31 de gener 2016

RÍNXOLS D'OR, AL POLIORAMA

Rínxols d'Or. Versió: Companyia Flic Flac Teatre
Direcció: Carla Lindstrom. Teatre Poliorama, Barcelona
Per a espectados més grans de 3 anys.

Versió força fidel del conte recollit per Charles Perrault. Tres óssos d'una família surten al bosc i s'entretenen passejant. Simultàniament, la tafanera Rínxols d'Or, també passeja pel bosc i, de sobte es posa a ploure.  No dubta a aixopluga-se a la caseta dels óssos. Els tècnics integrats a l'escenari fan de figures de quadres i manipulen quan cal uns pesats armaris multiús: bosc, finestra exterior, rebedor, cuina. A dins hi ha barrets, cadires, bols de sopa i llits de tres mides. La Rínxols d'Or ho remena tot, fins que s'adorm al llit petit i quan tornen els óssos... cametes ajudeu-me.   La moralitat: respectaré les coses dels altres, no entraré mai més a cap casa sense permís. Potser els espectadors de la generació dels que hi ha avui al teatre no caldrà que siguin okupes. 8/10


30 de gener 2016

'hISTÒRIA', A LA SALA BECKETT

hISTÒRIA. Autor:  Jan Vilanova Claudín
Direcció: Pau Roca. Sala Beckett, Barcelona
El dramaturg Jan Vilanova refà la història de Marc Bloch, un resistent antinazi d'origen jueu, que el 1944 va ser afusellat per la Gestapo,  a Lió. Ho fa a través d'un treball de recerca d'un estudiant d'Història, a instàncies del seu professor. Remarcable l'ambientació i les accions plenes de simbolisme dels personatges. A hISTÒRIA tot conflueix en un muntatge que parla de la pèrdua: en el pla col·lectiu (genocidi) i en el pla individual (pare). Tres interpretacions antològiques (en la nostra sessió: Miquel Gelabert, Vicky Luengo i Pau Roca), matisades i a to amb el que s'hi explica. Austeritat i nitidesa. 9/10


hISTÒRIA és el darrer espectacle que es podrà veure a la Sala Beckett, abans del cicle de lectures d'espectacles emblemàtics 'La Beckett està de mudances', dins al 20 d'abril. El següent espectacle inaugurarà la sala al Poblenou.


Vegeu-ne aquí més informació

28 de gener 2016

'UN TRAMVIA ANOMENAT DESIG', A LA SALA MUNTANER

Un tramvia anomenat desig, de Tennessee Williams. 
Versió i direcció: Oriol Tarrasón. Sala Muntaner
La companyia Les Antonietes posa en escena Un tramvia anomenat desig, de Tennessee Williams, amb només quatre intèrprets, en un escenari gairebé buit, només allò imprescindible. L'acció transcorre en un pis modest de Nova Orleans on arriba la Blanche, germana de la dona de la parella que hi viu. Han mort els pares i els avis després de malalties costoses, ha suportat la càrregasola i, finalment, ha hagut d'hipotecar la casa pairal i finalment se l'han quedada el banc acreedor. L'estada s'allarga i esclata en violència el cunyat i n'és la víctima Blanche i la germana i l'amic comú per extensió. Metàfores i simbolisme en l'escenografia i l'attrezzo. Vibrant. 8/10


27 de gener 2016

'INFÀMIA', A LA VILLARROEL

Infàmia. Autor i director: de Pere Riera
La Villarroel, Barcelona
El dramaturg Pere Riera (Canet de Mar, 1974) ens va deixar bocabadats amb Desclassificats (La Villarroel, 2011) i, sobretot, amb Barcelona (Teatre Nacional, 2013), i ara ens torna a emocionar amb Infàmia, un altre text dramàtic d'alta volada. A les tres obres hi trobem Emma Vilarasau defensant els personatges protagonistes. A l'escenari de La Villarroel, l'autor dirigeix quatre intèrprets: dos que mostren una vegada més la seva maduresa interpretativa (Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas),  una jove actriu bregada (Anna Moliner)  i un actor promesa (Francesc Ferrer).  Fan teatre dins el teatre (assagen uns passatges de l'Ofèlia de Hamlet) i parlen de teatre, de les misèries de la professió. Saben de què parlen, són les paraules de Riera, però es nota per les vibracions que ens arriben que els quatre les senten com a seves. I, si no, versemblança: teatre. El teatre, diu Pere Riera, és 'l'ofici d'enganyar-nos a tots, pel preu d'una entrada'.  10/10




EL RETRAT A LA COL·LECCIÓ FOTO COLECTANIA


La Fundació Foto Colectania presenta l'exposició Cara a cara, una mostra de més de cent obres de quaranta-vuit fotògrafs, algunes de les quals hem vist publicades en revistes. Hi trobem tant retrats d'estudi com fotografies que capten l'espontaneïtat dels personatges retratats.  Cada fotògraf s'apropa al seu objectiu des de perspectives particulars, així, el ventall de tipologies va des dels que en busquen la complicitat fins als que en radiografien allò que no volen mostrar. En aquest sentit hi ha també en cada retrat la mirada de l'altra banda, la mirada implicada del fotògraf.

