PEL·LÍCULA 'MISERICÒRDIA'

Misericòrdia. Direcció: Alain Guiraudie

França, 2024

Els crítics de cinema han dit que aquesta pel·lícula és la millor de l'any 2024, un thriller rural que fa putetes a una història de Hitchcock, de Buñuel i de Pasolini. Jéremie (Félix Kysyl, amb la presència paga) viu a Toulouse i va al seu poble pel funeral del pastisser per al qual havia treballat. Decideix quedar-se uns dies a casa de la vídua (Catherine Frot), cosa que engeloseix el fill, de qui era company d'infància. Realisme de la quotidianitat amb emocions i erotisme continguts.  El fill desapareix misteriosament. Conjugant joc i familiaritat se succeixen canvis de to argumental dels quals els espectadors tenim informació que els altres personatges no tenen. I el títol de Misericòrdia? Per l'acció d'un sacerdot amoral que té alguna cosa a dir, fent-se el trobadís amb el noi, tot collint múrgoles (fora de temps) al bosc. De sorpresa en sorpresa, acabem ben descol·locats i amb ganes d'aplaudir. 10/10

'THE BROTHERHOOD', AL TEATRE LLIURE

The Brotherhood. Concepte, text i direcció: Carolina Bianchi. 

Festival Grec 2025. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc

Al Festival Grec de fa dos anys, la dramaturga brasilera Carolina Bianchi va presentar La Núvia i el Bona Nit Ventafocs», on exposava el seu cos adormit, suposadament, drogat a l'escenari. Era el primer lliurament de la seva trilogia «Trilogia Cadela Força». Al Festival Grec 2025, presenta el segon capítol The Brotherhood  amb una línia menys complexa de contingut inspirada en el món del teatre, emmarcat en la violació femenina. Una performance de 220 minuts, confessada com a catarsi personal, en dues parts. A la primera, un pròleg que no s'acaba mai i una entrevista sense suc a un director a qui l'entrevistadora proposa fer sexe. La segona, una lectura de textos sobre dones violades en format conferència, a càrrec de set homes. Els mateixos intèrprets que protagonitzaran una masturbació col·lectiva. Teatre documental disfressat d'exhibició carnal i gosadia consistent a deixar de banda el sentit del ritme i fer avorrir l'auditori. 6/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'GRAND CANYON', A LA VILLARROEL

Grand Canyon. Autor: Sergi Pompermayer.

Direcció: Pere Arquillué. La Villarroel, Barcelona

Els personatges que ha dibuixat Sergi Pompermayer a Grand Canyon són perdedors que viuen al marge, entre carretera i taverna, prop de terrenys que imaginem àrids, de la Catalunya interior.  No tenen gran cosa més sinó aquest entorn empobrit i de pas. Com a refugi, hi ha la beguda, la música i els somnis insatisfets si no hi ajuda un al·lucinogen. Entenem pel que expliquen que enyoren el que han estimat i el que han odiat i, al límit de tot, es donen suport mutu, encara. Se'n poden sortir. Intèrprets que ens fan caure la bava: Mireia Aixalà, Guillem Balart, Eduard Buch, Joan Carreras, Maria Morera, Mar Pawlowsky. Estel·lars, cadascun amb el seu moment de glòria i veritat escènica. Bravo! 8/10    

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'GEGANT', AL TEATRE ROMEA

Gegant. Autor: Mark Rosenblatt. Traducció: Joan Sellent 

Direcció: Josep Maria Mestres 

Festival Grec. Teatre Romea, Barcelona

Intèrprets: Josep Maria Pou, Victòria Pagès, Pep Planas, Clàudia Benito, Aida Llop i Jep Barceló. El protagonista és l'escriptor Roald Dahl (a càrrec de Josep Maria Pou, versemblant) emmarcat en l'episodi d'unes declaracions seves sobre la passivitat del poble jueu davant de la masacre perpetrada per Israel al Líban, el 1983. Va ser titllat d'antisemita i el seu editor, Tom Maschler (Pep Planas) va intentar que se'n retractés. El conflicte entre Israel i els palestins de Gaza i els atacs a l'Iran són tan candents que sembla que el dramaturg Marc Rosenblatt, s'hagi inspirat en l'actualitat.

L'acció se situa a la mansió de l'escriptor, de 67 anys, (Pou l'interpreta com un personatge atrotinat) en una visita imaginada amb el seu editor anglès i la cap de vendes de l'editorial nord-americana, ambdós jueus. El pressionen perquè demani públicament excuses. En la confrontació, Dalh calla,  les pressions li refermen l'opinió. Evidentment, Dalh no tenia res d'antisemita. M'hauria agradat que l'obra inclogués arguments profunds per equilibrar la balança i no deixar Dalh retratat com una criatura obstinada.

Que enmig del discurs s'hi senti parlar de Quentin Blake, il·lustrador de la majoria dels llibres de Roald Dahl, que es facin referències a Charlie i la fàbrica de xocolata, Els Culdolla, El gran gegant amic, James i el préssec gegant o Les bruixes, tot obres conegudes pels lectors i, si no, per les que han tingut adaptació cinematogràfica, ajuda a empatitzar l'auditori amb el personatge. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

CAIXAFORUM: 'RUBENS I ELS ARTISTES DEL BARROC FLAMENC'

Exposició oberta fins al 21 de setembre de 2025

Les peces que presenta Caixaforum procedeixen de la Col·lecció Reial espanyola, germen del Museo del Prado, de manera que van ser creades per enaltir les glòries d’Espanya en temps de Felip IV.

La creativitat de Peter Paul Rubens (Siegen, Westfàlia, 1577- Anvers, 1640), la seva influència i la renovació estètica que va promoure protagonitzen aquesta exposició, en la qual quadres seus dialoguen amb obres d’artistes com ara Anton Van Dyck, Jacob Jordaens, Jan Brueghel o David Teniers. Com s’evidencia a través de tota aquesta exposició, l’art flamenc va convertir-se en una eina eficaç de comunicació política. En una Espanya immersa en guerres contínues contra el món protestant, la seva difusió en molts casos va estar vinculada a la propaganda religiosa, al servei de la qual havia posat Rubens els seus pinzells. 

Peter Paul Rubens. Judici de Paris, 1639

Rubens destaca per l'espectacularitat en les composicions pictòriques. Va retratar els governants de tot Europa, va crear composicions al·legòriques a mida per als poderosos, en les quals va combinar una força plàstica excepcional amb el missatge propagandístic. El seu cosmopolitisme i la seva àmplia cultura, juntament amb la seva actitud transcendental i vibrant davant la vida i l’art, eren del tot inusuals en un artista dels Països Baixos en aquella època. Encoratjats per l'esperit del mestre, però també pel seu èxit, van seguir la seva empremta creativa molts artistes flamencs coetanis seus, cadascú amb la seva personalitat. 

Jacques Jordaens. Tres músics ambulants, 1645-50

EXPOSICIÓ 'TEMPS INCERTS. ALEMANYA ENTRE GUERRES, AL CAIXAFORUM

Sándor Bortnyik. El segle XX, 1927
© Museo Nacional Thysen-Bornemisza, Madrid

El període de l’Alemanya d’entreguerres i, específicament, el de la República de Weimar (1919-1933) representa un capítol fonamental de la història europea i mundial, en què es produeix un canvi d’època: es transita des del món d’abans de la Primera Guerra Mundial –«el món d’ahir», el de les certeses i l’estabilitat– cap al món de les incerteses que sorgiria després de la Segona Guerra Mundial.  L'exposició Temps incerts. Alemanya entre guerres del Caixaforum ens apropa aquest període convuls i desbordant de creativitat i aporta elements de reflexió sobre les certeses i ajuda a bregar amb les incerteses que ens neguitegen en l'actualitat.

A la República de Weimar s’hi van qüestionar els models tradicionals, s’hi van explorar noves possibilitats i hi van sorgir punts de vista que van renovar tots els àmbits de la societat, des de la política i l’art fins a la ciència i la filosofia. 

Hi van conviure diferents estils pictòrics: l’expressionisme i el radicalisme dadà rebutjaven el realisme com a resposta a un món en ruïnes a causa de la guerra i la inflació; el constructivisme, d’influència russa, oferia alternatives amb propostes utòpiques i un llenguatge formal abstracte, i la nova objectivitat era un retorn al realisme i a la sobrietat que es corresponia amb el temps d’estabilitat econòmica.

El final de la República de Weimar va ser abrupte i tràgic, amb l’arribada del nazisme al poder es va estendre la censura, el terror, el totalitarisme que va portar Alemanya, Europa i el món a la Segona Guerra Mundial i a l’Holocaust.

 

Caixaforum, Barcelona

Exposició oberta fins al 20 de juliol de 2025

PEL·LÍCULA 'EL DESTÍ DE MAIA'

El destí de la Maia. Direcció: Tiina Lymi
Finlàndia, 2024 

Basada en les novel·les d'Anni Blomqvist, narra el drama èpic, romàntic i feminista d'un matrimoni en assentar-se en una illa remota  de l'arxipèlag d'Åland, a mitjan segle XIX.  La  Maia (Amanda Jansson) de 17 anys es casa contra la seva voluntat amb  Janne (Linus Troedsson). La parella es trasllada a viure a l'illa Stormskerry [Stormskär], una terra estèril, plena reptes on viuran de la pesca. Maia i el Janne aprofundeixen l'amor a mesura que s'enfronten a les adversitats. Com a dona d'un pescador, Maia ha de fer front a les absències del seu marit i tenir cura tota sola de la família. Es converteix en una dona valenta i independent. Una pel·lícula molt interessant per les formes de viure i de relacionar-se la societat illenca en una època en què els mitjans de comunicació de tot tipus no són els que coneixem. Filmincat. 8/10 

'THE HOURS', AL TEATRE NACIONAL

The Hours. Autor: Michael Cunningham. Traducció: Servaas Goddijn. 

Companyia Internationaal Theater Amsterdam. Direcció: Eline Arbo 

Festival Grec 2025. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

El 1999, l'escriptor i guionista nord-americà Michael Cunningham (Cincinnati, Ohio, EUA, 1952) a la novel·la The Hours va reunir en un dia dels anys vint, la vida de l'escriptora Virginia Woolf, quan comença a escriure Mrs. Dalloway,  la seva novel·la més coneguda. Va emfasitzar les inquietuds de l'autora en contrast amb les de dues dones d'epoques diferents: una editora novaiorquesa  dels anys noranta i una mestressa de casa de Los Angeles del 1949. 

El 2002, Stephen Daldry  va adaptar The Hours en versió cinematogràfica amb un trio estel·lar: Meryl Streep, Julianne Moore i Nicole Kidman.  

La novel·la es troba publicada en català des del 2003 a Edicions 62, traduïda per Montserrat Morera Busqueta. 

Ara el Festival Grec presenta l'adaptació teatral que ha dirigit Eline Arbo (Tromso, Noruega, 1986) amb la companyia de l'Internationaal Theater Amsterdam. Una versió dramatúrgica que entrellaça vides i circula en cercle a través de l'amor, la mort, l'esperança i la desesperació de les tres protagonistes. El món exterior entra al cercle —plataforma circular—a través de la simbologia de les flors: roses blanques de regal, flors plantades al matalàs, flors de colors distribuïdes en gerros per tota l'estança familiar preparada per la festa. 

Original neerlandès i sobretitulat català i anglès.   
9/10 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY