 |
| Vegeu «Punt i a cap», blog de creació |
Nené (Marc A. Pérez Oliván, Mauritània, 1952) em regala aquest pintura, una joia inspirada en un microrelat del qual sóc autora. No sé si Nené es guarda els petits relats que li acostumo a enviar amb qualsevol correu parlant d'altres projectes. Jo sí que guardo les pintures que m'adjunta també com qui no vol la cosa. No es la primera vegada que posa imatge a un text meu, vegeu L'Adagio d'Albinoni, però en aquest cas d'ara confessa que el text el va perseguir. Es va obligar a llegir-lo, diu, quaranta vegades (no es deu entendre prou, penso) i, amb una urgència i un desfici que coneixem bé quan creem, es va trobar amb paper aquarel·la, pintures, tinta i un amuntegament d'idees a punt de síntesi.
El resultat és esplèndid: Un personatge femení, escultura i port en un requadre d'alta mar. El veler és un creuer privat. L'escletxa no és al mar sinó en el cos d'aquest personatge i s'adreça directament al cor.
Vegeu-ne la font d'inspiració:
El creuer no tindria tant d'èxit si l'objectiu no fos endinsar a l'alba el cap a l'escletxa que hi ha en aquesta banda de mar. «Bé que ho sé. Tots hi busquem el mateix», em va dir, amb somriure còmplice, el meu interlocutor, sense precisar si buscava curar-s'hi la migranya, una hèrnia discal, les xacres pulmonars o una disfunció sexual. L'escletxa marítima és una mena de corredor, com més profund més diàfan, entre aigua i aigua cada vegada més fosca. Un cop dins, la via d'aire s'adapta elàstica als cossos, us bressola, us fa pessigoles, us abraça, us petoneja. Pocs sabem que no és entre dues llums que cal capbussar-s'hi. Si us troba el cant de l'alosa terra endins, el remei ja ha begut oli. Però el mite de l'alba persisteix perquè, encara que no ho vulguem reconèixer, tots anem curts de carícies.
L'escletxa marítima, Lena Paüls