Autoretrat. © Lee Friendlander |
New York City, 1963 © Lee Friedlander |
Autoretrat. © Lee Friendlander |
New York City, 1963 © Lee Friedlander |
Screw. Direcció: Tom Vaughan, Jordan Hogg Regne Unit, 2022 |
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
Pròleg: Carme Andrade Coberta: Fina Veciana |
Síndrome de gel. Idea i direcció: Xicu Masó. Dramatúrgia: Mohamad Bitari i Clàudia Cedó. Teatre Lliure Gràcia, BCN |
Apologia i escarni de l’estupidesa humana Música, text i direcció: Marc Timón. Versus Glòries, BNC |
El mag. © René Magritte, 1951 |
El perro del hortelano. Recreació i direcció de Paco Mir, a partir de l'obra de Lope de Vega. Teatre Poliorama, Barcelona |
Muntatge en clau còmica que té com a referent l'obra de Lope de Vega escrita el 1618. Si algun espectador ha anat a la representació del Poliorama mal informat en sortirà escaldat. El que s'hi representa és la precarietat de les companyies teatrals. La companyia que havia de representar El perro del hortelano original està de gira i l'escenografia i els intèrprets han quedat encallats a la carretera. Dos suposats tècnics de la companyia i dues actrius amateurs que se saben els papers de tots els personatges s'encarreguen de representar-la amb el que troben al teatre i amb el vestuari que uns col·legues els proporcionen procedents d'una altra obra. Representen els fragments més coneguts i la resta l'expliquen (l'estil de la versió m'ha recordat Una nit d'òpera —Aida— de la Cubana). L'espectacle demostra que es pot fer teatre amb gairebé gens de parament. 9/10
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX
Forever Young. Guió original: Erik Gedeon Adapt: Tricicle. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona |
Per escoltar el poema sencer, cliqueu: Canal IVOOX o bé Canal SPOTIFY Veu: Andreu Sotorra |
Luzia. Cirque du Soleil. Grand Chapiteau. Districte Cultural, Bellvitge, L'Hospitalet de LLobregat |
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX
Final de partida. Autor: Samuel Beckett Trad. i direcció: Sergi Belbel. Teatre Romea, Barcelona |
Vespre en dansa. © Fina Veciana, 2022 Mixta sobre tela, 65 x 100 cm |
Dansen les llunes noves al capvespre
la coreografia sinuosa.
Flueix l'entitat complexa del vol:
espirals, volutes i serpentines.
Poema inspirat en la pintura de títol homònim de Fina Veciana. A l'exposició 'Seqüència' de la Sala Àmbits de Cambrils, l'artista reusenca presenta entre altres obres de gran format, aquesta pintura acompanyada del poema escrit i del pòdcast en un QR.
Obsolescència programada. Autora: Anna M. Ricart Codina Direcció: Mònica Bofill. Sala Baix, Sala Beckett |
Dia Mundial de la Poesia 2022 |
Per assistir a l'acte central del Dia Mundial de la Poesia 2022:
📣 "Alguna cosa ha entrat dins algun vers", acte central del #DMP22
📍 Hall del @cececebe
📅 21 de març, 18,30 h.
🎟️ Gratuït amb reserva
Lo nuestro. Autora: Eu Manzanares Directora: Mercè Vila Godoy. Aquitània Teatre, Barcelona |
Viatge esvalotat de vuit dies d'estiu, quatre mil quilòmetres a contrarellotge d'un extrem a l'altre del desert d'Austràlia protagonitzat per dues persones inadaptades que es troben al límit físic i psicològic. Lucky, un músic marginat que passa dels quaranta, en saber que la seva mare s'està morint, decideix anar a veure-la després d'anys i portar-li el piano on va aprendre a tocar. Fortuïtament, comparteix vehicle amb Meg, una adolescent de 14 anys que s'escapa dels dimonis familiars. Jocs de diferències generacionals, gags de casualitats ben travats per a dos antiherois tempestuosos. Vuit capítols de mitja hora. Filmin. 9/10
Ils nous ont oubliés. Autora i directora: Séverine Chavrier Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona |
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX
Vegeu la fonètica de 'però' segons el Diccionari Alcover-Moll:
pəɾɔ́ (or., bal.)
peɾɔ́ (occ.)
pɾɔ́ (or., en el llenguatge rústic)
péɾo (val.)
póɾo (val., en el llenguatge rústic).
LLibre-objecte. Poema enrotllat |
El poema 'Vianants de minúscula vorera' s'adreça a una dona que ha fet un llarg recorregut fins arribar al carrer on vivim les dues. Potser va fugir de la fam o de les bombes. Gairebé no sabem res una de l'altra. Ni tan sols ens mirem quan coincidim a la vorera tan estreta que hem de baixar a la calçada perquè passi l'altra. M'agradaria mostrar-li realitats d'on anat a raure. Segurament que ella em podria ensenyar també la seva realitat. Conèixer i comprendre per estimar.
Recreant d'aquesta idea he combinat escriptura i materials sensibles sobre un fons de teixit blanc (la pau) i detalls de colors connotats (roig, verd, malva) que interaccionen en una peça orgànica independent. També ha estat un al·licient creatiu el pòdcast del poema en la veu del rapsode implicat i de l'acompanyament musical que afegeixen camps de sentit al conjunt.
Cliqueu la imatge per veure el vídeo de la instal·lació. Centre de Lectura, Reus, fins al 27 de març. |
Petit Pays. Direcció: Eric Barbier França, Bèlgica, 2020 |
Genocidi dels tutsis. Un relat autobiogràfic de Gaël Faye que es va convertir en un fenomen editorial a França. La infància feliç de Gabriel al barri de Kinanira, a Bujumbura (Burundi), estroncada als 10 anys per la guerra entre hutus i tutsis. El 1993 esclaten les tensions amb la veïna Ruanda i posen en perill la seva mare, d'ètnia tutsi, i la resta de família. També es declara tutsi la seva colla d'amics. El pare diu que preval que ell sigui francès, que no els pot passar res, però el nen tria bàndol. La història mostra amb detalls enfrontats la progressiva degradació de les relacions entre la població, fins arribar al genocidi dels tutsis. Pel·lícula guanyadora del César al Millor Guió Adaptat. Filmin. 9/10
© Teresa Llorach, març 2022. Aquarel·la |
T'hi apuntaries, si totes les batalles fossin amb caramels,
nan entremaliat entre gegants de festa i armat del ramat,
que tant reparties cops amb una pala matamosques,
i cantaves "els nanos mengen trumfes, arròs i peix pudent",
com precedies un manaia cerimoniós i el penó SPQR,
Senatus Populus Que Romanus, que ignorem què vol dir.
De tan esquifit, el cos se't perdia dins el cap de cartró del nan
i l'armadura del cos de guàrdia de ficció de Ponç Pilat,
governador de Jerusalem i de Tarragona,
era un embolcall massa pesant.
Per al teu repòs, branques d'olivera al balcó,
peus descalços i cadenes als turmells, si algú no et volia bé.
En sòlida arrapada, la soledat et consumia el cos
amb la gota eterna al nas, penitent, si caic no caic,
les ulleres adobades amb esparadrap.
Tinc por que si crido el teu nom per la finestra,
la dent que em belluga voli enllà del porticó
i faci d'adob de pinetells i esclata-sangs.
Aixeca, ara que pots, la camisola al ninot de palla,
pastanaga i cogombre, la sardina enterrada i sant tornem-hi.
La confirmació d'un compromís fet cendra
és el pic imprecís d'aquest dimecres,
ara que la crema es va espesseint al bany maria
i al carrer planten falles.
Torna nan entremaliat, armat del ramat,
torna a enfonsar la mà envescada a la pasta de bunyols.
L'oli roent l'espera.
El Rei de Varsòvia [Król]. Polònia, 2020 Direcció: Jan P. Matuszyński |
Lizzie. Estat Units, 2018 Direcció: Craig William Macneill |
Sebastià Rabascall, Duesaigües 1928-2022 |
Amb el Sebastià se'n van molts coneixements i moltes formes de vida del camp que ningú té per vigents. De jove va viure de la terra, després va anar a treballar a Tarragona i va tornar al poble en jubilar-se i va conrear un petit hort. La guerra civil el va enxampar als nou anys i, tot i que no n'entenia el sentit, ens explicava que van venir a despenjar les campanes del campanar de l'església. També ens ha explicat jocs a què jugaven la canalla del poble i costums, com anar a 'tirar pedallassos' en aquesta època de l'any o 'anar a matar jueus' a l'església amb carraus i matraques per Dijous Sant, i per què servien atuells ceràmics relatius a la producció de vi, que ens miràvem sense entendre.