30 de novembre 2010

UN FANAL DE BOTÍ PEL 5-0

Font de Canaletes mutilada. 
Un seguidor del Barça mostra el botí: un fanal de la font de Canaletes. Potser sí que una imatge val per mil paraules. 
Foto: © Elisenda Pons, per al «Períodico». 30.XI.2010

29 de novembre 2010

A L'ARCA A LES VUIT

A l'arca a les vuit
Autor: Ulrich Hub. Traducció: Eduard Bartoll
Direcció: Marc Hervàs
TNC Sala Petita.  Foto: © David Ruano
Edat: A partir de 6 anys
Matinal familiar al Teatre Nacional: A l'arca a les vuit. L'obra és una versió de l'episodi bíblic del Diluvi i enfoca la discriminació que hi devia haver per escollir només una parella d'animals de cada espècie per salvar-se de l'aiguat dins de la barcassa del patriarca Noè. El problema que es presenta per als pingüins protagonistes és que són tres amics inseparables i, com que només n'accepten dos a l'Arca, en posen un dins un bagul i l'entren d'estranquis.   ¿Com se'n surten? El colom blanc s'ha deixat a terra la parella, així que  disfressen el pingüí polissó de núvia del colom  i intenten passar desapercebuts davant de Noè quan surten de l'Arca. Final feliç, amb amor entre el colom i el pigüí, que s'ajunten sota l'arc de sant Martí. Els adults hi veiem la simbologia, però els menuts no ho paeixen: "¿Com és que es casen si són dos homes?"

28 de novembre 2010

«ARA», SURT A BUSCAR EL FUTUR

Portada de l'edició impresa del diari «Ara», número 1

La primera portada de l'ARA mostra el doctor Moisès Broggi —102 anys, el més veterà dels il·lustres del país— i Graciela Noguera —10 mesos i 28 dies, la primera catalana nascuda aquest 2010—. L'un simbolitza la saviesa venerable i la lluita constant i serena per defensar el país, la democràcia, la pau i la justícia. L'altra és la mirada envers el futur, tot per veure, tot per descobrir. És un retrat que parla també de la capacitat de Catalunya per acollir i integrar tots aquells que volen formar part del país. («Ara», 28 de novembre de 2010)

27 de novembre 2010

AGOST AL TEATRE NACIONAL

Agost
Autor: Tracy Letts. Traducció: Joan Sellent
Direcció de Sergi Belbel
Teatre Nacional de Catalunya. Sala Gran
Fotos: © David Ruano


Una tragicomèdia de quatre hores: "Agost", de Tracy Letts. El text eleva a categoria de metàfora universal allò que és particular d'una —diguem-n'hi— família nord-americana actual. A l'escenari, tretze grans intèrprets, encapçalats per dues feres: Anna Lizaran i Emma Vilarasau, que despleguen una monumental antologia de recursos interpretatius. La resta de repartiment és al seu lloc, fent brillar l'elaboradíssima  traducció de Joan Sellent quan toca.
M'impressiona tot el públic de la Sala Gran del Teatre Nacional aplaudint dempeus. Bravo, Belbel! 10/10


IL·LUSTRACIONS LITERÀRIES

 Noms robats, Tàssies. Editorial Cruïlla, Barcelona

Des de fa més d'un any, la revista digital «Cornabou», especialitzada en literatura infantil i juvenil, té obert un portal a Flickr on es poden visualitzar individualment o seqüenciades moltes de les làmines que han protagonitzat els àlbums il·lustrats publicats per editorials catalanes tant de dibuixants catalans com d'estrangers. Les darreres incorporacions han estat les il·lustracions de les novetats de Nadal i Reis, entre les quals hi ha la capsa que commemora el centenari de Mark Twain, Les aventures de Tom Sawyer  i Huckelberry Finn, amb les il·lustracions realitzades per Meritxell Ribas amb la tècnica del grattage.
La revista digital «Cornabou» ha estat classificada en el primer rengle preferent en el criteri de recerca de «crítica de literatura infantil i juvenil» del buscador Google entre prop de 500.000 enllaços. Ofereix notícies sobre literatura infantil i juvenil, premis literaris d'aquest àmbit, un directori d'autors i il·lustradors, webs de professionals del sector, crítiques de literatura infantil i juvenil, i un directori amb tràilers de les pel·lícules que s'han rodat a partir d'adaptacions de contes o novel·les adreçades als infants i joves.

26 de novembre 2010

LES KOKESHI

A l'àlbum il·lustrat Quimonos. Kokeshi, d'Annelore Parot (Edelvives, 2010)  totes les criatures porten un quimono diferent. No n'hi dues d'iguals encara que a primer cop d'ull ho semblin. A cap se'ls veu peus ni  mans. És un llibre d'entreteniment amb jocs d'observació i d'atenció. Són al país de les kokeshi, però fora de la imatge, no en sabem res més. La dedicatòria que inclou la pàgina dels crèdits s'adreça a algú que fa nines adhesives per a les habitacions de les criatures. No és cap gran aclariment. Acabo l'àlbum sense saber què és una kokeshi. Me n'informo.


Origen de les kokeshi
Les kokeshi són unes nines tradicionals del nord del Japó, de la regió Tohoku, una àrea famosa pels balnearis d'aigües termals. Són de fusta, fetes i pintades a mà. (vegeu-ne vídeo) i es venen com a joguina als visitants de la zona. Representen el desig de bona salut per als nadons. En un principi sembla que no es pintaven i s'usaven per fer massatges als balnearis.

Kokeshi en diversos formats
El que va començar com la fabricació d’un petit objecte de record per als turistes s’ha transformat en una indústria representativa de la cultura japonesa. Les kokeshi de fusta tenen rèpliques de totes mides i en gran varietat de materials: en paper com a retallables, com a punts de llibre, en sanefes decoratives de roba, en clauers i joies, en  adhesius transparents com a frisos d'habitacions infantils...  També hi ha Kokeshi per a adults. 
 
Les kokeshi geisha
Fa unes setmanes, en un dinar amb exalumnes de català, em van regalar un punt de llibre que representa una geisha.
—¿Quina filla quan està de viatge pel Japó recorda portar un detall de record per a les amigues de la mare?, va dir Ramona S. referint-se a la filla de Maria M.
Miro el punt de llibre i el relaciono amb la informació que acabo d'obtenir. La nina de paper té una cara rodona, porta quimono, no té mans ni peus. ¿És una kokeshi geisha?

25 de novembre 2010

L'ANUNCI DE LA LOTERIA DE NADAL


Som a un mes de Nadal. Enguany l'anunci que anima la ciutadania a comprar butlletes de la loteria ha costat 6,8 milions d'euros. Un 20% més econòmic que el dels darrers anys. S'ha rodat a Manresa i a Munic per l'agència madrilenya Ricardo Pérez y Asociados. És en color. Té com a tema l'imaginari dels contes infantils: Alícia al país de les Meravelles, La Ventafocs, Peter Pan, El gat amb bótes.
És un anunci ben realitzat, que crea un ambient d'il·lusió (aquest fet no té cap mèrit quan es compta amb tots els recursos del món i algú els paga) Banda sonora de somni, amb la cançó "Everyday", de Sam Brown i Hug Jones. Tanca l'anunci la representació de Tiké, deessa de la fortuna, sobrevolant un carrer d'una ciutat tot repartint or amb el corn de l'abundància.
El lema: "Sólo hace falta jugar. ¿Jugamos?" Sí, això és el que falta, ¿a què juguem?


Començar jugant i acabar plorant.
El joc, el llit, la nit i el foc no s'acontenten mai amb poc.
Gastant molt i guanyant poc... no acaba bé el joc.
Qui juga per necessitat, perd per obligació.
(Del refranyer català)
 

24 de novembre 2010

ARÍTJOL, L'ALIMENT DELS BARRUFETS

Fruits d'arítjol. Foto: © Antonieta Codina
 L'arítjol (Smilax aspera) és el plat preferit dels Barrufets. Popularment se l'anomena amb altres noms: heura espinosa, matavelles, sarsaparrella, banya de bou, heura del diable... Creix entre bardisses, entortolligada en altres plantes. Les fulles en forma de cor, amb espinetes tot al voltant, són verdes i lluents tot l'any. Ara té baies esfèriques i carnoses de color vermellós en forma de raïm (vegeu-ne foto.)
De les arrels es fan begudes refrescants i fins i tot se n'han comercialitzat.  Sembla que en infusió tenen propietats estimulants i depuratives. Se'ls suposen efectes antiverí i per això, diuen, que emperadors romans com Claudi, Cal·lígula o Domicià en prenien com a prevenció. De tota manera, la Comissió Europea considera que els usos d'aquesta planta no estan provats i desaconsella utilitzar-ne tant per la ineficàcia com pels riscos que pot comportar. Per tant, més val mirar els arítjols de lluny i deixar-los per  als barrufets.

23 de novembre 2010

PINOTXO REUTILITZAT

Pinotxo, bric à brac
Companyia Zum Zum Teatre
Teatre Regina

Espectadors a partir de 3 anys

Dos comediants de la companyia Zum Zum, amb l'obra Pinotxo, bric à brac, ens ensenyen des de l'escenari del Teatre Regina a inventar contes. Ho fan amb un llenguatge acurat, i amb moviments estudiats que donen sensació de feina ben feta. Demostren que qualsevol objecte ens pot donar peu a obrir la imaginació. Un conte amb materials reciclats. Perfecte, ens diem. En una cançó animen a explicar els contes clàssics amb les transformacions que vulguem. Fins aquí hi podem estar d'acord, sempre que no traïm l'esperit del personatge, és clar. I l'esperit del personatge del conte d'avui —Pinotxo— és el d'un mentider a qui li creix el nas. Sense aquest fet no hi ha Pinotxo. O hi ha poc Pinotxo. Al personatge d'aquesta versió teatral li passen moltes coses, però no menteix descaradament. En un episodi, només, el braç de la sortida de l'aigua d'una regadora serà la representació del nas llarg. Vist i no vist. Una bona tarda de teatre; però, Pinotxo, a mitges.


22 de novembre 2010

EL CODONYAT

 Codonyat elaborat per Montse Francisco
Foto: © Paüls
Fa més de trenta anys que l'Àngela V. de Duesaigües ens regala codonyat. El fa seguint la recepta de tota la vida. Cada any ens avisa que l'any següent no en farà, que els braços se li cansen de tant remenar el preparat de condonys  i sucre. I, després hi ha allò de quan comença a bullir i a fer esquitxos assassins... "Que és el darrer any, vaja."
Enguany el codonyer de sempre ha fet figa i l'Àngela podia haver fer creu i ratlla a l'elaboració de codonyat. Però la seva jove petita, que és internauta, ha buscat una recepta que semblava senzilla (vegeu-la al Club de cuines) i l'ha posada en pràctica amb els pocs codonys que ha fet un altre codonyer. I ja tornem a tenir codonyat melós, excel·lent.
Però, la cosa no ha quedat aquí. L'amor propi de l'Àngela ha fet que també ella s'hagi animat a experimentar la nova recepta. Resultat: torrons de codony. S'ho ha pres bé. 
Tenim el codonyat assegurat per molts anys.

21 de novembre 2010

CONXITA NOLLA ABELLÓ, IN MEMORIAM


Cel rogent a la Vinyeta. Foto: © Paüls, 2010 

El dia s'ha aixecat amb quatre gotes, però el mestral les ha escombrades. 
Acabo de sortir a veure la lluna. És plena. Hem parlat de tu, Conxita.

20 de novembre 2010

OCRE DE BISMUT


Hi ha un estol de fulles grogues
com funàmbuls migradors
al damunt de tres grans ocres
com gegants amb peus de fang
ensorrats en la tardor.

ASA, 2010 

19 de novembre 2010

L'HORT DELS CIRERERS

L'hort dels cirerers
Autor: Anton Txèkhov.  Versió: David Mamet 
Direcció: Julio Manrique 
Teatre Romea

Un Txèkhov d'alta volada passat pel filtre de David Mamet.  Una obra clàssica que el daltabaix econòmic actual fa que avui sigui més entenedora que mai. Parla d'una família que veu el patrimoni perillar, però, tot i així, continua amb un tren de vida de malbaratament. Un descendent dels pagesos que van plantar els cirerers a la finca avisa que la propietat anirà a subhasta, però els aristòcrates no mouen un dit. Ell mateix adquireix la finca. Cada personatge té una dimensió simbòlica, fins tot, en aquesta versió, s'hi inclou el cirerer que presideix l'escena associat a la renovació cíclica. El director, Julio Manrique, diu que l'obra li suggereix una pel·lícula de Fellini: una barreja de comèdia amb un fons de tragèdia. M'hi ha fet pensar la festa de disbauxa a l'escenari, precisament el dia que s'estava produint la subhasta de les propietats.


Per mi l'obra, reduïda a una imatge, seria això:
un nen, un vell i un arbre.
JULIO MANRIQUE, Entrevista a «Time Out Teatre», núm. 5



18 de novembre 2010

PLUJA CONSTANT

 Pluja constant
Autor: Keith Huff. Direcció: Pau Miró
Sala Villarroel

Els personatges de Pluja constant són dos policies de Chicago. L'un té dona i dos fills, viu en una casa confortable (Joel Joan), l'altre viu en una mena de cau i no té cap responsabilitat (Pere Ponce).  Són amics de sempre i, a la feina, es cobreixen mútuament les faltes. Mai arribaran a ser detectius amb el currículum que traginen: un és alcohòlic i l'altre racista. S'han enfrontat a una comissió d'afers interns, cadascú explica el cas des de la seva prespectiva, desgranant-ne els antecedents i la tragèdia a base de monòlegs amb algun fragment dialogat. I, entremig, un triangle amorós. Una emocionant història d'amistat que planteja dilemes ètics i morals.



17 de novembre 2010

L'ALÍCIA DEL TEATRE GUASCH

Alícia al país de les Meravelles
Guasch Teatre
Per a espectadors a partir de 3 anys 

Els germans Guasch estrenen producció: Alícia al país de les Meravelles. Han escrit un bon guió i el resolen molt bé; hi han inclòs cançons enganxadisses, estrenen vestuari llampant; tota la companyia fa unes interpretacions efectives i uns moviments mesurats al centímetre. A tot plegat, afegim-hi que la protagonista implica el públic per tal que l'ajudin a tornar a casa. Pel camí troba els personatges de rigor. Al final, picada d'ullet als adults —que també compten—: la institutriu surt amb la corona de la reina dolenta de l'escena anterior. ¿O potser no? Potser ha estat un descuit (un agraït descuit). Tal com diu el conte original, l'Alícia torna a casa contenta de la seva aventura pel món de la imaginació i la fantasia.  
Des del primer moment, els personatges habitants del cos i la veu de Ruth Guasch, Josep Calvo, Jaume Gómez, Maydo Gargallo i Joan Manuel Chilet s'han posat el públic a la butxaca: "Tanqueu els ulls i demaneu un desig." Sembla tan senzill de fer...

16 de novembre 2010

PLANETA TUMÀCAT



Planeta Tumàcat
Teatre Poliorama
Per a espectadors a partir de 3 anys



Anem al Teatre Poliorama en sessió matinal a veure i a escoltar un conte de tema ecològic explicat per oncle i nebot (interpretats per Ricard Llatge i Frederic Bachs.) Manipulen titelles gegants —magnífics— acompanyats d'un repertori molt elaborat de maquinària escènica: uns mòduls que fan de parada de fruita, de casa de la nena protagonista i de planeta Tumàcat; una nau espacial que per passejar per sobre el cap del públic de platea; les projeccions d'estels i planetes en la foscor; les capses que fan de puzle per descompondre el monstre de les escombraries o la  que es converteix en cambra de dormir, entre d'altres. I amb tot plegat, expliquen un conte dins d'un conte, que s'arrodoneix amb l'eliminació del monstre de les escombraries que habita al planeta Tumàcat posant en pràctica els verbs de les tres erres:  reduir, reutilitzar, reciclar.


15 de novembre 2010

HABILITATS INNATES O APRESES

Ara que hi ha unes eleccions a la vista, he posat al dia un tema de comunicació que vaig impartir a directors d'escoles i d'instituts.  ¿Com es mouen i com parlen els líders naturals? Aquesta era la part del meu guiatge en el seminari i no l'explicaré ara, perquè vull centrar-me en les capacitats i no en el llenguatge oral i corporal.
¿Quines qualitats fan un líder natural? Els mateixos participants al seminari van treure'n conclusions i les van resumir així: «el líder natural és una persona preparada, coherent, íntegra, perseverant i de tarannà humil, que treballa amb passió i sap motivar els altres,  que inspira confiança perquè es comunica amb assertivitat i empatia, que té curiositat creativa, emprenedora i flexible. Liderar no és empènyer ni pressionar ni exhibir-se. El lideratge és un compromís solidari.»
Vegem aquestes qualitats aplicades en un cas proper.

D'esquerra a dreta: Fany A., Alba B. (becària en pràctiques), 
Jordi B., Carmina M. i M. Carme M. en una reunió 
per preparar el següent número de «Duesaigües. La Revista»
Foto: © Irene Costa, 2010 

La Fany A. consta com a directora als crèdits de Duesaigües. La Revista. Ignoro a la pràctica com es concreten les atribucions del càrrec, però vull creure que es tracta més aviat de qui assumeix les feines de coordinació a l'hora d'aplegar sensibilitats. És a dir, la Fany s'encarrega d'estirar el carro de la generositat de tot l'equip de col·laboradors. Pel que he pogut copsar durant aquest darrer any,  té tendència a posar en pràctica la faula de "L'alosa al camp de blat", d'Isop. Ara bé, si el que tenim entre mans és un projecte personal amb voluntat de ser col·lectiu, aquest posar-se a fer les feines té més aviat inconvenients, que la Fany assumeix amb tota la intenció, amb el risc de no arribar a tot arreu. Ho té clar. Diu que per liderar un projecte s'ha de treballar per tal que els altres puguin veure que ho dónes tot i que després de cada pas en vols fer un altre de més gran. De les qualitats que prefereix en una persona, n'hi ha dues de sinònims: sinceritat i veritat. Les dues es transmeten per l'epidermis. Diu que es tracta d'esforçar-se a implicar tant l'equip com les persones que estima "que vegin que et brillen els ulls, així pots compartir les mateixes coses, i sobretot que no se t’oblidi res important de cadascú; en resum, intentar estar-hi en cada moment, per petit que sigui."
Confessa que la seva assignatura pendent és la formació acadèmica per tal que el que avui és una afició algun dia pugui ser alhora la seva feina. I, precisament, aquí tenim la qualitat "tarannà humil". La Fany no sap que amb aquesta qualitat completa el programa de lideratge. Confio que amb aquest post ho sàpiga.

I diu el cant: “Tu sol no seràs res”. 
W. SHAKESPEARE. Sonet VIII

SOPAR AMB BATALLA


Sopar amb batalla
Autor i director: Jordi Casanovas
Versus Teatre


Cartell de l'estrena a Escola Eòlia, maig-juny 2010


Sembla un sopar d'amics. Tots els convidats són amics de la noia d'aquesta parella que inaugura pis i convivència. Un dels convidats fa una broma de mal gust i encén la metxa que fa esclatar rancúnies i traïcions amagades. De l'agressió verbal a la física. El primitivisme humà es desferma. Sopar amb batalla aconsegueix crear tensió escènica i angoixa en l'espectador. En la interpretació d'aquests joves actors i actrius el terror es fa versemblant. Que no és poca cosa.

14 de novembre 2010

LA NEUS, 102


Neus Aguiló Cantenys
(Barcelona, 1908)
Foto: © Paüls, setembre 2010 


La nostra Neus celebra els cent dos anys. A Duesaigües corre de boca en boca que aquesta barcelonina té algun pacte secret amb els àngels. Descartem que hagi pactat amb el dimoni, perquè un dia o altre, per algun lloc, li hauríem vist la cua i les banyes. I no. La Neus no amaga res, és tot sinceritat i tendresa.
Aquesta dona refinada, irònica i de parla amena recorda l'adaptació dificultosa a la vida rural. De joveneta, amb tretze o catorze anys, treballava en una botiga de Barcelona on feien barrets a mida. Era una feina de temporada ja que les mestresses a l'estiu anaven a París a veure models i acomiadaven les noies. Més endavant, la Neus va fer de dependenta al centre de moda més avançat de la Barcelona del seu temps, al carrer Pelai (can Damians, on ara hi ha C & A). El seu promès era duesaigüenc i treballava a El Siglo, fins que aquests magatzems de la Rambla es van cremar. Un cunyat els va prometre feina a la casa Santiveri i van decidir casar-se. Però va ser un engany i la parella es va trobar sense feina (a can Damians no admetien dones casades a la plantilla.) Van aguantar com van poder fins que va néixer la seva filla i amb la petita d'un mes, van anar a Duesaigües on el pare tenia casa i feina al tros. La Neus resumeix la seva adaptació al poble definint-se  com "una barcelonina modista de barrets que va aprendre a munyir cabres."
La seva néta, la Neus Hernàndez Rabascall, en diu:
"Si la meva àvia fos un dia de la setmana seria dilluns, sempre a punt per tornar a començar. Si fos un moment del dia seria el matí, quan el dia està encara per crear. Si fos una flor seria una hortènsia, molt resistent i a la vegada tant bonica. Si fos una pel.lícula seria l’Scarlett O'Hara d’Allò que el vent s’endugué, per la fortalesa. Si fos una peça de roba seria un vestit molt ben fet i molt modern. Si fos una part del cos serien les mans perquè no li han parat mai."
Els que coneixem la Neus centenària en som fans. Confiem en les seves múltiples receptes de qualitat de vida, perquè  hem descobert que posseeix el rigor de la saviesa. La nostra Neus és un especimen cultural en recessió.

13 de novembre 2010

CIRQUE DU SOLEIL: VAREKAI

Varekai
Cirque du Soleil, carpa a la plataforma del Zoo Marí
Autor i director: D. Champagne. Foto: © Cirque du Soleil
La primera commoció estètica ens la van portar amb l'espectacle Alegria. Després van tornar a Barcelona amb Quidam, Saltimbanco i Dralion.  Ara han tornat a muntar la carpa blanca, el Grand Chapiteau, que pot allotjar 2.500 espectadors per sessió, al Parc del Fòrum. Varekai!
Al cor d'un bosc de canyes de bambú, sobre un volcà, cau del cel el jove Ícar, extenuat amb les ales immenses. Aquest espai màgic és Varekai, que en llengua romaní vol dir "qualsevol lloc". Hi habiten follets, esperits de l'aire, de la terra i del mar que són contorsionistes, malabaristes, trapezistes... Un espectacle poètic i creatiu que voreja la perfecció. Inoblidable. 

12 de novembre 2010

EL REI MICHAEL JACKSON


Forever King of Pop
Direcció artística i textos: Jesús Sanz-Sebastián 
Teatre Apolo, Barcelona 

Forever King of Pop no és ben bé un musical tal com l'entenem, amb un fil argumental. És més aviat un concert de les cançons universalment conegudes de Michael Jackson interpretat per dobles de veu i dobles d'imatge.  El cantant resuscita en tres ballarins imitadors: el Jackson adult (el valencià Fran Jackson), l'adolescent (el madrileny Mampuele, que també n'imita la veu) i el nen (David García o Néstor Luque Pérez, segons les sessions), tots estan ben caracteritzats i resulten força convincents posats en el paper del cantant. 
L'espectacle compta amb música instrumental i vocal en directe, efectes especials que creen diferents atmosferes i unes acurades coreografies realitzades per un cos de ball potent i  sincronitzat. Un parament de qualitat que fa un repàs dels èxits del cantant i en fa digne homenatge. En canvi, els numerets naïfs dels presentadors que enllacen algunes cançons grinyolen tant en el conjunt de l'espectacle que és estrany que s'hi mantinguin després de tantes representacions.  Tret d'això ens queda tota la resta, una experiència intensa de dues hores i mitja.


11 de novembre 2010

CORI TORROJA MARSAL, PERFUM GRAVAT

 Cori Torroja Marsal al seu taller amb el tòrcul de gravat
Foto: © Joan Anton Alberich, 2010


L'artista reusenca Cori Torroja Marsal inaugura  una exposició de gravats al restaurant Cal Blay de l'Hotel Imperial Tarraco de Tarragona. No he vist cap obra original seva, em baso en  obra reproduïda, per tant no he pogut apreciar bé les textures, els colors ni els volums, però tot i així la intueixo propera, fondament sentida. L'explica amb aquestes paraules al cartell de l'exposició que inaugura avui: "La Meva obra esta feta amb les emocions i de les sensacions viscudes que em tramet la naturalesa."
L'autora, que ja compta amb una bona llista d'exposicions, prepara per al desembre una mostra per al Carrousel del Louvre a París.
Exerceix la docència a l'Escola d'Art del Centre de Lectura (Curs monogràfic de gravat, Curs monogràfic de llibres d'artista i Taller de dibuix i plàstica) i s'hi sent a gust; però, allà on realment perd la noció del temps és quan es tanca al seu taller de gravat. La seva constància la fa inaturable.
Per aprofundir-ne el tarannà i conèixer-ne les aspiracions, li he demanat que respongués el Qüestionari Proust. Tant les preguntes com les respostes són d'aparença simple, però contenen paranys d'interpretació:
QÜESTIONARI PROUST

A: ¿Quina característica destacaria de la seva manera de ser?
        —La constància.

B: ¿Quina qualitat prefereix en una persona?
        —La sinceritat

C: ¿Què valora més dels amics?
        —El respecte.

 D: ¿Quin és el seu defecte principal?
       —La recerca de la perfecció.

E: ¿En què prefereix passar el temps?
       —Passejant, llegint, somiant, conversant...

F: ¿Quina seria la seva pitjor desgràcia?
       —La pèrdua dels éssers estimats.

G: ¿Què voldria ser?
       —Jo mateixa, el que sóc, amb una versió actualitzada i molt millorada.

H: ¿Quins dons naturals li agradaria tenir?
       —Ser més pacient i saber escoltar.

I: ¿On voldria viure?
       —En el lloc que ho faig: entre mar i muntanya

J: ¿Quin color prefereix?
       —El blanc. Per mi és el silenci, el punt i a part, la puresa,  la llum, la pau...

K: ¿Quina flor prefereix?
       —La gardènia: blanca, petita, discreta, perfumada...

L: ¿Quin ocell prefereix?
       —El falcó, per la seva força, la seva precisió i la seva bellesa.

M: ¿Quin nom (de noi i de noia) prefereix?
       —Joan i Mar

N: ¿Quin és el seu autor preferit?
       —¿Per què sempre t'ho pregunten en singular? No crec que les persones només tinguin un autor preferit. Núria Esponellà, Vicenç Villatoro, Roser Caminals, Carlos Ruiz, Jaume Fuster, Noah Gordon, Carme Riera, Ildefonso Falcones, Jordi Gebellí, Genís Cano, Josep Carner, Miquel Martí Pol... Tots els que escriuen sobre viatges i qualsevol d’art.

O: ¿Quin és el seu músic preferit?
       —Ja hi tornem. Lluís Llach, Tomeu Penya, Serrat, Raimon, Vivaldi, Estopa, La Oreja de Van Gogk, Barbara Streisand... sempre depèn del moment, de l’estat d’ànim...

P: ¿Quin és el seu artista preferit?
       —Turner, Rothko, i també Ràfols-Casamades, Albert Gonzalo, A. Clavé, Tapies, Barceló... Els arquitectes Norman Foster, Antonio Gaudí, Santiago Calatrava...

Q: ¿Quin és el seu heroi/heroïna de ficció preferit?
       —La senyoreta Jane Marple (personatge de l’escriptora Agatha Christie)

R: ¿Quin personatge històric valora més?
       —Leonardo Da Vinci, un geni.

S: ¿Què detesta per sobre de tot?
       —La mentida.

T: ¿Com li agradaria morir?
       —Al meu llit, mentre dormo.

U: ¿Quin és el seu lema?
       —Sense esforç no hi ha resultat.

"De la desesperació a l'esperança" (14 x 12 cm, desplegable, lligat,
 tècnica: oli i tintes sobre paper Guarro, color negre i blanc.)
© Cori Torroja Marsal, 2009

"Llibre blau" (15 x 16 cm, tècnica: gravat calcogràfic, punta seca, 
carborundum, tinta i gofrats.) © Cori Torroja Marsal, 2010.


És per la Ment que se m'obre Natura. 
J. V. FOIX

10 de novembre 2010

COPACABANA


Copacabana
Idea  i direcció: Sergi Ots
Guió i creación: Emilie De Lemos i Sergi Ots



Anem a veure Copacabana, una obra de cabaret clow gastronòmic. La performance té lloc a la Biblioteca de Catalunya, antic Hospital de la Santa Creu. Els tres intèrprets de la companyia Ponten Pie ens reben amb davantal i ens fan entrar al local, com si es tractés d'un restaurant. Acompanyen cada grup d'espectadors cap a tauletes ben parades per a dues persones. A partir d'aquest moment els espectadors formem part activa de l'espectacle. Darrera dels fogons hi ha tres cuiners atabalats (interpretats per Natàlia Méndez, Emilie De Lemos i el mateix Sergi Ots), que es comuniquen amb gestos i algunes frases en veu baixa. Són descendents del cuiner d'un circ que va haver de tancar portes. Els tres gourmets obren un restaurant decrèpit als afores d'una ciutat europea. No tenen mai clientela. Però un dia ens hi presentem nosaltres. En la nostra sessió érem una quarantena, però els clients sense reserva poden arribar fins a noranta. Malgrat no tenir ni menjar ni taules per tothom, atenen el grup. Ens serveixen minúscules quantitats de menjar i ens distreuen amb números del circ improvisant ombres xineses, mim, cabaret, música, manipulació d'objectes, etc.
El menú assessorat pel cuiner Víctor Quintilla:
crispetes al curry
carpaccio de formatge
espaguetis amb samfaina,
copa de mousse de xocolata
Per beure: aigua de l'aixeta
Hem vingut a veure una obra de teatre i en sortirem una mica sopats. Això sí, sense poder mantenir el cul a la cadira ni dos minuts perquè l'espectacle ens embolcalla per totes bandes. Tan bon punt ens han alimentat (és un dir) ens fan fora del local perquè diuen espantats (xiuxiuegen, més aviat) que no tenen ni llicència d'activitats econòmiques. Sortim de l'espai, però ens aturem per aplaudir els oficiants, a l'altra banda del cortinatge, a la nau gòtica. Tota la concurrència tenim el somriure instal·lat als llavis, anem esquitxats d'aigua i empastifats de sèmola de galeta. Els cuiners ens miren sorpresos. No responen als aplaudiments, no saben on posar-se. S'amaguen.
Aquesta performance va guanyar la beca de Noves Formes Escèniques al millor projecte escenogràfic i el premi Laboratori de Creació'09 de la Fira del Teatre de Tàrrega.

 
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 
 
 

EL CASAMENT DELS PETITBURGESOS

El casament dels petits burgesos
Autor: Bertolt Brecht.
Traducció de Feliu Formosa.
Direcció: Víctor Álvaro. Almeria Teatre, Barcelona

Bertolt Brecht escriu El casament dels petitburgesos el 1919, és una obra de joventut on retrata les convencions socials de la burgesia de la societat prenazi. La versió que anem a veure al nou Almeria Teatre de Barcelona serveix l'esmolat text de Brecht per mitjà de personatges caricaturitzats tant pel que fa al maquillatge com per la gestualitat.
A l'escenari central hi ha una taula parada per un banquet de noces. L'acció es desenvolupa a casa de la nova parella amb nou personatges. Els nuvis s'han fet el parament del pis, però cadires, taula, sofà, armari... no resisteixen ni el pas de les primeres visites. Un dinar que els nuvis preferiran oblidar, entre les grolleries explicades a taula pel pare de la núvia, la mare que fa curt de menjar i els amics insensibles.
Un esplèndid treball de la companyia Gataro, que es mereix una llarga estada en cartellera.

TRENQUEM AMB EL POREXPAN


La clientela anem als supermercats Bonpreu per la qualitat dels seus productes i perquè ens atén personal formal i de bon tracte.  Bonpreu i Esclat són marques que pertanyen a una empresa amb denominació d'origen, fundada per la família Font i Fabregó. Té la seu central a les Masies de Voltregà, s'adreça al mercat interior i les comunicacions escrites són en català. Però, no és només l'aspecte lingüístic que la fa singular. És una empresa solidària que ha col·laborat amb Intermón-Oxfam i la Fundació Internacional Josep Carreras, contra la leucèmia; organitza tallers de cuina (ara també per a infants), concursos de dibuix i endega campanyes de presa de consciència a favor de la sostenibilitat mediambiental.
Per exemple, la campanya per a la reducció de bosses de plàstic d'un sol ús és un fet. Fa dos anys que descompten l'import de les bosses a qui no n'agafi. Les alternatives: carret de compra, cabàs, capsa de cartró, bossa rígida, bossa compostable...
Ara, la nova campanya té per lema "Trenquem amb el porexpan". Expliquen en un fulletó que el porexpan de les safates triga mil anys a desaparèixer i que presenta problemes de reciclatge. A partir d'ara eliminaran aquest material i l'aniran substituint per safates de PET, un material que es recupera amb facilitat a les plantes de selecció d'envasos i en fabriquen gransa per a diverses utilitats. 
Amb aquest propòsit, Bonpreu i Esclat afegeixen confiança al model de qualitat.


Tot programa d'acció està dominat per una teoria. 
JOSEP FERRATER MORA. 

09 de novembre 2010

VIDA PRIVADA

Vida privada
Autor: Josep Maria de Sagarra
Adaptació lliure i direcció:  Xavier Albertí
Teatre Lliure de Montjuïc. Sala Fabià Puigserver. 
Foto: © Ros Ribas
Encara ens estem preguntant si Vida privada de Josep M. de Sagarra és una novel·la o un reportatge ficcionat d'un gran periodista. I, ara, Xavier Albertí s'hi enfronta i en fa una obra de teatre, una mena de cabaret literari de tres hores i escaig. Dur. Molt dur de pair, si no fos per les interpretacions i la dicció excel·lent de tota la companyia que fa arribar amb nitidesa la llengua esplendorosa de Sagarra. I per la intercalació de cançons i d'apunts musicals de revista, ben coreografiats, tot s'ha de dir.
Sagarra relata a Vida privada fragments de la crònica social de l’alta burgesia barcelonina, que va des de la dictadura de Primo de Rivera a l'adveniment de la Segona República. I Albertí n'enfoca la morbosa relació que aquesta societat vinguda a menys va establir amb la vida nocturna del Paral·lel, la prostitució i la misèria. Però la sorpresa no es troba en el què sinó en el com. Els intèrprets "diuen" Sagarra. Ho fan des d'una narració en tercera persona, com si llegíssin, amb ritme ràpid. Un esforç considerable que els oficiants exigeixen al públic. I, aquí, és clar, és on els grans de l'escena brillen. Brillen Pere Arquillué i Imma Colomer, sobretot. Però també tota la companyia: Àurea Márquez, Mont Plans, Xavier Pujolràs, Oriol Genís, Miquel Malirach, Alícia Pérez, Alba Pujol, Aina Sánchez, Xavier Frau i Toni Vallès, amb el pianista Efrem Garcia, còmplice d'alguna petita acció dins de l'espectacle.

 És una línia vertical que va des del més alt de la sang 
i el diner fins als llocs més putrefactes del districte V. 
Hi surt tothom, "dels carlins als nudistes"
JOSEP M. DE SAGARRA. 
Entrevista de Manuel Brunet per a «La Veu de Catalunya»

08 de novembre 2010

CENTENARI MARK TWAIN


Les aventures de Tom Sawyer
Les aventures de Huckleberry Finn
 La Galera SAU editorial, 2010
Per a lectors a partir de 10 anys 


Per commemorar el centenari de la mort de l'escriptor nord-americà Mark Twain (pseudònim de Samuel Langhorne Clemens, 1835-1910), l'editorial La Galera ha fet una edició de luxe de  Les aventures de Tom Sawyer i de Les aventures de Huckleberry Finn, en la traducció que Maria Antònia Oliver en va fer el 1982. Es tracta de l'edició dels dos volums  en tapa dura amb una quarantena d'il·lustracions de Meritxell Ribas, que ha fet una interpretació gòtica de l'escassa llum moral de molts episodis que transcorren a la vora del Mississipi on aquests inseparables protagonistes viuen apassionants aventures. Els dibuixos han estat creats amb la laboriosa tècnica del grattage. 
Vegeu-ne el procediment, en aquest vídeo:




A vegades teníem el riu sencer per a nosaltres sols durant molta estona. Més enllà hi havia les ribes i les illes, a l'altra banda de l'aigua, i potser una guspira, que era una espelma a la finestra 
 d'una cabana.
MARK TWAIN. Les aventures de Huckleberry Finn
 

07 de novembre 2010

PURIFICACIÓ DEL TEMPLE

 Vegeu la pàgina oficial del Temple Expiatori de la Sagrada Família

Quan arribaren a Jerusalem, Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure els qui hi compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res per dins el recinte del temple.  I els instruïa així:
—¿No diu l'Escriptura: El meu temple serà anomenat "casa d'oració per a tots els pobles" ? Però vosaltres n'heu fet una cova de lladres!
MATEU 21, 15-17

06 de novembre 2010

LA MAJORIA DELS SUÏCIDIS SÓN EN DIUMENGE

La majoria dels suïcidis són en diumenge
Autora: Anna Burzynska
Traducció: Sònia Navarro i Joan Sallent
Direcció: Jordi Vilà. Sala Muntaner 

A l'escenari de la Sala Muntaner hi ha un llit de matrimoni. L'acció transcorrerà aquí protagonitzada per una parella, Klara i Nikodem. Són al seu pis de Varsòvia, un diumenge al matí. El primer diumenge que tenen lliure des de fa sis mesos que es coneixen i viuen junts. Són executius de multinacionals, viatgen constantment, no tenen cap estona per dedicar-se mútuament. Aquest matí de diumenge s'adonen que no saben res un de l'altre i que la seva relació es basa en la mentida. Descobreixen que els dos han estat acomiadats de les feines respectives. Els intèrprets, Mercè Martínez i Borja Tous, fan els personatges creïbles amb uns diàlegs llampants.


05 de novembre 2010

LES CINTES

Cintes a l'ombriu del jardí de llicorella. Foto: © Paüls, 2010

Les cintes (Chlorophytum comosum) tenen arrels invasores que acumulen aigua pel temps de sequedat. Creixen bé a l'interior, si tenen bona llum indirecta i si la temperatura no és gaire alta.  Amb poca llum les fulles perden la ratlla blanca. A l'exterior, en hiverns molt freds, les fulles es malmeten. Nosaltres no l'adobem mai, però tot i així a l'ombra es fa molt. Si a l'estiu li toca el sol directe, les fulles es pleguen sobre elles mateixes i s'esgrogueeixen. Rarament hi ha fulles rosegades per caragols o llagostes.
Multipliquem les cintes amb les plantetes que surten de tiges allargades, sense tallar la tija de la planta mare fins que no s'han arrelat. És una planta llustrosa que recorda un cap despentinat o l'aigua d'un sortidor. Humil i bellíssima.

04 de novembre 2010

PER LABERINTS



Exposició de gran format al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB): Per laberints.
Al Pati de les Dones hi ha un umbracle penjant, l'ombra del qual forma un laberint mòbil a terra. Una idea ben resolta, espectacular. Sense visitants, però. Baixem cap a les sales d'exposicions, buides, també.
L'exposició estarà oberta fins al gener i potser és lògic que no hi hagi cues, però ens en malfiem, perquè el dia que hi anem fan portes obertes.
¿Què hi veiem? L’exposició fa un repàs del concepte i la representació del laberint al llarg de la història. El recorregut, molt documentat, és més aviat insuls, tret del laberint transitable de miralls. Ens ha servit per recordar que el laberint ha fascinat a literats, cineastes, a dissenyadors de jardins i constructors de catedrals, perquè parla de la condició humana: hi ha infinites situacions en les quals és fàcil entrar però, difícil sortir-ne.
La metàfora del laberint té avui una base econòmica. ¿Com escapar del Minotaure de la crisi? Segurament que Teseu i Ariadna se'n sortirien sense exposicions de luxe com aquesta. Prescindible.


El laberint és la pàtria de qui dubta.
WALTER BENJAMIN

03 de novembre 2010

INCULTE, IMPRESENTABLE


El periodista Josep Cuní ha entrevistat aquest matí el president del Partido Popular, partit que ara és a l'oposició del govern espanyol. L'entrevista s'ha desenvolupat en castellà. Ho hauran pactat a l'avançada. Ja sabíem que l'entrevistat és un home inculte: aspira a governar Espanya i no entendria les preguntes amb una de les llengües pròpies d'una de les nacions que, ara per ara, paguen impostos per tal que es reparteixin amb els ciutadans de la resta. Avui, el bon home ha fet un pas més en la demostració d'incultura. Ha dit, referint-se al fet que el Papa, diumenge en la missa que farà a la Sagrada Família digui unes paraules en català: "es lo mejor que le ha pasado al catalán nunca."
Aquest ciutadà no deurà llegir aquest post. Ni ganes. No tinc voluntat d'ensenyar res a qui no vol aprendre. Però, per a qui el llegeixi recordarem que lo mejor que le ha pasado al catalán és que fa mil anys que hi ha gent que parla aquesta llengua. Hi ha gent que la parlem, amb travetes com el Decret de Nova Planta, amb impediments com els que ha interposat el partit d'aquest bon home, amb patacades legals de tots cantons, amb recursos judicials a la normativa de l'ús preferent (si no és aquí, ¿on ha de ser preferent l'ús del català?)
No saber que aquí el fet lingüístic és una matèria sensible fa que aquest home inculte sigui, a més, un impresentable. Tant, que no mereix que el seu nom surti en aquest post. 

L'home està disposat sempre 
a negar tot allò que no comprèn.
BLAISE PASCAL

02 de novembre 2010

HISTÒRIA DE JOAN, NASCUT D'UN ÓS



Història de Joan, nascut d'un ós.
Creació d'Albert Vidal a partir de la llegenda Joan de l'Ós
Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona.

Joan de l'Ós és un personatge de llegenda. És fill d'un ós i d'una jove i té una força sobrehumana. Quan té ús de raó es rebel·la contra la foscor amb què els ha mantingut el pare dins la cova i s'escapa.  Comença l'aventura, en un recorregut terrorífic on el personatge s'adona que no  encaixa enlloc. Albert Vidal és el protagonista d'aquesta versió que es presenta a la Sala Tallers del TNC. Aquest creador singular actua alhora de bufó i d'ós que relata la història amb paraula i cant, que arrossega els espectadors i ens embadaleix des que surt a l'escenari. Ens porta per camins tenebrosos, sense efectes especials, sense sang, només amb la energia expressiva pròpia i l'acompanyament de tres músics: Pitu Andreu (percussió), Xavier Macaya (viola de roda i viola d'arc), Ricard Vallina (tarota, violí i mandolina.)
L'espectacle d'Albert Vidal  és una antologia de la seva trajectòria, multicultural, multiestilística, multiespacial, multisensorial, amb el pòsit de la cultura ancestral de base que emergeix en cada gest, en cada paraula: un espectacle amb denominació d'origen, una experiència d'art tel·lúric. Una joia rara.

01 de novembre 2010

EL CEMENTIRI DE REUS

 

"Els tres gitanets", de Joan Rebull, 
sobre la tomba de l'escultor reusenc. 
S’hi representa el propi autor 
amb dos amics de la infància.



El Consell d'Europa ha inclòs el Cementiri General de Reus a la Ruta Europea dels Cementiris. El cementiri reusenc va ser el primer equipament no confessional —obert a totes les creences i religions— de tot l'Estat espanyol. El primer enterrament s'hi va fer el 2 de gener de 1871. Fa dos anys que la façana va recuperar l’estàtua del Déu Cronos que les autoritats franquistes havien retirat l’any 1939. Un passeig pels seus carrers permet admirar panteons, capelles i mausoleus d'alt valor estètic (Iglesies-Odena, Boule, General Prim) i escultures vinculades a la història de la ciutat i de l'art (realitzades pels escultors reusencs Joan Rebull, Joan Roig i Soler i Ramon Ferran i Pagès, per Plácido Zuloaga, els germans Venanci i Agapit Vallmitjana i Barbany.) I obres d'arquitectes de renom com ara Lluís Domènech i Montaner, Josep Oriol Mestres, Jeroni F. Granell i Leandre Albareda.   Passejant pels carrers del Cementiri de Reus, farem un recorregut per una gran exposició d'art a l'aire lliure, explorarem un patrimoni material i un mostrari antropològic vinculats a la història i la cultura de la ciutat a la qual pertanyen.
Anar al cementiri a portar-hi flors per Tots Sants és l'única visita anual que hi fan la majoria de ciutadans. Ara el cementiri reusenc, amb aquest segell de qualitat que li ha atorgat el Consell d'Europa, es promociona com a punt d'interès turístic, al costat de 49 cementiris de 16 països europeus.