31 d’octubre 2010

EL SECRET DELS ROVELLONS

Pinetells (Lactarius deliciosus).
Del bosc a la graella, regal de Montse F. 
Foto: © Paüls, 2010

No sóc micòfaga. Pertanyo a una tradició culinària que només valora el rovelló, (Lactarius sanguifluus) i el pinetell (Lactarius deliciosus). De petita, cada diumenge de tardor, anava a les muntanyes de Prades amb el meu pare i el seu amic de tota la vida,  Josep Ruano. Amb els dos vaig compartir un secret en una anada al Pirineu. Jo tenia deu anys i havíem fet l'excursió amb l'oposició de la mare i la padrina, que trobaven que no valia la pena anar a buscar rovellons tan lluny. El cas és que, després de tantes hores de viatge, no en vam trobar ni un. El pare i el seu amic parlaven de fer trampa per conservar els seus títols de rovellonaires. I, l'ocasió va fer el lladre: unes parades de venedores de bolets a peu de carretera! "Nena, això és un secret." Trenta-cinc anys després d'aquest fet, Josep R. va desvetllar el secret. Va explicar-ho tot a la mare i a la padrina Munda. Fins aquí la realitat, el sediment de la qual em va proporcionar, anys a venir, matèria per escriure una ficció literària:

Sense fer esment de com anàvem de bruts i d'esparracats, només veure el contingut del cistell, l'àvia i la mare van dir a cor, decebudes:
—¿Tot això...?
I jo, amb deu anys, còmplice d'un secret per primera vegada, em vaig trobar amb la mirada confosa i avergonyida del pare.
 

30 d’octubre 2010

EL MEU NOM ÉS RACHEL CORRIE

El meu nom és Rachel Carrie. Teatre Romea
Editors: Alan Rickman i Katharine Viner. 
Traducció al castellà: Borja Ortiz de Gondra. 
Versió catalana: Marta Marco i Gerald Patrick-Fannon.   
Direcció: Mikel Gómez de Segura. 

L'obra teatral El meu nom és Rachel Corrie es basa en escrits de la jove nord-americana que va pertànyer al Internacional Solidarity Movement, organització de voluntaris internacionals que s’oposen pacíficament a la destrucció de vivendes i infraestructura civil en territori palestí. La protagonista parla de les inquietuds, dels ideals, de les conviccions i de la seva experiència com a pacifista. I de la por. Les seves paraules s'han extret dels dietaris que Rachel Corrie va començar als dotze anys i dels correus electrònics que va enviar als seus pares mentre convivia amb una família palestina. Hi explica les condicions de supervivència de la població assetjada a la franja de Gaza el 2003. Rachel Corrie va morir atropellada per una topadora buldòzer de l'exèrcit d'Israel, el març de 2003, defensant  pacíficament una llar palestina a Rafah. Tenia 23 anys. En aquesta versió catalana l'actriu Marta Marco interpreta Rachel Corrie, en un monòleg estremidor de vuitana minuts en el qual fa créixer en profunditat el personatge des de la primera paraula.


29 d’octubre 2010

GONG!

 
Gong! 
Teatre Tantarantana
Guió: Xènia Fuertes.
Música: Glòria Garcés
Direcció: Elena Martinell
A partir de 3 anys




Al vestíbul del Teatre Tantarantana no s'hi cap de pares, mares i criatures. Com nosaltres, han vingut atrets per l'espectacle musical Gong! Hi veurem també manipular titelles artesanals mentre les tres intèrprets posades en la pell de treballadores de la neteja pública ens expliquen —a partir que troben a les escombraries un objecte que els recorda un gong xinès—, un conte encadenat que parla de la desventura que fa descobrir les pròpies possibilitats. En una escena, la dragona Mina-Li, la protagonista, es veu sorpresa per una serp i dos o tres espectadors arrenquen en plors. No els agraden els dolents. Però tampoc volen sortir de la sala perquè el conte els té enganxats al seient o al coll dels progenitors.


28 d’octubre 2010

L'ESCOLA SECRETA DE LA NASRIN

L'escola secreta de la Nasrin. Una història real de l'Afganistan
Autora del text i de les il·lustracions: Jeanette Winter.
Traductora: Susana Tornero. Editorial Joventut, 2010
A partir de 6 anys

Aquest àlbum il·lustrat és un encàrrec de l'organització Global Fund For Children. Van demanar a l'autora que escrigués un relat basat en la història real de les escoles clandestines de nenes a l'Afganistan durant el règim talibà (1996-2001.) El nom de la protagonista, Nasrin, no es correspon a cap nena en concret, però pot ser qualsevol de les petites i de les mares, àvies o tietes que per llei tenien prohibit sortir de casa sense la companyia d'un home de la família. Les dones durant el control talibà tenien prohibit anar a l'escola, a la universitat i a treballar fora de casa, encara que portessin la humiliant burca (peça de roba que els cobria tot el cos i els obligava a veure el món a través d'una reixeta brodada a l'altura dels ulls.) En una població esporuguida, les dones estaven més menyspreades i aïllades, encara.
L'àvia de la petita Nasrin és qui explica els fets. Vivia amb el fill, la jove i la Nasrim a Herat, una ciutat mil·lenària de l'Afganistan que havia estat centre cultural. Un dia uns homes es van emportar el seu fill i les dones de la casa, sense poder sortir al carrer, van esperar-lo desconsolades. La jove es va posar la burca i va sortir a buscar-lo i tampoc va tornar a casa. La Nasrin emmudeix de tristor. L'àvia sap que hi ha una escola secreta i hi porta la néta d'amagat. A partir d'aquí explica les peripècies esfereïdores de les mestres i de la canalla per dissimular que van a escola a aprendre i a comprendre el món.
El règim talibà va caure el 2001 i avui a l'Afganistan encara es bombardegen escoles de nenes. Avui, al Raval de Barcelona (encara que l'alcalde ho negui) hi ha dones que porten burca i es mantenen lligades a aquesta tirania, iceberg d'altres inconfessables i van, fantasmals, a portar els seus fills a escola (n'he estat testimoni, i em cau l'ànima als peus d'impotència.) Que aquest relat que acompanyen dibuixos realistes, tipus reportage, serveixi per recordar els drets humans.

