 anys i el director s'ha preguntat què fan ara i què queda d'aquell vell amor que el protagonista masculí va llençar per la borda amb infidelitats continuades. 

El protagonista, aleshores un impulsiu pilot de carreres, ara està afectat d'alzheimer i passa els darrers dies malhumorat en una residència. Parla de l'Anna, la dona que va estimar, de qui guarda una fotografia. El seu fill aconsegueix que l'Anna el visiti. Els intèrprets tenen la mateixa edat que els protagonistes: l'actriu Anouk Aimé té 87 anys portats prou bé i l'actor Jean-Louis Trintignant en té 88 i depèn d'una cadira de rodes. La trobada podria ser patètica. I no ho és. Lelouch ha encertat el to. Distanciament en present. La dona fa el viatge, però les ferides ja estan curades. En els moments de lucidesa, l'home intenta relacionar la seva estimada amb la dona que té ara davant. Allò que commou de la pel·lícula és la confrontació entre les imatges del present i del passat (la meitat del metratge són seqüències d'Un homme et une femme, a més d'un curt fantàstic del pilot circulant a tota velocitat de matinada pels carrers deserts de París, per arribar a l'hora a una cita). Una història tendra i poètica sobre el pas irrecuperable del temps. Filmin. 8/10

29 de maig 2021

JOSEP MURGADES, L'ÚLTIMA LLIÇÓ (PER ARA)

Josep Murgades, catedràtic de la Universitat de Barcelona
Foto: © Cèlia Atset

Josep Murgades (Reus, 1951), mestre, savi, bon comunicador, va pronunciar (28 de maig, 11 matí) la seva última lliçó al paranimf de la Facultat de Lletres, titulada "Esbós d’escrits que ja mai no escriuré."  M'hauria agradat ser en aquest ritual del "final laboral" de l'admirat catedràtic de Literatura Catalana de la Universitat, que avui recupero en suport digital (vegeu-ne el vídeo). Llengua, literatura, identitat. Aprofitades tres hores!

 
ENTREVISTES
Josep Murgades: "Tenim una literatura amb molta més vitalitat que la llengua" Entrevista al Diari Ara, a càrrec de Jordi Nopca, 29-5-2021

Josep Murgades: «De manera paradoxal, la literatura catalana té molt més bona salut que la llengua.» Entrevista a Tarragona digital, a càrrec de Miquel Bonet, 28-5-2021
 

26 de maig 2021

'VERNISSATGE' DE VÁCLAV HAVEL, ARA A L'ESCENARI BROSSA

Vernissatge. Autor: Václav Havel. Trad: Monika Zgustová
 Dir: Marilia Samper. Escenari Brossa. Sala Palau i Fabre
L'obra del dramaturg txec Václav Havel es va estrenar al Maldà la temporada 2016-17 i ara es reposa a l'Escenari Joan Brossa. Una parella comunista de bon passament estrena decoració a casa (Xavier Pàmies i Carla Ricart) i convida el seu millor amic (Ignasi Guasch (2021) / Alberto Díaz (2016),  davant del qual exhibeixen una felicitat envejable. Li retreuen la vida que porta amb la seva parella (absent) i el critiquen per haver acceptat treballar en una fàbrica de cervesa només per sobreviure, cosa que comporta sacrificar tot allò que podria fer amb el talent. El convidat no mostra entusiasme pel suposat èxit dels seus amfitrions que, com més intenten convèncer-lo, més mostren les contradiccions.
*  
 

25 de maig 2021

'EL SOMNI AMERICÀ', AL CAIXAFORUM

Caixaforum Barcelona
L'exposició de gran format El somni americà. Del pop a l'actualitat que presenta CaixaForum prové en gran part de la col·lecció del British Museum. La mostra consta de  209 gravats de 62 artistes, i és un calidoscopi de múltiples mirades sobre Amèrica del Nord, amb l'art gràfic que va fer eclosió en la bonança econòmica de la dècada dels seixanta del segle passat.  Obres representatives de diferents moviments i noms claus de l’art dels EEUU sobre temes com els drets civils, la guerra freda, la carrera espacial, la guerra del Vietnam, la música rock i la contracultura, el racisme, els moviments feministes sovint amb un deix crític que qüestiona el mite  americà. Molts artistes provenen de la publicitat, i usen imatges de la societat de consum i de la cultura de masses, que eleven a la categoria d'art. Una oportunitat única per veure peces originals d'Andy Warhol, l'estrella de l'art pop, de Jasper Johns o de Robert Rauschenberg.

