 |
| En la solitud dels camps de cotó. Autor: Bernard-Marie Koltès. Traducció: Sergi Belbel. Direcció: Joan Ollé. Sala Petita, TNC |
No és una obra recomanable a qui vulgui iniciar-se com a espectador de teatre. Hem intentat, debades, entendre En la solitud dels camps de cotó de Bernard-Maria Koltès (Metz, 1948 - París, 1989) des de la primera vegada que la vam veure, i ja n'és la tercera versió. Dos homes coincideixen en un espai incert a la nit. Un ja hi era, l'altre anava de passada. Monologuen, no dialoguen. Interactuen poc, avien frases llargues, pesants, enigmàtiques.
Segons el càsting el sentit del que diuen varia. No és el mateix que l'home que s'ofereix com a venedor de desitjos sigui més gran que el que suposadament els necessita comprar. No és el mateix que un vesteixi com un indigent i l'altre com un punk. No és el mateix que un parli en un estàndard tirant a culte i l'altre s'esplaï en un nivell vulgar de la llengua. En aquesta versió, el director Joan Ollé ha decidit llimar les diferències socials i culturals tant pel que fa a la part visual com a la lingüística. Hi ha, però, decalatge en les interpretacions: el dealer (Andreu Benito), a penes gesticula, el comprador (Ivan Benet) es desficia davant la intimitat que li proposa l'home desconegut.
Per escenografia, una tarima basculant per al terra i una altra per al sostre. Al final gairebé s'ajunten i els dos personatges queden encaixonats com si fossin el farcit d'un entrepà. És l'hora d'aplaudir els actors i d'admetre que som llecs, si no entenem d'on ve la reverència per aquesta obra. 8/10