27 d’octubre 2010

JOAN SOLÀ, EL MESTRE

 
La publicitat com a símptoma. Diari «AVUI», 26.1.1995 
(Per llegir l'article cliqueu sobre la imatge i amplieu-lo a voluntat)

Lingüista. Mestre d'aprenents de lingüista. M'afegeixo als qui avui tenen necessitat de parlar de  Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell 1940 - Barcelona 2010)
N'havia llegit llibres i articles de temes filològics a mesura que els anava publicant, però no vaig ser-ne alumna fins als anys 90. Les seves classes sobre sintaxi generativa eren cada dia una sorpresa. Establia un diàleg subtil amb la intel·ligència de cada alumne, de tal manera que semblava que fes la classe per a cadascú. Connectava cada frase que analitzava amb el món. Cada paraula havia arribat fins allí per camins tortuosos, que ell coneixia i explicava amb arguments científics i, alhora, des del sentit comú. La llengua era un ens viu.
Sentia el mestre tan proper que, després que ens havia parlat de la llengua en l'ús publicitari, vaig atrevir-me a portar-li uns textos d'anuncis que il·lustraven el que ell havia explicat. Els va acollir amb entusiasme. Em va demanar de quedar-se'ls per fer-ne un article. Abans d'enviar-lo per publicar al diari «Avui», me'l va passar, tot dient: "A veure si he escrit el que vostè volia dir".  No sabia on posar-me, el paper se m'escapava de les mans. El mestre volia saber si havia escrit el que jo volia dir... Una deferència inimaginable, i més, quan m'hi vaig veure citada (vegeu l'article que encapçala aquest post.)
A l'hora de l'examen de l'assignatura, un altre daltabaix. Ens va donar un full en blanc i va escriure a la pissarra: La casa és allà. "Ja poden començar", va dir-nos. Davant de l'estupefacció dels estudiants —que ens miràvem el mestre com si ens hagués traït—, ens va dir que analitzéssim la frase, que hi apliquéssim tot el que havíem après durant el curs. Recordo que en vaig escriure quatre pàgines. Mai havia suat tant per treure suc  d'una estructura tan —aparentment— simple: La casa és allà.
En aquells dies parlàvem sovint dels signes d'interrogació. Solà argumentava amb autoritat per què en català s'havia d'escriure el signe també al començament de la frase. Ja ho havia publicat i estava a punt d'insistir-hi en un altre llibre. Havia fet la proposta a l'Institut d'Estudis Catalans i la resposta va ser tan decebedora que no he cregut mai més en l'operativitat d'aquest ens públic.
Mestre Joan Solà, lingüista, mestre d'aprenents de lingüista, adéu-siau i gràcies.

26 d’octubre 2010

BARAKA

Baraka [amigos] Autora: Maria Goos.
Versió: Fernando Masllorens i Federico González del Pino.
 Direcció: Javier Daulte. Teatre Goya

El Teatre Goya estrena un espectacle importat de Buenos Aires: Baraka [amigos]. Els quatre personatges, amics de sempre, se saluden amb aquesta paraula. Baraka! L'acció se situa en l'apartament luxós d'un d'ells, un funcionari municipal.  En el transcurs dels anys de feina ha rebut com a regal vuit quadres abandonats als soterranis de l'ajuntament, però ara els hi reclamen legalment. Ja només n'hi queden quatre, s'ha vist obligat a vendre els altres. Vagament,  la trama gira a l'entorn d'aquest fet, però l'argument que s'imposa és la complexitat de la condició humana.
El funcionari públic demana ajuda a un dels amics, advocat, de qui no sap que acaba de sortir d'un psiquiàtric i ha estat expulsat del Col·legi oficial d'advocats. Tot i així li confia la defensa del seu contenciós amb l'administració. D'altra banda, coincideix que se li instal·la a casa un altre dels amics, un polític caragirat, pendent d'un nomenament de pes, que s'acaba de separar, i assegura poder-lo ajudar en el cas dels quadres. I, finalment, apareix el quart amic, un director de teatre, a punt d'estrenar una obra on actua la filla del polític.
L'obra és coral, però cada personatge té el seu espai per explicar la seva veritat amagada. No hi falten els moments estelars i sorprenents, com quan coreografien plegats la cançó en off Mi gran noche de Raphael. Al Teatre Goya hi ha Baraka [amigos] per estona, em sembla.
 

ELS ACCIDENTS DEL PETIT PRÍNCEP

Els accidents del Petit Príncep
Teatre Tantarantana
Foto: © Pablo Ricciardulli

L'obra teatral Els accidents del Petit Príncep parla de la vida d'Antoine de Saint-Exupéry (interpretat per Xisco Segura) a través  de la trobada entre la seva dona, Consuelo  (Conchi Almeda), i la seva mare (Lina Lambert), la nit del 31 de juliol de 1944, en  un hotel a Nova York, mentre esperen notícies de la desaparició del pilot en el transcurs d'una missió. Les dues dones s'enfronten verbalment i posen al descobert aspectes silenciats fins aleshores, mentre les visita l'espectre d'Antoine. Assisteixo a la representació amb interès, per entendre la complexitat del personatge. La síntesi promet. I, efectivament, hi deu passar el que diu el programa de mà. Però, la màgia es desinfla als cinc minuts de començar l'obra. Cada vegada que enganxo el fil entre capcinades, sento el text poc curós de llengua i dit sense emoció ni tensió. ¿On són les libèl·lules que anuncien la tempesta del desert?

Els accidents semblen atzar, però en realitat no existeixen. 
L'esclat el portem a dins molt abans que passi cap desgràcia. 
Com les libèl·lules que anuncien un tempesta d'arena al desert. 
Tota mort parla de la vida de l'home que hi ha arribat...
ALBERT TOLA, MIQUEL ÀNGEL RAIÓ. Els accidents del Petit Príncep 

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

25 d’octubre 2010

MACBETH AMB QUÈTXUP

Mcbeth con queso. Companyia La Guapa Teatre.
Direcció i dramatúrgia: Marc Angelet. 
Teatre del Raval.

L'acció transcorre a la rebotiga d'un restaurant de menjar ràpid. En aquest espai, s'hi descansa d'atendre clients que volen hamburguesses, s'hi parla del que no es pot parlar al taulell, s'hi redacten informes, s'hi decideix (o es compra) qui serà l'empleat del mes,  s'hi alliçona el personal, s'hi juga i s'hi destapa la vida privada de cadascú, s'hi resolen venjances... Lady Mcbeth sap fer anar el quètxup. Molta energia a escena, en aquest espectacle bilingüe, amb sis joves intèrprets que donen versemblança als personatges de McBeth con queso: Gerad Flores, Aina Gomis, Carla Ricart, Carla Sala, Rosa Serra, Marina Tartas.  Aplaudiments enverinats.

EL TRAPELLA PERE I EL LLOP



CD de Pere i el Llop, de Serguei Prokófiev. Orquestra de Cadaqués. 
Narrador: Jordi Sánchez. 
Direcció: Vasily Petrenko. Tritó, 2004







El trapella Pere i el Llop. Companyia de Dansa Cotton
Direcció coreogràfica: Isabel Millán. Guió de la narració: Vicenç Parra
Música: Rossini/Drigo, Hérold/Meyerber
Teatre Gaudí Barcelona. Per a espectadors a partir de 3 anys. 

A la programació familiar del Teatre Gaudí Barcelona s'hi pot veure una interessant proposta de ballet: El trapella Pere i el Llop. Un espectacle basat en la coneguda rondalla russa que té com a moral allò de "En boca del mentider, la veritat es fa dubtosa." Vestuari, màscares i  interpretació molt digna. Una pantomima ben ballada en una combinació de dansa clàssica i contemporània. Els ballarins es mouen amb precisió i omplen de sentit cada racó de l'escenari central. Quan els intèrprets demanen voluntaris per fer de caçadors i anar a matar el llop, troben una certa resistència en els espectadors menuts.  N'acaben reclutant quatre, que desfilen amb escopeta de fusta, però, quan toca, no disparen amb gaire decisió. L'espectacle en conjunt es resol amb gràcia, només hi desmereix una dicció deficient de la narració en off.


24 d’octubre 2010

L'ESPÍGOL

Espígol (Lavandula angustifolia) al jardí de llicorella.
Fotos: © Paüls, 2010

L'espígol o lavanda (Lavandula angustifolia) va ser de les primeres plantes que va arribar al nostre jardí. Ens les va plantar Anton Alberich, en un jardí erm, sense cap ombra. Al terreny pedregós de llicorella les mates d'aquest semiarbust s'hi van fer de seguida. Les abelles feinegen a les floretes blavoses entre juliol i agost. A finals d'estiu en tallem les espigues i les deixem assecar en cistells. Després, posem els grans en bosses i coixinets i les desem als armaris i als calaixos per perfumar-los i posar a ratlla les arnes. A casa no en fem servir fulles i flors per les propietats medicinals reconegudes ni com a condiment. Durant tot l'any en cremem de sec per treure l'olor de menjar.
Ara els arbustos ja estan esporgats, però em sembla que tenim tendència a deixar els troncs llenyosos massa llargs, si faig cas als professionals que treballen als parterres dels carrers de Reus, que els tallen en forma de bola.
La Carmina M. aquest estiu ens va deixar tastar un gelat d'espígol  i vainilla exquisit. Ara me'n facilita la recepta:
GELAT D'ESPÍGOL I VAINILLA.
500 ml de nata per muntar
100 g de sucre
50 ml de llet
10 espigues d'espígol
1 branca de vainilla
Traiem les floretes més fresques de les espigues i les reservem per decorar. Fem una infusió amb la resta de les espigues, la llet i la branca de vainilla oberta. Un cop feta la infusió hi desfem el sucre i la deixem refredar. Quan la infusió és freda buidem l'interior de la vainilla dins la llet, la colem i la barregem amb la nata sense muntar i les floretes que havíem reservat al principi. Ho posem a la geladora o en un bol i ho deixem al congelador. Ho anem remenant cada dues o tres hores fins que agafi la consistència desitjada.

23 d’octubre 2010

JOAN MARAGALL, LA LLEI D'AMOR


Joan Maragall, la llei d'amor.
Adaptació: Carles Guillén i Joan Ollé. Direcció: Joan Ollé
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Gran

Hem vist un espectacle on s'ha posat en pràctica "l'elogi de la paraula" maragallià. Sense complexos, com pertoca fer-ho al Teatre Nacional de Catalunya amb els  clàssics catalans.
Joan Ollé ha fet un muntatge d'alt nivell, tant en la tria de textos com en la d'intèrprets de diferents generacions i també en l'estètica visual. Maragall es desdobla en diferents actors i actrius. La seva veu s'alça matisada, sense estridències, sempre amb l'argument de la raó. Avui els seus poemes polítics i els articles periodístics són més actual que mai.
La meitat dels espectadors de la Sala Gran són nois i noies de finals d'ESO i de batxillerat. La majoria dels assistents d'aquesta sessió se saben molts poemes de Maragall de cor. Quan l'actriu Montserrat Carulla recita el Cant Espiritual, la sala s'estremeix. Darrere nostre dues persones joves la secunden vers a vers. Esgarrifances. La darrera paraula del Cant espiritual coincideix amb el fosc de l'escenari. La sala s'abranda amb aplaudiments. Els intèrprets i el cor Lieder Càmera es veuen obligats a sortir quatre vegades a saludar. Una mica sorpresos, tot s'ha de dir, després de les crítiques de l'estrena.


22 d’octubre 2010

JUGANT AMB MOLIÈRE

Jugant amb Molière
Autor: Juan Antonio Castro. Versió:  Josep Maria Vidal
Direcció: Esteve Polls. Teatre Romea
Foto: © Arnau Bach

Havíem vist aquest muntatge d'humor satíric al Mercat de les Flors, fa cinc anys. Ara arriba al Teatre Romea amb una part del repartiment renovat. A Jugant amb Molière hi trobem personatges de les principals obres del pare de la Comédie Française del segle XVII: l'avar, el malalt imaginari,  la dona sàvia, l'Scapí, el burgès gentilhome..., però no cal que es coneguin les obres mestres d'on procedeixen per gaudir de l'espectacle. Els intèrprets diuen amb fluïdesa el vers blanc, de la mà del director i mestre Esteve Polls. També hi ajuda la traducció catalana de Josep M. Vidal que va buscar les pessigolles al text castellà, basat en el model francès original, i les va trobar, perquè riem de com diuen i viuen les trifulgues els personatges d'aquesta història que els aplega, mantenint el caràcter que els ha fet famosos sobre els escenaris. Només una objecció: la mitja part és accessòria.

21 d’octubre 2010

JOAN MARAGALL PER A LECTORS NOUS

Joan Maragall. Textos que acompanyen els poemes: Pep Molist
Il·lustracions: Ignasi Blanch. Baula, 2010
A partir de 8 anys

L'Any Maragall commemora els cent cinquanta anys de la naixença i els cent de la mort del poeta. Amb aquest motiu s'han editat diversos reculls de textos de l'autor modernista adreçats a lectors nous.
Baula, per exemple, va publicar per Sant Jordi La vaca cega i altres poemes. I ara n'acaba de publicat tres reculls en diverses col·leccions. A "Vull conèixer",  l'àlbum il·lustrat Joan Maragall; a l'"Ala Delta", per a lectors a partir de 10 anys,  Entre el sol, núvols i vents... i a la col·lecció "La llum del far", per a secundària, Antologia poètica i altres textos, amb un acurat índex analític i unes propostes didàctiques molt treballades.
Em centraré en l'àlbum il·lustrat Joan Maragall. Pep Molist ha fet per a Baula una tria de poemes presentada a partir d'un recorregut biogràfic del poeta. Obre l'aplec, una peça símbol: El cant de la senyera, poema que, musicat per Lluís Millet, en temps de clandestinitat tancava els actes culturals. A continuació, introduïts per un relat concís van enllaçant-se els poemes que fan referència a la infantesa del poeta al carrer reclostit del barri de la Ribera (Sol, solet), als jocs imaginaris d'infant solitari (Els núvols de Nadal), a les impressions que li produeix la natura, i que escriu d'amagat en una llibreta, mentre treballa al despatx del seu pare (Els ametllers. Full de dietari, 23 gener 1901), a les passejades a la muntanya, essent ja advocat, d'on trauria la matèria per un dels seus poemes més populars (La vaca cega.) No hi falta el primer poema publicat (L'oda infinita) on hi ha el germen de tota la seva producció ni l'expressió del sentiment amorós que li arriba als vint-i-sis anys en conèixer una adolescent de catorze anys, Clara Noble (Diumenge i Jugant), amb qui es casarà cinc anys després. Maragall ja ha decidit no fer d'advocat i es dedica de ple als articles del «Diario de Barcelona» on opina sobre el dia a dia i el devenir polític, en ple auge del catalanisme (Oda a Espanya.) Als quaranta anys li arriba la consagració amb el llibre Visions & Cants, on inclou poemes on refà la història de personatges llegendaris (La fi del comte Arnau.)  També hi trobem una mostra dels poemes de l'intel·lectual que guia amb l'expressió del seu pensament (Excelsior), i del patriota que expressa l'emoció popular per la dansa nacional (La sardana.) El recull es clou amb Cant Espiritual, publicat el 1911, any de la mort del poeta als cinquanta-un anys. Tanca, doncs, la seqüència lògica aquest cant vitalista, aquesta pregària des del dubte de l'existència del més enllà, que trobem reproduïda en tantes esqueles catalanes.
Tot i que la col·lecció "Vull conèixer" s'adreça a primers lectors, aquest àlbum no caurà de les mans als de deu anys ni de les dels adults sensibles a les il·lustracions subtils i sensorials que acompanyen com si fossin música de fons dels poemes, a mode d'esbossos de paisatges naturals, d'objectes de l'entorn quotidià del poeta, i de retrats que posen èmfasi en la imatge que ens ha arribat de Maragall.

