31 de desembre 2011

EL PRIMER ANUNCI DE L'ANY


El primer anunci a TV3 després de les campanades serà el de Cacaolat. S'adreça a un sector de públic jove, si fa no fa de l'edat dels intèrprets: l'actor Roger Coma i l'actriu Lena Solà. Els evoca la infància feliç (quan bevien Cacaolat, és clar). L'eslògan per aquest anunci de Cap d'any és "Un desig fet realitat" i posa el producte com a testimoni d'aquesta promesa de desig acomplert. Brindem-hi!


Llegiu la història de la marca Cacaolat 
i les estratègies comunicatives a través del temps.

30 de desembre 2011

L'ALTRA ESCALA DEL SOMNI

© Marc A. Pérez Oliván
 40 x 30, acrílics i tintes sobre paper arches de 300 g.

L'escala imaginada és terrenal i no arriba al cel somiat de Jacob. 
Arrenca de la terra eixuta i  sorrenca del desert i va cap a la terra 
conreada d'olivers de secà d'aquesta Mediterrània que just 
apunta entre les feixes i el cel llampant. De res a no gaire. 
Hi ha núvols de final d'estiu que acaronen cada oliver, però 
no desprendran ni una gota. Són núvols pedra, i l'oliva haurà 
de sortir-se'n per mitjans propis i s'anirà omplint a poc a poc 
de l'or líquid d'aquesta terra somiada. Terra de saó, 
on arrelem  escales de pujada i baixada amb núvols 
a punt de rebentar a tots els horitzó.
LENA PAÜLS 


TXÈKHOV IN LOVE

 Txèkhov in Love
A partir de textos d' Anton P. Txèkhov
Traducció de Lluís Miquel Bennàssar
Direcció: Manel Dueso
Sala Muntaner, Barcelona


L'espectacle Txèkhov in Love ha resultat un bombó. Són tres peces curtes de Txèkhov, hàbilment entrellaçades, que parlen d'històries d'amor viscudes en diferents moments vitals. En clau de comèdia ens mostren com és de voluble la condició humana i són el germen del teatre amb què l'autor ha passat a formar part de la literatura universal. Al conferenciant d'Els danys del tabac, li interessa més el teatre que la ciència. D'amagat de la seva dona —amb qui està casat fa una trentena d'anys i ni recorda quants fills hi ha tingut—, representa les altres dues peces curtes: El prometatge i L'ós. Un joc de teatre, doncs, dins del teatre, amb els canvis de personatge fets davant del públic. Interpretacions brillants de Màrcia Cisteró, d'Armand Villén i, com sempre, de Manel Dueso, admirat actor, dramaturg i director.

La vida com una sargantana escuada s'enfila
pels penya-segats en un acte de supervivència.
Així l'ésser humà se'ns mostra vulnerable, ambiciós,
terrible i tendre a la vegada.

MANEL DUESO

29 de desembre 2011

CIRC D'HIVERN, 16 ANYS

Maravillas. 16è Circ d'Hivern
Direcció Olivier Antoine.
Mercat de les Flors, Barcelona

L'Ateneu Popular9Barris enguany fa obres i no ha pogut acollir al seu escenari el Circ d'Hivern. Han portat l'edició número 16 al Mercat de les Flors. Setze anys fent circ de qualitat. Què ens hem perdut! Quants anys de teatre artesà per embolcallar els números arriscats, amb el discurs propi del circ popular que s'adreça a entretenir un públic exigent. La proposta de la companyia, que es presenta com a Família Bolondo, es basa en un guió paròdic d'una suposada companyia que se li ha cremat la carpa i ara, en un teatre tancat,  els artistes de la família (àvia inclosa)  executen els números de circ improvisats. En sobresurten les acrobàcies aèries, però el que ens queda com a inoblidables són els extraordinaris números còmics que resolen amb complicitat escènica ara un, ara l'atre.
El director Olivier Antoine, artista i professor de l'École Supérieur des Arts du Cirque du Bruxelles i de l'Institut National des Arts du Music Hall, ha aconseguit un equilibri entre gags i números clàssics per a tots els públics. Un espectacle transgressor, irònic, únic. Una meravella.

28 de desembre 2011

REGALS I TEORIA DE L'EVOLUCIÓ (2)

L'AVANTPASSAT COMÚ
Marialluïsa del jardí de llicorella. Foto: © Paüls, 2009

SELECCIÓ NATURAL
Estri per mesurar i filtrar infusions. Foto: © Paüls, 2011

Moltes gràcies, Montse.

27 de desembre 2011

REGALS I TEORIA DE L'EVOLUCIÓ (1)

EDAT DE PEDRA
Foto: © Paüls, 2009

EDAT DEL TRENCADOR
Foto: © Paüls, 2011

Gràcies Montse, Jaume i Mariona.

26 de desembre 2011

SOLIDARITAT AMB HOSPITAL AMIC


L'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona felicita les festes amb aquest vídeo, que han titulat Res ens atura, ballem pels nens. Animen tothom a compartir-lo perquè per cada visita, un parell d'empreses contribuiran amb 5 cèntims d'euro. Els diners que es recullin contribuiran a finançar el programa Hospital Amic (Pallapupas, músics, professors,...) del centre, per tal que l'estada dels infants a l'hospital sigui un bon record. Un altre cop la societat civil en moviment.

CANIGÓ

Canigó
Autor: Jacint Verdaguer. Revisió del text: Llorenç Soldevila.
Direcció: Antonio Calvo.
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita

Abans de la representació de Canigó, per l'altaveu de la Sala Petita del Teatre Nacional informen que el públic podrà conversar amb l'autor, un cop acabada la sessió. No ens sorprendria...
Fa 125 anys que Verdaguer va escriure el poema èpic Canigó, un monument a la llengua i a la terra. Pocs actors i rapsodes, a més de Lluís Soler, el poden dir amb tota la versatilitat que demana i que arribi amb nitidesa al públic d'avui.
Lluís Soler diu un miler de versos dels 4.334 de què consta aquest poema romàntic, situat al segle XI. L'actor i el músic Eduard Iniesta se situen com dos espectador més  a peu pla del fossar de la platea, envoltats de públic.
L’obra ressegueix els versos de Verdaguer que narren el naixement de la nació catalana a través de la història del jove Gentil,  fill del comte Tallaferro, enamorat de la pastora Griselda. Poc després de ser armat cavaller pel seu oncle Guifré, és  seduït per Flordeneu, la reina de les fades del Pirineu i abandona les seves obligacions militars.
Mossèn Cinto no s'ha presentat al col·loqui, però la màgia de les seves paraules dites per Soler han emocionat l'auditori. Com si l'autor hi fos tota l'estona.
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues.