Fins al 13 de juny de 2021

 

23 de maig 2021

DOCUMENTAL 'THE RETURN: LIFE AFTER ISIS'

The return: life after ISIS
Direcció: Alba Sotorra, 2021
Durant dos anys, la directora i productora de documentals Alba Sotorra (Reus 1980) va accedir al camp de refugiats Al-Roj al nord-est de Síria on hi ha un grup de dones atrapades en el seu passat com a membres de l'Estat Islàmic de l'Irak i Síria (ISIS). Hi malviuen 64.000 dones refugiades amb els seus fills, totes antigues habitants del califat islàmic. Vídues de gihadistes, la Shamina, l'Hoda, l'Hafida, la Nawa, la Kimberly van marxar dels seus països d'adolescents manipulades per la propaganda terrorista que els oferia viure l'islam amb plenitud. Han passat misèria, han esquivat bombes i combats cos a cos, han perdut fills, han estat víctimes d'una gran mentida i, ara, demanen retornar als seus països d'origen. Els és negada la repatriació. Alguns països accepten el retorn dels infants, però veten la segona oportunitat per a les mares. Al documental expliquen de primera mà la crueltat, l'abús, la misogínia a què han estat sotmeses. I el que no diuen ho posa en evidència la càmera de Sotorra, implicada, honesta, sensible.
Documental estrenat al Festival DocsBarcelona 2021.
Filmin. 9/10

20 de maig 2021

PEL·LÍCULA 'DOLCE FINE GIORNATA'

Dolce Fine Giornata. Direcció: Jacek Borcuch. Polònia, 2019
Una Toscana bategant de vida i d'enlluernadora bellesa a Dolce Fine Gionata [Un atardecer en la Toscana], del guionista i director polonès Jacek Borcuch.  La guanyadora del Premio Nobel, Maria Linde (interpretada per l'actriu Krystyna Janda), és una poeta jueva de Polònia, filla de supervivents de l'Holocaust. Una dona apassionada de setanta anys, tota talent, que viu en plenitud el seu moment vital amb la seva família en una magnífica finca a la Toscana. D'esperit lliure i àvida d'experiències, és amant d'un jove egipci que té un petit establiment hoteler a la platja. Es produeix un atemptat islamista a la plaça del Campo de Fiore de Roma. Linde aprofita el discurs d'agraïment d'un premi local per alertar dels errors enfront de la immigració i la ressurrecció dels feixismes. Filmin 9/10

18 de maig 2021

PEL·LÍCULA 'SHIVA BABY'

Shiva Baby. Estats Units, 2020
Direcció: Emma Seligman
L'òpera prima de la directora Emma Selignam situa l'acció gairebé en exclusiva en una casa novaiorquesa d'una família jueva de classe mitjana-alta, on ha acudit la jove protagonista (l'actriu debutant Rachel Sennott) amb els seus pares al funeral d'algú que no coneix. Un compromís familiar incòmode perquè s'hi troba la seva exitosa exnòvia que la metralla a preguntes i comparances. La reunió es converteix en un anar i venir salvatge entre canapès i pastes quan es troba amb un dels seus adinerats amants amb esposa multiempresària i filleta de pocs mesos que no para de plorar. Humor negre en un espai claustrofòbic ple de tietes i altra parentela surrealista que acorralen la noia. Tot i la comicitat ben dosificada, el muntatge es fa farragós en algun passatge. 8/10

17 de maig 2021

'EMMA' DE JANE AUSTEN, AL CINEMA

Emma. Regne Unit, 2020
Direcció: Autumn de Wilde

Adaptació cinematogràfica de luxe de la comèdia de Jane Austen, protagonizada per l'actriu Anya Taylor-Joy. Emma Woodhouse és jove, bonica, intel·ligent i rica. Viu a la gran mansió familiar amb el seu pare vidu, envoltats de criats i sense altra ocupació divertida que la d'aparellar joves de les famílies nobles que viuen a l'entorn del poblet avorrit on pertany la finca. Emma viurà un daltabaix quan la seva institutriu i confident accepta casar-se amb el seu pare. Per fi, ha arribat també per a Emma l'hora de trobar l'amor de la seva vida i no l'haurà de buscar gaire lluny. Filmin 9/10



16 de maig 2021

A L'ENTORN DE 'QUIN GROC T'HA PICAT?'