Exposició oberta fins al 13 de febrer

'CARAGIRATS', NARRACIONS A L'ESCENA DE CAPELLADES

La cita:
Teatre de La Lliga (c/ del Pilar, 13 - Capellades) 
Dissabte, 30 de gener, a les 21:00 h

Catorze actors i actrius del Grup Teatral del Casal Familiar Recreatiu de Manresa, sota la direcció de Fina Tàpies, posaran en escena sis històries escrites per narradors de la Catalunya Central, entre les quals 'Sex o no sex', de l'amic capelladí Joan Pinyol. 
No hi podem assistir, però augurem èxit de públic a aquest teatre de proximitat.

26 de gener 2016

'ANNA KARENINA', AL VERSUS TEATRE

Anna Karenina. Autor: Lev Tolstoi
Versió i direcció: Ivan Padilla
Versus Teatre, Barcelona
Andreu Nin va traduir Anna Karenina de Tostoi (publicada el 1877) directament del rus el 1933. Edicions Proa la va reeditar el 1967 i Edicions 62, el 2014. Anna Karenina descobreix l'amor i el vol viure amb passió, encara que hagi de deixar el fill. Aquesta és la tragèdia ja que ho aposta tot en aquest amor i l'hi exigeix tot, també. Els sentiments són universals i Anna Karenina, escrita fa més d'un segle ambientada a Moscou, es manté contemporània. En aquesta posada en escena, encarnen els personatges l'actriu protagonista Lara Díez, els actors Dani Ledesma (el marit)  i el mateix director, Ivan Padilla (l'amant), acompanyats de subratllats musicals en directe de Cels Campos, al piano. Espectacle de petit format, ben interpretat, agraït. 9/10

25 de gener 2016

XAVIER GOSÉ, AL MUSEU NACIONAL D'ART DE CATALUNYA


Dec la descoberta de l'obra de l'il·lustrador Xavier Gosé (Alcalá de Henares, 1876 - Lleida, 1915) al Museu Nacional d'Art de Catalunya. El MNAC reivindica amb l'exposició Xavier Gosé, il·lustrador de la modernitat aquest artista internacional que havia quedat desplaçat del cànom per raons accidentals.
Lleidatà, nascut a Alcalà d'Henares per la feina del pare, va estudiar a Barcelona, va desenvolupar-se com a il·lustrador en els ambients elegants de la moda del París d'abans de la primera guerra mundial. En el centenari de la mort el MNAC li ret homenatge amb aquesta exposició retrospectiva de gran format —300 peces— d'obres que procedeixen del Museu d'Art Jaume Morera de Lleida, de galeries diverses i de col·leccions particulars.
S'hi pot recórrer la seva trajectòria que va des de les il·lustracions tant dels ambients proletaris del Paral·lel com els de la burgesia del Liceu. Continua amb la crònica apassionada del París de principis del segle XX.  Cronista de la vida a les cafeteries populars, però també la mirada burlesca projectada en treballs publicats a la premsa satírica parisenca, la ironia de les postures elegants dels models d'empreses de moda per a les quals il·lustrava. Va confeccionar el vestuari de l'òpera Pepita Jiménez, d'Isaac Albéniz. Si tenim en compte que va morir als trenta-nou anys, impressiona la qualitat i quantitat de publicacions, d'obra gràfica, de dibuixos i de pintures que ens ha llegat.

Exposició oberta fins al 20 de març
 

24 de gener 2016

EL MINUTO DEL PAYASO, AL TEATRE LLIURE

El minuto del payaso. Autor: José Ramón Fernández.
Direcció: Fernando Soto. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona
No tothom riu del mateix, és cert. Em mirava els espectadors que m'envoltaven i la majoria s'enriolaven en cada acció de Luis Bermejo, l'interpret d'El minuto del Payaso. El monòleg signat per José Ramón Fernández és d'un pallasso de circ que, mentre espera que li toqui el torn d'actuar, refà fragments de la seva biografia, es mostra rancuniós amb el gremi, diu que no li agrada anar darrere d'un determinat número...  ¿A qui s'adreça? Estaria bé que no creués la quarta paret, que tot el que diu fos un pensament en veu alta i que no demostrés que té espectadors davant. Aleshores seria creïble i potser fins i tot em faria gràcia fer de voyeur de certes accions privades. Tots en fem de rucades, parlem en veu alta  i fem gestos que no faríem si no sabéssim que estem sols. Però, ai, en travessar la quarta paret... trampa i cartró. «Papapancho!», surto sense trobar el minut del pallasso. 7/10



LES DONES EL 2016: FEINA FETA, FEINA PER FER

La cita:
Casal de les dones - Reus
Dimarts, 26 de gener, a les 19:00 h. 


El col·lectiu reusenc «Les Teixidores» —que es defineix com a 'grup informal obert de dones d'esquerres'—  organitza la xerrada-conversa  Les dones el 2016: feina feta, feina per fer, a partir de les reflexions i l'anàlisi del context que en farà Marta Selva, ponent experimentada  en el treball amb les dones, cosa que li ha permès escriure i actuar des del punt de vista de l'educació, el periodisme i la cultura audiovisual.