25 de desembre 2011

NADALA


Com una fulla, 
molts matins de llum nova: 
temps de penyora.
LENA PAÜLS



24 de desembre 2011

COLÒNIA FLOWER TAG, DE KENZO


Ruibarbre, grosella negra, peònia, almesc... perfums que suggereixen tags, graffitis, art gràfic al carrer per expressar somnis. Ningú mana que ens creguem aquest missatge poètic. La publicitat no ens obliga a comprar l'aigua de colònia Flower Tag de Kerzo ni cap altre producte.  En canvi, els polítics que manen venen productes inversemblants amb missatges increïbles i els hem de pagar vulgues o no.

Els poders públics han de tenir 
com a objectiu la millora de la qualitat
de vida de totes les persones. 
Estatut d'Autonomia de Catalunya, art 40.1 


23 de desembre 2011

QUOSIMODO, EN DANSA

Quasimodo el campaner
Basat en l'episodi de Nôtre Dame de Paris, de Victor Hugo.
Textos de Vicente Campanella
Direcció i coreografia: Isabel Millán
La Villarroel, Barcelona
Per a espectadors a partir 3 anys
La Villarroel també s'apunta al teatre familiar. Comença la temporada amb un espectacle de dansa: Quasimodo el campaner.  La tragèdia de Quasimodo, el campaner de Nôtre Dame de finals del segle XV, un home geperut, representant del mite de la bèstia pura, i la bella gitana Esmeralda, entre els quals naixerà la complicitat en un entorn hostil. Tot es gira en contra dels protagonistes: l'ardiaca Frollo, l'obscur preceptor de Quasimodo, gelós per aconseguir l'exhuberant Esmeralda, o, sense pretendre-ho, l'enamorat capità dels arquers, Febus.  La trama de Víctor Hugo, popularitzada per dibuixos animats, s'explica aquí —sense tant d'ensucrament— amb el llenguatge dels cossos, davant  del fons d'un rosetó de la catedral parisenca. Un treball brillant que commou els espectadors de totes les edats. 

22 de desembre 2011

LA PLANTA DELS DINERS

Planta dels diners (Plectranthus australis)
al jardí de llicorella. Foto: © Paüls, 2011 

Vinc d'enterrar un euro al test de la planta dels diners (Plectranthus australis), amb la intenció que algun premi gros de la rifa de Nadal no passi de llarg.
De fet, l'exemplar que tenim plantat compleix el requisit per atreure el diner: no l'hem comprat. Ha crescut d'un esqueix que ens va regalar Montse G. de Duesaigües.
Però, no és per això que apreciem la planta dels diners, sinó per les fulles verdes i lluents, més que no pas per  les flors, que no són gaire vistoses. Nosaltres no l'adobem mai, però creix amb vigorositat al jardí de llicorella, a mitja ombra. Ara les fulles comencen a canviar d'aspecte tot i que encara no hagi fet gaire fred. Espuntarem les tiges principals i la posarem a cobert perquè és molt sensible a les temperatures baixes. A la primavera tornarà a fer goig i, suposadament, cridarà el diner.


PS. No ha funcionat. 

21 de desembre 2011

LA GEGANTA ELA, EL VIATGE

"És el temps que has perdut amb la rosa, 
allò que la fa important." 
ANTOINE DE SAINT-EXUPÉRY. El Petit Príncep. Cap. 21 

La geganta Ela és un conte que ha anat fent camí molt ben acompanyat des que el vaig escriure. Primer se'l va afillar Maria Grau, l'editora d'Edicions del Pirata, i en va fer la interpretació gràfica la il·lustradora Núria Feijoó. 
Un cop el llibre al carrer, n'he rebut comentaris d'alguns lectors adults (Vegeu-ne l'enllaç al peu d'aquest post).  He explicat el conte a uns menuts els quals l'han il·lustrat i també n'han interpretat els personatges acompanyats d'un titella de la geganta de més de tres metres d'alçària (vegeu-ne foto); la fotògrafa Montse Francisco amb una paciència admirable l'ha enregistrat en vídeo (l'estrenarem per cap d'any), amb el suport de la directora de teatre Anna Llebaria, que ha dirigit uns actors i unes actrius que no ens sabíem els papers; i n'ha fet l'edició i un muntatge acurat la dissenyadora gràfica Iolanda Salvadó. Privilegis de l'amistat.


Per saber-ne més:

Llegiu-ne totes les CRÍTIQUES I RESSENYES


I els apunts:

19 de desembre 2011

MAG LARI: SPLENDA

 Splenda
Creació de Mag Lari i Miquel Setó
Direcció: Mag Lari i Àngel Llàcer
Teatre Tívoli, Barcelona

El mag Lari ha fet el salt a les màquines de grans dimensions. Ja es veia venir en els anteriors espectacles. L'espectacle de màgia Splenda que acaba de presentar al Tívoli és una superproducció artesana que es mou a ritme de les cançons de Michael Jackson. El mag Lari fa trapelleries jugant amb els espectadors, petites accions humorístiques que són una maniobra de distracció mentre s'acaben de  coure darrere la cortina els efectes d'il·lusionisme d'aquells que ens deixen sense alè, ballant-nos pel cap una pregunta: ¿com ho ha fet?
Ens agrada la calidesa natural d'aquest mag, ens agrada la relació que estableix amb els acompanyants (excel·lents ballarins, bons assistents) a escena, ens agrada l'estètica del vestuari i l'escenografia, la il·luminació de conte de les mil i una nits. Per sort, el mag Lari no ens ha escollit per "tallar-nos per la meitat", però, tot i així cada vegada que baixava a platea, teníem el cor en un puny. Splenda, esplendorós espectacle. Esplèndid mag Lari: ¿com ho fas?

