30 de juny 2011

LES FADES DE DUESAIGÜES

Pels volts de la nit màgica de  Sant Joan, pels herbassars florits de Duesaigües, es passegen unes fades que, seguint-los la veta, poden facilitar el plànol d'un tresor. Testimonis oculars asseguren que desprenen una llum rosada. D'altres ciutadans guarden plànols que les fades han abandonat a les branques dels til·lers del Fossar Vell. N'hi ha que afirmen que les fades mengen llengües de gat. I uns altres que insinuen que és per elles que floreix la sempreviva borda. Cada any, per aquesta època, els petits construeixen cabanes secretes entre l'herbassar per espiar-les. I res. Les fades de l'herbassar florit es fan notar: hi deixen notes i dediquen un monument de pedres als arbres que hi ha prop de la cabana. Però, són invisibles. Tot quadra. ¿Deu ser així com es construeix una llegenda?



28 de juny 2011

UNA HISTÒRIA CATALANA

Una història catalana
Autor i direcció: Jordi Casanovas
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers

La tesi d'Una història catalana, de Jordi Casanovas em recorda l'èpica de Les veus del Pamano o de Pedra de tartera. En aquest cas, es tracta de posar de manifest la crisi de les terres altes, una crisi que intenten aprofitar uns especuladors de les terres baixes. Els fan dues ofertes econòmiques amb vint anys de diferència. La mateixa oferta i, encara gràcies. No es pot viure dels terrenys erms de la muntanya. Tots els propietaris volen vendre les terres, tret d'una de les propietàries, que s'enroca a casa seva amb la seva mare i la filla. Al poble pensen que és una bruixa.
Dues hores i quart amb intermedi. A la primera part els intèrprets es presenten i s'adjudiquen els papers. Uns personatges amb històries creïbles, uns diàlegs potents i un moviment escènic efectiu conformen una proposta reeixida. La segona part, en canvi, es desinfla una mica, malgrat que impliquen el públic situant-nos dalt de l'escenari com si es tractés d'un envelat, amb refrescos inclosos. Els espectadors formem part de la Festa del Mil·lenari del poble. Suposadament som pixapins de Barcelona que hem arribat al poble pallarès amb autocar amb la intenció de sospesar les ofertes de masies en venda del terme. Assistim "en directe" a la pressió,  xantatge —i algun assassinat— que exerceixen els especuladors sobre els pobletans. I en sortim sense entendre la mística amb què s'ha resolt l'assumpte.

27 de juny 2011

AMARGOT, APAGALLUMS

Apagallums gros 
(Urospermum Dalechampii
Foto: © Josep M. Guasch
En aquesta època l'aire va ple de pèls finíssims que reparteixen les llavors de l'herba apagallums gros (Urospermum Dalechampii). El nom científic prové del grec: ouro (cua) i sperma (llavor).  Aquesta planta silvestre perenne es troba molt estesa per marges de camins,  herbassars urbans i erms de secà. Té diversos noms populars a tots els Països Catalans: amargots, apagallums gros, cuixa de barba, herba amargant, morro de porc, pom de moro, barba de cabra...
A finals de primavera les seves flors de pètals grocs pàl·lid, amb puntets al final, que surten d'una tija solitària lleugerament vellutada es troben en tot el seu esplendor. Són com sols enmig de la malesa (potser d'aquí prové el nom d'apagallums) Ara, però, només hi ha els plomalls en forma de bola que es desfan i s'escampen per l'aire. Són malesa.

26 de juny 2011

EL MUSEU BLAU

El Museu de Ciències Naturals de Barcelona té la nova seu a l'edifici triangular, de color blau, que es va inaugurar el 2004 en ocasió del Fòrum de les cultures. 
De moment, només s'hi ha instal·lat l'àmbit La Terra avui, del gruix de l'exposició de referència "Planeta vida". Durant aquest any se'n completaran els dos altres àmbits: La biografia de la terra i Els laboratoris de la vida.
Ara s'hi exhibeixen més de 4.000 peces del fons patrimonial del museu, estructurades en set sèries: geologia, fòssils, plantes, animals, fongs, microbis i algues. Els animals dissecats, amb la mirada fixa i vidriosa de sempre,  no fan tan mala impressió com feien en l'antic museu de la Ciutadella, perquè hi ha una  il·luminació més adient. Però, tot i així, aquestes vitrines d'éssers estàtics són la càrrega provinent d'un museu d'un altre temps, que es contradiu amb el discurs museístic que es vol presentar renovat, amb recursos interactius i audiovisuals espectaculars. 
El Museu blau i el Niu de ciència dels serveis pedagògics, les aules, la mediateca, la botiga i d'altres no han aconseguit treure la sensació de sinistre, de casa de la por, de subterrani pudent, que té aquest edifici cec.

