'KOSMOS PANIKKAR', AL PALAU ROBERT

Sacerdot, teòleg, filòsof, acadèmic, intel·lectual crític, far del diàleg interreligiós, conferenciant, escriptor prolífic i poliglot, gran conversador, savi, profeta, mistic... Raimon Panikkar convida, en aquesta exposició molt treballada en profunditat i plàsticament, a una experiència integral de la realitat: el còsmic, l'humà i el diví.

Exposició oberta fins al 3 de febrer de 2018

'CREADORS DE CONSCIÈNCIA', 40 FOTÒGRAFS COMPROMESOS

Creadors de consciència. Foto: Andrés Matínez Casares 

El Palau Robert i la companyia d'assegurances DKV  presenten l'exposició Creadors de consciència amb fotografies de 40 fotoperiodistes de l'Estat espanyol. La mostra neix com a reconeixement de la transcendència del seu ofici: afegir llum a la foscor i donar veu als qui no en tenen. Escenes úniques que conviden a la reflexió sobre situacions que connecten amb la consciència del visitant. Les 120 fotografies que es presenten a l’exposició s’han publicat als mitjans de comunicació més importants del món. Les imatges donen a conèixer realitats inquietants d’indrets llunyans com Síria, Colòmbia, Veneçuela, Iraq, Egipte…, i també situacions que vivim al nostre barri o ciutat.

Exposició oberta fins al 10 de febrer de 2019

ARCS DE LLUM #RAVALKM0 2018

Arcs de llum #RAVALKM0 Foto: ©Rafael Vargas

Els carrers del Raval de Barcelona han estrenat 44 arcs lumínics a partir de les fotografies de Jordi Puig, que ara es poden veure a l'exposició Històries #RavalKm0  a La Capella (Hospital, 56) fins el dia de Reis. Aquests arcs s'afegeixen a la vuitantena que es van realitzar els anys 2016 i 2017, a partir de les fotografies realitzades per Maria Espeus i Laia Albert, que també es mostren a l'exposició.

El projecte #RAVALJM0, impulsat per la Fundació Tot Raval, té per objectiu fomentar la dinamització comercial i social del Raval, a la vegada que es generen oportunitats formatives i ocupacionals al barri. L'edició d'enguany ha permès formar 18 persones en situació d'atur, algunes de les quals han estat contractades per elaborar 44 arcs lumínics i serigrafiar 4.000 bosses de roba.

Iftikhar (Pakistan), Seerat, Wamiq i Maiz (Barcelona)
Foto: © Jordi Puig

Lluis (Hospitalet), Valentina (Barcelona),
M. Àngels (Santa Maria d'Oló) Foto: ©Jordi Puig 

«Unes imatges amb molta ànima, darrera les quals 

hi ha les històries i vivències dels habitants del Raval 

i que reflecteixen l’essència del barri i la seva 

diversitat cultural, font de la seva riquesa i fortalesa» 

www.totraval.org

EXPOSICIÓ 'L'EMPREMTA FAMILIAR', AL PALAU ROBERT

L'empremta familiar, de Nancy Borowich

Fotografiar el dolor pot ser obscè, però la fotògrafa Nancy Borowick mira de cara el dolor i la mort en positiu. Capta amb la sensibilitat i els sentiments d’una filla, els darrers anys de la vida dels seus pares, que van rebre tractament al mateix temps per un càncer avançat. L'exposició es presenta al Palau Robert en el marc del festival de fotografia documental DOCfield 2018, una iniciativa col·lectiva de la ciutat que lidera la Fundació Photographic Social Vision i que reconeix el valor de la fotografia documental i el fotoperiodisme.
Nancy Borowick (1985) nascuda i criada a l'Estat de Nova York és llicenciada en Fotografia Documental i Fotoperiodisme al Centre Internacional de Fotografia i llicenciada en Antropologia i Fotografia.

Exposició oberta fins al 3 de febrer de 2019

'L'HABITACIÓ DEL COSTAT', A LA SALA VILLARROEL

L'habitació del costat. Autora: Sarah Ruhl. Trad.: Joan Sellent. 

