29 de setembre 2018

'IF-FI' LABORATORI PERIPÈCIES A LA SALA BECKETT


IF-FI.  Els espectadors d'aquesta proposta del Laboratori Peripècies de la Sala Becket som protagonistes d'un  experiment teatral que, com que no s'assembla a res del que hagi vist, em costarà d'explicar.  
Quatre generacions de les famílies barcelonines Isern i Fontanals, al voltant d'un rellotge d'or, únic, dissenyat segons la proporció àuria, o número “fi”. Des de la guerra de Cuba de 1898 a la Transició Democràtica, el 1978. I entremig, la dictadura de Primo de Rivera, la República, la Guerra Civil i quaranta anys de dictadura. La bomba que va caure a la plaça Sant Felip Neri, el 30 de gener de 1938, va entrecreuar les dues nissagues, a l'entorn d'aquest rellotge singular i irrepetible.
D'entrada, els espectadors formem dos grups, segons el color de l'adhesiu que ens faciliten. La nostra participació comença en asseure'ns en un cercle tan reduït que els actors de la primera escena gairebé no hi caben. Les miniescenes controlades per un rellotge projectat en una paret. Cada dues escenes eixamplem el cercle seguint línies de colors i van incorporant-s'hi espectadors que s'estaven drets. 
L'espectacle consta de tres parts de 45 minuts cadascuna. Les dues primeres ens intercanviem amb l'altre grup. El grup que  hagi vist les situacions des de la circumstància dels Isern, ara la veurà des de l'altra família, la dels Fontanals. I a la inversa. A la tercera, els dos grups junts en un espai teatral a l'ús, entendrem el que realment s'hi debat, amb un gir de guió extraordinari que connecta totes les parts. Una creació col·lectiva que interrelaciona les diferents situacions, coordinada pel dramaturg Sergi Belbel. Bravo! 10/10


28 de setembre 2018

EXPOSICIÓ 'ELOGI DEL SILENCI', DE MARTA BALLVÉ

Inauguració de l'exposició 'Elogi del silenci', de Marta Ballvé
Nau Comanegra, antiga Fàbrica Lehmann, 27-9-2018
 Amb Mònica de Dalmau i Marta Ballvé
Accedim a la nau de l'Editorial Comanegra pel pati de la casa número 159 del Consell de Cent, antic recinte industrial de la Fàbrica Lehmann, ara ocupat per estudis de creadors, un indret poèticament rònec que ens predisposa a gaudir de l'art en viu.
Hi inaugura exposició l'artista plàstica santcugatenca Marta Ballvé amb una selecció de pintures i escultures acompanyades dels textos del projecte 'Elogi del silenci' que va començar l'u de gener. Des d'aleshores ha presentat diàriament a les xarxes socials un text i l'obra gràfica que el representa, amb el silenci com a eix vertebrador.
Obres sobre paper, gravats, pintures, escultures o llibres d'artista  i els mots que els han inspirats parlen de silenci enyorat, de diferents espais i formes del silenci. Però, l'energia creativa de Ballvé embolcalla el visitant amb materials quotidians, amb la serenitat de la seva paleta de tons mediterranis amb una base de negre per aconseguir que  agafin més força, amb la delicadesa dels collages i escultures minimalistes fets poema visual. L'amfitriona ha rebut els col·laboradors amb un original per a cadascú (vegeu a la fotografia el que tindré la sort de gaudir des d'ara!)
Ballvé ha presentat l'acte en consonància amb l'austeritat de l'obra exposada. Ha donat la veu a diversos rapsodes que li han proporcionat material propi o d'altri per representar el silenci gràficament: Albert Carrasco Guarques, Mònica de Dalmau Mommertz, Eduard Miró, Marta Pérez Sierra, Marta Pessarrodona, Francisco Javier Solé Ribas i Ester Xargay.


