31 d’octubre 2011

UNA ODISSEA MUSICAL

Ulisses. Una Odissea musical
Versió d'episodis de l'Odissea, d'Homer.
Direcció: Adrià Aubert i Cristina Cordero.
Jove Teatre Regina, Barcelona
Per a espectadors a partir de 5 anys
Per anar fent boca, un tast de l'Odissea homèrica per als menuts. A l'espectacle Ulisses. Una Odissea musical, que es pot veure al Regina, Ulisses, l'heroi vencedor de la guerra de Troia, torna casa seva a Ítaca. Pel camí atura el seu vaixell en una illa amb la intenció de collir flors per a la seva dona Penèlope, però un malentès amb Posidó li complica el viatge de retorn. Coneix Polifem, el gegant d'un únic ull, sent el cant de les sirenes (lletjotes), la solitària Calipso, la bruixa Circe... Mentrestant Antínous ordeix una estratègia per seduir Penèlope.
La companyia no pretén que els espectadors menuts recordin els noms dels personatges, però la trama resulta del tot comprensible per la seqüencialització lineal, per les lletres de les cançons, per la caracterització dels personatges. La bona factura compensa l'excessiva concurrència de personatges dels episodis paral·lels només esbossats. Els espectadors en treuen com n'és de dificultós el viatge d'Ulisses fins arribar a l'estimada que l'espera teixint. Final ensucrat, ai, ai: Penèlope reconeix Ulisses només veure'l! No sé què en diria Homer.

30 d’octubre 2011

POLZET

Il·lustració de © Gustave Doré per Le petit Poucet

Polzet 
Basat en el conte de Charles Perrault. Guió i direcció: Lluís Graells
Música original: Jesús Rodríguez Picó
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers
Per a espectadors a partir de 3 anys

Cap de les vegades que he vist el conte Polzet de Perrault imprès no m'havia adonat que fos un relat de terror. Ho he descobert mentre es desenvolupava l'espectacle al Teatre Nacional de Catalunya de la mà de la companyia Pa Sucat, amb els subratllats musicals de pel·lícula de misteri i suspens. I això que la part més crua del degollament de les set filles de l'ogre pel mateix ogre és tractat amb una total subtilesa escènica. El fet és insinuat amb un gest mínim i la reacció de la mare ogressa fa la resta sobre la imaginació dels espectadors. Un muntatge multimèdia: titelles, ombres xineses, projeccions sobre tuls transparents... música original en directe, actors que canten i interpreten diversos registres. Un conte magníficament ben servit que fa esborronar els adults. Els petits, en canvi, han aguantat ferms, sense llagrimejar.

29 d’octubre 2011

L'ESQUITXAGOSSOS

Esquitxagossos (Ecbalium elaterium). Foto: © Paüls
Aquest magnífic exemplar d'esquitxagossos, cogombre amarg o carbassera borda (Ecbalium elaterium) es troba en un talús tocant a la carretera que envolta Duesaigües, vora el viaducte dels Masos. És una espècie silvestre de la família de les cucurbitàcies, una de les poques plantes d'aquesta família autòctones als Països Catalans. Els fruits madurs esclaten només en tocar-los. Fa una flor semblant a la de la carbassera. Tota la planta és verinosa.

LA VENTAFOCS MUSICAL

La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50
Autor i director: Dani Cherta. Música original: Keco Pujol
Companyia La Roda Produccions
Sant Andreu Teatre, Barcelona
Per a espectadors a partir 5 anys

Estrena de la temporada de teatre familiar al Sant Andreu Teatre (SAT), amb un musical de gran format que pren com a base el conte de la Ventafocs. Però tot i que la història hi és de fons, res no fa pensar en la noieta desemparada del conte pel que fa a la forma. Una dotzena d'intèrprets fan un recorregut per les cançons i els referents humans, fets històrics i icones de la dècada dels anys 50 i 60 al ritme encomanadís del Rock & Roll. Un guió ben travat, amb els elements imprescindibles perquè els menuts hi reconeguin l'heroïna escarràs de la seva malvada madrastra. En aquest cas, les dues germanastres són unes estudiants que fan tota mena d'injustícies a la Ventafocs perquè ho volen tot per a elles i aniran al ball de màscares on trobaran el noi ric i modern, i la Ventafocs que també hi anirà, en un espectacular cotxe de l'època, vestida amb el vestit més bonic que es pugui imaginar i, per sort, perdrà a la mitjanit una sabata de cristall, que recuperarà l'estimat, etc.
Actualitzada, la recompensa no és el casament amb un príncep sinó una beca per estudiar en una prestigiosa escola. L'accés a la cultura ens fa reines, fins i tot a les republicanes.

