 |
| Sàvia de ventades, sols i pluges, promous el consens. D'acord, però, ves fent marge: porto pedres. © LENA PAÜLS Fragment del poema Amb un peu rosegat, dins Temps de penyora |
El paisatge en construcció que ara interpreto en aquest llibre-objecte és simbòlic. Els marges són els projectes col·lectius per viure amb dignitat. Si empíricament ens calen marges, necessitem posar-nos d'acord, aconseguir rocs adients i implicar persones sàvies que vulguin arriscar-se a manejar-los, encara que n'acabin amb les mans encetades.
M'he atrevit a connectar versos amb elements corporis: retalls de teles, fils, cordons, fulles seques, llavors... enrotllats en bobines de fil. Tot de materials del fons d'armari i de l'entorn natural que em semblaven lluny de la creació literària i, a mesura que acollava les peces, he entès que n'eren l'essència. I, finalment, distribuir els plecs on allotjaria els versos manuscrits. La naturalesa experimental del projecte ha estat molt satisfactòria perquè m'ha refermat en la idea que cada acció compta.
Vaig escriure el poema en sentit literal, en homenatge a l'amic Cisco Aragonès (de Cal Carrascle), de Duesaigües, per les bellíssimes parets de pedra seca imprescindibles per apuntalar la terra de llicorella. Avui gairebé no hi ha ceps ni avellaners ni ametllers, però queden els marges patrimonials, herència de l'esforç de tants artesans de la pedra, com el Cisco, que van fixar la terra de les vessants de les muntanyes que encerclen el municipi acollint olivers. Les persones fem el paisatge (i desenrotllem poemes.)
Informació del projecte 'Llibres-objecte':