Neus Aguiló Cantenys
(Barcelona, 1908)
Foto: © Paüls, setembre 2010
La nostra Neus celebra els cent dos anys. A Duesaigües corre de boca en boca que aquesta barcelonina té algun pacte secret amb els àngels. Descartem que hagi pactat amb el dimoni, perquè un dia o altre, per algun lloc, li hauríem vist la cua i les banyes. I no. La Neus no amaga res, és tot sinceritat i tendresa.
Aquesta dona refinada, irònica i de parla amena recorda l'adaptació dificultosa a la vida rural. De joveneta, amb tretze o catorze anys, treballava en una botiga de Barcelona on feien barrets a mida. Era una feina de temporada ja que les mestresses a l'estiu anaven a París a veure models i acomiadaven les noies. Més endavant, la Neus va fer de dependenta al centre de moda més avançat de la Barcelona del seu temps, al carrer Pelai (can Damians, on ara hi ha C & A). El seu promès era duesaigüenc i treballava a El Siglo, fins que aquests magatzems de la Rambla es van cremar. Un cunyat els va prometre feina a la casa Santiveri i van decidir casar-se. Però va ser un engany i la parella es va trobar sense feina (a can Damians no admetien dones casades a la plantilla.) Van aguantar com van poder fins que va néixer la seva filla i amb la petita d'un mes, van anar a Duesaigües on el pare tenia casa i feina al tros. La Neus resumeix la seva adaptació al poble definint-se com "una barcelonina modista de barrets que va aprendre a munyir cabres."
Aquesta dona refinada, irònica i de parla amena recorda l'adaptació dificultosa a la vida rural. De joveneta, amb tretze o catorze anys, treballava en una botiga de Barcelona on feien barrets a mida. Era una feina de temporada ja que les mestresses a l'estiu anaven a París a veure models i acomiadaven les noies. Més endavant, la Neus va fer de dependenta al centre de moda més avançat de la Barcelona del seu temps, al carrer Pelai (can Damians, on ara hi ha C & A). El seu promès era duesaigüenc i treballava a El Siglo, fins que aquests magatzems de la Rambla es van cremar. Un cunyat els va prometre feina a la casa Santiveri i van decidir casar-se. Però va ser un engany i la parella es va trobar sense feina (a can Damians no admetien dones casades a la plantilla.) Van aguantar com van poder fins que va néixer la seva filla i amb la petita d'un mes, van anar a Duesaigües on el pare tenia casa i feina al tros. La Neus resumeix la seva adaptació al poble definint-se com "una barcelonina modista de barrets que va aprendre a munyir cabres."
La seva néta, la Neus Hernàndez Rabascall, en diu:
"Si la meva àvia fos un dia de la setmana seria dilluns, sempre a punt per tornar a començar. Si fos un moment del dia seria el matí, quan el dia està encara per crear. Si fos una flor seria una hortènsia, molt resistent i a la vegada tant bonica. Si fos una pel.lícula seria l’Scarlett O'Hara d’Allò que el vent s’endugué, per la fortalesa. Si fos una peça de roba seria un vestit molt ben fet i molt modern. Si fos una part del cos serien les mans perquè no li han parat mai."
Els que coneixem la Neus centenària en som fans. Confiem en les seves múltiples receptes de qualitat de vida, perquè hem descobert que posseeix el rigor de la saviesa. La nostra Neus és un especimen cultural en recessió.