© Pere Prats Sobrepere.
Quin groc t'ha picat? (Arola Editors)

El conte Quin groc t'ha picat? parla de l'abús de poder. És una eina per fer una mirada crítica a l'entorn, tot rient. Al dibuix, la tropa en plena actuació contra el sol. Són els soldats a qui la reina despòtica d'aquell país confiava la repressió de la ciutadania: bombatxos com la guàrdia suïssa del Vaticà, botons de pallasso, barretina de pare Noel, armats amb una espasa de naips i cavalcant cavallets de cartó a l'estil dels del seguici festiu de la ciutat de Reus!

© Pere Prats Sobrepere


Han fet ressò de Quin groc t'ha picat?:

* Estiu. Grafisme de Pere Prats Sobrepere, 29-7-2021

* Bona festa major! Grafisme de Pere Prats Sobrepere, 29-6-2021

* No hi ha cap conte infantil innocent. Blog «Pont d'Enseula», 6-5-2021

* 'Groc, groc...'. Grafisme de Pere Prats Sobrepere, 6-5-2021

* 'Un poble submís...'. Grafisme de Pere Prats Sobrepere, 26-4-2021 

* 'Es un dia bonic el dia de Sant Jordi'. Grafisme de Pere Prats Sobrepere, 23-4-2021

* Quin groc t'ha picat?, un conte per a primers lectors. Blog «Pont d'Enseula», 22-4-2021

* Lena Paüls i Pere Prats Sobrepere. Quin groc t'ha picat?. «NW. La Revista de Reus», abril 2021, 103:32

Amb un somriure es pot estimular l'esperit crític. Entrevista a càrrec de Sílvia Fornós. «Diari de Tarragona», 6-4-2021

Diari «Més», 4-3-2021
* Booktrailer de Quin groc t'ha picat?

* Novetat editorial per a infants: Quin groc t'ha picat?. Blog Pont d'Enseula, 25-2-2021

* Arola Editors presenta l'àlbum il·lustrat Quin groc t'ha picat?, de Lena Paüls i Pere Prats Sobrepere.  «ReusDigital», 26-2-2021

* Per què s'ha d'obeir una llei injusta?, article de Cristina Serret. «Diari Més», 4-3-2021

* Per què s'ha d'obeir una llei injusta?, Blog «Pont d'Enseula», 10-3-2021

* Ja és aquí! Grafisme de Pere Prats Sobrepere. A Instagram. 

* 8 M Dia Internacional de les Dones. Grafisme a Insgramam

* Lena Paüls i Pere Prats Sobrepere publiquen Quin groc t'ha picat?. «NW. La Revista de Reus», març 2021, 102:36

«Diari de Tarragona», 6-4-2021
«NW», març 2021
«ReusDigital», 26-2-2021

«NW», abril 2021

Grafisme de © Pere Prats Sobrepere

Grafisme de © Pere Prats Sobrepere. Sant Jordi 2021

Grafisme de © Pere Prats Sobrepere. Sant Jordi 2021


Grafisme de © Pere Prats Sobrepere, 6-5-2021

Grafisme de © Pere Prats Sobrepere, 28-6-2021

Aparador del Centre de Lectura. Juliol 2021

Grafisme de © Pere Prats Sobrepere, 29-7-2021

15 de maig 2021

CLAUDIA ANDUJAR, A LA FUNDACIÓ MAPFRE

© Claudia Andujar. Fundació MAPFRE
L'exposició fotogràfica de l’artista i activista brasilera Claudia Andujar és una mostra de cinc dècades de lluita a favor del poble ianomami, un dels pobles amerindis que habiten la selva amazònica.  Andujar va néixer a Suïssa el 1931, es va criar a Transsilvània en una família d’ascendència jueva i protestant. Supervivent de l’Holocaust, la fotògrafa va arribar al Brasil el 1955, on va començar una carrera com a fotoperiodista. Amb el temps, va construir una obra fotogràfica centrada en les comunitats vulnerables i marginades. 
El 1970, la dictadura militar del Brasil va endegar programes per explotar els recursos naturals de l'Amazònia. Van arribar a la regió treballadors i buscadors d’or que van provocar el col·lapse de les comunitats ianomamis i la propagació de malalties mortals. A la dècada del 1980, Andujar s’allunyà progressivament del seu treball artístic per dedicar-se a organitzar campanyes, protestes i programes de salut, i a viatjar pel món amb el líder ianomami Davi Kopenawa per obligar el Govern brasiler a protegir el seu poble.
El 1989, el Govern brasiler va manar dividir l’àrea d’aquest poble indígena en dinou microreserves separades, la qual cosa va provocar un confinament de les comunitats que les hauria acabat asfixiant, ja que els ianomamis es desplacen sovint per garantir la renovació dels recursos naturals de la selva. 
En l'actualitat, una nova invasió de buscadors d’or, l’arribada de la COVID-19 i el fracàs del Govern brasiler a l’hora de protegir les poblacions indígenes i el seu entorn natural estan adobant el terreny per a una nova massacre. Aquesta exposició és també una crida urgent a evitar que aquesta història de mort es repeteixi.
Oberta fins al 23 de maig


