 |
Hotel Adlon. Una saga familiar. Direcció: Uli Edel. Guió: Uli Edel i Rodica Döhnert Alemanya, 2013 |
 |
| Hotel Adlon, 1945 |
 |
| Kempinski Adlon Hotel Berlin Saló actual amb l'emblemàtica Font dels elefants |
***
Vegeu una síntesi de la història de l'Hotel Adlon
 |
Pablo Picasso. L’espera (Margot). 1901. Oli sobre cartró. MPB 4.271 |
Els artistes catalans que van marxar a París estaven disposats a fer tot el que calgués per viure del seu art. Buscaven la llibertat i la modernitat que la ciutat els oferia. Quan els artistes joves hi arribaven, ja hi trobaven instal·lats l'anterior generació d'artistes, músics i escriptors catalans com Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell i Pau Casals.
Exposició oberta fins al 29 de març de 2025
 |
© Eveli Torent. Madame X (1904) Col·lecció particular |
La trajectòria de Torent va desenvolupar-se a París entre el 1901 i el 1914,
tot i que no es va desvincular del tot de Barcelona. Durant aquells
anys va fer nombroses gitanes, que eren molt apreciades en el mercat d'art
francès. El 1910 Torent emprèn un viatge a l’Argentina, durant el
qual va fer un retrat del músic Enric Morera, propietat del
Museu de la Música, que és una de les seves obres mestres. I el 1914 es
va traslladar a Nova York, on va romandre fins al 1921. A partir de 1922 fins a l'esclat de la Guerra civil, el pintor i la seva esposa, Consuelo Hernán, van organitzar performances artístiques a la seva residència d'Eivissa, on rebien visitants d'arreu. Torent, que era maçó, va morir el 1940, pocs mesos després de sortir de la Model, empresonat víctima de la llei per a la repressió de la maçoneria i el comunisme.
Fins ara l'obra d'Evelí Torent no ha tingut cap mena de difusió. Només alguns estudis recordaven Torent com un dels noms de la segona generació d’artistes modernistes i dels que van fer una exposició individual a Els Quatre Gats. També ha estat mencionat com un dels artistes amics de joventut de Pablo Picasso. Ara, la mostra del Museu Nacional d'Art de Catalunya situa l'obra de Torent en un lloc preeminent al costat de les obres dels grans artistes de la seva generació.
Exposició oberta fins al 16 de febrer de 2025
 |
| La Mujer del Presidente [Bernadette] Direcció: Léa Domenach. França, 2024 |
El títol original d'aquest biopic polític és Bernadette, però fora de França, segurament, el nom podia presentar confusions. La protagonista és l'exprimera dama de Franca, Bernadette Chirac (interpretada per Catherine Deneuve, un incentiu de la pel·lícula), una dona influent en l'èxit polític del seu marit Jacques, i que va passar de l'anonimat a ser una persona respectada i admirada pels francesos. Quan Bernadette va arribar a l'Elisi, havia remogut cel i terra a l'ombra per fer president el marit i suposava que en rebria el reconeixement. Però el marit i la filla l'aparten i la releguen a segon pla públic. No només perquè era una dona d'aspecte antiquat, sinó perquè deia les veritats sense filtre. Es rebel·la i es converteix en una figura mediàtica i reclama el seu lloc a la història. Filmin. 8/10
 |
| © Fina Veciana. S/T. 2024 Tècnica mixta sobre paper. 42 x 30 cm (+marc de cartó) |
 |
El misantrop. A partir de Molière. Dramat: Sergi Pompermayer Versificació: Pablo Macho Otero. Direcció: David Selvas Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona |
Els textos clàssics són adaptables a moltes èpoques i contextos. La història del misantrop que va escriure Molière fa més de 350 anys, en aquesta versió del dramaturg Sergi Pompermayer, dirigida per David Selvas és el nom d'una discogràfica d'avui. L'Alceste (magnífic Pol López) continua sent el protagonista, un home de pensament lliure, sincer i recte en un món d'hipòcrites i de malvolences regides per les xarxes socials. Ho deixa tot per anar a viure en plena natura. Céliméne (Mireia Aixalà, l'excel·lència en versemblança) no el segueix. Amb la mirada d'avui, no pot continuar aparellada amb qui ha desconfiat del seu amor. L'obra s'ha reescrit de cap i de nou en llengua col·loquial i argot juvenil, versificada en alexandrins que els intèrprets diuen amb naturalitat. Pablo Macho Otero, bravo!
Andreu Sotorra relaciona les versions que el teatre català ha obert en els darrers quaranta anys: «El 1982, el Teatre Lliure de Gràcia va recuperar la traducció de Joan Oliver "Pere Quart" amb direcció de Fabià Puigserver; el 1989, Josep Maria Flotats, instal·lat ja al Teatre Poliorama, hi va tornar, però amb una versió de Xavier Bru de Sala, cosa que, com era costum i esport nacional a l'època, va rebre el boicot de certs sectors que li retreien que no hagués aprofitat la que existia de Pere Quart i que, a més, hagués pagat la de Xavier Bru de Sala, aleshores amb càrrec institucional; l'any 2005, en els inicis del que seria La Perla 29 al Teatre La Biblioteca, Oriol Broggi va repetir amb un nou “misantrop”; i encara el 2011, el Teatre Nacional de Catalunya la va fer grossa amb una nova traducció de Sergi Belbel —entrat el nou segle ningú ja no trobava a faltar la traducció de Pere Quart—, dirigida en aquest cas pel francès George Lavaudant —ja havia passat també l'època de retreure als directors dels teatres públics catalans que posessin el plat a taula als directors de fora.»
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
*
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY
 |
| Exposició Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar Centre de Cultura Contemporània, Barcelona |
L'exposició Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar és una adaptació ampliada de la mostra «Viva Varda!», concebuda i produïda per la Cinémathèque française de París en col·laboració amb Ciné-Tamaris i la contribució de Rosalie Varda i Mathieu Demy.
Oberta fins al 8 de desembre 2024
 |
| © Joan Ramell Hi ha paraules que només es diuen amb les finestes tancades. Francesc Parcerisas, de Boca de plor |
El fotògraf d'art Joan Ramell ha connectat dotze imatges seves a dotze poemes de Francesc Parcerisas i Vázquez (Begues, Baix Llobregat, 30 de novembre de 1944), poeta, traductor i crític literari. En la lectura que Ramell fa dels poemes de Parcerisas afegeix context o el redefineix. Primer la mirada enfoca la imatge que remet a les paraules i invita a endinsar-s'hi. Gestos de la quotidianitat, el detall, la impressió i el sentiment. Singular.
L'aparellament de fotografies a les paraules ha estat un regal que ha fet Ramell al poeta en motiu del seu 80 aniversari. S'ha editat un àlbum del conjunt i ha estat motiu d'una exposició a la Llibreria Francesa de Barcelona.