(Dictadura I, de Dictadura-Transició-Democràcia. Teatre Lliure, 2010)Diumenge, sis de la tarda. Anem a la Sala Puigcerver del Teatre Lliure on veurem un retaule d'història contemporània: Dictadura-Transició-Democràcia. L'espectacle es presenta en quatre parts, en total dues hores llarges. Cada part ha estat escrita per autors de quatre generacions diferents i han estat ambientades en l'any de naixença dels creadors. Cadascuna de les obres té el seu espai escènic, per tant, els espectadors ens hem de desplaçar per situar-nos-hi. S'inicia l'espectacle amb l'obra de Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí, Dictadura I. Som al 1962, enmig del silenci dels vençuts, rellogats i veïns miseriosos que miren la televisió on es consagra Raphael com a estrella.
A continuació, a Dictadura II, de Roger Bernat, els espectadors ens desplacem cap a un camp de gespa artificial i assistim a part del concert que Raimon va oferir en directe el 18 de maig de 1968, a "la villa". Tot sembla reproduir aquell moment històric: les pancartes que clamen llibertat, el públic assegut a terra, les lletres de les cançons que ens donen fotocopiades com les que van repartir aquell dia a la Facultat d'econòmiques de la Complutense madrilenya.
Passem a unes altres grades i assistim a Transició de Jordi Casanovas. Som al 1978, la democràcia és molt feble. Ens trobem en uns estudis de televisió, que fan pensar en els de Miramar, i fem d'espectadors en directe d'un magazin que s'emetrà per tot l'Estat. Han censurat un escriptor català que pretenia entrevistar la presentadora jove i compromesa (inspirada en Montserrat Roig.)
Tornem a les grades de l'inici. Ara a l'escenari hi ha una taverna basca senzilla. Assistirem a Democràcia, de Nao Albet i Marcel Borràs, els creadors més joves de l'espectacle. Ells també en són els protagonistes. L'acció se situa al 1990, al País Basc. Dos nois es troben a la taverna, un és el fill de l'amo i és membre actiu d'un grup polític. L'altre és un artista i no entén per què el seu amic s'implica amb tanta passió en la política. Dues maneres d'entendre la cosa pública des del respecte mutu. Un inici de diàleg privat que interromp, metralladora en mà, un grup de policies. Metàfora de les accions repressives dels GAL, de trista memòria. L'obra s'acaba amb un ball macabre i el públic aplaudint corprès.