31 de desembre 2010

L'HOME DELS NASSOS

L'home dels nassos a la plaça d'en Prim, a Reus. 2010

Cada trenta-u de desembre surt l'home dels nassos. Ens ho deien quan érem petits a casa i la imaginació ens l'havia fet buscar pels carrers. Buscàvem un home amb molts nassos fins que de tornada a casa cansats i frustrats, els grans ens avisaven —a bona hora!— que l'home en qüestió només tenia tants nassos com dies li quedaven a l'any. És a dir, en tenia un, com tothom. Des de fa uns anys a Reus i en d'altres poblacions aquest personatge mitològic ja té representació física en un cap gros (vegeu-ne foto). Trobo que l'enganyifa ha perdut màgia.

30 de desembre 2010

DRAP-ART: RECICLATGE ARTÍSTIC





Nina realitzada amb materials de rebuig. 
Esposició Drap-Art, 2010
CCCB. Fins al 9 de gener




Al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) hi ha l'exposició del Festival Internacional de Reciclatge Artístic de Catalunya. Hi ha tant de públic badant a l'exposició com ciutadans mirant aparadors al Portal de l'Àngel.  Impressiona el que amb talent es pot arribar a convertir una colla de CD inservibles. Hi ha una gran dosi de creativitat i enginy en els cent cinquanta projectes realitzats per artistes d'arreu del món.
L'Associació Drap-Art —que celebra el 15è aniversari— organitza durant el festival projeccions, espectacles, conferències i tallers per a tots els públics (titelles, instruments musicals, collages d'art...) amb un mateix objectiu pedagògic: la reutilització de materials amb finalitats artístiques.


29 de desembre 2010

DUES GERMANES TENEN VISITA


Dues germanes tenen visita
Sonja Bougaeva
Editorial Takatuka, 2010
Per a lectors a partir de 3 anys


Un magnífic àlbum il·lustrat que presenta amb humor el contrast entre dues maneres diferents de viure.  Les dues germanes, dues dones grans i adorables, viuen felices en una illa. Casa seva és modesta, ho tenen tot a mà i al seu gust, conreen tranquil·les un hortet i tenen un gos, un gat i els ocells per tota companyia. Un dia reben una carta d'un cosí. Vindrà a visitar-les. El noi comença per arreglar-los una aixeta que goteja, fa fora els animalets de dins de la casa, converteix l'hort en un jardí només per ser mirat i acaba per repintar-los la casa. Se senten estranyes i confoses, però no gosen dir-li res. Un dia, el noi agafa els trastets i se'n va  ofès a més no poder perquè pensa que les seves parentes són unes desagraïdes que ni tan sols li han donat les gràcies per haver posat ordre i haver-los "millorat" la qualitat de vida.
Faig notar com a valor que els personatges d'aquest àlbum són persones adultes, cosa que permet enfocar temes complexos amb una mirada tendra per apropar-los als infants. En aquest cas, la importància de la casa de cadascú, com a refugi i mirall de la manera de ser de cada persona o grup de persones que hi viu. "República independent", en diu IKEA. Un eslògan ben trobat.

28 de desembre 2010

EL FORMATGE STILTON FA SOMIAR

Stilton és el nom d'un formatge de qualitat. També és el cognom d'un ratolí literari: Geronimo Stilton. He buscat informació d'aquest formatge perquè a l'estrena del musical Geronimo Stilton hauria estat bé que oferissin —per coherència— als convidats allò que els agrada més als ratolins, ja que des de l'escenari la companyia hi tracta el públic. Potser no calia que fos Stilton, de fet. Però, hauria estat tot un detall. En canvi hi havia patates fregides i fruits secs. Aperitius poc adients per a l'estrena d'un espectacle tan acurat i recomanable per a tots els públics.
Llegeixo que el formatge stilton prové d'Anglaterra (es produeix als comtats de Derbyshire, Leicestershire i Nottinghamshire) i té dues varietats: la blava i la blanca, totes dues protegides amb la denominació d'origen de la Comissió Europea.
L'Stilton s'elabora a partir de la llet de vaca. El blau, en contacte amb el fong Penicillium Roqueforti, presenta vetes de floridura. És un formatge de gust potent que es menja en diferents graus de maduració: tendre, semicurat i curat. Combina bé amb galetes salades i pa, i marida amb vi Porto. L'Stilton blanc té una textura cremosa i és de sabor suau. Segons la revista Cuina: "els anglesos diuen que 20 grams menjats per sopar fan somiar."
Espero que els productors de l'espectacle musical Geronimo Stilton llegeixin aquest post i celebrin la representació número 1000 amb el rei dels formatges.

27 de desembre 2010

PLECS AL TEATRE NACIONAL

Plecs
Idea original: Manolo Alcántara i Xavier Erra.  
Direcció: M. Alcàntara, Enric Ases i Karl Stets. 
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita.

L'espectacle Plecs que es pot veure al Teatre Nacional va estrenar-se al darrer festival Trapezi de Reus. Les accions de teatre, música i circ de la Companyia Enfila't se situen en un univers de paper. Els quatre intèrprets es mouen entre paravents i parets amb finestres de cartró ondulat. Fan equilibris sobre rotlles de paper kraft; desapareixen dins d'una gran capsa de cartró.  M'ha interessat sobretot la gestualitat del detall i la relació còmica que s'estableix entre el públic i els artistes que mentre interactuen amb paper rebregat i paper d'embalatge cargolat (fent liana) xiuxiuegen no sé sap què entre ells. M'han resultat més agraïts aquests gags que no pas les acrobàcies (que el dia de l'estrena no van acabar d'arrodonir del tot), sense desmerèixer les possibilitats escèniques de la cablípside "Paquita", un aparell força aparatós dissenyat per Manolo Alcántara, format per dues el·lipses metàl·liques que tensen dos cables per mitjà d'una barra central on els artistes alternen acrobàcies i funambulisme. En síntesi, Plecs és un espectacle poètic, singular, que em consta —pel que vam poder comprovar el dia de la presentació de la temporada del TNC—, que pot millorar el que vam veure a la sessió d'estrena.


