24 de febrer 2018

'SI MIREU EL VENT D'ON VE', AL TEATRE LLIURE MONTJUÏC

Si mireu el vent d'on ve. Autora: Nell Leyshon 
Trad.: Marc Rosich. Direcció: Fernando Bernués. Teatre Lliure

A la Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, l'autora Nell Leyshon (Glastonbury, Regne Unit, 1962) ha enfocat les circumstàncies d'uns personatges que malviuen en una finca, metàfora de la decadència de la vida rural. Si mireu el vent d'on ve parla de la relació de les persones amb la terra i les dificultats del desarrelament. Tot i que els dos protagonistes, la mare de la família (Emma Vilarasau) i el seu germà discapacitat (Eduard Farelo) estan ben dibuixats i les interpretacions són lloables, es té la impressió que hi ha més farciment que gall. Ja ho hem entès: ha mort el patriarca i la mare pensa que els pomers que fa anys que no es conreen encara poden rendir. Ningú hi creu: la filla bessona, a qui la mare no reconeix, ja ha marxat de casa; el fill bessó no pensa en altra cosa. Ve a donar el condol una noia d'unes terres veïnes que de petita jugava amb els bessons de la casa. Haurem de descobrir pel subtext, què amaguen, què saben els uns dels altres. Tot de referències de les quals els espectadors estem exclosos, precisament en els moments que hauríem d'entendre el que realment s'hi debat. L'escenografia que en un primer moment ens sembla poètica, acaba sent una llosa comparada amb la simplicitat i poca molla del text. 7/10




22 de febrer 2018

ELS MÚSICS DE BREMEN, UNA LECTURA ACTUAL

Adaptació: Lena Paüls. Il·lustracions: Anna Aparicio Català 
Contes Clàssics, 15. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2018
M'agrada que cada nou llibre que publico, ja sigui en suport paper o digital, sigui una experiència vital, d'aquelles que s'incrusten a la biografia personal per sempre. D'entrada, per documentar-me per escriure l'adaptació d'Els músics de Bremen per a lectors de més de 5 anys, tal com m'havia demanat la Núria Mañé, de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, vaig llegir una traducció de l'original del conte recollit pels Germans Grimm i tantes adaptacions com vaig poder. I vaig recuperar de la memòria la versió teatral en format de musical que vaig veure al Teatre Gaudí Barcelona la temporada 2008-2009.
Mentre avançava en la redacció, sentia la crònica dels refugiats sirians i la metàfora del  conte tradicional es feia més viva que mai. Els protagonistes del conte són forçats a exiliar-se del lloc on han nascut o han viscut molts anys. Van famolencs i enfredorits errant pels camps. Topen amb una banda de lladregots farts. Els guanyen amb recursos propis —la veu— i ocupen la masia on amagaven el botí. Final feliç, no pas arribant a Bremen i fent de músics (cap d'ells n'era), sinó gaudint de l'amistat i la placidesa del dia a dia.

Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2018
I es que «en cada moment històric, els contes de tradició oral es poden revisar i analitzar-ne els valors i la perspectiva de la història», diu Anna Aparicio, la il·lustradora. 
Ah, la il·lustradora. Tot el meu reconeixement. De fet, els àlbums il·lustrats prenen sentit per les imatges. Des que vaig veure a les galerades les il·lustracions d'Anna Aparicio Català (Barcelona, 1991), graduada en Belles Arts  i Màster en llibres i Literatura Infantil i Juvenil, en soc entusiasta. Aparicio excel·leix en les composicions de ritme mesurat, en la seqüencialització dels episodis, és  exquisida en els detalls que aporten tendresa i proximitat a la història.
Els músics de Bremen és la seva cinquena publicació de contes per a infants:  Rebequeries, de Susana Gómez Redondo, (Takatuka, 2014); La Blancaneu i els set nans polits, amb text de ‘Vivim del cuentu’ (Baula, 2015); Aigua (Babulinka Books, 2016) i El gripau i els nens, d’Ilan Brenman, (Takatuka, 2017)
L'Anna ja ha dit d'Els músics de Bremen tot el que volia dir amb les seves il·lustracions, però vaig demanar-li que expliqués amb quina actitud havia emprès la interpretació el conte. «La història dels músics de Bremen, abans d’il·lustrar-la, he de dir que no la recordava gaire. Me l’havien explicat quan era petita, però tan sols m’havia quedat amb el fet que eren els quatre animals protagonistes vivint alguna aventura. Més endavant, en un viatge a Bremen, veient l’escultura, tenia en ment que les bèsties havien arribat a la ciutat. No obstant, quan vaig rellegir la història per a il·lustrar-la, em va sobtar el fet que els músics de Bremen, finalment, ni fossin ‘músics’ ni arribessin a Bremen.»
Fa notar que és un conte vigent pel valor de la solidaritat que se'n desprèn, «el missatge que la unió fa la força és present a la història. Els animals per si sols no haurien pogut fer res, en canvi, treballant en equip aconsegueixen el seu objectiu.» D'altra banda, remarca que «aquests animals no eren apreciats a les seves cases respectives, i, fent camí, es troben amb altres com ells, que no troben el seu lloc, i decideixen fer-se costat.»
Diu Aparicio que la imatge que primer li va venir al cap «va ser la última de la història, on es veuen els protagonistes descansant i escoltant música, ajaguts a l’estora (l’estora que vèiem davant de la llar de foc, algunes escenes abans). Potser és pel fet que el que em va cridar més l’atenció de la història és que finalment no van a Bremen, sinó que es queden a la casa, vivint tranquils.»