14 de maig 2021

PEL·LÍCULA 'LA CASA DEL RIU' (CONTRA PFIZER)

La casa del riu
Direcció: Courtney Balaker
EUA-Canadà, 2017
La pel·lícula La casa del riu [The litle pink house],  òpera prima de Courtney Bakaler, es basa en els fets ocorreguts el 1997 al poblet de New London a Connecticut. Susette Kelo, (l'oscaritzada actriu Catherine Keener), una infermera que havia rehabilitat una caseta al poble, va liderar sense pretendre-ho el moviment veïnal contra la farmacèutica Pfizer, coneguda mundialment per ser una de les que fabriquen la vacuna contra la Covid-19.
La multinacional va convèncer el governador de l'expropiació de  les cases habitades totes per gent obrera, amb l'excusa que el complex que construirien als terrenys portaria llocs de treball als pobres.  Kelo va defensar la seva modesta casa davant del mar i es va convertir en líder de la resistència al govern. Un advocat jove de l'Institut per la Justícia va portar el cas fins al Tribunal Suprem dels Estats Units. El 2005 es va dictar la sentència. No la desvetllaré. Filmin. 8/10


13 de maig 2021

'EL CORONEL NO TIENE QUIEN LE ESCRIBA', AL TEATRE POLIORAMA

El coronel no tiene quien le escriba
Basat en la novel·la homònima de Gabriel García Márquez
Adaptació: Natalio Grueso. Direcció: Carlos Saura
Teatre Poliorama, Barcelona

L'actor Imanol Arias es posa a la pell del coronel colombià retirat —inspirat en l'avi de Gabriel García Márquez, que havia combatut a la guerra dels Mil Dies (1899-1902)— que va a l'oficina de Correus cada dia a esperar la carta de confirmació de la seva pensió. «Cal una paciència de bou per esperar una carta durant quinze anys», diu Garcia Márquez en aquest text esplèndid. De vell, el coronel i la seva dona no tenen diners ni per als trits del gall de batalla, herència que els queda del fill de la parella mort a la guerra.  Sembla que el gall té perspectives de guanyar baralles «¿I mentrestant què mengem?», i els donarien molts diners ara mateix, però el coronel es nega a vendre'l, tot i que l'hi festegen aprofitats.
Amb la direcció del cineasta Carlos Sura l'obra respira realisme, malgrat que el fons siguin diapositives d'esbossos dels espais on transcorren les accions i el gall estigui engabiat en una pantalla. I, a més, les quatre coses de la casa familiar romanen inertes al mig de l'escenari, mentre que els assumptes exteriors es debaten al prosceni.  Sensació de cosa poc acabada, que salven amb nota alta els intèrprets i la música. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

        Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX



12 de maig 2021

NO HI HA CAP CONTE INFANTIL INNOCENT


¿Hem d'eliminar els contes per a infants on surten reis, reines, princeses i prínceps atenent el criteri republicà? M'acaba d'assaltar aquesta pregunta, precisament ara (a bona hora!) que tinc a les mans, després d'un any i mig confinat, el conte Quin groc t'ha picat?, del qual soc autora del text, conjuntament amb el veterà Pere Prats Sobrepere que n'ha fet el disseny gràfic i les il·lustracions allunyades del dramatisme —en aquest setanta-setè llibre de la seva bibliografia—.

El conte ajuda a reflexionar sobre si s'ha d'obeir una llei injusta i proposa una solució perquè l'entenguin els infants, refermada per unes il·lustracions amb tècniques d'historieta gràfica, optimistes, que fins i tot fan esclafir una rialla als lectors quan la reina d'aquell país imaginat prohibeix el sol. Els petits entenen a la primera que el conte els convida a prendre partit en els fets que s'hi expliquen.

