DUESAIGÜES: 75 ANYS DE RENTADORS PÚBLICS

Dolores Alberto, als rentadors de Duesaigües, reconstruint els passos d'una bugada:
mullar, ensabonar, fregar, esbandir, esprémer. Fotos: © Fany Alberich Alberto, 2012

 

 

En homenatge a la Dolores Alberto 

i a les meves àvies Filomena i Munda

La dona que renta no falta en cap pessebre. És hivern, també, a Betlem. La figureta se sol situar de cara al curs d'un riu i es representa agenollada picant una peça de roba amb la pala. És un personatge humil que renta per a tota la família i potser per a  d'altres. Sempre és una dona.

Duesaigüenca d'adopció, la Dolores Alberto Llombart (Horta de Sant Joan, 1931) no és un personatge del pessebre. És una dona ben real. Molts matins d'hivern, la Dolores i les altres dones de la seva generació havien de trencar la capa de gel del rentadors públics de Duesaigües i l'aigua gelada els cremava les mans. Molts dies no hi entrava aigua i se n'anava sota la plana de cal Téllez (una mica abans de l'estació) a desembussar una petita presa i feia córrer l'aigua. Als rentadors, no  s'hi enduia ni batedora ni pala, només el cossi amb la roba bruta i el tall de sabó fet a casa. (Vegeu-ne aquí la recepta). S'arromangava i es posava a rentar amb energia i, a mesura que tenia les peces netes, les anava estenent  a les canyes del barranc i als filferros del tancat de la bassa del Quelo, davant mateix dels rentadors, per tal que perdessin aigua i se les pogués endur sense tant de pes. La Dolores va ser la darrera dona que va fer servir els rentadors públics de Duesaigües, cap a finals dels anys setanta, quan ja tenia aigua corrent a casa.

Infants de Duesaigües rentant roba a mà als rentadors públics del seu poble.   
Taller a càrrec de la monitora de l'esplai  Montse Francisco, 2010

Foto: Paüls

ELS RENTADORS PÚBLICS DE DUESAIGÜES (1942)

MÉS QUE UNA HERÈNCIA PATRIMONIAL

El 1925, el patrici reusenc Eduard Toda va fer donació de l'aigua de la Font de Vilamanya al poble de Duesaigües, però no va ser fins a principis dels setanta quan va arribar la canalització d'aigua corrent a les cases. Mentrestant, l'aigua per a l'ús de boca i per a la neteja s'havia de transportar als domicilis des de les fonts públiques amb ferrades i cànteres. Més endavant, omplien els dipòsits de les cases, amb mànegues de goma connectades a les canelles. Les dones de Duesaigües rentaven la roba als bassots que es feien al barranc o a les basses dels trossos. Hi traslladaven els cossis de zenc amb la roba per rentar, la batedora, la pala i el sabó fet a casa. El 1942 es van construir els rentadors públics. Enguany, doncs, es compleixen 75 anys. 

Setanta-cinc anys que l'ajuntament de Duesaigües (presidit per l'alcalde Joan Mestre) va construir els rentadors al camí del barranc Reial o de l'Argentera. Aquesta infraestructura pública va ser un avenç important, perquè les dones passaven de rentar agenollades a l'aire lliure a tenir un safareig cobert. El safareig recull l'aigua provinent del Barranc de l'Argentera. Consta de dos compartiments que conformen dues basses, la petita, que toca a la canella, era la de l'aigua neta d'esbandir i comunica amb la gran, que era la de rentar,  per mitjà d'un rebaix de la paret que sobresurt un pam del nivell de l'aigua.

Cap a la dècada dels vuitanta, l'ajuntament (presidit per l'alcalde Sebastià Bondia) va restaurar aquest espai patrimonial. Es va fer en dues fases, en primer lloc Josep M. Tarragó va recuperar el safareig, netejant-lo i fent un repàs general als desperfectes; finalment, Cosme Rius pare va reconstruir les biguetes i les teulades.
Els rentadors s'han convertit en espais innecessaris, però, amb la seva persistència —com el de Duesaigües rehabilitat— reivindiquen la dona i rendeixen homenatge a l'esforç de tants braços femenins que hi han rentat per a tota la família i, fins i tot, per encàrrec. Perquè són més que un espai patrimonial, s'han de continuar conservant en bon estat.

Cossi de zenc, batedora, pala, sabó fet a casa.
Museu de l'Avi, Duesaigües. Foto: Montse Francisco

LOCUCIONS I REFRANYS

Molta roba i poc sabó (i tan neta que la volen!)
Ai, Senyor! Tanta roba i tan poc sabó!
La taca hi és, i no la treu el sabó.
A cada bugada es perd un llençol.
La roba bruta s’ha de rentar a casa.
Una mà renta l'altra, i totes dues la cara.
Haver-hi roba estesa.
Fer safareig.
Fer bugada.
Nedar i guardar la roba.
Rentar-se les mans com Pilat.

AGRAÏMENTS

A Dolores Alberto, Fany Alberich Alberto, Arnau Ferré Alberich,
Montse Francisco Rabascall, Fran Gracia, Montserrat Guasch,
Anna Llebaria Enrich, Joan Nolla de cal Trillana, Nati Mestre,
Jordi Rabascall de ca la Perpètua, Iolanda Salvadó,
Joan Tarragó de cal Faio.