Ens interessa la política com a mitjà per canviar el món on vivim. Creiem en el valor de teixir complicitats i relacions personals al voltant d’una xerrada, d’una conversa tranquil·la, de l’oportunitat d’aprendre coses noves i compartir les que coneixem. Reivindiquem la memòria d’aquelles dones reusenques que van treballar als telers de les sederes i, fa un segle, amb la feina de les seves mans van contribuir a una de les etapes d’esplendor econòmic, social i cultural de Reus.​
Montserrat Flores, de «Les Teixidores»


23 de gener 2016

LAIA MARULL INTERPRETA 'LA LLISTA'

La llista. Autora: Jennifer Tremblay. Traducció: Cristina Genebat. 
  Direcció: Allegra Fulton. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona
A l'Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuïc, Laia Marull mostra la seva maduresa interpretativa  amb el monòleg  La llista. Marull va debutar joveníssima al Palau d'Agricultura entre enderrocs i pols vella d'un Teatre Lliure en construcció,  amb Roberto Zucco dirigit per Lluís Pasqual. Després ha triomfat al cinema i ara la retrobem vital en el personatge circumspecte i obsessiu d'una dona que ha perdut l'amiga i se sent culpable de la seva mort.  Amaga la depressió darrere d'una llista de feines que va ajornant, però que sap que ha de fer necessàriament. ¿I la poma de l'attrezzo? No crec que hi sigui per casualitat. Hi hem d'entendre el desig sexual que el text no explicita. 8/10



ELS TRES TOMBS, DESFILADA DE CARROS I CARRUATGES

El barri de Sant Antoni celebra la diada del patró dels gremis dels carreters, dels cotxers, dels traginers i dels llogaters de mules. Surten en cavalcada carros, carretes i carruatges que van ser actuals fa una setantena d'anys: el carro de la brossa, el dels morts, carretes de transport de mercaderies, berlines i carruatges pel transport de viatgers...
L'artesà Àngel Giménez de Duesaigües (Baix Camp) n'ha fet el seu particular homenatge en record d'aquests vehicles. Exposició al seu taller.
Vegeu l'apunt: http://pontdenseula.blogspot.com.es/2015/06/angel-gimenez-artesa-popular-de.html


22 de gener 2016

MARIA ROSA, AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Maria Rosa. Autor: Àngel Guimerà. Versió: Carlota Subirós. 
Direcció: Carlota Subirós. TNC, Sala Petita
Ara sí que Carlota Subirós s'ha llegit Maria Rosa d'Àngel Guimerà. I molt ben llegida. Ho dic perquè en la presentació de temporada del Teatre Nacional va confessar que no se l'havia llegida, quan  Xavier Albertí, director del teatre, li va encarregar la direcció de l'obra.  L'ha llegida en profunditat i n'ha demostrat la vigència: la Maria Rosa  (Mar del Hoyo,  continguda i creïble) és víctima de les seva decisió, no pas una dona enganyada per Marçal (dúctil, vigorós Borja Espinosa), l'home que es feia dir amic del seu marit. Visualment tot juga a favor de l'actualització del drama de Guimerà. I quan el text parla del valor de les coses de fa cent vint anys no ens immutem, perquè ja som dins de la història. Estem seduïts pel sentit, de la mateixa manera que en múltiples versions d'obres shakespeariaens, quan un personatge parla de batre's i el vestuari desmenteix l'època.   Hem vist una versió valenta,  revisitada amb rigor, polida i entenedora per les generacions que no en tingui els referents.  Una joia rara. 10/10

21 de gener 2016

LA REVISTA (Pausa.) EN SUPORT DIGITAL


(Pausa.) Quadern de teatre contemporani. 
Sala Beckett. Obrador Internacional de Dramatúrgia.

Disponibles els articles de les revistes 34, 35, 36 i 37


VIATGE AL CENTRE DE LA TERRA, DE ROSELAND MUSICAL

Viatge al centre de la Terra (s.XXI). Dramatúrgia: Manuel Veiga. 
Vídeos: Franc Aleu i Martina Ampuero. Sant Andreu Teatre, Barcelona
Espectacle per a més grans de 4 anys.

Versió lliure de la novel·la de Jules Verne. Dues noies busquen l'avi al centre de la Terra i les acompanya un guia que coneix els topants. Darrere d'un vel on es projecta un muntatge audiovisual, els tres personatges fan aquest recorregut trepidant, fent coincidir les oníriques composicions digitals elaborades per Franc Aleu, amb moviments que ha dirigit la coreògrafa Anna Plana. N'he sortit aclaparada pel moviment insistent dels ballarins i pels vídeos que presentaven imatges a una tal velocitat que no m'han permès retenir-ne gaires a la memòria. En canvi, els menuts que m'envoltaven s'hi sentien molt a gust, si faig cas de l'atenció que prestaven al que s'esdevenia a l'escenari i la passió amb què s'han llençat a aplaudir al final. Han quedat ben parats, quan han sortir de darrere del vel els tres ballarins. Estic segura que es pensaven que eren al cinema. 8/10

 

