13 de desembre 2024

SÈRIE 'HOTEL ADLON.UNA SAGA FAMILIAR'

Hotel Adlon. Una saga familiar.
Direcció: Uli Edel. Guió: Uli Edel i Rodica Döhnert
Alemanya, 2013
La història de l'hotel més famós d'Alemanya, situat davant de la Porta de Brandenburg de Berlín. S'hi entrecreuen biografies en diversos moments clau de les dues guerres mundials. A més d'aquesta sèrie, el majestuós hotel Adlon ha inspirat nombroses obres literàries i cinc pel·lícules. En aquest cas, es basa en les diverses generacions de la família Adlon propietària de l'hotel, que van des de les dificultats de finançament de la construcció, la inauguració el 1907 que el converteix en centre de la fastuositat de l'època, que a la sèrie només conforma el context i l'ambient, però no incideix en el nucli de la història familiar. Enfoca principalment les relacions personals marcades per l'amor i, sobretot, després de la Primera Guerra Mundial, pel nazisme puixant al qual uns s'adapten i d'altres en fugen, si poden. L'hotel va ser destruït el 1945 per un incendi, va ser enderrocat el 1984 i es va reinaugurar el 1997.  
3 episodis de 1:30 h Movisar + 9/10 
 
Hotel Adlon, 1945

Kempinski Adlon Hotel Berlin
Saló actual amb l'emblemàtica Font dels elefants

***

Vegeu una síntesi de la història de l'Hotel Adlon 


 

11 de desembre 2024

'DE MONTMARTRE A MONTPARNASSE', AL MUSEU PICASSO

Pablo Picasso. L’espera (Margot). 1901. Oli sobre cartró. MPB 4.271
'De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914'
Museu Picasso, Barcelona
El Museu Picasso reuneix en una exposició de gran format obres d'una seixantena d'artistes catalans de tres generacions, que van viure i crear a París, des de l'eufòria de l’Exposició Universal de 1889 fins a l’esclat de la Gran Guerra el 1914, que ho va fer malbé tot. 

Els artistes catalans que van marxar a París estaven disposats a fer tot el que calgués per viure del seu art. Buscaven la llibertat i la modernitat que la ciutat els oferia. Quan els artistes joves hi arribaven, ja hi trobaven instal·lats l'anterior generació d'artistes, músics i escriptors catalans com Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell i Pau Casals. 

El recorregut està organitzat en àmbits com L’arribada a París, l'enlluernament d'una vida nova, i Geografies de les arts, sobre els llocs sovintejats pels artistes. La ciutat espectacle es dedica als espectacles de circ i varietats que van captivar els artistes, i també pintures d'interiors de bordells. A l'àmbit Parisiennes hi ha representada una dona burgesa moderna que Ramon Casas va pintar primer i després molts altres artistes. A La Bohèmia hi ha retrats molt coneguts que expliquen com malvivia la generació de creadors que esdevindria la representant màxima de la cultura dels anys posteriors.

Exposició oberta fins al 29 de març de 2025

10 de desembre 2024

EVELÍ TORENT, AL MNAC

© Eveli Torent. Madame X (1904)
Col·lecció particular
El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) recupera l'obra del pintor modernista Evelí Torent (Badalona, 1876- Barcelona, 1940), amb una mostra panoràmica de 200 obres la majoria inèdites, sobretot de treballs sobre paper, majoritàriament provinents de col·leccions privades. 

La trajectòria de Torent va desenvolupar-se a París entre el 1901 i el 1914, tot i que no es va desvincular del tot de Barcelona. Durant aquells anys va fer nombroses gitanes, que eren molt apreciades en el mercat  d'art francès. El 1910 Torent emprèn un viatge a l’Argentina, durant el qual va fer un retrat del músic Enric Morera, propietat del Museu de la Música, que és una de les seves obres mestres. I el 1914 es va traslladar a Nova York, on va romandre fins al 1921. A partir de 1922 fins a l'esclat de la Guerra civil, el pintor i la seva esposa, Consuelo Hernán, van organitzar performances artístiques a la seva residència d'Eivissa, on rebien visitants d'arreu. Torent, que era maçó, va morir el 1940, pocs mesos després de sortir de la Model, empresonat víctima de la llei per a la repressió de la maçoneria i el comunisme.
Fins ara l'obra d'Evelí Torent no ha tingut cap mena de difusió. Només alguns estudis recordaven Torent com un dels noms de la segona generació d’artistes modernistes i dels que van fer una exposició individual a Els Quatre Gats. També ha estat mencionat com un dels artistes amics de joventut de Pablo Picasso. Ara, la mostra del Museu Nacional d'Art de Catalunya situa l'obra de Torent en un lloc preeminent al costat de les obres dels grans artistes de la seva generació.

Exposició oberta fins al 16 de febrer de 2025

08 de desembre 2024

PEL·LÍCULA 'LA MUJER DEL PRESIDENTE'

La Mujer del Presidente [Bernadette]
Direcció: Léa Domenach. França, 2024

El títol original d'aquest biopic polític és Bernadette, però fora de França, segurament, el nom podia presentar confusions. La protagonista és l'exprimera dama de Franca, Bernadette Chirac (interpretada per Catherine Deneuve, un incentiu de la pel·lícula), una dona influent en l'èxit polític del seu marit Jacques, i que va passar de l'anonimat a ser una persona respectada i admirada pels francesos. Quan Bernadette va arribar a l'Elisi, havia remogut cel i terra a l'ombra per fer president el marit i suposava que en rebria el reconeixement. Però el marit i la filla l'aparten i la releguen a segon pla públic. No només perquè era una dona d'aspecte antiquat, sinó perquè deia les veritats sense filtre. Es rebel·la i es converteix en una figura mediàtica i reclama el seu lloc a la història. Filmin. 8/10

07 de desembre 2024

NADALA SENSE TÍTOL

 © Fina Veciana. S/T. 2024
Tècnica mixta sobre paper. 42 x 30 cm (+marc de cartó)
Mentiríem si diguéssim que tenim llibres pendents de lectura que expliquen guerres tan llunyanes que no ens en toca ni el ressò. A l'escalfor de casa, reunits en un banquet d'entremès, galets, gall dindi i postres dolces, a l'hora del brindis, un infant recitarà un poema que parla de l'alegria de les persones de bona voluntat. Somriures, aplaudiments i l'abraçada dels avis. La parella de l'altre pis del replà té ordre de desnonament. Tornaran de dinar en un menjador solidari i el plor del seu nadó retronarà al buc de l'escala. Serà el fons musical de la nostra nadala sobre un infant —nuet, nuet— nascut en una establia. Cantarem a ple pulmó per ofegar el plor del veí, però sabem que conté l'esperança de canviar el rumb del món. I que la pau no serà només fum, fum, fum...

05 de desembre 2024

'EL MISANTROP', AL TEATRE LLIURE MONTJUÏC

El misantrop. A partir de Molière. Dramat: Sergi Pompermayer
Versificació: Pablo Macho Otero. Direcció: David Selvas
Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

Els textos clàssics són adaptables a moltes èpoques i contextos. La història del misantrop que va escriure Molière fa més de 350 anys, en aquesta versió del dramaturg Sergi Pompermayer, dirigida per David Selvas és el nom d'una discogràfica d'avui. L'Alceste (magnífic Pol López) continua sent el protagonista, un home de pensament lliure, sincer i recte en un món d'hipòcrites i de malvolences regides per les xarxes socials. Ho deixa tot per anar a viure en plena natura. Céliméne (Mireia Aixalà, l'excel·lència en versemblança) no el segueix. Amb la mirada d'avui, no pot continuar aparellada amb qui ha desconfiat del seu amor. L'obra s'ha reescrit de cap i de nou en llengua col·loquial i argot juvenil, versificada en alexandrins que els intèrprets diuen amb naturalitat.  Pablo Macho Otero, bravo!

Andreu Sotorra relaciona les versions que el teatre català ha obert en els darrers quaranta anys: «El 1982, el Teatre Lliure de Gràcia va recuperar la traducció de Joan Oliver "Pere Quart" amb direcció de Fabià Puigserver; el 1989, Josep Maria Flotats, instal·lat ja al Teatre Poliorama, hi va tornar, però amb una versió de Xavier Bru de Sala, cosa que, com era costum i esport nacional a l'època, va rebre el boicot de certs sectors que li retreien que no hagués aprofitat la que existia de Pere Quart i que, a més, hagués pagat la de Xavier Bru de Sala, aleshores amb càrrec institucional; l'any 2005, en els inicis del que seria La Perla 29 al Teatre La Biblioteca, Oriol Broggi va repetir amb un nou “misantrop”; i encara el 2011, el Teatre Nacional de Catalunya la va fer grossa amb una nova traducció de Sergi Belbel —entrat el nou segle ningú ja no trobava a faltar la traducció de Pere Quart—, dirigida en aquest cas pel francès George Lavaudant —ja havia passat també l'època de retreure als directors dels teatres públics catalans que posessin el plat a taula als directors de fora.»

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

01 de desembre 2024

EXPOSICIÓ "AGNÈS VARDA", AL CCCB

Exposició Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar
Centre de Cultura Contemporània, Barcelona
Agnès Varda (Brussel·les, 1928 - París, 2019) va ser fotògrafa, artista, cineasta i pionera de la Nouvelle Vague. Va ser una de les poques dones directores de la seva generació. L’exposició recorre la vida, l’obra i les històries fascinants d’una creadora lliure, moderna i compromesa amb el seu entorn polític i social. Temàtiques que va abordar: el feminisme, l'activisme, l'ecologisme o la marginalitat. Va filmar més de quaranta pel·lícules, entre llargmetratges i curtmetratges i entre la ficció i el documental, i va treballar tant en el cinema analògic com en el digital. De gran, va crear instal·lacions artístiques per a museus. A l’exposició es reuneixen per primer cop a Catalunya quatre de les instal·lacions de Varda, a més d’una selecció de curtmetratges imprescindibles de la seva filmografia, que es poden visionar en sales de projecció dins l’espai expositiu.

L'exposició Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar és una adaptació ampliada de la mostra «Viva Varda!», concebuda i produïda per la Cinémathèque française de París en col·laboració amb Ciné-Tamaris i la contribució de Rosalie Varda i Mathieu Demy.

Oberta fins al 8 de desembre 2024

30 de novembre 2024

'12 POEMES /12 FOTOGRAFIES', PARCERISAS / RAMELL

© Joan Ramell

Hi ha paraules que només es diuen
amb les finestes tancades.
Francesc Parcerisas, de Boca de plor

El fotògraf d'art Joan Ramell ha connectat dotze imatges seves a dotze poemes de Francesc Parcerisas i Vázquez (Begues, Baix Llobregat, 30 de novembre de 1944),  poeta, traductor i crític literari.  En la lectura que Ramell fa dels poemes de Parcerisas afegeix context o el redefineix. Primer la mirada enfoca la imatge que remet a les paraules i invita a endinsar-s'hi. Gestos de la quotidianitat, el detall, la impressió i el sentiment. Singular.

L'aparellament de fotografies a les paraules ha estat un regal que ha fet Ramell al poeta en motiu del seu 80 aniversari. S'ha editat un àlbum del conjunt i ha estat motiu d'una exposició a la Llibreria Francesa de Barcelona.