FOTOGRAFIES DE BILL BRANDT I PAUL STRAND A LA FUNDACIÓ MAPFRE

La Fundació MAPFRE reobre el centre de fotografia artística, ara a la seu del Port Olímpic (Avinguda del Litoral, 30), amb dues exposicions antològiques de dos fotògrafs que són referent internacional de la fotografia moderna: Bill Brandt i Paul Strand.

© Bill Brandt
Nu, Baie de Anges, França, 1959

La retrospectiva de Bill Brandt (Hamburg, 1904 - Londres, 1983) consta de 186 imatges de reportatges socials, retrats, nus i paisatges. Format al costat de Man Ray, com a ajudant, i admirador de Brassaï. Enfoca allò no habitual, crea atmosferes enigmàtiques, surrealistes. Brand dona més relleu al contingut estètic que a la consideració documental de cada fotografia.

 

© Paul Strand
El Sr. Bennett, Vermont, 1944

Les 110 fotografies de Paul Strand (Nova York, 1890 - Orgeval, França, 1976) seleccionades per a aquesta exposició formen part de les col·leccions de la Fundació MAPFRE. Strand és el creador del que es coneix com a "fotografía directa" pels seus retrats realitzats amb un objectiu ocult a l'hora de fotografiar la realitat dels barris pobres de la ciutat de Nova York. Va continuar el relat social en les incursions al món del cinema. Pel seu compromís polític es va veure obligat a abandonar els EEUU i a exiliar-se a França a l'època de la caça de bruixes. Considerat un fotògaf urbà, a partir de 1950 es dedica a fotografiar el món rural, la cultura popular i la natura.

El marc expositiu que ara inauguren aquestes dues exposicions no té l'al·licient arquitectònic que tenia la casa Garriga Nogués, les sales ni tan sols aprofiten la llum ni l'obertura al mar que donaria l'edifici situat a tocar del Port Olímpic. La disposició del material en aquest tipus de sales asèptiques no és gaire amena i la majoria de fotografies massa petites, però l'excepcionalitat dels treballs d'aquests artistes fa que les dues exposicions seguin del tot recomanables.

Exposicions obertes fins al 24 de gener de 2021.

SÈRIE TV' L'ART DE L'ENGANY'

L'art de l'engany [The Deceived]
Direcció: Chloe Thomas
Irlanda, 2020 

Thriller psicològic contemporani que transcorre en un casalot amb enigma. Ophelia, una estudiant d'anglès a Cambridge, manté una relació perillosa amb Michael, el seu carismàtic professor casat. Mor l'esposa de Michael en un incendi al casalot i la jove s'hi trasllada a viure i ocupa el lloc de la difunta. Comencen a augmentar les sospites sobre la mort accidental de la dona. 

Disponible a Filmin. 9/10

SÈRIE 'THE SPLIT'

The Split. Direcció: Jessica Hobbs
Guió: Aby Morgan. Regne Unit, 2018

A Londres, tres advocadesses matrimonialistes —mare i filles—, intenten trobar la millor opció per a la seva clientela d'alt standing immersa en tràmits de divorci. Enfrontades a vegades i  amb relacions personals complicades, sobretot amb el pare que torna després de trenta anys d'haver-les abandonat.  Disponible a Filmin. 8/10

'AIXAFEM EL FEIXISME', AL PALAU ROBERT

Visitem al Palau Robert  Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Cataluya 1936-1939, una exposició de petit format que explica per mitjà de cartells les estratègies persuasives que va fer servir el Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana per lluitar contra el feixisme durant la Guerra Civil i per defensar les polítiques de progrés social i les llibertats democràtiques i nacionals.

El títol de l’exposició fa referència al cartell més popular que va editar el Comissariat de Propaganda i un dels més famosos de la Guerra Civil, el del fotògraf publicitari Pere Català Pic, on es mostra una espardenya esclafant una creu gammada. Se’n pot contemplar un original en una de les sales.

Una mostra molt ben contextualtizada.

Exposició oberta fins al 5 d'abril

MONTSERRAT CARULLA, IN MEMORIAM

Montserrat Carulla Foto: © David Ruano

Ahir va morir Montserrat Carulla (Barcelona 1930-2020), l'actriu que s'autodefinia com a catalana i independentista. Els mitjans de comunicació catalans se n'han fet ressò, però no tant com la grandesa de l'actriu es mereixia. Carulla ha aixecat teatres sencers de la butaca, recitant Maragall, i ha emocionat amb els seus personatges els espectadors de telenovel·les Secrets de família (1995), Dones d'aigua (1997) o El cor de la ciutat (2000). No la vaig descobrir fent els Pastorets ni en els doblatges de pel·lícules ni al cinema en blanc i negre. No la recordo haver-la vist a les pel·lícules Companys, procés a Catalunya (1979) de Josep Maria Forn ni a El vicari d'Olot (1982) de Ventura Pons. 

La primera impressió d'excepcionalitat que retindré per sempre va ser la seva interpretació a El temps i els Conway (1992) de J. B. Priestley. Després vindrien Guys & Dolls (1998)  i el duel mare-filla a La reina de la bellesa de Leenane (1998) dirigides les dues obres pel seu gendre Mario Gas. Després he seguit les seves intervencions en recitals i actes multitudinaris fins a l'obra Iaia! (2013), que el seu fill Roger Peña va escriure especialment per a ella. Amb vuitanta-sis anys s'acomiadava amb aquesta obra dels escenaris i del públic amb més de sis-centes representacions en tres anys. Montserrat Carulla aportava a cada treball aquelles sensacions de versemblança i seguretat que només es troben en les grans personalitats. Inoblidable.

La Carulla: una obrera del teatre
article d'opinió i entrevista a l'actriu, d'Andreu Sotorra

EXPOSICIÓ 'FEMINISTA HAVIES DE SER'

Al Palau Robert: Un recorregut pels masclismes del segle XXI. Materials per a la reflexió.Una mirada al món que ens envolta ens descobreix que les reivindicacions de les dones són justes i necessàries.

Exposició oberta fins al 8 de desembre 

 

WORLD PRESS PHOTO 2020, AL CCCB

© Yasuyoshi Chiba

Fotografia 'Veu directa' guanyadora del World Press Photo 2020.

 

Il·luminat pels mòbils, un jove recita poemes

 de protesta a la capital del Sudan enmig dels crits 

 dels manifestants que coregen consignes

contra el règim de 30 anys d'Omar al-Bashir expulsat

per un cop militar. Kartum, 19 de juny de 2019. 

 

Els problemes mediambientals, l’odi i les qüestions de gènere completen el relat fotogràfic del 2019. Els jurats han avaluat 73.996 fotografies de 4283 fotògrafs de 125 països. Admirem el testimoni conscienciador de la fotografia documental, de la mirada ètica que ens ofereixen els fotoperiodistes, sobre la vida que s'obstina a emergir un cop i un altre, sobre un món que demana ser entès i no entenem mai prou.

 

Entre les fotografies guardonades, hi ha les de dos fotoperiodistes catalans: 

© Ramon Espinosa 

 

Tercer premi en la categoria de notícies

d’actualitat per una fotografia dels estralls 

de l’huracà Dorian, a l'illa de Gran Bahama.

© Ricard Garcia Vilanova

 

Tercer premi en la categoria de temes d’actualitat, 

per la fotografia d’un manifestant que n’assisteix 

un altre que va quedar inconscient durant 

la Revolució de Tishreen, a Bagdad, la tardor passada.

 

A causa de les restriccions per la pandèmia, el recorregut per la Mostra Internacional de Periodisme Professional més important del món, al Centre de Cultura Contemporània, ha estat més corprenedora que mai. Tot i tenir cita prèvia, per la reducció d'aforament, hem hagut de fer cua a l'entrada i per accedir a algunes sales i a les projeccions d'audiovisuals. Hem alleugerit el recorregut tant com hem pogut (tot i així, no ha durat menys de dues hores) i hem complementat la visita guiada online a través de Filmin.

Un dels grans protagonistes de l'edició de l'any que ve serà la pandèmia de covid-19. No sé quines imatges es podran veure perquè els fotoperiodistes professionals han estat vetats d'accedir als hospitals i a les morgues improvisades col·lapsats. Ha estat una tragèdia censurada.

Exposició oberta fins al 20 de desembre de 2020

EXPOSICIÓ 'MODERNISME, CAP A LA CULTURA DEL DISSENY'

El Museu del Disseny vol aportar amb aquesta exposició una interpretació nova del Modernisme en clau de “cultura del disseny” és a dir, repensant els objectes des de la idea, les tècniques de producció i els materials, la promoció, la difusió i la funció.  En aquesta mostra s'emmarca el Modernisme en el context europeu i en destaquen els nexes i la singularitat catalana partint del protagonisme que hi van tenir les arts decoratives i aplicades, artesanes i industrials. 

Tres-centes setanta peces, entre elements arquitectònics, mobles, papers pintats, gerros de ceràmica, joies, estampats, projectes de marqueteria i de vitralls. Algunes peces emblemàtiques de Gaudí, de Jujol, de  Gaspar Homar, procedents sobretot de les col·leccions pròpies del museu i d'altres col·leccions municipals, del Museu d’Història de Girona i d'alguna de col·lecció particular.

Una mostra recurrent, amb peces exposades com en els museus d'altres temps, poc original (la majoria de les peces s'han exposat en d'altres ocasions i no hem vist enlloc «el disseny com un procés que engloba des del concepte fins a l’ús i fins i tot el desús» ). La visita no ens ha compensat les cues que hem hagut de fer, tot i portar cita prèvia. Prescindible.