20 de gener 2016

'XARNEGOS', A L'ALMERIA TEATRE

Xarnegos. Autor i director: Marc González de la Varga 
 Almeria Teatre, Barcelona
El dramaturg Marc Gonzàlez de la Varga ha revisitat el concepte del terme popular 'xarnego'. El format que ha triat l'autor per explicar per què algú és d'on vol ser, són unes sessions de psicodrama. Tot i que és una obra coral i hi ha diversos fils argumentals protagonitzats per cada inscrit a les sessions, en destaca el d'un home que, segons la seva filla (fantàstica Roser Batalla) necessita teràpia per convèncer-lo que ell no és català.  ¿Quina és la identitat nacional de cadascú? ¿Què la defineix? Surten els tòpics d'ara mateix. ¿Qui inculca idees sobiranistes als ciutadans incultes? Però els arguments no són polítics, sinó sentimentals i afecten la identitat personal de cadascú. La filla mateixa els troba i són definitius per comprendre el pare. El pare és català perquè s'hi sent, perquè forma part d'aquest país complex i vol continuar fornant-ne part. L'espectacle Xarnegos aconsegueix fer en cada funció una versemblant teràpia col·lectiva. 10/10



19 de gener 2016

30 ELEFANTS SOTA UN PARAIGUA, ESPECTACLE PER A NADONS

Cicle «Babies al CCCB», espectacles per a infants de 0 a 5 anys

30 elefants sota un paraigua. Narració: Albert Vilà
Centre Cultura Contemporània de Barcelona


30 elefants sota un paraigua és el primer espectacle d'enguany del cicle «Babies al CCCB». Les accions dramàtiques es desenvolupen a terra, al mateix nivell que els primeríssims espectadors que seuen a les faldes dels pares. En cada nova sessió del cicle em confirmen que l'espectacle és a la quarta paret, en aquest cas trencada, repetidament, per espontanis que han envaït l'espai de l'actriu i ballarina Eva Vilamitjana. El text en off no fa cap concessió als espectadors d'un o dos anys, no l'entenem ni els adults, però sona bé i deu dir alguna cosa, pensem, mentre els llums i la música ens embolcallen suaument. Potser en algun lloc hi ha mariners que expliquen històries d'un país llunyà on hi ha trenta elefants, i plou molt i és per això que s'obren els paraigües i moltes ombrel·les. Ni un plor durant la mitja hora que dura l'espectacle. Hipnosi col·lectiva. 9/10

'LES ROIS FAINÉANTS', EN (QUASI) FRANCÈS

Les rois fainéants. Creació: Companyia Cocotte.  
Direcció: Joan Cusó. La Seca Espai Brossa, Barcelona
La Compayia Cocotte, nascuda a partir d'un taller a l'Institut del Teatre, s'estrena amb l'espectacle Les rois fainéants. Clara Algaba, Lucas Escobedo, Berta Graells, Raquel Molano, Borja Nieto i Pino Steiner, sis intèrprets que combinen teatre de gest i teatre d'objectes sota un títol que pot confondre, fins que no sabem que l'acció transcorre en una suposada fàbrica de la Dordonya. La rutina dels treballadors es veu alterada per l'anunci que l'edifici serà enderrocat.  Espectacle tendre i poètic, en (aproximadament) francès. 10/10


18 de gener 2016

'SEMBLA QUE RIGUI', MONÒLEG A CÀRREC DE MONT PLANS

Sembla que rigui. Autors: Òscar Constantí i Mont Plans. 
Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona
Si hi ha una actriu catalana que sembla que no interpreti, sinó que sigui el mateix personatge és Mont Plans. Ara l'actriu representa a la intimitat de la Sala Leopoldo Fregoli una dona centenària que surt del taüt i es presenta davant del públic —constituït en jurat— per sol·licitar la preceptiva entrada a l'altre món. Parla de la mort, de les morts. Repassa la seva vida, des del naixement el 1914 a la funerària dels pares fins a l'actualitat a la residència amb la memòria espatllada per l'Alzheimer. Aquest personatge fràgil i valent és un testimoni del seu temps que explica amb tendresa el primer amor, la viudetat, el segon casament, els sentiments de mare, els alts i baixos de l'economia familiar, les renúncies, les emocions viscudes i la història que li provoca la tragèdia personal, mentre remou la memòria col·lectiva. Sap que ens té a les seves mans, ens fa somriure i ens provoca la rialla i, de sobte, ens trobem plorant, sense adonar-nos en quin moment ha fet la transició d'un motiu i d'un to a un altre. Signen aquest monòleg brillant l'actriu i Òscar Constantí i l'amaneixen amb apunts musicals del país. Una joia rara. 10/10



MANU GUIX POSA MÚSICA A 'ELS TRES PORQUETS'

Els tres porquets. Versió: Roser Contreras. Música: Manu Guix
Direcció: Roser Contreras i Julià Farràs. Teatre Regina, Barcelona
Per a espectadors més grans de 3 anys

Un cop més, la companyia Dreams Teatre ofereix una creació destinada a infants, amb el segell de qualitat, tant pel que fa a la música original (Manu Guix), les interpretacions de cançons i textos com a la part visual de la posada en escena. El concepte i la moralitat del conte en surten afavorits amb un afegit interessant: en el seu recorregut pel bosc, els tres porquets,  troben personatges d'altres contes que fan avançar l'acció, com ara la Caputxeta, la madrastra de la Blancaneu i el príncep de la Ventafocs. I també,  uns venedors de casetes que els n'endossen una de palla, una altra de fusta i una tercera de maons per resguardar-se del llop. Petits i adults hem sortit cantant del Regina. Bon senyal. 8/10

 

16 de gener 2016

40 ANYS DEL CONCERT «BARCELONA, GENER 1976» DE LLUÍS LLACH


El gener del 1976, el cantant Lluís Llach tornava a Barcelona després de l'exili amb un concert emblemàtic que va oferir (dies 15-16-17) al Palau d'Esports de Barcelona i que va ser enregistrat en el disc «Barcelona, Gener 1976».