Una mostra reduïda de les peces d'aquesta aventura creativa que acabarà el 31 de desembre s'exposa a les parets de pedra de l'espai i d'altres són en un expositor de tisora, a mà del públic que visita l'exposició (de 9:00h a 18.30h). Amb la Mònica de Dalmau ens fotografiem amb les obres de Ballvé inspirades en paraules nostres i dels col·legues reusencs Eduard López i Carme Andrade, que no han pogut assistir a la inauguració.
Pintura de Marta Ballvé. Prosa de Carme Andrade
Sóc la roda que flameja silent en els espais remots
de la nit mineral. Sóc alienígena al regne de les veus
i de la cridòria mesella. Creix l’arbre en perenne follia.
Epíleg. El bec de l’ocell garlaire vessa nous mots
a l’orella de la dona que camina dins del mur.
A cinc veus amb epíleg.
Pintura de Marta Ballvé. Poema de Mònica de Dalmau.
Les plomes alliberades
com gotes d’aigua caigudes
evaporen sota el sol
i condensen en temps literal
sobre el paper:
ara de tinta escorreguda.
Quin canal cal triar quan el silenci és demanat?
Senzill: la proposta guia.
Tot té el mateix sentit
Quan s’alineen els estels.

Pintura de Marta Ballvé. Poema d'Eduard López
Besllums.2: En l'etern ara
Callàvem enmig de la multitud sonora,
ens cruixia a l’ànima el seu sord anhel,
però ens bevíem a glopades el temps
i tota llum era esca per a nova aurora.
Érem al riu però ens sabíem ja mar,
el vent batia la vela de la fràgil barca,
la pluja fuetejava l’espelma vacil•lant
que era tot far en la immensa boira.
Ens amarava els ulls la vibrant fosca.
Ens creixia al pit l’ala tensa del silenci.
Pintura de Marta Ballvé. Poema de Lena Paüls
Perquè he vist la dansa muda dels teus dits,
puc sentir el silenci fecund
dels finíssims capil·lars de les arrels
que desplegues amb lenta traça,
fent camí entre la pedra de llicorella.
Nodreixes els borrons latents:
raïm, panses, llavors.


Exposició oberta fins a l'11 d’octubre

*
Per saber-ne més:
 


27 de setembre 2018

'MAREMAR', DE DAGOLL DAGOM, AL TEATRE POLIORAMA

Maremar. Fotos: © David Ruano
Adaptació de l'obra Pèricles, príncep de Tir, de William Shakespeare. 
A partir de la traducció de Salvador Oliva.
Inspirat en la música i lletres de Lluís Llach.
Direcció: Joan Lluís Bozzo.  Teatre Poliorama, Barcelona

Intèrprets: Roger Casamajor, Anna Castells, Cisco Cruz, 
Mercè Martínez, Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler,


MAREMAR, Lluís Llach

Maremar, feu-vos present
a l’altar del meu paisatge.
Maremar, que els antics déus
avui són molt lluny de casa.
Un tro per la recança,
un port per la ferida,
i per l’amor, la cala.

Maremar, doneu-nos vent
hi ha demà i vela blanca,
Maremar, i si pot ser
ni oragà, ni massa calma.
Que el temps és curt i passa
com una estranya dansa
de pas sense petjada.

Mira com ve l’aire
que et vol convidar al seu ball.
Gira i vés enlaire,
núvol d’esperança blanc.
Pren-lo i embriaga't
amb la seva flaire
com només ho fa un amant.
Mira com ve l’aire
que et vol convidar al seu ball.

Maremar, doneu-nos pau,
però amb el tremp de l’olivera.
Que no posa mai el seu ramatge verd-blau
a la mà d’aquell que la voldria sotmesa.
Que omplim d’estels la barca,
però que un pesat bagatge
no ens malmeni les xarxes.




26 de setembre 2018

MUSICAL 'NINGÚ ÉS UN ZOMBI!', AL TEATRE REGINA

Ningú és un zombi! Dramatúrgia i llibret: Jordi Folck.
 Composició musical: Havard Enstad i Guillem Galofré. 
Direcció: Joan Rigat. Companyia Teatro Calámine. 
Jove Teatre Regina, Barcelona
Recomanada a espectadors més grans de 8 anys.

