29 de gener 2020

EL GEST D'YRIT O L'ENYOR S'OFEGA ESCRIVINT

Presentació al Centre de Lectura, Reus, 28-1-2020,
amb la participació de rapsodes dels col·lectius literaris
Lectura en Veu Alta del Centre de Lectura, 
Reusenques de Lletres i Safareig Poètic
Foto: © Antonieta Codina

Glossa de presentació del recull de poemes 
El gest d'Yrit, de Conxita Jiménez
Pròleg: Joan Callau
Pagès Editors, Lleida, 2019

© Lena Paüls

Agraeixo a l'escriptora Conxita Jiménez que m'hagi confiat la presentació d'El gest d'Yrit, el seu vuitè llibre de poesia, guardonat amb el IX Premi Nit de Poesia al Carrer, del col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar. Amb molt de gust, comparteixo amb vosaltres el plaer d'aquesta lectura.

¿Qui era Yrit? Yrit era una dona del segle XVI aC, nascuda a Sodoma, a qui la Bíblia, a  l'Antic Testament, Gènesi, 19:26, no anomena pel nom, és «la dona de Lot» (nebot del patriarca Abraham). La Bíblia no diu el nom d'aquesta dona, però, en canvi, protagonitza un gest important: desobeeix Jahvè. Lot havia pactat la sortida de Sodoma per a ell i la seva família amb la condició que no miressin endarrere. Yrit es va girar a mirar la seva ciutat encesa en flames i, com a càstig, es va convertir en estàtua de sal.

A través del títol, la Conxita retorna a Yrit el nom i, simbòlicament, el retorna a totes les dones que al llarg del temps hem conegut com "la dona de...". Dones invisibles amagades darrere el nom d'un home.

L'acte d'Yrit és una acció de llibertat, no tem la repressió. El que importa és l'objectiu no les conseqüències. ¿Què hi havia deixat Yrit, a Sodoma?: El seu nom Et gires i mires enllà / on batega el teu nom, 11 els seus orígens, la terra on va néixer, la comunitat de la qual va aprendre la llengua, els seus primers records, moments bons i moments dolents de la trajectòria vital.  Allà hi havia deixat la identitat. Amb el seu gest en prenia consciència i s'autoafirmava: el salt que et du a l'instant on et retrobes, 17.

Yrit, Lot i les dues filles de la parella s'havien salvat, però només Yrit sentia els xiscles de les persones estimades que no s'havien pogut salvar. Vegeu l'instant de l'extinció: Nostàlgia. L'últim plany / et mossega les espatlles / i la pell se t'estremeix / mentre camines sobre els cadàvers. / Però la veu encara els ressona, 9.

Doncs, bé, encarar-se amb el passat, remoure un jaç d'aigua tèrbola, 47, gratar endins, excaves la nafra, 7on retrobes les teves cicatrius, 81, és a dir, encarar-se al passat i entendre'l, per continuar mirant cap al futur, és l'esdeveniment que la Conxita empra com a correlat objectiu per evocar les sensacions pròpies. La Conxita no enfoca la desobediència ni el càstig, perquè, de fet, Yrit, dins el seu sarcòfag de sal, convertida en memorial, ens parla encara avui. En aquest recull, l'al·lusió explícita a Yrit ens fa entendre el sentit de la reflexió. La valentia del gest d'Yrit plana per sobre de tots els poemes.

El llibre consta de cinquanta poemes breus, sense títol, sense numeració. L'ordre i la seqüència dels quals no és rellevant, ja que paraules i conceptes són dreceres que menen d'un poema a l'altre, formant un entramat de vincles. Poemes de versos lliures, àgils de llegir, musicals. Però no ens deixem confondre per l'aspecte i entrem en el joc dens i complex de l'ús metafòric que la Conxita fa del sentit de les paraules. Lluny de ser una dificultat,  el sentit connotatiu de les paraules és un sentit obert a la interpretació de cada lector.

¿Qui és el jo poètic que explica fets en present, que descriu situacions i que opina, sense moralismes? No es manifesta. Aquest jo s'adreça a un tu que podria ser la Yrit que tothom porta a dins. Tothom qui ha fet una mirada retrospectiva a la seva vida es pot sentir identificat amb la reflexió que la Conxita va construint paraula a paraula. Però, en realitat, la persona que escriu s'adreça a una dimensió de si mateixa, en un monòleg interior. En trobem l'evidència en el mite que s'enamora de la seva imatge reflectida en un estany com un Narcís et crida, 87.