Direcció: Julio Manrique. La Villarroel, Barcelona

Ivan Benet, Carlota Olcina, Pol López, Mireia Aixalà, Xavi Ricart, Adeline Flaun i Alba Florejachs, intèrprets de la comèdia agredolça ambientada en l'època victoriana L'habitació del costat (The vibrator play, a l'original). A la segona meitat del segle XIX, Edison va ser el responsable alhora de la revolució tecnològica i de la sexual,  segons aquesta obra.   El doctor Givings, avançat al seu temps, inventa estris relacionats amb l'energia elèctrica. Per recuperar les seves pacients els aplica la teràpia del vibrador, però no ho considera ètic aplicar-lo a Catherine, la seva vitalista esposa. Parant orella a la sala de consulta del doctor, Catherine descobreix fascinada la màgia del plaer i està disposada a experimentar-lo.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'ESCAPE ROOM', AL TEATRE GOYA

Escape room. Autoria i direcció: Joel Joan i Hèctor Claramunt 
Teatre Goya, Barcelona

Dues parelles entren a jugar en un local «Escape the room». En un espai tancat, han de desxifrar pistes per poder-ne sortir. Els intèrpets, Joel Joan, Àgata Roca, Oriol Vila i Paula Vives,  segueixen amb pasió i defensen enèrgicament el guió meteòric de l'estil dens que coneixem dels creadors de la sèrie de TV3 «El Crac» (Joel Joan i Hèctor Claramunt). En aquest cas, més situat a la banda del  cinema de terror que no pas d'una comèdia d'embolics, tal com els espectadors crèiem que anàvem a veure. Pèls de punta. 9/10

 

PS

Reposició al Teatre Condal, setembre 2020

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorraa «Clip de Teatre»

'AMOUR', A LA SALA TALLERS DEL TEATRE NACIONAL

Amour. Dramatúrgia i direcció: Jokin Oregi.

Música Pascal Gaigne.  Sala Tallers del TNC

Recomanat per a espectadors més grans de 7 anys

Espectacle poètic, visual, on no cal paraules. Intèrprets: Javier Renobales, Ana Martínez, Ana Meabe, Pablo Ibarluzea i Anduriña Zurutuza, sota màscares de Javier Tirado.

La companyia basca Marie de Jongh fa un recorregut de cinquanta anys per la vida de dues dones. S'estimaven des de la infància, es van enemistar abans que sabessin el significati les emocions d'estimar i d'odiar. Van fer la seva vida al costat d'un company cadascuna. A la vellesa viuen el seu amor, sense abandonar els companys de sempre. Els camins de l'amor són insondables. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'CASTLE SCHOOL. EL MUSICAL', AL TEATRE VICTÒRIA

Castle School. El Musical. Idea original: Joan Llonch i Cristina Allande. 

Text: Roc Oliver. Lletres cançons: Diana Torné. Roc Olivé i Toni Ten. 

Música original, arranjaments i direcció: Toni Ten.

Direcció escènica: Cristina Allande i Diana Torné. 

Teatre Victòria, Barcelona

Castle School és un musical de gran format creat i produït aquí, tot i que el perfil i el nom anglesos dels personatges i l'internat escolar d'elit en un castell facin pensar en una obra importada.  Destaco l'alt nivell intepretatiu en tot l'elenc, sense excepció, amb coreografies impressionants. També és excepcional tota la part tècnica: il·luminació, vestuari, projeccions. La trama no té excessiva complexitat: arriba un alumne nou a segon de batxillerat i els líders li fan buylling.  Al·licients: un càsting per participar en un concurs musical internacional on brillen el noi i la noia més discrets de la classe i la troballa d'un tresor que salvarà econòmicament el centre i es podran reprendre les activitats creatives. Al Teatre del Sol de Sabadell n'han fet més de 50 funcions i ara es presenta els caps de setmana al Teatre Victòria, en sessions adreçades al públic familiar. Recomanable a tots els públics, a partir de vuit anys. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'CUCULAND SOUVENIR', AL TEATRE NACIONAL

Cuculand Souvenir. Creació i direcció: Roberto Olivan.
Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

