29 d’abril 2010

Any Màrius Torres


(Publicació pòstuma de Poesies de Màrius Torres. Mèxic, 1947)


Enguany fa cent anys que va néixer Màrius Torres a Lleida (1910). Va estudiar medicina, però només va exercir tres anys. El poeta va morir jove, al sanatori per a malalts de tuberculosi de Sant Quirze de Safaja, Vallès Oriental (1942). L'obra poètica de Màrius Torrres és breu, però intensa, marcada pel dolor físic i el dolor col·lectiu de la pàtria desfeta per la guerra. No va veure publicada la seva poesia en vida. Es va publicar, pòstumament, a Mèxic, el 1947. Ara, la comissió que promou els actes de l'Any Màrius Torres sorgeix de la Paeria. Vol difondre l'obra del poeta aquí amb recitals i espectacles musicals i, a fora, amb traduccions al castellà, a l'alemany, a l'italià i a l'anglès. També s'editaran punts de llibre amb poemes i s'organitzarà un congrés universitari per aprofundir-ne l'estudi.



Corren les nostres ànimes
com dos rius paral·lels.

Fem el mateix camí
sota els mateixos cels.
MÀRIUS TORRES, fragment de "Cançó a Mahalta"

28 d’abril 2010

Plaça Goya


(En primer pla, font de la plaça Goya, de Barcelona.
Al fons, el monument a Francesc Layret.
Foto: © Paüls, 2010)


Al centre de la plaça hi ha un magnífic conjunt escultòric dedicat a Francesc Layret. A la banda de mar, una font de quatre piques amb l'escultura d'uns infants que juguem amb una tortuga gegant (vegeu-ne foto.) A mig matí, un home vell i secalló, que sempre va sol, s'asseu en una de les cadires de teca d'una sola plaça que formen part del mobiliari urbà. Porta un carro d'anar a comprar, però no torna de comprar. Ni hi va. Dins del carro hi porta bosses de pa sec per als coloms. Després de reposar una estona, remulla el pa a la font, dins d'un cul de bidó d'aigua de vuit litres de plàstic. Després l'aboca a terra, neteja el recipient, l'omple d'aigua neta i el deixa al peu de la font. De tant en tant, les cotorretes de pit gris baixen dels nius que tenen a les palmeres a menjar i a beure. No sé si aquest homenet solitari és qui tapa, diàriament, el desguàs de les quatre piques de la font. Qui sigui que ho fa, després de tapar el desguàs de les piques, les omple d'aigua per tal que els coloms s'hi puguin banyar. La font queda inutilitzada fins que al matí de l'endemà la brigada de neteja faci dissabte.


Desert d’amics, de béns e de senyor,
en estrany loc i en estranya contrada
JORDI DE SANT JORDI (València 1395? - 1424)


26 d’abril 2010

Remeno paraules de la Marta



Il·lustració de © Marta Anguera, 2010,
per a la prosa poètica Remeno paraules

© Lena Paüls, 2010


El dia de Sant Jordi, vaig publicar una prosa poètica inèdita en aquest blog: Remeno paraules. Uns dies abans, havia demanat a Marta Anguera que la interpretés en una il·lustració. Va respondre la meva proposta amb tanta tendresa i s'hi va posar amb tanta il·lusió, que per força havia de sortir aquesta màgica ofrena de paraules que surten de les mans d'aquesta primera persona que narra al text.
Marta Anguera Curto va néixer a Andorra, el 1982, va cursar els estudis a Reus, ciutat on actualment viu. Ha treballat en disseny i maquetació, disseny gràfic i retolació en diferents empreses a Cambrils, a Constantí i a Reus. Enguany ha estat la guanyadora del concurs de cartells del Carnaval de Reus.
Remeno paraules és el primer text literari que il·lustra. Va definir la idea prèvia de la il·lustració en un esbós a mà alçada i després la va crear a l'ordinador, treballada amb el programa Photoshop. Va tractar la fotografia de les seves mans amb filtres i també les "bombolles" en diferents capes, tractades amb tècnices diverses. Les lletres pertanyen a un banc tipogràfic de la il·lustradora.

Vaig obrir el fitxer, i quan vaig acabar de llegir 
Remeno paraules, vaig tancar els ulls, de seguida
em van venir coses
a la meva ment per il·lustrar
les teves paraules...
que t'he de dir que m'han agradat molt.
De vegades també escric, il·lusions, emocions
i moments viscuts... He format un recull de paraules,
totes les que hi caben en una "almosta", intentant
fer-les sobresortir a "borbolls", unificant tot
amb les paraules que aquests "rampellut mestral desperta."
MARTA ANGUERA CURTO, 2010

El plat fondo de l'Adrià



(Il·lustració d'© Adrià Ciurana Mauri, 2010,
per a El plat fondo, de Lena Paüls, 2010)


El dia de Sant Jordi vaig publicar El plat fondo, un poema inèdit que havia escrit per a l'Adrià, en agraïment per l'entusiasme amb què havia il·lustrat un conte meu. El poema no va arribar al destinatari fins fa uns dies, quan l'hi vaig enviar per correu electrònic, i li vaig proposar que s'hi identifiqués. L'autoretrat que em va enviar l'Adrià mostra un nen amb una expressió clara d'empipament perquè se li ha escapat de les mans el plat massa ple de sopa calenta. Cal remarcar del conjunt, el dibuix acuradíssim de les mans i el degoteig del líquid en suspensió. La il·lustració transmet amb molta força que el protagonista veu que la sopa va en orris.
Adrià Ciurana Mauri és de Duesaigües. Va néixer a Reus, el 2001. Fa tercer de primària a l'Escola Puigmarí de Duesaigües. Li agrada llegir de tot: còmics de Tintín, de Lucky Luke i d'Astèrix; també llibres d'aventures, contes, la revista Cavall Fort, Gerónimo Stilton. Li agraden els dibuixos de super herois/heroïnes, caçadors de fantasmes, alguns de japonesos, les pel·lícules de Pixar. Li agrada dibuixar castells, cavallers, dracs, paisatges, coses imaginades per ell, els amics, animals,...
Ha il·lustrat el meu conte El geni del moscatell, publicat a "Duesaigües. La Revista", núm. 3. Per al poema El plat fondo, es va dibuixar ell mateix amb el plat per damunt del cap, sense mirar-se al mirall. Tenia un problema amb la sopa que queia, el primer esbós no el va convèncer i va demanar ajuda a la seva mare i ho van resoldre amb un gotet amb aigua. Els dibuixos que ha fet per a textos meus, primer els ha fet a llapis i, com que a vegades es dobleguen sense voler i encara no controla prou la presió del llapis sobre el paper, i s'havien d'escanejar, després ha calcat el seu propi dibuix i l'ha pintat amb colors de fusta, retoladors, aquarel·les.
La Carmina Mauri Mestre, mare de l'Adrià, reprodueix les paraules que li va dir el nen quan li va ensenyar el poema i li va explicar la meva proposta.
Que bonic, la Lena ha fet un poema per a mi,
i, a més, de sopa, que m'agrada molt...
Ara vaig a jugar amb els amics, demà faré el dibuix.ADRIÀ CIURANA MAURI, 2010

25 d’abril 2010

La dona justa


Hi ha cua per entrar al Teatre Borràs, aquest vespre de diumenge. ¿Han vingut a veure l'actriu Rosa Novell? ¿O potser, l'actor Àlex Casanovas? ¿Vénen pel ganxo de l'adaptació d'Eduardo Mendoza? ¿Han llegit, potser l'obra de Sándor Márai? Potser són socis d'un club d'espectadors. Sigui com sigui, hi ha la platea i l'amfiteatre a vessar. Anem a pams. La dona justa és l'adaptació teatral que l'escriptor Eduardo Mendoza ha fet basant-se en el relat de Sándor Márai. Els fets se situen a Budapest, des de poc abans de la Segona Guerra Mundial fins després d'acabada. No parla de la guerra, sinó de les diferents maneres de viure l'amor. Amor correspost, amor de conveniència, amor succedani de (el que sigui), que cada protagonista explica des de la seva òptica. L'obra parla també de classes socials: dels valors de la petita i de l'alta burgesia, d'una banda, i dels de la classe desheretada, de l'altra. La il·luminació càlida acarona la posada en escena elegant (tres marcs gegants que allotgen miralls i pantalles; vestuari sobri, violinista que toca en directe, interpretació de l'amargor sense estridències.) I, sí, efectivament, ha valgut la pena anar a veure aquesta obra pel treball actoral, també. Excel·lent.



Reprís del Teatre Mòbil

(Reprís. COmpanyia Teatre Mòbil. TNC, 2010. Foto: © Eva Bozzo i Roger Fonts)

Matinal de pallassos per al públic familiar, al Teatre Nacional de Catalunya. A la sala gran, aquest migdia no hi ha la sorra de la platja de Nit de Reis, de Shakespeare (les condicions tècniques d'aquesta sala fan meravelles) sinó un tren que ocupa l'escenari de banda a banda, una mena de TGV ple de rialles, transformable amb escenari ambulant. Se'n fan els amos tres pallassos professionals des de fa vint-i-cinc anys: Marc Fonts, Jordi Girabal i Atilà Puig, que fan un humor blanc i directe. Avui, a Reprís, hem vist unes actuacions trepidants, amb moltes disfresses, moltes empaitades, moltes picades d'ullet tant als adults com als infants. Els tres pallassos fan riure amb el que sembla i demostren què és allò que semblava ser el que no era. Jocs de paraules, cops d'efecte, enginy i la màgia incontestable d'aquests veterans del riure. Una delícia.

24 d’abril 2010

Duet per a una sola veu


(Duet per a una sola veu. Teatre Romea. Foto: © David Ruano, 2010)

Al Teatre Romea, anem a veure Duet per a una sola veu, de Tom Kempinski, una obra que no estava programada aquesta temporada. Mingo Ràfols i Àngels Bassas són els únics intèrprets d'aquesta peça excepcional, estrenada el 1980, que aquí dirigeix Magda Puyo. El relat explica la història d'una jove cel·lista a qui la malaltia de l'esclerosi múltiple li impedeix continuar amb la seva gran passió: la mùsica. "El violí no és la meva feina, no és una forma de vida. És el lloc on visc", diu Stephanie Abrahams al doctor Feldmann. En les primeres sessions, la malalta es mostra irònica i optimista. A mesura que va aprofundint en les emocions es mostra sarcàstica, fins que s'obre i admet que sense la música no és res. La nit de la nostra representació, la violinista Cornelia Löcher (altres funcions, a càrrec de Maria Roca) separa amb la música en directe les diferents escenes que coincideixen amb les sis sessions de teràpia visites de l'artista al seu psiquiatre.


23 d’abril 2010

REMENO PARAULES


Si la boira s'adorm lenta, lentíssima, a la carena, remeno una almosta de paraules encara no. Si el rampellut mestral la desperta, passo inventari: fuada, coca amb recapte, pàmpol. Biaix, magrana, cotó. Giragonsa, baladre, esca. A borbolls, massa. La veu va matar Charlot.

Text: © Lena Paüls
Il·lustració: © Marta Anguera



Llegiu en aquest mateix blog:
 Remeno paraules de la Marta

El plat fondo

Poema: © LENA PAÜLS, 2010
Il·lustració: © ADRIÀ CIURANA MAURI, 2010



EL PLAT FONDO
Tímid de mena suporto
fins al tercer cullerot,

viatjo sense triar
a les mans de l'Adrià

ple de sopa que fumeja.
–Ai, com crema! — i em sacceja.

Entre les vambes de marca
faig equilibris de barca.

Cauen dos llacs al parquet
i un servidor per barret.

Carta a Maria del Carme Molist


Sant Jordi, 2010

Estimada Maria del Carme,
Ens explicaves, des del barri de N'djili —a tocar de l'aeroport de Kinshasa, al Congo—, que a l’escola et dedicaves a formació de mestres. Vas ajudar els mestres a dissenyar el perfil d’educador que cal ser; vas buscar i vas comprar els llibres que vas poder aconseguir i vas organitzar el que tu dius entre cometes: una biblioteca.
Ens enviaves fotografies on es veien els mestres "descobrint" els llibres, "com si descobrissin el món", deies. Vau fer rètols per motivar la lectura, vas fer sessions pràctiques d'inventar i explicar un conte entre tots, vas parlar-los de com n’és d’important que vinguin a aquest espai a llegir, a fer l’hora del conte. Vau fixar un horari i vau fer junts unes quantes activitats possibles per a fer amb els infants. Quants miracles, amb tan pocs recursos!
Ara has arribat a la missió Kingungi, a l'interior, i allí has trobat unes condicions pitjors encara. Els mestres i els infants van amb gana a una escola on no hi ha paper ni llapis, només pols. Tu, Maria del Carme, ja hi has arribat. Sant Jordi, encara no.
Una abraçada.
Lena




L’Amor que mou el sol i les estrelles
DANT ALIGHIERI, La Divina Comèdia. Paradís, XXXIII:145

22 d’abril 2010

La marca preferida


(La marca preferida de las hermanas Clausman. Teatre Tantarantana. Foto: © David Ruano, 2010)

Fa un mes que La marca preferida de las hermanas Clausman, de Victòria Szpunberg, es representa al Teatre Tantarantana, però, ara per una cosa, ara per una altra, no l'havíem pogut anar a veure. Tracta de la identitat i de quina manera es pot sobreviure si es preserva la memòria familiar. L'acció se situa en una ciutat mitjana de Catalunya, als anys 90. Sara i Valentina són dues adolescents, filles d'exiliats argentins, que reconstrueixen al menjador de casa el terror de la dictadura que van viure els seus pares, compromesos políticament. Ho fan en una mena de joc teatral, en aquest espai on hi ha una porta que dóna a l'exterior i una altra, sempre tancada, que —suposadament— és la de l'habitació on hi ha la mare malalta. Les noies fan una representació del dolor que no van viure, i es mostren confuses pel present que els té presoneres, sense acabar de saber d'on són. El món consumista de fora entra a l'escenari en forma de petits furts de roba d'una marca concreta. Per tirar endavant, cal fer cau i net. L'obra encara es pot veure fins diumenge.

Auca de Sant Jordi

(Escultura de Sant Jordi lluitant amb el drac a la façana de la Casa Amatller, al Pg. de Gràcia de Barcelona. Foto: © Paüls, 2010)

Al segle XIX, el moviment cultural de la Reinaixença va recollir i popularitzar la llegenda de Sant Jordi, tal com ens ha arribat fins als nostres dies. Es tracta d'un episodi romàntic i fantasiós, agraït de transmetre als infants, però sempre m'ha xocat que l'heroi aparegués tan tard. El drac ja s'havia cruspit unes quantes noies del poble ras, i ara, a falta d'altre material tendre, estava a punt d'empassar-se la princesa. El rei i la reina es depentinen, manen fer ventar les campanes, vinga... correm-hi tots. El virtuós cavaller s'enfronta al drac i el mata. El bé contra el mal. Tot en ordre. I no. No hi estic d'acord. En aquell poble no hi quedava cap altra mossa. La sang del drac és la sang de totes les criatures que el monstre s'havia menjat. La rosa vermella neix d'aquesta sang. ¿A qui havia d'oferir la rosa el cavaller, si no hi havia cap donzella viva? A la princesa. I conte contat...
A Catalunya la versió més popular explica que a Montblanc (Conca de Barberà) per amansir un drac que causava estralls al bestiar decideixen donar-li una persona per menjar, elegida entre tot el poble. Com qualsevol ciutanada, el nom de la filla del rei és al bombo. I també el del rei i el de la reina, suposo. Fins aquí sembla una versió políticament correcta. Aquesta és la versió que recullen els àlbums actuals adreçats als infants. Però, ai, surt elegida la princesa. I ja hi som! ¿Hauria actuat el cavaller, si l'elegit hagués estat qualsevol altre del veïnat?, ens preguntaríem si fóssim malpensats.
Em sembla que hauríem d'anar tendint a mantenir la versió antiga, perquè permetria un comentari de tipus social no reverencial (sigui quina sigui la monarquia!) molt interessant pel creixement de la canalla. En aquest sentit, recomano la pàgina web La paret de les auques on hi ha una magnífica auca.


21 d’abril 2010

Per les flors que hi ha al mercat


(Roser de roses miniatura. Foto: © Paüls, 2009)

Tota tradició, tot fet cultural o sentimental se sustenta en l'activitat econòmica, poc poètica. Els majoristes de la flor tallada de Catalunya esperen vendre sis milions de roses per al dia de Sant Jordi. N'hi haurà de moltes varietats cromàtiques, però la vermella amb totes les tonalitats s'emportarà la palma, perquè són el símbol de l'amor apassionat. Perfecte. Però, jo, que en aquestes coses sóc molt prosaica, tenint en compte que recolliré unes quantes roses tallades si vaig a una Caixa o al supermercat de sota casa, agraeixo molt que l'estimat em regali un test amb un roser. Sempre resisteix més que una rosa tallada i el puc veure créixer, puc observar com desplega les poncelles i, amb una mica de dedicació i de bona sort, la primavera que ve tornarà a florir. Amb bona sort. El roser vigorós que ha quedat immortalitzat en aquesta fotografia no ha resistit les gelades continuades d'aquest hivern.
Joan Maragall (1860-1911) va escriure un poema on situava les "flors" de la diada de Sant Jordi al "mercat":


LA DIADA DE SANT JORDI
La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
"Sant Jordi mata l'aranya".
L'aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se'n xuclava la flaire,
i el mes d'abril era trist
i els nens i nenes ploraven.

Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
perxò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires.

20 d’abril 2010

Tirant lo Blanc, capítol CXXVII




© Manel Boix. Il·lustració de Tirant lo Blanc per a Edicions Bromera, d'Alzira.






Com la Princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora qui ell tant amava.

—Digau-me, Tirant— dix la Princesa—: si Déu vos lleixe obtenir lo que desitjau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mal vos va passar, que si en cosa neguna vos hi poré ajudar ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho.
Tirant posà la mà en la mànega e tragué l'espill e dix:
—Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prenga a mercé.
La Princesa pres prestament l'espill e ab cuitats passos se n'entrà dins la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, e no hi veu res sinó la sua cara. Llavors ella hagué plena notícia que per ella se faïa la festa, e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama d'amors.

JOANOT MARTORELL. Tirant lo Blanc

Així és com comença el capítol CXXVII de Tirant lo Blanc, amb la declaració d'amor del cavaller Tirant lo Blanc a la princesa Carmesina. El protagonista demostra que és, també, un estratega en qüestions amoroses, tal com ho és al camp de batalla. Enguany es commemora el 600 aniversari del naixement (any incert) de Joanot Martorell (Gandia, 1410?—València 1468), l'autor de la novel·la catalana de gènere cavalleresc coneguda universalment.

Vegeu aquí l'incunable de Tirant lo Blanc conservat a Nova York, a la Hispanic Society of America



La vaca cega i altres poemes


Joan Maragall. La vaca cega i altres poemes. Il·lustracions de Subi. Baula, Barcelona, 2010. A partir 7 anys.

"La vaca cega" és un poema realista molt emotiu per als lectors menuts. Vint-i-tres decasíl.labs blancs que Baula (Grup Edelvives) presenta repartits en sis il·lustracions sedants a doble pàgina en un àlbum d'edició acurada, com a aportació a la commemoració de l'Any Maragall.
Les imatges de Subi situen la protagonista en l'ambient plàcid d'un prat gens hostil, conegut, poc tràgic. Un prat que arriba al lector en un contínuum que comença a les guardes del llibre, es reprèn a la pàgina de crèdits i no s'abandona fins al vers final, com si d'una seqüència cinematogràfica es tractés.
Les amables composicions de Subi interpreten el simbolisme de "La vaca cega" amb nitidesa. Ho fan per la banda de la no fatalitat. La vaca no hi veu, però no és un ésser incapacitat perquè es troba al seu medi. Quan té set, recorda on és l'abeurador, no pot anar amb les companyes de sempre, però en sent la presència amiga de les esquelles. Com que aquest ésser pertany a l'espai, els plans sempre són panoràmics, tret d'un pla mitjà, el més dramàtic dels versos "Topa de morro en l'esmolada pica / i recula afrontada...", però tot i així, l'animal hi mostra un semblant serè, entenimentat. La darrera gran il·lustració no posa èmfasi en la cua, ni el banyam clama de cara al cel, com hem vist en tantes il·lustracions seguint al peu de la lletra els versos. Aquí, la impressió que el lector en treu és que la vaca cega ha acceptat els seus límits i que se'n surt prou bé.
El llibre es completa amb un aplec de set poemes, precedits per una glosa de les circumstàncies d'escriptura. Cinc d'aquests poemes tenen la natura com a referent: "La ginesta altra vegada", "L'himne de l'arbre fruiter", "La fageda d'en Jordà", "Sol, solet". I dos tracten d'ambients festius: "La diada de Sant Jordi" i "Els reis". Tots amb la seva il·lustració en la mateixa línia de delicadesa que les dels poema nuclear del llibre. I, encara una nota biogràfica concisa de l'autor. Per tot plegat, em sembla un llibre recomanable per als infants, però que llegiran i gaudiran d'aquesta edició exquisida molts adults.

19 d’abril 2010

Alícia al país aquell


Aquí tenim una altra superproducció de la factoria Disney que no podrem veure en català. ¿De què deuen servir les lleis? Tim Burton, el director d'El planeta dels simis, d'Eduard Manstisores i de La nòvia cadàver, entre d'altres pel·lícules, presenta la versió del clàssic del sacerdot anglicà i escriptor britànic Charles Lutwidge Dodgson (Lewis Carroll) en imatges reals situades en escenaris digitals i animació per ordinador. Es projecta en 3D. Pel tràiler que n'hem pogut veure, el cineasta es mou en territoris més tenebrosos, propers a la iconografia del conte gòtic, mentre que l'escriptor regeix la seva creació per la lògica de l'absurd. Burton converteix la petita Alícia en una noia de 19 anys que, quan un jove insuportable de bona família li demana la mà, fuig altre cop darrere del conill blanc i entra al món màgic que va visitar de nena per posar fi al regnat del terror de la reina de cors. Fa 145 anys que els psicòlegs hi suquen pa.



18 d’abril 2010

CONVERSES ESCRITES


Esquema de la comunicació. Extret de PAYRATÓ, Lluís (1996). Català col·loquial. Aspectes de l'ús corrent de la llengua catalana.València: Universitat de València



La pràctica social per excel·lència, la conversa, es desenvolupa cada cop més per escrit. Un dels canals actuals per on circulen els missatges és el correu electrònic. En els àmbits comercials, el registre lingüístic dels correus electrònics ha de ser el propi d'un text formal. Res a dir-hi, aquí. Vull parlar, en canvi, de les comunicacions d'àmbit privat més informal perquè hi he observat un problema d'incompetència. Resulta que un parlant qualsevol se'n sortiria prou bé en una conversa espontània amb l'interlocutor cara a cara, però no tothom domina el codi escrit. El codi escrit té unes normes d'ús convencionals. Sovint rebem correus que, si en desconeguéssim el context, no podríem desxifrar-los. Són emissors que volen imitar en l'escriptura el que seria una conversa informal, cosa que pot ser font de malentesos, si no es domina l'ús dels signes de puntuació. Cal dir, no obstant això, que hi ha d'altres parlants que dominen de forma natural els recursos estructurals que marquen l'organització semàntica del text i traslladen les converses espontànies al codi escrit amb molta eficàcia.
En suma, els signes de puntuació supleixen l'entonació de la parla oral, marquen l'èmfasi, focalitzen una pausa. Però, a més, en un correu electrònic podem suplir l'entonació amb el recurs de títols, subtítols, cos, color i tipus de lletra. També amb icones, tot i que no les recomano perquè, al meu entendre, aporten una expressivitat frívola, poc matisada.
Per saber-ne més:
  • PUJOL, Josep M., SOLÀ, Joan. (1989) Tractat de puntuació. Barcelona: Columna, 1989.
  • -- (1995) Ortotipografia. Manual de l'autor, autoeditor i el dissenyador gràfic. Barcelona: Columna.

17 d’abril 2010

NIT DE REIS, AL TNC

Nit de Reis, de Shakespeare. Teatre Nacional de Catalunya. © David Ruano

Al Teatre Nacional de Catalunya, a la Sala gran, s'hi acaba d'estrenar Nit de Reis, de W. Shakespeare, amb un repartiment de luxe, tal com pertoca, per dir i continuar amb aquesta primera intervenció estremidora:
Si amb música és nodreix amor, toqueu!
Satureu-me de música, fins que al final
la gana digui prou i es mori... Torneu a tocar això!...
 
Acte I, escena 1

Aquesta peça que funciona com una obra de rellotgeria, va ser estrenada el 1602, possiblement, el 6 de gener, a la cort, al palau de Whitehall, amb infants com a espectadors. D'aquí vindrien les cançonetes que canta el bufó Feste, la comicitat pels malentesos obvis (noia es disfressa de noi), cavallers beguts que diuen paraulotes, el didactisme del càstig que ridiculitza un fatxenda i, sobretot, els tres casaments precipitats per arrodonir la peça amb un final tan dolçament acolorit com superficial. Ara bé, per als espectadors adults de tots els temps, més que la fal·lera eròtica del duc d'Orsino (Pep Planas) —i tots els altres personatges, tret de Feste (Pep Anton Muñoz)—, el centre d'interès es troba en la broma pesada amb què els criats (Mercè Comes, Carles Martínez) i l'oncle (Quimet Pla) de la comtessa Olívia (Anna Ycobalzeta) castiguen Malvòlio (Lluís Soler), el majordom amb aspiracions de passar a ser senyor.
¿Qui brilla a l'escenari del TNC? Josep M. Mestre, el director, fa brillar tota la companyia de Nit de Reis, amb la traducció esplèndida de Joan Sellent. Cada vers i cada fragment de prosa s'entenen a la primera, perquè estan ben traduïts i perquè estan ben dramatitzats. Des del primer moment, tot el conjunt aconsegueix la complicitat de l'auditori. Des del moment que Pep Planas fa posar la pell de gallina a la primera frase de l'obra, que diu davant del teló: Si amb música es nodreix amor, toqueu!


Món llibre

(Cartell de Gabriela Rubio. Món llibre, 2010)


Avui i demà se celebra a Barcelona Món Llibre, per cinquè any consecutiu. És un festival de literatura, adreçat a infants de 0 a 12 anys. Es preveu que per la plaça Joan Coromines i als altres espais adjacents hi passin 12.000 lectors. Món llibre es va consolidant com a preludi familiar del dia de Sant Jordi, però sense plantejament comercial (no s'hi venen llibres.) En aquesta edició hi participen 40 editorials de literatura infantil i juvenil, les biblioteques barcelonines a través del seu Consorci, els espais del Centre de Cultura Contemporània (CCCB) i el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) fan jornada de portes obertes per a l’ocasió.
S'hi realitzaran una sèrie d'activitats adreçades als infants sempre vinculades a la literatura. Artistes de diferents disciplines presenten durant el festival projectes, espectacles, xerrades o accions que proposen formes innovadores d'interpretar el món a través de diferents formes de lectura. Hi ha un espai per als nadons “Nascuts per llegir” i un altre d’exclusiu per als més grans de 9 anys amb la zona de llibres digitals. Els lectors poden canviar llibres al Mercat d'Intercanvi. L'entrada i la participació a totes les activitats és lliure.

16 d’abril 2010

GAVINES URBANES I FALCONS

Gavina sobre els terrats del centre de Barcelona. Foto: © Paüls, 2010


Des de l'àtic del centre de Barcelona, des d'on ara escric, sento el parrupeig tranquil d'una gavina. Tot i ser ocells marins, les grans gavines del port s'aventuren a buscar menjar a les places obertes de la ciutat. Aquesta que sento tan a prop, no he vist que hagi construït el niu als fumerals del nostre edifici, però sospito que hi busca lloc. M'he aixecat i he fet soroll amb la ballesta de la terrassa i el gosset de la veïna ha bordat. La gavina ha emmudit, però no s'ha mogut. Si s'hagués mogut hauria fet ombra amb les seves ales que, desplegades, fan ben bé un metre. Sovint en aquesta època hi ha ciutadans que denuncien que han estat atacats per gavines amb vols rasant o en picat. I és que el sentit de la territorialitat de les gavines —sobretot si suposen que algú s'acosta als nius amb pollets—, pot afectar la seguretat dels veïns quan surten als terrats i a les terrasses. A peu pla són agressives, ataquen els coloms i estan disposades a lluitar pel menjar.
Sembla que la solució per reduir tant el nombre de gavines com el de coloms són els depredadors naturals: els falcons. A l'àrea metropolitana de Barcelona n'hi viuen 15. Són falcons pelegrins (Falco peregrinus) que cacen 5.500 aus l'any. Cauen en picat sobre les seves preses: coloms, cotorretes i gavines a 400 Km hora i a 300, en caiguda obliqua.

El cap de setmana passat en va néixer una pollada al niu de la Sagrada Família, al campanar de Sant Bartomeu. El pare és un mascle alliberat el 2001 al Port de Barcelona i la mare va néixer als penya-segats de Montjuïc el 2006.


15 d’abril 2010

Tres dones i un llop

(Tres dones i un llop. Sala Villarroel de BCN. Foto: © David Ruano, 2010)
Assistim a la Sala Villarroel a la representació de Tres dones i un llop, escrita per l'exdirector de la sala, el dramaturg argentí Javier Daulte. Ara s'estrena la traducció catalana, dirigida per la directora actual, Carol López. L'obra té un final que situa l'auditori en el referent de la Caputxeta Vermella, amb una àvia possessiva convertida en llop. Però, malgrat l'escena final, aquesta obra no és cap versió lliure del conte popular europeu que van recollir Perrault i els Germans Grimm, sinó una comèdia sobre l'amor. Les dones representen tres generacions: l'àvia malalta (Amparo Moreno), la filla cap de pardals (Carme Pla, de T de Teatre) i la néta patidora (Mireia Aixalà). L'enamorat (Roger Coma), que té dots de mentalista, desenganxa emocionalment la néta de l'àvia a cops d'hipnosi. L'obra dura una hora i quart, però tret dels deu minuts darrers, Tres dones i un llop és desenvolupa amb lentitud i amb contingut escàs. Les tres actrius i l'actor defensen com poden un text que no és res de l'altre món.


El negre (The Ghost Writer)



La darrera pel·lícula de Roman Polanski The Ghost Writer s'ha traduït aquí per El escritor, basada en la novel·la The Ghost de Robert Harris. Polanski ha conseguit que m'estigués dues hores i vuit minuts sense moure un múscul a la meva butaca del cinema. I així, tota la concurrència que érem a veure aquest thriller. Polanski hi explica amb el rigor del mestre la història d'un escriptor que és contractat com a negre per reescriure les memòries d'Adam Lang (hi ha moltes coincidències amb Tony Blair), exprimer ministre de la Gran Bretanya, substuint un altre negre que ha mort en estranyes circumstàncies. L'escriptor arriba a una illa de la costa est dels Estats Units on s'allotja Lang amb la seva dona i el seguici. S'escampa de sobte la notícia que l'exprimer ministre va capturar sospitosos de terrorisme paquistanesos i els va lliurar a la CIA per torturar-los. L'escriptor que fa de negre va descobrint punts foscos que el posen en perill. Polanski, que és el director de la versemblança, aquí crea una ambientació gèlida i creïble, situada al 2007, però en canvi sobta que, tot i que la biografia es troba en un llapis de memòria, obligui l'escriptor a treballar sobre el voluminós original de sis-cents folis, objecte de custòdia rigorosa i cobejat pels que tenen la cua de palla. És clar que, sense el plec de folis, ¿com hauria resolt Polanski la magnífica escena final? The Gost Writer és d'aquelles pel·lícules que, en acabar de veure-les, et vénen ganes d'aplaudir.


14 d’abril 2010

¿De què ve això, ara?

(¿De cuándo acá nos vino?, de Lope de Vega. Compañía Nacional
de Teatro Clásico. Teatre Victòria, 2010)
Al Teatre Victòria, la Compañía Nacional de Teatro Clásico presenta ¿De cuándo acá nos vino?, una comèdia poc representada de Lope de Vega (Madrid 1562-1635). La versió que n'ha fet Rafael Pérez Sierra no disfressa la pàtina arqueològica de l'obra d'aquest dramaturg del Segle d'Or castellà. Només l'escenografia estilitzada aporta un to d'actualitat ben fútil, perquè la resta (vestuari fastuós, moviments, música i llenguatge) no amaga el tractament menyspreador cap a la dona. D'altra banda, l'argument és ben justet i no he vist ni sentit que arrenqués cap somriure a l'auditori d'aquesta nit. ¿De cuándo acá nos vino? s'ambienta en el Madrid d'entreguerres. Hi arriben els soldats procedents dels terços de Flandes, buscant aventures. En els primers vint minuts d'introducció, el llenguatge encarcarat (així m'he après el vers i aquí te'l plantifico) no afavoreix la comprensió, de tota manera, un cop entrats en matèria, el desenllaç és tan evident que no costa gaire de seguir el fil dels embolics domèstics, encara que no sapiguem què diuen els intèrprets. Surto del Teatre Victòria amb la nostàlgia dels clàssics espanyols dirigits per Adolfo Marsillach (Fuenteovejuna, de Lope de Vega; una obra de Calderón de la Barca, una altra de Tirso de Molina) projectats amb mirada crítica per als espectador del seu temps.





13 d’abril 2010

MUSEU DE L'AVI: LES EINES DEL CAMP

 
Estaques per a plantar. S'utilitzen per fer forats dins la terra i posar-hi llavors, plantes o bulbs. MUSEU DE L'AVI de Duesaigües. 
Foto: © Montse Francisco



Xerrac, aixadó, destral i podadora. S'utilitzen per podar. 
MUSEU DE L'AVI de Duesaigües. 
Foto: © Montse Francisco


 

A terra, pollegana fixa, al forcat s'hi enganxa l'animal —matxo, cavall o ruc— i altres eines de volteig de la terra per tal d'airejar-la, destruir les males herbes i incrementar la retenció de l'aigua. MUSEU DE L'AVI de Duesaigües
Foto: © Montse Francisco



¿Quines eines per a quin tipus de conreu trobem al Museu de l'avi, de Duesaigües? Bàsicament són eines destinades a explotacions de secà: avellaners, olivers, ametllers i vinya. Però també hi trobem eines, estris i atuells per als bancals on s'aprofita cada gota d'aigua per al conreu arbres fruiters variats i la verdura per al consum familiar.
Abans de la mecanització de les feines agrícoles, les eines del camp eren els únics estris per dur a terme tasques com llaurar (pollegana), cavar (càvecs, arpiots), replanar (rasclet, xapolina); sembrar i plantar (estaques, llinyola), regar, adobar, netejar de males herbes (dalla, arpiots de guratar); podar (estisores), esporgar (estisores, destral), collir (coves, cistells, portadores, borrasses) i recollir (senalles); porgar (sedàs, pellenya, porgadora), assecar i trencar, entre d'altres. La majoria de les eines que es troben al Museu de l'avi es van generalitzar a l'Edat de ferro i encara s'empren en l'actualitat per les feines secundàries i pel conreu de les parades menudes o dels terrenys poc mecanitzables a causa dels desnivells i de les plantacions en els pendents.
Totes aquestes eines havien d'estar sempre en perfectes condicions d'ús: esmolades, els mànecs sense estelles. Amb aquest motiu, el MUSEU DE L'AVI de Duesaigües, recull eines de diversos oficis ja que el pagès acostumava a ser autosuficient: barrina, gúbia, llima, martell, peu de rei, broca, alicates, filaberquí, clau anglesa, tornavís, garlopa, ribot, estenalles, destral, tascons...


Caixa de fusta per posar les estaques d'empeltar, la ràfia per lligar 
l'empelt i les eines: ganivets i tisores. MUSEU DE L'AVI de Duesaigües. 
Foto: © Montse Francisco


Aquí podeu fer un tast del llibre
 Estudi del vocabulari de les eines agrícoles a la comarca del Baix Camp
de Núria Vila. Institut d'Estudis Catalans, 1991


Agraeixo a Jordi Rabascall les facilitats per accedir
a les peces del MUSEU DE L'AVI de Duesaigües.



Comunitat Bimbo


Per competir amb de Panrico, la marca Bimbo ha llançat al mercat una nova gamma de pastisseria, anomenada XXL, adreçada als consumidors joves. Per enganxar el personal, Bimbo manté una comunitat en línia, on es tracten temes de moda urbana, skate, hip-hop, ball, música, grafits i altres modes d'expressió d'aquest públic potencial. Des d'aquesta comunitat s'ha organitzat el primer concurs de ball en línia —categories: individual, parelles i en grup— que tindrà per jurat el grup Brodas que vam veure al Teatre Victòria (Llegiu aquí un comentari de l'espectacle.) La final tindrà lloc en aquest mateix teatre, el mes de juny. Els premis consistiran en vídeoconsoles, xecs regal de dos-cents euros i lots de pastisseria Bimbo XXL.

12 d’abril 2010

Abril



I al més tendre capoll el cuc reposa.
W. SHAKESPEARE, Sonets, XXXV




Assaboriu llavis llepats de roses roges
en record d'un heroi que va prendre partit per la filla del rei,
després que totes les xiquetes del poble

ja havien estat sacrificades per una fera.
Per celebrar la benvinguda d'un altre heroi,
pengeu rosaris de sucre, cintes, confitures i llaços

als poms de llorer, a les palmes i als palmons,
trenes de fulles torturades, que coven la humitat,

i fan de llança, arma per enforquillar carpes,

que s'haurà enfonsat al ventre del drac de set caps.

Esverats, tots parlen a l'una i, com fa la sargantana amb la cua,

es desenganxen del cos i es dispersen per pobles i ciutats,

on cadascun predica el que pot,

amb una intuïció comuna, amb la mateixa identitat de fons.

Desplaçats del cos, exiliats,

els set caps dipositen una nova mirada a l'entorn,

fan com els moros i cristians alcoians
que entre bombo i plateret, pólvora i espingarda,

buiden carretells, mengen ametlles garapinyades a grapats,

no fos cas que es candissin amb tant penjoll i diadema.

Uns i altres s'entaulen bròfecs

i acaben cantant boleros junts.

LENA PAÜLS. Temps de penyora.
Poemari premiat amb l'englantina d'or i argent als Jocs Florals de Barcelona, 2003

11 d’abril 2010

Dictadura-Transició-Democràcia

(Dictadura I, de Dictadura-Transició-Democràcia. Teatre Lliure, 2010)

Diumenge, sis de la tarda. Anem a la Sala Puigcerver del Teatre Lliure on veurem un retaule d'història contemporània: Dictadura-Transició-Democràcia. L'espectacle es presenta en quatre parts, en total dues hores llarges. Cada part ha estat escrita per autors de quatre generacions diferents i han estat ambientades en l'any de naixença dels creadors. Cadascuna de les obres té el seu espai escènic, per tant, els espectadors ens hem de desplaçar per situar-nos-hi. S'inicia l'espectacle amb l'obra de Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí, Dictadura I. Som al 1962, enmig del silenci dels vençuts, rellogats i veïns miseriosos que miren la televisió on es consagra Raphael com a estrella.
A continuació, a Dictadura II, de Roger Bernat, els espectadors ens desplacem cap a un camp de gespa artificial i assistim a part del concert que Raimon va oferir en directe el 18 de maig de 1968, a "la villa". Tot sembla reproduir aquell moment històric: les pancartes que clamen llibertat, el públic assegut a terra, les lletres de les cançons que ens donen fotocopiades com les que van repartir aquell dia a la Facultat d'econòmiques de la Complutense madrilenya.
Passem a unes altres grades i assistim a Transició de Jordi Casanovas. Som al 1978, la democràcia és molt feble. Ens trobem en uns estudis de televisió, que fan pensar en els de Miramar, i fem d'espectadors en directe d'un magazin que s'emetrà per tot l'Estat. Han censurat un escriptor català que pretenia entrevistar la presentadora jove i compromesa (inspirada en Montserrat Roig.)
Tornem a les grades de l'inici. Ara a l'escenari hi ha una taverna basca senzilla. Assistirem a Democràcia, de Nao Albet i Marcel Borràs, els creadors més joves de l'espectacle. Ells també en són els protagonistes. L'acció se situa al 1990, al País Basc. Dos nois es troben a la taverna, un és el fill de l'amo i és membre actiu d'un grup polític. L'altre és un artista i no entén per què el seu amic s'implica amb tanta passió en la política. Dues maneres d'entendre la cosa pública des del respecte mutu. Un inici de diàleg privat que interromp, metralladora en mà, un grup de policies. Metàfora de les accions repressives dels GAL, de trista memòria. L'obra s'acaba amb un ball macabre i el públic aplaudint corprès.


Cirk al Raval


Un espectacle de pallassos al Teatre del Raval, recomanat per a públic a partir de 4 anys: Cirk, de Moi Aznar. Es basa en la pantomina dialogada entre un clow elegant i un primer august matusser, tendre, naïf. La companyia presenta uns esquetxos ben encadenats que tenen com a referent el circ: el domador, els malabars, el diàbolo lluminós...
L'espectacle s'arrodoneix amb l'actuació efímera i poètica d'un segon august de nas llarguíssim i la manipulació de titelles —a càrrec d'Encarna Laínez— que fan els números de circ més agosarats: funambulisme, aixecament de pesos, ballarina de tutú i màgia. Aquest migdia de diumenge hem acabat fent la traca casolana, petant globus als nostres seients, amb l'esverament d'algun infant que, tot i passar-ho bé durant la funció, n'ha sortit plorant. Que tots els plors siguin per aquest motiu.


10 d’abril 2010

Còmica vida

(Còmica vida. Foto: © David Ruano)

Madrid-Barça: avui estarem sols al teatre, pensem. I no. Al Poliorama, aquest dissabte hi ha tres quarts de platea ben bons. Fins i tot ho comenta Pep Cruz al seu pregó de Festa Major, amb què inicia l'espectacle Còmica vida. El text és de Joan Lluís Bozzo i els intèrprets (la companyia Per-Versions): Noël Olivé, Pep Cruz i Jordi Coromina, el broden. Aquesta obra arriba molt rodada a Barcelona. Primer es va estrenar en castellà i tant la primera versió com aquesta que presenten aquí han passat per tants escenaris, que els intèrprets han aconseguit que sembli que no hi hagi guió i que tot el que diuen se'ls acabi d'acudir en aquell precís moment. A l'escenari buit, els dos actors i l'actriu, amb ben pocs accessoris (tres cadires i un mirall que fa de sobretaula) descabdellen una història agredolça sobre les febleses humanes. No té cap importància que els personatges siguin una parella d'actors professionals que s'aprofiten de les ganes d'èxit d'un actor aficionat. No hi fa res que els professionals siguin de ciutat i que l'aficionat sigui de poble. Es necessiten. Tothom aprofita el que pot de tothom.
En sortir del Poliorama, veiem la Rambla buida, però s'hi respira una certa tensió. Els hotels tenen a la porta agents extra de seguretat (que escolten el partit), els quioscos de diaris estan tancats i barrats, de cara a protegir-los de la celebració, si un cas guanya el Barça. Pels carrers adjacents a la Rambla, anant cap a casa, veiem que els parroquians miren el partit en comunitat als bars i als petits restaurants. Fan cares tranquil·les. Cinc minuts més tard, just arribats a casa, sentim coets, remor de gent que surt de les cases, xocs de contenidors, vidres de botelles que s'esclaten a terra i a les parets. Diu que els sismògrafs també recullen aquests terratrèmols.

El cavaller Quixot, al Regina

(Don Quijote de la Mancha. Teatre Regina. Foto: © Xavi Àvila)

Aquest dissabte fa el primer sol aprofitable de primavera. Tot i així, hi ha moltes famílies que han triat acabar el recorregut del passeig matinal, al Jove Teatre Regina. S'hi representa l'obra Don Quijote de la Mancha en la versió de Macià G. Olivella i Alícia Serrat, dirigida per M. Agustina Solé. Tota la companyia juga a favor de la comprensió de l'obra, però mereix una menció especial Maties Gimeno, que fa un Quixot amb mirada extraviada que diu, com qui té una il·luminació, que "un caballero andante sin amor és como un árbol sin fruto." Posa l'ull en Dulcinea i, amb aquesta idea fixa, va d'aventura en aventura. Afegim-hi la interpretació del bonàs panxacontent de l'escuder Sancho, les cançons i les coreografies ben treballades i les troballes escenogràfiques com la dels molins de vent i tindrem una obra molt ben feta, recomanable a partir de 7 anys. Al cavaller de la "triste figura" d'aquesta versió li escau l'epitafi: "morir cuerdo, vivir loco."

Somiant Palestina


"No n'he dit res a ningú, de la Sarah, i no tinc cap intenció de fer-ho. Però si de veritat te'n vols anar amb ella, jo et dic: t'equivoques. Hi ha massa obstacles. Sou fills de generacions que vessen l'una la sang de l'altra. El seus pares no la deixaran mai viure amb un palestí. Jo ho sento per tu, Ramy, i ho sento moltíssim també per la Sarah. La guerra és injusta, i és injust també que no us pogueu estimar. Has de ser pràctic, racional: et penses que et pots casar amb una jove israeliana així, com si res?"
RANDA GHAZY. Somiant Palestina
Editorial La Galera, 2002
Traducció d'Isabel Turull

Randa Ghazi tenia 15 anys quan, el 2002, va escriure Sognando Palestina, aquesta novel·la sobre la guerra palestinoisraeliana. Aquesta adolescent nascuda a Itàlia (Saronno, Llombardia, 1987) en el si d'una família egípcia va assimilar amb una esmolada sensibilitat les informacions que li arribaven pels mitjans de comunicació i es va inventar situacions entendridores d'un grup de joves en l'entorn d'aquesta guerra, on la força del desig i de l'amor no podem vèncer l'odi.

09 d’abril 2010

Marià Fortuny i Madrazo a la Pedrera

Marià Fortuny i Madrazo (Granada 1871-Venècia 1949), fill del pintor reusenc Marià Fortuny i Marsal (mort quan el seu fill tenia tres anys), va ser dissenyador de roba, de llums i mobles. Va pintar, va fer de fotògraf, il·luminador, gravador o escenògraf. Fundador de la Fàbrica Fortuny, amb seu a Venècia, encara en funcionament avui.
A l'exposició de la Pedrera, 'Fortuny, el mag venecià', es poden veure algunes de les vint patents que va enregistrar, com ara la d'un sistema d'il·luminació teatral, d'un altre d'impressió de teixits, de paper fotogràfic, d'un sistema de propulsió de vaixells. Fortuny i Madrazo es va formar com a pintor sota la tutela del seu oncle, Ramon de Madrazo. El coneixement que obté de la història de l'art es traduirà en tot tipus de vestimentes, reinterpretacions del passat o vingudes d'Orient, algunes procedents de les col·leccions familiars. A més dels vestits que va dissenyar, també va treballar per al teatre. Orson Wells va utilitzar el seu vestuari per a unes representacions d'Otel·lo a Venècia.
Exposició oberta fins al 27 de juny.

08 d’abril 2010

MENJAR BLANC


Menjar blanc, segons recepta de Carmina M. M., de Duesaigües. 
Foto: © Paüls

El menjar blanc és una crema d'ametlles que es troba en receptaris de cuina medieval de mitja Europa, possiblement procedent de la cuina magrebina. Al Baix Camp el mantenim com a dolç tradicional. La padrina Munda el feia amb la recepta original de llet d'ametlles. Més endavant, va venir comprar el menjar blanc en pols, un preparat ràpid per fer el dolç a casa. Fa anys vaig tenir oportunitat de visitar la petita indústria que tenia el senyor Fargas al carrer Aleus de Reus. Guardava com un tresor la fórmula magistral, que és la que es comercialitza en sobrets, amb la marca Menjablanc de Reus, de la qual és propietari el pastisser reusenc Josep Franquet.
Ara, la recepta que m'arriba és de Carmina M. M., de Duesaigües:
1 pot d'Almendrina (400 g)
1 litre d'aigua
Pell d'una llimona
1 canó de canyella
5 cullerades soperes de sucre
1 pessic de sal
80 g de midó
1 cullerada sopera de maizena
Reservem un got d'aigua. En la resta d'aigua hi desfem l'Almendrina i fem bullir la barreja conjuntament amb el sucre, el pessic de sal i els aromatitzants (la pell de llimona, el canó de canyella.) Ho portem a ebullició. Hi tirem el got d'aigua que hem reservat on haurem desfet el midó i la maizena. Deixem bullir dos minuts.
El menjar blanc és agraït de compartir a qualsevol hora, sobretot si l'acompanyem amb unes llengües de gat i una copeta de vi ranci.


07 d’abril 2010

El jardiner constant


Tràiler de la pel·lícula The Constant Gardener (2005),
basada en la novel·la de John Le Carré. Director: Fernando Meirelles.
Protagonistes: Ralph Fiennes (Justin Quayle) i Rachel Weisz (Tessa Quayle)

"—Perquè som diplomàtics i no policies, Tessa. Em dius que el govern de Moi és totalment corrupte. No ho he dubtat mai. El país [Kènia] s'està morint de sida, està en bancarrota, no hi ha un sol aspecte, des del turisme dins a la fauna, l'educació o el transport, que no se n'estigui anant en orris per culta del frau, la incompetència o la negligència. Ben observat. Em dius que els ministres i funcionaris desvien carregaments de menjar i medicaments destinats a refugiats morts de fam, de vegades amb la connivència dels empleats de les organitzacions solidàries. És clar que ho fan"
JOHN LE CARRÉ. El jardiner constant
Edicions 62. Col·lecció El Balancí, 403, 2001
Traducció al català: Melcion Mateu Adrover

06 d’abril 2010

Al·là no té cap obligació

"Tenien kalàixnikovs. Els kalàixnikovs són uns fusells que es va inventar un rus i que disparen sense parar. Amb els kalàixnikovs, els nens soldat teneien de tot. Tenien diners, fins i tot dòlars americans. Tenien sabates, galons, ràdios, gorres, i fins i tot cotxes que també es diuen 4x4. Vaig exclamar Walahé! Walahé! Volia anar a Libèria. De pressa i corrents. Volia fer-me nen soldat, small-soldier."
AHMADOU KOUROUMA. Al·là no té cap obligació.
Edicions 62, col·lecció El Balací, 418, 2001
Traducció al català: Anna Casassas Figueras

És un fragment de la novel·la Allah n'est pas obligé, d'Ahmadou Kourouma (Costa de Marfil, 1927, França 2003), un escriptor que va conèixer de prop la esfereïdora realitat dels infants soldats. Narra des de la veu del protagonista Birahima —un nen de deu o dotze anys, d'ètnia malinka—, com viuen i què pensen aquests guerrillers, que han matat i han comès tot tipus de violacions. Infants als quals es droga per tal que no s'arronssin a l'hora de disparar i degollar l'adversari. Descobriem com darrere de les guerres tribals de Libèria i Sierra Leone s'hi amaga el control de les mines de diamants. Aquesta novel·la va obtenir l'any 2000 els premis Renaudot i Goncourt dels Estudiants.

L'atén Plaerdemavida, ¿en què el puc servir?


La nova campanya publicitària de la companyia d'assegurances REGAL és una joia rara. Es basa en petites peces de ficció que protagonitzen personatges llegendaris com Tirant lo Blanc, el cavaller Sant Jordi, Joan Serrallonga, Guifré el Pilós... que donen contingut a l'eslògan: "A Catalunya, de tota la vida, Regal-auto"
Tots aquests personatges històrics o de ficció se situen en paisatges catalans identificables i truquen per una mena de telèfon mòbil a la companyia asseguradora perquè tenen un problema amb el cavall: han perdut les claus o se'ls ha trencat (o com el del vídeo, que treu fum.) Amb una simple trucada, la telefonista que els atén (Plaerdemavida, la donzella de Carmesina, o alguna mossa d'època) els tranquil·litza servicial: "no pateixi, n'hi enviem un altre de recanvi" o bé "té un cavall de substitució." M'agafen ganes de tenir cotxe.

De quina nació est, e sots quina senyoria estàs?
JOANOT MARTORELL. Tirant lo Blanc, cap. XXXIII


05 d’abril 2010

Un videojoc català supervendes

>

Adreçat a infants a partir de set anys, InviZimals és un videojoc desenvolupat per l'estudi català Novorama per a la consola PSP. Va ser el més venut per Nadal i Reis a tot l'Estat espanyol, Sony n'ha distribuït 350.000 còpies a Europa i l'ha situat al capdamunt del rànquing de vendes.
InviZimals utilitza una tecnologia anomenada "realitat augmentada" que fins fa ben poc només utilitzava la Nasa. La realitat augmentada és una tecnologia nova en consoles (fins ara només s'aplicava en PC) que permet sobreimpressionar les imatges virtuals sobre un espai real, cosa que provoca la sensació de 3-D. "Hem utilitzat la realitat augmentada que fa que els xavals, a través de la seva consola, puguin veure un monstre —els invizimals— sobre del seu llit o sobre la seva taula. No succeeix en un món de fantasia, sinó a casa teva, el que el fa més creïble", diu Dani Sánchez -Crespo, director de Novorama.
Durant dos anys, la plantilla de Novorama va posar en marxa aquesta superproducció de 123 personatges i més de 2.000 animacions. El videojoc InviZimals ha estat guardonat amb el premi "Ciutat de Barcelona 2009" en la categoria d'Innovació Tecnològica, que concedeix l'ajuntament de BCN i amb el premi a la innovació i a l'excel·lència tecnològica a la Fira E3 de Los Angeles.

04 d’abril 2010

LA MONA

Dibuix d'una mona en versió actualitzada, 
decorada amb Lacasitos, un pollet i plomes de colors. 
© Genís C. M., de cinc anys, 2010

La mona és el pastís dolç amb què se celebra l'equinocci de primavera. Documentada al segle XV, s'elaborava amb pa adobat en forma de tortell i s'adornada amb ous durs fixats amb una tira de la mateixa pasta. Als anys vuitanta el forner Martí Bondia, de Duesaigües en feia de coca adobada i amb ous durs, el nombre els quals depenia de les possibilitats econòmiques del padrí. Encara molts forners en fan per encàrrec, tot i que també es regali als infants, a més, una figura de xocolata.
Les primeres mones que jo recordo eren fetes a casa amb pa de pessic, una capa de melmelada, ametlla esmicolada al voltant i decorades amb plomes de colors, alguna fruita confitada i un ou de xocolata. Aquestes mones casolanes han evolucionat en tècniques en entrar al món de la pastisseria. Sobretot en el guarniment, que ha tirat cap a l'abarrocament colorista, similar al de les falles valencianes. Les figures de crocant de la meva infància s'han substituït gairebé del tot per figures de xocolata, amb la imatgeria de moda: futbolistes famosos, personatges dels darrers dibuixos animats, etc.
Diu M. Antònia Martí Escanyol al llibre El plaer de la xocolata (Cossetània, 2004) que "el nom podria derivar del llatí munda, que designava una panera adornada i plena d'objectes (sobretot pastissos) ofrenada el mes d'abril a la deesa dels cereals Ceres. Una altra derivació podria ser de l'àrab hispànic máwna o de l'àrab clàssic ma'ûnah, termes que designen un present o obsequi atorgat per un servent a un superior."

El menjar dels déus, bombolles i bromera en copes cerimonials. 
L'amarg elixir de la vida.
JOANNE HARRIS. Chocolat (Quaderns Crema)

03 d’abril 2010

El cirerer empeltat

Aquesta planteta amb tres gemmes és un projecte de cirerer de fruit molsut i dolç. El va empeltar Cisco A. "Carrascle" pel sistema d'agulla i ens n'explica el procediment amb precisió. El peu o patró és de cirerer de guineu o de santa Llúcia (prunus mahaleb), que és un portaempelt molt resistent i compatible amb el cirerer comestible. Ens el va plantar al jardí de llicorella Sebastià R. clavant una mena de filaberquí a la terra abans d'enfonsar-hi el mig metre de branca del peu. L'empeltador hi ha donat el vistiplau. (Foto:© Paüls, 2010)


Il·lustració de l'empelt d'agulla. Autors: Josep Sellarès, fruticultor i viverista; i Guillem Arribas, tècnic agrícola. Per a Agro-cultura.




Cybèle, qui les aime, augmente ses verdures,
Fait couler le rocher et fleurir le désert

CHARLES BAUDELAIRE