15 de gener 2016

RONDA NAVAL SOTA LA BOIRA, DE PERE CALDERS

Ronda naval sota la boira. Dramatúrgia: Maria Canelles
i Adrià Aubert, a partir de la novel·la homònima de Pere Calders.
Direcció: Adrià Aubert. El Maldà, Barcelona
La Companyia Els Pirates Teatre posa dreta a l'escenari del Maldà la novel·la Ronda nadal sota la boira de Pere Calders. Una tria valenta i amb bon resultat final per explicar l'imminent naufragi del transatlàntic Panoràmic, per mitjà de les diferents veus del dietari d'un passatger. El comandant pren la decisió d'enfonsar la tripulació i el passatge amb tots els honors, amb banda musical i simulacre inclosos. Les potències mundials intenten salvar el vaixell i compliquen encara més la situació. Amb tot aquest material i el llenguatge caldersià en surt una versió en clau de comèdia brodada per una galeria amplíssima de personatges, a càrrec de Laura Aubert, Eduard Autonell, Bernat Cot, Núria Cuyàs, Xavier Frau, Laura Pau / Núria Deulofeu, Lluna Pindado. Un espectacle lúdic que posa llum a la novel·la i ens fa somriure de la malícia que conté. 8/10





14 de gener 2016

JOSEP-LLUÍS SOTORRA ANTOLOGAT PER 'EL TROLE'

 El grup de teatre El Trole oferirà una lectura dramatitzada 
de textos poètics, dramàtics,  narratius i d'opinió 
de l'autor reusenc Josep-Lluís Sotorra. 


Vegeu al blog «Ara que hi penso» els apunts: 
i
"Entre lligalls de diaris", de Josep-Lluís Sotorra, 
dins Bibliorelats a Arola Editors-Reusenques de Lletres
 
La cita:
Sala Santa Llúcia (Raval de Robuster, 34 Reus)
15 de gener, a les 20:15 h

13 de gener 2016

ACTIVITATS A PARTIR DE LA NOVEL·LA 'UN RIU QUE CREIX DE NIT'

Cliqueu la imatge per descarregar el pdf de les activitats
Comencem l'any amb energia lectora, amb dues iniciatives que tenen com a base la novel·la Un riu que creix de nit (descarregueu-lo aquí en suport digital). D'una banda, el filòleg reusenc Biel Berrer, ha elaborat, a partir de fragments del llibre, diverses activitats per comprendre, interpretar i valorar el textos, a més d'exercicis de llengua. Són activitats per a l'avaluació final de la unitat didàctica o bloc 5 de Llengua Catalana i Literatura de primer curs d'ESO, segons el projecte curricular i el llibre de l'alumne que ha desenvolupat i editat Barcanova. D'aquesta manera, l'editorial ofereix al professorat un generador d'activitats d'avaluació aleatòries o exàmens o controls d'acord amb els objectius i els criteris d'avaluació que podeu veure al començament de la unitat didàctica.

De l'altra banda, els nois i noies del Club de Lectura de l'Ateneu de Duesaigües —amb el regal de la lectura en veu alta de Montserrat Francisco Rabascall—, estan fent la interpretació de la novel·la amb rutes pels espais on transcorre l'acció. 

Gràcies, Biel, gràcies Montse.

Descarregueu el llibre en pdf aquí

O bé llegiu-lo en línia:



12 de gener 2016

HEMEROTECA DE «LA SALOQUIA», DE 1989 FINS ARA

Cliqueu a imatge per accedir a les crítiques
L'hemeroteca de «La Saloquia» guarda les crítiques de literatura infantil i juvenil que l'escriptor Andreu Sotorra ha publicat en la llarga etapa  que va començar el 1989 al Setmanari El Temps i el Suplement de Cultura del diari AVUI, i que després va ampliar a la revista Time Out Barcelona o a la revista digital Cornabou i en d'altres mitjans com els Clips radiofònics a Catalunya Ràdio o a Ràdio Estel, o en suports digitals, com la revista «Clip de Teatre».

Sotorra es defineix com a divulgador de la literatura dels altres. Reivindica la llibertat d'equivocar-se tant quan escriu obra de creació com quan llegeix l'obra d'algú altre i la difon en un comentari crític.
Assegura  que no té cap contracte signat com a crític, però sí que té un compromís personal com a autor.