25 de juny 2011

LA PARAULA IL·LUMINADA DE MARAGALL




En el marc de l'Any Joan Maragall, el Palau Moja de Barcelona presenta l'exposició Joan Margall. La paraula il·luminada, una mostra de la seva paraula viva que sorgeix d'una consciència inquieta davant de les convulsions socials i polítiques de l'època.
El centre de l'exposició el constitueixen deu poemes representatius del poeta. Cada poema es pot llegir en una columna il·luminada, mentre una veu el recita i una pantalla en mostra imatges al·lusives. El conjunt és una mostra de petit format, que  invita a la reflexió en un ambient recollit.
Exposició oberta fins al 10 de juliol.





Vegeu agenda d'activitats organitzades 
en diverses poblacions vinculades al poeta.

Regaleu una postal
amb paraules de Joan Maragall 

24 de juny 2011

ELS FILISTEUS ESCUPEN DES DE LES TORRES

Festa de Sant Joan, festa dels Països Catalans.  Els filisteus no paren d'escopir des de les torres. Rellegeixo amb intenció el poema L'espurna de Joan Alcover.  Ens calen paraules per continuar creient.  Que molta gent llegeixi el poema del mestre i que en generi d'altres. Durant la nit més curta de l'any, les fogueres amb herbes aromàtiques han purificat l'aire. Aquest matí els mobles vells són cendra d'adob. Regeneració del foc nou de cada any per Sant Joan. Els filisteus no paren d'escopir des de les torres, i el crit de "sonem-los!" del poeta hauria de ser útil com a arma. Però, qui escup, no parla. Ni escolta. Estem trigant massa a descobrir-ho.

Despertem els titans que en l'ombra jauen
de l'esperit; sonem-los; si ens escupen
els filisteus des de les torres,
sonem-los, i cauran.
JOAN ALCOVER. L'Espurna (fragment)

23 de juny 2011

CORPUS: L'OU COM BALLA

L'ou com balla. Claustre de la Catedral de Barcelona.
Foto: © Xavier Caballé

BANDA SONORA

Most of the time we settle for half.
ARTHUR MILLER
Un músic de carrer
canta al portal d'esquena al claustre,
mentre a la font l'ou balla,
"Gracias a la vida
que me ha dado tanto..."
Passa el camió de la brossa.
LENA PAÜLS. Palmarès


22 de juny 2011

MELMELADA D'ALBERCOC

Melmelada d'albercocs pelats. Foto: © Paüls
Un quilo d'albercocs i mig quilo encara no de sucre, una cullerada de suc de llimona. Vint minuts de cocció a foc mitjà. Ho trituro, ho aboco en pots de vidre, els poso de cap per avall o els esterilitzo al bany maria. Som-hi, m'he dit. I m'he llençat a pelar els albercocs. Mentre remenava la cassola amb l'espàtula de fusta, parlo amb la meva mare, i em diu ras i curt que "la seva" melmelada es fa sense pelar els albercocs: rentats, escorreguts, pinyol fora i llestos, nena! A bona hora. Cinc potets de melmelada d'albercocs pelats. M'agrada molt, també, nena!



21 de juny 2011

ELS NANOS MENGEN TRUMFES

Retallable del Xiquet i la Xiqueta de reus
Els nanos mengen trumfes, arròs i peix pudent.
No sé com s'ho arreglen aquesta pobra gent.
Els nanos són uns dropos, no volen treballar
i a casa de la vila els volen despatxar.


Escolteu aquí La marxa dels Nanos
 

ENSAÏMADES DE BARCELONA

Ensaïmada de Forn de pa Mistral, de Barcelona.

A Barcelona hi ha diversos establiments que venen ensaïmades arribades cada dia de Mallorca (al supermercat del Corte Inglés, posem per cas.) També aquí se n'elaboren de boníssimes, i fins i tot les reparteixen a domicili. Per exemple al Forn de pa Mistral, de la Ronda Sant Antoni, 96 i Torres i Amat, 7. Les claus de la cinquena generació de la família Bertran que regenta el forn de pa: una massa feta amb llard de qualitat, el punt just de flonjor, una crosta finíssima, lleugerament cruixent, poc enfarinada de sucre llustre.  En fan de farcides de cabell d'àngel, de xocolata, de sobrassada i de massapà. N'hi podem trobar de mida  mini, de mida individual i de gegants, com les típiques de Mallorca. Pel meu gust, no cal que estiguin farcides. Amb farciment o sense, les ensaïmades del forn de pa Mistral s'adrecen a paladars exigents.

Forn de pa Mistral, un dels aparadors de Torres i Amat, 7 i logo

20 de juny 2011

LA MALVA SALVA

Malva (Malva sylvestris
Fotos: © Montse Francisco


Les flors de malva (Malva sylvestris) són comestibles. Són també comestibles d'aquesta herba les fulles i els fruits. La cuinera Iolanda Bustos, en coneix moltes aplicacions gastronòmiques. Diu que les fulles tenen la propietat d'espesseir brous i sopes; que les més tendres es poden menjar crues en amanida, o bullides com a verdura. Les flors, de gust mantegós, es fan servir en rebosteria, dins la ratafia, en amanides, en sopes o en salses. Els fruits crus poden formar part d’alguna vinagreta i com a guarnició de carpaccios.
D'altra banda, la malva té moltes propietats medicinals. En infusió serveix per pal·liar la inflamació de les mucoses (per a la bronquitis: bullir 50 grams de fulles de malva en 1 litre d'aigua), com a col·lutori, per fer gargarismes, com a bany tranquil·litzant i, beguda en tisana, funciona com a regulador intestinal.
La malva és una herba humil que es toba als marges dels camins, als camps no conreats, al voltant dels masos. I, potser perquè el seu ús és ancestral, la subtilesa d'una malva florida ens suggereix paradisos possibles.

La malva, de tots mals salva

Malva, sàlvia i valeriana de tot mal sana


Del refranyer català 

19 de juny 2011

FEM I FAREM CORAL


Fem coral, concert de cloenda de final de curs.
Reus, Pavelló Olímpic, 8 de juny de 2011
foto: Diari Més /Olivia Molet


L'Àrea d'Educació i Formació de l'Ajuntament de Reus ha coordinat durant tretze any el programa educatiu Fem coral, una activitat oberta a l'alumnat de primària de Reus i comarca. L'objectiu és fomentar l'aprenentatge de la música i el cant coral com a element d'integració social.
M'arriba informació diversa del concert de cloenda de final de curs que va tenir lloc al Pavelló Olímpic (8 de juny), on es van aplegar més de 700 escolars de 18 escoles. S'hi va presentar la cantata Mediterrània, amb música d'Anton Colom, adaptada del text escrit per Eduard López, i amb la narració oral d'Àngels Gutiérrez. Van ser acompanyats per l'orquestra de grau professional de l'Escola de Música del Centre de Lectura. Professorat de música de les escoles, famílies i escolars... tots en parlen satisfets, amb l'autoestima de qui sap que ha treballat a consciència.
A banda d'escoles de la capital del Baix Camp, en aquesta edició només hi va haver una única representació dels altres vint-i-set municipis del Baix Camp, concretada en dues escoles de la Selva del Camp. O sigui que amb tretze edicions no s'ha aconseguit que s'hi afegís la sinèrgia d'escoles dels diferents pobles de la comarca. Caldrà aprofundir aquest aspecte en les properes edicions. Ho dic perquè crec que hi ha d'haver properes edicions. Fem coral és una iniciativa admirable, amb el valor afegit de la no competitivitat i no em vull creure el rumor que diu que el nou govern de l'Ajuntament de Reus —governant amb el partit que va posar de genolls l'Estatut davant del Tribunal Constitucional— es replantegi no continuar aquesta festa de la música i la convivència.
 

17 de juny 2011

FREGONA DE SEGONA GENERACIÓ

Ecofrego
Premi Delta de disseny industrial, 2009 


Al Palau Robert de Barcelona hi ha l'exposició 50 anys amb el disseny 1960-2010, que aplega els Premis Delta de disseny industrial dels darrers cinquanta anys.
S'hi mostren 150 peces originals, que en són familiars: motos, cendrers, espremedora de taronges, catifes, butaques, llums, aixetes, piques... En destaco el premi atorgat a ECOFREGO (Premi Delta 2009), una fregona de segona generació. Parteix de la fregona tradicional, però sense reutilitzar l'aigua bruta, ja que consta de dos escorredors, un dels quals amb un dipòsit propi per acumular l'aigua feta servir. L'ecofrego és un invent tan útil que, a mesura que se'n vagi difonent l'ús, no voldrem fregones de cap altre tipus a casa.
Exposició oberta fins al 30 d'octubre.

16 de juny 2011

VIPERINA FLORIDA

Llengua de bou o viperina (Echium vulgare
Fotos: ©Montse Francisco, 2011

Aquest exemplar de llengua de bou, viperina o borratja borda  (Echium vulgare) viu a ple sol, en un petit talús,  a tocar del camí que porta als trossos de cal Faio, a Duesaigües.
És una herba biennal que fa una florida espectacular —flors de color blau fosc tirant a violeta— que dura ben bé tres o quatre setmanes.  Fa més de mig metre d'alt en diverses tiges, amb puntets foscos, que arrenquen de la base. Tota la planta està recoberta de pèls aspres; uns de rígids i punxents  i uns altres de més curts i vincladissos.
No és gens apreciada per la pagesia, no tan sols perquè és invasora dels camps de secà, sinó que pot ser verinosa per al bestiar. ¿Quina funció deu fer aquesta planta a la natura? La bellesa de les seves flors és un reclam per a les abelles que la visiten adelerades sense espantar-se de les espines. Es veu que no és gran productora de pol·len,  en canvi,  n'extreuen molt de nèctar.
Sigui com sigui, l'altivesa de la planta quan està florida és un plaer visual per als humans, però ens en guardarem prou de tocar-la i d'arrecerar-nos-hi.

Per mil abelles
senyora viperina
nèctar i punxes 
LENA PAÜLS. Haikú viperí 


15 de juny 2011

PERSONES, COTXES I GASOLINA

 
People, Cars & Oil  
Teatre Romea, de Barcelona
Foto: © Cecilia Gläsker
  
Programa doble al Teatre Romea, només en quatre funcions.  «Das Gestell (El prototip)», de Soeren Voima, dirigida per Josep Galindo, amb intèrprets alemanys.  I «Car Wash (Tren de rentat)», de Marc Rosich, dirigida per Annette Pullen, amb intèrprets catalans. Una coproducció internacional de dues obres, que connecta les ciutats de Barcelona i la d'Stuttgart. ¿Què tenen en comú  aquestes ciutats? Tenen indústria automobilística i una xarxa de proveïdors que en depenen. Stuttgart (Mercedes Benz) i Barcelona (la SEAT). Els dos textos funcionarien bé per separat, tant per la durada (1:20 h) com per la construcció de personatges nàufrags de la crisi econòmica. Ara bé,  vistos en una mateixa sessió, amplien el sentit com si fossin vasos comunicants.  Dues obres que han deixat ganes de més propostes d'aquest tipus. 

14 de juny 2011

L'EMPREMTA DE COURBET


Cartell de l'exposició Realisme (s). 
L'empremta de Courbet.
Museu Nacional d'Art de Catalunya, 2011




L'exposició Realisme (s). L'empremta de Courbet explora el realisme de Ramon  Martí Alsina, introductor del realisme al panorama artístic espanyol, a partir de la influència que Gustave Courbet  va exercir sobre la pintura. Però l'exposició no es queda aquí, sinó que força el concepte de realisme fins a l'obra d'Antoni Tàpies. A més d'obres del mateix Courbet, s'hi poden veure obres del Segle d'Or espanyol, de pintors com Murillo, Ribera i Velázquez. 
En alguns casos la representació pictòrica hiperrealista sembla una fotografia; en l'altres, és un realisme que apunta un esbós naïf.

13 de juny 2011

TEORIA DE CATÀSTROFES

Teoria de Catàstrofes
Autor: Toni Cabré. Direcció: Moisès Maicas
Teatre Gaudí Barcelona, Sala Gran

Al terra de l'escenari de TGB hi ha la representació del que queda d'un pont d'una autovia que ha caigut després d'un aiguat. Davant de l'abisme que ha provocat la catàstofe, es troben una noia que ha perdut una amiga en el desastre, l'enginyer que va projectar el pont i el seu amic massa realista. Parlen de responsabilitat, de les possibles víctimes, de la imprevisibilitat dels fenòmens naturals. Un discurs profund i ben estructurat que va obtenir el Premi Serra d'Or. Els tres intèrprets estan molt ajustats a cada paper, tot i així, en destaca la interpretació de Laura Aubert, una revelació.

I, quan apareix la catàstrofe, 
queda en evidència la nostra
ignorància, la nostra feblesa i, 
sobretot, la nostra falta d'escrúpols. 

12 de juny 2011

MOIXAINES DE NINA


El primer que sentim és una olor suau i penetrant: un sospir de llima, un rastre d'espígol, un pensament de romaní. L'agafem per les aixelles i l'elevem cap al sostre. Sembla que se'ns vulgui quedar als dits la seva flojor de núvol de sucre candi. Ara ens la posem davant del rostre i ens imaginem que ens pregunta amb aquests ulls tot nineta: Tat!, qui sóc? Ens la posem sobre els genolls, Arri, arri, tatanet. Diríem que l'hem sentida riure. Li estiraríem el rínxol que li penja sobre el front, però ens distreu la seva veu que reclama: Ballmanetes, ballmanetes! Si no fos que se'ns hi quedaria la llengua, lleparíem la glaça en zig-zag que li perfila el cap, les mans i els peus. Non nineta, non nineta, que li vingui la soneta. Llaminera de paraules, amerada de música, s'adorm amb els ulls oberts. És la Nina Galeta de la iaia Isabel.


Petita Cookie, creació d'Isabel Marsal, 
de Nines de Drap

11 de juny 2011

CAVALLS SALVATGES NO M'ARRENCARIEN D'ACÍ

 
Cavalls salvatges no m'arrencarien d'ací
Autor i director: Víctor Sánchez Rodríguez
Versus Teatre, de Barcelona
Foto: © Nadia Balada

Per arribar a les grades del Versus Teatre, els espectadors hem de passar per una catifa de pedretes, hem d'esquivar un parell de matalassos bruts, burilles i llaunes de cervesa escampades. Hi veurem un retrat contemporani d'una mena de joves. Dos germans orfes viuen junts a la casa pairal. El noi manté una relació poc compromesa amb una noia de bona família. La germana és possessiva en extrem i la pressió protectora que exerceix sobre el noi, el fa decidir a emprendre a escapar-se amb la primera persona que li ofereix una vida d'evasió, encara que sigui per mitjà de la droga. Al llindar de la desfeta, el noi torna a casa i descobreix que tant la germana com la seva antiga companya també han fet un procés de coneixença personal. Tots tres es troben al punt de partida, però no queda clar que de la frustració viscuda n'hagin après res. No sembla que hagin esdevingut més savis, sinó més covards. Un text contundent dit amb la vehemència i els matisos precisos per uns actors joves i ben preparats. El conjunt emociona per l'acurat treball de direcció de les interpretacions.

10 de juny 2011

VIURE AMB PETITES MENTIDES

Títol original: Les petits mouchoirs
—Pequeñas mentiras sin importancia—
Pel·lícula dirigida per: Guillaume Canet

En els darrers anys, poques vegades una pel·lícula de producció francesa ha tingut tant de ressò aquí com Les petits mouchoirsPequeñas mentiras sin importancia—. És una pel·lícula de personatges més que de grans esdeveniments. Els amics d'aquesta història són un grup de francesos de classe mitjana, al voltant dels quaranta anys, que s'estimen més deixar l'amic comú convalescent a l'hospital que sacrificar les tradicionals vacances de platja al refugi d'un dels amics, un empresari pròsper. Les experiències agradables que passaran durant l'estiu es veuran tacades per aquesta decisió inicial. Aquesta  pel·lícula respira naturalitat per la tria dels espais i per la impressionant complicitat entre els intèrprets. Només per això i perquè fa de mirall del que queda de la societat contemporània benestant val la pena destinar-hi els 150 minuts de durada. En canvi, ens hauríem pogut estalviar el final moralitzant i lacrimògen en boca del pescador del llogaret, que desmereix la lucidesa i contenció de tota la cinta.

09 de juny 2011

REUS, TOT PER SANT PERE

Cartell Festa Major Sant Pere, Reus, 2011. 
Autora: Carme Ruscalleda

A Reus avui arrenquen els actes de la Festa Major de Sant Pere i s'estenen fins al 5 de juliol. El cartell que anuncia la festa ha estat realitzat per la cuinera Carme Ruscalleda. Carme Ruscadella fa de cartellista. Hi ha notícies que les llegeixes dues vegades i no te les creus. La reconeguda cuinera va renunciar a cobrar per l'obra, però l'àrea de Cultura de l'ajuntament reusenc li ha pagat, vulgues que no, dos mil euros. ¿Què en farem dels artistes, dels dissenyadors i altres professionals del ram cartellístic?
En aquesta edició es presenta un programa  amb més de cent-noranta actes per a tots els públics, la majoria d'arrel tradicional. La novetat arriba per la banda del foc, amb els bous festius i, a la tronada després de Completes, uns artilugis pirotècnics que recordaran els antics castells de focs, com per exemple jardineres als fanals de la plaça, rodes, jocs fixos i giratoris i figures artístiques, molts dels quals procedents dels antics tallers de la pirotècnia Espinós. Una altra novetat són els gegants indis i moros que s'afegeixen al Seguici Petit. El pressupost de la Festa Major d'enguany és de 319.000 euros, amb el cartell inclòs, és clar. ¿Qui pensa en l'endeutament, en la crisi, en els indignats econòmics, per Sant Pere?



08 de juny 2011

EXPOSICIÓ TORRES-GARCÍA





Cartell de l'exposició 
"Torres-Garcia a les seves cruïlles", 
Museu Nacional d'Art de Catalunya, 2011




El Museu Nacional d'Art de Catalunya va inaugurar la temporada passada una sala permanent dedicada  a Joaquim Torres-García. Ara, el mateix museu presenta l'exposició temporal Torres-Garcia a les seves cruïlles.
En aquesta exposició es mostra el procés de creació de l'artista, a través de vuitanta peces procedents de la col·lecció dels seus hereus. En un mateix espai veiem la trajectòria i l'evolució de tendències que van des del Modernisme a  l'abstracció geomètrica.
Joaquim Torres-García (Montevideo, 1874-1949), fill de mare uruguaiana i pare català, es va formar artísticament a Barcelona, abans d'instal·lar-se a Nova York, Florència, París, Madrid o Montevideo.
El 1913 va iniciar la a pintura dels plafons de la sala dels Passos Perduts de l'actual Palau de la Generalitat de Catalunya, per encàrrec del president de la Mancomunitat Enric Prat de la Riba. Emmirallat cap a la Grècia clàssica,  va contribuir a donar una imatge plàstica al Noucentisme. Va col·laborar amb Antoni Gaudí en la construcció dels vitralls de la Catedral de Palma i de la Sagrada Família, va il·lustrar els Poemes en ondes hertzianes de Joan Salvat-Papasseit.
L'exposició mostra els encreuaments de camins diversos que l'artista va recórrer a l'hora de fusionar classicisme i avantguarda, fins a desembocar en el que ell definiria com a art constructiu.
Exposició oberta fins l'11 de setembre.



07 de juny 2011

DE LA NATURA MORTA A FERRAN ADRIÀ

L'art del menjar. De la natura morta a Ferran Adrià.
Sala d'Exposicions La Pedrera. Obra Social CXCatalunyaCaixa

 Chair Apollinaire, 1996. Jana Sterbak

Una butaca-carn natural (ara els filets ja són secs i no fan mala olor!), de Jana Sterbak i una taula ben parada per a un condemnat a garrot vil, de Joan Brossa, es troben a tocar d'obres de Dalí, de Picasso, de Magritte, de Barceló... a la Sala d'Exposicions de La Pedrera. S'hi mostren els aliments com a tema o com a matèria de creativitat en l'àmbit pictòric i en l'escultòric, a través de 130 obres de 76 artistes.
Els aliments van ser un tema recurrent en l'obra dels pintors flamencs i llombards del segle XVI; durant el segle següent la natura morta es va consolidar com a gènere autònom a Holanda. Les avantguardes artístiques del segle XX van revisar i recuperar les imatges de menjar proporcionant experiències estètiques i sensorials inusuals. A partir dels anys seixanta unes noves estratègies expressives han servit per mostrar la cuina com a espai imaginatiu i els aliments reals com a material de creació. A la dècada dels setanta, uns quants restaurants van desenvolupar projectes participatius del públic i utilitzaven el propi restaurant com a laboratori o taller d'investigació artística. Les propostes de Ferran Adrià i la cuina d'El Bulli han emocionat creadors d'altres disciplines i n'han desvetllat diàlegs molt productius.
Exposició oberta fins al 26 de juny.
 Crítica de l'àlbum El mag dels fogons. 
Andreu Sotorra per a «Time Out Barcelona»

06 de juny 2011

CUPCAKES

Foto: Shutterstock. Revista «Cuina»

A Barcelona, al carrer Tallers a tocar de la ronda Sant Antoni, s'ha obert un nou establiment de la pastisseria nord-americana Cup & Cake. Recuperen els pastissos artesans dels consums ràpids per a esmorzars i berenars.  La decoració i l'estètica dels productes em recorden el joc de cuinetes austers de la meva infància. Les taules de fusta pelada i els taulells semblen d'un altre temps, amb poquíssimes pastes, comptats entrepans, algunes magdalenes decorades amb glaça de colors (cupcakes), totes diferents. Són només el mostrari de l'arsenal que —suposem— tenen desat als armaris i sota al taulell. És el concepte minimalista, no d'acumulació barroca d'altres franquícies de pastisseries. Un espai auster i diàfan que fa venir ganes de conversa tranquil·la al voltant d’un tallat.

 

05 de juny 2011

L'EXTRATERRESTRE BLENERA


Herba blenera (Verbascum thapsus)

Foto superior: © Fany Alberich, 2011
Foto inferior: © Paüls, 2011 



L'Anna L. en diu "extraterrestre", d'aquesta herba blenera (Verbascum thapsus o Verbascum boerhavii, segons l'agrupació de les flors) que sobressurt un metre i mig de les mates menudes dels terrenys erms del voltant de Duesaigües. El nom científic prové de barba en llatí, pel petit borrissol que té tota la planta.
L'herba blenera és biennal. El primer any disposa les fulles grans alternades en forma de roseta, només a la base; el segon any presenta una tija robusta i solitària, envoltada de flors grogues amb aspecte d'espiga compacta.
Altres noms de l'herba blenera: candelera, cua de guilla, trepó Joanal. En castellà: engordalobo,  cardo blanco. També es conrea en jardins (Inforjardin en ven en línia), però vista la quantitat de llavors que desprèn cada any, més val tenir-la lluny. Les propietats medicinals, si en té, no han estat reconegudes.

i descripció a DigitalNatura.org

Llegiu-ne informació fiable en aquest apunt de
Menuda natura 

04 de juny 2011

LLUÏSA CUNILLÉ, CARTA BLANCA


La pajarera
Autoria i direcció: Lluïsa Cunillé
Direcció musical: Xavier Albertí
Teatre Lliure de Gràcia

El director del Teatre Lliure, Àlex Rigola, abans de deixar el càrrec a les mans del reusenc Lluís Pasqual, ha donat carta blanca a la multipremiada dramaturga Lluïsa Cunillé, autora resident d'aquest teatre, per tal que faci un espectacle sorpresa.
Fem confiança al gust de Rigola i de Cunillé. Els espectadors no sabem què és el que ha preparat l'autora per a l'ocasió i al vestíbul no hi ha programes de mà (els reparteixen al final de la funció.)
La pajarera. L'espectacle musical que hem vist es titula La pajarera. Quatre músics en escena i la soprano i actriu María Hinojosa han fet un repàs de les varietats i del cafè-concert, des de finals del s. XIX fins al primer terç del s. XX. L'espectacle i la relació entre els músics i la cantant respira veritat. La interrelació de María Hinojosa amb el públic, tal com s'acostumava a fer en alguns locals del Paral·lel,  ha estat molt ben acollida.  En tot l'espectacle s'hi veu la mà de Xavier Albertí, el director musical, que també sap el que es pesca.


03 de juny 2011

LA LLETERA DEL REGINA

 
Conte de la lletera
Companyia Xip Xap Teatre 
Teatre Regina
Per a espectadors a partir de 3 anys. 

Tarda del dissabte de la final de la Champions. Al Teatre Regina, molts espectadors menuts (i també dels seus progenitors) porten samarretes del Barça. Ja van vestits per a la celebració, tot i que encara no saben que el Barça guanyarà la copa. Hi ha una atmosfera especial, avui, a la platea. La companyia Xip Xap Teatre  explicarà el conte de La Lletera. Costa d'arribar-hi, però. I és que per als adults els prolegòmens es fan molt i molt llargs, en canvi la canalla hi ha anat entrant, en un joc de teatre dins el teatre força efectiu. Han anat coneixent els intèrprets de cada personatge, han corejat les cançons que se sabien i n'han après una de nova, de tant repetir-la. Cal remarcar, no obstant, que la moralitat que desprèn el conte de la jove lletera que fa castells en l'aire i una relliscada li fa anar tot per terra no ha quedat clara, amagada sota un embolcall excessiu.

02 de juny 2011

ROSER AFRODISÍAC


Roser silvestre (Rosa canina). 
Fotos: © Montse Francisco, 2011


Aquest exemplar de roser silvestre (Rosa canina) de més de dos metres es troba a Duesaigües, arrecerat al peu d'un marge de pedra seca, entre la malesa de l'herbassar. Ens va sorprendre en plena florida fa unes setmanes  en un passeig amb la Montse F. i l'Anna L. A la foto de la rosa es poden apreciar els cinc pètals amples i fràgils de color lleugerament rosat,  comestibles en amanides i, un cop confitats, per decorar pastissos.
A més del nom vulgar de roser silvestre, aquest arbust caducifoli és conegut amb els noms de gavarrera, rosa pendulina o roser gavarrer. Podria ser que el nom científic Rosa canina (rosa de gos) al·ludeixi a les punxes corbades de la tija, semblants als ullals dels gossos.
Els fruits són uns glòbuls granats i durs que maduren a finals d'estiu i durant la tardor. Sembla que són astringents i s'aprofiten per diferents preparats farmacèutics. Els massatges amb l'oli essencial que se n'extreu té propietats afrodisíaques.
N'he plantat una dotzena de llavors al jardí de llicorella.

01 de juny 2011

ANGELHADA PAVLOVSKY


Angelhada
Autoria i direcció: Ángel Pavlovsky
Artèria Paral·lel, de Barcelona 

Quan entrem a l'Artèria Paral·lel, el Barça acaba de començar a Wembley el partit que li donarà la copa de la Champions. Dins del teatre hi ha una mica més de mitja entrada. Mentre el públic va entrant, en una banda de l'escenari hi brilla una noia vestida de negre, porta barret de copa, va enjoiada. Està asseguda davant d'una tauleta amb objectes diversos que faran de fons musical a l'espectacle Angelhada. La dona orquestra és Martina Burlet, neboda de Pavlovsky. Surt Pavlovsky entre la boira amb un vestit tan espectacular com farragós. La platea es lliura embadalida a la màgia de l'oficiant des de la primera paraula, després d'un poema que ningú ha entès. Ens explica com va adoptar la seva mare —Martina, la dona orquestra—; ens relata pas per pas el seu aprenentatge a l'acadèmia de les fades i la seva metamorfosi d'àngel en fada. I remata la vetllada posant l'auditori a prova de resistència, amb un relat de paraules amb la vocal a en exclusiva. Vint minuts, fent veure que s'entrebanca amb el vestit, el faristol i la banqueta. Tot convenció, tot versemblança. Pavlovsky és un artista total que ha arribat fins aquí i pot fer el que vulgui. Un exemplar antidiluvià tendre i únic. Per això l'admirem.