02 d’octubre 2010

MONTSE F., TORRENT DELICAT

D'esquerra a dreta: Íngrid V., Isabel M., Teresina N., Montse F. (amb la vareta màgica), 
Nuri R. i mans de l'Encarna J. Duesaigües, abril 2010

La Montse F. va enrolar-se a fer les fotos del Museu de l'avi d'aquest blog. N'és la jove petita dels fundadors. Però a banda que li he d'agrair com s'hi va implicar, també he de dir que el seu suport tot-terreny ha estat clau per molts altres articles. Sempre hi és. Sempre la trobo.
Ningú sap d'on treu les hores per fer el que fa. És ambiciosa, emprenedora i optimista, però és prou prudent per saber que no tot són flors i violes. Tot just comença una cosa ja la voldria tenir enllestida i això la paralitza, diu. També confessa que és caparruda i fa mans i mànigues per aconseguir el que vol. Es comunica d'una manera franca, amb adults i criatures, amb una gran agilitat mental.


Inseparables Noèlia T., Nuri R. i Montse F.

He demanat a diverses persones que coneixen bé la Montse F. que provin de radiografiar-ne la complexitat. Recullo les paraules de l'Anna L. D'entrada, diu que la Montse F. brilla; és un solet. És una estrella més que un planeta. Diu que és explosiva en els sentiments. Que, quan s’enfada, és directa, és foc. Però, com que és tot cor, seguidament és capaç de fer-te mil petons, plorar i oblidar-ho. Per això diu que si fos una fruita en seria una de tropical d'aquelles tan exuberants, dolces i bones, però que tenen algunes espinetes per anar en compte. Li encanta planificar i es desespera quan la gent no li fa costat o no es posa en marxa com ella. L'Anna opina que si fos un instrument musical, la Montse F. seria la bateria —un instrument rítmic, molt fort per desfogar-hi tensions i, alhora molt suau per fer-hi filigranes—, perquè és contundent, marxosa si cal, i noble en el so. La bateria és un instrument que desfoga rebel·lies, ella té una ànima revolucionària amagada. Necessitaria fer expressió d'aquesta ànima i així es deixaria créixer els cabells per fer-hi "rastes", el seu somni. Unes rastes que amaguen una personalitat que amaga. L'Anna L. se la imagina ballant amb les seves rastes i rient com els indis d'Amèrica, gaudint de llibertat.
La Carmina M. comença parlant de la Montse F. dient que si fos un mes seria maig perquè amb ella arriba el color, com a la primavera; si fos una pel·lícula seria Amelie: color i felicitat; si fos un satèl·lit seria la lluna de cara rodoneta i amable; si fos una fruita seria un préssec com els del Jaume R. i si fos una actitud seria la mobilització: tothom a fer alguna cosa!
L'Encarna i l'Esteve asseguren que si la Montse F. fos una beguda seria aigua perquè és transparent i bona; que si fos un mes seria abril que és quan se sembra; que si fos una cançó seria qualsevol que tingués marxa; si fos una assignatura seria Naturals, perquè tota ella és com un jardí; si fos un lloc seria una muntanya perquè s'hi pot córrer, saltar i fer-hi moltes més coses. Si fos una estació de l'any seria la primavera perquè la sang altera.
La Noèlia T. diu que si la Montse F. fos un dia de la setmana seria el diumenge que és quan fa coses en família; si fos una flor seria una orquídia que s’ha de cuidar i mimar; si fos un lloc seria el Barrancó que és on acompleix els seus somnis i les seves il·lusions; si fos un moment del dia seria l’hora de la migdiada que és quan descansa la ment.
La Nuri R. pensant en la il·lusió que li faran les seves paraules a la seva amiga, s'apunta a dir que la Montse, si fos un moment del dia, voldria ser tot el cap de setmana per poder estar amb la seva família i que, si fos una estació de l'any, seria, sens dubte, la primavera perquè és l'estació que més il·lumina.
Diguem-ho tot: la Montse F. és una estratega de la comunicació. Per exemple, si quedem amb ella per beure un sorbet mentre amaneguem un projecte, pot dir-nos que li agrada més el salat que el dolç. No ens l'hem de creure. És una excusa perquè no li demanem que faci confitura de móres. Ningú no és perfecte.





Coulis de móres collides per la Montse F.,
prop del Barrancó de Duesaigües.
Foto: © Paüls, 2010




¿Quina mena de vida és això de passar els temps asseguda,
vestida pel te i comptant les perles?
DOROTHY PARKER. El llamp