Així és que si voleu marxar d'hora 
a casa, depèn de vosaltres, 
no em rigueu les gràcies... 
MAG LARI 

18 de desembre 2011

ELS CAVALLETS MÀGICS

Els cavallets màgics
Il·lustracions: Susanna Ronchi.  Text: Tango Books
Enginyeria de paper: Manth
Estrella Polar-Grup 62. Lluna de Paper. Barcelona, 2010
Per a lectors a partir de 3 anys
Tinc desplegat en cercle sobre la taula el diorama Els cavallets màgics,  una fantàstica escenografia menuda on la Blancaneu, Pinotxo, la Ventafocs, els set nanets, la Caputxeta vermella  i altres personatges dels contes clàssics poden fer una pausa en el camí i enfilar-se sobre els animals de l'atracció: el lleó, el cavall, l'elefant, l'ós, el camell. La capsa no conté cap trama escrita i els menuts o els adults que els acompanyin hauran d'explicar la història d'aquests personatges o inventar-los-en una altra. Després de rodar i rodar hi haurà gelats i cotons de sucre per a tots.

17 de desembre 2011

¡AY, CARMELA!

¡Ay, Carmela!
Autor: José Sanchis Sinisterra. Direcció: Víctor Álvaro.
Almeria Teatre, Barcelona
El dramaturg José Sanchis Sinisterra va situar l'acció de l'obra ¡Ay, Carmela!, en un vell teatre de Belchite el 1938. En realitat el 1937 el poble ja havia estat fet runes per la pressió tant del bàndol republicà com del bàndol feixista.
¡Ay, Carmela! és un text magnífic que hem vist en versió cinematogràfica, dirigida per Carlos Saura (1990), l'hem vista al teatre diverses vegades. I sempre m'impressionen aquests dos artistes (Paulino i Carmela) per la seva relació de parella i per la seva situació de perdedors. En aquesta nova versió dirigida per Víctor Álvaro a l'Almeria Teatre, Frank Capdet fa un Paulino que posa èmfasi en la por per sobreviure que l'agenolla davant el nou règim. Savina Figueras, broda una Carmela descarada, digna, inconscient del perill que corre. Víctor Álvaro enfoca el seny i la rauxa que representa cadascun dels personatges. La rauxa que mata Carmela, el seny que destrueix com a persona Paulino. No hi ha terme mitjà. Els vencedors franquistes eliminen físicament o psicològica els vençuts. Una actualització de la memòria col·lectiva.

16 de desembre 2011

LA VERITABLE HISTÒRIA DE PINOTXO

La veritable història de Pinotxo
Il Circo Italiano, Germans Rossi. Direcció: Sami Devis Rossi
Plaça Toros Monumental, Barcelona
Per a espectadors a  partir 3 anys

Il Circo Italiano dels Germans Rossi celebra el 50è aniversari. Presenten a la Plaça de Toros de Barcelona La veritable història de Pinotxo, que té com a fil conductor la història del ninot de fusta i Gepetto, el seu creador.
Un espectacle impecable en les actuacions de pista, amb números clàssics amb un toc de singularitat que té com a protagonista la nissaga dels Rossi, en especial, els adolescents i la canalla (la més petita de cinc anys) i els professionals de les diferents disciplines: acròbata sobre cingles, equilibrista, trapezista, acròbata aèria, malabarista, funàmbul, antipodista, contorsionista, equilibri en bicicleta... Les coreografies i els números són vistosos i molt ben executats,  caldria, no obstant, acoblar una mica més les seqüències de la història de Pinotxo al conjunt de l'espectacle.


15 de desembre 2011

EL CRIM DE LORD ARTHUR SAVILE

El crim de Lord Arthur Savile
Autor: Oscar Wilde   -  Versió: EGOS teatre
Text i lletres de les cançons: Rubèn Montañà i Toni Sans
Direcció: Joan M. Segura i Bernadas
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Gran
Vam conèixer la companyia Egos Teatre en Ruddigore o la nissaga maleïda, un musical inoblidable al Versus Teatre. Després n'hem vist altres obres, totes amb el segell artesà d'aquesta companyia nascuda el 2005. El gènere que toquen ara al Teatre Nacional és Oscar Wilde. Han fet una versió en musical d'El crim de Lord Arhur Savile, amb pinzellades de referents d'altres obres de l'autor. Una opereta, amb músics en directe que interactuen amb els intèrprets actors.
El quiromàntic Gran Septimus llegeix el futur a Lord Arthur Savile, que és a punt de casar-se. Li prediu que matarà algú de la família. Lord Arthur, per no posar en perill la vida de la seva estimada, s'afanya a complir amb el fat abans de casar-se i intenta assassinar algú de la família.
Un cop passat el plantejament un pèl allargassat, quan l'obra enganxa el ritme desitjat, el públic ens lliurem a la màgia de les escenes i aplaudim l'excel·lència de la proposta tant pel guió, com per les interpretacions,  l'escenografia,  el vestuari i, en fi,  pels acabats de qualitat.

L'única cosa que s'aconsegueix dient la veritat
és que t'enxampin.
EL GRAN SEPTIMUS

14 de desembre 2011

ESPANYA ENS ROBA

Senyors i senyores diputats:
Espanya ens roba. 
Ja ho poden dir.
(Només faltaria...)


 Ve de ponent com sempre aquest mal vent,
però no somiquem, plorem a voltes
amb els ulls ben oberts.

MIQUEL MARTÍ I POL

13 de desembre 2011

225 ANYS DE LA FIRA DE SANTA LLÚCIA


La Fira de Santa Llúcia de Barcelona celebra el 225è aniversari. Enguany els firaires també han escampat l'olor del bosc davant de la catedral. És, però, una olor enxubada i trista, l'olor de la mort: de la resina dels avets escapçats, dels pans de la molsa escatada a la terra, de les branques d'eucaliptus tallades, del galzeran i del grèvol florit del sotabosc. Després de Reis, les brigades de Parcs i Jardins recolliran una petita part d'aquests vegetals ja secs i, un cop trinxats, retornaran a la terra com a adob. No tinc clar que valgui la pena fer créixer arbres i plantes per destinar-los a una decoració efímera.
Les establies artesanals són un altre element important a la Fira de Santa Llúcia barcelonina i també les barraques de figuretes que se situen a les escales de la catedral. N'hi ha de totes qualitats: obres d'art de fang, de mig metre, amb pintura de qualitat, fins a les miniatures de plàstic. Em sembla que tant de les unes com de les altres els paradistes en fan una venda residual si ens fixem en la cara de fastiguejats per la riuada de gent que toca les peces i no les compra. Segurament, cada vegada més, els ciutadans ja no esperem a comprar a la Fira el pastor, la bugadera o el pont que ens falta al pessebre. Els comprem als establiments regentats per xinesos o  als supermercats. Ara em sembla que els ciutadans només anem a la fira a olorar el bosc (i a comprar el caganer del personatge mediàtic més cèlebre.)

Llegiu en aquest mateix blog els posts:

12 de desembre 2011

TEATRE A LES FOSQUES

El apagón
Autor: Peter Shaffer
Adaptació: Joseph O'Curneen i Luis Colomina
Direcció: Illana (Joseph O'Curneen)
Teatre Condal, de Barcelona 


Quan els llums de l'escenari del Teatre Condal estan apagats, els actors hi veuen, però el públic només els sentim. I, quan els llums estan encesos, som els espectadors que veiem els personatges que es mouen a les palpentes. Obra que s'hi representa: El apagón.
Tot arrenca d'un escultor jove (interpretat per Gabino Diego) que espera la visita d'un col·leccionista adinerat que el pot catapultar a la fama. El noi vol aparentar el que no és i, aprofitant que el seu veí antiquari és de viatge, li "manlleva" mobles i peces d'art exquisides. I... se'n va la llum! I arriba qui no esperava.  Un vodevil amb tot de situacions i gags sorprenents, resolts amb eficàcia. Esclat de rialles.

11 de desembre 2011

TORRÓ D'AGRAMUNT

Elaboració del torró d'Agramunt tradicional


La recepta del torró d'Agramunt es troba documentada el 1741: ametlles, avellanes, mel, sucre, pa d'angel.
De fet, l’activitat torronaire a la vila ja era molt important un segle abans d'aquesta data.
Una de les empreses torronaires d'Agramunt és Torrons Vicens,  que manté la tradició artesana des del 1775. Darrerament la firma ha expandit la venda per internet i en botigues exclusives a Barcelona, a Sitges, a Lleida, a la Jonquera... una quinzena, totes dissenyades perquè la clientela triï al seu aire tot tipus de torrons dels prestatges, sense necessitat de fer cua als taulells. Una concepció nova de vendre aquest producte selecte i popular alhora.

Vinga agafar sucre blanc
i avellana, i mel, i amb manya,
que en té per tot lo que fa,
no hi ha a Agramunt qui la guanyi
per fer torrons de Nadal

FREDERIC SOLER. La Dida (1872)

09 de desembre 2011

EL CALENDARI BANDARRA

Un grup de castellers de la colla del Poble Sec s'han posat les piles per finançar l'entitat en aquest temps de crisi. Els de les camises blau cel s'han fotografiat despullats per un calendari. I el venen, és clar. ¿És un recurs com un altre? És original, si més no. L'anomenen Calendari bandarra i se n'han imprès 2.000 exemplars.
¿Per què té tant de ressò? Doncs, perquè l'autor de les fotografies és Conrad Son,  director de cinema, poblesequenc d'adopció, especialista en porno. I també de Raul Lora i Andreu Revilla. A més l'ha dissenyat i n'ha fet la promoció un equip professional.
S'han recreat en pintures sobre els cossos dels castellers les tres xemeneies del barri (vegeu-ne foto) i altres elements tradicionals com la llegenda de Sant Jordi. Remarco que, encara que s'hagi venut com a calendari eròtic, no hi ha cap acció eròtica a banda del fet mateix que un grup de persones corrents i sanes estiguin juntes despullades fent una activitat que, habitualmet, fan amb una indumentària específica. I, tot i així, el calendari resulta d'una força que no té el calendari que Pirelli amb les ossudes top models actuals, que he consultat per fer aquest post.
Les fotografies del calendari dels castellers del Poble Sec tenen un tractament delicat, poètic fins i tot. Segurament que sense la voluntat poètica la majoria no hauria acceptat el repte ni tan sols per divertir-se l'estona que va durar la sessió. Passat el temps de la subvencionitis, la societat civil es mobilitza. El Calendari bandarra és una iniciativa que es mereix que surti bé.


08 de desembre 2011

IAIOS, AL GOYA

Iaios
Autor: Joan Carles Simó. Versió: Pau Pons.
Direcció: Pau Pons i Joan Miquel Reig.
Teatre Goya, Barcelona
Per a espectadors a partir de 3 anys
Els espectacles familiars proliferen als teatres barcelonins. Ara és l'escenari del Teatre Goya que n'acull un per primer cop: Iaios.  Els espectadors entren de seguida en el joc simbòlic dels dos infants que busquen una pilota a les golfes polsoses. De fet, se'n fan còmplices.  Els dos protagonistes  han pujat d'amagat de l'àvia en aquest espai on la família guarda uns baguls plens de records. Amb els estris i la roba que hi troben el més grandet explica al menut la història d'amor dels avis. L'espectacle Iaios és un exercici imaginatiu per transmetre la memòria històrica tant familiar com col·lectiva.
El Teatre Goya ha començat amb molt bon peu aquesta nova programació per a infants, de moment,  Iaios en cartellera fins al 8 de gener.

—Tete, que el iaio també va ser xiquet?
—I tant! Abans tots els iaios eren xiquets, 
però es van fer grans massa de pressa.
JOAN CARLES SIMÓ. Iaios





07 de desembre 2011

RETROSPECTIVA FABIÀ PUIGSERVER


L'Institut del Teatre presenta l’exposició Fabià Puigserver, teatre d’art en llibertat, una retrospectiva dedicada a l’escenògraf, figurinista, actor i director escènic, coincidint amb el 20è aniversari de la seva mort i el 35è aniversari de la fundació del Teatre Lliure.
La mostra recull fotografies privades i dels principals espectacles en què va participar, a més d'esbossos d'escenografies, diorames, i vestuari original. S'hi pot veure un audiovisual amb referències als inicis del Lliure de Gràcia. El material exposat forma part de l’arxiu personal de Fabià Puigserver (1938-1991) que la Fundació Teatre Lliure va cedir en dipòsit al Museu d'Arts Escèniques el 2003.

Es marciran les flors, però a despit
de l’hivern, romandrà el seu esperit

 W. SHAKESPEARE. Sonet V


06 de desembre 2011

PASTÍS EN CONSERVA


Pastís de xocolata en conserva. Foto: © Paüls, 2011
  
 
Un pastís en conserva!, aquesta sí que és nova. Ha estat un obsequi que hem rebut del Pere R. i la Sara M., pares de la Martina que a finals de novembre va fer un any. El pot de vidre conté (contenia) un pastís de xocolata Alain Ducasse, una recepta que han tret de La cuina vermella. Energia concentrada.

És el remei que ara es prescriu
per a tota natura decandida.
LA FONTAINE. Faules, Llibre vuitè, V

PETIT PLAER: SERRAT I NOA

 
Un petit plaer per compartir: tornar a escoltar  
Es caprichoso el azar, (Serrat simfónico, 2003), ara
amb les veus de Noa i Joan Manuel Serrat, l'autor.


05 de desembre 2011

WORLD PRESS FOTO, "VEURE PER CREURE"



Bibi Aisha, afganesa de 18 anys,
fotografiada per © Jodi Bieber
1r Premi Word Press Photo 2011 



Per setè any consecutiu es poden veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona les imatges premiades amb els guardons atorgats per la fundació neerlandesa World Press Photo. Són les millors imatges periodístiques de l'any, per a les quals han competit  5.691 professionals, de 125 països diferents.
La fotografia guanyadora d'enguany és la de la sud-africana Jodi Bieber (Institute for Artist Management, Goodman Gallery per a «Time») que retrata l'afganesa Bibi Aisha, de 18 anys. Bibi Aisha va ser mutilada (li van tallar les orelles i el nas) com a càstig per escapar-se de la casa del marit on era agredida per ell i la família política.  La fotògrafa ha recollit el gest de dignitat d'aquesta noia desfigurada.  Una exposició imprescindible. Oberta fins al 18 de desembre.

Sense les nostres fotografies, no hi ha proves. 
Les fotografies són la nostra memòria col·lectiva del món. 
DAVID BURNET, president del jurat 2011 

04 de desembre 2011

LA TEMPESTAT, EN RUS

La tempestat
Autor: William Shakespeare.   Traducció al rus: Mikhaïl Donskoi
Direcció: Declan Donellan.
Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

He anat armada amb ulleres per llegir els sobretitulats catalans de La tempestat shakespeariana en rus, al Teatre Lliure. No ha calgut fer-les servir. Allò important que es debatia —rient, rient— era damunt l'escenari pelat, amb el gest i les accions dels intèrprets russos. De tant en tant, de cua d'ull, una mirada al text per recordar que allà, en aquella illa deserta hi havia Pròsper, el duc de Milà i  Miranda, la seva filla; Ariel, l'esperit de l'aire; el germà usurpador i la màfia que l'envolta; el beverri Trínculo, i l'indígena colonitzat Caliban, que ja hi era quan van arribar els poderosos que li van prendre les terres i  el van fer esclau. La trama d'aquesta obra de Shakespeare estrenada el 1611, ara, al Teatre Lliure amb tota plenitud i vigència. Esgarrifances.

03 de desembre 2011

ESTOL DE GRUES (GRUS GRUS)

Estol de grues. Duesaigües, 11-XI-2011. Foto: © Lena Paüls
Un estol de grues comunes (Grus grus) han passat en migració per sobre el poble de Duesaigües, al Baix Camp. Les grues volaven altes, en direcció sud, cap al Castell d'Escornalbou i feien molt de renou (era l'11 de novembre, passades les dues el migdia, amb el cel amenaçant de pluja.)
Ho sé ara, que eren grues, després que me n'hagi informat l'ornitòleg Màrius Domingo. El que no em podia imaginar és que fossin uns ocells tan grossos (1,2 m de llargària). Sembla que passen per Catalunya, però no hi paren, tot i que alguns exemplars hi hivernen.  Procedeixen de les àrees de cria al nord d'Europa i s'ajunten a la Península ibèrica per hivernar. Sobretot a Extremadura. És molt coneguda la gran concentració de milers d'exemplars que es produeix a Gallocanta.
Les grues tenen potes llargues, coll llarg i estret, bec curt. Tenen el plomatge gris cendrós, amb una falsa cua formada per les plomes de les ales. S'alimenten de llavors, bulbs, invertebrats i petits vertebrats. Descansen prop de pantans i en zones entollades. No tenen depredadors específics. És una au gregària durant l'emigració i sovint es veuen grups familiars aïllats que mantenen un contacte visual i sonor amb altres famílies.

Llegiu el post GRUA, de Màrius Domingo de Pedro
al blog «Ocells al Camp i la Conca de Barberà»

02 de desembre 2011

LA GEGANTA ELA, REGAL DE NADAL

La geganta Ela, llibres i punts de llibre
Enguany he rebut a l'avançada el meu regal de Nadal: La geganta Ela.  És el primer llibre que publico sense que hagi estat guardonat per un premi. És un risc, doncs, que ha volgut córrer l'editora Maria Grau, d'Edicions del Pirata. La Maria té una llarga trajectòria en edició de literatura infantil i ha tractat amb molta cura aquest conte. També ha estat la Maria qui ha escollit la il·l·lustradora: Núria Feijoó, —un altre encert.
Tinc moltes ganes que es llegeixi aquest conte i que es difongui entre els infants el missatge d'aquest món ideal, on persones molt diferents conviuen en pau. Per posar el llistó alt de les aspiracions, que no quedi curta. 
Si no hi ha res que ho impedeixi, per a mi, aquest Nadal serà el de La geganta Ela. Espero que també sigui un regal per a molts lectors.

Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la: 
La Geganta Ela. Fitxa d'Edicions del Pirata, 2011


Més informació:


30 de novembre 2011

XAMPINYONS AL JARDÍ DE LLICORELLA

Xampinyons. Gènere Agaricus. © Paüls, 2011
Un cop més la xarxa m'ha permès connectar amb la voluntat didàctica d'un especialista. Aquest cop he rebut informació amatent d'un micòleg: Narcís Macau. (Vegeu-ne en aquest enllaç el seu blog Empordà -  Natura i Patrimoni).
Els bolets que surten a grupets al jardí de llicorella són de dos tipus: uns de tòxics (llegiu-ne el post Bolets d'oliu en aquest blog) i uns altres que, segons diu, "podrien" ser comestibles. Els xampinyons dels quals li he demanat informació fan una olor anissada, quan s'arrenquen. Enguany han sortit arrecerats al peu d'una gerra de fang entre les heures. Si fessin olor de tinta  o de fenol a la base del peu serien verinosos, avisa. 
En veure les fotos,  diu que "el primer (foto superior) amb les làmines negres és un xampinyó, un bolet que pertany al gènere Agaricus. La negror de les làmines és produïda per la maduració de les espores. Si et fixes amb els següents (que també ho són) encara tenen les làmines rosades; això és perquè encara són immadurs."
A la conversa ha sortit el tema del programa "Caçadors de bolets", de TV3. Anar al bosc a omplir el cistell té en aquest programa un tractament de joc, d'aventura infantil. Des del primer dia  me l'he mirat amb prevenció i sovint pensant en la irresponsabilitat i lleugeresa amb que parlaven de les espècies que trobaven. Sembla que els productors no s'adonin que tenen entre mans un assumpte de risc. No han promogut cap mena de  divulgació seriosa amb els 6 o 7 anys que porten en pantalla. I, vet aquí que Narcís Macau, un entès en la matèria, n'opina si fa no fa.

Aquests dies es força penós l'espectacle d'intoxicacions i reaccions desproporcionades on és evident la ignorància sobre la funció dels 
fongs a la Natura, (vital) i on es prefereix eliminar el "problema" 
en lloc de pendre conciència que els bolets, igual que els arbres 
i plantes (molts tòxics) formen part del nostre entorn i potser 
el que cal és un millor coneixement del medi. 
NARCÍS MACAU
Membre de l'Associació Catalana de Micologia 

29 de novembre 2011

ALADDÍ

Aladdí
Versió: Marc Miramunt i Aitor Rodero.
Direcció: Marc Miramunt.
Sant Andreu Teatre (SAT), Barcelona.
Per a espectadors a partir 5 anys.


La sala del Sant Andreu Teatre és plena de gom a gom. Pares i mares amb infants de sis o set anys, que són els que aprofitaran més aquesta posada en escena d'Aladdí. Els d'aquesta edat en avall, minoritaris, dimiteixen després del primer quart d'hora.
És un musical, però la interpretació de les cançons no són el plat fort de la companyia. En canvi, ballen bé i interpreten els personatges amb gràcia. La versió enfoca la relació romàntica entre Aladí i la filla del sultà. S'emporta la palma el geni que fa jocs de màgia i es manifesta cansat d'avorrir-se durant tants anys dins la llàntia meravellosa.
Remarco la lectura contemporània del conte en aquesta versió: enfoca les diferents classes socials que l'amor venç, fa reflexionar sobre els matrimonis concertats, mostra el valor de l'esforç i de la honestedat, posa èmfasi en el valor de la llibertat, també per al geni de la llàntia.
El públic menut n'ha sortit entusiasmat. El petó dels enamorats ha estat ovacionat dempeus.


28 de novembre 2011

L'ESPERA

L'espera
Autor: Remo Binosi. Traducció: Carles Fernàndez Giua
Adaptació i direcció: Juan Carlos Martel Bayod
Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona
Foto: © Ros Ribas
Estrenada al Teatre Bartrina de Reus, L'espera arriba ara a la cartellera barcelonina. L’obra relata com neix la complicitat entre dues dones joves de diferent classe social, a la Venècia del segle XVIII. La comtesseta Cornèlia està embarassada i la treuen de la circulació durant l'espera perquè el matrimoni concertat amb un noble no se'n vagi en orri. Odia aquesta maternitat no desitjada. Tenen cura d'ella en una cambra tancada la seva dida i una serventa que també està embarassada. Però, la missió d'aquesta dona de camp, franca i sàvia, és la pròpia d'un botxí. Les interpretacions vibrants de Marta Marco i Clara Segura broden l'evolució de la relació de les dues protagonistes que va des del rebuig a la tendresa, sempre sota la mirada condescendent i amargada del personatge de la dida, a càrrec d'Isabel Rocatti.
El conjunt d'aquest treball té l'atmosfera i el perfum dels millors moments del LLiure de Gràcia.

27 de novembre 2011

L'ILLA DEL TRESOR, EN MUSICAL

L'illa del tresor
Guió i adaptació: Albert Pueyo i Oriol Úbeda
Música, lletres i direcció musical: Ferran González. 
Direcció escènica: Oriol Úbeda.
Jove Teatre Regina, Barcelona
Per a espectadors a partir de 4 anys.


Anem amb expectació a veure de quina manera la companyia Magatzem d'Ars ha resolt l'adaptació escènica i musical del clàssic universal, L'Illa del Tresor de R. L. Stevenson. Sembla que en tenir tot el material entre mans, els adaptadors han decidit enfocar la relació entre el jove Jim Hawkins i el pirata Long John Silver. No se'n surten gaire airosos. De fet, els espectadors menuts el que entenen és que hi ha un mapa d'un tresor que és cobejat per uns i pels altres. Ara bé, tampoc no aclareixen del tot qui és qui. Ho dic perquè un espectador veí, d'uns sis anys, ha preguntat al seu pare qui era el dolent.
No crec, d'altra banda, que aquesta adaptació teatral hagi creat el cuquet per posar-se a llegir la fantàstica novel·la d'aventures original. I, si els infants que han vist aquesta obra al Regina, s'hi posen, els vindrà ben de nou que John Silver porti un ull tapat, una cama de fusta i un lloro anomenat capità Flint. La veritat és que els que l'hem llegit ens costa reconèixer els personatges que surten a escena.

26 de novembre 2011

ESPONJA VEGETAL

Carbassa d'esponja, al jardí de llicorella. Foto: © Paüls, 2011
Tinc llavors de carabassera d'esponja (Luffa aegyptiaca.) Les ha aconseguit la duesaigüenca Montse Francisco i les plantarem cap allà al febrer, ella als horts familiars i al Terreny d'acampada Puigmarí  i jo al jardí de llicorella. Si creixen i fruiten, difondrem aquesta petita joia de la natura.

Propietats de l'esponja vegetal:
La carbassa d'esponja s'usa en teràpies naturals com a exfoliant i per a un bany tonificant. Les propietats, tant per l'absorció de líquids com per l'aparença, són similars a l'esponja marina, però amb una textura una mica més astringent. Fregar la pell amb  aquesta esponja vegetal afavoreix la circulació sanguínia i, a més, n'elimina les cèl·lules mortes de la superfície.

Assecat del fruit i preparació:
Esponja vegetal a punt de fer servir
El fruit madur de la carabassera d'esponja té unes fibres interiors que es tornen dures. Es deixa assecar, es treu la pell i s'escalda amb lleixiu la part fibrosa. El resultat és una esponja vegetal de color blanc cru de llarga durada, que s'estova amb l'aigua i el sabó. 

Conreu:           
Els meus avis conreaven carbasseres d'esponja o de fregalls. A casa sempre n'he vist fruits en forma de cogombre i la meva mare no fa gaires anys encara en feia servir per rentar els plats. Segons m'informa la meva mare —i l'article de la wiquipèdia— la carabassera d'esponja és una planta enfiladissa que necessita bon sol i no gaire aigua. ¿Li podem oferir gran cosa més?

25 de novembre 2011

El FUNERAL ZÍNGAR

Oua umplute. El funeral
Creació de la companyia Teatro Che y Moche
Direcció: Joaquín Murillo
Sala Muntaner, Barcelona
Un funeral zíngar a la memòria de l'avi dels quatre intèrprets. Així es presenta Oua umplute. El funeral, una festa de música i falta d'entesa entre els músics. Quan ens informen que fa quinze anys que l'avi és mort, ja hauríem de témer alguna cosa, però ens deixem ensarronar a gust. 
L'ambientació i la manera com interactuen els intèrprets amb el públic m'ha recordat l'envelat La Baraque Cantine Musicale (2006) espectacle-sopar, a la plaça Margarida Xirgu, davant del Lliure. De tota manera, Oua umplute. El funeral  és una creació  singular, originalíssima d'aquests quatre cosins de l'est. D'acord,  potser no són cosins ni són zíngars, però, ¿qui nega que siguin de l'est?

24 de novembre 2011

LA CIUTAT, A LA BECKETT

La ciutat
Autor: Martin Crimp. Traducció: Víctor Muñoz
Direcció: Víctor Muñoz Calafell
Sala Beckett, Barcelona
La ciutat respira fora de la casa i del jardí d'aquesta parella (interpreda per dos dels grans de l'escena contemporània: Sílvia Bel i Joan Carreras) que tenen dos fills petits. Tot sembla estar en ordre. Però recorre els dos personatges una fredor de misteri: quan parlen no s'escolten. L'home parla d'una altra dona, la dona explica que ha conegut un escriptor, sembla que no hi donen cap trascendència, però intuïm que el desgavell s'està congriant. Els visita una veïna (enigmàtica presència de Míriam Iscla) que es queixa del soroll que fan la canalla, però ho dius amb frases incoherents.  Ens descol·loca.
Després d'un fosc llarg, tot ha canviat. El malestar és patent. L'home s'ha quedat a l'atur i la dona, neguitosa per la presència ociosa de l'home, intenta escriure una novel·la. La filla (Diana Gómez, versemblant en el paper de preadolescent) recita amb aire morbós frases inconnexes i després s'asseu al piano i repeteix un cop i un altre unes notes. ¿Els personatges han estat fruit de l'intent de l'escriptora novella de donar-los cos i ànima? La ciutat és una obra delicada i profunda que s'adreça a la intel·ligència dels espectadors. Una obra que ens eleva uns quants pams de terra.

23 de novembre 2011

BOLETS D'OLIU


  
Noms populars d'aquest fong: bolet d'oliu, gírgola d'olivera, matadona (Omphalotus olearius)
  Foto: © Paüls, 2011


Aquests bolets tan verinosos com espectaculars que surten cada tardor al nostre jardí de llicorella es poden confondre amb els rossinyols. Són Omphalotus olearius, fongs paràsits que viuen sobre les soques mortes, coneguts per diversos noms  populars: bolets d'oliu, gírgoles d'olivera, bolets d'olivera o bolets matadona. Tenen el barret mat i llis de color tirant a teula marronosa que grogueja en anar madurant,  la polpa seca de color ataronjat, el peu de color safrà, igual com les làmines que sembla que són lleugerament bioluminiscents a les fosques.  Ha passat una altra tardor sense poder comprovar-ne aquesta característica.



22 de novembre 2011

LA GEGANTA ELA DE LA NÚRIA FEIJOÓ

"Trenes i amor d'estrena"
© Núria Feijoó per a La geganta Ela
El primer que em pregunten la canalla quan tenen a les mans el llibre de La geganta Ela és si els dibuixos els he fet jo. Em sap greu haver-los de dir la veritat.  "Els ha fet una il·lustradora que es va llegir el conte ben llegit i després va fer els dibuixos. La il·lustradora es diu Núria Feijoó." Perdo punts, quan els ho dic. I és que m'adono que els agrada la imatge de la geganta. Els agrada la geganta enrabiada de la portada, amenaçant de llençar un pi al cap d'algú; els agrada imaginar-se tremolant si la vegessin menjar-se un llamp; els agrada imaginar-se enfilats sobre les espatlles de l'Ela fent-li trenes...
© Núria Feijoó. 
Esbós de la portada
No sabem com seria l'Ela si l'editora Maria Grau d'Edicions del Pirata hagués escollit un altre professional per fer-ne la il·lustració. Ara tenim la interpretació d'una geganta llunàtica, creïble, contemporània. Un ésser a qui la Núria capta en instants quotidiants des del punt de vista contrapicat per reforçar-ne la grandària i la solitud. Una protagonista que fins que no descobreix els seus secrets és de tracte impossible i, després, es va transformant en un ésser dolç que es deixa estimar mentre aprèn a obrir-se als altres. Unes làmines ben seqüenciades que fan l'ullet als lectors sensibles de totes les edats.
Sí, em sap greu haver de dir la veritat: la imatge gràfica de la geganta Ela és de la Núria Feijoó i no me la puc imaginar de cap altra manera.


Sopes de farigola
i dents plantades.
Trenes i amor d'estrena.
LENA PAÜLS. L'Ela


GREASE, A LA CÚPULA

Grease, pel·lícula de 1978. Duet John Travolta, Olivia Newton-John 

Grease, el musical
Original de Jim Jacobs i Warren Case
Direcció i coreografia: Coco Comín. Direcció musical: Manu Guix
Cúpula «Las Arenas», Barcelona

Pugem a la nova cúpula de «Las Arenas» on veurem l'espectacle Grease, el musical. Abans d'entrar-hi, però, l'espectacle es pot veure des de la terrassa, de cara a Montjuïc: el Museu d'Art de Catalunya i les quatre columnes de Puig i Cadafalch il·luminats.
La cúpula ha estat adequada amb grades i seients per a aquest musical mític. Rep el públic un locutor radiofònic que presenta des d'un proscènic els discos de l'època primera del Rock & Roll. I comença l'espectacle amb l'energia dels intèrprets joves (però no tant com demana l'obra). És la mateixa producció que ja vam veure fa cinc anys al Teatre Victòria. Tots canten bé, la coreografia emmirallada amb la pel·lícula del 1978, tant els ballarins com els actors i cantants la ballen amb molta força. Les interpretacions discorren amb espectacular fluïdesa, però per poc que em distregui, tot i veient aquests artistes en directe, la imaginació em porta a la imatge del Travolta remolí, electritzant. Únic. Però... el contingut no pot ser més cursi. I, pel que fa a l'estètica, ¿no es podria trobar alguna cantant a qui se li pugui estufar, crespar, o com es digui, el cabell natural?
D'ara fins al gener—cal mirar la cartellera—, es programaran algunes representacions en català, amb la incorporació de Diana Roig en el paper de Sandy,  perruca inclosa, ai. 



21 de novembre 2011

ENXANETA

Tràiler de la pel·lícula documental Enxaneta,
Direcció: Paulí Subirà

Per mostrar al món el que som capaços de fer amb "força, equilibri, valor i seny" (Josep Anselm Clavé, Els xiquets de Valls), s'acaba d'estrenar Enxaneta,  pel·lícula documental rodada en 3D,  dirigida per Paulí Subirà. Té com a protagonista el món casteller, centrat en les enxanetes Sara Viñas i Mariona Olivella.  La cantant i actriu Elena Gadel interpreta la cançó principal, escrita i composta per Borja Penalba: 

Abraçada al cos de l'arbre miro al cel.
El soroll es fa silenci a dintre meu.
Per les mans flueix la saba que em nodreix
d'una antiga història que ha vençut el temps. 
Una colla, un sentiment, camina amb mi. 
Un sol cor des de la crossa fins al cim. 
Bategant, m'empeny amb força com el vent 
I enlairant-me fins els núvols, toco el cel. 
Raise your hand,
 Seize the world
 Look around 
Can you feel the bliss...?
 Raise your hand,
 Touch the sky
 Raise your hand,
 We'll be here with you.
 Som la festa, som un poble en moviment, 
Aixequem castells dels somnis de la gent. 
De la pinya, ferma i forta, neix el tronc,
 i enfilada a dalt de l'arbre, no tinc por...


Llibre recomanat
(per a lectors a partir de nou anys):
La primera foto
Autor: Andreu Sotorra
Il.lustracions: Maria Espluga
Editorial La Galera
Col.lecció Grumets, sèrie verda, 80


M'hauria agradat que el pare, sobretot aquell migdia, hagués estat també allà a la plaça, perquè era la diada castellera d'Orlanda. I era el dia que jo faria com a enxaneta el primer quatre de vuit, un castell que serviria per arrodonir la temporada de la colla.
Però el pare era en un altre lloc. Havia anat a una ciutat anomenada Sarajevo, a l'altre cantó d'Europa, per fer un reportatge fotogràfic de la guerra que hi havia a Bòsnia.
ANDREU SOTORRA. La primera foto 

20 de novembre 2011

LA POLÍTICA ÉS...

La política és un acte d'equilibri 
entre aquells que hi volen entrar 
i aquells que no en volen sortir.
JACQUES-BÉNIGNE BOSSUET 
eclesiàstic i escriptor francès (1627-1704)

Citació facilitada per «Rodamots» 

19 de novembre 2011

LA SAGA 'CREPUSCLE' EN CATALÀ

Portades de les edicions en català, d'Alfaguara /Grup Promotor
(Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
.
La saga Crepuscle (Twilight, en l'original), de l'escriptora Stephenie Meyer, és una sèrie romàntica de tipus fantàstic que se centra en el triangle amorós entre Bella Swan, una humana, Edwuard Cullen, un vampir amb instints humans,  i Jacob Black,  un home llop. Setanta milions d'exemplars venuts a tot el món de la sèrie que, de moment, consta de quatre títols: Crepuscle, Lluna nova, Eclipsi i A trenc d'alba. Les adolescents (més que els nois) admiren els protagonistes de cossos perfectes, que viuen en perill de mort el desig d'estimar-se. Es nota que el vocabulari amorós ha evolucionat molt des d'aquell "paraules d'amor senzilles i tendres". Hi ha darrere d'aquesta saga molts finals de pel·lícules ensucrades i molta novel·la rosa. Els personatges són variants dels contes infantils que s'han fet grans en un altre temps i un altre espai: la caputxeta vermella, la bella dorment, els vampirs, els bons i els dolents de Harry Potter... Entronquen amb el somni infantil del tot és possible, fins i tot l'amor sobrenatural. Em sembla que l'èxit d'aquesta temàtica entre les adolescents s'ha de trobar en aquest fet. Que després l'enamorat etern sigui un vampir, no sembla que els faci minvar l'ideal de felicitat absoluta, en aquesta edat que tot està per fer.
La saga de quatre títols ha donat lloc a una novel·la gràfica, a pel·lícules que compten els espectadors a milers, a una sèrie televisiva en preparació i, en cartera, el redactat de Sol de mitjanit, cinquena part de la saga, des del punt de vista del vampir. Un fenomen social, mediàtic i econòmic amb corda per estona.

Portada de la novel·la gràfica, volum 1
La primera vegada que et vaig veure, 
em vaig esforçar a no saltar-te a sobre 
en aquella classe plena de gent.

Em vaig fer un tall al dit amb el paper. Me’l vaig acostar per veure si m’havia fet mal. Del tall diminut en va sortir una gota de sang. Llavors, tot va passar molt de pressa. “No!”, va rugir l’Edward. (...) Marejada i desorientada, vaig apartar la vista de la sang de color vermell viu que em rajava del braç i vaig veure els ulls febrils de sis vampirs sobtadament assedegats...
STEPHENIE MEYER. Crepuscle