28 d’octubre 2011

LA SÈRIE TALPIRONS I RATOLENTS

«Talpirons i ratolents», Edicions del Pirata. Per a lectors a partir de 10 anys
La sèrie «Talpirons i ratolents» de l'escriptor Jordi Ortiz (Barcelona, 1969), il·lustrada per Quim Bou, publicada per Edicions del Pirata ja compta amb amb quatre títols: Talpirons i ratolents, El rapte d'en Sebas, Els formigants i la jove reina i el darrer, per ara: La cova submarina.
L'acció de La cova submarina arrenca sota el Pont del Diable de Martorell. Els protagonistes aventurers connecten amb Muscli, un sardinoli que s'ha escapat de les urpes dels ratolents, que demana ajuda a distància, amb la seva parla característica (es desxifra dita a l'inrevés.)
¿Qui són aquests cinc humans disposats a salvar els sardinolis? Dues parelles de germans, d'edats diferents. Dos nois: Lluc, el gran i el Sebas; i dues noies: la Laura, la gran i la Mina. Tots de bona pasta,  que l'autor descriu en aquesta aventura amb una pinzellada i remet el lector a d'altres episodis de la sèrie, si en vol saber més.
El cinquè membre d'aquest grup aventurer i solidari és el Mag Trafolari, un pou de sorpeses. És un personatge estrambòtic, que sobresurt per les seves excentricitats i perquè és indiscret i imprudent. És qui l'autor dibuixa amb més dedicació. Té més de de vuit-cents anys i es complica la vida a cada pas que dóna; porta nius de castors sota l'aixella,  treu del barret flams o abelles amb rodes i fibló amb tinta per fer tatuatges; reparteix caramels de botifarra amb mongeta o de carxofa i maionesa, només per menjar en cas d'incendi perquè són com extintors portàtils. Els lectors ja esperen llegir quina en farà de més grossa. Per mitjà de la hipèrbole, l'autor s'adreça a la intel·ligència dels lectors, que entendran que totes les sortides de to formen part de la fantasia per anar definint el personatge.
El cas és que aquests cinc humans agafen el tren i se'n van cap a la costa barcelonina a l'encontre dels sardinolis en perill d'extinció a mans dels ratolents, uns éssers repugnants mutants de rata. S'alien amb dels talpirons, mutants de talp, uns esser malcarats, però solidaris.  Els troben preparant-se per la guerra, però al final el seny s'imposa i proposen que el Titellaire solucioni el conflicte.
Un relat meteòric que s'arrodoneix amb la interpretació en imatges d'aquests éssers reals i imaginaris a càrrec de l'il·lustrador Quim Bou, un bon creador d'atmosferes de tensió. Per contrast, els representants del bé i del mal desgranen valors, com ara l'interès per la descoberta, el respecte per qualsevol ésser diferent, la cooperació per superar dificultats,  la convivència intergerneracional, l'exigència universal de la justícia, entre d'altres.  Aviat es podrà llegir el cinquè títol de la sèrie: El secret del Titellaire.

27 d’octubre 2011

DOGVILLE

Dogville
Autor: Lars von Trier. Versió de Christian Lollike.
Traducció de Susana Cepa.
Dramatúrgia i direcció: Nina Reglero.
Teatre Romea, Barcelona
Foto: © Marta Vidanes
Lars von Trier va signar Dogville (2003) per al cinema. Ara, la versió teatral arriba al Teatre Romea. El primer que recordo de la pel·lícula és l'espai tancat amb unes ratlles dibuixades a terra on uns humans feien esclava Grace (Nikole Kidman.) L'espai d'aquesta versió teatral és molt diferent d'aquella singularitat que va impactar els espectadors: un ambient fosc, brut, amb cistells metàl·lics penjats del sostre on els humans salvatges del poble aïllat guarden les pertinences i unes taquilles al fons. A l'esquerra de l'escenari hi actua la Moses Dog Band i els actors interpreten en directe peces a ritme de blues i gospel sobre la culpa.
La Grace (Marta Ruiz) irromp amb vestit de festa al poble miseriós de gossos que es convertiran feres. Fuig dels mafiosos que la persegueixen, s'escapa del seu passat fosc i demana auxili al poble. A canvi d'aquest acolliment, els vilatans l'exploten físicament i sexual. Una obra colpidora que supera en brutalitat la pel·lícula perquè sentim les olors, el cruixit i el sanglotar els cossos. Un merescut Premi Max 2011 al millor espectacle revelació.

26 d’octubre 2011

LA COSTA DE LA UTOPIA

La costa de la utopia. Viatge, naufragi, salvament
Autor: Tom Stoppard
Traducció de l'anglès al rus: Arkadi i Serguei Ostrovski
Direcció: Aleksei Borodin
Teatre Lliure de Montjuïc, Sala Fabià Puigserver

La costa de la utopia és un espectacle en llengua russa, estrenat el 2002 a Londres i que al Teatre Lliure es presenta en tres parts (nou hores en total), sobretitulat en català.  En veiem la part del Viatge, una peça d'atmosfera txekoviana, que m'ha recordat Les tres germanes, però amb accions situades en un ambient més obert i distès. Quatre filles del patriarca, Aleksandr Bakunin i la seva esposa, i uns quants amics i coneguts que són convidats a la finca familiar aspiren a una vida millor.
És una obra de tesi. S'hi debat el tempteig ideològic de la societat intel·lectual i política russa entre 1833 i el 1868 amb el Romanticisme francès i l'Idealisme alemany, enmig de les accions clandestines a favor de la reforma russa. Els personatges que l'autor reuneix a l'escenari procedeixen del món real (hi ha el fundador de l'anarquisme, Mikhail Bakunin; el crític literari Vissarion Belinski; l'editor reformista Alexander Herzen; o el poeta Nikolai Ogarev i l'escritor Ivan Turguènev), tenen en comú l'emmirallament en el món occidental i lamenten el retard intel·lectual de Rússia.

25 d’octubre 2011

LUCRÈCIA, ESPERT

La violación de Lucrecia
Autor: William Shakespeare
Traducció al castellà: José Luis Rivas Vélez
Direcció: Miguel del Arco
Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona
Foto: © Javier Naval 
La violación de Lucrecia es basa en una llegenda que va recollir Livi dins de la Història de la fundació de Roma. Shakespeare l'explica en un monòleg de 1855 versos. Una peça que no pot interpretar qualsevol actriu. Només actrius immenses, d'aquelles que modulen cada paraula, amb l'accent i el sentit precís de ràbia, d'impotència. Núria Espert, per exemple.
El general Colatinus, marit de Lucrècia explica com és de bonica la seva dona. Ho sent Tarquini, fill del rei de Roma i desitja la dona per a ell: va a trobar-la a casa seva fent veure que és un hoste digne. Ella l'acull com a fill de rei i ell a la nit la viola. La dona desesperada per aquest fet, se suïcida mentre ho explica al marit. Colatinus clama venjança, els tarquinis són expulsats, cosa que representa la fi de la monarquia romana per donar entrada a la República.
Emoció i commoció per la Lucrècia que hem sentit i hem vist al Teatre Lliure de Gràcia. ¿Per quan, Núria Espert en català?