Il·lustracions d'Anna Aparicio Català. Els músics de Bremen
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2018
En canvi, la imatge que més li va costar va ser la il·lustració on surten els animals com a monstres. «Realment m’interessava molt aquell passatge, perquè no sempre es té la oportunitat de dibuixar gegants, dracs, bruixes i dimonis (i en gaudeixo molt). Tot i així, havia de mantenir una relació gràfica amb els animals que ja coneixíem. Això se’m va fer una mica complicat. És per això, que, com a recurs narratiu, vaig utilitzar la mateixa estructura de composició en aquella imatge i la següent, perquè així, el lector, a nivell gràfic directament, pogués identificar millor qui havia estat confós per qui».
Si no eren músics, ¿quina funció tenen els instruments musicals de la darrera il·lustració que toquen els animals?, pregunto a l'Anna. I vegeu quina resposta tan poètica amolla: «els instruments de la penúltima imatge, igual que la ràdio de la portadella i la de la última imatge, eren una manera de donar més presència al concepte ‘música’ de la història. I el fet és que, tot i que finalment no arriben a Bremen ni fan de músics per a guanyar-se les garrofes, imagino que els quatre animals formen un grup musical amateur i que, a les tardes, a la masia, es dediquen a fer jams. M‘imaginava que era una de les maneres com passen la resta de les seves vides: gaudint de la música».
Quin munt de suggeriments se m'acuden imaginant les jams dels nostres músics, benvolguda Anna. ¿Quin tipus de música fan? En un espai obert se sent tot i potser els habitants d'altres masies se'n queixen, ¿o potser organitzen concerts per al veïnat? Apassionant.

Lectors més grans de 5 anys (sense límit d'edat),
gaudiu d'aquests músics de Bremen,
us faran esmolar la imaginació.
Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Contes clàssics, núm 15

20 de febrer 2018

'POESIA BROSSA', AL MACBA

Poesia Brossa. MACBA. Foto: © Teresa Felip
El fons Joan Brossa forma part de la col·lecció del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), és a dir, tot el material que es presenta en aquesta magna exposició antològica, 'Poesia Brossa', és del propi  museu des que el 2011 va rebre el llegat en dipòsit del Fons de la Fundació Joan Brossa.  S'hi presenten obres manuscrites, vídeos amb performances,  poemes visuals i sobretot mostra la interrelació de la literatura amb altres disciplines artístiques (l'escultura, el teatre, el cinema, la música, la dansa, el circ) i la influència en l'obra d'altres artistes.
L'exposició és un intent de mostrar el llenguatge col·loquial de Brossa, des d'una estètica que podria ser popular, però no sé si ha tingut gaires visitants, a causa que els visitants potencials han hagut d'estar pendents de temes col·lectius, precisament des de setembre que es va inaugurar la mostra.  Al voltant de l'exposició s'ha organitzat un curs, conferències i una publicació amb una selecció de textos i assajos que els aprofundeixen, en tres edicions: català, castellà i anglès. Amb tot, està  passant sense acomplir els objectius. Caldria més flexibilitat en les programacions i, sobretot, treballar molt, molt més, pensant en els destinataris.

Exposició oberta fins al 25 de febrer

Poesia Brossa.  MACBA. Foto: © Miquel Coll

'SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI', A LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA

Sopa de pollastre amb ordi. Autor: Arnold Wesker. Versió:
Llàtzer Garcia i Ferran Utzet.  Direcció: Ferran Utzet.
Teatre Biblioteca de Catalunya. Foto: © Mònica Molins
Als anys trenta, els Khan, una família d'origen jueu establerta a Londres, protagonista de Sopa de pollastre amb ordi, s'havia salvat de la fam de la primera guerra mundial a base de sopa de pollastre i ordi,  que li proporcionava una veïna. Aquesta solidaritat entre els pobres és el comunisme, segons Sara, la mare, paret de càrrega de la família i dels valors ancestrals. El dramaturg Arnold Wesker (Stepney, Londres, 1932 - Brighton, 2016), escriu aquesta obra el 1956, on denuncia l'altre vessant del feixisme, el de l'època estalinista. Els ideals comunistes dels Khan s'estavellen contra la repressió de l'estat, quan acaben amb ferits i detencions perquè la  policia metropolitana que els hauria de protegir està més al costat dels feixistes. El temps tot ho canvia i, paral·lelament a la desintegració de la família assistim al desencís polític i com el gestiona vitalment i ideològica cadascú. Posada en escena d'impecable nitidesa. Obra colpidora que ens remet als fets viscuts aquí l'1 d'octubre de 2017. 10/10



19 de febrer 2018

'EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS', A L'ESPAI LLIURE

El temps que estiguem junts. Dramat. i direcció: Pablo Messiez
Traducció: Marc Artigau. Espai Lliure, Barcelona
Dues realitats comparteixen un espai. No, no és això. Comparteixen el temps, però no són realitats parel·leles. Tampoc. Dues històries transcorren paral·leles al mateix espai, sense interferir-se (no queden els plats bruts de l'una a l'altra, ni res fa pensar a cap de les parts que existeixi l'altra), fins que... tatxan!, hi ha una escletxa i una protagonista de cada banda es comuniquen. ¿Són dues sensibilitats esmolades? ¿És espiritisme, potser? Tan complicat és d'explicar-ho, com d'articular-ho sobre l'escena, suposo. El resultat, en canvi, és nítid, fins i tot ens arriba l'energia al públic i poden arribar a creure'ns que és possible. Bravo, Pablo Messiez. Bravo, Kompanyia Lliure per aquesta joia rara.  8/10
  
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre

 


 

18 de febrer 2018

'LA TRISTEZA DE LOS OGROS', AL TEATRE LLIURE DE GRÀCIA


La tristeza de los ogros. Autor i director: Fabrice Mugia. Adapt.
a l'espanyol: Borja Ortiz de Gondra. Teatre Lliure de Gràcia
La notícia de fa una setmana d'un tiroteig en un institut a Florida perpetrat per un alumne de dinou anys aficionat a les armes que assessina companys seus no és un cas aïllat. L'any 2006 dos casos van tenir difusió mediàtica i són la base del conte oníric del muntatge La tristeza de los ogros, de Fabrice Mugia. D'una banda, Bastian Bosse (interpretació versemblant de Nacho Sànchez) un estudiant alemany de 18 anys va disparar als seus companys i després es va suïcidar. Va deixar escrit un blog amb tot de detalls de la seva desesperació, material que ha aprofitat l'autor. De l'altra, va entrevistar Natascha, la jove austríaca de 18 anys (interpretada per Olivia Delcán, delicada i precisa) que va poder-se alliberar-se després d'estar vuit anys captiva en un soterrani. La versió espanyola de Borja Ortiz de Gondra inclou el segrest, violació i assassinat de les tres adolescent d'Alcàsser, el 1992. I, per fer-ho més proper als espectadors catalans, hi afegeix una referència al passatger mort a la L3 del metro barceloní, del qual ningú es va adonar durant moltes hores.
Segons relata l'ogressa narradora, un personatge fora del temps, representat per una nena gòtica o potser una núvia ensangonada  (Andrea de Sant Juan, brillant) els nens o adolescents que fan aquests actes és que no s'han sabut adaptar al temps. Només que haguessin esperat una mica més haurien viscut l'odi des d'una altra perspectiva, diu. Una obra pertorbadorament bella. 9/10


