(Tres dones i un llop. Sala Villarroel de BCN. Foto: © David Ruano, 2010)
Assistim a la Sala Villarroel a la representació de Tres dones i un llop, escrita per l'exdirector de la sala, el dramaturg argentí Javier Daulte. Ara s'estrena la traducció catalana, dirigida per la directora actual, Carol López. L'obra té un final que situa l'auditori en el referent de la Caputxeta Vermella, amb una àvia possessiva convertida en llop. Però, malgrat l'escena final, aquesta obra no és cap versió lliure del conte popular europeu que van recollir Perrault i els Germans Grimm, sinó una comèdia sobre l'amor. Les dones representen tres generacions: l'àvia malalta (Amparo Moreno), la filla cap de pardals (Carme Pla, de T de Teatre) i la néta patidora (Mireia Aixalà). L'enamorat (Roger Coma), que té dots de mentalista, desenganxa emocionalment la néta de l'àvia a cops d'hipnosi. L'obra dura una hora i quart, però tret dels deu minuts darrers, Tres dones i un llop és desenvolupa amb lentitud i amb contingut escàs. Les tres actrius i l'actor defensen com poden un text que no és res de l'altre món.