De fet, no hi ha cap conte innocent. No hi ha cap conte lúdic, exclusivament. Els contes són una eina estratègica que tenim els adults per advertir als infants que la maldat existeix i, per contrast,  també existeix la generositat més genuïna. Personatges tan submisos com els ciutadans represaliats del conte Quin groc t'ha picat?  i tan radicalment dominants i agressius com la reina, ajuden a comprendre la diferència entre uns i altres. I aleshores és quan els contes acompleixen la seva funció, és a dir, aportar recursos per ajudar els infants a través de la imaginació— a interpretar el món i a formar-se en l'esperit crític.

Tant el fons dels contes clàssics com el dels actuals reflecteixen la crueltat de la vida, posen de manifest que hi ha perills i conflictes i com protegir-se'n o com resoldre'ls fent ús dels valors. Sense intenció de repassar els contes clàssics, n'agafo cinc a l'atzar de ben coneguts:  La Caputxeta VermellaLes Set Cabretes i el Llop, ambdós fan adonar als petits de les repercussions de refiar-se d'algú que no coneixen. El Flautista d'Hamelín mostra les conseqüències que pot comportar no complir un pacte. El vestit nou de l'Emperador critica l'adulació als poderosos. I Barbablava posa el focus en la violència de gènere amb una al·legoria de la submissió esgarrifosa.

Desitjo que Quin groc t'ha picat?, publicat en àlbum per Arola Editors de Tarragona, tingui un recorregut llarg i que formi part de moltes biblioteques escolars i també que no sigui vetat perquè hi ha una reina despòtica ni per cap altre motiu, com ho van ser dos-cents contes a l'escola pública Tàber de Barcelona el curs abans de la pandèmia. Es van eliminar de la biblioteca de parvulari La Caputxeta, La Bella Dorment, La Blancaneu... perquè reprodueixen continguts sexistes i racistes. No van tenir en compte que els pàrvuls llegeixen amb la mediació de mestres i professionals que ja fan les corresponents intervencions pedagògiques.

En aquest sentit, per als infants que encara no llegeixen, el contingut gràfic dels contes és un suport visual per a la veu expressiva dels adults que els el llegeixin o en dramatitzin escenes i converteixin en lúdica i distanciada la història. Per als que ja llegeixen sols, és més que recomanable una lectura acompanyada. I per als adults amb un mínim de sensibilitat creativa que s'endinsin en un conte ben il·lustrat i d'aparença innocent els pronostico entreteniment, aprenentatge, plaer artístic i estimulació del pensament crític. Què ens hi juguem?  Si hi apostem, apostem-hi fort.

11 de maig 2021

'L'EMPERADRIU DEL PARAL·LEL', AL TNC

L'emperadriu del Paral·lel. Autora: Lluïsa Cunillé
Direcció: Xavier Albertí. Sala Gran. TNC

A l'Emperadriu del Paral·lel, el preludi a càrrec d'un pianista amb una diadema de plomes augura una festa. I comença l'espectacle. Any trenta del segle passat. S'ha mort la cupletista Palmira Picard. El Paral·lel està de dol, cafès tancats, un periodista a qui han encomanat l'epitafi, coneguts de l'admirada artista, personatges populars del barri i un polític que s'ha guanyat el segon gat mort ronden entorn del sepeli. Aquesta pèrdua impregna tant tot l'espectacle que —malgrat els apunts musicals— en comptes de ser una festa, acaba sent un funeral amb taüt inclòs.

Pocs dels intèrprets s'escapa amb suficient gràcia d'una actuació amorfa. Trenta-vuit figures ombrívoles que, en homenatge a la dissenyadora María Araujo, recuperen el vestuari d'obres estrenades al  TNC i al Teatre Lliure. 

El director Xavier Albertí i la dramaturga Lluïsa Cunillé  han reivindicat amb aquest espectacle la creativitat i el món febril d'aquell Paral·lel i hi han posat tant de farciment a la graella que no s'hi veu el gall. O potser és que hem vist un fresc embotit en uns dies que ara ja estan irrecuperablement arnats, per sort.  6/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

10 de maig 2021

SÈRIE TV 'VLIEGENDE HOLLANDERS'

Vliegende Hollancers. Dir: Joram Lürsen
Països Baixos, 2020

Sèrie Vliegende Hollancers [Surcando los cielos], vuit episodis d'hora sobre els pioners de l'aviació civil. Crònica de la rivalitat que van mantenir entre 1919 i 1939 el director de la incipient aviació holandesa KLM, Albert Plesman, i el pilot i fabricant d'avions, Anthony Fokker. Desavinences dels líders, iniciatives apassionades i fracassos sonats que van fer avançar el món de l'empresa aeronàutica per al transport de persones i pel correu. 
La sèrie combina hàbilment imatges reals en blanc i negre. Remarcable l'ambientació amb avions originals procedents del The Netherlands Transport Museum. Hi ha un decalatge cridaner en el càsting entre els dos protagonistes joves i els protagonistes madurs. Filmin. 8/10

09 de maig 2021

'GALATEA' DE JOSEP M. DE SAGARRA, AL TNC

Galatea. Autor: Josep M. de Sagarra. Direcció: Rafel Duran
Sala Petita. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona
Vaig veure la versió que Ariel García Valdès va fer de Galatea el 1998 i no me n'ha quedat sinó algun gest de l'Anna Lizaran. De l'actual, a la Sala Petita del TNC, me'n queda ara mateix el despullament de qui es desarrela per força, un munt de vides esqueixades i Míriam Iscla, sempre tan precisa brodant la protagonista, amb aquell desapassionament natural que li convé al personatge de la domadora de foques.

 Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

 Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX



08 de maig 2021

'HORTA', ALS JARDINS DEL TNC

Horta. Idea i direcció: Pau Pons
Veus Iaios: “Savis de l’Horta” 
Jardins Sala Tallers. Teatre Nacional de Catalunya
Teatre per a infants, als Jardins de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, a càrrec de la companyia valenciana L'Horta Teatre. A Horta, les actrius Joana Alfonso i Esther López fan de transmissores de la tradició que diuen haver rebut els seus iaios. A la primera part, els infants hi aprendran a fer cavallons (crestalls, en el nostre dialecte) i hi plantaran cebes, lletugues  (enciams) i llavors de safranòria (pastanaga) i les regaran i els cantaran una cançó per animar-les a créixer. 

Conte des de la cebera. Foto: © ASA
A continuació tota la concurrència passem per la cebera (construcció per assecar cebes) on es mostren fotografies antigues, i diversos estris per treballar al camp.  En sortir, ens expliquen la història d'amor dels avis, amb la col·laboració d'espectadors menuts. Encara no una hora més tard, la plantació que hem deixat a la primera part ha crescut (la cançó ha fet el seu efecte!) i els petits es poden emportar les verdures que han plantat. Espectacle especialment recomanable per a espectadors d'entre 2 i 4 anys. 9/10

La collita (exprés). Foto: © ASA

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

Tràiler de l'espectacle en sala interior.
 
Un conte fet realitat: 

07 de maig 2021

EL ROSERAR DEL PARC DE CERVANTES, DE BARCELONA

Parc de Cervantes, a l'Avinguda Diagonal 706-708

Roserar del Parc de Cervantes

Coincidint amb la celebració del Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona hem anat a passejar pel Parc de Cervantes, un jardí temàtic públic situat en un terreny de pendent suau, amb camins amples, pèrgoles i zones de gespa transitables. Hi ha instal·lades dues escultures interessants: Rombes bessons (1977), d'Andreu Alfaro i Serenitat (1964), d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat. Va ser creat l’any 1965 pels arquitectes Lluís Riudor i Joaquim Maria Casamor. 

El parc de Cervantes és reconegut sobretot pel Roserar: 10.000 rosers de 2.000 espècies diferents, 176 de les quals de rosers silvestres locals i originaris de Nord-amèrica, Europa, Orient Mitjà... S'hi troben totes les espècies representatives de la història dels rosers i de les varietats modernes. A l'espai  'Jardí dels Perfums' hi ha una col·lecció dels rosers més perfumats del món. Ara a primers de maig els rosers estan en el punt àlgid de floració. Es calcula que hi poden haver 150.000 roses obertes alhora.