La llengua enllaça pensaments i sentiments. En aquest sentit, l'autora fa una acurada elaboració del missatge. Crea una atmosfera de desassossec, una sensació d'insatisfacció, un perfum àcid. I és que encarar-se amb el passat fa por: Et tems quan mires endins, 17. A la zona d'ombres, a la banda fosca de la vida hi ha pols als racons, hi ha obstacles i brutícia: Et mires a la claveguera / com un Narcís i et crida / l'eco de les rates / al bressol de les seues aigües brutes, 87. Fins i tot hi ha un sentiment de culpabilitat: Seus i observes la porta. / El pany delata un mur / que alçares ahir i encara et pesa, 25. Però, per avançar cal assumir tant la felicitat com el dolor, tant la llum com la foscor. Assumir que el passat no es pot canviar. El passat és una torbadora recança, on dorm el teu abisme, però és conegut. En canvi el futur és incert, no entreveus / ni tan sols si pots seguir, 39.

La resolució del dilema el trobem en dos versos sentenciosos, No ho oblidis: les rates / t'ensenyaren a nedar, 87. El passat, sigui quin sigui, és una eina d'aprenentatge. Entendre-ho li permet continuar mirant cap al futur i viure plenament, Demà veuràs florir els ametllers, 97; Esguardes una mar que mai s'acaba, 105.

L'autora descobreix que té recursos per comunicar-se i autoafirmar-se, endins de tu les paraules que no has dit, 41; un riu que portes dins, 65; amb la força del substrat /vast iceberg, 77. L'escriptura li permet establir comunió amb l'altre per mitjà del codi compartit, és a dir, per mitjà de la llengua i també de l'experiència i la memòria. La lletra. La teua última flaire / subtil, silenciosa, / mentre algú s’endinsa en els paisatges / oberts de la tinta / i li recorres les venes en un íntim /encontre tremolós / sorprès per la bretxa que us uneix. / Estrany, profund itinerari / on secretament pervius, 37.

Per a l'autora, doncs, la memòria (el passat, els orígens...) és allò que ens defineix i ens converteix en qui som, és el nostre patrimoni, una eina d'autoconeixement. És un abisme al qual s'aboca amb xarxa perquè en sap la sortida: l'enyor s'ofega escrivint.

A Yrit, negant-li de fer una mirada cap als orígens, li van negar la identitat. Amb aquest llibre invoquem el nostre particular gest d'Yrit, i ho fem per mitjà de la «lletra» expressiva, gustosa i sonora de la Conxita Jiménez.

Moltes gràcies.

Vegeu l'inici de la presentació. Vídeo: © Eduard López



Vegeu el recital final de la presentació. Vídeo: © Eduard López



26 de gener 2020

'LES PARAULES NO MOREN' DE JORDI BRAVO

2012. Primera redacció de «Duesaigües. La Revista»
Iolanda Salvadó, Fany Alberich, M. Carmen Martínez,

Jordi Bravo, Carmina Mauri, Joanna Sales Llauradó
 Des del Puigmarí: les paraules no moren, de Jordi Bravo,
article publicat al blog «En lo cotidiano»

Dedicat a les dones que van fer possible 
la «Revista de Duesaigües» 

...les paraules i jo hem trobat el nostre niu d’amor, el nostre paradís de paper, tot ple de fileres de petites formigues, per fer un humil homenatge a un grup de dones que es mereixen la més respectuosa de les meves admiracions. Rellegeixo, satisfet: «Ara fa uns anys, unes persones enamorades de les lletres van voler omplir de sentiments estampats amb paraules, com fileres de petites formigues, les llargues pàgines d’una publicació a l’abast de la gent del poble».

...amb el desig del cor, que això no sigui un final, sinó un parèntesi, que el que ja s’ha fet siguin només les despulles d’unes ànimes que tornaran a remoure paraules, que aquest darrer full sigui el primer del següent i que, al final, les coses surtin bé i, si no van ho fan, serà perquè no és el final.


 

25 de gener 2020

'ALHAYAT O LA SUMA DELS DIES', AL MALDÀ

Alhayat o la suma dels dies. Idea original: Laia Foguet.
Dramatúrgia: Laia Foguet i Aura Foguet. Direcció: Aura Foguet.
Companyia La Viciosa. El Maldà, Barcelona

Teatre realista contemporani, amb temes que són el reflex d'experiències viscudes amb passió ara mateix.  Alhayat o la suma dels dies és una ficció, però reconstrueix un retrat de la situació desesperada dels camps de refugiats ocasionats pel genocidi bèl·lic sirià.  Molts dels refugiats no s'han pogut enregistrar i no tenen cap dret. Exhausts, aturats en el temps, sense perspectives de sortir-ne.
El 2016, Laia Foguet (periodista, guionista, cineasta, autora de la idea i coautora de la dramatúrgia) va ser a Lagadika durant mig any com a voluntària, i Georgina Latre (actriu), s'hi va desplaçar anant i venint durant tres anys, fent tallers d'anglès.  A l'obra, la Júlia, una voluntària catalana (Georgina Latre) arriba al camp amb la intenció de fer-hi classes d'anglès a infants. Sota d'un arbre,  l'únic alumne que hi acostuma a fer cap és Hadi, un xicot sirià (Moha Amazian). La voluntària veu en el muntatge d'una biblioteca posibilitats de cohesió i acompanyament a les dones del camp. Aconsegueix que el Hadi i la  Samura (l'actriu Manar Taljo que interpreta també altres personatges menors), germana del xicot, s'hi il·lusionin de ple. El muntatge posa de manifest el decalatge que hi ha entre les bones intencions i el que realment poden fer els voluntaris in situ. I, alhora, l'idealisme sincer de la generació nascuda a principis dels noranta, frustrat per la hipocresia dels polítics que  menen les institucions públiques europees. El contrast fa esborronar. N'és el responsable un text ben seqüenciat i amb la tensió al límit, que ha fet que em caiguessin les llàgrimes. No n'he estat l'única. 10/10



24 de gener 2020

PRESENTACIÓ D'EL GEST D'YRIT, AL CENTRE DE LECTURA

Centre de Lectura, de Reus. Sala Emili Argilaga
dimarts, 28 de gener, 19:30 h

Allò que sigui la poesia (i potser la poesia sigui,
al final, parlar amb la vida, més que parlar de la vida),
amara molts dels versos d'aquesta obra punyent, capaç
de sotragar i esquerdar, generosa en compatir aquella
claredat amb què a vegades ens esbitza la fosca.
JOAN CALLAU, del pròleg.

La poeta Conxita Jiménez prepara al Centre de Lectura una presentació gens convencional del recull de poesia El gest d'Yrit, amb el qual va obtenir el IX Premi Nit de Poesia al carrer, del col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar.
Abans de la glossa que la Conxita m'ha encarregat de fer, hi haurà una dramatització amb Yrit i Yahvè de protagonistes i, posteriorment, un recital coreografiat amb la participació d'Adelaida Amigó Ferrater, Magda Barceló, Antònia Farré Sanfeliu, Mercè Folch, Isabel Fornós, Elena Giménez Rodríguez, Pilar López, Pep Macaya, Elisabet Márquez, Eulàlia Sabater, Irene Salvat, Carme Simó i Victòria Rodrigo Fuentes, dels col·lectius Lectura en Veu Alta del Centre de Lectura, Reusenques de Lletres i Safareig Poètic. I la força de la veu de Pili Cugat, que interpretarà la Jueva de Tortosa, amb música de Carlos Lupprian. Un esplet d'intèrprets de proximitat aplegats per viure i compartir la poesia 'capaç de sotragar i esquerdar'. Un plaer.



23 de gener 2020

SÈRIE 'LA MUJER DE BLANCO'


La dama de blanc, de Wilkie Collins
Publicada el 1860
En català: Edicions Proa, 1990 (20182)
Traducció: Lluís Comas Arderiu
Vegeu un fragment aquí

La dama de blanc és una novel·la gòtica que atrapa tan bon punt sabem que el jove pintor Walter Hartright rep l'oferta professional d'anar a la mansió victoriana de Limmeridge a restaurar la col·lecció de quadres familiar i ensenyar aquarel·la a dues noies. Peveiem marro. I, efecticament, n'hi haurà. Tant, que carta va, carta ve,  ens posarem al costat de la sagaç Marian i estarem pendents, no ja de les seves pesquisses sobre l'enigmàtic comte Fosco i el caçador d'herències Percival Glyde, sinó d'elocubrar-ne nosaltres lectors d'altres de possibles. La identitat de la dama vestida de blanc és el misteri que cal resoldre, mentrestant, però, la Laura, la rica hereva dels Fairlie, haurà de passar les mil i una, sense que ningú ho pugui evitar.  L'obra mostra la desigualtat legal i funcional entre homes i dones.

Amb el títol 'La mujer de blanco', Filmin n'acaba d'estrenar una adaptació de la BBC en una sèrie de cinc capítols d'una hora.  Fiona Seres és l'autora de la versió digirida per Carl Tibbets. En subratlla el feminisme sobretot en la figura de Marian (interpretada per Jessie Buckley), però també en la Laura hereva (etèria i dolça Olivia Vinall) més enèrgica que a l'original. L'oncle aristòcrata (l'actor Charles Dance),  immobilitzat de cos i de ment, encarna l'egoisme de qui no vol canviar res, no fos cas que es compliqués la vida. Una resolució precipitada dificulta entendre l'esperada procedència de la dama misteriosa, explicada en un únic diàleg. Tot i així, les localitzacions d'època, el recorregut intrigant, romàntic i d'investigació fins arribar-hi són esplèndids. 9/10


21 de gener 2020

'JOAN BROSSA, POETA DE LA REVOLTA', AL BORN


Si no podia escriure, als moments d'eufòria
seria guerriller, als de passivitat prestidigitador.
Ésser poeta inclou totes dues coses.
JOAN BROSSA. Vivàrium.

Joan Brossa, poeta de la memòria, del combat i de la revolta, mitjançant l'humor, la ironia, la paròdia i la metàfora transgredeix el llenguatge i les formes poètiques convencionals fins a portar l'obra a la simplificació màxima, als límits del llenguatge. La síntesi de la biografia del poeta i una selecció d'alguns poemes més representatius de la seva visió crítica de la societat es poden veure a l'Espai Dalmau del Born CCM.

'No em va fer Joan Brossa'. Foto: © Paüls
T'he cercat.
T'he cercat entre
buits d'engranatges
timbalejant l'oïda.
JOAN BROSSA. El cop desert

També al Born CCM, A la Sala Castellví, es pot veure la instal·lació sonora i plàstica de Cabosanroque 'No em va fer Joan Brossa' (2016), que explora paisatges de la prosa primererenca del poeta i la poesia escènica dels quanys quaranta. Des del punt de vista del so, es planteja en aquesta instal·lació un nou gènere que Cabosanrique defineix com a "teatre expandit". La instal·lació forma part del programa d'exposicions itinerants del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Instal·lació de Cabosanroque fins al 26 de gener.
Exposició Joan Brossa fins al 2 de febrer.



19 de gener 2020

'IT DON'T WORRY ME' AL TEATRE LLIURE

It don't worry me. Creació: Atresbandes, Bertrand Lesca, Nasi Voutsas
Cicle de La Ruta 40. Espai LLiure. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona
A It don't worry me (Tant me fot!), dos actors expliquen amb tota mena de detalls els seus moviments a l'escenari i fan adonar d'aspectes artístics que l'espectador no valora com a importants. O dit d'una altra manera, els espectadors valoren el que fan els actors a partir del  que expliquen que fan i de les referències que troben —o forcen trobar—com ara la benedicció del Pantocràtor, els dos nens a la platja de Sorolla, en cada gest. Dos suposats espectadors amb caputxa opinen del que han vist i aprofiten per parlar del que els amoïna, encara que no tingui res a veure amb el context. Una proposta interessant. Espectacle en llengua anglesa. L'audiodescripció forma part de l'espectacle. 8/10


'HERÈNCIA ABANDONADA', A LA SALA BECKETT

Herència abandonada. Autora i directora: Lara Díez Quintanilla.
Companyia La Volcànica. Sala Beckett, Barcelona
El pare de l'Àngels i de tres fills mascles ha deixat una herència enverinada. La filla se'n venja i ho explica al despatx de l'advocat de confiança de la família. I, a més, vol 'cobrar-se' una altra cosa. Allí, ara mateix. I no. Per sucar-hi pa, amb Francesca Vadell i Ramon Bonvehí. 9/10

L'Andreu Sotorra en diu: «Quan un pensa en una herència li venen al cap dues imatges: un notari/a explicant els detalls que fa el cas i la penitència a pagar per l'impost de successions per allò que, en realitat —cònjugue o fills— ja forma part de l'esforç del patrimoni familiar. Però l'autora i actriu Lara Díez Quintanilla ha descobert que hi ha més coses amagades darrere d'una herència. I les ha condensat en un espectacle de setanta minuts que ve de lluny. Va començar com una peça breu fa sis anys a l'antiga Beckett de Gràcia, va reaparèixer tres anys després al Teatre Akadèmia i encara la va retreballar posteriorment a l'Àtic del Teatre Tantarantana. A la quarta va la vençuda, que diríem en aquest cas. I ara «Herència abandonada», a La Beckett, ja té forma d'obra completa i tancada, avalada a més pel premi Crítica Serra d'Or del 2018». 





18 de gener 2020

'AQUELLA NIT', A LA VILLARROEL

Aquella nit. Autor: David Greig. Cançons: Gordon McIntyre.
Traducció de Cristina Genebat.  Direcció: David Selvas.
La Brutal. La Villarroel. Foto: © Lander Larrañagala llegenda
Una comèdia romàntica amb Ivan Massagué i Marta Bayarri en estat de gràcia, acompanyats dels músics Aurora Bauzà (teclats) i Pere Jou (guitarra elèctrica).  "Una obra de teatre amb cançons" que transcorre a Edimburg, on el Bob i l'Helena, dos antiherois, expliquen com es van conèixer i, és clar, cadascú ho recorda a la seva manera.  Ella és una advocada estressada i ell és un bala perduda embarcat en negocis bruts d'estar per casa. Ambós immersos en la crisi dels 40 anys. S'atreuen i es rebutgen. S'atreuen. Imantats. 9/10



JOIES RARES: CREACIONS COL·LECTIVES EN LÍNIA

Acció final de 'Bombes de llavors'. 
Foto: © Núria Olesti
Vegeu aplegades en aquest apunt cinc creacions artisticoliteràries col·lectives que tenen com a singularitat que han estat pensades per ser publicades en línia i, alhora, interrelacionades amb diferents disciplines artístiques en ser presentades in presentia. 
Dins de cada crònica, hi trobareu els noms de les persones que han format part de cada projecte i qui ens ha acollit ja sigui en espais ciutadans o difonent les performances de presentació. Hi falta l'auditori, que ha estat nombrós, com es pot veure en els diferents àlbums de fotografies de cada crònica. 

* 2019. Bombes de llavors 
Vint proses poètiques basades en obres de Carme Andrade, Teresa Llorach, Josep Lomas, Sara Mauri, Marc Pérez Oliván/Nené, Cesca Toledano, Fina Veciana i Rosa Virgili. Pròleg de Mònica de Dalmau Mommertz. Paraules dites per les rapsodes Antònia Farré i Alba Closa, moviments coreogràfics de Carme Andrade, Laia Espallargas, Teresa Llorach,  Sara Mauri, Martina Rius Mauri i Fina Veciana. Música: Cristina Duran. Guió de la performance: Carme Andrade. Direcció artística: Fina Veciana.   Vegeu la Crònica de la performance de Bombes de llavors.


* 2018. Estimo la dona que soc: #mestimo.
Trenta-sis proses poètiques inspirades en pintures de Fina Veciana. Pròleg de Carme Andrade.  Paraules dites per la rapsoda Antònia Farré, moviments coreogràfics de les ballarines professsionals Meritxell Blay i Laia Domingo, la poeta i performer Mònica de Dalmau Mommertz i la música Cristina Duran.  Vegeu la crònica  Síntesi poètica de #mestimo, un regal excepcional.

* 2017. El vestit negre.
Amb Gisela Alcón, Xavier Aluja, Carme Andrade, Sílvia Armangué, Fabián Azul, Gemma Barberan, Josep Manuel Barraso, Meritxell Blay, Carme Boladeres, Antonieta Codina, Aleix Cort, Mònica de Dalmau Mommertz, Màrius Domingo de Pedro, Raquel Estrada, Antònia Farré, Maijo Ginovart, Conxita Jiménez, Teresa Llorach, Eduard López, Pilar López, Pep Macaya, Nuri Mariné, Josep Masanés, Fina Masdéu, Ció Munté, Núria Naval, Marc Pérez Oliván/Nené, Lena Paüls, Rosa Puig, Carme Puyol, Mariona Quadrada, Romana Ribé, Cesca Toledano, Victòria Rodrigo, Carme Rosanas, Joan Tharrats, Maite Torres i Rosa Virgili. Pròleg de Biel Ferrer. Coberta de Rosa Virgili. Vegeu la crònica El vestit negre, àlbum polifònic.

* 2017. La musa de la frescor.
Textos basats en la pintura 'La musa de la frescor', de Marc A. Pérez Oliván. Carme Andrade, M. Pilar Cabrerizo, Farners Casas Fontcuberta, Mònica de Dalmau Mommertz, Teresa Duch, Conxita Jiménez, Eduard López, Pep Macaya, Josep Masanés, Fina Masdéu, Ció Munté, Lena Paüls, Victòria Rodrigo, Anabel Sáiz Ripoll. Vegeu: Crònica del making of

* 2016. Remeno paraules.
Amb Xavier Aluja, Marta Anguera, Fabián Azul, Antonieta Codina, Màrius Domingo de Pedro, Núria Feijoó, Josep Masanés, Marc Pérez Oliván, Rosa Puig, Iolanda Salvadó, Cori Torroja i Fina Veciana. Coberta de Joan Tharrats. Pròleg d'Eduard López. Vegeu-ne informació i booktrailer.







17 de gener 2020

'CELEBRARÉ MI MUERTE', A LA SALA BECKETT

Celebraré mi muerte. De Marcos Hourmann, Alberto San Juan
i Víctor Morilla. Direcció: A. San Juan i V. Morilla. Sala Beckett

El Codi Penal espanyol castiga amb deu anys de presó qui practiqui l'eutanàsia. Els Països Baixos,  Luxemburg i Bèlgica són els únics països de la Unió Europea on no es penalitza. A Catalunya, l'anomenat “testament vital” es pot signar davant de notari o també davant l'organisme corresponent de la Generalitat amb un parell de testimonis. Pel que es diu, serà una de les primeres lleis del govern de Pedro Sánchez.

Celebraré mi muerte és una peça de teatre documental, la idea de la qual parteix del llibre Morir viviendo. Vivir muriendo, del doctor Marcos Hourmann. El relat en primera persona del mateix doctor, que el 2005 treballava de responsable d'urgències a l'Hospital Comarcal de Móra d'Ebre i vist el patiment d'una pacient en fase terminal de 82 anys, va optar, d'acord amb la filla, ajudar-la a morir. Li va injectar clorur de potasi. La pacient va deixar de patir, perquè la mort va ser instantània, cosa que amb la sedació hauria trigat unes hores. El doctor va tenir l'error de deixar-ho escrit i de signar-ho en l'historial clínic. El van acomiadar i l'hospital el va denunciar. Va perdre la feina que el 2009 feia al Regne Unit. Un acord pre-judici li va permetre conservar l'habilitació com a metge i en va sortir amb un any de presó que no va complir. Al final de la represenació, vuit espectadors emeten el seu veredice, a mode de jurat popular. Ara treballa en una petita mútua com a metge d'assistència domiciliària.
No sóc un heroi ni un homicida.
Em vaig comportar més com un
ésser humà que com un metge.
I això és el que una part de la societat
no admet. (Marcos Hourmann)






16 de gener 2020

'FELIÇ DIWALI', A LA SALA VERSUS

 Feliç Diwali. Dramatúrgia i direcció: Xavi Morató.
Sala Versus Glòries, Barcelona.

A la Sala Versus Glòries hi ha un arbre de Nadal guarnit. A escena, quatre actors en el paper de socis d'una empresa: Ramon Godino, Alberto Lozano, Joan Martínez Vidal i Toni Soldevila. I la Kassandra, una assistent virtual intel·ligent, que dona resposta a tot el que se li pregunta i fins i tot s'avança al pensament dels usuaris. Uns hackers han entrat al sistema del robot i pot descobrir molts secrets. S'estén el pànic entre els socis. Situacions còmiques. Cap dels quatre personatges és el que sembla ser. Feliç Diwali!, malgrat tot. 8/10

15 de gener 2020

TRES PINTURES VIRTUALS A LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

«Entrar al quadre». Al vestítbul de la Universitat de Barcelona
Fins divendres 17, de 10:00 a 19:00. 
Cal reserva prèvia:  www.entrarenelcuadro.com

La Universitat de Barcelona presenta en realitat virtual tres pintures del Museu Nacional Thyssen-Bornemisza de Madrid. Hem pogut recórrer en un espai tridimensional peces mestres de Van Gogh (els prats d'Auvers), Mondrian (ascensor en un carrer de Nova York) i Balthasar Van der Ast, (flors tallades),  amb l'ajuda d'unes ulleres immersives que permeten una experiència sensorial ben diversa en cada quadre. Aquesta iniciativa itinerant compta amb la col·laboració d'Endesa.
D'aquí no gaire riurem dels estris que calen encara avui per passejar-nos per espais tridimensionals. Els tindrem disponibles al televisor de casa.



14 de gener 2020

'FEÍSIMA ENFERMEDAD Y MUY TRISTE...' AL TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I
Dramatúrgia: Joan Yago. Direcció: Israel Solà. Companyia 
La Calòrica. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona.

El 2010, la Companyia La Calòrica debutava amb l'obra Feísima enfermedat y triste muerte de la reina Isabel I, espectacle de creació pròpia en l'àmbit acadèmic de l'Institut del Teatre. Es va estrenar al Versus Teatre i des d'aleshores, i amb el mateix estil descarat i marcat pel rigor interpretatiu, hem vist i aplaudit L’Editto Bulgaro (2012), La nau dels bojos (2013), Bluf (2014), Sobre el fenomen de les feines de merda (2015), El profeta (2016), Fairfly (2017) i Els ocells (2018).

La reposició de Feíssima... ha estat un encert de la programació que hem gaudit a cor què vols. Un muntatge de fons desenhibit, una sàtira sobre el poder dels intocables Reis Catòlics, Isabel de Castella  (l'actor Aitor Galisteo-Rocher) i Ferran d'Aragó (Xavi Francès).  Amb el llit de mort de la reina castellana sobre paques de palla, convertit en plató on menja i fa i desfà el Cardenal Cisneros (Carla Rovira) i s'hi remena una ajuda de cambra (Esther López, que amb el gest paga). Una cort que s'està enfonsant, abandonada a la brutícia, en contrast amb la pulcritud i bones maneres de Felipe el Hermoso (Marc Rius), aires nous de l'estranger i fora de joc de l'hereva Juana la Loca (Júlia Truyol), princesa d'Astúries i de Girona, reina de Castella, de Lleó, senyora de Biscaia, duquessa de Montblanc, comtessa de Flandes, comtessa de Barcelona, reina d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya i de Nàpols. I ja hi vam ser! I encara hi som. Bravo, La Calórica. 10/10

13 de gener 2020

'PENSEM. (PAUSA)...', A LA VILLARROEL

Pensem. (Pausa). A la merda!, de Manel Dueso
Dir.: Manel Dueso.  La Villarroel, Barcelona.
Dos pallassos (Manel Dueso i Miquel Malirach) i una pallassa, mestra de cerimònies (Carme González) desgranen gags que fan referència a l'actualitat, amb títol i presentació incloses. Hi circulen uns personatges passejants, si més no amb el nom. Situacions que acaben malament i a les quals només poden engegar «a la merda!» i avançar pensant en la següent. Amb canvis d'utillatge, jocs de llengua i de vestuari, passen pel sedàs la mort del Mediterrani i la mort al Mediterrani, la independència d'una nació, les pensions miserables... Pallassos que esperen, pensen, s'entretenen i s'enrabien. Hi respiren referents teatrals, cinematogràfics, ninotaires i grans pintors. «Deixem-nos impregnar per tot allò que ens ajudi a transmetre i millorar el dia a dia, la humanitat, el desig, la vida», diu l'autor. Una hora i mitja ben aprofitada. 8/10

12 de gener 2020

'RAPHAËLLE', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Raphaëlle. Creació i interpretació: Raphaëlle Pérez, Carles Fernández
i Eugenio Szwarcer. Direcció: Carles Fernández. Sala Tallers, TNC

Darrer lliurament de la trilogia de muntatges documentals «Dona, Identitat i Història» que ha creat la companyia La Conquesta del Pol Sud i que ha programat el Teatre Nacional de Catalunya a la Sala Tallers. Tres persones reals que expliquen la seva història, convertides en  personatges de teatre: Nadia, la noia afganesa que per passar desapercebuda dels talibans va viure deu anys disfressada de noi; Claudia, la noia filla de pares desapareguts de la dictadura argentina que descobreix i busca el seu origen; i ara Raphaëlle, la jove transsexual, nascuda a Perpinyà que va viure els primers anys a Normandia, l'adolescència a Caen, més endavant a París i finalment s'ha establert a Barcelona. 
Raphaëlle explica en castellà, amb accent francès, els sentiments i les dificultats de viure en societat amb un cos de noi i sentir-se noia. El que diu i com ho diu respira realisme. A la pantalla, una sèrie de fotografies il·lustren la seva biografia. Aspira a ser dissenyadora de moda després de passar per l'École Supérieure Duperré francesa i per l'Escola Massana. Ha publicat en francès Je suis Barcelone, arran dels atemptats de la Rambla del 17 d'agost del 2017, i  Mon Vide, Mon Amoureux et Moi i el poemari Raphi, sobre la seva situació de gènere. En l'actualitat fa de teleoperadora en un call center de l'Hospital Clínic de Barcelona. És a la llista d'espera per a una intervenció quirúrgica per fer el canvi de sexe. Podria ser d'aquí a tres anys. Ha sofert i veu el futur amb incertesa, però s'hi encara amb determinació. 9/10



10 de gener 2020

MINISÈRIE 'LA MORT ARRIBA A PEMBERLEY'

La mort arriba a Pemberley. Minisèrie britànica (2013)
L'escriptora P. D. James va continuar a la novel·la Death Comes to Pemberley (La mort arriba a Pemberley) la història de Pride and Prejudice (Orgull i prejudici) de Jane Austen. Va explorar la vida d'Elizabeth i Darcy després de sis anys (1803) de casats feliçment, i va afegir diversos personatges al voltant d'un assassinat. Es prepara el gran ball anual al castell de Pemberley i hi arriba aterrida Lydia, la germana esbojarrada d'Elizabeth, parella del vividor Wickham. Pel que diu, viatjava en carruatge amb Wickhman i un amic. Al mig del bosc, els dos homes han baixat del cotxe discutint-se, Lydia ha sentit dos trets i l'amic ha acabat mort. En un primer moment, Wickhman es declara culpable, però la resolució del cas s'embolica pas a pas i, abans de saber què ha passat realment al bosc, caldrà lligar molts caps. Un ventall de personatges ben matisats per a un entramat que ens atrapa amb un guió mil·limètric i imatges impactants. 9/10



09 de gener 2020

PEL·LÍCULA 'LES INVISIBLES', DE LOUIS-JULIEN PETIT

Les invisibles. Direcció: Louis-Julien Petit. França, 2019
Una mirada optimista, en clau de comèdia en constrast amb el drama de qui ha de viure de la caritat pública. Basada en la història d'un grup de treballadores socials que es van organitzar per continuar la inserció de dones sense sostre, després que el municipi decidís tancar el centre de dia on treballaven. Només amb els tres mesos que tenien de coll abans del tancament, les treballadores socials van fer mans i mànigues per aconseguir contractes de treball, preparant les dones per les entrevistes, intentant fer-los recuperar l'autoestima perduda al carrer, ensenyant-los a ometre alguna veritat, i dir alguna mentida, que no afectava el que oferien.  Les protagonistes respiren veritat. 9/10

 
 
 

06 de gener 2020

INVITACIONS A LA LECTURA DE 'BOMBES DE LLAVORS'

© Fina Veciana.
Mosaic epíleg de Bombes de llavors

Llegiu Bombes de llavors en línia
o bé descarregueu el llibre en PDF:
https://bit.ly/2XDsSUG


Proses poètiques: Lena Paüls

Il·lustracions: Carme Andrade (aiguada xinesa), Teresa Llorach (aquarel·la), Josep Lomas (fotografia), Sara Mauri (fotografia), Marc Pérez Olivan (pintures), Cesca Toledano (fotografies), Fina Veciana (pintures), Rosa Virgili (pintures).

Pròleg i epíleg: Mònica de Dalmau Mommertz
Coberta i mosaic epíleg: Fina Veciana

Vegeu-ne invitacions a la lectura i diverses impressions:

La Lena ens llança, ara, la seva bomba ben personal. Ha recol·lectat 20 llavors diverses i preuades: fotografies, aquarel·les, collages, dibuixos, aiguades xineses, i fins i tot unes llavors de la família tècnica mixta. Vuit són els artistes fecunds. Amb paraules per fang, la llengua per aigua, i la seva mà trencada per remenar la terra, la Lena ha conformat la bomba embolcallant cada llavor amb frases, metàfores i imaginació perquè en naixessin unes proses com unes roses.
MÒNICA DE DALMAU MOMMERTZ. Pròleg, fragment.
*
Veiem la llum en l’horitzó, la raó íntima del paisatge, ens diu la poeta. En el seu univers els signes zodiacals de terra funcionen a manera de conjur. Tot és terra. Tot és fang. Tot és susceptible de germinar. Les mans s’enfonsen a  la terra i en fem petites boles, sentim el dringar dels pinyols dins els palmells, els entaforem dins de cada bola de fang. El terreny és erm, ho constatem, en som coneixedors, no ens importa. Sabem. Acordarem quan i com  llençarem les bombes prenyades de nova vida. 
CARME ANDRADE. Fragment de l'article Re-creació de 'Bombes de llavors', (Blog «La casa del racó», 4-XII-2019)
*
«M’agrada la relació entre la paraula i la imatge. Amb la paraula expliquem coses, i la majoria de les coses les veiem mentre les vivim (no només, però en bona part: les sensacions i els sentiments també els veiem, encara que sigui amb uns altres ulls). Paraules i imatges: dos llenguatges diferents per dir, per dir-nos.
He trobat molt encertat el diàleg entre cada text i cada imatge, construint històries a partir de la lectura visual que n’ha fet l’autora i que posen en evidència matisos inadvertits en la contemplació o dreceres que ens permeten veure algunes capes transparents (i, per tant, invisibles) que hi ha en les imatges (capes de significat en cada lectura, diu la Lena en la nota liminar en referència a Umberto Eco, que aquí també són capes de significat en cada visualització).
El risc de fer un epíleg reescrivint paraules claus dels diferents textos (joc de paraules que sovint acaba en fracàs) és superat aquí amb nota perquè no en resulta només un text-síntesi: té, a més, la virtut de recosir el sentit i la intenció del llibre. També haig de dir que a Bombes de llavors s’aprecia el gust per les paraules, el desfici per donar-los vida fent-les servir, ni que sigui les que no es fan servir (si més no, usualment)».
JOAN RAMELL, fotògraf.
*
El teu article Bombes de llavors, armes pacífiques. («Reus Digital», 4-XI-2019), és com posar les coses al seu lloc; es fa necessari, imprescindible que les que ens diem gent de la cultura ens posicionem en uns moments com aquests i no parlo de la nostra posició en relació a la independència, sinó a les llibertats, un front prou ampli com perquè sigui assumit per tothom que senti dins seu les paraules de democràcia i justícia com a seves.
CARME ANDRADE.


Per saber-ne més, 
vegeu tots els enllaços en aquest apunt: