30 de setembre 2016

EL BON PARE, AL TEATRE BORRÀS


El dramaturg David Plana (Manlleu, 1969) ha escrit una comèdia d'humor fi on reflexiona sobre la relació generacional entre pares i fills. Uns intèrprets que bronden els diàlegs en picat,  entre el pare (Lluís Soler, la precisió que amb el posat paga) que suposa que és un pare modern i tolerant i la filla única (Georgina Latre, la versemblança), la parella de la filla (Jaume Madaula, la comicitat natural) i la seva exdona (Teresa Vallicrosa, genuïna en cada nou treball). El pare protagonista és un home a qui li ponen totes, alcalde d'una ciutat petita, segur d'ell mateix, que descobreix que ha caigut en un sac sense fons tot el que ha anat predicant a la seva filla. Un recorregut per secrets i mentides que desarma el protagonista sense aturador i és a punt —només a punt—, de convertir la còmedia de costums en gènere negre, cosa que podria millorar la contundència el desenllaç.  9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
 



29 de setembre 2016

INFRAMÓN, AL TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

L'inframón. Autora: Jennifer Haley. Trad: Neus Bonilla
Direcció: J. C. Martel Bayod. Teatre Lliure de Gràcia
Jennifer Haley ha escrit L'inframón, un thriller de ciència-ficció on només cal inventar-se una personalitat i gaudir dels capricis. En un regne virtual anomenat «Amagatall», el creador  (interpretació aplomada d'Andreu Benito) és interrogat al món real per una investigadora (Mar Ulldemolins, efectiva), a causa del negoci que ha dissenyat a mida d'usuaris adults que volen realitzar fantasies perverses amb infants. Dos usuaris amb diferent protagonisme són l'aclaparat professor Doyle (Victor Pi, la versemblança) i un personatge sortit d'Alícia al País de les Meravelles (interpretació continguda de Joan Carreras). En aquest regne fantasiós hi senyoreja la petita Iris (alternen funcions les nenes Gala Marqués i Carla Schilt per a la interpretació extraordinària de les quals recomano vivament aquest espectacle), una criatura que és en aquell espai per ensenyar no pas per aprendre, com li pertocaria per edat. La ficció no supera la realitat. 7/10



28 de setembre 2016

SARDANA DAURADA, UNA SARDANA FLAMENCA AMB AIRES DE SAMBA

La Colla Sardanista Rosa de Reus celebra enguany el 50è Aplec Baix Camp. Exposicions, concerts i molts actes al voltant de l'Aplec i quatre sardanes estrenades: 50 Setembres, de Joan Lluís Moraleda i Penachs; Sardana Daurada, Aleix Bové i Munté; L’Aplec Baix Camp 50, d’Eduard Sendra i Nogués i 50 roses, de Jeroni Velasco i Corzo.

Vegeu la Cobla Reus Jove (18 de setembre de 2016) 
interpretant la Sardana Daurada, d'Aleix Bové i Munté,
amb arranjaments per a cobla d'Alfred Abad Gascón:
La portada de la particel·la  de Sardana Daurada m'ha invitat a escoltar-la i a parlar-ne. Descriu la peça com una «sardana flamenca amb aires de samba». Vegem com Aleix Bové i Munté (Reus, 1981) arriba a aquesta formulació musical. 
Aleix Bové i Munté, autor de la Sardana Daurada
D'entrada, l'autor dedica la sardana als seus pares, el Joan i la Ció, activistes de la sardana, melòmans i inspiradors de múltiples activitats culturals. L'Aleix compagina els oficis de bomber i músic. Des dels 18 anys,  es dedica a la guitarra flamenca. Músic, compositor, productor, sempre dedicat a la música d'autor,  creador en diferents estils com llatí, samba, cançó flamenca, bolero... I, ara, afegeix la sardana al seu currículum de compositor. 

Ha cursat estudis com a guitarrista flamenc al conservatori del Liceu de Barcelona al costat de Manuel Granados i ha desenvolupat el seu aprenentatge al costat de mestres com Juan Ramon Caro, el Califa, el Ñoño, Costi el Chato, entre d'altres.

Tot ha anat a la una perquè la primera sardana de l'Aleix fos una fusió: una sardana flamenca amb aires de samba,  tal com ho explica: «aquí no hi plou perquè sí, tot segueix un camí de retorn, el de sempre. Una minuciosa obra de sentit incert que ens omple d'imaginació i curiositat. Una vida que només es deté davant la intransigència de la port, la desídia i la desconfiança».  Vet aquí «l'èxit d'un clan que ha transmès valors i coneixements, misèries i infortunis a través del temps»  Benvinguda Sardana Daurada.

«Si us trobeu en un lloc prop del Mediterrani, on la llum es banya en un mar d'arena...», segurament hi trobareu l'Aleix participant en diversos projectes musicals, col·laborant en enregistraments discogràfics o com a director musical d'un espectacle de titelles. O, potser,  actuant en un concert com a guitarrista en el seu projecte més personal, Agartha flamenco mediterràneo, grup creat amb la cantant Sara Sambola, la seva dona. 

Vegeu Sona amb la nit. Música original: Santi Vendrell. 
Lletra, adaptació i arranjaments: Aleix Bové i Sara Sambola. 
Intèrprets: Sara Sambola (veu), Juanjo de Santiago (cors i palmes), 
Aleix Bové (guitarra flamenca), Manuel Carmona (guitarra flamenca), 
Curro Linares (percussió), Gerard Marsal (taules i flauta) 
i Eloi Jordà (violoncel). Enregistrament: Teatre Bartrina de Reus.

Per compartir i donar, per estimar SENZILLAMENT
la terra que ens forma, plena de llum i color, silencis
i melodies. Daurada immensitat, ones que
vénen i van, així som TOTS, A CASA NOSTRA.
ALEIX BOVÉ, autor de Sardana Daurada
Opuscle 50 Aplec Baix Camp Reus, 2016:7


27 de setembre 2016

AGRUPACIÓN SEÑOR SERRANO, DEU ANYS

Brickman Brando Bubble Boom, A House in Asia i Katastrophe
Vegeleu les fitxes tècniques de cada espectacle a Clip de Teatre

La companyia de performers Agrupación Señor Serrano celebra 10 anys de la seva fundació i commemora també els 40 anys del Teatre Lliure estrenant-hi un cicle de tres espectacles que han portat per tot el món. Els temes de fons són potents: el dret a l'habitatge, la recerca i captura més gran de la història contemporània (Bin Laden), guerres, caos, joc i destrucció massiva (Pompeia, Txernòbil, Auschwitz). Els temes són importants, però allò que dóna singularitat als espectacles és el com. Un dispositiu escènic on es deplega tot un ventall de recursos virtuals i teatre d'objectes, manipulats en directe: càmeres que enfoquen maquetes, pantalles amb notícies contemporànies,  capgrossos, personatges, joguines  i avions en miniatura. Tres propostes úniques, bellament poetitzades. 9/10



26 de setembre 2016

EL PARE HÉCTOR ALTERIO, AL ROMEA

 El padre (Le père). Autor: Florian Zeller. 
Adaptació i direcció: José Carlos Plaza. Teatre Romea, Barcelona
El veterà actor Héctor Alterio (Buenos Aires, 1929) es posa a la pell d'un vell afectat d'Alzheimer, a l'obra El padre, de Florian Zeller (París, 1979). Als inicis de la malaltia ens fan somriure les primeres confusions espaciotemporals que anuncien el desgavell que vindrà tard o d'hora. A poc a poc el somriure dels espectadors se'ns petrifica als llavis. Sabem de què parla Zeller perquè tots tenim a tocar persones a qui han diagnosticat aquesta malaltia que desmobla el cervell. A l'escenari, aquest desmoblament s'il·lustra físicament fent desaparèixer a poc a poc tot el que hi ha a l'espai, fins que queda el personatge amb les parets blanques, sense reconèixer ningú,  sense records on agafar-se i es veu obligat a preguntar a la cuidadora  «¿Qui sóc jo?» Héctor Alterio, de 87 anys, té les facultats conservades i fa en aquesta obra una altra interpretació esplèndida, d'una hora i mitja, gairebé en solitari. Aplaudiments amb tota la platea del Romea dempeus. 10/10


22 de setembre 2016

'EL VEL DE MAIA' DE MARIÀ MANENT

https://issuu.com/lenapauls/docs/elveldemaia1

Publicació en suport digital de l'estudi «Universalitat i perticularisme projectat en un dietari íntim: El vel de maia, de Marià Manent», premi d'assaig Francesc Vila i Casas, 1994.

«No hi ha res —ni el trasbals de la guerra— que distregui l'intel·lectual de la seva reflexió. Aquesta és la constatació omnipresent a El vel de maia. Dietari de la Guerra civil (1936-39) del poeta Marià Manent (Barcelona, 1898 - 1988), escrit a cavall de "la més exquisida pau geòrgica i les crispacions i angúnies d'una revolució i d'una guerra", com diu l'autor en el pròleg. A partir d'aquesta evidència, aquest estudi pretén mostrar com l'autor projecta en el gènere de dietari la simbiosi entre allò immutable que té l'acte creatiu (la literatura) i allò que forma part de la fugacitat, representat per la guerra (la conjuntura política)».
A la tarda, conversa amb Palau-Fabre:
parlem dels horrors dels bombardeigs,
d'Eliot i de Spender. Quina pau d'or,
damunt l'herba dels Sis Avets! ¿Som,
realment, en un país de guerra?
Marià Manent. El vel de maia, 12.IX.1938

20 de setembre 2016

NI EL CANT DELS OCELLS DEL MEU MÓN

Blauet. Foto: ©Màrius Domingo de Pedro
Amb el vent primerenc de tardor, han marxat les orenetes i hi ha un silenci estrany a l'aire. Potser no deu ser una gran notícia, però sí que ho és el fet que algú ho vulgui fer notar. Enguany han tornat a marxar les orenetes. Tot està en ordre, doncs.
Fa set anys que vaig escriure l'apunt Ni el nom dels ocells del teu món i, des d'aleshores, no he ampliat gaire subtancialment el coneixement ornitològic. Tinc informació i sé on buscarla (Gràcies, Màrius Domingo de Pedro, ornitòleg de capçalera), però no recordo els cants dels ocells del meu entorn. Conec pocs moixons, però encara menys sé distingir-los pels cants.

Garsa. Foto: ©Màrius Domingo de Pedro
A la terrassa de l'àtic de Barcelona no se n'hi passegen gaires d'ocells. Només algun de marronet que fa tit, tit, picant alguna delícia invisible de les torretes; una garsa silenciosa balancejant-se a la barana i massa gavines que arriben amb un cloqueig estrident i el batement d'unes ales que passen del metre quan les estén. Per sort, les gavines es fan anunciar i ens podem resguardar de la seva violència.

Tòrtora comuna. Foto: ©Màrius Domingo de Pedro
Al nostre jardí de llicorella, al Baix Camp, hi fan nius les merles i alguns moixons petits (pit-roig, pinsà, tallarol, mallerenga, pardal, gafarró...), hi ha un vol no gaire nombrós de tórtores pels voltants del Pont d'Enseula i cada temporada passen estols que migren o emigren (com les grues, vegeu-ne apunt). Se n'hi passegen d'altres fàcilment identificables, com un parell de puputs que van venir de visita a començaments d'estiu, i, ocasionalment, d'altres que amb prou feines sé distingir (un tord o una griva?). La collita de relacionar l'ocell amb el seu nom comú va lentíssima, però avança; en canvi, se'm resisteix l'assignatura del cant.

Tord i griva. Fotos: ©Màrius Domingo de Pedro

Un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS. M'aclame a tu

19 de setembre 2016

AVUI NO SOPEM, AL TEATRE CONDAL

Avui no sopem. Autors: Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez  
Direcció: Pep Anton Gómez. Teatre Condal, Barcelona 
Una comèdia agredolça d'un realisme que fa esborronar. Uns avis que fan d'avis a horari complet d'avis, decideixen que ja és hora que dediquin els anys que els queden a gaudir del que els agrada, que és anar a viure tranquils al poble i dedicar-se a conrear l'hortet.  La decisió xoca amb els interessos dels fills. Dosificació d'efectes i creixendo en crispació per tornar finalment tot a lloc. O, potser ja no hi serà mai més tot a lloc, de fet. Avui no sopem enllaça allò local i allò universal, en la millor tradició de la comèdia de costums.
Preneu nota dels intèrprets —Maife Gil i Jordi Banacolocha (avis, parella gran), David Bagés, Jordi Susanna Garachana (fill i segona parella), i Mercè Martínez (filla)— que fan possible que aquest text llueixi i ens facin sentir com a veïns que compartim paret d'aquesta família que avui tampoc no soparà a l'escenari del Teatre Condal.  10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»