La crítica li ha aportat una visió més aviat poc romàntica del món editorial. Ha tingut accés a informació privilegiada del sector que li ha fet perdre la innocència. Flaira d'una hora estant els textos fets en sèrie per acontentar els comercials, les edicions barroeres, els contes mediocres que a partir d'una anècdota s'allargassen com un xiclet... Es manifesta obertament en contra dels llibres amb argument trivial i amb trama poc elaborada. Tot i així no deixa d'emocionar-se amb àlbums ben acabats, s'embadaleix amb les il·lustracions, mostra el gust pel text ben arrodonit, tant pel que fa a l'estil com al desenvolupament del tema, i, en fi, valora els textos literaris ja siguin narratius, poètics o dramàtics publicats en col·leccions per a infants i joves que no fan caure la cara de vergonya als adults.

Andreu Sotorra és un crític ben documentat i argumentatiu.  Creïble, a base de demostrar que no protegeix ningú (parlo des de l'experiència). Ha fet crítiques ferotges amb tanta delicadesa que estic segura que els autors i els editors se les han preses —atesos els múltiples agraïments amb què ho han manifestat—com una raspallada. 
Andreu Sotorra. Primera crítica al Suplement del diari
«Avui», 9-7-1989
Ha digitalitzat les crítiques que ha publicat en suport paper, i ara les podem retrobar a La Saloquia, la primera de les quals va ser al Suplement de Cultura del diari «Avui»:  El solar de les rates, de Joaquim Carbó, il·lustrat per Victòria Tubau, editat per Editorial Pirene. Continuaria amb l'extensa nòmina d'escriptors i il·lustradors que, per primera vegada, veien els seus retrats i les seves il·lustracions publicats a la premsa escrita.

El 1989 Sotorra es va trobar sense tradició pel que fa a la crítica de literatura per a infants i joves. Els escadussers articles que comentaven llibres a la premsa general feien la gara-gara manyaga als menuts, que, òbviament, no els llegien. Andreu Sotorra no va dubtar a qui s'adreçava des del primer comentari. Els receptors havien de ser els adults mediadors que tenen a la seva mà recomanar o adquirir un llibre per als infants. I una altra novetat, ho fa des dels valors estètics i literaris per sobre dels didàctics.

Fa crítica des la humilitat d'un lector que analitza llibres des de la premsa escrita. Eclèctic en la tria d'autors i de temes, seguint el gruix de novetats editorials que els prescriptors escolars i els altres adults no tenen a l'abast de llegir. Per això es troba amb diversitat de textos, clàssics i contemporanis, diversitat de gèneres i d'experimentació formal.

El professorat no tenia altra guia que la publicitat editorial, però Andreu Sotorra no s'adreça exclusivament a l'àmbit escolar. Els seus comentaris faciliten informació sobre el corpus d'actualitat literària tant a professionals de l'ensenyament, com a responsables de les seccions infantils a les biblioteques, a les famílies sense formació específica en lectura infantil o a monitors de punts de lectura a les piscines, posem per cas. Funció que continua fent des de l'àmbit digital, del qual és autor pioner aquí.
Cliqueu la imatge per descarregar
el Suplement de novetats tardor 2015
Sovint fa connexions entre l'obra comentada i altres textos, la posa en relació amb les adaptacions cinematogràfiques, amb la música, amb obres de teatre, amb exposicions d'art i amb l'actualitat, amb la resta de l'obra de l'autor comentat o amb la d'altres autors. Vegeu, per exemple, els articles d'actualitat i la selecció de novetats a la crítica núm. 967, Suplement de tardor: Les balances del temps. 20 anys sense Ovidi Montllor. «La cançó de les balances». La literatura concentra més del 50% de la producció editorial catalana. Un «Patufet» en clau de cabaret. Tria de novetats tardor 2015. (Revista Digital CORNABOU, 20 novembre 2015)

Un recull d'un miler de ressenyes, uns quatre mil títols seleccionats amb criteri de qualitat i adequació al lector i analitzades amb rigor. Reflexions, en veu alta, dels encerts i dels desajustos de les traduccions, de les deficiències editorials en cada moment. Impressionant. No m'estranya que el 2007 el Consell Català Llibre per a Infants i Joves, constituït el 1982, atorgués a Andreu Sotorra el Premi Trajectòria pel conjunt de l'obra crítica literària.

El crític literari Andreu Sotorra, a casa, fa oposicions al Premi d'Invasor i Colonitzador d'Espais Familiars.

Andreu Sotorra. Llibres pendents de llegir i ressenyar
 

11 de gener 2016

DELÍCIES D'ALÍCIA, A LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

La cita:
Universitat de Barcelona
Jornada a l'Aula Magna: dijous, 14 de gener
Exposició a la Biblioteca de Lletres: del 14 de gener al 12 de febrer 


09 de gener 2016

MONTSERRAT GUDIOL, IN MEMORIAM


La pintora Montserrat Gudiol en deixava el dia de Nadal. Ens queda una obra impressionant, olis i dibuixos de persones que emergeixen dels suports. Ens queden els retrats de la por dels desheretats, criatures que concentren el dolor i el fred en l'expressió i el gest. Em commouen els treballs on descriu amb delicada tendresa la misèria i d'angoixa silenciosa dels protagonistes. Gudiol em deixa molts personatges per abraçar.

