23 de desembre 2017

'ADOSSATS', AL TEATRE ROMEA

Adossats. Autor: Ramon Madaula. Direcció: Jordi Casanovas
Teatre Romea, Barcelona
Adossats és una comèdia que s'inscriu en el realisme social de la classe mitjana d'ara mateix. A escena, un dinar el dia de sant Jordi  a cals Argemí, una família on tres generacions d'homes porten el nom del patró de Catalunya. Fa bo i pensen dinar al jardí de la casa adosada, en una urbanització del Vallès. La parella amfitriona fa els preparatius, mentre el fill —adolescent reenganxat— encara mandreja al llit. Hi arriba el pare dependent  i la seva cuidadora dominicana, i també el germà escultor, que amaga que s'ha separat. Tots mostren la millor cara, però cadascú intenta amagar als altres el deix de frustació que arrossega. La pròtesi de genoll de l'avi destapa unes quantes veritats. Desplegament d'accions costumistes molt ben arrodonides, amb un toc de bogeria, en les quals ens emmirallem amb la distància suficient per no topar amb el mirall. I per això aconsegueixen fer-nos riure de gust. Bravo, Ramon Madaula. 9/10



19 de desembre 2017

'LES NOIES DE MOSSBANK ROAD', A LA VILLARROEL

Les noies de Mossbank Road. Autora: Amelia Bullmore. 
Trad: Roser Batalla.  Direcció: Sílvia Munt. La Villarroel, Barcelona
Al muntatge Les noies de Mossbank Road (Di and Viv and Rose) d'Amelia Bullmore, que dirigeix Sílvia Munt, les actrius Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura interpreten tres noies des que van compartir pis el primer any d'universitàries fins a la maduresa.  Mostra les friccions dels primers temps, l'amistat que van trenant i com evoluciona en gairebé trenta anys amb el canvi de circumstàncies vitals de cadascuna. Van fer de l'habitatge un refugi on van poder afermar la seva identitat i la seva llibertat. En acabar els estudis van haver d'afrontar individualment la vida, però aquell temps de creixença va ser el referent indestructible de la seva amistat. 8/10




18 de desembre 2017

25 IL·LUSIONS DEL MAG LARI, AL TEATRE CONDAL

25 il·lusions. Creació i guió: Josep M. Lari. 
Direcció: David Pintó i Josep M. Lari. Teatre Condal, Barcelona
L'esplèndid espectacle que el Mag Lari presenta al Teatre Condal és una antologia dels millors números dels seus 25 anys com a professional de l'il·lusionisme. Acompanyat de cinc ballarins i assistents, hem glatit un cop més amb el gran maquinari i amb algunes novetats,  amanit tot  amb l'ambientació i els diàlegs sorpresa amb l'auditori que han caracteritzat el mag en més de 15.000 funcions, tant aquí com en escenaris internacionals. Al final, els cortinatges de l'escenografia han caigut. Final d'etapa. En volem més i sabem que tindrem Mag Lari en molts altres mitjans diferents dels teatres i per molts anys. Avui, però, domina la sensació de comiat. 10/10
L'espectacle estarà en cartellera fins al 28 de gener.

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»




'TICK, TICK... BOOM!', AL TEATRE GAUDÍ BARCELONA

Tick, tick... boom! Música i llibret: Jonathan Larson
Direcció: Ferran Guiu. Teatre Gaudí Barcelona
Jonathan Larson (Nova York, 1960 - 1996), conegut pel musical Rent, un treball l'èxit del qual no va poder gaudir perquè es va morir en un assaig.  Paral·lelament, va escriure un musical de petit format  Tick, tick... boom!,  autobiografia d'un jove dels anys 90 que vol reeixir amb veu pròpia en el món del musical dels teatres de Broadway. Els anys van passant i no se'n surt, per la qual cosa en tenir trenta anys se sent com una bomba de rellotgeria (com les onomatopeies del títol). Excel·lents interpretacions tant dels actors com de l'orquestra. Una recuperació afortunada en homenatge a Larson i al compositor Stephen Sondheim, el seu ídol. 9/10
 




17 de desembre 2017

'MY BABY IS A QUEEN', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

My Baby is a Queen. Creació d'Eva Vilamitjana i Albert Vilà
Direcció escènica i musical: Albert Vilà. Sala Tallers, TNC
A partir de 0 a 3 anys.

La companyia La Petita Malumaluga (vegeu Bítels per a nadons) ens demana a petits i grans que ens descalcem. S'alça la cortina i entrem en un espai circular. Els petits carregats amb un fanalet encès, al coll dels adults. Els adults ens asseiem en tamborets al voltant de la pista i, a terra, els que porten criatures. Els nadons fins a tres anys poden deambular i ballar dins del cercle i s'hi llencen gatejant o tentinejant de seguida. Mentrestant,  tres músics desperten els quatre ballarins que s'amunteguen al centre. Després més música, dansa, percussió i repartiment de corones reials. Una festa per a la descoberta. Quaranta-cinc minuts de felicitat col·lectiva. 10/10


 
 
 

16 de desembre 2017

FINA VECIANA, TRESORS EN PETIT FORMAT

Amor pel que desprenen els espais quotidians
i l'interacció amb els objectes del dia a dia.
L'artista plàstica Fina Veciana acaba d'emprendre una nova aventura creativa. Les xapes convertides en imants, en agulles i en mirallets per portar a la bossa. Són obres d'art de petit format que es porten a sobre i per tant es mouran d'un lloc a un altre, art en moviment o #artenmoviment, com l'anomena ella a les xarxes. És una manera exquisida d'apropar l'art de forma assequible a molta gent.
El gust per les coses minuscules li ve de lluny, a la Fina. De petita, diu que ja col·leccionava objectes menuts que guardava en capses «com a petits tresors i un dia en sec, les obria i, com una caixa de pandora, redescobria tot allò que havia anat aguardant amb tanta cura.»

Petites peces d'art per clavar a la roba, a la bossa,
a la motxilla, a la gorra...
Però, ¿com es connecta aquesta aventura amb la resta de l'obra de l'autora? Diu Veciana que les xapes continuen essent obra seva en miniformat, però obra original, en definitiva, perquè cada peça és pintada a mà.  «Tal i com em passa amb els quadres, tinc diferents camins/opcions: imatges amb les icones que solen aparèixer sempre: cors, flors, torretes, banderoles, estenedors, llunes, planetes, estrelles, fanalets.... o imatges a modus de logotip amb missatge concret més conceptual o bé de reclam estètic (paraules concretes com STOP, LIVE, SOMRIU...)» Peces úniques, doncs, amb el seu toc personal, idèntic al dels seus quadres, només que en ser la xapa un espai molt petit ha de fer un esforç de síntesi.

 Rodones de paper pintat i les agulles per muntar
i màquina amb les xapes fetes.
Fina Veciana ha fet realitat el somni de poder tenir la màquina i els accessoris que li permeten endinsar-se en el món de l'art de butxaca. Utilitza les mateixes tècniques que en les obres sobre paper, ara bé, les textures del cartró —el seu material predilecte— no hi poden aparèixer. «El collage de la xapa no pot tenir relleu, el paper pintat funciona millor com més fi és. La màquina no permet composicions gruixudes. Així doncs, tot i que el collage continua fent acte de presència, la única diferència és que no el pots acariciar com en els quadres de paret.»

Els contextos on aquestes petites peces poden interactuar poden ser molts i variats. Hi ha la possibilitat dels detalls de casaments, batejos, comunions, regals a amics invisibles, festes privades o populars, actes de presentacions de llibres...

Poden ser reclams a mode de records per a les botigues dels pobles, amb imatges personalitzades de l'indret.


Veciana s'adapta a diferents demandes personalitzades. Munta les xapes sobre una cartolina i les presenta dins un sobret de cel·lofana. Les xapes amb mirall van resguardades dins d'unes bossetes d'estampat entranyable. Auguro que seran un preuat detall com a obsequi, a banda dels col·leccionistes que aviat se les rifaran per obtenir-ne tants models com puguin.


Més selectiva que ambiciosa, pel que fa a la difusió, Veciana confia en el boca orella, tot i que dona a conèixer el catàleg al seu blog o a Instagram. Només hi mostra, esclar, les peces ja realitzades que poden donar idees a qui n'encarregui de noves. Les comercialitza personalment i se'n podran trobar sempre que l'autora exposi en algun mercat o mostra d'arts visuals.

Telèfon (+34) 667493813



Fina Veciana respon el qüestionari Proust

A: Quina característica destacaria de la seva manera de ser?
 —Observadora.

B: Quina qualitat prefereix en una persona?
—La sinceritat.

C: Què valora més dels amics?
—L'empatia.

D: Quin és el seu defecte principal?
—L’exigència en mi mateixa i en els altres.

E: En què prefereix passar el temps?
—Llegint (és una acció que n'abasta moltes d'altres, gairebé totes: viatjar, pensar, relaxar-se, motivar-se, imaginar...)

F: Quina seria la seva pitjor desgràcia?
—Deixar de sentir com sento.

G: Què voldria ser?
—El camí que em conduirà a ser el que seré ja és en curs...

H: Quins dons naturals li agradaria tenir?
—Una bona veu per poder cantar!

I: On voldria viure?
—Tanco els ulls i visualitzo el lloc... quan sàpiga on és, t'ho diré.

J: Quin color prefereix?
—El verd.

K: Quina flor prefereix?
—La margarida.

 L: Quin ocell prefereix?
—Cap (la pel·li de Hitchcock em devia afectar massa... ha, ha.)

 M: Quin nom (de noi i de noia) prefereix?
—Dan i Morgana.

 N: Quin és el seu autor preferit?
 —Jane Austen, per esplèndida; i Julia Castillo, el seu Febrero no l'acabaré mai, me'l faré durar sempre.

 O: Quin és el seu músic preferit?
—Impossible triar-ne un de sol, però sí que et puc dir una cançó que quan l'escolto sempre m'esborrono: "New york, New york" de Sinatra.

 P: Quin és el seu artista (pintor...) preferit?
—Dificilíssim! Faré un esforç de sintetitzar al màxim: Amadeo Modigliani, per personal i intransferible i Albert Gonzalo, per únic i màgic.

 Q: Quin és el seu heroi/heroïna de ficció preferit?
 —Mazinger Z.

 R: Quin personatge històric valora més?
 —Joana d'Arc.

 S: Què detesta per sobre de tot?
—La mentida.

T: Com li agradaria morir?
—Sense adonar-me'n.

U: Quin és el seu lema?
—Observar, sentir, crear i compartir.

13 de desembre 2017

LA SIRENA DE LA FONT, DINS CONTES DE VILAENCANTERI

Descarregueu-vos el conte en pdf
Arola Editors, 2017
El conte per a infants La sirena de la font que acabo de publicar dins el cinquè llibre del col·lectiu Reusenques de Lletres, Contes de Vilaencanteri, transcorre a Cambrils. És l'únic conte l'acció del qual se situa íntegrament fora de Reus, dels disset que conté el recull. Ha estat il·lustrat per l'artista plàstica reusenca Teresa Llorach. 
La Teresa ha interpretat amb imatges el text i n'ha fet una poètica de síntesi, acurada en els detalls «Volia explicar el màxim en una sola imatge», diu. Vegem-ne com es va documentar per realitzar la il·lustració.

Núria, la model de sirena
© Teresa Llorach
Havia llegit el conte diverses vegades i s'imaginava que la història passava al port. Va destinar una tarda a passejar per Cambrils amb la seva neboda Núria, que ara té setze anys, amb la intenció que fes de model per interpretar la sirena protagonista. Van passejar distesament, van berenar i, entre xarxes recollides, van localitzar una font pública que té com a marc de fons la Torre del Port, torre de defensa contra els pirates que data del segle XVII. La Teresa va fer uns esbossos i finalment a casa va definir la il·lustració de la sirena acompanyada de dos infants que en recullen les llàgrimes sòlides. Per la dibuix final va fer servir llapis aquarel·lable negre.

Llàgrimes de sirena. © Paüls
Com podeu observar, el conte s'aparella amb una il·lustració delicada, nítida i elegant, en consonància amb la resta de l'obra de l'artista reusenca. Al voltant d'una font hi ha un personatge fantàstic i dos nens que hi interactuen, en un context de quotidianitat. La grandesa de l'art que es projecta en un full en blanc. 
He rellegit el llibre i he recollit unes quantes llàgrimes de la sirena de Cambrils. Són transparents, però a la fotografia —vegeu-ho— semblen negres, com l'inquietant collaret que portava la sirena de la font quan la van treure de l'aigua plena d'esgarrinxades. Quin misteri!
Només els vells d'esperit deixen de sorprendre's. Continuem...