Vigila , esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord;
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

20 d’octubre 2010

CINQUANTENARIS

Josep-Lluís S. i Lena P. Foto: © ASA, 1973

El noiet de la foto encara no ha canviat la veu. Acaba d'estrenar espardenyes de vetes i vol de totes passades immortalitzar-les. La noia li assegura que sortiran a la foto i li aguanta la cama provocant un equilibri forçat. Han crescut junts i es coneixen bé. S'estimen. I l'un i l'altre estimen el fotògraf. La foto és d'ahir mateix, aprofitant que l'Arcàdia es deixava fotografiar pels terrats.


Opino que la bellesa resideix únicament en el somriure.
LLEÓ TOLSTOI

19 d’octubre 2010

GERONIMO STILTON, ARA EN MUSICAL


Geronimo Stilton protagonitzarà un espectacle musical dirigit per Àngel Llàcer i amb l'actriu Lloll Bertran en el repartiment.  S'estrenarà el 3 de desembre al Teatre Condal de Barcelona
Els llibres de la sèrie de Geronimo Stilton (recomanats per a lectors a partir de 8 anys) han arribat a la xifra d’un milió d’exemplars en la versió catalana.  Es caracteritzen per una lectura amena, amb moltes il·lustracions, en clau d'humor, i amb jocs tipogràfics que remarquen alguns apartats del text. 
El personatge de ficció, Geronimo Stilton és un ratolí periodista, director del diari L'Eco del Rosegador, que viu a l'Illa dels Ratolins. Les seves aventures es van començar a publicar en català fa vuit anys després d'haver tingut també una bona acollida a Itàlia, d’on procedeix la seva autora, Elisabetta Dami. Les versions catalanes han estat traduïdes per David Nel·lo.

Vegeu-ne les fitxes de les edicions en català a Edicions Grup 62.
Aquest llibre s'acaba de posar a la venda:


  
Amplieu aquesta informació i llegiu altres novetats a 

18 d’octubre 2010

L'ALOSA AL CAMP DE BLAT

 Alosa vulgar (Alauda arvensis) tornant de cacera. 
Foto: © Daniel Pettersson

Aquesta magnífica foto d'una alosa vulgar (Alauda arvensis) m'ha fet recordar la faula d'Isop (segle VII aC) "L'alosa al camp de blat."
Diu La Fontaine (1621-1695) al poema L'Alouette et ses petits, avec le Maître d'un champ, recollint la faula de l'escriptor grec, que una alosa tenia el niu en un camp de blat i va avisar les cries que escoltessin l'amo i el seu fill quan vinguessin al camp perquè, segons el que diguessin, haurien d'emprendre el vol. Els pollets es van esverar quan van sentir que el vell volia demanar ajuda als amics per segar,  però la mare alosa els va dir que no es preocupessin. Un altre dia van sentir que parlaven de demanar els parents, i els caganius es va tornar a alarmar. La mare els va dir que no es preocupessin que no segarien encara. El dia que els petits van sentir que l'endemà el mateix amo del camp, el fill i els mossos de la finca  començarien a segar,  la mare alosa els va dir que havia arribat el moment de anar-se'n, que ara sí que anava de debò.
Del refranyer català, trio la dita que ressalta el cant a punta de dia d'aquest ocell: "Ésser matiner com una alosa",  que té un referent literari il·lustre:
JULIETA: Sí que ho és, sí que ho és. Vés-te'n de pressa.
Sí que és l'alosa la que canta en fals
forçant amb descord la nota aguda.
Diu que l'alosa sol fer un dolç acord,
i el d'aquesta no ho és, perquè ens separa.
[...] com el corn de cacera del nou dia!
SHAKESPEARE. Romeu i Julieta. Acte III, escena IV  

"Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit" és el proverbi equivalent al sentit de la faula de l'alosa al camp de blat. M'agrada en especial aquest vers de la versió francesa, perquè pot ser molt útil per actuar:
Ens convé estar alerta i saber què es prepara.
LA FONTAINE.  Faules. Llibre quart, XXII
Trad. Xavier Benguerel 

17 d’octubre 2010

FESTIVAL COS DE REUS

El Festival Cos (Festival Internacional de Moviment i Teatre Gestual COS de Reus) ha inaugurat la tretzena edició a Cal Massó, amb impacte mediàtic. És un festival consolidat com a aparador internacional del mim, del teatre de gest, del cos com a instrument dramàtic i ja era hora que els mitjans de comunicació se'n fessin ressò. La  programació, que fusiona el festival Mésdansa, compta amb companyies d'aquí i de fora i es podrà veure a tots els teatres de la ciutat: Fortuny, Bartrina, Orfeó, Bravíum. En altres espais, com a cal Massó o a la Sala Santa Llúcia. A l'aire lliure, en places:  Mercadal,  Sant Pere, Peixateries.
Hi ha un secret. Aquest secret és el director artístic Lluís Graells, reusenc, professor de l'Institut del Teatre, que n'és l'ànima des de la primera edició i ha aconseguit la complicitat institucional. Que quedi clar que no és a l'inrevés, però tot hi ajuda, és clar.
A Reus, fins al dia 24, el públic de totes les edats té una cita per deixar-se sorprendre per noves propostes creatives, per descobrir com es poden expressar sentiments, cartografies interiors, contrastos visuals i fins i tot faules, més enllà de la paraula. Amb formats petits, mitjans i grans; amb activitats paral·leles de formació: Curs de Commedia dell'Arte, Master Class de dansa a càrrec de Toni Mira o amb l'exposició Translatici de Josep Bou al Mas Iglesias.

Venia la tardor de fruits turgents.
W. SHAKESPEARE. Sonets, XCVII

16 d’octubre 2010

ESCOLES D'ALTRES MONS


Diu el fotoperiodista Kim Manresa que usa la càmera per explicar històries i donar a conèixer una sèrie d'injustícies. L'autor projecta sobre els protagonistes de les seves fotos una mirada implicada. Sembla que se'ls emporti a casa per posar-se a plorar quan està sol, ha dit algú. Ara, el Museu Marítim de Barcelona acull l'exposició itinerant Escoles d'altres mons. S'hi mostren 80 instantànies de la realitat de l'educació en més de trenta països. L'exposició és un treball solidari de qualitat que provoca la reflexió sobre les desigualtats. Cada fotografia va acompanyada amb un comentari manuscrit d'un intel·lectual de prestigi, entre els quals 10 premis Nobel de literatura.
Exposició oberta fins al 31 de desembre.

Per a les nenes de Taimani hi havia una escola clandestina
situada a una mitja hora de camí, i les nenes 
corrien molts riscos per assistir-hi.
LATIFA. El rostre robat. Ser una noia de vint anys a Kabul

15 d’octubre 2010

FESTIVAL LIL·LIPUT

Aquest vespre s'inaugura la segona edició del Festival Lil·liput que, durant un mes, transformarà en escenaris i microgaleries d'art els quioscos d'escala de Barcelona, situats la majoria al Raval i al Gòtic. És un projecte iniciat per Patrícia Ciriani en col·laboració amb l'Institut Català d'Antropologia. El festival posa èmfasi en la revitalització del patrimoni històric i cultural que representen els quioscos a peu de carrer, a través d'una programació multidisciplinar (exposicions d'art a les vitrines, lectures poètiques, contacontes, actuacions musicals, de dansa i de mim, audiovisuals, instal·lacions sonores) que invitarà a descobrir les possibilitats d'aquests espais. Un complement a l'estudi “Porteries: Entre l’espai públic i l’espai privat” (2006), dirigit per Joan Bestard i Camps.
Activitats fins al 13 de novembre.

14 d’octubre 2010

EL FOLLET VALENT A LA CIUTAT

El follet valent a la ciutat. 
Autores: Clara Ripoll, Núria Juanet i Rosa Nogué
Companyia Únics Produccions. Direcció: Lluís Juanet Julià

La setena temporada del cicle "Viu el Teatre" del Teatre Poliorama arrenca amb la Companyia Únic Produccions que presenta un musical amb la participació de la coral infantil Els Picarols a l'escenari. El follet valent a la ciutat és un espectacle pensant per a espectadors  a partir de 3 anys. Un follet de bosc molt eixerit fa cap en un parc de ciutat ple de brutícia i sense canalla. Hi conviuem l'abella, la papallona i l'escarabat, sota l'amenaça de l'aranya que els ha prohibit dir la paraula "nen" si no volen rebre. Un cop sabudes les raons de l'aranya per actuar tan agressivament, el follet ajuda tota la colla a dialogar. El parc es tornarà a omplir d'infants riallers. Tota la platea hi està d'acord, si fem cas dels crits i aplaudiments amb què acullen la proposta.
Per fer ambient, abans de l'espectacle, el Poliorama ofereix al vestíbul una minibiblioteca, un minitaulell amb begudes i caramels, un taller de dibuix per al concurs de final de temporada. Tot sigui per fidelitzar la família a anar al teatre.

LES HEURES


Heures del jardí de llicorella. Fotos: © Paüls, 2010
 
Les heures poden viure cinc-cents anys. Les nostres enguany han complert els trenta-quatre. La més prolífica és la vulgar (Hedera helix) que vam plantar d'un esqueix silvestre. És de la mateixa època que totes les altres, plantades per Josep Rabascall, amb esqueixos del Pla. Ara es troben al final de la floració i hi ha un eixam d'abelles que hi feinegen sobre els raïms.  Tenim diversos tipus d'aquesta liana a tot arreu: enfilada en troncs morts i —controlada— en el d'una olivera de l'entrada. La tenim estesa a terra com a parterre entre pedres; enfilada fent tanca o arrambada a la paret, abalançada sobre gerres de fang... Totes les varietats són de fulla llustrosa que aguanta bé el bat de sol i els ombrius, però som estrictes en la poda perquè tenen aspiracions d'invasores.
Pel que sembla els fruits madurs de l'hedera helix són verinosos i, segurament per aquest motiu, aquesta planta figura, des del 2003, a la "Llista de plantes la venda de les quals al públic queda prohibida o restringida per raó de la seva toxicitat."

Les fulles s'arrapaven a la cara i molestaven, 
fins al punt que, en enfilar-se pel pavelló de l'orella, 
em privaven d'una audició normal.
PERE CALDERS L'Hedera helix

13 d’octubre 2010

ELS CONVIDATS


 Els convidats. Autora: Mar Pla. Direcció: Cristina Cervià

La Sala Muntaner obre temporada amb el muntatge de Els convidats, la primera obra de Mar Pla, una autora contemporània, que situa l'acció en un espai tancat on arriben els ressons d'un altre espai. Els protagonistes són un triangle format per una parella jove i la germana de la dona. S'amaguen al lavabo mentre tenen familiars convidats al menjador. Un tercet ple de secrets i de maneres diferents de prendre's la vida. Algunes sorpreses molt agraïdes com a cloenda. El text es mereix la posada en escena, les dues actrius i l'actor —els tres illencs— mostren naturalitat i tremp expressiu, però sembla que no sàpiguen que hi ha públic que ha vingut a escoltar-los. Ho dic perquè els intèrprets només parlen per a ells mateixos. Per obtenir bona puntuació els hauríem d'entendre de tot. Només cal que la directora els escolti des del final de la sala i els hi faci projectar la veu.

12 d’octubre 2010

GATA SOBRE TEULADA DE ZINC CALENTA


Gata sobre teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams.
Adaptació lliure i direcció: Àlex Rigola
Teatre Lliure de Gràcia

Després de set anys, el Teatre Lliure de Gràcia reobre les portes tot remodelat. Hi retrobem espais i racons recuperats, l'escalinata amb llàgrimes de ceràmica i la sala rehabilitada que, aquest cop, ens acull amb una plantació de cotó, un llit gran sota un arbre sec. Tres símbols per aquesta misteriosa gata Maggie sense descendència (emotiva Chantal Aimeé), per al seu home l'identitat sexual difusa (contingut Joan Carreras) i la seva mare (evanescent Muntsa Alcañiz) i l'enèrgic pare, propietari dels camps, diagnosticat de càncer (precís, immens Andreu Benito) i el cunyat i cunyada amb rècula de fills (eficaços Santi Ricart i Ester Cort.) Pocs diàleg, algun monòleg sensacional. A escena, la complexitat humana en un ventall admirable.

En el fons, la gent, tots nosaltres, per molt que intentem 
amb totes les nostres forces aparentar el contrari, 
som insignificants, estem espantats i ens sentim culpables.
TENNESSEE WILLIAMS

11 d’octubre 2010

L'ILLA DELS MONZONS

L'illa dels monzons. La Villarroel.
Dramatúrgia: Jordi Faura. Direcció: Jordi Faura
Foto: © David Ruano

La Villarroel estrena temporada amb L'illa dels Monzons, a partir de Vuitanta-sis contes de Quim Monzó. Jordi Faura, n'ha fet la dramatúrgia i n'ha dirigit l'espectacle. Ha situat les accions en una illa deserta on un nàufrag (interpretat per Jacob Torres) fa parlar una pedra (recordo que el cineasta Ventura Pons també va triar aquest conte a El perquè de tot plegat, 1994). Arriben a l'illa tres naturistes (interpretats per Mònica Glaenzel, Pau Roca i Beth Rodergas) que escapen de la civilització i pretenen fundar a l'illa un món nou. A partir d'aquí, l'adopció dels contes monzonians són la base d'accions surrealistes. El resultat és un conte llarg de situacions encadenades. Per a adults.

Triomfar a la vida és arribar
al punt en què tot plegat
se te'n foti tant que no anhelis
cap somni inabastable.

10 d’octubre 2010

MARISCAL A LA PEDRERA

El dissenyador Javier Mariscal presenta una mostra dels treballs realitzats durant quaranta anys a l'exposició Mariscal a la Pedrera. Fem un recorregut en cercle de la sala i —com si ens trobéssim en una casa encantada—, anem aixecant lones, teles estampades, vels; ens fem pas entre dibuixos en paper continu, diorames, lletres gegants, cases de cartró, joguines... Un inspirat exercici de disseny en sis espais temàtics: Esbossos inicials, Lletres i tipus, Gràfica al carrer, Actituds i intencions, Poesies visuals, Cinema i Escena final. Una exposició pedagògica per entendre les claus del llenguatge creatiu d'aquest artista multidisciplinar. Una mirada plena de màgia sobre la seva obra ja sigui impresa en una bossa comercial o en la projecció d'un còmic. Ideal per introduir els infants al món de l'art.
Exposició oberta fins al 30 de gener.

Mariscal fa el que li rota.
SERGI PÀMIES 

LA BELLA I LA BÈSTIA, SISPLAU

La Bella i la Bèstia. Guasch Teatre
Direcció: Gabi Doz

Una versió teatral molt aconseguida d'aquesta història d'amor, amb final feliç. La bellesa és a l'interior. Però si el princep malcarat, convertit en bèstia per un encanteri, torna a ser una persona i a més ben plantada i educada, molt millor. Els petits ja ho esperen, i mentrestant, alliçonen el príncep des de les butaques de platea. "¿Vols venir a sopar amb mi?" Tots saben que ho ha de demanar  "sisplau", però el príncep tabalot no se'n surt. Un nen de cinc o sis anys, de les darreres files, perd la paciència: "Digues, sisplau, sisplau, sisplau" Tothom l'aplaudeix. Per fi el príncep matusser diu el que ha de dir i en surt recompensat. Petó i aplaudiments merescuts.

09 d’octubre 2010

PASTA FULLADA AL GAUDÍ

 Pasta fullada. Teatre Gaudí de Barcelona (TGB)
Autor: Ever Blanchet. Director: Òscar Molina

Al Teatre Gaudí Barcelona,  dos actrius i dos actors de pes, Carme Sansa, Carles Sales, Josep Minguell, Margarida Minguillon interpreten els personatges de Pasta fullada, una obra del dramaturg de la casa, que ha projectat una mirada irònica i un pèl cínica sobre un prototipus de matrimonis sexagenaris. Les dues parelles mantenen una relació social civilitzada des de fa anys. Parlen de sexe desenhibits, amb la confiança posada en qui escolta. Quan els fills o la parella falla, l'estabilitat es troba en l'amistat. Però hi ha desitjos i insatisfaccions que fins en aquell moment no havien compartit i que posen a prova els límits de la tolerància, tot fent trontollar el tipus de relació consolidat. El públic tenim més informació que els personatges i això fa que la trama vagi agafant aire de comèdia. A la sortida, algun espectador s'apropa a recepció i pregunta els títols de les músiques que hem sentit a l'obra. Bon senyal. Al TGB han iniciat bé la temporada.



08 d’octubre 2010

MISTERI DE DOLOR

Misteri de dolor. Autor: Adrià Gual
Director: Manuel Dueso. Teatre Nacional, Sala petita
Adrià Gual va escriure el drama rural Misteri de dolor el 1902, a París. Tota una gosadia per l'època. Va imaginar uns personatges complexos: Mariagna, una dona vídua de quaranta-tres anys ben portats (magnífica Mercè Arànega) s'ha casat amb Silvestre, de vint-i-vuit (creïble, extraordinari Ernest Villegas). Tot l'entorn reprova aquesta unió que veuen possessiva per part d'ella i interessada per part d'ell. Viuen amb Mariagneta, filla de la dona, de vint-i-dos anys (Maria Rodríguez Soto, que en fa una interpretació molt intensa quan es relaciona amb la mare, però superficial, tipus Lolita, quan manifesta l'amor al padrastre) La mare vol que la filla es casi per poder gaudir a l'ample amb el seu estimat. Els dos joves s'apropen cada vegada més fins que exploten les emocions. Desig de foc. Destrucció.
¿Aquest fet "només" podria passar en una masia el 1902?, es devia preguntar Manuel Dueso, el director d'aquesta versió per a la Sala petita del TNC. Els sentiments són intemporals (i misteriosos, com diu el títol.) El text admet l'adaptació a d'altres èpoques i segurament que també podria passar en espais urbans. 
En aquest cas, l'acció continua en una masia catalana, —concretament a la plaça de davant, a l'entorn de la bassa—, però s'ha desplaçat en el reclostiment que va entre els anys  1967 i 1970: els pagesos van i vénen amb moto dels trossos i escolten retransmissions de futbol per la ràdio portàtil; mare i filla taral·legen cançons pròpies del moment: Teresa (d'Ovidi Montllor), Noia de porcellana (de Pau Riba) i d'altres marques evidents en la tria de mobilairi i en l'atrezzo. Tot cuidat fins al darrer detall.

07 d’octubre 2010

400 SIGNANTS DEL MANIFEST PER LA BIBLIOTECA PERSONAL


Presentació a la premsa del «Manifest per la no reutilització del llibre literari a les aules» D'esquerra a dreta: Jesús Bonals, Pau Joan Hernàndez, Pere Martí, Meritxell Martí, Jordi Folch. Asseguda, l'autora d'aquest blog. Foto: © Robert Ramos, 2010

El «Manifest per la no reutilització del llibre literari a les aules» s'ha  presentat en roda de premsa als mitjans de comunicació en un acte al Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya. Compta, fins avui, amb 424 adherits entre els quals els escriptors: Maria Barbal, Lluís Anton Baulenas, Salvador Cardús, Maite Carranza, Flavia Company, Antoni Dalmau, Miquel Desclot, Carles Duarte, Gabriel Janer Manila, Gemma Lienas, Eduard Màrquez, Oriol Pi de Cabanyes, Care Santos, Jordi Sierra i Fabra, Sílvia Soler, Ramon Solsona i Emili Teixidor.
Els portaveus del col·lectiu, l'escriptora i professora d'universitat, Meritxell Martí, l'escriptor i traductor Pau Joan Hernàndez i l'escriptor, professor i publicista, Jordi Folch, han explicat que la iniciativa va sorgir fa uns mesos —tal com va recollir aquest blog—, després que diversos autors catalans coincidissin a denunciar la política del Departament d'Educació pel que fa a promoció de la reutilització del llibre literari, cosa que impedeix la creació d'una biblioteca personal a infants i joves, i aquest fet dificulta la formació de futurs lectors. El que està en joc no és només el sector del llibre i la supervivència del llibre en català, sinó que és el mateix model social l'afectat, amb una fractura cada cop més gran entre les famílies d'un nivell sociocultural alt i les d'un nivell baix, que ja no es veuen obligades a comprar cap llibre.
La reivindicació del «Manifest per la no reutilització del llibre literari a les aules» es farà arribar a les comissions d'Educació i Cultura dels partits polítics que concorren a les eleccions del 28-N.

UN SAC D'AVELLANES: 58,5 QUILOS

Avellanes Negreta. Duesaigües. Foto: © Paüls
¿Per què els sacs d'avellanes pesen 58,5 Kg? Ho explica Jordi Mariné Gallisà a la revista «L'Om» de Riudoms. Diu que aquest pes demostra la pervivència de sistemes de mesura, encara que poca gent en recordi l'origen. Manllevo del seu article: "Un sac d’avellanes pesa 58,5 Kg perquè conté exactament 144 lliures d’avellanes que, a raó de 400 grams la lliura, equivalen a 57,6 Kg. La resta, 900 grams, és el pes de la tara de la roba del sac."
¿Com es fixa el preu de l'avellana? A tant la lliura de gra. O sigui que cal saber el rendiment net de gra de cada sac. En l’avellana Negreta, majoritària al Baix Camp, se situa entre 66 i 72 lliures.
Aquí podeu llegir un relat sobre el procediment de "fer lliures":

"Et treuen una l'almosta d'avellanes de cada sac. I, dels trenta o quaranta sacs, en fan una senalla plena. Al laboratori, com si t'ho juguessis tot a les cartes, el comprador fa un grapat i tu en fas un altre. [...] Entre els dos 288 grams, és a dir, 144 grams cadascú. Després, amb la maça, anar picant, una a una. Has de vigilar que no te'n fotin cap. Se les amaguen dins el puny de la camisa, o de la màniga del guardapols, veus?, porten un guardapols amb mànigues llargues per fotre't. Els grans d'avellana que has picat es pesen en una balanceta. Normalment, ja t'ho dic ara, la tenen desafinada al seu favor sense que te n'adonis ni hi puguis dir res. Paciència. El que dóna es divideix per dos. I el resultat que et surt, que sentiràs que en diuen lliures, serveix per calcular el que també en diuen rendiment. I amb el rendiment, i el preu que els dóna la gana, acabes sabent el que cobraràs."
ANDREU SOTORRA. La filla del ral·li

06 d’octubre 2010

REVIVAL MECANO


El musical Hoy no me puedo levantar s'acomiada de Barcelona. Si ara no veiem aquest musical de la "movida" madrilenya amb les cançons de Mecano, dirigit per Nacho Cano, ja no el veurem. Volem veure la seva versió de la febre d'èxit dels anys 80. Anem al Tívoli, doncs. Al vestíbul veiem grupets de fans dels Mecano original il·lusionats com si fossin adolescents. N'hi ha que porten els fills de deu o dotze anys. Han pagat 40 € pel cap baix d'entrada. Alguns compren crispetes i se les emporten cap a la sala. Comença l'espectacle amb la cançó que dóna títol al musical, que parla dels efecters de la droga i de la festa regada amb massa alcohol. A partir d'aquí, trenta cançons versionades que enllacen la història de dos joves que volen triomfar als escenaris madrilenys. A banda de la història personal hi ha l'homoxexualitat que començava a voler ser visible, un cop d'Estat frustrat. Dèries i fòbies dels anys vuitanta. Músics en directe, presentació impecable amb coreografies d'impacte, un número de cintes de circ molt poètic i mitjans audiovisuals ben acoblats. Durant tres hores i mitja, molta energia a l'escenari i a la platea, majoritàriament amb públic que ratlla els cinquanta: "Coca-cola para todos i algo de comer."

CACTUS DE CARXOFA

Cactus de carxota (Sempervivum tectorum
Foto: © Paüls

La carxofa de gats o cactus de carxofa (Sempervivum tectorum) té tanta capacitat d'emmagatzemar aigua que pot viure sense reg. I, si cal, gairebé sense terra, entre les pedres. No és estrany, doncs, que al jardí de llicorella s'hi senti com a casa i es reprodueixi en quantitat i en qualitat de rosetes. Malgrat que és d'origen subtropical, és molt sensible a les gelades. No les mata, però en rosteixen les fulles. Després de florir, la planta mor, com l'atzavara. L'aspecte canvia segons el lloc del jardí on estigui plantada: a l'exposició directa del sol durant moltes hores és vermellosa i més tancada; entre sol i ombra manté les fulles verdes i el rosetó obert.
Pel que sembla és una planta medicinal emprada des d'antic per curanderos. També he sentit dir que aquest cactus protegeix la casa del llamp. Competència directa a Santa Bàrbara.

05 d’octubre 2010

LLIBRE-FÒRUM

Assistents al primer Llibre-fòrum. Duesaigües, 2 d'octubre de 2010. 
Foto: © Raül F. 

Primera sessió de Llibre-fòrum a Duesaigües. S'hi ha llegit el llibre Els silencis de la Boca de la Mina d'Andreu Sotorra. Els assistents a l'activitat comparteixen la lectura amb l'autor, que és convilatà seu. Abans de començar el col·loqui, els organitzadors llegeixen una síntesi del llibre per qui no ha fet els deures. Tothom té davant un dossier per saber-ne més i un tallat o una menta per afavorir l'ambient distès de la vetllada literària. L'autor juga a casa i el to és cordial, però formal. Ara bé, el tema de fons no és còmode. És la vida novel·lada al noranta-cinc per cent del pare de l'autor. Temps de misèria moral i econòmica. ¿Què hi ha de veritat i on comença l'especulació creativa? De la trama d'Els silencis de la Boca de la Mina, es passa a la realitat que ha arribat per via dels records d'infantesa o per la via de la memòria familiar o col·lectiva. S'inicia el col·loqui tocant de puntetes la revolta,  l'aixecament militar, la repressió i  la resistència. Els assistents encara parlen amb por de la guerra. I em vénen al cap les paraules de Raimon:
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
Tres o quatre dels assistents van patir la guerra d'infants, els altres som la segona o la tercera generació, hereus dels guanyadors i dels vençuts. A poc a poc, a mitja veu, la sala va fent una reivindicació de la gent treballadora d'un poble petit i devastat que l'endemà d'acabar-se la guerra van haver de conviure plegats. I Raimon, insisteix:
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
La por va fer amagar durant anys la brossa sota l'estora a favor de la convivència. El silenci ha durat massa anys. Ens han negat el dret a conèixer la nostra història. Ara hem d'estar amatents que no la neguin a les generacions que ens segueixen. Els escolars han de conèixer, (abans d'aprofundir en les civilitzacions grega, romana o de l'antic Egipte) com s'organitzava la producció en una casa de pagès. Algú ha d'explicar a la canalla que ha de gestionar el nostre llegat per què servia fer tants marges a les muntanyes i per què la plaça 15 d'Agost és rodona. Algú els ha d'explicar per què hi ha el pont dels Masos restaurat, per què només hi ha una campana al campanar o què se n'ha fet d'un retaule barroc que hi havia a l'església. Hem de voler que els nous plançons sàpiguen com i per què van afusellar una noia de vint anys d'aquest poble que es deia Elisa.
Des de Duesaigües. La Revista s'ha començat a fer camí per la recuperació de la memòria històrica. Un pas en portarà un altre. Que el cant de Raimon, en sigui la banda sonora, sisplau:

Qui perd els orígens
perd identitat.

04 d’octubre 2010

LES CERERIES


Cereria del carrer del Carme de Barcelona. Foto: © Paüls, 2010

El negoci de les cereries tradicionals s'ha regenerat. La indústria de la cera s'ha posat al dia. Tot l'any tenen clientela. Les botigues restaurades són les mateixes de fa cent o cent cinquanta anys, però han ampliat el material: espelmes perfumades, espelmes de disseny destinades a la decoració, espelmes antimosquits per a interiors i  jardins. Sense deixar d'elaborar les tradicional candeles de cera, espelmes per celebracions, llànties votites, blandons i atxes, ciris d'altar, ciris de bateig decorats. L'Honorable Col·legi de Cerers de Catalunya ja ha complert el cinc-cents aniversari.


Vegeu aquest dossier informatiu (per no sortir amb un ciri trencat):

Vegeu aquest suggerent catàleg (esperat amb candeletes):
Cereria Mas, artesans des de 1856

Feu una visita interactiva (entre figures humanes encarcarades com un ciri):
Museu de cera de Barcelona


No hi ha més cera que la que crema

03 d’octubre 2010

OCTUBRE

 Perera del jardí de llicorella. Foto: © Paüls

El mestral arremolina la fullaraca als meus peus,
mentre parents del colom bíblic embruten els carrers,
ara convertits en pistes de patinatge llefiscoses.
Una dona aboca pa remullat en una banda de la plaça,
a l'altre costat,  uns funcionaris  traeixen  els coloms amb trits,
els cacen amb xarxes i se'ls emporten  en gàbies.
El símbol de la pau engabiat, pot ser una premonició,
i interpreto que deu ser hora d'esmolar els tallants,
però els esmolets nòmades escassegen
i ningú recorda on es troben les pedres fogueres.
¿On és el color del mar?
Desordenats i sense punta, els llapis de colors
dins l'equipatge, seran eines inútils, arribat el moment.
Reprenc el viatge, jo, mora,
carregada amb gerres de sagí ranci i quitrà.
Assedegada, encesa d'enyor, gira que gira
.

LENA PAÜLS. Temps de penyora. 
Premi als Jocs Florals de l'Ajuntament de Barcelona, 2003

02 d’octubre 2010

MONTSE F., TORRENT DELICAT

D'esquerra a dreta: Íngrid V., Isabel M., Teresina N., 
Montse F. (amb la vareta màgica), 
Nuri R. i mans de l'Encarna J. Duesaigües, abril 2010

La Montse F. va enrolar-se a fer les fotos del Museu de l'avi d'aquest blog. N'és la jove petita dels fundadors. Però a banda que li he d'agrair com s'hi va implicar, també he de dir que el seu suport tot-terreny ha estat clau per molts altres articles. Sempre hi és. Sempre la trobo.
Ningú sap d'on treu les hores per fer el que fa. És ambiciosa, emprenedora i optimista, però és prou prudent per saber que no tot són flors i violes. Tot just comença una cosa ja la voldria tenir enllestida i això la paralitza, diu. També confessa que és caparruda i fa mans i mànigues per aconseguir el que vol. Es comunica d'una manera franca, amb adults i criatures, amb una gran agilitat mental.


Inseparables Noèlia T., Nuri R. i Montse F.

He demanat a diverses persones que coneixen bé la Montse F. que provin de radiografiar-ne la complexitat. Recullo les paraules de l'Anna L. D'entrada, diu que la Montse F. brilla; és un solet. És una estrella més que un planeta. Diu que és explosiva en els sentiments. Que, quan s’enfada, és directa, és foc. Però, com que és tot cor, seguidament és capaç de fer-te mil petons, plorar i oblidar-ho. Per això diu que si fos una fruita en seria una de tropical d'aquelles tan exuberants, dolces i bones, però que tenen algunes espinetes per anar en compte. Li encanta planificar i es desespera quan la gent no li fa costat o no es posa en marxa com ella. L'Anna opina que si fos un instrument musical, la Montse F. seria la bateria —un instrument rítmic, molt fort per desfogar-hi tensions i, alhora molt suau per fer-hi filigranes—, perquè és contundent, marxosa si cal, i noble en el so. La bateria és un instrument que desfoga rebel·lies, ella té una ànima revolucionària amagada. Necessitaria fer expressió d'aquesta ànima i així es deixaria créixer els cabells per fer-hi "rastes", el seu somni. Unes rastes que amaguen una personalitat que amaga. L'Anna L. se la imagina ballant amb les seves rastes i rient com els indis d'Amèrica, gaudint de llibertat.
La Carmina M. comença parlant de la Montse F. dient que si fos un mes seria maig perquè amb ella arriba el color, com a la primavera; si fos una pel·lícula seria Amelie: color i felicitat; si fos un satèl·lit seria la lluna de cara rodoneta i amable; si fos una fruita seria un préssec com els del Jaume R. i si fos una actitud seria la mobilització: tothom a fer alguna cosa!
L'Encarna i l'Esteve asseguren que si la Montse F. fos una beguda seria aigua perquè és transparent i bona; que si fos un mes seria abril que és quan se sembra; que si fos una cançó seria qualsevol que tingués marxa; si fos una assignatura seria Naturals, perquè tota ella és com un jardí; si fos un lloc seria una muntanya perquè s'hi pot córrer, saltar i fer-hi moltes més coses. Si fos una estació de l'any seria la primavera perquè la sang altera.
La Noèlia T. diu que si la Montse F. fos un dia de la setmana seria el diumenge que és quan fa coses en família; si fos una flor seria una orquídia que s’ha de cuidar i mimar; si fos un lloc seria el Barrancó que és on acompleix els seus somnis i les seves il·lusions; si fos un moment del dia seria l’hora de la migdiada que és quan descansa la ment.
La Nuri R. pensant en la il·lusió que li faran les seves paraules a la seva amiga, s'apunta a dir que la Montse, si fos un moment del dia, voldria ser tot el cap de setmana per poder estar amb la seva família i que, si fos una estació de l'any, seria, sens dubte, la primavera perquè és l'estació que més il·lumina.
Diguem-ho tot: la Montse F. és una estratega de la comunicació. Per exemple, si quedem amb ella per beure un sorbet mentre amaneguem un projecte, pot dir-nos que li agrada més el salat que el dolç. No ens l'hem de creure. És una excusa perquè no li demanem que faci confitura de móres. Ningú no és perfecte.





Coulis de móres collides per la Montse F.,
prop del Barrancó de Duesaigües.
Foto: © Paüls, 2010




¿Quina mena de vida és això de passar els temps asseguda,
vestida pel te i comptant les perles?
DOROTHY PARKER. El llamp