Vegeu galeria d'imatges



08 de gener 2016

'SUGAR' (NINGÚ NO ÉS PERFECTE), AL TGB

Sugar. Basat en Some Like It Hot aka  de B. Wilder i I.A.L. Diamond
Llibret: Peter Stone. Lletres: Bob Merrill. Música: Jule Styne
Traducció i adaptació de les cançons: Roser Batalla i Roger Peña
Direcció: Pau Doz.  Teatre Gaudí Barcelona
A la retina del musical Sugar els espectadors hi portem Con faldas y a lo loco / Ningú no és perfecte, Marilyn Monroe, Jack Lemmon i Tony Curtis. És un espectacle de gran format emmarcat en un espai petit (Teatre Gaudí Barcelona) que el director ha aprofitat de tal manera que suggereix amplificació, fins on ens arribi la imaginació, amb sortides pels quatre costats de les grades. I allà hi ha la reproducció a petita escala del món de l'hampa de Chicago de l'època de la Llei Seca. I allà hi ha la Sugar, la protagonista, interpretada per Bealia Guerra, que ens fa oblidar des de la primera escena Marilyn Monroe. I Oriol Burés i Lluís Canet, en la nostra sessió, que li fan costat i es fan estimar com el Jack i el Tony més coneguts. I músics en directe i tota la companyia que interpreten i ballen fantàsticament bé.  Roser Batalla i Roger Peña parteixen d'un guió molt ben construït, però és just remarcar l'eficàcia de la traducció dels diàlegs i l'adaptació de les cançons. Brillant. 10/10

07 de gener 2016

FABIÁN AZUL, FOTÒGRAF MISSATGER


Autoretrat. © Fabián Azul
Fabián Azul (Fabián Acidres Pons, Reus 1977) és fotògraf. El pseudònim simplifica el cognom d'aquest artista de la llum i l'acosta al color que més l'inspira. La fotografia és una forma d'expressió d'aquest autodidacta que no va planejar ser fotògraf, tot i que ara forma part de la seva vida fins al punt que li costa distingir que és feina i què és plaer. Diu que, en fer una fotografia sense pressa, la vida li flueix amb tota la seva puresa.

És un artesà romàntic que revela les seves fotografies, com una part importat del procés fotogràfic. També revela les fotografies digitals, que edita en allò més bàsic, «amb l’objectiu de donar la intensitat o suavitat que cada imatge em demana, per tal d’expressar allò que m’interessa en cada moment».

Sons de boira (Vegeu prosa poètica a «Punt i a cap»).
© Fabián Azul
Excel·leix en el blanc i negre. És en els treballs en blanc i negre on troba l'essència. Admet que el color és inherent a les coses del món que ens envolta, i l'empra en una paleta equilibrada, visualment simfònica, que no distregui l'atenció.
¿Per què Fabián Azul és un fotògraf singular?  La fotografia no existeix abans de fer-la. Aquesta obvietat és també aplicable al fet que cada fotògraf projecta una mirada diferent sobre un mateix objecte. Allò que el fa diferent és com s'implica en cada treball: «Intento involucrar-m'hi tant com puc, entendre què vol dir la situació en la qual em trobo o què té dins la persona que retrato».

Xiquets de Reus. © Fabián Azul
Explica així la narrativitat que conté cada fotografia: «Si capto la cara desencaixada d’un casteller que plora i crida d’alegria, ell es converteix, sense saber-ho, en protagonista, guionista, nus i desenllaç, en una història que no necessita cap mena d’explicació ni peu de foto. Amb això vull dir que, com a fotògraf, només sóc responsable de les imatges fins a cert punt. Només en sóc un missatger».

Tardor. © Fabián Azul
Sempre hi ha un toc poètic en les fotografies de Fabián Azul. Imprimeix un estil propi en els seus treballs, ja siguin periodístics, de reportatges socials, de moda, de retrats o d'espectacles. Li agrada compartir emocions i sentiments i es nota que empatitza amb les persones o el paisatge que capta en imatges. Diu que es deixa endur, que «cada persona o lloc i cada persona depenent del lloc on estem, la situació em demana anar en una direcció o en una altra. El meu estat anímic i el de la persona retratada, farà que anem per un camí o per un altre».

Es planteja els retrats com un treball en equip, ho explica així:
«En un retrat, busco allò de la persona que no et mostra en un primer moment ni a tothom. Busco el que hi ha sota la pell, més enllà de la mirada, ni tan sols necessito que la persona em miri o que els ulls apareguin a la imatge, per llegir la persona. En molts dels meus retrats, els ulls són a la foscor o tancats. De vegades una persona diu més en el silenci. Sempre hi ha una part de mi en cada retrat. És una simbiosi».

Sopa de Cabra. ©Fabián Azul
Ha fotografiat artistes i espectacles. Ha fet fotos per discos i videoclips per a alguns músics que admira des de petit, cosa que considera un privilegi que ha guanyat com a fotògraf  Per exemple, les fotografies i la portada per un disc de Vargas Blues Band; ha seguit el grup anglès The Brew en la gira per Catalunya. Ha conegut Gerard Quintana en la intimitat de casa seva i amb el músic Xarim Aresté, a qui ha fotografiat en diferents concerts tant en solitari com amb d'altres formacions.

També ha fet fotografia publicitària. Com a professional, deu ser satisfactori veure els treballs en aparadors o publicats en webs de moda. I és que Fabián Azul ha triat una professió que no sempre és fàcil, després que la realitat quotidiana l'ha fet  "deixar de lluitar contra la vida, intentant fer el que se  suposava que havia de fer". Confessa que no sap si la fotografia és un art, de la mateixa manera que el seu banquer no sap si ser fotògraf és una professió.

Intueixo en les paraules que m'ha fet arribar Fabián Azul la satisfacció per la quantitat i diversitat de treballs que ja pot mostrar, però el millor reconeixement de la feina ben feta és que els pugui ampliar i desenvolupar amb continuïtat. Que així sigui.

Contacte 
FABIAN AZUL FOTO-ART

Telèfon de l'estudi: 977327710
a/e: Azulfotoart@gmail.com


05 de gener 2016

PLA DE PROTECCIÓ PER A LA CARBONERIA


Aspecte actual de la façana de la casa Tarragó, amb finestres tapiades

L'edifici més antic del districte de l'Eixample, al barri de sant Antoni és la casa Tarragó (C/Urgell, 30),  edifici del 1864, que va signar el mestre d'obres Antoni Valls i Galí. Conegut com la Carboneria, pel magatzem i venda de carbó que hi va haver als baixos fins als anys cinquanta.
A partir d'ara formarà part del patrimoni de Barcelona, segons la modificació (27/11/2015) del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic de la Ciutat de Barcelona. Gràcies al treball de l'arquitecte Enric Granell, professor d'Història de l'Arquitectura de Etsab - Universitat Politècnica de Catalunya, per mitjà d'aquest pla es protegeixen les façanes originals i la configuració exterior de l'edifici.
La casa Tarragó és més popular per les okupacions reiterades i pels espectaculars grafits de la façana que no pas pel valor patrimonial de la seva antiguitat.


Casa Tarragó. Grafit a la façana, 2009
El 2009, un grup de grafiters que es va establir a la casa Tarragó va pintar un espectacular grafit  en blanc i negre a la façana. L'obra col·lectiva representava les arrels d'un arbre sense vida.

Casa Tarragó, grafit a la façana, 2013
El 2013 uns artistes grafiters penjats amb cordes i lligats amb arnesos van pintar un globus aerostàtic, amb la cistella feta de draps, al balcó del primer pis, al voltant del qual i com a ornamentació hi van incloure referents anarquistes i de l'univers fantàstic.


Tot el que ens cal és ràbia. D'aquí neixen les idees.
JEAN GENET

04 de gener 2016

UBÚadella, A L'ALMERIA TEATRE

UBÚadella. Dramatúrgia i direcció: Víctor Àlvaro
Almeria Teatre, Barcelona
L'obra teatral que el 1896 va escriure Alfred Jarry, Ubú roi, va ser versionada per Albert Boadella amb la companyia dels Joglars i estrenada al Teatre Lliure de Gràcia el 1981. Hi va incloure referents a la política del moment, però no tants com en la versió de 2001 (Ubú President o els últims dies de Pompeia), on s'esplaiava a caricaturitzar Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya.
Ara,  la Companyia Gataro, amb Víctor Àlvaro  al capdavant, en fan una versió on parodien Albert Boadella. El protagonista, UBÚadella, és un rei-bufó que viu a Ibèria i es disposa a invadir Polònia, empès per la seva dona. El text, interpretat en una hora justa, demana ser escoltat frase a frase,  per tal d'assaborir el treball minuciós de referents que conté. Referents de la verborrea pública del personatge caricaturitzat, però també connexions culturals i polítiques. Gràcies, per la valentia de posar dret UBÚadella, Víctor Àlvaro, Frank Capdet, Gemma Deusedas, Savina Figueras i Tono Saló. La memòria històrica s'actualitza amb aquest espectacle a l'Almeria Teatre. 9/10





02 de gener 2016

EXPOSICIÓ 'DIBUIXAR VERSALLES', AL CAIXAFORUM


Dibuixar Versalles és una exposició que enganya de tal manera que recularíem després d'una mirada panoràmica a la sala. Si continuem el recorregut,  la selecció del centenar de peces del pintor francès Charles Le Brun (1619-1690) descobriran què amaguen i ens sorprendran.
Le Brun va ser el primer pintor del rei Lluís XIV durant trenta anys. Va ser el responsable de planificar les decoracions murals del Palau de Versalles, on s'havia traslladat la cort el 1682. Hi veurem 30 dels cartrons de grans dimensions que va fer com a dibuixos preparatoris per a la Galeria dels Miralls, sens dubte la seva gran obra, i de l'Escala dels Ambaixadors, destruïda el 1752. Pertanyen al fons del Museu de Louvre, s'exposen al públic per primera vegada des del segle XVII i la majoria procedeixen del taller de l'artista, als hereus del qual van ser requisats i integrats a les col·leccions reials.

 
La mostra permet aprofundir en el mètode de treball de Le Brun, i de conèixer de forma didàctica les diverses tècniques per a la pintura mural (vegeu en la imatge en contrallum el puntejat amb que es passava el dibuix original a l'espai definitiu), i el procés de restauració d'un dels cartrons.

Exposició oberta fins al 14 de febrer 

Visita virtual: