18 de juliol 2019

'UN DIA QUALSEVOL', A LA SALA VILLARROEL

Un dia qualsevol. Autor i director: Oriol Tarrasón.
 La Villarroel, Barcelona
Un dia qualsevol d'Oriol Tarrasón (que coneixem sobretot com a motor de la companyia Les Antonietes) ha escrit i ha dirigit una història d'amistat a quatre bandes en una residència de gent gran. El públic de seguida entrem en la trama, entenem les situacions encara que només siguin esbossades, que semblen surrealistes, però que no poden ser més reals per les notícies de primera mà que qui més qui menys en tenim. 
L'obra és una comèdia de contingut, on tot transcorre a primer pla, no darrere de les portes. Una comèdia agredolça que ens manté des del primer segon amb el somriure als llavis i una gran tendresa pels personatges. Dos residents (fantàstics actors Quimet Pla i Pep Ferrer) viuen amb acritud la vida rutinària de la residència, s'avorreixen i troben consol a barallar-se per no res, fins que ingressa a la residència —per decisió pròpia i sense que tingui cap xacra— una vídua de fa poc (brillant, Imma Colomer), disposada a dedicar-se de ple, per fi, a viure la vida que fins aleshores ha dedicat a la filla i al marit.  Al cap de pocs dies de ser-hi, un cop les perspectives fallides, engresca els dos homes avorrits a escapar-se de nit, tot i que ho podrien fer a la llum del dia, simplement dient-ho a recepció. Fent equilibris hi ha la direcció, representada per qui té cura dels residents (l'actriu Annabel Castan, eficient) i que n'està al cas. Aquest personatge arrodoneix la idea que malaltia i dependència, qualsevol que sigui l'edat de qui les pateixin, no tenen res de divertit.
Un aplaudiment també per les col·laboració a escena de Mari Carmen De La Cruz, Ana Escobar, Maria Fans, Juli Hernàndez, Sara Martínez i Isabel Torres, que aporten versemblança al conjunt. Hauria estat interessant saber si la residència El Bon Repòs era de titularitat pública, concertada o privada i quin dels residents s'hi ha pogut acollir per la migrada Llei de la Dependència.  8/10


14 de juliol 2019

'CANÇÓ PER TORNAR A CASA', A LA SALA BECKETT

Cançó per tornar a casa. Autoria i direcció: Denise Despeyroux.
Traducció: Sergi Belbel. Sala Dalt. Sala Beckett, Barcelona
Signa el nou espectacle de la Companyia T de Teatre la dramaturga Denise Despeyroux (Montevideo, Uruguai, 1974) com a autora i com a directora.  Cançó per tornar a casa és una comèdia agredolça de tres actrius que van tenir un únic èxit teatral fa 26 anys, just sortir de l'Institut del Teatre i no s'han tornat a veure des d'aleshores. Una mirada nostàlgica amb l'acció que transcorre en una casa vella que ha heretat una de les protagonistes en un poblet pirinenc. Saben que el director és per aquells verals d'incògnita i volen demanar-li que els escrigui una altra obra a la seva mida. Coincideixen al bar del poble amb un hipnotitzador fugitiu, que no dubtarà a seguirlos la veta. Una trama amb moltes derivacions i resultat dispers. 7/10

12 de juliol 2019

'AFORISMES', AL BAR CAMPUS REGGUS

 
A la recerca de la complicitat de qui mira, el Bar Campus Reggus (C/ sant Llorenç, 11, Reus) exposa la sèrie Aforismes, de Pérez Olivan/Nené. Vint-i-quatre dibuixos en blanc i negre amb els textos inserits en una composició de síntesi. Els originals són a la venda i es poden reservar en el mateix local.

Exposició oberta durant l'estiu
campusreus.org/





10 de juliol 2019

'LES FERES DE SHAKESPEARE', AL TEATRE CONDAL


Les feres de Shakespeare, de William Shakespeare. Adaptació i traducció d'Ariadna Pastor, a partir de L'amansiment de la fúria. Música: Ariadna Cabiró. Intèrprets: Laura Aubert, Lloll Bertran, Mariona Castillo, Maria Cirici, Ricard Farré, Neus Pàmies, Laura Pau, Lluna Pindado, Arnau Puig i Jordi Vidal. Interpretació musical: Ariadna Cabiró / Gemma Pujol, Marcel·lí Bayer / Jordi Santanach. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Coreografia: Anna Romaní. Direcció: Adrià Aubert. Teatre Condal Onyric, Barcelona

La companyia Els Pirates Teatre ha muntat el seu primer Shakespeare de gran format i en versió musical. Les feres de Shakespeare se situa a Pàdua, a finals del segle XVI: 'L'home és la mesura de totes les coses'. La dona continua invisible, sense reconeixement de cap tipus. La comèdia original —L'amansiment de la fúria— és la més masclista del repertori de Shakespeare, però l'adaptació que signa Ariadna Pastor l'ha capgirada de dalt a baix i l'ha convertida en una reivindicació del feminisme i de la llibertat sexual.
Excel·lent interpretacions corals i individuals (en la nostra sessió l'actriu Maria Cirici substituïa Lloll Bertran) tant pel que fa al cant,  als diàlegs, a la dicció, a les diferents caracteritzacions o a les coreografies. Excel·lent traducció d'Ariadna Pastor, que n'ha fet un treball complex on brilla una llengua dúctil i sense concessions. Brillant composició musical d'Ariadna Cabiró, amb petites peces de diferents registres que actuen de banda sonora per subratllar les accions.
L'escenografia molt afortunada dins de la caixa, s'allarga en una plataforma en forma de te cap als espectadors i deixa enfonsats els que queden a banda i banda dels braços d'aquesta te. Fan patir veure'ls en aquella mena de fossat de músics i distreuen la resta de l'auditori. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre




09 de juliol 2019

'CASA DE NINES, 20 ANYS DESPRÉS', AL TEATRE ROMEA

Casa de nines, 20 anys després, Lucas Hnath, a partir d'Ibsen.
Trad: Helena Tornero. Direcció: Sïliva Munt. Teatre Romea
La Nora de Casa de Nines, d'Enrik Ibsen torna al domicili conjugal, després de vint anys d'haver-ne marxat per intentar créixer com a persona, deixant marit i tres fills. Hi torna de la mà del dramaturg Lucas Hnath convertida en escriptora d'èxit, amb un objectiu: vol que el marit tramiti el divorci, cosa que no va fer al seu moment. No li ho vol demanar directament, sinó que pretén que se n'encarregui l'Anne Marie, la minyona que ha fet grans els 3 fills de la parella i que, ara ja vella, encara continua al servei del senyor de la casa.
Nora justifica la visita perquè li cal urgentment el divorci. Pot tenir problemes amb la justícia ara que és una persona famosa i un jutge que la hi té jugada per les seves idees, ho ha descobert. En culpa l'exmarit, però en realitat és Nora qui no s'ha preocupat en tots aquest anys d'aclarir la seva situació legal.  Com a dona 'encara' casada ha fet una sèrie de gestions que en la seva època eren irregularitats: ha signat contractes sense autorització del marit, ha viscut amb altres homes, etc.
Aquesta entrada interessada en escena de la Nora després de tants anys, volent esquivar en aquesta visita l'ex i els fills,  converteix la protagonista en una egoista sense sentiments. Dos aspectes que es fan evidents als ulls d'Emmy, la filla, ja adulta, en una escena que justifica la fredor de l'espai escènic del muntatge. Tothom argumenta les seves motivacions. Torvald té la seva raó, també es defensa la minyona que s'ha dedicat en exclusiva a criar els fills d'uns altres més que no pas la filla pròpia i també s'entén la solució categòrica que ofereix l'Emmy, que es a punt de casar-se, en contra de la idea que promou Nora. 
La Nora, des de la mirada contemporània també és egoista, però la salva la seva lluita compromesa en la llibertat de la dona, encara pendent. 
Bravo, Sílvia Munt, per la direcció. Bravo, pels intèrprets Emma Vilarasau (Nora), Ramon Madaula (Torvald), Isabel Rocatti (Anne Marie), i Júlia Truyol (Emmy). 9/10




07 de juliol 2019

REFORESTACIÓ DE FRUITERS

Pinyols d'albercoc i de nespro. © Paüls
La xarxa difon ara mateix una idea fantàstica de reforestació. Sembla que l'han duta a terme durant anys a Malàisia, amb molt èxit. Es tracta d'assecar i guardar els pinyols de la fruita que consumim en una bosseta, portar-la al cotxe i en sortir a la carretera tirar-los per la finestra on no hi hagi arbres. A partir d'aquí la natura hi farà la seva. Els que no tenim cotxe ja buscarem la manera de fer-ho. Si l'acció reforestadora prospera, tindrem el paradís arreu.

L'home [i la dona] té il·lusions com
 l'ocell ales. Això és el que el sosté.
Pascal

06 de juliol 2019

CONSTRUINT NOUS MONS, 1914-1945, AL CAIXAFORUM

© Francis Picabia. Hache-Paille, 1922
El CaixaForum Barcelona presenta l'exposició Construint nous mons, 1914-1945. Les avantguardes històriques a la colecció de l'IVAM que combina treballs de fotografia, disseny i escultura molt ben contextualitzats en l'època. Consta d'un centenar de peces icòniques d'alguns dels artistes més emblemàtics d'aquest període: Max Ernst, Josep Renau, Julio González, Paul Klee, Francis Picabia, George Grosz, Torres-García, Tristan Tzara, Man Ray, André Breton, Joan Miró... Obres que experimenten amb la forma, s'endinsen en el camp de l'abstracció i integren la contemporaneïtat en un nou llenguatge artístic, connectat amb els canvis socials, compromès contra les injustícies. El recorregut, presentat en cinc àmbits temàtics, ajuda a fer entendre la primera meitat de segle XX, amb dues grans guerres i nombroses transformacions tecnològiques i socials. 
Les peces procedeixen de la col·lecció del l'Institut Valencià d'Art Modern IVAM), que pren com a base el llegat de l'escultor Juli Gonzàlez (1876.1942) i s'enriqueix amb peces quotidianes de disseny industrial de la col·lecció Alfaro Hofman.


Exposició oberta fins al 15 de setembre


ARBRES FRUITERS PÚBLICS

Nesprer. © Paüls
Planto en torretes pinyols de llimona, de taronja, d'albercoc, de pruna, de préssec... M'agraden les fulles llustroses dels cítrics i m'agrada veure com els de fulla caduca es desprenen de les fulles a la tardor. Amb el temps, alguns han passat a formar part del jardí de llicorella i s'han convertit en arbres fets i drets, productius. Aquesta mena de paradís terrenal casolà m'agradaria que s'estengués als jardins i parcs públics.

Collita de tarongers a Sevilla
Als carrers i places de Barcelona hi ha molts d'arbres fruiters, sobretot tarongers de taronja amargant. Desconec el motiu pel qual els tarongers de Barcelona no són de taronges que es puguin collir i menjar, però, en tot cas, ¿es cullen i s'aprofiten les amargants? No fa gaire, vam coincidir a Sevilla amb un esdeveniment anual de gran relleu: la collita massiva de taronges amargants dels tarongers dels carrers i dels jardins de la ciutat. En interessar-nos-en vam saber que a la província hi ha 40.000 tarongers plantats, que enguany la collita ha estat de cinc milions i mig de quilos i que els exporten a Anglaterra, entre d'altres, a la fàbrica on fan la melmelada reial, des del segle XVIII.

Vegeu aquí una iniciativa de reforestació de fruiters. El paradís, en cada pinyol.


...i amb la salut daurada de la taronja oberta
amb els dits, amb les ungles, bàrbarament alegre!
Vicent Andrés Estellés. Coral romput