27 de juliol 2018

'LA DONA DE LA GUARDA', A PAGÈS EDITORS

La dona de la guarda, d'Alejandra Acosta i Sara Bertrand.
Trad: Tina Vallès. Pagès editors, col. Nandibú Singular, 18
Premi New Horizons Bologna Ragazzi Award 2017 a la Fira de Bolonya. El relat de La dona de la guarda de l'escriptora xilena Sara Bertrand remet a un personatge de la tradició tibetana: una àvia protectora amb poders sanatoris que es desplaça  a cavall sense reparar distàncies.
Quan tenim el llibre a les mans, la primera impressió  que rep el lector és el tacte sedós de la coberta i dels fulls interiors. A continuació ens endinsem  en un món fosc de gravats en negre i blau.  ¿Qui és la dona més bella del món? Una velleta menuda, desdentegada, bellugadissa, etèria, que viatja sobre un cavall blau amb regnes d'or, amb un bol en una mà i un ull a l'altra. L'ha vista la Jacinta, una nena a qui ningú abraça des que es va quedar òrfena de mare i s'encarrega dels seus germans bessons més petits. Un relat sobre la soledat i els recursos que els humans desenvolupem per endolcir les absències. El nucli de la història és tan potent que acabem llegint en diagonal els fragments del conte que s'inventa la Jacinta per fer esvair la por als seus germans.

       

22 de juliol 2018

SÈRIE 'MAIGRET' AMB ROWAN ATKINSON


Filmin.cat estrena la sèrie 'Maigret' produïda per la cadena britànica ITV. Aquesta nova adaptació cinematogràfica de casos creats per l'escriptor belga Georges Simenon té com a protagonista l'actor Rowan Atkinson (Mr Bean), transformat en el comissari de la policia judicial parisenca, Jules Maigret, un professional sobri i circumspecte. L'actor que coneixíem com a còmic de gestualitat expressiva, domina també el registre formal, actua aquí sense gairebé moure un múscul facial i desplega  matisos d'antologia en els diàlegs. Una agradable sorpresa.


En el primer capítol,  Maigret posa una trampa, el comissari s'enfronta, sota una enorme pressió social i política,  a la recerca d'un assassí en sèrie de dones. Pren una decisió arriscada —i qüestionable— posa diverses companyes policies com a esquer amb el conseqüent risc. Mostra la seva vida privada tranquil·la, però amb una ombra de tristor per la mort de la seva filla.


En el segon capitol, Maigret i el seu mort, el comissari rep la trucada d'un home que assegura que el volen matar. Hores després apareix el cos sense vida d'aquest home. Maigret se sent culpable per no haver-li fet cas i decideix deixar altres casos i dedicar tota l'energia a la recerca de l'assassí.

Aquests dos capítols de Maigret ens han convençut en tots els aspectes, però, especialment, la interpretació d'Atkinson. A la tardor, se n'estrenaran dos episodis més. Els esperem.



20 de juliol 2018

'LA RESPOSTA', AL TEATRE GOYA

 La resposta (Give Me Your Answer, Do!). Autor: Brian Friel.
Trad.: Pau Gener. Direcció: Sílvia Munt. Teatre Goya. Barcelona
Foto: © Felipe Mena
De tard en tard, ens trobem amb una obra de teatre que oblidem tan bon punt ens aixequem de la butaca. La llista no és gaire llarga, però ara hi afegeixo La resposta, del dramaturg Brian Friel (Ornagh, Irlanda, 1929 - Greencastle, Comtat de Donegal, 2015), que hem vist al Teatre Goya, dirigida per Sílvia Munt.   Atmosfera austera de Txèhkov, amb una parella que té una filla ingressada en un sanatori mental. L'home és escriptor, la dona beu, visita dels pares d'ella i d'uns amics padrins de la noia. I un agent literari que branda per allà fent la taxació dels manuscrits de l'escriptor. Interpretacions de mèrit. Peces de qualitat del tot desencaixades. Cap pregunta, cap resposta. 6/10
 




18 de juliol 2018

'LA CIUTAT LÍQUIDA', ART I CONSCIÈNCIA ECOLÒGICA A BRUGES

Estudi d'arquitectura STUDIOKCA
Mostra d'escultures a Bruges (Bèlgica), 2018
Abans que a Bèlgica hi hagués exilitats polítics catalans, al meu imaginari, la capital no era Brussel·les, sinó Bruges, la ciutat encantada en el temps, l'anomenada 'Venècia del Nord'. Els canals hi serpentegen nets entre carrers de llambordes,  esglésies de pedra i pontets de pessebre en un centre històric medieval d'ús exclusiu per als vianants. Afegiu-hi el so d'un violí que surt d'una finestra,   el transitar lent de famílies de cignes i els carruatges amb cavalls, servei públic no només utilitzat per turistes. El conjunt arquitectònic és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Per perdre's a gust moltes hores, entre la història i les puntes de coixí a tocar de l'establiments xocolaters. 
Hi ha, ara, un altre motiu per perdre's per la ciutat: La ciutat líquida, 15 instal·lacions d'arquitectes i artistes de prestigui que dialoguen sobre la societat actual. Com ara l'obra realitzada per l'estudi d'arquitectura STUDIOKCA, una balena construïda amb plàstics extrets de l'oceà Pacífic i de l'oceà Atlàntic. Cinc tones de crítica i de consciència ecològica.

Fins al 16 de setembre 


17 de juliol 2018

LLIBRES AMB ARSÈNIC

Màquina que va detectar que la capa de pigment
era arsènic. Universitat del Sud, Dinamarca.
El verí que fulmina personatges a la novel·la El nom de la Rosa d'Umberto Eco es troba a la tapa d'un llibre. Ara, és notícia el fet que a la Universitat del Sud de Dinamarca, el bibliotecari Jakob Holck i el professor de Química i Farmàcia, Kaare Lund Rasmussen, han descobert tres llibres del segle XVI i XVII amb cobertes que contenen arsènic. La perillositat es va controlar a temps perquè les obres no havien estat encara tractades digitalment.
Segons Holck i Rasmussen el pigment verd emprat a les enquadernacions és Verd París, una pols cristal·lina de color verd maragda emprada en diversos usos. En aquest cas, possiblement,  per protegir les enquadernacions dels insectes.
 
Al segle XIX va augmentar la producció industrial de l'arsènic. Va ser el producte  estrella en la decoració de l'empaperat de les cases victorianes. Els agents colorants que contenien aquest tòxic eren barats i creaven tonalitats lluminoses. Després de diverses campanyes de denúncia (vegeu el llibre de Kedzie), els fabricants de papers van utilitzar altres pigments.

Podria ser que peces de museu i llibres antics continguin arsènic i altres productes verinosos. Uns guants especials i una bona ventilació no només preserven les obres, també, i sobretot, la vida dels professionals que les manipulen.

16 de juliol 2018

'HUMANS', AL TEATRE ROMEA

Humans. Autor: Stephen Karam. Adaptació: Ernest Riera. 
Direcció: Mario Gas. Teatre Romea, Barcelona
L'escriptor  Stephen Karam (Scranton, Pennsilvània, EUA, 1980) va obtenir amb l'obra Humans el premi Tony del 2016. La trama, inscrita en el retrat sociològic, se situa en el sopar d'Acció de Gràcies d'una família nord-americana de nivell mitjà, a l'apartament d'una filla que canvia de pis —minúscul, sorollós, insalubre— al Chinatown de Nova York. Però, tant és, la família —formada per una àvia amb Alzheimer, (Maife Gil), els pares (Jordi Bosch i Lluïsa Castell), dues filles emancipades (Miranda Gas i Candela Serrat) i la parella (Jordi Andújar) de la filla amfitriona— es reuneix i s'amaguen uns al altres circumstàncies vitals poc falagueres perquè la resta no pateixi. La situació és tan coneguda que, encara que sembli que no hi passa res, ens hi sentim retratats. Entre converses i frases mig dites, els espectadors anem coneixent el que els personatges no es diuen en veu alta, el que els costa de verbalitzar, el que no sabran mai uns dels altres. 8/10

13 de juliol 2018

EL DICCIONARI DE SINÒNIMS DE FRASES FETES, EN LÍNIA


El Diccionari de sinònims de frases fetes, de M. Teresa Espinal, es pot consultar des d'ara en línia, en una versió revisada i digitalitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona. 5.500 entrades conceptuals i 15.500 expressions lexicalitzades que es relacionen  amb locucions i frases fetes. Una nova eina a mà per a consultes rigoroses i de confiança.


11 de juliol 2018

'L'ESCLETXA MARÍTIMA', INTERPRETADA PER NENÉ

Vegeu «Punt i a cap», blog de creació
Nené (Marc A. Pérez Oliván, Mauritània, 1952) em regala aquest pintura, una joia inspirada en un microrelat del qual sóc autora. No sé si Nené es guarda els petits relats que li acostumo a enviar amb qualsevol correu parlant d'altres projectes. Jo sí que guardo les pintures que m'adjunta també com qui no vol la cosa. No es la primera vegada que posa imatge a un text meu, vegeu L'Adagio d'Albinoni, però en aquest cas d'ara confessa que el text el va perseguir. Es va obligar a llegir-lo, diu, quaranta vegades (no es deu entendre prou, penso) i, amb una urgència i un desfici que coneixem bé quan creem,  es va trobar amb paper aquarel·la, pintures, tinta i un amuntegament d'idees a punt de síntesi. 
El resultat és esplèndid: Un personatge femení, escultura i port en un requadre d'alta mar. El veler és un creuer privat. L'escletxa no és al mar sinó en el cos d'aquest personatge i s'adreça directament al cor.
Vegeu-ne la font d'inspiració:

El creuer no tindria tant d'èxit si l'objectiu no fos endinsar a l'alba el cap a l'escletxa que hi ha en aquesta banda de mar. «Bé que ho sé. Tots hi busquem el mateix», em va dir, amb somriure còmplice, el meu interlocutor, sense precisar si buscava curar-s'hi la migranya, una hèrnia discal, les xacres pulmonars o una disfunció sexual. L'escletxa marítima és una mena de corredor, com més profund més diàfan, entre aigua i aigua cada vegada més fosca. Un cop dins, la via d'aire s'adapta elàstica als cossos, us bressola, us fa pessigoles, us abraça, us petoneja. Pocs sabem que no és entre dues llums que cal capbussar-s'hi. Si us troba el cant de l'alosa terra endins, el remei ja ha begut oli. Però el mite de l'alba persisteix perquè, encara que no ho vulguem reconèixer, tots anem curts de carícies.

 L'escletxa marítima, Lena Paüls




09 de juliol 2018

EXPOSICIÓ 'PER QUÈ?', DE CARME SOLÉ VENDRELL


Ha il·lustrat textos de Pere Calders, de Miquel Martí i Pol, de Mercè Rodoreda, de Salvador Espriu. Una trajectòria de 50 anys, amb més de 800 llibres il·lustrats, alguns de propis. Carme Solé Vendrell és una creadora professional que emociona pels valors artístics, cívics i socials que emergeixen de cada obra.   A l'exposició retrospectiva Per què? que es pot veure al Palau Robert, s'hi mostren llibres, pintures originals, escultures, esbossos i objectes personals, en una presentació molt acurada. En el recorregut recuperem de la memòria els primers llibres de text de llengua catalana i ens impressiona el treball ingent d'aquesta artista que reivindica l'ofici des de la dignitat.


A partir de la il·lustració del llibre La croada dels nens, de Bertolt Brecht, Carme Solé Vendrell va iniciar la seva croada creativa a favor dels drets dels infants. Ha pintat rostres de criatures víctimes de les guerres i dels conflictes en diversos suports i de grans dimensions. El 2004 va iniciar la campanya WHY? que consisteix a penjar en balcons de ciutadans voluntaris els rostres d'aquesta canalla sobre llençols. Hi combina estètica i missatge. Seixanta d'aquestes pintures es poden veure aplegades al Palau Robert, a la façana de la Diagonal.



Exposició oberta fins al 24 de setembre

08 de juliol 2018

ANTONI BERNAD, AL PALAU ROBERT

Dalí amb el model Oriol Llopis Foto: © Antoni Bernad

Antoni Bernad: Un artesà a  la
recerca de l'excel·lència.
El fotògraf Antoni Bernad (Barcelona, 1944) celebra els 50 anys de professió amb una retrospectiva al Palau Robert. L'exposició Nord/Sud/Est/Oest fa referència a la interrelació de les cultures i l'autor hi reivindica la feina d'artesà de la llum i la composició, enfront dels retocs que la tècnica permet fer sobre una fotografia original.
Aquest autodidacta d'esperit perfeccionista i observador penetrant, diu que va arribar a la fotografia per casualitat i ha estat no sols la seva passió sinó una forma de vida fascinant.  Fotògraf de revistes de moda internacional i de personatges de totes les manifestacions artístiques que ha immortalitzat amb 'sofisticada naturalitat', com diu Antoni Llena, comissari de la mostra.

Anna Murià i Agustí Bartra, escriptors. © Antoni Bernad
En les seves fotografies —preferentment en blanc i negre— fusiona la figura humana i l'atmosfera que l'envolta, en una rara combinació d'elegància i accessibilitat.

Bernad té obra al Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, al Reina Sofia de Madrid, al Museu del Disseny de Barcelona, a la Col·lecció Vila-Casas, a l'Ateneu de Barcelona, a part de col·leccions particulars.

Ha treballat per a ELLE,  EL MUNDO, LA VANGUARDIA, MARIE-CLAIRE, VOGUE, TELVA, VANITY, VOGUE...  i també per als catàlegs de les firmes Cartier, Emporio Armani, Zara i SMODA.

«La fotografia és un art sintètic: 
no hi ha moviment, ni música, 
ni diàleg com en el cinema. 
No té el volum escenogràfic
de l'escultura. En una imatge,
s'hi ha de congelar l'emoció.»
ANTONI BERNAD

Exposició oberta fins al 26 d'agost


'FALSESTUFF', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Falsestuff (La muerte de las musas). Creació i direcció: Nao Albet i
Marcel Borràs. Composició musical: Nao Albet.  Sala Petita, TNC
© kiku Piñol
Tot és fals a l'espectacle Falsestuff. Una performance camaleònica de gran format, al Teatre Nacional de Catalunya, signada pel tàndem creatiu Nao Albet i Marcel Borràs. La tesi: no només hi ha falsificació en l'art pictòric i la literatura, també en el teatre. Al teatre es copia tot, contingut i forma. I en mostren casos extrems de professionals del plagi. Tres hores d'espectacle que milloraria si els creadors retallessin mitja horeta de la primera part. Caldria concretar el tema, el qual ara no queda nítid fins que no arriba una suposada sessió postprimerapart de l'entreacte. Espectacle multilingüe on el català hi és testimonial. El sobretitulat en espanyol, en exclusiva. Tot és estafa. 8/10


  

07 de juliol 2018

'PASSEJADES DE NOBEL' FOTOGRAFIES DE KIM MANRESA

Naguib Mahfuz (El Caire 1911-2006)
© Kim Manresa
 L'Acadèmia Sueca ha incorporat al Museu Nobel d'Estocolm noranta-sis retrats en blanc i negre de 23 premis Nobel, signats pel fotògraf català Kim Manresa. Des de l'any 2005, Manresa i el periodista Xavi Ayen han viatjat per tot el món entrevistant els premis Nobel de Literatura.  Ara hem vist aquest treball documental irrepetible a l'exposició Passejades de Nobel, a CaixaForum, de Barcelona.
Les fotografies mostren els guardonats en la intimitat dels seus domicilis en situacions quotidianes, sense solemnitat, propers.  Sovint els personatges es fusionen en un paisatge de les seves obres de ficció. L'exposició inclou una reproducció d'un fragment d'alguna de les obres cabdals de cada escriptor.

Exposició oberta fins al 2 de setembre.

06 de juliol 2018

'UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT', A LA SALA BECKETT

Una gossa en un descampat. Autora: Clàudia Cedó 
Direcció: Sergi Belbel. Sala Beckett, Barcelona
Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó (Banyoles, Pla de l'Estany, 1973) es basa en un fet autobiogràfic: la pèrdua d'un fill de mort perinatal. És la primera vegada que veig plorar una part del públic a llàgrima viva, sense amagar-se'n, en una obra de teatre. Cedó va passar aquesta dolorosa experiència com a mare, i el director, Sergi Belbel, com a pare. I ho transmetren en l'atmosfera fosca i poètica que l'autora formula en les paraules i Belbel en els moviments i les imatges que els espectadors retindrem per sempre a la retina.
Però tot i que la història parteix d'aquest nucli íntim, el que hem vist és una obra de teatre, amb tots els elements d'universalitat. La protagonista es desdobla en la seva consciència, un personatge que l'ajuda a decidir si ha de tirar endavant o no un embaràs de risc. Que l'ajuda a desemmascarar l'ombra que l'assetja. I, paral·lel a la trama, els assajos i l'estrena d'una obra de teatre que aporta tocs de distensió al conjunt. La majoria dels espectadors de la meva sessió —vam coincidir amb un grup de dol— van sortir amb els ulls vermells i un mocador entre els dits. Al cap de cinc minuts tornarien a entrar a la sala per participar en una xerrada postfunció amb els intèrprets,  l'autora i una psicòloga. El bon teatre també pot ser terapèutic.  9/10



Tots tenim el nostre descampat. Un indret àrid 
que hem hagut de travessar en algun moment 
de la nostra vida. Una experiència dura, una
decisió difícil, una pèrdua que va arribar sense 
avisar, una guerra que no volíem batallar.
CLÀUDIA CEDÓ
Autora d'Una gossa en un descampat

05 de juliol 2018

AUDIÈNCIA / VERNISSATGE, A LA VILLARROEL TEATRE

Audiència, Václav Havel. Intèrprets: Josep Julien i Joan Carreras
Direcció: Pere Arquillué. La Villarroel
A la Sala Villarroel, dins el Festival Grec 2018,  dues obres de quaranta-cinc minuts cadascuna del dramaturg Václav Havel, Audiència i Vernissatge, escrites el 1975, traduïdes per Monika Zgustová. Dramatúrgia d'Anna Maria Ricart i dirigides per Pere Arquillué. Interpretació d'alt voltatge de Josep Julien (exuberant en el gest); Rosa Gàmiz (la comicitat feta torrent cabalós) i Joan Carreras (fantàstica contenció expressiva).
Vernissatge, Václav Havel. Intèrprets: Josep Julien, Joan Carreras
i Rosa Gámiz. Direcció: Pere Arquillué. La Villarroel
El dramaturg Václav Havel va ser empresonat durant quatre anys i mig per signar el manifest Carta 77 després que un grup musical fos empresonat. ¿Quina agressió del poder s'hi assemblaria avui mateix? Unes quantes. Potser per això Audiència i Vernissatge  ens semblen tan properes, tot i ser escrites el 1975 i en un context molt allunyat del nostre. Personatges caricaturitzats, però que reconeixem en contrast amb l'expressió adusta de Vanék, aler ego de l'autor. A Audiència, el personatge passat de rosca és el dirigent d'una fàbrica de cerveses (Havel hi havia treballat), bevent una cervesa darrere l'altra i demanant al nou asalariat que redacti ell mateix el seu propi informe setmanal per als censors a canvi d'un lloc de treball més còmode.  A Vernissatge qui intenta pressionar Vanék a canviar la seva vida sense estridències és una parella 'absolutament feliç' de cara a la galeria. Les dues obres parlen de la fermesa interior davant dels embats brutals del poder. Arquillué en reforça el missatge crític en clau hiperbòlica. Una metàfora que ens arriba nítida per via lúdica. Direcció, interpretació, vestuari, to, ritme, escenografia i tota la resta a l'alçada d'aquests dos textos. Bravo! 10/10





04 de juliol 2018

EXPOSICIÓ 'LA LLUM NEGRA', AL CCCB

A l'exposició La llum negra. Tradicions secretes en l'art des dels anys cinquanta  del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, ens  encarem a una selecció d'obres, pel·lícules i documents que exploren "el valor de l'opacitat, l'ocultació i l'absència en la pràctica artística".
Així, l'objecte hi és però no es veu, com una carta mig amagada dins d'un sobre, obra de Joan Brossa o les escultures i edificis emblemàtics embolicats per Christo; o com quan  el 1911 La Gioconda no hi era, però va ser l'obra més enyorada i el buit que va deixar el robatori a la paret del Louvre va ser més visitat que no havia estat mai l'obra mateixa de Da Vinci.
350 obres d'autors tan diferents com Antoni Tàpies, Joseph Beuys,  Sun Ra o Zush, que s'han interessat per temes tan diversos com l'alquímia, les societats secretes, els corrents esotèrics de les grans relicions, les filosofies orientals, la màgia.
Aquest projecte s'amplia amb Punt de fuga, que aplega diverses propostes situades fora de l'espai expositiu, com ara la pintura mural que s'exhibeix a la Galeria Carles Taché.

Exposició oberta fins al 21 d'octubre




03 de juliol 2018

'FARAÓ. REI D'EGIPTE', AL CAIXAFORUM

Cap de quarsita vermella del faraó Amenhotep III,
c. 1390-1352 aC.Egipte. © The British Museum
En col·laboració amb The British Museum, CaixaForum de Barcelona presenta la magna exposició Faraó. Rei d'Egipte. La mostra convida a conèixer, a través de 150 peces,  la naturalesa divina de la figura del faraó, les virtuts guerreres que se li suposaven, el vincle amb els déus, passant per la intimitat de palau i com es preparava per a la vida eterna.

Estàtues monumentals, relleus de temps, objectes d'orfebreria que mostren la imatge idealitzada que projectaven els faraons d'ells mateixos. En masculí. La reina Hatshepsut, que va governar com a faraó entre 1472 i 1458 aC, era representada en els monuments oficials com un home. La grandesa de l'imperi es va mantenir durant més de tres mil anys, però en aquesta exposició —per omissió— entenem com devia ser la vida del poble ras. Esclavatge i misèria.

Exposició oberta fins al 16 de setembre