21 de juny 2021

A L'ENTORN DE 'LLEBARIA GRAU, ENTRE EL SERÈ I EL GARBÍ'

* Llegiu el llibre en edició digital:
o bé
 
 
Llebaria Grau, entre el serè i el garbí és un recull de trenta aquarel·les de Bartomeu Llebaria Grau (Barcelona, 1929, Duesaigües, 2019), acompanyades de textos del mateix artista i de Miquel Accensi, Pol Bravo Llebaria, Maria Brull Pujol, Montserrat García, Bartomeu Llebaria, Anna Llebaria, Carla Llebaria González, Carles Nogués, Lena Paüls, Queta Sedó, Anna Maria Vallvey i Francesc Vergés. Pròleg: Anna Llebaria Enrich.
Aquarel·les de paisatges figuratius, sobretot del Baix Camp i entorns, plasmats amb dibuix sòlid, pintats amb paleta de llum de seda que comuniquen una síntesi de la memòria col·lectiva.  L'artista es fa testimoni bategant del pas del temps sobre el paisatge i ens el retorna interpretat amb la intemporalitat de l'art.  
Bartomeu Llebaria no pertanyia a la generació digital, però crec que li entusiasmaria la idea que la seva obra es donés a conèixer al món per mitjà de la tecnologia.

HEMEROTECA:
* Bartomeu Llebaria Grau. Viquipèdia, l'enciclòpedia lliure.
* Lena Paüls: Nadala 'Flors blaves', de Bartomeu Llebaria. Blog «Pont d'Enseula, 20-12-2020
* Reusenques de Lletres: Paisatges i emoció contra l'oblit. 1-9-2020
* Sílvia Fornós: Llebaria Grau, paisajes y emoción contra el olvido, «Diari de Tarragona», 30-8-2020
* Jordi Bravo: Serà el destí rodar i rodar? Blog 'En lo cotidiano', 3-8-2020
* Lena Paüls: Llebaria Grau, el paradís assossegat. Blog «Punt i a cap», 27-7-2020
* Lena Paüls: Llebaria Grau, entre el serè i el garbí. Blog «Pont d'Enseula, 27-7-2020
* Vídeo Booktrailer
* Lena Paüls: El camí obac. Prosa poètica al blog «Punt i a cap», 26-7-2020
* Lena Paüls: Flors a desdir. Prosa poètica al llog «Punt i a cap», 25-7-2020

Booktrailer:
 

20 de juny 2021

LA MEDALLA EN L'OBRA DE RAMON FERRAN

Ramon Ferran (Reus, 1927-2015)
El llibre La medalla en l’obra de Ramon Ferran, de  Rossend Casanova i Mandri, és un treball imprescindible per conèixer la producció medallística, —426 medalles catalogades— de l'escultor medallista més prolífic de tots els temps a Catalunya. Un llibre de referència per als estudiosos de l'obra de l'artista i de la medallística en general. D'altra banda, als  nombrosos col·leccionistes de les seves medalles, medallons, plaques i plaquetes, com el barceloní Miquel Carreté, els permetrà tenir, per fi,  documentada cada peça amb la descripció numismàtica.
L'autor, Rossend Casanova (Barcelona, 1970), és especialista en medallística contemporània i president de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics. Doctor Cum Laude en Història de l’art per la Universi­tat de Barcelona. Con­servador del Museu del Disseny de Barcelona.
La presentació s'ha fet a l'Institut d'Estudis Catalans i ha anat a càrrec de l’historiador de l’Art Daniel Giralt-Miracle. La publicació ha estat promoguda per la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i l’Institut Municipal Reus Cultura de l’Ajuntament de Reus. 





19 de juny 2021

ARTSLIBRIS, FIRA DEL LLIBRE D'ARTISTA

© Georgina Aspa (@gina.vena)

© Carla Nicolàs <www.carlanicolas.com>
Recorregut per l'art de formes dissidents a l'Espai Fossat del Mercat de Sant Antoni on vuitanta-set editors i artistes s’han sumat aquest any a ArtsLibris, Fira Internacional de Llibre d'Artista (18-20 de juny)

© Silvia Pagliano <silviapagliano.com>

Segueixo amb interès  aquesta fira que mostra com els artistes fan de l'edició una pràctica artística i amplien la definició de 'llibre'. Un interès que es va despertar amb les obres de l'artista reusenca del gravat  Cori Torroja Marsal i amb l'encàrrec que em va fer de presentar l'exposició que comissariava 'No es deixa llegir', a la Sala Fortuny de Centre de Lectura de Reus.

