22 de novembre 2017

PARLÀVEM D'UN SOMNI, AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Parlàvem d'un somni. Versió lliure de Jordi Coca
Direcció: Jordi Coca. Sala Tallers, TNC
El 1983 Pasqual Maragall tenia 42 anys i era l'alcalde de Barcelona, Maria Aurèlia Capmany tenia seixanta-cinc anys i havia estat nomenada  regidora de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona. Es mostren agosarats, brillants i lúcids en la conversa que va transcriure el periodista Xavier Febrés per a la sèrie Dialègs a Barcelona. Jordi Coca, en aquesta versió lliure, hi ha afegit fragments de discursos de Maragall i d'articles de la Capmany.
Barcelona vivia, encara, d'esquena al mar; els Jocs Olímpics eren només una idea, com la cohesió social per mitjà de la cultura o la integració dels nous catalans (encara no havien arribat les masses d'immigrants asiàtics ni de l'Europa de l'est).  Els projectes que aleshores desgranaven com un somni, sabem que s'han fet realitat. A Parlàvem d'un somni hi ressonen com dites avui mateix, frases com ara: «El conflicte Catalunya-Espanya és el desencontre entre un fracàs i una frustració. El fracàs de Madrid a l’hora de vertebrar la unitat d’Espanya i la frustració de Catalunya per no haver pogut erigir-se en un estat.»
L'actor Òscar Intente i l'actriu Anna Güell es posen a la pell i donen veu als personatges sense nostàlgia, amb la poètica que hi ha entre l'optimisme i la incertesa, per revifar la memòria històrica recent.  Quanta feina hi ha per fer! 10/10


21 de novembre 2017

«JA REBROTA ARRAN DE SOCA», RAMON FERRAN

Medalla commemorativa XI segles de Catalunya. Ramon Ferran

La medalla commemorativa dels XI segles de Catalunya que Ramon Ferran, escultor, gravador, medallista, dibuixant, mestre... va fer el 1976, forma part des d'ara de la col·lecció numismàtica de Miquel Carreté Alujas, internauta amic. És la número cinquanta de la sèrie de cinquanta exemplars. Un tiratge limitat que fa que sigui una medalla rara. Com totes les medalles artesanes de l'artista reusenc, aquesta té un acabat personal, treballada des dels esbossos de la idea, passant pel disseny, el motlle de la peça en guix i les intervencions un cop que la peça sortia de la foneria fins a donar-li la pàtina final. 

Gràcies, Miquel, per deixar-nos gaudir d'aquesta 
peça i per fer-nos donar del recomençament 
que explicita el lema: «Ja rebrota arran de soca».


L'arbre sagrat
EMILI GUANYABÉNS I JANÉ, Barcelona, 1860-1941
 
Quan el van tallar de soca
va quedar sa enterna arrel.
Ja rebrota arran de roca:
amb els temps tocarà el cel.

Procurem que la brancada
pugui lliure respirar:
res de murs,  fora teulada
que la privin de pujar.

Que a tots vents s'enrobusteixi,
que esdevingui fort i alt,
que el botxí que s'hi atreveixi
se li osqui la destral.




20 de novembre 2017

'LENI', A LA SALA MUNTANER

Leni. Autors: Valéria Schulzová i Roman Oleksák
Traducció:  Núria Puigcorbé i Pavel Bsonek
Direcció: Pavel Besonek. Sala Muntaner, Barcelona
La cineasta Leni Riefenstahl (Berlín, 1902 - Pöcking, 2003) va dirigir La victòria de la fe i el Triomf de la voluntat,  documentals propagandístics del Tercer Reich i de Hitler, encarregats pel partit nazi. Va dirigir també  Terra Baixa de Guimerà, per als extres de la qual va utilitzar gitanos presoners als camps d'extermini. Sempre va defensar-se dient que tot i estar tan a prop dels jerarques nazis, no va saber res de les atrocitats que cometien.  Després de l'Holocaust no va poder estrenar cap més pel·lícula.

L'obra dramàtica Leni es basa en una entrevista que el 1974 va concedir Leni Riefenstahl —que aleshores tenia 70 anys— per promocionar un llibre de fotografies sobre la tribu africana Nuba, Last of the Nuba, com a invitada al programa de Johnny Carson (Corning, Iowa 1925 - Los Angeles, 2005), un incisiu i conegut presentador televisiu americà. Carson li retreu el passat fosc de protegida de Hitler. La cineasta defensa la seva veritat i es nota que se la creu.

Dues bèsties d'escenari veteranes, l'actriu Montse Guallar i l'actor Sergi Mateu, fan versemblants els personatges i aconsegueixen instants d'alt voltatge escènic. 8/10

19 de novembre 2017

LA SÈRIE 'THE DURRELLS'

La sèrie The Durrells de la BBC, estrenada el 2016, es basa en les experiències de la infància i adolescència plenes de descobertes de l'escriptor Gerald Durell, a Corfú, illa grega on va viure amb la seva família entre 1934 i 1939. El 2017 s'ha estrenat la segona temporada de la sèrie i hi ha confirmats sis episodis més per al 2018.

La primera temporada conta les peripècies d'una família poc convencional. Louisa Durell,  mare vídua i amb problemes financers, decideix abandonar Anglaterra i instal·lar-se a Corfú amb els seus quatre fills. En aquella època, la vida a l'illa era assumible per l'economia familiar, però els esperava un casalot vell, sense llum, sense coneixences ni veïns a tocar. L'entorn del casalot va ser un paradís per al petit Gerald, però l'adaptació als costums ancestrals de l'illa va ser dura per a la resta de la família. El relat enfoca, amb humor i tendresa, des de la visió del fill petit, la relació amb tota mena de fauna —humana i animal— i les situacions surrealistes que va protagonitzar a causa de la dèrie recol·lectora de l'aprenent de naturalista.
  
De Gerald Durrell, autor d'una trentena de llibres, n'he llegit La meva família i altres animals. L'Odissea, Empúries (1988) i El jardí dels déus. Clàssics moders. Proa (1997), dues de les obres memorialístiques que parlen de la infància lliure per espais verges de l'illa de Corfú. Gerald va estudiar zoologia i es va convertir en un naturalista d'anomenada universal. El germà gran, Lawrence, seria anys a venir l'autor del cèlebre Quartet d'Alexandria.


17 de novembre 2017

RODIN: LA PORTA DE L'INFERN

La porta de l'infern. Jardí del Museu Rodin, París.  © Musée Rodin
Amb motiu del centenari de la mort d'Auguste Rodin (París, 1840 - Meudon, 1917), la Fundación MAPFRE (Diputació 250, Barcelona), en col·laboració amb el Museu Rodin de París,  presenta l'exposició La porta de l'infern. Un conjunt de 150 peces, entre dibuixos, maquetes, escultures en guix i bronze que permeten descobrir la història d'aquesta monumental obra icònica decorada amb baixos relleus. La porta de l'infern conté la gènesi de les escultures més singulars de la història de l'art occidental  com El pensador, El bes o Les tres ombres. 

L'any 1880, Rodin rebia l'encàrrec de fer la porta d'entrada del museu d'arts decorativaes que tenia previst fundar a París l'Estat francès. Havia de representar la Divina Comèdia de Dant. En un principi va inspirar-se en les passions humanes de l'Infern, però a mesura que va anar avançant va modelar les figures amb l'esperit eròtic i adolorit que li van aportar les lectures de Les flors del mal, de Baudelaire. 

Le Penseur, sur élément de chapiteau, 1881-1888
© Agence du Musee Rodin - Pauline Hisbacq
En cada figura d'aquesta exposició copsem l'essència del conjunt, com ara en El pensador, on Rodin reflecteix l'acte de pensar, més que no pas un home que pensa. La força creativa del geni. 


Exposició oberta fins al 21 de gener de 2018

13 de novembre 2017

'INCENDIOS' DE MOUAWAD, AL TEATRE GOYA

Incendios. Traducció: Eladio de Pablo
Anem al Teatre Goya a veure Incendios, del libanès Wajdi Mouawad, amb la retina plena d'imatges contundents i la pell eriçada encara d'Incendis,  dirigit per Oriol Broggi, al Teatre Romea, el 2012. Hi anem per veure com Mario Gas ha dirigit Núria Espert. Ens falta innocència, més val dir-ho. Austeritat, precisió i efectivitat a l'hora de desplegar la complexitat del text de tot l'elenc, sobre una escenografia  discreta. Però arriba el monòleg tràgic de Nawal vella—Núria Espert— i  ens deixa amb ulls sortint de les conques, la respiració suspesa. La intensitat del geni que transforma les paraules en un dolor que es pot palpar. El secret del testament de Nawal ens ha tornat a atrapar. Brillant. 10/10


12 de novembre 2017

'EL LABERINTO MÁGICO', AL TEATRE ROMEA

El laberinto mágico. Autor: Max Aub. Versió: J. Ramón Fernández  
Direcció: Ernesto Caballero.  Teatre Romea, Barcelona
Muntatge dramàtic a partir d'una síntesi del cicle de sis novel·les de Max Aub (París, 1903 - Ciutat de Mèxic, 1972) sobre la guerra civil espanyola. Una producció del Centro Dramático Nacional, amb una quinzena d'intèrprets. Des d'una trinxera, un espai que es multiplica com a marc sensible de cadascun dels personatges. Parapetats darrere d'un sacs, fusell en mà, joves idealistes que no sobreviuran gaire temps al moment present que fixa l'escena. Cada personatge es presenta amb el relat de la seva vida civil, explica què fa al conflicte bèl·lic i com i quan hi morirà, desplegant així un ventall d'històries personals que conformen un tot esfereïdor. Espectacle sobri,  respectuós,  ben resolt. 8/10


 

11 de novembre 2017

'LOS BANCOS REGALAN SANDWICHERAS Y CHORIZOS', AL TEATRE TANTARANTANA

Los bancos regalan sandwicheras y chorizos.  
Dramatúrgia i direcció: Silvia Ferrando. Teatre Tantarantana.
Foto: ©Voltar i voltar
En la creació col·lectiva Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, actors i actrius de les novíssimes generacions recuperen la memòria història del temps del franquisme, amb textos de Silvia Ferrando, Federico Garcia Lorca, Jean Anouilh, Sèneca, Angélica Lidell. Els bancs del títol, absents. Molta energia a l'escenari,  tot i així n'he sortit amb la impressió que el fons d'aquesta proposta irònica es quedava a mig gas.  Suposo que ha estat a causa que no es compromet explícitament ni poc ni gens amb l'actualitat. I, ara mateix, els espectadors ho esperàvem (però potser no és als que comencen a qui ho hem de demanar.) 6/10