El musical
Hoy no me puedo levantar s'acomiada de Barcelona. Si ara no veiem aquest musical de la "movida" madrilenya amb les cançons de Mecano, dirigit per Nacho Cano, ja no el veurem. Volem veure la seva versió de la febre d'èxit dels anys 80. Anem al Tívoli, doncs. Al vestíbul veiem grupets de fans dels Mecano original il·lusionats com si fossin adolescents. N'hi ha que porten els fills de deu o dotze anys. Han pagat 40 € pel cap baix d'entrada. Alguns compren crispetes i se les emporten cap a la sala. Comença l'espectacle amb la cançó que dóna títol al musical, que parla dels efecters de la droga i de la festa regada amb massa alcohol. A partir d'aquí, trenta cançons versionades que enllacen la història de dos joves que volen triomfar als escenaris madrilenys. A banda de la història personal hi ha l'homoxexualitat que començava a voler ser visible, un cop d'Estat frustrat. Dèries i fòbies dels anys vuitanta. Músics en directe, presentació impecable amb coreografies d'impacte, un número de cintes de circ molt poètic i mitjans audiovisuals ben acoblats. Durant tres hores i mitja, molta energia a l'escenari i a la platea, majoritàriament amb públic que ratlla els cinquanta: "Coca-cola para todos i algo de comer."
El musical Hoy no me puedo levantar s'acomiada de Barcelona. Si ara no veiem aquest musical de la "movida" madrilenya amb les cançons de Mecano, dirigit per Nacho Cano, ja no el veurem. Volem veure la seva versió de la febre d'èxit dels anys 80. Anem al Tívoli, doncs. Al vestíbul veiem grupets de fans dels Mecano original il·lusionats com si fossin adolescents. N'hi ha que porten els fills de deu o dotze anys. Han pagat 40 € pel cap baix d'entrada. Alguns compren crispetes i se les emporten cap a la sala. Comença l'espectacle amb la cançó que dóna títol al musical, que parla dels efecters de la droga i de la festa regada amb massa alcohol. A partir d'aquí, trenta cançons versionades que enllacen la història de dos joves que volen triomfar als escenaris madrilenys. A banda de la història personal hi ha l'homoxexualitat que començava a voler ser visible, un cop d'Estat frustrat. Dèries i fòbies dels anys vuitanta. Músics en directe, presentació impecable amb coreografies d'impacte, un número de cintes de circ molt poètic i mitjans audiovisuals ben acoblats. Durant tres hores i mitja, molta energia a l'escenari i a la platea, majoritàriament amb públic que ratlla els cinquanta: "Coca-cola para todos i algo de comer."