Per saber-ne més:
*

11 de desembre 2017

'CLAUDIA', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Claudia. Creació i intèrprets: Claudia Victoria 
Poblete Hlaczik, Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer
Direcció: Carles Fernández Giua. TNC Sala Petita
El 2014,  havíem vist Nadia,  de la companyia —Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer— La Conquesta del Pol Sud. Nadia Ghulam hi protagonitzava el seu propi personatge, la noia afganesa que es va fer passar per noi per ajudar la seva família a sobreviure en el marc del règim de terror dels talibans.
Amb el mateix registre de documental escènic amb testimoni real la companyia presenta el muntatge Claudia (estrenada al Festival Grec 2016), referida a una nena robada —Claudia Poblete— per un militar d'alta graduació de la Dictadura de l'Argentina, el 1978, a Buenos Aires. La Claudia, que ara és mare d'una nena—  explica fragments de la seva biografia i com se sent de lligada a la parella que la van fer gran, encara que fossin lladres i, segurament, els causants de la tortura i l'assassinat dels seus pares biològics. El monòleg de la Claudia és guionat, però en cada paraula, en cada gest es palpa l'experiència viscuda. La veritat que desprèn ens fa estremir. 10/10

Estem més envoltats de ficció del que creiem.
I, aleshores, potser, el teatre pot oferir un espai de realitat.
La conquesta del Pol Sud
   





10 de desembre 2017

'MOLSA', A L'ESPAI LLIURE

Molsa. A partir de la novel·la homònima de David Cirici
Coreografia i direcció: Thomas Noone
Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona
Per a espectadors més grans de 5 anys

Molsa és un gos sensesostre que enyora la nena Janinka de qui la guerra el va separar. La companyia Thomas Noone Dance n'ha fet un espectacle coreogràfic que els petits segueixen bé, seguint les evolucions dels personatges convertits en titelles gegants, a través de la narració del gos protagonista. L'escriptor  David Cirici va guanyar amb la novel·la Molsa el premi Edebé del 2013, i també va ser reconeguda pel Premi del Públic de la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Bolonya. A l'escenari de l'Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuïc hem vist imatges plàstiques que ens han impactat en un espectacle delicat que permet la reflexió més enllà del que hi hem vist i sentit. 8/10






03 de desembre 2017

'PREFIERO QUE SEAMOS AMIGOS', AL TEATRE GOYA

Prefiero que seamos amigos. Autor: Laurent Ruquier
Versió: Tamzin Townsend i Chema Rodríguez-Calderón
Direcció: Tamzin Townsend. Teatre Goya, Barcelona
Teatre de petit format situat en un escenari de luxe. No cal tant de plat per tant poca vianda. Claudia (interpretada per Lolita Flores amb un bon domini escènic), la florista protagonista, conserva des de fa cinc anys el desig sexual cap el seu amic (l'argentí Luis Mottola, versemblant), de qui creu saber-ho tot. En la trobada d'avui pretén confessar-li el seu amor. L'home no  entén les insinuacions. I així una hora i tres quarts. El públic del meu voltant riu. Coneix el rerefons de les paraules.  És ben cert que no tothom riu del mateix. A les fosques, no veig l'hora al meu rellotge. Un martiri. 6/10




01 de desembre 2017

HIMMELWEG, A LA SALA ATRIUM

Himmelweg (Camino del cielo). Dramatúrgia: Juan Mayorga
Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium, Barcelona
El 1944, una delegació de la Creu Roja Internacional va visitar Thresienstadt, el camp d'extermini nazi a Txecoslovàquia.  El coronel del camp va organitzar per a l'ocasió una farsa amb els jueus empresonats com a actors, que havien de fer veure que allà hi vivien amb totes les comoditats. L'obra tracta les diferents fases de l'assaig i com la representant de la Creu Roja va ser enganyada per la vista, sense donar-li oportunitat de preguntar res a ningú, per la qual cosa va fer un informe favorable. El camí del cel (Himmelwerg) és la rampa que anava dels trens de la mort fins al crematori. Barbaritats maquillades de legalitat. El text és molt potent,  Patrícia Mendoza, Raimon Molins i Guillem Gefaell el fan estremidor. 10/10