En ocasió del Concurs Internacional de Roses Noves de Barcelona, s'hi poden veure varietats inèdites que encara no han estat comercialitzades. Un espai reservat dins els jardins reuneix els rosers guardonats en cada edició, etiquetades amb el nom, tipologia, nom del seu creador, any d'obtenció i origen geogràfic.
Dues hores de passeig agradabilíssim per la vegetació ufanosa, per les olors que en aquesta època destil·len les roses, pels espais de repòs entre sol i ombra i per la quantitat de públic reduït pel fet de ser dia feiner. El Parc de Cervantes és un jardí esplèndid i ben cuidat, però enterbolit pel soroll de dues artèries concorregudes: la Ronda de Dalt i la Diagonal. 

Passeig virtual pel Parc de Cervantes



04 de maig 2021

'SON. EMPREMTES I FIGURACIONS A LES VALLS D'ÀNEU', AL MNAC

Oriol Vilapuig. Tècnica del frottage

Son. Empremtes i figuracions a les Valls d’Àneu forma part dels projectes que porta a terme el Museu Nacional de Catalunya per establir ponts entre la societat, el present i les obres patrimonials del fons del museu, convidant artistes contemporanis a dialogar amb la col·lecció.

Oriol Vilapuig ha fet una intervenció que ha consistit a fregar el paper sobre la pedra —tècnica del frottage— dels baixos relleus esculpits a les piques d'esglésies disseminades per les Valls d'Àneu. De Sant Pere de Burgal a Alós d’Isil (de Sud a Nord) i l’altre de Cervi a Son (d’Est a Oest). Aquests contenidors de pedra, datats entre el segles XI i XIII, contenien l’aigua beneïda per al ritual del baptisme així com l’oli per altres rituals religiosos i per il·luminar les esglésies.
Els treballs s'exposen en una sala de cinquanta metres quadrats habilitada per a les vuitanta empremtes del projecte i inviten el visitant a experimentar-les físicament dins d'un espai simbòlic i significatiu


Oberta fins al 27 de setembre de 2021

 

03 de maig 2021

PEL·LÍCULA 'UN DIVAN A TUNIS'

Un divan a Tunis. França 2019
Guió i direcció: Manele Labidi Labbé
Selma és una jove sensible i decidida que ha estudiat a França i ara obre consulta psicològica al seu barri de Tunis, just després de la 'Primavera àrab'. D'entrada és rebuda amb prevenció pel veïnat, però aviat haurà de tractar pacients que intenten adaptar-se als nous esdeveniments socials i polítics. Tocs d'humor per aprofundir i entendre realitats properes. Filmin 8/10

02 de maig 2021

'PER UNA EDUCACIÓ EN LLIBERTAT 1908-1979', AL BORN CCM

El Born Centre de Cultura i Memòria repassa a l'exposició Per una educació en llibertat. Barcelona i l’escola. 1908-1979 l’evolució de l’educació a la ciutat de Barcelona durant el segle XX i la seva relació amb les opcions polítiques predominants. L’any 1908, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el Pressupost Extraordinari de Cultura.  Es tractava d’un pla per a la reforma integral de l’educació a la ciutat que posava l’èmfasi en un ensenyament de qualitat, públic, gratuït, en català, laic, amb nens i nenes compartint les aules i valorant la feina dels mestres i pedagogs. El polític i defensor del moviment obrer, Francesc Layret, va ser-ne l'impulsor.
El projecte s’inspirava en les experiències de renovació pedagògica d’arreu del món a tombant de segle. Va tenir oposició per totes bandes: l’Església s'hi va oposar per la seva laïcitat; la Lliga, fidel als principis cristians, va abandonar la proposta junt amb els radicals anticatalanistes de Lerroux, que veien en l’ensenyament en català l’amenaça del domini de la burgesia catalana. El projecte va fracassar amb la Setmana Tràgica i l’assassinat del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, però va esdevenir un referent per als moviments educatius catalans posteriors. 
 
 
La iniciativa es va recuperar en el context de la Mancomunitat de Catalunya  i va tornar a retrocedir amb la dictadura de Primo de Rivera. Es va emprendre la renovació pedagògica durant la Segona República i amb la nova pedagogia revolucionària durant la Guerra Civil; va retrocedir amb la repressió del franquisme i la va recuperar en el tardofranquisme i en els moviments de renovació pedagògica de la primera democràcia.
L'espai expositiu concebut per Lluís Danés permet reviure tot allò que s’hi narra. En destaco el carrer estret i fosc del Raval del segle XIX, la Sala de Plens de l’Ajuntament on es pot seguir l'aferrissat debat del pressupost de 1908 i la reproducció d'una aula de l'època franquista engabiada.