Aquest muntatge mig dansa, mig exercicis de circ es va veure a l'amfiteatre Grec de Montjuïc, dins el Festival d'Estiu. Ara l'hem recuperat a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. La preparació tècnica dels artistes és rellevant, però no sembla ben integrada en el conjunt. Potser els intèrprets no tenien el dia a la sessió de reestrena, però pecaven d'execució mecànica, en la gestualitat i en les coreografies. El treball físic respirava un cert cansament, com si els oficiants no estiguessin en forma, cosa que  ha fet que els espectadors patíssim i no hi entréssim de ple. 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'CARRIE', AL TEATRE GAUDÍ BARCELONA

Carrie. Basat en la novel·la homònima d'Stephen King.
Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona

Llibret:  Lawrence D. Cohen. Lletres: Dean Pitchford. 
Música: Michael Gore.

Adaptació: Marc Gómez Domènech. Coreografia: Xaro Campo. 
Direcció: Ferran Guiu.

L'escriptor Stephen King va publicar Carrie el 1974, una novel·la de terror protagonitzada per una jove marginada pels seus companys d'institut i castigada en una gàbia de càstig per la mare per protegir-la —suposadament— dels embats sexuals dels nois. Quan Carrie es transforma d'aneguet lleig en cigne per anar al ball de graduació es venja de les humiliacions patides i sembra el terror al poble amb les seves facultats paranormals. L'obra va ser censurada als centres educatius dels Estats Units,  però la força del que s'hi explica s'ha portat quatre vegades al cinema i l'adaptació en musical s'ha vist als teatres de Londres i a Broadway. Ara arriba al teatre català, amb un repartiment excepcional, amb setze intèrprets acompanyats en directe de quatre músics. Brillen els solistes, els duets i les interpretacions corals complexes. Tot s'insinua, es complica i es resol a l'espai reduït del Teatre Gaudí Barcelona, els recursos del qual s'aprofiten al màxim i sense gairebé attezzo. Desenganxeu-vos dels mòbils, adolescents, i aneu al TGB a veure aquest musical. Us hi enganxareu i en voldreu més. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

ART INTERACTIU AL CARRER

A la ciutat de Barcelona mai com ara no s'havien vist tags, ratlles i grafits bandàlics a tot arreu, sense cap mena de respecte per portes de fusta, vidrieres d'aparadors, mobiliari públic.  La novetat és que també es fan guixades a les persianes que tenen un grafit ben treballat, finançat per l'establiment amb l'intent de preservar-les d'aquesta plaga.

Però no són aquestes ratlles maldestres les que vull mostrar, sinó les joies efímeres que de tant en tant trobem pels carrers. Vegeu-ne una sèrie poètica interactuant amb elements del barri. Les dues primeres van (anaven) signades per BL2A, la tercera és (era) anònima:

Santa Maria de Montalegre. C/ Valldonzella

Carrer de Joaquim Costa, Barcelona

Plaça dels Àngels, de Barcelona

El mestre d'aquesta tipologia de treballs interactius efímers
és l'il·lustrador David Zinn
que generalment pinta amb guix i carbó vegetal:

'LA BENVINGUDA', A LA SALA BECKETT

La benvinguda. Autor: Marc Guevara Vilardell
Direcció: Mònica Bofill. Sala Beckett, Barcelona

Diu el dramaturg Marc Guevara que va escriure La benvinguda abans de l'atemptat terrorista a la rambla de Barcelona. Però, l'espectador que va viure de més o menys a prop els fets no pot deixar de pensar-hi. Emportar-se un refugiat a casa és la reacció solidària de qui ha vist la tragèdia humanitària dels refugiats i la nul·la implicació dels governs. Però ¿què saben de Tahiya l'Anna i el Xavi (l'actriu Marta Bayarri i l'actor Santi Ricart, que interpreten la tensió amb mesura) quan decideixen fer-se responsables de la noia? La protagonista situada en un espai indeterminat al fons de l'escenari, absent tothora de la nostra vista, ha arribat amb l'Anna, voluntària d'una oenagé,  que l'ha rescatada d'un cap de refugiats.  El Xavi és un periodista esportiu més pragmàtic que la seva parella. Decideixen acollir-la a casa mentre esperen proporcionar-li una sortida legal de la situació, però la noia de seguida es mostra esquerpa i cada pas que fa és un misteri per als acollidors ben intencionats. Final obert. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'UNA LLUITA CONSTANT', A LA SALA BECKETT

Una lluita constant. Dramatúrgia i direcció: Carlota Subirós
Sala Beckett, Barcelona

Jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.»
Raimon. Jo vinc d'un silenci.