17 de febrer 2018

'LLIBRES PER CREMAR', AL MALDÀ

Llibres per cremar (Les combustibles). Autora: Amélie Nothomb.
Traducció: Roger Batalla.  Direcció: Blanca Bardagil. El Maldà, BCN
Al carrer cauen bombes, la ciutat està assetjada. Un professor universitari té refugiats un alumne i una alumna a la seva casa gèlida. S'ha acabat el combustible. Només els queden les cadires i l'estufa buida. I la biblioteca. Amélie Nothomb (Etterbeek, Bèlgica, 1966), va escriure Les combustibles (aquí traduïda per Llibres per cremar) el 1994, possiblement pensant en el setge de Sarajevo.
De fet, és precisament la guerra que fa que tot es trastoqui. Els tres personatges són víctimes d'un setge exterior i ells mateixos s'assetgen entre ells. A mesura que els dies passen i el fred els tortura, cadascú mostra la part fosca sense contemplacions. Activen l'instint de supervivència i fan valdre el poder sobre els altres. El fred, el fred que ho envaeix tot portarà al sexe no desitjat a canvi d'una estona d'escalfor. Cada llibre sacrificat a l'estufa pot elevar un grau la temperatura de l'estança. ¿Quin serà el primer llibre cremat? ¿I el darrer? ¿Allò que diu el millor dels escriptors val més que no morir de fred? Però els llibres també s'acabaran i el destí és deixar-se anar pel carrer a la recerca d'un obús que acabi el fred pel seu compte. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»


L'altre tresor eren els llibres que en altres temps ens havien fet companyia. Seleccionats per cremar, amb dolor, apilats, ara, en un armari tancat amb clau. En un altre armari, també tancat amb clau, dins un paner, anàvem separant amb recança guardes, sobrecobertes i fulls rebregats. No seria la fi, encara, mentre poguéssim escalfar-nos amb papers dins d'un perol i la casa s'omplís de fum ofegador.
Aquesta era la situació de casa nostra, però també era la de la resta de veïnat que ens salvava de caure en el desesper. Compartíem un setge ferotge davant la indiferència del món. ¿Qui entendrà la indigència que vam viure?
LENA PAÜLS. L'adagio d'Albinoni (fragment)



13 de febrer 2018

RAMON MUNTANER, LA REMOR PERSISTENT

Portada del disc Cançó de carrer
De dos amors que tenia
l'un en terra, l'altre en mar, 
el de terra l'empresonen, 
l'altre viu exiliat. 
Jo ni ploro pel de terra 
ni em lamento pel de mar. 
Plor i laments de què serveixen?
Gent que lluiti és el que cal.
Les quatre banderes, Miquel Martí i Pol


Fa uns quants dies d'aquest poema que ens va donar a conèixer Ramon Muntaner en musicar-lo. I, tanmateix, resona tan actual que difondre'l es converteix en acte reinvidicatiu. Tenim tots els discos de Muntaner, hem assistit a concerts seus  i tenim en gran estima la seva feina com a compositor i cantant. Més de vint anys absent dels escenaris, amb nul·la presència als mitjans —com tants d'altres— trobem ben poca informació a la xarxa. No és el cronista de la Corona d'Aragó. Afegiu a la recerca el segon cognom i descobriu cançons delicioses  que us en faran fan: Ramon Muntaner i Torruella.

Ramon Muntaner i Torruella (Cornellà de Llobregat, 1950) ha posat música a poemes de Miquel Martí Pol, de Josep M. de Sagarra, de Joan Salvat-Papasseit, de Pere IV, de Joan Ollé..., és l'autor de la banda sonora de la pel·lícula La plaça del Diamant. Ha apropat la poesia al gran públic, servida amb música. En deixar els recitals en directe es va dedicar professionalment a la gestió cultural. Actualment és el delegat a Catalunya de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE).

Al Teatre Joventut de l'Hospitalet —10 de febrer de 2018—, en el marc del Festival Barnasants han homenatjat Muntaner en un concert antològic, sota la direcció artística de Joan Isaac, amb la participació entre d'altres, de Joan Manuel Serrat, Roger Mas,  Joan Isaac, Sílvia Comas, Enric Hernàez, Gemma Humet, el Grup Coses. Han recuperat la seva obra, se l'han feta seva i la interpreten radiants, sense complexos. Segurament que els cantants joves incorporaran al seu repertori les cançons de Ramon Muntaner, un clàssic.


Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.
I, tanmateix, la remor persisteix.
Aquesta remor que se sent, Miquel Marti i Pol