Una vella, coneguda olor
Autor: Josep M. Benet i Jornet
Direcció: Sergi Belbel
Teatre Nacional de Cataluna, Sala Petita
Al carrer de Balmes de la meva infantesa a Reus, no hi havia patis com el que descriu Josep M. Benet i Jornet a Una vella, coneguda olor. A casa meva hi havia "darreres", però l'ambient era si fa no fa com el del pati de la casa del barri de Sant Antoni barceloní. Les persianes abaixades, darrere de les quals tothom ho sabia tot i de tothom, per la ràdio de cal veí sabíem que començava la ràdionovel·la, estàvem pendents si queia o no el festeig de la veïna; i per les olors sabíem què menjarien per dinar, si havien collit mandarines o si tenien els llençols a estovar amb el sabó fet a casa amb les morques d'oli... Tot això, posat dret dalt d'un escenari, si procedís d'una altra cultura ens cauria la bava (Bernarda Alba, per exemple) i, aquí, recuperant, per fi, Una vella, coneguda olor, potser pel fet de ser un referent massa proper, mirem per quin costat ens el podem carregar. No és cosa fàcil.
Un text maliciós, molt ben entès pel director, Sergi Belbel, unes interpretacions brillants, una escenografia per caure de cul i, en fi, una producció i una posada en escena a l'altura del patrimoni que representa aquesta obra, la primera de Josep M.Benet i Jornet, el dramaturg contemporani més sòlid.¿I doncs, què et pensaves?
JOSEP M. BENET I JORNET