26 de desembre 2010

HAIR

Hair Love & Rock Musical
Autors: Gerome Ragni i James Rado. 
Música: Galt MacDermot. 
Versió castellana: Roser Batalla i Roger Peña 
Direcció artística: Daniel Anglès
Teatre Apolo
Foto: © Xavi Gómez

Arriba al Teatre Apolo la versió castellana del musical Hair. L'espectacle porta l'aura del triomf als escenaris de Broadway i el premi Tony de l'any passat en la categoria "Millor revival musical". Per a la versió que s'estrena ara el càsting d'actors i de cantants s'ha fet a Catalunya. Entrem a la platea de l'Apolo expectants, amb un collaret de l'insigna "Feu l'amor i no la guerra" que l'organització ens ha regalat a l'entrada per posar-nos en ambient.
Ens situem a Nova York el 1967, en una comuna contracultural. Els protagonistes són hippys —personatges tòpics, sense matisos estètics ni conceptuals— viuen d'esquena a la realitat de la guerra del Vietnam que assetja els joves de la seva generació. Però la realitat entra a la vida d'un dels personatges en forma de cartilla militar i escenifiquen la rebel·lió encenent una foguera pública (no suporto el foc a l'escenari!) I, tot i l'energia i que el recital de cançons lligades amb aquest fil argumental mínim estan molt ben interpretades, no hi ha màgia a l'Era d'Aquari, penso. Però, abans de dir-me que potser sóc jo, miro al meu voltant. Qui més qui menys es mira les evolucions esbojarrades dels intèrprets amb indiferència. Caricatures que no emocionen.

25 de desembre 2010

L'ESTEL ÉS UNA LLUFA DE CARTRÓ I PURPURINA


DESEMBRE

Ja no sabeu d'on treure garrofes per al  tió,
però, com sempre, un raig de garrotades fa el fet.
Gossos afamats estripen les bosses de les escombraries,
i els indigents se n'aprofiten.
Innocents, els camellers fugen de la fam cap a un lloc segur,
no saben que arreu la pau ja no es preveu negoci,
i l'estel  és una llufa de cartró i purpurina.
Amb el meu baf faig entelar vidres dels aparadors,
perquè res del que contenen respon al gran interrogant.
Si ara fes, en un acte de fe, un salt en el  buit,
toparia amb vesc i grèvol de plàstic i molsa sintètica.
Potser és cert que l'enganyifa es troba també al pa àzim,
al setrill i a la flassada de llana, però creure-hi és un deure.
La terra té la mixtura perfecta,
amb massa convocàtories d'oposicions per trencar l'alambí.
No ens cal estranyar que,  esperpèntic,
l'home dels nassos rondi cada dia per camps i ciutats,
carregat de penyores irrecuperables.


LENA PAÜLS. Temps de penyora, XII
Premi als Jocs Florals de l'Ajuntament de Barcelona, 2003

24 de desembre 2010

CADIRA

Cadira
Autor: Edward Bond. Traducció: Anna Soler Horta.
Direcció: Moisès Maicas.
Sala Muntaner, Barcelona

L'obra de teatre Cadira inquieta el públic des de la primera escena. ¿Qui és Alice, aquesta dona (interpretada per Lina Lambert) que protegeix aferrissadament el jove (interpretat per Oriol Casals)? ¿Per què li prohibeix mirar per la finestra?  ¿Per què el soldat espera un autobús amb una presonera (Tilda Espluga)? ¿Com és que Alice s'atreveix a portar una cadira al soldat (Albert Alemany) sense témer les conseqüències? Aquesta cadira fa sospitosa la ciutadana i és interrogada per una funcionària (Tilda Espluga) formant part d'una investigació sumaríssima, absurda.  Massa sobreentesos i la por que genera la repressió sura a l'escenari. El context m'ha recordat Totes les bèsties de càrrega de Manuel de Pedrolo. L'autobiografia d'Edward Bond, l'autor, ens pot ajudar a entendre alguna cosa del que hem vist. Potser.

El primer cop que van bombardejar-me tenia cinc anys
Els bombardejos van continuar fins que en faig fer onze.
Més endavant l'exèrcit va ensenyar-me deu maneres de matar l'enemic.
I la comunitat va ensenyar-me cent maneres de matar el veí.

EDWUARD BOND. Història d'un escriptor


EXPOSICIÓ DE REGALS D'ART 2010 (3)

Dibuixos demanats per il·lustrar articles del MUSEU DE L'AVI de Duesaigües:
Branca d'olivera
Autor: Adrià C. M., de 9 anys

Branca seca d'avellaner
Autor:  Arnau F. A., de 9 anys
Raïm
Autora: Mariona R. F., de 5 anys 

EXPOSICIÓ DE REGALS D'ART 2010 (2bis)

Conte: Lena Paüls
Il·lustracions: Marc, Paula, Adrià, Ainhoa, 
Estel, Genís, Naya, Mariona, Dídac i Alba

Poema: Lena Paüls
Il·lustracions: Alba Bravo i Mariona Rabascall


Prosa poètica: Lena Paüls
Il·lustració: Marta Anguera


Vegeu l'exposició en aquest mateix blog:  
El plat fondo de l'Adrià

23 de desembre 2010

EXPOSICIÓ DE REGALS D'ART 2010 (2)



El plat fondo de l'Adrià
Poema: Lena Paüls
Il·lustracions: Adrià, Tsiekitambi, Mukolo, Munani, 
 Musofi, Lukelu, Munranda, Makinu, Biekoka, Luzitu i Uhinauhatu.

Llegiu en aquest blog el post "El plat fondo de l'Adrià"

Llegiu en aquest blog el post  "Un poema que ha arribat al Congo"

22 de desembre 2010

EXPOSICIÓ DE REGALS D'ART 2010 (1)

Ametllers dibuixats per Ainhoa (7 anys), Estel (5 anys),
Naya (5 anys), Mariona (5 anys), Elena (9 anys),
Adrià (9 anys), Paula (8 anys) i Marc (12 anys)
Llegiu en aquest blog el post "Ametllers dibuixats"


Niu dibuixat per Estel (5 anys)
Llegiu en aquest blog el post "El niu de merla de l'eucaliptus"

Olivers dibuixats per Adrià (9 anys), Estel (5 anys), 
Mariona (5 anys), Naya (5 anys) i Paula (8 anys)
Llegiu en aquest blog el post "Olivers farcits"

LA MARTINA, LA LLETERA I LA RIFA DE NADAL

Avui la Martina R. M. fa un mes que va arribar amb l'alegria sota el braç. Quan l'avi Jordi i la padrina Carmina van saber que havia nascut la nena,  van plorar. Vaig arribar a casa, a La Vinyeta, i vaig posar el nom de la nounada a la versió del conte de la lletera que tenia a mig escriure. I hi vaig canviar el final. Ara el conte és una crida a l'optimisme i al dret a imaginar que la nostra sort pot canviar. Pot canviar avui, per exemple, si ens toca la rifa de Nadal.

*

La Martina va sortir del mas a peu per anar a vendre una gerra de llet al mercat. Encara era fosc i feia un fred que pelava. Quan va veure sortir el sol, eufòrica, va començar a comptar quants diners trauria de la llet de la gerra i, després, es va posar a imaginar com els gastaria.
Amb els diners que li donarien compraria un gran cistell d'ous i els faria covar a tres lloques alhora. Faria créixer els pollets al corral del costat del mas, a la banda on no hi tocava el mestral;  els engreixaria amb pa estovat i bon moresc; posaria trampes a la guineu perquè no s'acostès a les gallines, que vendria la meitat a bon preu i l'altra meitat les tindria per pondre ous i també els vendria. Els diners que trauria de les gallines i dels ous  li permetrien comprar un porc. L'engreixaria amb aglans de les alzines sureres que hi havia al terme i el revendria per força diners. Amb els diners que en trauria del porc es compraria un abric gruixut, una vaca i el seu vedellet. Ja s'hi trobava. El vedellet faria saltirons al costat de la seva mare. I la Martina va fer un saltiró, com el que hauria fet el vedellet. Va entrebancar-se i va caure. La gerra també va anar per terra.  I la Martina va pensar, mentre s'aixecava: "Adéu pollets, adéu gallines, adéu porc, adéu vaca, adéu vedell saltironant pels camps i adéu abric gruixut."
Per sort, la Martina havia tancat bé el tap de la gerra. Se n'havia abonyegat una mica l'alumini, però no se li havia vessat gens de llet.
La Martina es va tornar a carregar la gerra. Havia après que fer castells en l'aire pot portar disgustos. Es va asseure en una pedra del camí. El sol li va acaronar el rostre i es va dir per a ella mateixa somrient: "Tinc dret a somiar." I va reprendre el camí cap al mercat, sense badar. Feia un fred...

La lletera
(Versió de LENA PAÜLS, 2010)

21 de desembre 2010

DUESAIGÜES EDUCA

Pastorets adorant, un peu a l'infern i l'altre a l'establia.

L'actriu que ha fet de Verge Maria té uns certs problemes amb el vel.
Un company gran ajuda la més petita a obrir el regal que li ha cagat el tió.

Aquesta és la crònica del II Festival de Nadal de l'Escola Puigmarí de Duesaigües. La festa ha tingut lloc a la sala d'actes de l'Ateneu del poble, decorada per a l'ocasió. Els onze infants de l'escola: Alejo, Paula, Adrià, Ainhoa, Joselín, Estel, Genís, Mariona, Dídac, Alba i Yaiza  hi han cantat nadales, hi han recitat poemes fent cor i mim, hi han tocat la flauta, hi han fet d'actors interpretant uns pastorets. La sala d'actes de l'Ateneu s'ha omplert fins dalt amb les famílies dels infants i el  veïnat en ple.
Afegim a l'acte una projecció audiovisual amb les activitats de l'escola i de lleure extraescolars. Tot resolt amb dedicació i rigor. El Festival de Duesaigües podria assemblar-se a molts dels festivals que es munten per aquestes dates a les escoles de Catalunya: un ritual social fet artesanalment, molta feina al darrere, molta emoció per mostrar el que tots som capaços de fer.
Així, doncs, ¿què fa que sigui especial aquest festival? Una actitud de valors compartits pels duesaigüencs. Aquí tot el poble té el punt de mira en els infants, amb un gran respecte per l'escola. Hi ha persones clau, és clar, però no trobaríem un adult que no s'impliqui com a educador de la canalla, amb una relació intergeneracional natural, generosa i de qualitat. Aquí es posa en pràctica l'aforisme que diu que "per educar un infant cal tota la tribu."  La gent que viu a Duesaigües sap el que representa l'escola pública arrelada aquí, on hi ha temps per fer-ho tot i per a dedicar-lo a cada alumne/a de forma individualitzada.
Mentre veia els adults abocats a fer funcionar la festa, pensava que l'Ajuntament de Barcelona destina un pressupost important a la iniciativa anomenada "Barcelona Ciutat Educadora." Barcelona forma part de les 400 ciutats de 35 països que  reclamen l'educació com a instrument de progrés individual i col·lectiu. I, vet aquí, em deia, que Duesaigües educa, sense saber-ho. Aquest Festival de Nadal, amb la xarxa de suport invisible teixida per tanta gent, n'és un mirall. I l'argument que justifica aquesta crònica.

Salutació dels onze intèrprets dels Pastorets de Duesaigües, 2010

Llegiu l'article "Escola Rural: un model d'escola i una escola model"
MARTA BARRERA, Secretariat Escola Rural


No saps ni de quin tema es tracta. Però tant hi fa perquè 
ets l'única del nivell i, en això, la senyo sí que és solidària 
i cada dos per tres t'acaba confessant que entre les dues 
farem el que podrem, Meritxell, però hi has de posar voluntat.
ANDREU SOTORRA. La medalla

TRÀFIC DE MOLSA

 Molsa per als pessebres confiscada a Sant Cebrià de Vallalta. 
Foto: DMAH

D’acord amb la Llei forestal de Catalunya, podem recollir fins a un metre quadrat de molsa per a ús particular, de forma repartida pel bosc. Cada any, surt alguna notícia d'espoli de molsa destinada a la venda a mercats i fires de productes nadalencs. Enguany la policia local de Sant Cebrià de Vallalta (Maresme) i efectius del Cos d'Agents Rurals han intervingut 165 caixes de molsa (Pseudoscleropodium purum) arrencada —sense control— dels boscos del Montnegre. Sembla que la quantitat confiscada equival a una superfície d’uns 180 m2, i té un valor de mercat de 1.650 €. Possiblement el responsable de l'espoli serà multat, però el mal ja està fet.


19 de desembre 2010

L'SGAG DE VOL-RAS


SGAG (Societat General d'Aigües Globals)
Companyia Vol-ras.
Direcció: Esteve Ferrer. 
Teatre Nacional de Catalunya.



La companyia Vol-ras celebra a la Sala Petita del TNC el trentè aniversari fent riure els espectadors amb SGAG (Societat General d'Aigües Globals.) El tema de tots els gags és l'aigua, element que hem d'entendre com a metàfora de l'origen de la vida, imprescindible per al desenvolupament i les activitats humanes. El trio fa gags de gest, base del llenguatge del cos que ha practivat la companyia en tota la trajectòria, però també té importància la banda sonora constituïda per la música i algunes frases que subratllen les accions: unes les diuen els intèrprets i d'altres les llegim reflectides a la pantalla.  Espectacle per a gaudi del públic de totes les edats.


18 de desembre 2010

CAGANERS EXPOSATS

A l'espai d'exposicions d'Artesania Catalunya (Carrer Banys Nous, 11, BCN) hi ha l'exposició  "La figura del caganer, iconografia popular nadalenca". S'hi pot veure un extens mostrari de figuretes de caganers d'art popular i també de peces úniques, fetes de diversos materials, d'aquí d'altres parts del món, fetes en sèrie i de singulars  encarregades a un artesà del gènere. Un repertori de figures ben presentat, acompanyat de documentació i de comentaris de diferents intel·lectuals a les parets. Per l'originalitat, faig notar la figura d'un caganer geganter que actua mentre porta el gegant. Exposició és oberta fins al 16 de gener.

El caganer sembla un contrapunt a tanta galindaina 
ornamental, a tant ensucrament emotiu, 
a tanta bellesa postissa. 
JOSEP MURGADES


Llegiu en aquest mateix blog el post "Caganers de col·lecció"

17 de desembre 2010

PASTORETS SUPERESTEL


Pastorets Superestel
Autor: Ricard Reguant. Direcció: M. Agustina Solé
Jove Teatre Regina
Edat: A partir de 3 anys

El Jove Teatre Regina ha fet el ple molt abans de l'hora de començar. Quan hi arribem el vestíbul és un desert, tot el públic és ben assegut a la platea esperant els Pastorets musicals que interpretarà la Companyia La Trepa.  Sorpresa:  Maria i Josep són una parella sense casa, a punt de tenir un fill al metro de Barcelona. Una noia que fa claqué al metro per guanyar-se unes monedes explica "la història d'una parella de Judea que..." S'obre una cortina i apareix l'infern. Els dimoniets estan preparant una assemblea que presidirà el Gran Tronera. I el Gran Tronera és com esperem els adults que sigui: tibat, arrogant, dolent a més no poder. Surten del seu cau de calderes a recaptar adeptes. Es topen amb uns pastorets poc murris amb els quals transcorren les accions amb un estira i arronsa redundant. Un espectacular àngel comunica el naixement del Fill de Déu. El dimoni és descobert. I tornem a l'escena del principi: al metro Maria i Josep han tingut un nen, envoltats de bona gent que els ha fet companyia. L'espectacular àngel, ara sense ales, clou l'espectacle dient que ja no existeixen dimonis amb cua i banyes sinó persones que s'aprofiten dels febles i que tampoc trobaran àngels amb ales sinó persones que ajuden els altres.

16 de desembre 2010

SOMNIS AL CIRCO ITALIANO

«Somnis»
Circo Italiano, Germans Rossi, Monti, Sergi Buka
Plaça Toros Monumental de Barcelona
Foto: © Circo Italiano

A l'arena de la plaça de Toros Monumental de Barcelona hi ha instal·lada la carpa del Circo Italiano dels germans Rossi. A l'exterior hi ha quatre taquilles obertes i el públic hi fa cua per comprar entrades per l'espectacle Somnis.
A dins de la carpa s'hi respira un ambient distès, tot el públic —infants acompanyats de pares i avis— sembla que té bona visibilitat de la pista. En aquest espectacle de l'actual Circo Italiano hi combinen l'actuació dels artistes veterans i els artistes de les noves generacions de la família Rossi (contorsionista, malabaristes, números de cavalls, teles aèries, cables i acrobàcia, el cercle aeri...), entre els quals hi ha una desena d'infants amb fusta d'artistes que fan caure la bava a l'auditori.  Hi fa de mestre de cerimònies, el pallasso barceloní Monti (Joan Montanyès), reconegut artista, exuberant i dinàmic que també hi fa números a la pista i als passadissos. L'acompanyen l'il·lusionista Sergi Buka, amb un espectacular número de feixos de llum domesticats, i un dels més famosos “carablanques” europeus, Pipo Sosman, que fa uns números musicals molt poètics amb cascavells i ampolles.  El resultat és un espectacle àgil, elegant, ple de sensibilitat i energia. 



 

15 de desembre 2010

GERONIMO STILTON, IMPRESSIONANT


Geronimo Stilton: el musical del Regne de la Fantasia. 

Basat en la sèrie d'Elisabetta Dami. 
Guió: Enric Llort. Música original: Manu Guix. 
Intèrprets: Lloll Bertran, Enric Boixadera, Enric Cambray, Maria Cirici, Anna Ferran, Óscar Jarque, Marc Pociello i Diana Roig. 
Escenografia virtual: Soren Christensen i Tatiana Halbach (DSNIC Studio). 
Espai escènic: Carles Pujol. Espai sonor: Damien Bazin. 
Coreògraf: Pedro del Rey. Il·luminació: Kiko Planas. 
Vestuari: Amadeu Ferré. Caracterització: Toni Santos. 
Confecció vestuari i màscares: Clap Realitzacions. 
Construcció escenografia: Taller Sant Cugat. Perruques: Damaret. 
Aromes: Akewuele. Ajudant de direcció: Daniel Meyer. 
Direcció musical: Manu Guix. Direcció escènica: Àngel Llàcer. 
Teatre Condal, Barcelona. 

Un espectacle fascinant, d'excel·lent factura.  Per estimular les emocions del públic de totes les edats.


Escolteu fragments d'algunes cançons del musical



14 de desembre 2010

EL CAPITÀ MÀGIC ANDREU

El capità Mac Andrius
Autors: Màgic Andreu i Jesús Méndez
Teatre Poliorama

L'espectacle d'aquestes festes al Poliorama és a càrrec del Màgic Andreu: El capità Mac Andrius. És un espectacle de màgia amb un fil argumental, adreçat a la canalla. El  protagonista, un capità poruc i egoista, és abandonat per la seva tripulació en una illa misteriosa on hi ha moltes andròmines. Un fantasma li ensenya a creure en els somnis. I el capità comença a fer  il·lusionisme seguint les indicacions del fantasma que li promet trobar el tresor que amaga l'illa, si passa tres proves. Al final descobrirà que el millor tresor és l'amistat. 
El Màgic canta, fa una interpretació de poesia visual dels trucs clàssics, interactua amb el públic infantil i també busca la complicitat d'alguna persona adulta. Són els recursos que han fet  entranyable el Màgic Andreu i, de fet, constitueixen els millors moment de tot l'espectacle. Ara bé, si tenim en compte que l'espectacle forma part d'una programació per a infants, remarco l'aspecte lingüístic poc acurat. El joc de barbarismes pot fer gràcia als adults que l'associen amb el referent conegut, però no és admissible des d'un escenari quan s'adreça a ciutadans en període de formació del model de llengua. I menys encara quan l'artista es referma a dir "xino" i "pastel" perquè amb "la subvenció que em donen..." ¿O sigui que parlar sense castellanismes és qüestió de diners? No en volíem saber d'altra, Màgic Andreu.


13 de desembre 2010

SOROLL BLANC

  
Soroll blanc
Autor: David A. Carter
Editorial Combel, 2010

 Ja tenim a les mans el llibre de tres dimensions més esperat de cada Nadal. El de 2010 es titula Soroll blanc. És una espectacular "combinació de poesia i art contemporani", tal com el defineix l'editorial Combel. I es queda curta. És un llibre pop-up, fet a mà per enginyer del paper David A. Carter. La construcció de paper que apareix en cada doble pàgina fa soroll en desplegar-se. Soroll de paper. De fet, tots els mòbils imaginatius dels altres llibres de la sèrie també en fan, però a Soroll blanc l'aspecte auditiu està treballat en profunditat.
Els llibres interactius, amb estructures de paper fascinen els infants, però, en aquest cas també recomano els volums d'aquesta sèrie als adults sensibles a l'art. Els semblarà que juguim  amb els mòbils extraordinaris d'Alexander Calder.  Fins ara els pop-up d'aquesta col·lecció havien estat una experiència visual i tàctil i ara hi participa el sentit de l'oïda. David A. Carter ja deu tenir al punt de mira propostes de gust i olfacte per sorprendre'ns els anys propers. 

Els altres títols de la sèrie: Un punt vermell,  
El 2 blau, 600 punts negres, Quadrat groc. 

12 de desembre 2010

ESCULTURA "DIGNITAT" PER A ELISA CARDONA

Grup escultòric  "Dignitat"
En memòria de les víctimes 
de la repressió franquista a Tarragona. 
Fossa comuna del cementiri de Tarragona. 
Inauguració: 12.XII.2010

Aquest migdia, a Tarragona, s'ha fet un acte de dignificació de la memòria de les víctimes de la repressió franquista i s'ha inaugurat un grup escultòric titulat “Dignitat”. L'escultura, que presideix la fossa comuna del cementiri tarragoní,  ha estat promoguda per l’Associació de Víctimes de la repressió franquista a Tarragona i ha tingut el suport del Memorial Democràtic i l’ajuntament de la ciutat.
La fossa comuna del cementiri de Tarragona va tenir una primera dignificació el 15 de gener d'enguany. Aleshores es van inaugurar uns plafons on es recollien el nom de les persones afusellades a la Muntanya de l’Oliva (660 persones) i les mortes a les presons i hospitals de Tarragona en acabar la Guerra Civil i fins l’any 1948. En aquesta llista hi ha una duesaigüenca, Elisa Cardona, afusellada el 22 d'abril de 1939.  La seva germana  Marina va morir el 5 de març d'enguany (Llegiu Marina Cardona, in memòriam) i ja no la podrà plorar. Però, jo vull recordar-la per ella. Elisa, afusellada als vint-i-un any després d'un judici sumaríssim (vegeu-ne a continuació una còpia de l'acta de l'Ejército de Ocupación.)

11 de desembre 2010

SOMIATRUITES

Somiatruites
Autors: Pascal Comelade i Albert Pla
Teatre Lliure, Montjuïc
Fotos: © David Ruano

La Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure s'omple sobretot de públic jove. Han vingut a veure Somiatruites. A l'escenari hi actuen dos transgressors de la música, Pascal Comelade i Albert Pla, formant part d'una petita orquestra. Els acompanyen tres titelles de mida humana: unes siameses i un dj gòtic. Estan envoltats d'una atmòsfera polsosa de golfes (vegeu-ne foto) on s'hi conserven els instruments musicals de joguina de la infantesa. 
Albert Pla ha escrit les lletres de la majoria de les cançons que interpreta. Són cançons de bressol, tendres i cadencioses,  surrealistes de fons. Les uneix el fil del somni en hores de vigília. En aquelles estones que la son no arriba i ens passa tota la vida pel cap. El resultat és un món oníric universal que estimula les emocions dels espectadors sensibles. M'ha recordat l'ambient de fantasia de color sèpia de l'espectacle Llits, de la temporada passada, amb música de Lluís Llach, on vaig descobrir l'Albert Pla actor. 



10 de desembre 2010

LES CANYES

Canyes del Barrancó i tomaqueres lligades en canyes, 
en un hort que toca al barranc dels Masos a Duesaigües.
Foto: Montse Francisco, 2010

La canya (Arundo donax) és una gramínia asiàtica, naturalitzada aquí a les vores dels camins i prop de cursos d'aigua. A l'hivern els pagesos tallen les d'un any i les deixen assecar. A l'hora d'utilitzar-les els fan un tall en diagonal a la punta que ha de clavar-se a terra. Es fan servir com a paravent i com a tanca o separació de parcel·les, tallades per la meitat i disposades planes. Als jardins i als horts s'empren per adreçar plantes o sostenir-les, per tal que els fruits no toquin a terra i es podreixin, com per exemple, posant-ne quatre per cada tomaquera o bajoquera, formant barraqueta. De fet, els horts són els principals consumidors de canyes, de tal manera que si un dia desapareguessin, les canyes invasores s'ajuntarien amb els pins que ja han envaït  molts conreus abandonats.

Ho espio tot, caçadora furtiva,
lluny de barrancs embrossats de canyars,
on ningú no  em coneix, mòbil en mà.

LENA PAÜLS. Assaig



09 de desembre 2010

FESTIVAL DE PROJECTES SONORS

¿Quants sons hem perdut o ja no discriminem entre el soroll eixordador de les ciutats? Zeppelin és el Festival de projectes sonors que té lloc al CCCB.  La convocatòria d'aquesta XII edició se centra en el projecte Sons en Causa, un treball de registre del patrimoni sonor d’una sèrie de contextos culturals llatinoamericans amb un entorn mediambiental on són previsibles canvis irreversibles a curt i mig termini, a causa del creixement econòmic. El patrimoni intangible i, amb ell, el sonor, està seriosament amenaçat en molts llocs del món. També en les ciutats mitjanes catalanes i, sobretot, a Barcelona i l'àrea Metropolitana.
Com a metodologia de treball, la col·laboració amb grups artístics i d’investigació propis dels indrets on es duia a terme la recollida de dades de Sons en Causa és l’eina fonamental per arribar a l’objetiu del projecte: el suport de les tasques de registre, preservació i difusió del patrimoni sonor d’aquests espais. 
De moment, fins dissabte, podem imaginar-nos tot un món impol·lut amb la instal·lació sonora : "Selva i sabana" i amb d'altres materials sonors de diferents ecosistemes amenaçats.

08 de desembre 2010

GARROFES PER AL TIÓ NO-VIOLENT

A partir d'avui i fins la Nit de Nadal, a les cases on hi ha canalla, engreixaran el tió. Fixem-nos en la dieta ancestral del tió: garrofes i aigua. La garrofa és el fruit de garrofer (Ceratonia siliqua), té la polpa de la beina dolça, no conté cafeïna, és baixa en greixos. A Duesaigües hi ha uns quants garrofers gegants, per tant, els petits ho tenen bé per alimentar el tió segons la dieta mediterrània. De tota manera, em sembla que al plat del tió hi posaran de tot, tal com ho faran les criatures dels pisos de la plaça del Prim.
A partir d'avui, siguin d'un entorn rural o no, els infants de Catalunya a més alimentar el tió amb les menges més variades, l'amanyagaran i el taparam amb una manteta perquè no es constipi. Ara bé, quan arribarà la Nit de Nadal, els adults encoratjaran els petits a estomacar fort el tió si volen regals.  Sophia Blasco Castell, assessora personal, en un article titulat El Tió de Nadal i la violència fa repensar la violència gratuïta que fomenta la tradició de pegar cops de bastó al tió. Recorda que els adults eduquem els infants en cada acció i que "detecten la incoherència d'aquests comportaments, però acaben sucumbint a la pressió dels adults i de la tradició." Proposa que els ensenyem a acaronar els troncs, com un tresor de la natura, que els diguem que els donin copets d'afecte per animar-lo a cagar regals. Blasco no ho diu, però perquè la màgia funcioni, després d'acaronar el tronc, caldrà deixar-lo reflexionar en solitud i silenci. Els infants hauran d'anar a una altra habitació a esperar el resultat de la reflexió.

Per educar un infant, cal la tribu sencera.
Proverbi africà

07 de desembre 2010

AEROPORTS: ESTAT D'ALARMA


Decretar un Estat d'Alarma per una rebel·lió a bord demostra una incapacitat de diàleg entre dos sectors institucionals –govern i sindicats— que cobren dels impostos públics precisament per entendre's i fer un servei públic garantit sense ensurts d'aquesta mena.

ANDREU SOTORRA Se sienten, coño!

06 de desembre 2010

TOT UN POBLE EN MOVIMENT


LIP3DUB "Porrera en moviment"
Cançó: La flama, grup Obrint Pas.  Lluís Llach, el seu doble a "Polònia" i altres personatges coneguts.
Producció de TV3 

Hi ha aspectes que ens criden un cop més a l’esperança, ara ja fonamentada, no pas hipotètica: som un poble que almenys no defalleix. La idea estrictament política de la independència s’ha escampat pertot: la trobem fins i tot en boca de gent que només escolta els mitjans de comunicació estatals. Però la trobem sobretot en capes de població cada cop més àmplies, que han desafiat tota mena d’entrebancs «legals» (!) i pragmàtics per aconseguir expressar pacíficament el desig de què parlem. I aquí hi ha una grandíssima esperança: qui fa rutllar aquests moviments són sobretot els joves. 
JOAN SOLÀ. «Avui», 23.IX.2010

LIPDUB "Independència", Vic, 2010
Cançó: La flama, grup Obrint pas 
 5771 participants. Rècord mundial de participants en un lip dub
 
L’episodi de la manifestació del 10 de juliol ens ha deixat, un cop més, amargament desencisats dels nostres polítics. La doble resposta a la sentència del TC –de part del nostre Parlament i de part dels nostres representants a Madrid– va ser, d’una banda, ridícula i extremament covarda: va ser un raig d’aigua gèlida a l’entusiasme cívic compacte i il·lusionat; i d’una altra banda, va servir per incrementar la cridòria espanyolista que fa dècades que campa desfermada i creixent per totes les terres d’Espanya. Ni un sol polític, ni un sol «intel·lectual» de més enllà de casa nostra va dir ni piu a favor d’una obertura política i veritablement democràtica, a favor d’allò que el TC tancava violentament amb pany i forrellat.  
 JOAN SOLÀ. «Avui», 23.IX.2010

05 de desembre 2010

LA CADENA DAURADA

La cadena daurada
Tria de poemes: Nira Harel.  Il·lustracions: Batia Kolton.
Traducció: Eulàlia Sariola. Editorial Alrevés, 2010
Edat: a partir de 5 anys.

Per primera vegada es publica en català un recull de poemes hebreus per a infants. La traducció d'Eulàlia Sariola parteix de l'antologia feta per la sociòloga, pedagoga i editora Nira Harel (Tel Aviv, 1936). La cadena daurada conté una quarantena de poemes de vint-i-un autors d’origen rus, ucraïnès, polonès i israelià. Abasta des d’autors nascuts a finals del segle XIX fins als nascuts a Israel el 1947. Consta de tres parts: Mar enllà (Segle XIX) és la més patriòtica i fa referència a la nostàlgia de la terra promesa, fonament de la identitat jueva. La segona, Mai no ploro, (principis del segle XX), recull poemes sobre les experiències de l’emigració. La tercera, El cor joiós, (mitjan segle XX), se centra en els sentiments dels infants. El volum compta amb les il·lustracions de Batia Kolton (Israel, 1967), uns dibuixos ben definits, acolorits,  suggestius, que acompanyen amb dignitat els poemes i recorden per l'estil les de Mercè Llimona.

04 de desembre 2010

LES CARXOFES

Carxofera en flor. Foto: © Josep Renalias

Bullides, en cassoles d'arròs, en truita, saltejades, arrebossades, a la planxa, al forn o a la brasa amb sal, pebre i oli... A casa som consumidors entusiastes d'aquesta flor que es menja.  El nostre proveïdor barceloní fa molta propaganda quan li arriben les carxofes del Prat, però només les que vaig menjar en un restaurant del Baix Maestrat amb denominació d'origen protegida, carxofa de Benicarló, em van retornar el gust oblidat de la infantesa.
La carxofa té propietats terapèutiques per parar un tren. N'enumero unes quantes: conté fibra dietètica i diversos minerals; fa funcions desintoxicants del fetge; augmenta la secreció biliar i per tant millora la digestió, ajuda a disminuir el colesterol i a reduir el nivell de sucre. Es recomana en cas de gota, d'artritis i de reumatisme. En infusió combat la ressaca.
Vet aquí un plat únic, recepta de Jaume Vilella, de Reus

Carxofes amb pernil (per a 4 persones)
8-10 carxofes
suc de mitja llimona
1 ceba grossa
mitja cullerada de farina
80 g de pernil de gla
brou de verdures o de pollastre
oli d'oliva
sal
Blanquegem (aigua freda i suc de llimona) les carxofes tallades a quarts, sense les fulles dures. Posem aigua a bullir amb sal. Quan bulli hi aboquem les carxofes i les coem fins que siguin tendres. Les escorrem bé i les reservem. En una cassola glacegem la ceba, hi incorporem la farina i la hi deixem ofegar durant uns minuts. Hi afegim les carxofes i el pernil tallat a tires. Hi aboquem el brou calent i ho deixem coure durant deu minuts a foc mitjà.


03 de desembre 2010

L'ENCADENADA LLUM

L'encadenada llum.
Autora: Maria Dolors Vallverdú. 
Il·lustracions: Natàlia  Motos
Edició Especial «Lo Nunci», Reus 2010

02 de desembre 2010

L'ODISSEA D'AMAT

 Il·lustració de Frederic Amat, per a l'edició de bibliofil de L'Odissea
Enciclopèdia Catalana, 2010

El pintor Frederic Amat il·lustra una edició de luxe i una altra per a col·leccionistes del poema èpic L'Odissea d'Homer, en la traducció de Carles Riba del 1948. Segons paraules de l'artista, n'ha fet una interpretació poètica i essencial. L'edició conté 40 il·lustracions que "fan visible la poètica des de la força de la tinta."  i un plat de ceràmica a partir d'un disseny seu, realitzat pel ceramista Antoni Cumella.
Els 600 exemplars de l'edició de luxe es lliuren dins d'una capsa folrada de tela en la qual s'inclou el plat de ceràmica de Cumella al preu de 2.400 €. Els 60 exemplars per a col·leccionistes es presenten dins una capsa de fusta de cirerer al preu de 4.500 €.  Estic esperant que Enciclopèdia Catalana anunciï que fa una exposició amb els originals de les il·lustracions. Em conformaria només veient-les.

01 de desembre 2010

PA NEGRE


Pa negre   Guió i direcció: Agustí Villaronga

Agustí Villaronga ha dirigit la pel·lícula Pa negre, amb un guió que ha escrit ell mateix, basant-se en obres d'Emili Teixidor, concretament: les novel·les Retrat d'un assassí d'ocells i Pa negre i el relat Sic transit Gloria Swanson. L'acció se situa en els primers anys de la postguerra miseriosa on la humiliació dels vençuts i les venjances dels guanyadors estan a l'ordre del dia. Un drama amb aires de gènere negre, amb ambientació realista i gust pel detall, en uns interiors on es potencien els matisos de l'ombra.
Els actors i les actrius hi fan unes interpretacions versemblants, de les quals destaca la força i la convicció de Roger Casamajor i Nora Nava (premi festival de Sant Sebastià),  Laia Marull que fa una interpretació amb diversos registres.  I, és clar, Mercè Arànega i la murrieria del seu paper; el punt just de Lluïsa Castell, d'Eduard Fernández i de Sergi López. Els responsables del càsting i la direcció es mereixen el reconeixement, en especial per la qualitat del treball que han aconseguit treure de tots els preadolescents (sobretot de Francesc Colomer i de Marina Comas.)
Andreu Sotorra elogiava la novel·la Pa negre, en la crítica que va publicar al diari AVUI (26.II.2004): "pel tractament d’un moment a mig camí entre la davallada del món rural i obrer i l’inici del món del treballador productiu resignat amb el règim, de l’exili interior, dels silencis i de les descobertes." I, efectivament, aquesta atmosfera es reflecteix a la pel·lícula, però, malgrat tot, vaig sortir-ne encorreguda perquè em va semblar que hi ha alguna cosa que s'escapa en aquesta història d'intensitats. Com si el guió s'entretingués més en els episodis secundaris que no pas a enfocar en profunditat l'objectiu que hauria de fer de motiu central: la supervivència que obliga a renegar de la identitat.

Les noves generacions han de conèixer 
com vivien les anteriors.
EMILI TEIXIDOR, a la presentació de la novel.la Pa negre

30 de novembre 2010

UN FANAL DE BOTÍ PEL 5-0

Font de Canaletes mutilada. 
Un seguidor del Barça mostra el botí: un fanal de la font de Canaletes. Potser sí que una imatge val per mil paraules. 
Foto: © Elisenda Pons, per al «Períodico». 30.XI.2010

29 de novembre 2010

A L'ARCA A LES VUIT

A l'arca a les vuit
Autor: Ulrich Hub. Traducció: Eduard Bartoll
Direcció: Marc Hervàs
TNC Sala Petita.  Foto: © David Ruano
Edat: A partir de 6 anys
Matinal familiar al Teatre Nacional: A l'arca a les vuit. L'obra és una versió de l'episodi bíblic del Diluvi i enfoca la discriminació que hi devia haver per escollir només una parella d'animals de cada espècie per salvar-se de l'aiguat dins de la barcassa del patriarca Noè. El problema que es presenta per als pingüins protagonistes és que són tres amics inseparables i, com que només n'accepten dos a l'Arca, en posen un dins un bagul i l'entren d'estranquis.   ¿Com se'n surten? El colom blanc s'ha deixat a terra la parella, així que  disfressen el pingüí polissó de núvia del colom  i intenten passar desapercebuts davant de Noè quan surten de l'Arca. Final feliç, amb amor entre el colom i el pigüí, que s'ajunten sota l'arc de sant Martí. Els adults hi veiem la simbologia, però els menuts no ho paeixen: "¿Com és que es casen si són dos homes?"