Ningú és un zombi! No hi falta la doble negació en aquest títol. Ningú és el nom d'un xicot zombi, és a dir, un mort vivent. Ara s'ha materialitzat en els escenaris, però va néixer sobre paper, en la novel·la del mateix títol que va guanyar el Premi Barcanova de Literatura Infantil i Juvenil, ara fa cinc anys. Jordi Folck, autor i adaptador teatral d'aquesta obra, amb l'astúcia d'Odisseu, va posar aquest nom al protagonista per confondre'ns, a nosaltres lectors i espectadors, ciclops en miniatura d'anar per casa. I ho ha aconseguit, si més no en més de dues-centes escoles i ara en l'adaptació teatral que també fa augurar l'èxit.
Sembla que quan es té el protagonista ja es pot posar dreta una obra de teatre. La companyia Calámine té el protagonista perfecte: Adriano Ardilla. Caracteritzat d'una mena de Frankenstein jovenet, desmanegat, fet de peces mal ajustades. No m'imagino el zombi Ningú de cap altra manera. Però Ningú és un pretext per parlar de l'acceptació de la diferència en l'entorn escolar. I el missatge arriba diàfan des de la primera escena.
Tietes zombis de Ningú.
Veus en off: Mercè Comes, Lloll Bertran, Mont Plans.
Afegim-hi que és un musical ben interpretat, dinàmic, amb titelles i projeccions, amb nou cançons  enganxadisses que provoquen que en sortim cantant, tal com pertoca. I el recomanem, esclar. Vegeu-ne la cartellera: tots els caps de setmana i en sessions especials per a escolars en dies feiners.  8/10 



MUSICAL 'FUN HOME', AL TEATRE CONDAL

Fun Home. Música: Jeanine Tesori. Llibret i lletres: Lisa Kron.   
Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Daniel Anglès.
Teatre Condal. Barcelona. Foto: © Àgata Casanovas
Fun Home, musical basat en la novel·la gràfica d'Alison Bechdel, en adaptació al català de Daniel Anglès i Marc Gómez.  Signa la direcció  Daniel Anglès, que enceta temporada com a director artístic del Teatre Condal.  L'autora hi refà la seva biografia des de la infància remarcant l'acceptació de l'homosexualitat del pare i la descoberta del seu lesbianisme durant l'adolescència.
El muntatge, on Daniel Anglès interpreta també un dels personatges, compta amb un repertori d'intèrprets d'alt nivell, incloent-hi els infants que aconsegueixen que el públic quedi bocabadat així que diuen la primera frase.
L'escenografia, un mural on hi cap tot, té molt de caràcter. És el reflex del tarannà del pare que ha decorat la casa detall a detall i que, ara,  la protagonista adulta intenta recuperar de la memòria fixant-los en dibuixos. Un musical on prima la sensibilitat, excel·lentment resolt. Ens costa aixecar-nos de la butaca. En voldríem més. 10/10

25 de setembre 2018

'SHIRLEY VALENTINE', AL TEATRE GOYA

Shirley Valentine, Willy Russell. Versió: Joan Sellent
i Ferran Toutain. Direcció: Miquel Gorriz. Teatre Goya, BCN
El monòleg Shirley Valentine, de Willy Russell, es va estrenar el 1986 i es va portar al cinema tres anys després. Fa, doncs, més de trenta anys d'aquest text en què la protagonista (en aquesta versió, Mercè Aránega, d'antologia) és una mestressa de casa de Liverpool, d'uns cinquanta-i-pocs anys d'edat, dedicada al seu marit i als seus fills ja grans. Porta bé la seva situació, a casa fa i desfà, però ara es mira des d'un altre angle. I es pregunta ¿per què no? Emprèn una petita revolució personal, una escapada que li canvia la vida: Viatjarà a Grècia amb la seva amiga. Aquí havíem vist, a La Villarroel i després al mateix Teatre Goya, el muntatge interpretat per l'actriu Amparo Moreno, dirigida per Rosa M. Sardà.
Shirley primer parla a la paret de la cuina i després a una roca d'una platja grega. El director  Miquel Gorriz posa l'èmfasi en la contenció de sentiments d'aquesta dona vital que, oblidada d'ella mateixa, sembla estancada per sempre i que pren una decisió amb la mateixa energia i determinació amb què ha dedicat la seva vida als altres.  10/10



18 de setembre 2018

'CROADES', AL MALDÀ

Croades, de Michel Azama. Adaptació i traducció: Santiago Sans.
Direcció: Jordi Vilà. Companyia La Ràtzia. El Maldà, Barcelona.

La bogeria de la guerra. La incredulitat davant de l'absurditat que s'acosta. Tots els valors subvertits per la violència. Estralls materials, desgavells psicològics que converteix els innocents en assassins. La bogeria de la guerra. De qualsevol guerra. L'obra de Michel Azama, escrita fa una trentena d'anys,  s'ha muntat com a projecte final de quart curs de l'Institut del Teatre, dirigit per Jordi Vilà. Una companyia jove, doncs, que comença amb una performance a peu d'escales del Maldà on la bellesa i la fragilitat d'un joc d'infants es veuen interceptades per la presència de la mort. El públic seguim la mestra de cerimònies cap a un espai agrest, només habitat per quatre bidons que actuen de trinxera. I en aquest espai inòspit, les raons de cada personatge i el sentit comú fracassen. De sobte, amics d'infància es fan enemics només perquè no han nascut en el mateix bàndol. Als llimbs, una parella que han estat els primers a arribar-hi, va acollint els finats, siguin de la religió que siguin. Admirem la valentia de posar una obra d'aquestes característiques dempeus. I reeixir-hi completament. 9/10

'QUINA FEINADA!', A LA SALA VERSUS GLÒRIES

Quina feinada!, de Becky Mode. Versió i direcció: Ventura Pons.  
Sala Versus Glòries, Barcelona
Roger Pera demostra en cada nou projecte dramàtic que és un actor polifacètic. En el monòleg Quina feinada!, que ha dirigit el cineasta Ventura Pons, l'actor desplega capacitats còmiques i llueix sobretot en les imitacions de veus. Pera interpreta un xicot que s'encarrega de les reserves d'un restaurant de fama internacional, un personatge que és present a l'escenari, però alhora interpreta per mitjà de la veu i el gest una munió de secundaris que són a l'altre cap de fil telefònic. Un mostrari de personatges de variada tipologia, ja sigui pertanyents a la clientela selecta com a d'altre personal del restaurant. És pels volts de Nadal, i tant de luxe que suposem al menjador del restaurant xoca amb les condicions de treball de qui és la imatge de marca —si més no sonora— d'aquesta distingida empresa. Tot aparador. No pensem reservar-hi taula, però aplaudim, i recomanem a tothom qui ens faci confiança el singular i esplèndid treball actoral de Roger Pera. 9/10


17 de setembre 2018

'EL TRÀMIT', AL TEATRE BORRÀS

El tràmit,  de Fernando Trías de Bes. Direcció: Martí Torras.  
Teatre Borràs, Barcelona
Comèdia coral de denúncia social que transcorre en una habitació tancada, una oficina d'una suposada Unitat d'Intel·ligència estatal. Són cridats a fer un informe remunerat: un metge (Àlex Casanovas, el mètode), un físic (interpretació serena de Xavier Serra) i una psiquiatra (Mònica Glaenzel, mesurada). Han de certificar si un ésser viu —amb cos d'home, de nom Saturnino (brillant David bagés)— que la policia ha recollit en un bar de Barcelona és o no és un extraterreste. De moment, els tres científics no entren en el joc, però cedeixen a mesura que el personatge va endevinant aspectes foscos de la vida de cadascun. I a la presentació, el representant de la policia (Manel Sans, efectiu en el cinisme) i com a cloenda, l'assistenta i dona de la neteja (Suanna Garachana, la comicitat minimalista). Somriure instal·lat que es glaça en un gir sobtadament espectacular del guió. 9/10
 


RESSENYES I INVITACIONS A LA LECTURA DEL #MESTIMO

https://sites.google.com/site/lenapauls/mestimo
Cliqueu la imatge per accedir a la publicació

Recull de comentaris sobre Estimo la dona que sóc: #mestimo
en el darrer tram de la creació multidisciplinar basada en
trenta-sis pintures de Fina Veciana, textos de Lena Paüls,
i pròleg de Carme Andrade.


Per saber-ne més:
https://pontdenseula.blogspot.com/2018/09/sintesi-poetica-de-mestimo-un-regal.html

04 de setembre 2018

SÍNTESI POÈTICA DE #MESTIMO, UN REGAL EXCEPCIONAL

#mestimo 10: "T'arreles a l'essència...» © Francesc Corpas
No sabia que trobaria un cor de paper de color vermell a la sandàlia, quan em descalçaria. M'emportava de la performance de presentació del llibre digital Estimo la dona que sóc: #mestimo una pila d'intangibles: imatges d'una gran bellesa, una veu màgica dient el que jo havia escrit inspirada en trenta-sis obres d'art, sons nous, abraçades, somriures, generositat posada en safata, una, dues, tres vegades. I una altra pila de tangibles: un cor de viatge, cors de colors dibuixats als braços i purpurina  vermella en una cella. No sabia, encara, que trobaria un cor de paper de color vermell a la sandàlia, quan em descalçaria. Era la síntesi poètica d'un regal excepcional.

D'esquerra a dreta: Cristina Duran, Carme Andrade, Lena Paüls
Fina Veciana, Antònia Farré, Laia Domingo,
Txell Blay i Mònica de Dalmau.
Montbrió del Camp (Baix Camp), vespre de l'1 de setembre, dissabte. El poble bull de visitants de la Mostra d'Arts Visuals «Montbriart 2018». Els artistes —artesans, pintors, escultors— exposen als portals oberts de les cases. A la plaça de la Vila, una sessió de jazz.  Als baixos del número 13, hi ha l'exposició de la Fina Veciana. És on es prepara la performance de presentació del llibre digital Estimo la dona que sóc: #mestimo. Hi ha cua per entrar. La majoria dels que s'esperen han rebut la invitació virtual i els altres s'hi van afegint per l'efecte crida puntual. Les oficiants estan disposades a fer-ne tres passis, si cal. I caldrà. Tot i estar ben apinyats, caldrà.

Presentació de la performance. Fotos: © Núria Olesti
Presenta les sessions la Carme Andrade, autora del pròleg i promotora de la performance. L'artista reusenca Fina Veciana explica breument el making of del treball, des que va idear la col·lecció de trenta-sis petites obres que pintaria cada dia, com entro de puntetes en el projecte i com li anuncio que estava posant paraules a cada pintura; després, el pròleg entusiàstic de la Carme Andrade acolliria el treball i la publicació i ella mateixa el connectaria a d'altres disciplines artístiques amb la força de la paraula dita per la rapsoda Antònia Farré, els moviments coreogràfics de les ballarines professsionals Meritxell Blay i Laia Domingo, la poeta i performer Mònica de Dalmau i la música Cristina Duran.

REPORTATGE FOTOGRÀFIC
https://www.flickr.com/photos/estimodonasoc/
Vegeu-ne, clicant la imatge, el reportatge fotogràfic. 
Totes les fotografies porten el copyright al peu i, la majoria, 
s'acompanyen amb el text de l'acció de cada #mestimo.


https://drive.google.com/file/d/11dkz5TmLXSODVzb-50tGFNCQGGZkUK4h/view?ts=5b8d9d98
Vegeu, ciclant la imatge, el vídeo 
de la performance (16,45 minuts). © Joan M. Valero

#mestimo23  "Mare de les roses, has vist
el món amb els ulls del cor." © Carlota Ribera
Amb ritme mil·limetrat, les oficiants —deesses de l'expressivitat i la sensualitat— ens mantenen amb els sentits esmolats. Vestides de color blanc, manipulen llençols i cintes, purpurina, confeti de cors vermells, escampen olors amb herbes aromàtiques... cada element apareix i desapareix en el seu moment precís en el marc de cada pintura projectada i al voltant de les paraules i les accions que les interpreten.

