 |
| Misteri de dolor. Autor: Adrià Gual Director: Manuel Dueso. Teatre Nacional, Sala petita |
Adrià Gual va escriure el drama rural Misteri de dolor el 1902, a París. Tota una gosadia per l'època. Va imaginar uns personatges complexos: Mariagna, una dona vídua de quaranta-tres anys ben portats (magnífica Mercè Arànega) s'ha casat amb Silvestre, de vint-i-vuit (creïble, extraordinari Ernest Villegas). Tot l'entorn reprova aquesta unió que veuen possessiva per part d'ella i interessada per part d'ell. Viuen amb Mariagneta, filla de la dona, de vint-i-dos anys (Maria Rodríguez Soto, que en fa una interpretació molt intensa quan es relaciona amb la mare, però superficial, tipus Lolita, quan manifesta l'amor al padrastre) La mare vol que la filla es casi per poder gaudir a l'ample amb el seu estimat. Els dos joves s'apropen cada vegada més fins que exploten les emocions. Desig de foc. Destrucció.
¿Aquest fet "només" podria passar en una masia el 1902?, es devia preguntar Manuel Dueso, el director d'aquesta versió per a la Sala petita del TNC. Els sentiments són intemporals (i misteriosos, com diu el títol.) El text admet l'adaptació a d'altres èpoques i segurament que també podria passar en espais urbans.
En aquest cas, l'acció continua en una masia catalana, —concretament a la plaça de davant, a l'entorn de la bassa—, però s'ha desplaçat en el reclostiment que va entre els anys 1967 i 1970: els pagesos van i vénen amb moto dels trossos i escolten retransmissions de futbol per la ràdio portàtil; mare i filla taral·legen cançons pròpies del moment: Teresa (d'Ovidi Montllor), Noia de porcellana (de Pau Riba) i d'altres marques evidents en la tria de mobilairi i en l'atrezzo. Tot cuidat fins al darrer detall.
En aquest cas, l'acció continua en una masia catalana, —concretament a la plaça de davant, a l'entorn de la bassa—, però s'ha desplaçat en el reclostiment que va entre els anys 1967 i 1970: els pagesos van i vénen amb moto dels trossos i escolten retransmissions de futbol per la ràdio portàtil; mare i filla taral·legen cançons pròpies del moment: Teresa (d'Ovidi Montllor), Noia de porcellana (de Pau Riba) i d'altres marques evidents en la tria de mobilairi i en l'atrezzo. Tot cuidat fins al darrer detall.