Ara els artistes presents a la fira disposen d'un espai de la mida d'una taula de bar on mostrar textos i imatges o imatges soles presentats en un ventall ampli de suports. Treballs únics i d'altres que compten amb edicions limitades amb poemes, microproses poètiques. I també grans relats en diverses formes d'art possibles, sobre els cossos, en pàgines web, fullets, vídeos, rètols, etc.
A l'entorn de la fira s'ha programat el Seminari 'Maneres de fer' i diversos tallers d'enquadernació,  d'ebru (tècnica turca de marbrejat sobre paper), d'estampació, etc.

© Roberta Bridda i Jani Lunablau
https://doublebrain.es
© Roser Sales Noguera rosersales.es
© Ximena Pérez ximenaperezgrobet.com
© Georgina Aspa (@gina.vena)
Aquestes obres són una mostra de les peces que s'han pogut veure—amorosament explicades pels qui les han creades—, a la fira ArtsLibris d'enguany. N'he extret idees per als meus 'acordions poètics' (no goso dir-ne llibres!), que són una font d'alegria creativa que vaig iniciar després de l'esplèndid 'Sara', de Fina Veciana. [Vegeu també: Reciclant llibres en obres d'art] Si fins ara he treballat "sobre paper canson i cartolina he escrit, he dibuixat, he pintat amb guache, tinta xinesa, ceres i purpuina, he fet estrips; hi he superposat cartró, retalls de diari, roba, llavors, escorça, fulles...", ara preparo materials diversos de suport. L'objectiu:  acompanyar el poema L'alè que fa olor de menta. Ja m'hi trobo!

18 de juny 2021

EXPOSICIÓ 'LA CUBANA, 40+1 ANYS: UN VIATGE DEL 'NO RES' AL 2021'

Miramar Centre Cultural de Sitges
Oberta fins al 26 de setembre

Festa d'inauguració de l'exposició commemorativa dels 40 anys + 1 de la companyia La Cubana. Al Balcó del Mar, davant del Miramar Centre Cultural. Sitges, 17 juny 2021


    «Amenaçava pluja i tempesta, però al Balcó del Mar de Sitges va sortir el sol de caiguda de tarda. La Cubana no havia preparat un remake de «La tempestad» del 1986 sinó una performance festiva, acolorida i mediterrània, acompanyada de la remor de les ones, però estic segur que si hagués plogut a bots i barrals no els hauria costat gens improvisar i fer creure a tota la concurrència que era cosa seva.

    La Cubana ha fet 40 anys més 1 (una propina a causa de la crisi del coronavirus que no els va permetre celebrar-ho en el seu moment). I a partir d'una proposta de l'Ajuntament de Sitges —pàtria de La Cubana— i d'una idea del director de la companyia, Jordi Milán, ha nascut la macroexposició antològica «La Cubana: 40 anys + 1. Un viatge del ”no res”al 2021», que ocupa tots els espais possibles, des del vestíbul al terrat, del Miramar Centre Cultural.

    La inauguració de l'exposició estava anunciada presumptament segons el cànon convencional establert: tallada de cinta, passeig d'autoritats i visita dels pobletans. Però La Cubana no està per convencionalismes i l'aixecada de teló de la mostra es va convertir en una performance d'arts de carrer amb tots els ets i uts.»

Benvingut, Arturo!, article d'Andreu Sotorra.   

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX


Vídeo antològic dels espectacles de La Cubana:


15 de juny 2021

'HISTÒRIA D'UN SENGLAR (O ALGUNA COSA DE RICARD)', A L'ESPAI LLIURE

Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard)
Autor i director: Gabriel Calderón. Traducció: Joan Sellent
Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc
«El meu regne per un cavall», fa dir Shakespeare a l'últim rei de la casa de York. I Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) tanca l'obra Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard) amb «El meu regne per un espectador intel·ligent».  Un espèndid monòleg metateatral ple de contrastos que permet brillar el bon actor que l'interpreta, com ha passat amb Joan Carreras (Barcelona, 1973).  L'esquer és la pressumpta posada en escena de Ricard III de Shakespeare, a càrrec d'un actor de ficció que es pren el repte com una recompensa professional després de molts anys d'ofici. S'imagina tot de distincions públiques per la interpretació memorable que en farà. Mentrestant, narra l'obra fent tots els papers i es neguiteja per les males condicions de treball. I el senglar? És la figura heràldica de la casa dels York. Un animal tranquil que es converteix en salvatge si és malferit. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

