Heures del jardí de llicorella. Fotos: © Paüls, 2010
Les heures poden viure cinc-cents anys. Les nostres enguany han complert els trenta-quatre. La més prolífica és la vulgar (Hedera helix) que vam plantar d'un esqueix silvestre. És de la mateixa època que totes les altres, plantades per Josep Rabascall, amb esqueixos del Pla. Ara es troben al final de la floració i hi ha un eixam d'abelles que hi feinegen sobre els raïms. Tenim diversos tipus d'aquesta liana a tot arreu: enfilada en troncs morts i —controlada— en el d'una olivera de l'entrada. La tenim estesa a terra com a parterre entre pedres; enfilada fent tanca o arrambada a la paret, abalançada sobre gerres de fang... Totes les varietats són de fulla llustrosa que aguanta bé el bat de sol i els ombrius, però som estrictes en la poda perquè tenen aspiracions d'invasores.
Pel que sembla els fruits madurs de l'hedera helix són verinosos i, segurament per aquest motiu, aquesta planta figura, des del 2003, a la "Llista de plantes la venda de les quals al públic queda prohibida o restringida per raó de la seva toxicitat."
Pel que sembla els fruits madurs de l'hedera helix són verinosos i, segurament per aquest motiu, aquesta planta figura, des del 2003, a la "Llista de plantes la venda de les quals al públic queda prohibida o restringida per raó de la seva toxicitat."
Les fulles s'arrapaven a la cara i molestaven,
fins al punt que, en enfilar-se pel pavelló de l'orella,
em privaven d'una audició normal.
PERE CALDERS L'Hedera helix