Una lluita constant, un espectacle documental que es desenvolupa en una assemblea permanent representada pel públic de la Sala Beckett. S'inicia amb la revolució del Maig del 68 i  transcorre per diverses situacions de lluita popular a Europa i als Estats Units, fins a les manifestacions històriques com les de les darreres reivindicacions de Catalunya, amb el parlament de l'activista Angela Davis, ara fa un any al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Els actors reprodueixen traduïdes al castellà les intervencions dels protagonistes reals que veiem en els vídeos originals, cosa que fa que al muntatge gairebé no se senti el català. Venim d'un silenci i hi tornem? 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'LA DONA DE NEGRE', AL TEATRE DEL RAVAL

La dona de negre. Versió de Stephen Mallatratt, de la novel·la
 de Susan Hill. Traducció al català i adaptació de Tamar Aguilar.
Direcció: Empar López. Teatre del Raval, Barcelona

Des que el 1983 Susan Hill va publicar la novel·la gòtica The Woman in Black, el text s'ha versionat per a la ràdio, el teatre, la televisió i el cinema. Al Teatre del Raval els dos protagonistes, l'espectre de la dona de negre i els efectes visuals i sonors de rigor. Un advocat (interpretació matisada de Carlos Vicente) que ha experimentat la maledicció sobre la seva família busca un professional del teatre, un jove actor (versemblant Gerard Clavell) perquè l'ajudi a explicar de forma entenedora i àgil que ha vist una ànima en pena —una dona vestida de negre—, i la seva aterridora història és la causa de les desgràcies familiars.

El resultat d'aquesta versió teatral és feixuga pel fet que s'entreté en excés a fer entendre al públic la situació.  A favor d'aquest muntatge hi ha el treball dels actors, tant la interpretació com els moviments, l'escenografia força funcional i els efectes sonors. Quan ens aixequem de la nostra butaca, a les fosques, el balancí de l'escenari encara branda i n'estem segurs que a la porta ens esperarà la dona de negre per no deixar-nos sortir. 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'BOLLYWOOD, BOMBAY, BARCELONA', A L'ESCENARI JOAN BROSSA

Bollywood, Bombay, Barcelona. Idea: Juanjo Cuesta-Dueñas,
Marc Tarrida, Albert Reyes i Francesc Marginet.
Dramatúrgia: Marc Rosich. Direcció: Juanjo Cuesta-Dueñas
Sala Palau i Fabre, Escenari Joan Brossa.

Cada vegada més el teatre fa aportacions que reflecteixen l'actualitat. Bollywood, Bombay, Barcelona tracta amb tendresa i un toc d'humor la crua realitat que troben tres immigrants joves, Rajú, Vikram i Karan (interpretats pels actors Marc Tarrida, Abel Reyes i Francesc Marginet) que han emigrat a Catalunya per guanyar-se la vida. Han aconseguit un sostre, malviuen amuntegats en pisos, fan feines precàries i mal pagades, extorsionats per les màfies amb qui s'han endeutat. I per arrodonir-lo el rebuig social que reben de la població autòctona, en aquest cas representat per dues veïnes, que hi afegeixen el toc local i còmic. La idea parteix de l'experiència de Palwinder Nijar, el coreògraf de l'espectacle, especialista en dansa “bhangra”. La companyia endolceix el drama amb el somni de felicitat que sedueix els espectadors de les pel·lícules de Bollywood. Les coreografies lluminoses, vibrants i acolorides que s'empesquen els tres indis, encara que les ballin en l'espai minúscul de la Sala Palau i Fabre (tot i que no és un corredor, con els actors diuen irònicament) llueixen molt tant per l'execució com pel vestuari de Fran Benito. Bravo, Dúo Fàcil i Líquido Teatro, per aquest nou muntatge amb ànima. Generós. De vertigen. 8/10 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'RASTRES_ARGELERS', AL MALDÀ

Rastres_Argelers. Idea, dramatúrgia i direcció:
Aina Huguet. El Maldà, Barcelona

Una actriu jove, Aina Huguet, ha ideat el muntatge Rastres_Argelers / O com s'esborra la història dels vençuts, n'ha seleccionat els textos i n'ha fet la direcció. Ha comptat amb la col·laboració de molts professionals, però en especial de l'actriu Ariadna Fígols que l'interpreta al seu costat. El resultat és un testimoni esfereïdor de l'exili de la població republicana, el 1939, després de ser derrotada per l'exèrcit de Franco. El fet que l'interpretin dues actrius i que els textos estiguin mil·limètricament encaixats —ja siguin escrits per homes o per dones—, fa pensar en l'horror i les humiliacions que van patir a més les dones pel fet de ser-ho: dones gràvides, dones en edat fèrtil que la por feia que la regla se'ls retirés i, si la tenien, s'enginyaven maneres de contenir-la, en un espai on no hi havia absolutament res més que el mar, la sorra, els filferrats i els vigilants.

La història comença a l'actualitat i parteix de la mort d'una àvia que havia demanat a les netes que portessin les seves cendres a Argelers. No entenen per què, fins que descobreixen en un diari personal tot el que va patir en aquella platja convertida en camp de concentració. L'àvia escriu el diari allà mateix, hi explica que van separar homes i dones i descriu el camp i les misèries que hi passen. El fred i la gana fan estralls i viuen de prop la malaltia i la mort. Les dues protagonistes diuen textos de diversos autors, però la història que els dona coherència fa sentir com a universals les veus de Lluís Ferran de Pol, Otília Castellví, Silvia Mistral, Xavier Benguerel, Avel·lí Artís Gener, Agustí Bartra, Neus Català o Teresa Pàmies, entre altres. 

Durant els mesos d'estiu, la sorra de la platja d'Argelers (a tocar d'Elna, municipi on es van guardar i distribuir les urnes de  l'1-O) és plena de gent que hi pren el sol i de banyistes que entren i surten de l'aigua.  En el mateix lloc on els infants ara fan castells, les exiliades xisclaven pels dolors dels parts i hi tenien les criatures, al mateix lloc on guardians i exiliats tots feien les necessitats.  Que la memòria històrica dels vençuts sigui matèria creativa per a les generacions que n'hem patit a la llarga les conseqüències és una excel·lent notícia. Teatre des de la mirada femenina, que ens recorda d'on venim, ens emociona i ens fa més fortes. 9/10 .

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'OSSOS', AL TEATRE VICTÒRIA

Ossos. Autoria i direcció: Sergi Pompermayer.
Idea: Pilar Montoliu. Teatre Vicctòria, Barcelona

Dos còmics d'excepció, Fermí Fernàndez i Toni Albà, presenten Ossos, ara a Barcelona, després d'una gira de quatre anys per teatres de Catalunya. Hi interpreten un parell de gossos i un parell de científics. Uns i altres cobegen els ossos de les suposades despulles de Miguel de Cervantes.  Cipión i Berganza —personatges de la novel·la cervantina 'Coloquio de los perros'— controlen la caixa al  Convent de les Trinitarias Descalzas de Madrid, lloc on, segons les notícies,  hi podria haver la tomba de Cervantes i també la controlen els científics contemporanis encarregats de l'assumpte a l'Institut d'Investigació. Els gossos preserven la caixa dels ossos tancada tot i anar curts de menjar; els científics, en canvi, davant la sorpresa del que hi troben fan l'agost. Amb els canvis de vestuari i la constant manipulació de quatre grans plafons per representar cada espai, l'obra es converteix per als actors en un treball físic. Una comèdia tendrament irònica, basada en l'absurd amanit amb la naturalitat que caracteritza els intèrprets. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'24 HORES DE LA VIDA D'UNA DONA', AL TEATRE CONDAL

24 hores de la vida d'una dona. Basat en la novel·la d'Stefan Zweig. 

Text i lletres: Christine Khandjian i Stéphane Ly-Cuong.

Direcció: Ignacio García. Onyric Teatre Condal, Barcelona

Redescobrim l'actriu Silvia Marsó en el musical de cambra 24 hores de la vida d'una dona que presenta al nou Onyric Condal del Paral·lel, en versió catalana de Roser Batalla i acompanyada de tres músics en directe. Esplèndida com a actriu, cantant i ballarina en aquest espectacle brillant que li escau com l'anell al dit. Un narrador infernal explica com la protagonista s'enamora apassionadament d'un aristòcrata ludòpata que es poleix la fortuna en una nit. Una escenografia menys grandiloqüent jugaria a favor de la intimitat per desplegar-hi els sentiments que es debaten entre la culpabilitat i el desenfrenament del desig. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'MEXICATAS', A L'ESCENARI JOAN BROSSA

Mexicatas. Dramatúrgia: Sergi Belbel.
Direcció: Antonio Calvo. Escenari Joan Brossa, Barcelona

El Cor de Maguey el formen vuit actrius mexicanes que viuen a Catalunya i volen arrelar-s'hi  professionalment. El contingut de l'obra Mexicatas l'han fornit majoritàriament les mateixes actrius i Sergi Belbel hi ha donat forma dramatúrgica, amb gags potents i saborosos. ¿Què és el primer que els ve al cap quan pensen en Mèxic? Terra enyorada, la colonització destructora, creences i costums ancestrals, la distància  i el convenciment que no hi tornaran. ¿I quan pensen en Catalunya?  Terra d'acollida —però no tant—, els catalans vistos des dels seus ulls, amb tendresa i humor. Amb descobertes de la màgia de la llengua, com ara l'embarbusament 'Setze jutges..." que obre les portes de les cases i els cors dels catalans. I hi entren, amb el cor partit: mexicanes + catalanes = mexicates. Identitat i interculturalitat. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'LIBÈL·LULA', A L'ESPAI LLIURE MONTJUÏC

Libèl·lula, de Toti Toronell.
Espai Lliure Montjuïc

Recomanat per a espectadors més grans de 3 anys.

En el marc de la programació El Lliure dels Nens hem tingut el privilegi de veure un espectacle deliciós ideat, creat, interpretat i dirigit pel pallasso Toti Toronell. Dins d'una carpa en miniatura crea un univers d'il·lusió i ens invita a evadir-nos-hi durant una hora. Libèl·lula. De quan la Pili va dir Libèl·lula no té res a veure amb el que hi viurem, però diu el creador de l'espectacle que la paraula li agrada perquè omple la boca.  

Una cinquantena d'espectadors ens fem còmplices de la màgia de la paraula no dita, dels petits autòmats, dels titelles acrobàtics, de les maletes plenes de poesia, de la voluntat de qui vol fer-ho bé i no n'encerta ni una. Seduïts pel talent i la saviesa d'un infant grandot, somriem bressolant criatures ploraneres convertides en sabates d'algun altre espectador. L'oficiant, els espectadors adults i els menuts som criatures que juguem a creure'ns que no deixarem de ser-ho mai més. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'CRONOLOGÍA DE LAS BESTIAS', AL TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

Cronologia de las bestias. Autor i director: Lautaro Perotti
Versió castellana: Jorge Muriel. Teatre Lliure de Gràcia

Lautaro Perotti (Buenos Aires, 1974) és l'autor i director de Cronologia de las bestias, una comèdia negra de suspens. ¿A qui interessa que un noiet desaparegut fa onze anys, quan en tenia dotze, torni a casa? Si responem adequadament la pregunta ja tenim l'entrellat resolt. D'indicis no en falten. La mare (interpretada per Carmen Machi, remarcable en aquest personatge obscur) que rep l'aparegut amb fredor; la tieta (interpretada per Pilar Castro, l'astúcia materna) que deixa anar que al petit no li agradava la llimonada i aquest xicot d'ara sí. Converses entretallades de l'aparegut amb el presumpte cosí, amant de la mare.  A mesura que l'acció avança i retrocedeix anem lligant caps. I descobrim la gran mentida que mare, tieta i cosí alimenten. «¿Qui et va segrestar?», pregunta el capellà mediador per encarrilar l'auditori cap al sentit comú, si és que els fets ens desviàvem a imaginar alguna altra opció. Tant és, ara el desaparegut ha tornat a casa i la tieta exigirà a la mare del xicot que, ara que ja ha recuperat el fill, deixi el seu en pau. I mentrestant li farà un jersei amb les mànigues llargues fins a terra, —no se n'estranya ningú: la tieta no hi és tota—  però molt útils, utilíssimes. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

'ELI', A LA SALA VERSUS GLÒRIES

Eli. Autor: Roc Esquius. Direcció: Antonio Calvo
Sala Versus Glòreis, Barcelona

Quan les paraules que caldria que diguéssim costen de pronunciar, pensem que potser un regal les podrien substituir. El pare i el fill d'aquesta història tenen problemes de comunicació i preveiem que qualsevol regal fet amb bona intenció serà un succedani, un nou motiu de discòrdia. El noi acull amb reticència, tal com era d'esperar, l'artefacte per crear mons virtuals a mida que li regala el pare amb motiu del seu 25è aniversari. Però s'hi enganxa. ¿Quins contactes de ficció li aporten estabilitat? L'obra va desgranant les deficiències afectives dels personatges. Els intèrprets Pep Anton Muñoz i Jaume Casals 'descongelen' l'Eli a escena. I ens els creiem. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

LA LLIMONA , USOS I PROPIETATS

© Josep Lomas Fortuny

Enguany hem fet servir suc de llimona com a repel·lent de formigues a les plantes. Un ús que afegim al múltiples que ja coneixíem (en infusió com a depurant després d'un àpat copiós, la pell ratllada per als pastissos, un raget al te...),  no pas per prevenir cap possible enverinament, com feia Neró. I també les tenim com a aliades de la higiene personal i de la llar: com a desodorant natural, exfoliant casolà, reforçant d'ungles i blanquejador de roba.

Manuel Casanova, a «Menuda natura» anota que el fruit és molt ric en vitamina C i vitamines del grup B. "El terpé, al qual s’atribueixen propietats anticancerígenes, és el responsable de l’olor característic de la llima. Conté flavonoides amb propietats antioxidants. Augmenta els glòbuls blancs que combaten les infeccions, fluïdifica la sang i allibera al organisme de toxines.

El suc és antiparasitari i desinfectant i s’empra per tractar afeccions estomacals, intestinals i per a trastorns de gola.

Des d’abans de conèixer-se l’existència de les vitamines, era un aliment comú entre els mariners per a prevenir l’escorbut, una malaltia causada per la falta de vitamina C.

Ha de prendre’s sempre el suc dissolt en aigua, en cas contrari taca les dents.

L’àcid cítric del seu suc pot servir per potabilitzar aigua i ha donat bons resultats per combatre algunes disenteries.»
La llimona, una admirable joia gens rara. Aprofitem-la (també per fotografiar-la. Gràcies, Josep Lomas).

«ROSETA», ROSETA MAURI

Fundació del Teatre Fortuny, 2018

Roseta Mauri (Reus, 1849 - París, 1923).  ¿Qui era la Roseta Mauri que dona nom a un institut de secundària i a un carrer de Reus? Una excepcional primera ballarina del segle XIX. Nena prodigi amb la influència del seu pare, ballarí del Teatre del Liceu de Barcelona. Després de formar part del cos de ball de diversos teatres, el 1873 va arribar a ser la primera ballarina del Liceu. Va emprendre  una gira pels principals teatres d'Europa: Berlín, Roma, Trieste, Viena, Torí... El 1877 va actuar a l'Scala de Milà i a partir d'aquest fet la van contractar a l'Òpera de París, d'on es va convertir en l'estrella principal.

© Edgar Regas. Final d'arabesc

Pel seu talent, tècnica, per la seva personalitat temperamental i pel seu encant va ser inspiració d'artistes com Degàs, Renoir, Bonnat, Manet...

Vegeu a la imatge: © Edgar Regas. Roseta Mauri representada en La primaballerina, un pastel de 1878, Museu d'Orsay.

Es va retirar el 1898, tot i que després va ser contractada amb caràcter vitalici com a professora de dansa del Conservatori de l'Òpera de París. Va morir als setanta-tres anys i està enterrada al panteó familiar de Montparnasse.

Ara aquest personatge real protagonitza el conte Roseta del qual són autores  Maria Lluïsa Amorós, Teresa Llorach i Carme Puyol.  L'explica l'àvia a la petita Joëlle que ha anat a passar uns dies de vacances a la ciutat de Reus. L'edita la Fundació Teatre Fortuny. El conte s'ha presentat amb una festa escènica, obert a tothom.

Vegeu el reportatge 'Roseta Mauri, Una ballarina de conte', 

de Meritxell Blay. TarragonaDigital, 18-XI, 2018

24 INHUMACIONS A LA RONDA SANT ANTONI DE BARCELONA

Servei d'Arqueologia de l'Ajuntament de BCN

Durant els treballs de rehabilitació integral de la finca número 84 de la Ronda Sant Antoni s'han trobat vint-i-quatre esquelets, en tombes excavades directament al terreny natural, sense presència de taüts o altres tipus de coberta. Tenint en compte que no són tombes prehistòriques, la troballa es presta a múltiples interpretacions. Sembla que les tombes formarien part del cementiri de l’antic priorat de Santa Maria de Natzaret, amb una cronologia entre els segles XIV i XV. D’aquests enterraments s’han localitzat esquelets d'homes i dones adults orientats d’oest a est i també de criatures, que es troben orientats de nord a sud, de manera excepcional, malgrat ser enterraments cristians.

El Servei d’Arqueologia de l'Ajuntament de Barcelona hi està realitzant una intervenció, dirigida per l’arqueòleg Jordi Ramos, que permetrà aclarir dubtes que ara es presenten i ampliar el coneixement històric d’aquesta zona de la ciutat.

Portal de la Verge, Barcelona

Del conjunt de les dependències conventuals del priorat de Santa Maria de Natzaret només se'n preserva el portal de l’entrada al recinte, a l’actual carrer de la Verge, contigu amb el Passatge Sant Bernat i el carrer Joaquín Costa.
El convent va ser depenent del monestir de Poblet. Es va fundar el 1311 i va desaparèixer el 1660. Donació feta al monestir per Sibil·la de Saga, vídua d'Arnau de Cabrera,  va comprar uns terrenys que en aquella època es trobaven extramurs de Barcelona, anomenats Mas d'en Moneder, amb la finalitat que Poblet hi establís un priorat on els monjos la recordessin i preguessin per la seva ànima. Va encarregar-se de la fundació del priorat l’abat de Poblet Pere Alferic. Caigut en decadència, durant la Guerra dels Segadors (1652) van demanar d'establir-s'hi les monges del convent de Valldonzella que havia estat destruït. Va ser reocupat diverses vegades i abandonat definitivament el 1909.

'INFAUST', AL TEATRE AKADÈMIA

InFAUST. Versió: Anna M. Ricart a partir de Faust, de Goethe.
Direcció: Marc Chornet Artells. Teatre Akadèmia, Barcelona

Poesia visual i sonora per InFaust, nou espectacle de Projecte Ingenu, en versió d'Anna M. Ricart i direcció de Marc Chornet. ¿A canvi de què Faust es vendrà l'ànima, avui, al dimoni Mefistòfil? Assumint les eines tecnològiques, anirà i vindrà del món real al virtual, xop de foscor esclavitzant i amerat d'aigua, símbol de regeneració. Acomplirà el seu desig sexual i, esclar, no s'estalviarà el malefici pactat: vagarà pel món convertit en gos. La companyia actualitza el mite i l'apropa als espectadors nous. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»