18 d’agost 2019

'ELS NARRADORS DE LA NIT', DE RAFIK SCHAMI

«Heus ací una història molt estranya: el cotxer Salim es va tornar mut. Si això no hagués succeït davant els meus ulls, ho hauria tingut per una història exagerada. Tot va començar l'agost de 1959 al barri antic de Damasc. Si ara volgués inventar-me una història tan increïble com aquesta, Damasc seria el lloc més adient. Perquè no hauria pogut passar enlloc més que a Damasc».

«Gràcies als molts cops d'estat dels anys cinquanta, els habitants del barri antic confonien sovint els noms de ministres i polítics amb els d'actors cinematogràfics i d'altres celebritats. Però en tot el barri, i per a tothom, només hi havia el cotxer Salim que sabés unes històries tan singulars que feien riure i plorar necessàriament el seu auditori».

RAFIK SCHAMI. Els narradors de la nit
Traducció de Jordi Moners i Sinyol
Edicions de la Magrana, 1991


13 d’agost 2019

'LA POR A LA LLIBERTAT', D'ERICH FROMM

Escape from Freedom.  Erich Fromm, 1941
«Sembla que actuï mogut pel seu interès personal, però de fet tota la seva personalitat amb totes les seves potencialitats concretes ha esdevingut un instrument per als objectius de la màquina que les seves pròpies mans han construït. Serva la il·lusió d'ésser el centre del món i de fet està imbuït d'un intens sentiment d'insignificança i d'impotència que els seus avantpassats sentien conscientment davant Déu».
La por a la llibertat
Traducció de Joan-Lluís Marfany
Edicions 62, El Cangur, 45, 1979

12 d’agost 2019

'VIDA I OPINIONS DE TRISTAM SHANDY', DE LAURENCE STERNE


«Ni tan sols amb el meu gos i amb el meu gat; encara que me'ls estimo tots dos (sobretot al gos, només li falta parlar), no sé per què, però cap dels dos no té el do de la conversa. No hi ha manera d'establir-hi altra comunicacó que la proposició, rèplica i contrarèplica a què es limitaven les converses del pare i la mare en els seus llits de justícia, i acabat de dir, s'ha acabat el diàleg.
Però amb un ase, t'hi pots comunicar sempre».

LAURENCE ESTERNE. Vida i opinions de Tristam Shandy
Editorial Proa, 1993. Volum VII, capítol XXXII, p. 445
Tradució de Joaquim Mallafrè

11 d’agost 2019

'LES FLORS DEL MAL', DE CHARLES BAUDELAIRE



Et ton corps se penche et s'allonge
Comme un fin vaisseau
Qui roule bord sur bord et plonge
Ses vegues dans l'eau.
Le serpent qui danse, fragment


... i el teu cos s'allarga i decanta
com una àgil nau
que avança a babord i que planta
els pals al mar blau.
(Trad. de Xavier Benguerel )



10 d’agost 2019

¿QUÈ SÓN LES BOMBES DE LLAVORS?


Mosaic gentilesa de Mariona R. F. Fotos: © Paüls
La poeta i performer Mònica de Dalmau Mommertz, autora del pròleg i de l'epíleg de Bombes de llavors, explica així el sentit literal i el sentit metafòric del llibre que aplega 20 proses poètiques il·lustrades:

«Una bomba de llavor és una boleta de fang plena de petites llavors que, eixuta, es llença en qualsevol tros de terra on creixeran, en unes setmanes, plantes i flors. Una arma pacífica, útil per poder recuperar la vegetació minvant i tota la vida al seu voltant.

La Lena ens llança, ara, la seva bomba ben personal. Amb paraules per fang, la llengua per aigua, i la seva mà trencada per remenar la terra, ha conformat la bomba embolcallant cada llavor amb frases, metàfores i imaginació perquè en naixessin unes proses com unes roses».

Llegiu en línia o descarregueu-vos el pdf:


Performance de presentació: 
Dijous 17 d'octubre a les 8 del vespre 
Centre d'Art Cal Massó (Pròsper de Bofarull, 7 - Reus)
Entrada lliure






09 d’agost 2019

MONTSERRAT OLIVÉ ADELL, IN MEMORIAM

Montserrat Olivé Adell
Duesaigües 1931-2019

Vaig conèixer la Montserrat Olivé Adell, de Duesaigües, l'any 1975. L'Andreu i jo buscàvem un espai per fer-nos un refugi de muntanya i vam anar a Duesaigües buscant un terreny que fos a tocar del poble. Vam arribar-hi un dissabte al matí en tren i vam caminar pels carrers deserts del poble. Vam fer cap a la botiga, l'única portalada oberta i amb llum. Dins no hi havia ningú, però dalt d'una escalinata de l'esquerra se sentia parlar dues dones. Bon dia!, Va baixar-ne la Montserrat seguida d'un nen que no arribava al taulell. No sabíem aquell dia que encetaríem una amistat fins ara que la Montserrat ens ha deixat.
Va néixer a Duesaigües el 1931, l'any de la proclamació de la República, l'any que va arribar l'electricitat al municipi i tothom posava una bombeta de 10 wats a la cuina i al menjador, les estances més utilitzades. Va anar a escola del poble i, com tota la canalla de l'època, ajudava els pares a la terra, sobretot a la temporada de plegar avellanes. De més gran, com les altres dones de la seva generació, a l'hivern es cremava les mans trencant la capa de gel de la bassa on rentava la roba.
Amb la Montserrat parlàvem cada setmana quan anàvem a comprar a la botiga de Cal Rofes (Jordi Rofes, el seu marit), un comerç no tecnificat, una balança i para de comptar, paperines de diferents mides i un quadern on anotar les vendes a la menuda que fiaven. Després ens hem vist moltes vegades a casa de l'una o de l'altra, sovint amb altres dones del poble. 
La Montserrat Olivé era una dona d'una gran saviesa, d'aquella saviesa que només tenen les persones que escolten abans de parlar. Dona de sentit comú, parlava (si li ho demanaves) assenyadament de la vida.  En aquest mateix blog podeu llegir: 'Panellets de Cal Rofes' i 'Cuina de la terra'. En tinc molts records i tots bons, d'aquells que t'omplen de benestar.
Em dolc que, un dia per una cosa, un dia per una altra, no l'hagi pogut abraçar des que anava amb cadira de rodes. La recordaré sempre feinejant escales amunt i escales avall de casa seva, o mudada, participant en tot el que es feia al poble, ja sigui a l'escola, a la plaça o a l'Ateneu.
Moltes gràcies, Montserrat, pel teu patrimoni de coneixements i per la manera austera d'encarar la vida que ens has llegat. 

Els seus fills, Arturo, Núria i Jordi li han dedicat 
aquestes paraules meditades i sentides: 

Els qui t'estimem sempre recordarem
la teva habilitat per fer el bé a tothom i
ajudar els altres, els teus silencis,
la teva complicitat, la teva discreció, el teu
desig de benestar per a tots i la teva
gran capacitat d'estimar.



08 d’agost 2019

'BOMBES DE LLAVORS', LA CINQUENA CREACIÓ COL·LECTIVA



Performance de presentació: 
Centre d'Art Cal Massó (Pròsper de Bofarull,7 - Reus)
17 d'octubre, 8 del vespre

Bombes de llavors és el cinquè treball artisticoliterari realitzat col·lectivament i publicat en suport digital en el qual participo i impulso amb altres creadors de proximitat. En aquest cas, em plau compartir autoria amb Carme Andrade, Teresa Llorach, Josep Lomas, Sara Mauri, Marc Pérez Oliván/Nené, Cesca Toledano, Fina Veciana i Rosa Virgili. Mònica de Dalmau Mommertz l'ha abraçat amb un pròleg d'invitació i un epíleg de síntesi, i la Fina  Veciana n'ha dissenyat la coberta i n'ha fet un mosaic epíleg. El llibre ja és troba a la plataforma ISSUU i es pot llegir-lo en línia o descarregar-ne el pdf: https://sites.google.com/site/lenapauls/bombesdellavors.
Ara en comencem la difusió i preparem la performance per mostrar-ne el contingut i fer-ne partícip a tothom qui vulgui formar part d'aquesta aventura creativa.

Bombes de llavors se suma als quatre anteriors projectes publicats en suport digital que han rebut fins ara, en conjunt, més de cent quinze mil visites. Per ordre de publicació:

* 2016. Remeno paraules. Vegeu-ne informació i enllaç al llibre digital. Amb Xavier Aluja, Marta Anguera, Fabián Azul, Antonieta Codina, Màrius Domingo de Pedro, Núria Feijoó, Josep Masanés, Marc Pérez Oliván, Rosa Puig, Iolanda Salvadó, Cori Torroja i Fina Veciana. Coberta de Joan Tharrats. Pròleg d'Eduard López.

* 2017. El vestit negre. Vegeu-ne una crònica de la performance de presentació.
Amb Gisela Alcón, Xavier Aluja, Carme Andrade, Sílvia Armangué, Fabián Azul, Gemma Barberan, Josep Manuel Barraso, Meritxell Blay, Carme Boladeres, Antonieta Codina, Aleix Cort, Mònica de Dalmau Mommertz, Màrius Domingo de Pedro, Raquel Estrada, Antònia Farré, Maijo Ginovart, Conxita Jiménez, Teresa Llorach, Eduard López, Pilar López, Pep Macaya, Nuri Mariné, Josep Masanés, Fina Masdéu, Ció Munté, Núria Naval, Marc Pérez Oliván/Nené, Lena Paüls, Rosa Puig, Carme Puyol, Mariona Quadrada, Romana Ribé, Cesca Toledano, Victòria Rodrigo, Carme Rosanas, Joan Tharrats, Maite Torres i Rosa Virgili. Pròleg de Biel Ferrer. Coberta de Rosa Virgili

* 2017. La musa de la frescorVegeu-ne crònica del making of.
Textos basats en la pintura 'La musa de la frescor', de Marc A. Pérez Oliván. Carme Andrade, M. Pilar Cabrerizo, Farners Casas Fontcuberta, Mònica de Dalmau Mommertz, Teresa Duch, Conxita Jiménez, Eduard López, Pep Macaya, Josep Masanés, Fina Masdéu, Ció Munté, Lena Paüls, Victòria Rodrigo, Anabel Sáiz Ripoll.

* 2018. Estimo la dona que soc: #mestimo. Vegeu-ne la crònica de la performance de presentació, setembre 2018. Pintures de Fina Veciana, textos de Lena Paüls. Pròleg de Carme Andrade.


02 d’agost 2019

'SEDA', D'ALESSANDRO BARICCO


Al matí del segon dia, Hervé Joncour va veure arribar al poble un blanc: acompanyat de dos carros plens de grans caixes de fusta. Era un anglès. No era allà per comprar; era allà per vendre.
—Armes, monsieur. I vós?
—Jo compro. Cucs de seda.

ALESSANDRO BARICCO. Seda
Traducció de Mercè Canela Garayoa


01 d’agost 2019

'VEUS', RELATS AMB BANDA SONORA

Veus (Arola Editors, 2018) Foto: Josep M. Barraso
Veus, sisè llibre de relats de Reusenques de Lletres, compta amb el pròleg d'Adelaida Amigó Ferraté, i la coberta de la fotògrafa Cori Pedrola. Tots sis llibres es defineixen per alguna singularitat. En aquest cas, històries que exploren l'oralitat, documents privats reals o de ficció, amb una banda sonora que les uneix, set cançons interpretades per dones que recorren els catorze relats interrelacionats de dos en dos.

Black Velvet, okupa i lladre, monòlegs suposadament enregistrats en una bústia de veu, escrits per la Romana Ribé i jo, hi sona de fons la cançó 'Black Velvet' de la canadenca Alannah Myles.

This woman work, de Kate Busch, al relat 'Tot el que hauríem pogut dir i mai no vam dir...', carta de la Ció Munté, analitzada des de la perspectiva feminista per Carme Andrade.

Simply Falling, de Iyeoka, al relat 'Simplement enamorada' de Núria Naval i Gisela Alcón

Because the night, de Patti Smith, a 'Necessito entendre-ho', de M. Pilar López i M. Dolors Vallverdú.

A 'Paradis obscur', dues cartes de Marina Barraso i Meritxell Blay, hi ressona Dark Paradise, de Lana del Rey.

El relat 'Sense un perquè', recorre al títol de Nada, Senza un perché, del dietari escrit per Victòria Rodrigo i de la resposta per via del correu electrònic de Carme Puyol.

Dolores O'Riordan canta Ordinari Day en les narracions epistolars de 'No et defraudaré' que han escrit Fina Masdéu i Fina Grau.

En aquests relats la música sobrevola els escenaris, embolcallant-los. Una peculiaritat que, sens dubte, estimularà l'interès de qualsevol persona que estima la música i la literatura, ja que les cançons revesteixen les trames, hi aporten matisos i complementen l'atmosfera de veus que s'entremesclen.
Fina Masdéu i Victòria Rodrigo,
coordinadores de Reusenques de Lletres


30 de juliol 2019

'LA COPA DAURADA', HENRY JAMES

Edicions 62, Trad: Jordi Arbonès
La copa daurada (novel·la publicada el 1904) és una de les obres cabdalls de la literatura del segle XX. Henry James hi narra la història d'un milionari nord-americà i la seva filla, els respectius cònjuges dels quals havien estat amants, abans de casar-s'hi. La trama avança imperceptible enmig d'una densa xarxa de percepcions i emocions contraposades dels personatges. La copa amb una diminuta i finíssima fissura, triada per la jove madrastra com a regal de compromís del príncep arruïnat cap a la noia esdevé el correlat objectiu que condensa el drama.

Es tractava d'un objecte massís, ferm, fort, amb la seva fonda cavitat. Prescindint del rar turment que l'objecte causava, hauria estat per a Fanny, arran del seu amor pel color groc, un ornament envejable, una possessió verament desitjable.
HENRY JAMES, La copa daurada

El 2001, el director de cinema James Ivory, en va estrenar una adaptació amb guió de l'escriptora Ruth Prawer Jhabvala.




29 de juliol 2019

'THE DURRELLS', 4ª I ÚLTIMA TEMPORADA

The Durrells. Sèrie dirigida per Steve Barron

Filmin acaba d'estrenar els sis darrers capítols de The Durrells, la sèrie basada en la trilogia autobiogràfica de Gerald Durrell de l'estada a l'illa de Corfú: My Family and Other Animals (La meva família i altres animals),  Birds, Beasts and Relatives (Ocells, bèsties i parents) i The Garden of the Gods (El jardí dels Déus). Drama familiar des dels ulls d'un preadolescent, ambientat entre el març de 1935 i el juny de 1939.
El guionista Simon Nye dosifica els efectes  i combina accions eixelebrades i accions conservadores dels personatges per agradar als nadius. Hi passen tantes coses que donen forma al conjunt, que no desvelo res si explico que Louisa, la mare,  converteix el casalot on viuen en un hostal i hi concorren hostes tan poc convencionals com la família Durrell; Larry (Lawrence), el germà novel·lista, fa vida bohèmia a París. Leslie, el mitjà, que es pensava que seria pare, continua nostàlgic i es posa en situacions compromeses. Margo va temporalment a Anglaterra i madura. Gerry (Gerald) ha fet una gran creixença, amb canvi de veu blanca per una profunda veu d'adult.  Ara té els primers interessos romàntics, cosa que no el distraurà de crear un zoo al jardí amb els animals que ha anat recollint. Un zoo que l'ajuda a muntar el taxista Spiros, enamorat etern de la mare. La Segona Guerra Mundial va avançant i Grècia serà envaïda molt aviat i la família Durrell haurà de fugir de Corfú d'un dia per l'altre. 
Gerald Durrell va estudiar zoologia i es va convertir en un naturalista d'anomenada universal. El germà gran, Lawrence Durrell, seria anys a venir l'autor del cèlebre Quartet d'Alexandria. Margaret Durrell (la Margo) va escriure a la dècada dels seixanta Whatever Happened to Margo? (Que se'n va fer de Margo?), una autobiografia que va ser trobada oblidada en un calaix i que la seva neta va publicar el 1991.

Els animals són una gran majoria sense veu ni vot,
que només poden sobreviure amb la nostra ajuda
GERALD DURRELL


28 de juliol 2019

MANUEL DE PEDROLO, UN CLÀSSIC REVOLUCIONARI

Milions d'ampolles buides. E 62, 1976
Novetat editorial a Sembra Llibres, 2017. Pròleg de Jaume Cabré
La novel·la Milions d'ampolles buides enfoca el moviment antifranquista que multiplica accions en tots els camps on pot incidir. Una organització revolucionària es planteja la lluita armada. La dictadura es defensa ampliant la repressió.
Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990) és el gran autor pendent de descobrir per les generacions de lectors actuals. Com Jules Verne, Pedrolo tenia un esmolat sentit de l'anticipació. Moltes de les seves obres eren ciència-ficció quan van ser publicades per primer cop i ara les reconeixem com a possibles. Pedrolo avantguardista, explorador d'estils, creador de models. Únic. En recomano les novel·les i els reculls d'articles cívics. Els he recomanat durant molts cursos als meus alumnes adults i els recomano ara a tothom qui vulgui ampliar els recursos de reflexió cívica.
Autor de més de cent vint llibres, sense comptar les traduccions. N'he llegit la majoria —no goso dir tots— en primeres edicions. A principis dels vuitanta fèiem competició entre els lectors de Pedrolo per veure qui n'aconseguia més. L'Any Manuel de Pedrolo, (2018, centenari del naixement)  ha servit per tornar a situar al mercat molts llibres oblidats de l'escriptor, però han tingut nul·la atenció de la crítica especialitzada i escàs ressò de lectors. ¿A qui no interessa revalorar Pedrolo?

... fins a cert punt hem caigut en el parany d'una societat que reneguem i que, si no ens ha pogut satisfer, ha aconseguir en canvi de fer-nos cautes, tímids, desconfiats, i d'afeblir el nostre impuls revolucionari a benefici d'unes actituds netament evolucionistes que fan el joc a les forces dominants quan ens resignem a emprar uns procediments democràtics en un context basat en la força, la coacció.
Manuel de Pedrolo. Milions d'ampolles buides



27 de juliol 2019

ANDREA CAMILLERI, IN MEMORIAM

«—¿Montalbano? ¿Què significa aquesta pel·lícula que vostè va al darrere d'un lladre de pastissets? ¿Què vol dir, un maníac?
—Res de maníacs, senyor comandant, es tractava d'un nano que com que tenia gana s'havia fotut a robar els berenars dels altres. Res més.
—¿Com que res més?... ».
ANDREA CAMILLERI. 'El lladre de pastissets'
(Traducció de Pau Vidal)



L'escriptor sicilià Andrea Camilleri ha mort (17 de juliol) als 93 anys, gairebé cec, mentre preparava l'espectacle 'L'autodefensa de Caïm',  que havia de presentar a les Termes de Caracal·la a Roma aquest estiu. Va iniciar el 1994, amb La forma de l'aigua, una sèrie de novel·les policíaques, ambientades a la ciutat imaginària de Vigata, Sicília. Protagonitzades pel comissari Salvo Montalbano, un home amable, llest, irònic i culte, el nom del qual s'inspirava en Manuel Vázquez Montalbán, bon amic de l'autor.
Del centenar de novel·les que ha publicat Camilleri n'he llegit només una dotzena. I em queda el plaer d'haver rigut llegint-les. L'autor estira les situacions realistes fins al límit de l'absurditat i explica les accions més increïbles amb tanta naturalitat que quan me n'adono ja m'ha entabanat i em deixo prendre el pèl a gust perquè em fa dubtar de la veracitat del context i del relat.
Recomano: La forma de l'aigua, El lladre de pastissetsL'excursió a Tínderi, El curs de les coses (rebutjat durant deu anys per les editorials perquè hi alterna italià i sicilià), Un mes amb Montalbano, Un fil de fum, i sobretot, les cartes i converses recollides en l'esplèndida novel·la La concessió del telèfon, que acabo de despenjar ara mateix.
Edicions 62 publicarà en breu dues obres autobiogràfiques de l'autor: Ara parla’m de tu i Exercicis de memòria. I L’altra punta del fil, la darrera novel·la de la sèrie policíaca. Les esperem.

20 de juliol 2019

ORIOL MASPONS, LA FOTOGRAFIA ÚTIL 1949-1995, AL MNAC

Oriol Maspons. Retrat Elsa Peretti, 1966. MNAC en dipòsit. 
Oriol Maspons, la fotografia útil. 1949-1993 és la primera gran mostra retrospectiva sorgida del fons fotogràfic de més de set mil fotografies en paper, negatius i documentació que el fotògraf Oriol Maspons (Barcelona, 1928-2013) va dipositar al Museu Nacional d'Art de Catalunya. A través de 530 imatges l'exposició recorre més de quatre dècades d’intensa activitat de l'autor en els camps del reportatge, el retrat, la moda i la publicitat.

Maspons va contribuir de forma decisiva a la renovació del llenguatge fotogràfic durant la dècada dels seixanta. Concebia la fotografia aplicada o útil.  Va treballar per a «La Gaceta Ilustrada», «Destino», «Cuadernos de arquitectura», «Triunfo», «Interviú», «L’Oeil», «Paris-Match», «Bocaccio», «Elle» i altres mitjans especialitats i generalistes de l'època. 

El fotògraf va formar part de l’anomenada gauche divine, heterogeni grup de joves intel·lectuals i artistes, models, cineastes, escriptors i arquitectes, que a finals de la dècada de 1960 es van rebel·lar a Barcelona contra la cultura oficial franquista. En va retratar els protagonistes principals, els escenaris i les activitats.

L'extraordinari arxiu de Maspons s’ha digitalitzat i inventariat amb el mecenatge de la Fundació Nando i Elsa Peretti (propietària del fons) i Agrolimen. S'hi han descobert fotografies inèdites realitzades a París, a Londres i a Eivissa en els anys 50. I també reportatges inèdits realitzats a Cuba, Nicaragua i Sud-àfrica. 

Exposició oberta fins al 12 de gener de 2020

18 de juliol 2019

'UN DIA QUALSEVOL', A LA SALA VILLARROEL

Un dia qualsevol. Autor i director: Oriol Tarrasón.
 La Villarroel, Barcelona
Un dia qualsevol d'Oriol Tarrasón (que coneixem sobretot com a motor de la companyia Les Antonietes) ha escrit i ha dirigit una història d'amistat a quatre bandes en una residència de gent gran. El públic de seguida entrem en la trama, entenem les situacions encara que només siguin esbossades, que semblen surrealistes, però que no poden ser més reals per les notícies de primera mà que qui més qui menys en tenim. 
L'obra és una comèdia de contingut, on tot transcorre a primer pla, no darrere de les portes. Una comèdia agredolça que ens manté des del primer segon amb el somriure als llavis i una gran tendresa pels personatges. Dos residents (fantàstics actors Quimet Pla i Pep Ferrer) viuen amb acritud la vida rutinària de la residència, s'avorreixen i troben consol a barallar-se per no res, fins que ingressa a la residència —per decisió pròpia i sense que tingui cap xacra— una vídua de fa poc (brillant, Imma Colomer), disposada a dedicar-se de ple, per fi, a viure la vida que fins aleshores ha dedicat a la filla i al marit.  Al cap de pocs dies de ser-hi, un cop les perspectives fallides, engresca els dos homes avorrits a escapar-se de nit, tot i que ho podrien fer a la llum del dia, simplement dient-ho a recepció. Fent equilibris hi ha la direcció, representada per qui té cura dels residents (l'actriu Annabel Castan, eficient) i que n'està al cas. Aquest personatge arrodoneix la idea que malaltia i dependència, qualsevol que sigui l'edat de qui les pateixin, no tenen res de divertit.
Un aplaudiment també per les col·laboració a escena de Mari Carmen De La Cruz, Ana Escobar, Maria Fans, Juli Hernàndez, Sara Martínez i Isabel Torres, que aporten versemblança al conjunt. Hauria estat interessant saber si la residència El Bon Repòs era de titularitat pública, concertada o privada i quin dels residents s'hi ha pogut acollir per la migrada Llei de la Dependència.  8/10


14 de juliol 2019

'CANÇÓ PER TORNAR A CASA', A LA SALA BECKETT

Cançó per tornar a casa. Autoria i direcció: Denise Despeyroux.
Traducció: Sergi Belbel. Sala Dalt. Sala Beckett, Barcelona
Signa el nou espectacle de la Companyia T de Teatre la dramaturga Denise Despeyroux (Montevideo, Uruguai, 1974) com a autora i com a directora.  Cançó per tornar a casa és una comèdia agredolça de tres actrius que van tenir un únic èxit teatral fa 26 anys, just sortir de l'Institut del Teatre i no s'han tornat a veure des d'aleshores. Una mirada nostàlgica amb l'acció que transcorre en una casa vella que ha heretat una de les protagonistes en un poblet pirinenc. Saben que el director és per aquells verals d'incògnita i volen demanar-li que els escrigui una altra obra a la seva mida. Coincideixen al bar del poble amb un hipnotitzador fugitiu, que no dubtarà a seguirlos la veta. Una trama amb moltes derivacions i resultat dispers. 7/10

12 de juliol 2019

'AFORISMES', AL BAR CAMPUS REGGUS

 
A la recerca de la complicitat de qui mira, el Bar Campus Reggus (C/ sant Llorenç, 11, Reus) exposa la sèrie Aforismes, de Pérez Olivan/Nené. Vint-i-quatre dibuixos en blanc i negre amb els textos inserits en una composició de síntesi. Els originals són a la venda i es poden reservar en el mateix local.

Exposició oberta durant l'estiu
campusreus.org/





10 de juliol 2019

'LES FERES DE SHAKESPEARE', AL TEATRE CONDAL


Les feres de Shakespeare, de William Shakespeare. Adaptació i traducció d'Ariadna Pastor, a partir de L'amansiment de la fúria. Música: Ariadna Cabiró. Intèrprets: Laura Aubert, Lloll Bertran, Mariona Castillo, Maria Cirici, Ricard Farré, Neus Pàmies, Laura Pau, Lluna Pindado, Arnau Puig i Jordi Vidal. Interpretació musical: Ariadna Cabiró / Gemma Pujol, Marcel·lí Bayer / Jordi Santanach. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Coreografia: Anna Romaní. Direcció: Adrià Aubert. Teatre Condal Onyric, Barcelona

La companyia Els Pirates Teatre ha muntat el seu primer Shakespeare de gran format i en versió musical. Les feres de Shakespeare se situa a Pàdua, a finals del segle XVI: 'L'home és la mesura de totes les coses'. La dona continua invisible, sense reconeixement de cap tipus. La comèdia original —L'amansiment de la fúria— és la més masclista del repertori de Shakespeare, però l'adaptació que signa Ariadna Pastor l'ha capgirada de dalt a baix i l'ha convertida en una reivindicació del feminisme i de la llibertat sexual.
Excel·lent interpretacions corals i individuals (en la nostra sessió l'actriu Maria Cirici substituïa Lloll Bertran) tant pel que fa al cant,  als diàlegs, a la dicció, a les diferents caracteritzacions o a les coreografies. Excel·lent traducció d'Ariadna Pastor, que n'ha fet un treball complex on brilla una llengua dúctil i sense concessions. Brillant composició musical d'Ariadna Cabiró, amb petites peces de diferents registres que actuen de banda sonora per subratllar les accions.
L'escenografia molt afortunada dins de la caixa, s'allarga en una plataforma en forma de te cap als espectadors i deixa enfonsats els que queden a banda i banda dels braços d'aquesta te. Fan patir veure'ls en aquella mena de fossat de músics i distreuen la resta de l'auditori. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre




09 de juliol 2019

'CASA DE NINES, 20 ANYS DESPRÉS', AL TEATRE ROMEA

Casa de nines, 20 anys després, Lucas Hnath, a partir d'Ibsen.
Trad: Helena Tornero. Direcció: Sïliva Munt. Teatre Romea
La Nora de Casa de Nines, d'Enrik Ibsen torna al domicili conjugal, després de vint anys d'haver-ne marxat per intentar créixer com a persona, deixant marit i tres fills. Hi torna de la mà del dramaturg Lucas Hnath convertida en escriptora d'èxit, amb un objectiu: vol que el marit tramiti el divorci, cosa que no va fer al seu moment. No li ho vol demanar directament, sinó que pretén que se n'encarregui l'Anne Marie, la minyona que ha fet grans els 3 fills de la parella i que, ara ja vella, encara continua al servei del senyor de la casa.
Nora justifica la visita perquè li cal urgentment el divorci. Pot tenir problemes amb la justícia ara que és una persona famosa i un jutge que la hi té jugada per les seves idees, ho ha descobert. En culpa l'exmarit, però en realitat és Nora qui no s'ha preocupat en tots aquest anys d'aclarir la seva situació legal.  Com a dona 'encara' casada ha fet una sèrie de gestions que en la seva època eren irregularitats: ha signat contractes sense autorització del marit, ha viscut amb altres homes, etc.
Aquesta entrada interessada en escena de la Nora després de tants anys, volent esquivar en aquesta visita l'ex i els fills,  converteix la protagonista en una egoista sense sentiments. Dos aspectes que es fan evidents als ulls d'Emmy, la filla, ja adulta, en una escena que justifica la fredor de l'espai escènic del muntatge. Tothom argumenta les seves motivacions. Torvald té la seva raó, també es defensa la minyona que s'ha dedicat en exclusiva a criar els fills d'uns altres més que no pas la filla pròpia i també s'entén la solució categòrica que ofereix l'Emmy, que es a punt de casar-se, en contra de la idea que promou Nora. 
La Nora, des de la mirada contemporània també és egoista, però la salva la seva lluita compromesa en la llibertat de la dona, encara pendent. 
Bravo, Sílvia Munt, per la direcció. Bravo, pels intèrprets Emma Vilarasau (Nora), Ramon Madaula (Torvald), Isabel Rocatti (Anne Marie), i Júlia Truyol (Emmy). 9/10




07 de juliol 2019

REFORESTACIÓ DE FRUITERS

Pinyols d'albercoc i de nespro. © Paüls
La xarxa difon ara mateix una idea fantàstica de reforestació. Sembla que l'han duta a terme durant anys a Malàisia, amb molt èxit. Es tracta d'assecar i guardar els pinyols de la fruita que consumim en una bosseta, portar-la al cotxe i en sortir a la carretera tirar-los per la finestra on no hi hagi arbres. A partir d'aquí la natura hi farà la seva. Els que no tenim cotxe ja buscarem la manera de fer-ho. Si l'acció reforestadora prospera, tindrem el paradís arreu.

L'home [i la dona] té il·lusions com
 l'ocell ales. Això és el que el sosté.
Pascal

06 de juliol 2019

CONSTRUINT NOUS MONS, 1914-1945, AL CAIXAFORUM

© Francis Picabia. Hache-Paille, 1922
El CaixaForum Barcelona presenta l'exposició Construint nous mons, 1914-1945. Les avantguardes històriques a la colecció de l'IVAM que combina treballs de fotografia, disseny i escultura molt ben contextualitzats en l'època. Consta d'un centenar de peces icòniques d'alguns dels artistes més emblemàtics d'aquest període: Max Ernst, Josep Renau, Julio González, Paul Klee, Francis Picabia, George Grosz, Torres-García, Tristan Tzara, Man Ray, André Breton, Joan Miró... Obres que experimenten amb la forma, s'endinsen en el camp de l'abstracció i integren la contemporaneïtat en un nou llenguatge artístic, connectat amb els canvis socials, compromès contra les injustícies. El recorregut, presentat en cinc àmbits temàtics, ajuda a fer entendre la primera meitat de segle XX, amb dues grans guerres i nombroses transformacions tecnològiques i socials. 
Les peces procedeixen de la col·lecció del l'Institut Valencià d'Art Modern IVAM), que pren com a base el llegat de l'escultor Juli Gonzàlez (1876.1942) i s'enriqueix amb peces quotidianes de disseny industrial de la col·lecció Alfaro Hofman.


Exposició oberta fins al 15 de setembre


ARBRES FRUITERS PÚBLICS

Nesprer. © Paüls
Planto en torretes pinyols de llimona, de taronja, d'albercoc, de pruna, de préssec... M'agraden les fulles llustroses dels cítrics i m'agrada veure com els de fulla caduca es desprenen de les fulles a la tardor. Amb el temps, alguns han passat a formar part del jardí de llicorella i s'han convertit en arbres fets i drets, productius. Aquesta mena de paradís terrenal casolà m'agradaria que s'estengués als jardins i parcs públics.

Collita de tarongers a Sevilla
Als carrers i places de Barcelona hi ha molts d'arbres fruiters, sobretot tarongers de taronja amargant. Desconec el motiu pel qual els tarongers de Barcelona no són de taronges que es puguin collir i menjar, però, en tot cas, ¿es cullen i s'aprofiten les amargants? No fa gaire, vam coincidir a Sevilla amb un esdeveniment anual de gran relleu: la collita massiva de taronges amargants dels tarongers dels carrers i dels jardins de la ciutat. En interessar-nos-en vam saber que a la província hi ha 40.000 tarongers plantats, que enguany la collita ha estat de cinc milions i mig de quilos i que els exporten a Anglaterra, entre d'altres, a la fàbrica on fan la melmelada reial, des del segle XVIII.

Vegeu aquí una iniciativa de reforestació de fruiters. El paradís, en cada pinyol.


...i amb la salut daurada de la taronja oberta
amb els dits, amb les ungles, bàrbarament alegre!
Vicent Andrés Estellés. Coral romput




05 de juliol 2019

MINISÈRIE 'THE VIRTUES'

Stephen Graham, a The Virtues, de Shane Meadows
Shane Meadows, creador de This is England, ens ha tornat a seduir amb el seu estil inimitable a The Virtues, un potent drama basat en fets reals que aborda el tema de la memòria reprimida, la venjança apocalíptica i l'esperança de redempció. Refà la història d'un home irlandès de mitjana edat que passa per un moment difícil quan el fill marxa del país amb la seva mare. En quedar-se sol fa un gir a la seva vida intentant tancar ferides de la infància marcada per la mort dels pares i la separació de germà i germana en orfenats. Hi ha, no obstant, en aquesta mirada enrere, un assumpte íntim que ha de resoldre. Protagonitzada per Stephen Graham, Helen Behan i Niamh Algar. S'acaba d’estrenar a Filmin, en una minisèrie de 4 capítols.