Si la paraula no estigués tan gastada, de vegades sento
que a través de la poesia de Shakespeare es produeixen
alguns instants d'alguna cosa que anomenem comunió.
NÚRIA ESPERT

24 d’octubre 2011

CONXA VELASCO, AL GOYA

Foto: © David Ruano

Concha, yo lo que quiero es bailar
Autor: Juan Carlos Rubio
Dramatúrgia i direcció: Josep Maria Pou
Teatre Goya, de Barcelona


Conxa Velasco dirigida per Josep M. Pou. Garantia de professionalitat per les dues bandes. L'actriu té setanta-un anys i arrenca sola a l'escenari i l'omple d'energia. Després es fan visibles els quatre músics que l'acompanyen en directe i l'acaronen constantment amb els subratllats musicals i vocals amb una gran complicitat mútua. Hi anem l'endemà de l'estrena i està una mica cansada, diu. Se li nota la veu tocada i demana un canvi de sabates perquè té els peus fets malbé, però tot i així desprèn llum en cascada mentre va repassant els èxits que tothom coneix i confessa els fracassos secrets. Conxa brilla a l'escenari del Teatre Goya durant dues hores. Al final, amb tot el públic dret aplaudint-la, agafa el micròfon i encara regala a l'auditori una impagable "Chica ye-ye".



23 d’octubre 2011

CODONYAT 2011

Foto: © Paüls, 2011
Tornem a tenir codonyat. L'any passat va marcar un canvi després de trenta anys que l'Àngela de Duesaigües ens regalava codonyat que feia amb fruits de la seva finca:  va prendre el relleu la seva jove petita, la Montse F. R. L'aprenenta en va fer poc, però excel·lent ja en aquella primera cuita (llegiu-ne l'esdeveniment en aquest mateix blog.)
Enguany s'hi ha posat de ple i en té al congelador per a un regiment. Ja en tenim a casa i encara és una mica tou, però  ja l'hem tastat entre dos fulls de formatge tendre de cabra. És melós i fi, amb el punt just de dolçor. Per al contrast de gustos, hauria anat millor un formatge sec o semisec de més cos. Ara que, acompanyat o sol sobre una torrada, el codonyat és un plaer de tardor. La setmana que ve formarà part, també, de l'ànima d'alguns panellets.

UN FANTASMA A CASA

Un fantasma a casa
Autor: Noël Coward. Adaptació de Marc Rosich
Direcció: Antonio Calvo
Teatre Borràs, Barcelona
La comèdia Un fantasma a casa ha seduït els espectadors des que es va estrenar fa setanta anys. L'amor després de la mort porta el fantasma de la dona a casa de l'home (que s'ha tornat a casar.) Una mèdium poc traçuda intenta posar la fantasma a ratlla. I aquí comença l'enrenou i les complicacions.
La versió que veiem al Teatre Borràs allargassa el plantejament més del compte, amb anecdotari paral·lel ple de tòpics. Per sort, el contingut ben presentat de la segona part ens ho fa oblidar. Però, tot i així, la llargària de dues hores ha pesat sobre la resta, en especial de les bones interpretacions.

22 d’octubre 2011

GÚLLIVER AL PAÍS DE LIL·LIPUT


Gúlliver al país de Lil·liput
Adaptació: de Joan-Andreu Vallvé a partir de la novel·la de Jonathan Swift
Teatre Poliorama, Barcelona

Per a espectadors a partir de 3 anys


La companyia del Centre de Titelles de Lleida commemora el 25è aniversari amb la reposició del muntatge Gúlliver al país de Lil·liput. Un plat fort per al començament de temporada de la programació familiar del Poliorama.
L'adaptació per als espectadors menuts no pot ser més sintètica: Gúlliver somia des d'infant ser mariner. Quan és gran, en el seu primer viatge com a capità naufraga, es guanya la confiança dels lil·liputencs i es converteix en el seu heroi més estimat.
Els tres titellaires actors fan de narradors, canten i ensenyen cançons a l'auditori. Manipulen de forma reposada els titelles sobre una estructura de fusta multiusos. Desprenen un aire de seguretat que, d'entrada, ha desconcertat els espectadors més moguts. Però, de seguida s'han adonat que allí l'ambient no es creava a base de crits i picaments de mans, s'han adonat que se'ls demanava un estil tranquil de participació en el desenvolupament del conte. Un espectacle de qualitat, també per a adults.


21 d’octubre 2011

LECTURA AL JARDÍ PÚBLIC

Claustre de l'Hospital de la Santa Creu
Tot l'estiu i fins a començaments de tardor, la Biblioteca de Catalunya ofereix en préstec una col·lecció de 200 llibres en cinc idiomes (català, castellà, francès, anglès i alemany)  a vianants i turistes per llegir-los a l'ombra dels arbres del claustre de la seva seu, a l'antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona.
Els exemplars dels llibres poden ser de propietat dels lectors si en porten un altre a canvi. Una petita bona acció amb data de caducitat: 31 d'octubre.

LA CASETA DE XOCOLATA

Il·lustració d'Elefant Trompeta, 2008
La caseta de xocolata
Direcció: Martha Carbonell.
Guasch Teatre, Barcelona,
Per a espectadors a partir de 3 anys

Dissabte al migdia. Guasch Teatre. El públic menut ha vingut a veure La caseta de xocolata i, des del primer moment, esperen amb ànsia "la caseta". A la representació hi troben els elements del conte Hansel i Gretel, dels germans Grimm. La versió, però,  no fa èmfasi en la madrastra ni els pares envien els infants sols a buscar llenya al bosc. Els quatre membres de la família hi han anat plegats i els petits, jugant jugant, s'hi han perdut. I topen amb la caseta de xocolata. Per fi! ¿Com és la caseta de xocolata que quedarà a la memòria dels espectadors del Guasch Teatre? És un quadrilàter amb cortines  en una de les quals hi ha pintada la façana suposadament de xocolata, amb llaminadures diverses al gust dels infants contemporanis. Precisament el còmplice de la bruixa miop troba els germans perduts menjant-se una magdalena amb Nocilla que han arrencat de la paret de la caseta.
Els espectadors de tres anys en endavant, enfilats a l'elevador de la seva butaca, han seguit amb fruïció la història. I han quedat d'una peça quan, a la sortida, tots els personatges els esperaven per saludar-los.


20 d’octubre 2011

L'ANY QUE VE SERÀ MILLOR

L'any que ve serà millor
Autores: Marta Buchaca, Carol López, Mercè Sàrrias i Victòria Szpunberg.
Direcció: Mercè Vila Godoy
La Villarroel, Barcelona
Mercè Vila Godoy dirigeix L'any que ve serà millor, una comèdia d'autoria col·lectiva signada per quatre dramaturgues i representada per quatre actrius que desprenen veritat escènica.
Les protagonistes desgranen amb humor i ironia en forma d'esquetxos vibrants un cert món femení emmarcat en la generació de les dones que ara tenen trenta-i-tants anys.
Un espectacle ple d'energia, uns personatges surrealistes, admirables i del tot creïbles.

19 d’octubre 2011

EL SOPAR DELS IDIOTES A L'APOLO

El sopar dels idiotes
Autor: Francis Veber. Traducció de Gerard Florejachs.
Versió de Josema Yuste.
Direcció: Juan José Afonso.
Teatre Apolo, Barcelona
El sopar dels idiotes és una comèdia tan agraïda de representar, que és el número u de les triades per grups d'aficionats.
La versió del Teatre Apolo ha estat una agradabilíssima sorpresa. Hi hem trobat els elements bàsics: uns amics conviden a sopar un il·lús diferent un dia per setmana per riure's de les seves beneiteries, però el convidat d'aquesta nit resulta ser un inspector d'Hisenda. ¿Com se supera la prova?
En aquesta versió, plena de referents catalans, es reforça amb múltiples embolics la part de la trobada dels protagonistes principals, els humoristes Edu Soto (conegut pel seu personatge "el Neng") i David Fernández (conegut pel seu personatge "el Gilipollas"), que formen una parella de contrastos, tendres i electritzants.  No ens voldríem trobar de cap manera a la pell dels personatges. L'un i l'altre ens encomanem una rialla solidària.

18 d’octubre 2011

CARMELA, LILI, AMANDA

Foto: Marlia Produccions
Carmela, Lili, Amanda Dramatúrgia de Magda Puyo i Marc Chornet. Direcció: Marc Chornet
Sala Atrium, Barcelona

 
Un espectacle de cambra que fa un homenatge al temps de silenci que van patir tres dones de generacions diferents: Carmela, durant la Guerra Civil espanyola; Lili, en la Segona Guerra Mundial i Amanda, les repressàlies d'una dictadura. Tres personatges que ens han arribat per mitjà de les lletres d'unes cançons: la Carmela de la cançó popular de la guerra civil; la Lili Marleen de la cançó alemanya musicada el 1937 sobre un poema d'un soldat de la Primera Guerra Mundial; i l'Amanda de la cançó de Víctor Jara, símbol de la lluita xilena i assassinat el 1973 per la dictadura militar.
La dramatúrgia empra textos, poemes, bans, discursos i decrets de les èpoques esmentades. Les tres actrius s'emparen en els seus mites musicals, interpretats a cappella, per convertir-se en testimonis dels fets que narren: repressió, assassinats, morts al front, gana, extorsió, impotència de la dona a la rereguarda... Interpretacions exquisides d'Isabel Soriano, Noèlia Pérez i Neus Pàmies, per aquest espectacle delicat i potent, alhora. 10/10

17 d’octubre 2011

EL PREGADÉU

Pregadéu (Mantis religiosa) al jardí de llicorella. © Paüls, 2011
Un pregadéu (Mantis religiosa) al jardí de la Vinyeta anuncia que, ara sí, la tardor ja és aquí. És el gran depredador d'altres insectes: grills, arnes, papallones, mosques... per la qual cosa té unes  armes d'atac poderoses en les dues potes davanteres en forma de pinça amb espines per subjectar les preses. El trobo a l'aguait camuflat entre fulles, amb mig cos al sol. És un exemplar bastant gros, per tant, deu ser una femella. En l'època  d'aparellament es torna agressiva i pot acabar menjant-se el mascle després de la còpula.  Ara pondrà els ous que s'obriran a la primavera. Sembla que tenim aquest insectívor assegurat.

16 d’octubre 2011

L'HANGAR 17

De l'exposició al CCCB. © Francesc Torres
L'atac terrorista a les Torres Bessones de Nova York, l'11 de setembre de 2001,  va fer canviar el món d'era. Ara, piles de peces d'acer i objectes personals de les víctimes es troben a l'hangar número 17, a l'aeroport John F. Kennedy. El fotògraf català Francesc Torres hi ha tingut accés i n'ha obtingut permís per documentar l'exposició en imatges. Memòria fragmentada. 11-S NY. Artefactes a l'Hangar 17, és la mostra de 176 fotografies que es projecten al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

De l'exposició al CCCB © Francesc Torres
La carpa del vestíbul del CCCB és plena tothora de ciutadans que guarden un silenci sepulcral davant aquestes fotografies corprenedores de les restes físiques del desastre.

La mostra  Memòria fragmentada. 11-S NY. Artefactes a l'Hangar 17, de Francesc Torres es presenta simultàniament a Barcelona i a les tres grans ciutats occidentals que han estat víctimes del terrorisme islàmic: Nova York, Londres i Madrid.
Exposició oberta fins al 3 de novembre.

15 d’octubre 2011

DOCUMENTS INÈDITS SOBRE EL PRESIDENT COMPANYS

Lluís Companys, el president
màrtir.
Avui, amb motiu de la commemoració dels setanta-un anys de l’afusellament del president Companys, es farà oficial la donació a l’Arxiu Nacional de Catalunya i la cessió de drets a la Generalitat del fons documental de Pedro Urraca, l’agent de la policia franquista que va arrestar i deportar el president el 1940  (Llegiu l'article "L'espia que va detenir Companys",  a SAPIENS, núm. 56). Consta de fitxes policials, dietaris i fotografies entre les quals hi ha la que li va fer al pas fronterer d’Hendaia després de detenir-lo. La documentació no serà d'accés lliure fins al 2014, després de vint-i-cinc anys de la mort de l'agent.
D'altra banda, l’historiador Joaquim Aloy ha donat a conèixer cinc cartes escrites per Lluís Companys i trobades per un drapaire. Dirigides al seu amic Jaume Creus i Ventura, reconegut polític i industrial català, el president les va escriure des de la presó de Madrid el març de 1935, on va ser empresonat pels fets del 6 d’octubre de 1934 en què va proclamar l’Estat Català. (Font: Carla Galisteo a SAPIENS)

14 d’octubre 2011

LES CASTANYERES

Castanyera davant del Mercat de Sant Antoni. Foto: © Paüls, 2011
A primers d'octubre, a Barcelona, les castanyeres obren les parades. Tant si fa fred com si fa vint-i-set graus a l'ombra, com avui, el centre de la ciutat s'omple de casetes de fusta on només hi cap la venedora. A les portes obertes hi dipositen les paperines de diferents mides. El bidó amb les brases i la graella, l'han de situar a l'exterior.
Tot i que només s'hi acosten compradors al capvespre, al migdia ja tenen la parada plena de moniatos que han fet al primer caliu. Després, van alimentant el foc per torrar una dotzena de castanyes, a tot estirar, que remenen amb una espàtula. Em sembla que sempre són les mateixes castanyes i que només les tenen a la graella per fer ambient de tardor, perquè els vianants olorem el gènere.
Més endavant, quan comenci a bufar i fer fred de bufanda, guants i barret, vindran de gust les castanyes. És quan les castanyeres trauran tot el potencial. Faran torrades multitudinàries de castanyes i les desaran en sacs per tal que amb la diferència d'humitat entre el gra i la pellofa, siguin fàcils de pelar. En fer-se fosc, en vendran a cor què vols.
Pels volts de Tots Sants,  davant de moltes escoles, grups de nois i noies vendran castanyes als seus familiars, però també als vianants, amb la finalitat de fer bossa per al viatge de fi de curs. A les castanyeres els sortirà una competència deslleial.

13 d’octubre 2011

EL COMTE ARNAU DE MARAGALL

El comte Arnau
Autor: Joan Maragall
Direcció: Hermann Bonnín
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Gran

El comte Arnau és el gran malvat del llegendari català. Arriba amb tots els honors a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, amb el poema de Joan Maragall, en commemoració del 150 aniversari del naixement i el centenari de l'escriptor.
A Maragall li va arribar la cançó popular del comte Arnau per via de l'oralitat i, corprès pel fantasma que circulava penitent sobre un cavall de foc entre els mortals, en fa un poema narratiu immens.
Havíem vist el personatge corporeïtzat en una sèrie a TV3, en una interpretació memorable de Pere Arquillué. En aquesta posada en escena, els intèrpets, sobretot Ernest Villegas (comte Arnau) i Anna Icobalzeta (abadessa Adalaisa), diuen amb contundència i elegància els versos maragallians i conformen un apassionat mosaic d'interessos en tensió. La cançó del comte Arnau cantada en directe pel Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana m'embolcalla encara ara. Un espectacle singular.

12 d’octubre 2011

UNA VELLA, CONEGUDA OLOR

Una vella, coneguda olor
Autor: Josep M. Benet i Jornet
Direcció: Sergi Belbel
Teatre Nacional de Cataluna, Sala Petita

Al carrer de Balmes de la meva infantesa a Reus, no hi havia patis com el que descriu Josep M. Benet i Jornet a Una vella, coneguda olor. A casa meva hi havia "darreres", però l'ambient era si fa no fa com el del pati de la  casa del barri de Sant Antoni barceloní. Les persianes abaixades, darrere de les quals tothom ho sabia tot i de tothom, per la ràdio de cal veí sabíem que començava la ràdionovel·la, estàvem pendents si queia o no el festeig de la veïna; i per les olors sabíem què menjarien per dinar, si havien collit mandarines o si tenien els llençols a estovar amb el sabó fet a casa amb les morques d'oli...  Tot això, posat dret dalt d'un escenari, si  procedís d'una altra cultura ens cauria la bava (Bernarda Alba, per exemple) i, aquí, recuperant, per fi, Una vella, coneguda olor, potser pel fet de ser un referent massa proper, mirem per quin costat ens el podem carregar. No és cosa fàcil.
Un text maliciós, molt ben entès pel director, Sergi Belbel,  unes interpretacions brillants, una escenografia per caure de cul i, en fi, una producció i una posada en escena a l'altura del patrimoni que representa aquesta obra, la primera de Josep M.Benet i Jornet, el dramaturg contemporani més sòlid.


¿I doncs, què et pensaves?
JOSEP M. BENET I JORNET


11 d’octubre 2011

LA LLIÇÓ D'STEVE JOBS



Sigueu afamats,
sigueu esbojarrats.
STEVE JOBS
Discurs a la Universitat d'Stanford, curs 2005

10 d’octubre 2011

VI DE LES GALAUPES

Raïm de la vinya de cal Soberino,
a les Galaupes.
Foto: © Fany Alberich, 2011

La darrera vinya activa de Duesaigües és a la partida de les Galaupes.  El Ceferí de cal Soberino viu a Barcelona, però cada dilluns té cita amb les terres familiars on hi ha aquesta vinya de cinc-cents ceps de garnatxa, plantats el 2005 en terra de llicorella, conreats artesanalment, sense herbicides. D'aquesta vinya jove en fa un vi negre potent, prioratí per a consum de casa seva, que enguany farà 13,5º.



Vi de les Galaupes entre terrossos de llicorella, a Duesaigües
Foto: © Paüls, 2011
El Ceferí m'explica amb entusiasme que la temporada que ve els cinquanta ceps de carinyena que va plantar l'any passat començaran a fer raïm i, l'altre, si res no s'espatlla, començaran a fer-ne els cent restants que ha plantat enguany.

Vinya de garnatxa de cal Soberino, a les Galaupes, 
Foto: © Fany Alberich, 2011


Cep de garnatxa, plantada 
entre pedruscall de llicorella. 
Foto: © Fany Alberich, 2011
Les vinyes enfonsen les arrels entre pissarra trencallosa de llicorella (llacorell, segons els duesaigüencs), que reté la humitat de la rosada. Les envolten ametllers, olivers i avellaners i han estat reconquerides al bosc de pins que avançava galopant, pels conreus antics.

Raïm per fermenatar dins de les bótes, al magatzem 
de cal Soberino. Foto: © Paüls, 2011
Fa unes setmanes, el Ceferí, la seva germana Montse,  la seva família i l'amic comú, Miquel Sentís de Torroja del Priorat, enòleg experimentat, separaven els grans de raïm de la rapa i el col·locaven a les bótes perquè fermentés.
Ara el raïm ha deixat de fermentar, han netejat les bótes, les han ensofrades i hi han abocat per la criança el most i el sangrat (premsat de la brisa), que aquesta anyada ha sortit més fosc i amb més sucre que mai. S'hi estarà reposant sis mesos, fins que l'embotellaran al magatzem familiar amb un estri manual (vegeu-ne foto inferior, davant de les bótes.)

Bótes on el suc del raïm passarà sis mesos, fins a fer-se vi.
Foto: © Paüls, 2011 
La Montse i el Ceferí n'estan tan orgullosos de conrear aquesta vinya i de tot el procés per extreure'n vi i, sobretot, m'ho expliquen amb tanta generositat de detalls, que no puc estar de parlar-ne. El seu relat apassionat i poètic m'ha inspirat etiquetes amb haikús.

Vi de les Galaupes, de la vinya de cal Soberino 
al taulell del Refugi de la Vinyeta, Duesaigües.
Foto: © Paüls, 2011 

Pels ceps tremola
un escampall de plomes
en aquesta alba.

L'esparver torna.
Ales enlaire dansen
els sarments joves.

Sobre les feixes,
la rabassa enfebrada
tot el sol cova.


LENA PAÜLS. 
Haikús del recull Plens de ditades

09 d’octubre 2011

ENGANXATS DEL TOT

Pegados
Text: Ferran González
Música i lletres: Ferran González i Alícia Serrat
Direcció: Víctor Conde
Club Capitol, de Barcelona
El musical en clau de comèdia del Club Capitol es diu Pegados. Va néixer a l'Almeria Teatre de Barcelona,  va fer estada a Madrid i retorna ara a la cartellera barcelonina,  amb diversos premis sota el braç.
¿De què va, Pegados?  Un noi i una noia (interpretació brillant de Ferran González i Xènia Reguant) que s'han conegut en una discoteca, després de practicar sexe al lavabo es queden enganxats i es veuen obligats a anar junts a l'hospital. Allà, mentre esperen que arribi el metge (Joan Miquel Pérez, el pianista), són atesos —és un dir— per una infermera descarada (Isa Mateu, humorista de pes). En l'espera neguitosa, els dos protagonistes no paren de fer-se retrets per la situació compromesa en què es troben.  En som testimonis els espectadors, convertits ens voyeurs de la cabina d'urgències de l'hospital.
Pegados és un musical de petit format original, desvergonyit, de factura excel·lent, amb bona música en directe, amb bones interpretacions de les diferents cançons intregades en la trama i  arrodonides amb comentaris metateatrals d'alt voltatge.
Pel que he dit fins aquí, ja es veu que em va agradar, però en vaig sortir amb la sensació de pèrdua. Pegados és un musical en llengua castellana tot i que els autors, l'actor, les dues actrius i el pianista són d'aquí. Preveient-ne l'exportació, l'obra es va crear en castellà. En tornar a Barcelona s'hauria d'haver traduït, però l'única "concessió" que fan a l'auditori del Capitol és que els membres de la companyia de ficció parlen entre ells en català quan fan els suposats comentaris espontanis.  Morralla.

08 d’octubre 2011

DIES FELIÇOS DE BECKETT

Foto: © David Ruano
Dies feliços
Autor: Samuel Beckett
Traducció: Joaquim Mallafré
Direcció: Lourdes Barba
Almeria Teatre



Enguany fa cinquanta anys que Samuel Beckett (Dublín, 1906 - París, 1989) va estrenar Dies feliços a Nova York. A mi em resulta una obra inquietant i entro amb dificultat en el monòleg sense rumb de la protagonista.  Una protagonista atrapada fins a mig cos a la terra, que intenta amb les paraules aconseguir fer feliç el dia, adaptant-se a la seva presó particular.
Samuel Beckett  no és un dramaturg de masses. N'he vist unes quantes posades en escena tant d'Esperant Godot com de Fi de partida. I només una vegada Dies feliços (amb la mateixa traducció del reusenc Joaquim Mallafrè, que la que presenta l'Almeria Teatre), amb el personatge de la Winnie brodat per l'actriu Carme Sansa. I la impressió no varia: s'hi ha d'anar ben despert, si no es vol que el discurs dispers de la protagonista ens arrossegui a fer nones al seient. Però, tot i així, la directora, Lourdes Barba, ha entès l'obra i l'actriu Sílvia Sabater la fa versemblant, amb una interpretació intensa, impecable. El personatge masculí sense veu, també impossibilitat, és Willie, interpretat per Mingo Ràfol. Tot plegat, un luxe.

Una visió absurda sobre l'existència, posant 
l'accent en la condició humana, en els recursos 
que troba l'ésser humà per adaptar-se a tot, 
per lluitat contra allò inevitable.
LOURDES BARBA, directora de Dies feliços





07 d’octubre 2011

FOREVER YOUNG, ENVELLIR NO ÉS LA BOMBA

Foto: © Tatiana Donoso
Forever Young
Autor: Eric Gedeon. Adaptació: Tricicle
Direcció musical: Manuel Villalta.
Direcció escènica: Tricicle
Teatre Poliorama

¿I tu què faràs el 2050?  Trobo la pregunta al programa de mà del nou espectacle musical que han dirigit els membres del Tricicle: Forever Young, d'Eric Gedeon, estrenat al Poliorama.
He de reconèixer que els clips publicitaris de l'espectacle em feien pensar en un xou esbojarrat i hi entrat amb prevenció, sense esperar-ne res. Doncs, m'errava. Forever Young és un fantàstic musical, una obra delicada, d'humor tendre, que retrata els vells que podrien ser els joves que avui tenen vint-i-cinc o trenta anys. Una prospecció de futur, en una residència de vells on han arribat un okupa, un exhippie, una indignada, un actor i una actriu, un pianista a la força... acompanyats d'una infermera que els deixa massa sovint sols, per a gaudi dels espectadors d'ara. 10/10


Tenim una sola vida,
sense assajos, una única presa
d'un llarguíssim pla seqüència.
Així que, no la malgasteu.
(Manel Tudurí, 98 anys,
exhippie que va participar a les dotze gires

VI DE CAL SOBERINO


Vi de l'única vinya de Duesaigües, situada
a la partida de les Galaupes,
propietat de cal Soberino.
Foto: © Paüls, 2011 


Vegeu en aquest mateix blog el post VI DE LES GALAUPES



06 d’octubre 2011

COP DE ROCK, DE DAGOLL DAGOM

Cop de rock
Guió i direcció: de Joan Lluís Bozzo.
Cançons: Sopa de Cabra, Els Pets, Lax'n'Busto, Pep Sala, Brams, Bars, Glaucs, Whiskyn's, Gossos, Elèctrica Dharma, Duble Buble, Ja T'ho Diré, Marc Parrot i Sau.
Teatre Victòria, Barcelona

"Canto en la llengua en què somio", aquest va ser el lema implícit del moviment del rock català. Un lema que es fa explícit, ara, a Cop de rock, l'espectacle musical de gran format, que veiem al Victòria, escrit i dirigit per Joan Lluís Bozzo.
La banda sonora recull una cinquantena de peces, seleccionades en funció de la trama, més ben dit, em sembla que els mateixos temes de les cançons han proporcionat a Bozzo la història del Roc i la Lluna, i la fan avançar. En aquest sentit, l'espectacle revaloritza les cançons  que han format part de la banda sonora d'una generació, i els dóna sentit unitari de la mà d'aquesta banda imaginada que es diu Cop de Rock.
L'espectacle té molts al·licients. Un guió molt treballat que recull la realitat del moviment del rock català, nascut fora de Barcelona;  interpretacions eficaces, cançons ben cantades, coreografies impressionants i ben executades, projeccions audiovisuals d'última generació com a fons escenogràfic...
El públic majoritari de Cop de rock són parelles de poc més de trenta anys, lliurades en cos i ànima en cada cançó com si es trobessin en un recital. Al meu costat, un espectador i una espectadora comparteixen la mateixa experiència de quan anaven als concerts seguint les actuacions de Sopa de Cabra, Els Pets, Sau... Pel que diuen, aleshores eren adolescents i encara no es coneixien, per tant, hi anaven cadascú per la seva banda. Recorden que els pares els portaven als concerts i els hi anaven a recollir.
Dempeus, aplaudim un altre espectacle rodó de Dagoll Dagom: Cop de rock. De somni

05 d’octubre 2011

EL CAVERNÍCOLA

El cavernícola
Autor: Rob Becker. Direcció: Marcus von Wachtel
Club Capitol, de Barcelona

L'actor Josep Julien és l'intèrpret del monòleg en llengua castellana d'El Cavernícola, al Club Capitol. Un monòleg d'una hora i tres quarts que s'està representant ara mateix a trenta-dos països i té rècord de permanència a la cartellera de Broadway.
El públic ha vingut a riure's d'ell mateix, del seu primitivisme. Riuen, riem.  Josep Julien té un ampli ventall de registres i els gestiona molt bé. Interactua amb el públic, ens porta al terreny de les observacions malicioses del seu personatge, quan ens explica per què els homes i les dones actuem diferent en idèntiques situacions. Tothom en hi sentim retratats d'una manera o altra.
Voldria creure que l'espècie humana ha evolucionat, tot i que l'home conservi als seus gens el caràcter de caçador i la dona els de recol·lectora.  Diu el programa de mà que l'autor d'aquest monòleg va estudiar el gènere humà des de l'antropologia, la història, la psicologia, la sociologia i la mitologia. Amb tot aquest material, va dibuixar un patró, però és clar que no va descobrir que hi havia més gèneres que els del tall net amb què els delimita, però, no hi fa res, cadascú és fill de la seva època.


 

03 d’octubre 2011

CHICAGO, A BARCELONA



Al Tívoli, Chicago, el musical de Broadway, amb la coreografia original de Bob Fosse. Una joia. Tot és sentir “All That Jazz” i venir-me ganes ballar. ¿Cal que hi afegeixi res més? Ballo.






  La versió estrenada a Barcelona passa amb nota alta al costat de les que han captivat, en altres escenaris, milers d'espectadors. I ho fa en primer lloc per les dues protagonistes que, sense emparar-se en aures mediàtiques paral·leles, aporten tota la seva energia personal i les qualitats vocal i coreogràfica que tenen, fruit segurament d'una mesurada trajectòria professional en altres espectacles, abans de passar la prova de foc de 'Chicago'.
ANDREU SOTORRA, 
fragment de la crítica publicada a «Clip de Teatre»

02 d’octubre 2011

BRANGULÍ, FOTOGRAFIES 1909-1945

© Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya.
Centre de Cultura Contemporània
Anem al Centre de Cultura Contemporània (CCCB) a veure l'exposició fotogràfica Brangulí. Barcelona 1909-1945. És una mostra antològica del barceloní Josep Brangulí, un pioner del fotoperiodisme i autor d'algunes de les millors imatges que reflecteixen les grans transformacions, socials, urbanes (com l'obertura de la Via Laietana) i industrials que va patir Barcelona en un període ple de canvis i conflictes. En destaco el reportatge dedicat a la Setmana Tràgica (1909) i d’altres sobre la II República o el bescanvi de presoners de la Segona Guerra Mundial que va tenir lloc al port de Barcelona (1944). Cada fotografia és un llibre obert al coneixement de la història i de la vida dels que podrien ser els nostres avis.
L'arxiu  de la saga Brangulí (Josep i els seus fills Joaquim i Xavier), que consta de prop d'un milió de negatius,  va ser adquirit per la Generalitat el 1992 i dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
Exposició oberta fins al 23 d'octubre.

Atent als canvis, atent a les seves transformacions, 
atent als seus ciutadans i les seves tasques. 
V. VALLHONRAT i R. LEVENFELD
comissaris de l'exposició



Participeu en l'acció "Brangulí va ser aquí. I tu?"

01 d’octubre 2011

LA COTXA FUMADA, EN EL SEU DIA

Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) mascle, al jardí de llicorella.
Foto: Paüls, 2011
Aquest cap de setmana se celebra el Dia Mundial dels ocells, amb una sèrie d'activitats per mostrar la importància de conservar l'entorn natural més pròxim, com a primer pas per avançar en la conservació medioambiental del planeta.
L'ocell de la fotografia és un mascle adult de cotxa fumada (Phoenicurus ochruros), també anomenat ferretet o barracaire. Qui em facilita aquesta informació és —no m'hi poso per poc!— l'ornitòleg Màrius Domingo de Pedro, que em desperta la curiositat per indagar alguna cosa d'aquest ocell confiat que es va deixar fotografiar al jardí de llicorella.
La xarxa proporciona força informació fiable de la cotxa fumada, que afegeixo a les meves observacions visuals. Les femelles són de color clar (vegeu-ne aquí una fotografia magnífica), però em centro en el mascle que és el que a partir d'ara sabré identificar. Si fa no fa els exemplars fan uns 14 centímetres, tenen les potes i el bec negres; el final del carpó i la cua de la part de sota de color ataronjat i la resta del cos d'un gris fosc —tret d'unes taques blanquinoses a les ales—, que a l'hivern s'aclareix una mica. S'alimenta en gran part d'insectes, i, també, de cucs i baies. És per tant, un ocell benèfic. Corre a salts i s'envola a molta velocitat i, quan s'espanta, mou nerviosament la cua com a senyal d'alarma.
Nidifica als nuclis urbans, en escletxes de les parets, possiblement als nius de tupí que hi ha a Duesaigües, que folra amb teles d'aranya, borrissol, borra de la pols, molsa, plomes. Fa dues postes anuals, d'entre quatre i sis ous de color blanc. Els incuba la mare, però, un cop els pollets han nascut, els alimenten tant el mascle com la femella.
Si un altre dia torno a veure un exemplar de cotxa fumada, em sembla que el reconeixeré. En canvi, encara no identifico el cant, tot i que l'he sentit d'enregistrat. Estic a les beceroles, doncs.


Oh, estols d'ocells de pas! 
Deixeu el vostre rastre en les meves paraules.
R. TAGORE. Ocells perduts.

LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANK

La importància de ser Frank
Autor: Oscar Wilde.
Traducció, versió i direcció:  Ivan Campillo 
Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona

El Teatre Gaudí prorroga l'obra La importància de ser Frank, una de les comèdies més celebrades d'Oscar Wilde. És una comèdia de malentesos que es basa en les maniobres d'uns enamorats per tal de saltar-se les normes socials imperants a finals del s. XIX. L'obra es va estrenar a Londres, el 1895, amb escàndol inclòs, perquè Wilde posava en evidència la hipocresia de la societat victoriana intocable.
La pròrroga al TGB era esperada perquè l'obra va ser programada durant l'estiu i molta gent va quedar amb ganes de veure-la.  Hem vist una posada en escena sòbria, amb els elements imprescindibles i els moviments concisos per tal que el text brilli en tot el seu esplendor. I, efectivament, els diàlegs intel·ligents que han fet d'aquesta obra un clàssic es diuen en picat i posen en relleu l'humor àcid de l'autor. S'agraeix.

Hauríem de tractar les coses trivials de la vida
de forma seriosa i totes les coses serioses 
de la vida amb uns incera i estudiada trivialtiat.
ÒSCAR WILDE