#mestimo36 "A punt per acolorir
la llibertat." © Francec Corpas
De l'últim #mestimo, enfoquen la idea de mantra i repeteixen "sense estoig, lliures, a punt d'acolorir la llibertat", mentre juguen amb les barretes de maquillatge de colors i pinten els propis cossos i els del públic més proper.
Acolorits de llibertat, aplaudim entusiastes.


"Recol·lectes llavors, pol·len, aigua per al concert
de dring i clapoteig." © Francesc Corpas
El projecte Estimo la dona que sóc: #mestimo ha mogut tantes sinergies que deixo la llista d'agraïments oberta:
A l'Ajuntament de Montbrió, per la bona disposició i el suport tècnic; a Dolors Mestres, per l'acollida a l'espai expositiu on s'ha realitzat la performance; a Montse Francisco, de Duesaigües, per les atencions; a Carmina Blay, Carlota Ribera, Nati Mestre,  Núria Olesti, Fany Alberich,  Mercè Mestre i Montserrat Flores per fixar amb les seves càmeres moments estel·lars de les accions; a Albert Francesch pel vídeo de l'inici de la performance. A Farners Casas i Francesc Corpas per l'esplèndid reportatge fotogràfic i a Joan M. Valero i a Jordi Ribera Gesalí per les filmacions en vídeo de tota la seqüència. I als que hi vau ser i/o heu llegit el llibre i ara ens en feu arribar les impressions.
I, en especial, a la generositat de les oficiants, Meritxell Blay, Antònia Farré, Laia Domingo, Cristina Duran, Mònica de Dalmau i a l'agent inspiradora, Carme Andrade, sense la qual no hauria estat possible ni tan sols imaginar a embolicar el regal.


*  
https://www.flickr.com/photos/estimodonasoc/
Reportatge fotogràfic de la performance de presentació
© Farners Casas i © Francesc Corpas


https://drive.google.com/file/d/11dkz5TmLXSODVzb-50tGFNCQGGZkUK4h/view?ts=5b8d9d98
*
https://facebook.com/jordi.ribera.9/videos/10212525420397368/
Vídeo de la performance de presentació 
© Jordi Ribera Gesalí

*
https://sites.google.com/site/lenapauls/mestimo
Ressenyes i invitacions a la lectura



#mestimo, el calendari!, blog«Pont d'Enseula»
Calendari 2019 #mestimo, blog «Fina Veciana»





Galetes de Nani Nolla
inspirades en el quadre #mestimo 10  
 *

* Mostra #mestimo al Bar Campus, blog «Pont d'Enseula»
Galetes estimo la dona que sóc: #mestimo, de Nani Nolla, blog «La Cuina Violeta»
* Galetes inspirades en el #mestimo 10, blog «Pont d'Enseula»
Entrevistes pel projecte #mestimo, blog de Fina Veciana. 
Txell Granados entrevista Fina Veciana. Ràdio Terra.
* Un llençols, memòria encesa, blog «Pont d'Enseula»
La dona que s'estima s'accepta... Entrevista a Fina Veciana. Diari «Més»
Entrevista a Fina Veciana. Canal Reus, programa «Va com va»
...últim tram del #mestimo, blog de Fina Veciana
L'experiència MONTBRIART 2018, crònica de Fina Veciana
Vídeo de l'acció inicial, d'Albert Francesch
Vídeo de l'acció final, de Montserrat Flores
Estimo la dona que sóc: #mestimo, al catàleg digital de la BCXA, de Reus