14 de juny 2021

MEMÒRIA DE LES OBLIDADES, VIDEODANSA PREMIAT

https://vimeo.com/497587291
(contrasenya: tarragona)
VO i també subtitulat en castellà i anglès.
El documental  'Memòria de les Oblidades', premiat internacionalment, es basa en l'assaig de títol homònim de Tecla Martorell (Tarragona, 1960). És una producció de videodansa que ret homenatge a les dones que van morir al convent-presó de les Oblates de Tarragona a causa de les dures condiciones carceràries i a l’única dona afusellada a la ciutat durant la repressió franquista, la duesaigüenca Elisa Cardona Ollé. L’obra pretén mantenir viu i documentar el record d’aquestes dones a través dels testimonis sobre les seves vides i la seva estada a la presó, abans de ser enterrades a la fossa comuna del cementiri de Tarragona.

Premis i distincions:
* Official Selection Spring Dance Festival 2021 Plat Artístic - [C]Screen
* Honorable Mention Filmóptico - International Art Visual and Film Festival 2021
* Official Selection Muestra Internacional de Cine Experimental y Nuevos Medios La Mirada Inquieta (Cuba)
* Winner - Dance Cinema Award Frostbite International Online Film Festival. Març 2021
* Coreocinema Platform
* Official Selection Zambia Short Film Festival
* IPFF - Virtual Library
* Selecció Oficial Stripart 2021
* Special Screening Lens Dans Fest
* Finalist Best Dance Intl Music Video Underground. Maig 2021
* Finalist Dancentric Film Festival "DFF"

Raquel Rodríguez n'ha fet l'adaptació i la direcció coreogràfica que interpreta la companyia de dansa La Im.Perfecta (Raquel Méndez, Júlia Miralles, Paula Sánchez i Raquel Rodríguez); la direcció audiovisual ha anat a càrrec de Marta Arjona i Maite Blasco. S'ha enregistrat al Convent de les Arts d'Alcover. De la mà de la productora vallenca DansPXL, s'ha estrenat  al Teatre principal de Valls (7 de març d'enguany), en commemoració del Dia de la Dona.

Memòria de les oblidades compta també 
amb una versió teatral

11 de juny 2021

MARIA BARBAL, PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES

Maria Barbal rep el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
Tremp, 11-6-2021

L'escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949) excel·leix en novel·la, en històries treballades minuciosament de llargària sostinguda en el temps, amb un fil conductor. Vam conèixer Barbal per la novel·la Pedra de tartera, que va guanyar el Premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil, el 1984. Una història explicada en primera persona per una dona, situada al Pallars de la infantesa i adolescència de l'autora, que va sorprendre per la força expressiva el jurat que va concedir-li el premi per unanimitat. Un cop publicat el llibre va tenir més lectors adults que no pas de joves. Després ha estat traduït a l'alemany, l'aranès, l'asturià, el castellà, l'italià, el francès, i el portuguès, entre d'altres. Han obtingut premis les seves novel·les Càmfora, Carrer Bolívia, País Íntim. Aquest 2021, la novel·la Tàndem ha obtingut el Premi Josep Pla. 

Un nen serà un home. I l'home té força per a la terra, per al bestiar, per construir. Però jo no ho acabava de veure clar. Quan pensava en les cases que coneixia bé, hi veia la dona com el puntal més gran. Si pensava en casa meva, era la mare qui feia o acoblava totes les feines. No diguem la tia. La dona tenia els fills, els criava, llaurada..., segava..., tenia cura de la cort, del galliner, dels conills. Feia la feina de casa i ¿Què feia l'home? Passar al davant en les coses de fora. Quan s'havia de vendre una vaca. Quan s'havia de llogar algú per a la sega. No era palpable que l'home fes més o fos més, però tothom repetia: ¿què és una casa de pagès sense un home? I jo penso, ¿què és una casa sense una dona?
MARIA BARBAL, Pedra de tartera, Editorial Laia, El Nus, 51, 1985:55-56

10 de juny 2021

'ALGUNS DIES D'AHIR', A LA VILLARROEL

Alguns dies d'ahir. Autor: Jordi Casanovas
Direcció: Ferran Utzet. La Villarroel
 
El dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) fa memòria històrica recent amb l'obra Alguns dies d'ahir. Per mitjà d'una ficció, retrata una família de classe mitjana catalana, des de l'atemptat a la rambla l'estiu del 2017,  continua amb la concentració ciutadana pels escorcolls al Departament d'Economia, el 27 de setembre, i tanca amb el referèndum d'independència de l'1 d'octubre i la repressió de l'Estat. Amb naturalitat, a la taula del menjador de la família —pare (Abel Folk), petit empresari implicat en l'organització de l'1-O; mare (Míriam Iscla) mestra, enfonsada per l'accident d'un alumne en unes colònies escolars i sense l'acompanyament del marit que va de reunió en reunió; el fill (Francesc Cuéllar) col·laborant en el Procés des d'un centre cívic, i la filla (Marta Ossó) que es troba enmig de l'eufòria del Procés a casa seva i la pressió de la seva parella antiindependentista—. Flueixen del que diuen i per com arriben al menjador de casa l'entusiasme amb què les entitats es van posar a organitzar, les contradiccions, els desencerts i el desencís per la promesa frustrada. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

09 de juny 2021

SÈRIE 'CHARITÉ: GUERRA FREDA'

Charité (3a part). Alemanya, 2021
Direcció: Sabine Thor-Wiedemann i Christine Hartmann

Charité, l'històric hospital berlinès, és protagonista per tercer cop en una sèrie televisiva. Després de Charité (1888, metges més prestigiosos del món), Charité en guerra (1943, sota el jou nazi), ara, Charité: la guerra freda (1961, aixecament del Mur).
La sèrie revela els descobriments mèdics per a la detecció precoç del càncer en un moment històric en què els treballadors de l'hospital es van veure sotmesos a dilemes tant professionals com personals, ja que l'hospital estava situat en una zona fronterera estratègica entre el Berlín Occidental i l'Oriental. Se centra en la doctora i investigadora Ella Wendt (Nina Gummich) que pensa que a la Charité, l'hospital més important d'Europa a l'època, podrà avançar els seus estudis per a la detecció del càncer.  Però d'un dia per l'altre els professionals de l'hospital es troben l'exèrcit pels pasadissos i a quatre passes de l'entrada s'instal·la, de moment, un triple espiral de filferrat que aïlla l'hospital i separa els berlinesos de les dues bandes. Metges i infermeres no van poder creuar el Mur i  es van quedar a viure a la banda oriental. Tot i que en aquells moment hi havia persones convençudes que tindrien més oportunitats amb el règim comunista.  Filmin 9/10

08 de juny 2021

'SEÑOR RUISEÑOR', DELS JOGLARS

Señor Ruiseñor. Direcció: Ramon Fontserè
Companyia Joglars. Teatre Apolo
Ramon Fontserè és un actor excel·lent, que tenim a la memòria en imitacions memorables.  Fa anys que lidera la Companyia Joglars i ara ha presentat —a l'Apolo, en català, després d'haver fet gira per Espanya en espanyol— Señor Ruiseñor, una satira sobre el procés d'independència de Catalunya, confrontant-la amb Santiago Rusiñol, adinerat cosmopolita del seu temps. A diferència dels muntatges de Boadella que tirava contra un personatge públic, en aquest cas tira contra la identitat de la ciutadania que va protagonitzar un fet democràtic que ha comportat repressió i presos polítics. I ho fa des la identitat fanàtica espanyola del mal gust. Si aquelles obres dels primers Joglars eren caricatures que sorprenien per enginyoses, ara després de 15 anys de crítica política setmanal al programa Polònia, la proposta catalanofòbica de Señor Ruiseñor surt arnada de fàbrica. 6/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

    Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

07 de juny 2021

'JALEIU' DE GUILLEM ALBÀ I LA MARABUNTA

Espectacle recomanat a partir de 8 anys.

El còmic Guillem Albà dirigeix i interpreta un espectacle multidisciplinari que ha inaugurat la Mostra de Teatre Infantil i Juvenil d'Igualada 2021. Repeticions d'accions, joc de malentesos, humor blanc i uns bons músics que també interpreten la coreografia —dissenyada per Ariadna Peya—al servei de la gresca i la improvisació controlada. 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra  «Clip de Teatre»

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

06 de juny 2021

VENUDA UNA ESCULTURA INVISIBLE

"Buda en contemplació",  a la plaça della Scala de Milà
Encara no m'he refet d'aquesta notícia perquè no sé si situar-la en el món de l'art o en el de l'estafa. Costa de creure, però sembla que algú ha comprat 'Io sono', una escultura invisible, per 15.000 euros, en una subhasta organitzada per Art-Rite de Milà, especialitzada en art contemporani. Llegeixo aquesta notícia al portal de TV3 (30-5-2021), en una informació de M. Josep Moya.
El geni que ha sabut vendre el buit és l'artista plàstic Salvatore Garau de 67 anys nascut a Sardenya. Ha exposat a la Biennal del Venècia i a diversos museus d'art contemporani europeus. Diu que l'escultura és real perquè existeix a la seva ment. Ho justifica per l'existència de Déu, que no ha vist mai ningú:

«El buit no és més que un espai ple d'energia i fins i tot si ho buidem, segons el principi d'incertesa de Heisenberg, el buit té un pes. Per tant, té una energia que es condensa i es transforma en partícules, que està en nosaltres. Després de tot, no donem forma a un Déu que no hem vist mai?»

Salvatore Garau va exposar (!?) una obra —dins d'un rectangle, com es pot veure a la fotografia— al centre de Milà, amb l'avantatge que no va crear gens d'impacte ambiental. M. Josep Moya diu que aquestes escultures són un exemple de llibertat perquè no necessiten demanar permisos als ajuntaments per instal·lar-se en espais públics, no comporten despeses de transport, manutenció o vigilància i no cal cap taller per concebre-les. 

05 de juny 2021

REPOSICIÓ A LA BECKETT: 'EL COMBAT DEL SEGLE'

El combat del segle. Autora i directora: Denise Duncan
Reposició de l'obra, ara en espanyol.
El campió mundial de pesos pesats, l'afroamericà Jack Johnson (Galveston, Texas, EUA, 1878 - Raleigh, Carolina del Nord, 1946), anomenat 'Gegant de Galveston', va ser víctima del racisme tant al seu país de naixença com durant els tres anys que va ser a Barcelona fugint de la justícia dels EUA. El combat de boxa amb Arthur Cravan, a la Monumental de Barcelona de gom a gom, el 23 d'abril del 1916 i la roda de premsa a l'Excelsior que el va precedir són els referents que amplia Denise Duncan, dramaturga costariquenya establerta a Barcelona. Amb l'escenari de la Beckett convertit en ring i els espectadors asseguts en grades a l'entorn, l'espectacle arrenca amb to de musical, amb cançó coreografiada a càrrec de tres professionals dels cabarets —interpretades per les actrius Queralt Albinyana, Yolanda Sikara i Andrea Ros— que freqüentava el boxejador i que li recorden episodis de la seva vida. L'ambient de nit es recupera amb un solo de saxo de l'actor Alex Brendemühl, esplèndid en tots els papers que interpreta a l'obra. Menció especial per a l'actor Armando Buika que fa versemblant i entranyable el personatge. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

04 de juny 2021

LA FILÒLOGA M. TERESA CABRÉ CASTELLVÍ, PRESIDENTA DE L'INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS

Maria Teresa Cabré Castellví
Al ple extraordinari de l'Institut d'Estudis Catalans del dia 3 de juny ha estat nomenada presidenta M. Teresa Cabré Castellví  nascuda a l’Argentera, Baix Camp, el 1947. Cabré, que en presideix des de fa set anys i mig la Secció Filològica, és la primera dona, en 114 anys d’història, que es posa al capdavant de l’IEC. 

Va rebre el 1996 la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic, i el 2007 el premi internacional de Terminologia Eugen Wüster. També és premi a la Qualitat en la Docència del Consell Social de la Universitat Pompeu Fabra del 2009 o Creu de Sant Jordi del 2015. L'any 2018 Cabré va ser investida doctora honoris causa per la Universitat de Ginebra en reconeixement a les contribucions en terminologia i lingüística. I el 2019 va ser nomenada membre internacional del Centre de Normalització i Política Lingüística de la Xina, distingida per l'experiència en lingüística aplicada, lexicogràfica i terminologia.

Durant el discurs d'acceptació del càrrec, Cabré ha destacat la singularitat de l’IEC : «És l’única institució acadèmica de creació catalana, té una tradició ininterrompuda d’activitat des del seu naixement, l’any 1907, abasta tots els territoris de parla catalana i és pluridisciplinària».
 
Cabré ha manifestat en una entrevista al Diari Ara que «amb l’Acadèmia Valenciana i la Universitat de les Illes Balears tenim la mirada posada en una sola normativa. Lluny de ser rígida, vol ser flexible, perquè els parlants de cada territori puguin veure reflectides les diferències de prestigi dels diversos usos. No es tracta de dialectalitzar una eina normativa, però sí de reconèixer aquestes diferències.» Fa palesa una obvietat: «Si permetem escissions en matèria normativa, la llengua hi surt perdent, es fragmenta». També ha expressat la seva voluntat de posar en marxa un nou diccionari normatiu pancatalà, «amb trets actius de cada dialecte, però que comparteixi els trets prestigiosos dels altres». 

Ha subratllat que la institució s’ocupa de la normativa de la llengua, de fer recerca i «d’emetre opinió sobre qüestions que afecten la societat». I ha avançat: «El fet que l’IEC aplegui bona part de l’expertesa del país i la nostra independència de criteri ens ha de portar a emetre opinions vinculants per als poders públics». Segurament és cert que aplega experts en molts àmbits,  però pateix de falta de comunicació. La ciutadania desconeix què es cou en aquesta institució. Ni tan sols en coneix l'existència. Només pot limitar-se a assumir-ne les decisions, com en el cas de la supressió de la majoria dels diacrítics, l'actualització dels quals no va ser gens ben entesa per falta d'informació. No és demanar gran cosa a un estament públic que en aquesta nova etapa hi hagi una difusió continuada —i justificada— de les resolucions. I que les comunicacions telefòniques siguin eficients, per l'experiència que en tinc —l'acabo d'actualitzar fa uns minuts— no responen mai a la primera. La sensació d'institució tancada persisteix fins i tot en aquest aspecte.

Els membres de la candidatura escollida començaran a exercir el càrrec l’1 de setembre de 2021. El mandat té una durada de quatre anys i només podrà ser reelegida consecutivament una vegada.

01 de juny 2021

SÈRIE 'LÄETITIA O LA FI DELS HOMES'

Läetitia o la fi dels homes. Dir: Jean-Xavier de Lestrade
França, 2019
Sèrie de sis capítols de tres quarts basada en la desaparició i assassinat el 2011 de la noia de 18 anys Läeititia Perrais, a Pornic, prop de Nantes. Adaptació del llibre homònim d’Ivan Jablonka: Laëtitia o la fi dels homes (Anagrama). 
Les bessones Jessica (Sophie Breyer) i Läetitia (Marie Colomb) han patit la violència del pare, la mare és en un centre psiquiàtric, han estat en centres d'acollida i des dels 12 anys viuen a la casa de la parella on són ara.  Läetitia desapareix. La policia reconstrueix què ha fet la noia les darreres hores. La investigació transcorre al mateix temps que anem coneixent l'entorn vital de les bessones, des que van néixer fins ara. Un darrere l'altre, tots els homes amb qui han conviscut han estat violents i contrasten amb la nova masculinitat de l'agent de policia Frantz i el jutge Martinot.
Tony Meilhon, un veí amb antecedents de violació,  que ha viscut una infància tan horrible com la de les bessones,  confessa l’assassinat, però es nega a dir on ha amagat el cos. El cas de la Läetitia arriba als mitjans de comunicació, el mateix president Sarkozy fa el paperot amb la família i tira verí contra els jutges. Pren relleu l'acció assistencial de Beatrice Prieur, que va fer un seguiment de les nenes des que tenien 8 anys, i que no va poder impedir que visquessin situacions d'horror per molt que s'hi esforcés. Final intuït, però tot i així sorprenent. 
Filmin. 9/10