El
mite originari de la Nouvelle Vague a través dels ulls de Richard
Linklater. Un diari de rodatge de l'òpera prima de Jean-Luc Godard per
celebrar l'alegria contagiosa de fer cinema. Sense anàlisi ni
reivindicació. Linklater descriu la preparació i el rodatge, el 1959, del primer
llargmetratge de Jean-Luc Godard, Al final de l'escapada,
protagonitzat per Jean Seberg i Jean-Paul Belmondo, ideat per François
Truffaut. Una reunió històrica de talents irrepetibles.Un homenatge als
creadors de moments fonamentals de la història del cinema. En present,
una reconstrucció gens nostàlgica, una celebració, un homenatge delicat.
Primera adaptació en format de sèrie per a TV de la novel·la homònima del premi Nobel de literatura William Golding, publicada el 1954, que compta amb dues adaptacions cinematogràfiques prèvies.(Peter Brook, 1963 i Harry Hook, 1990)
Explica la història d'un grup d'escolars anglesos d'entre 5 i 12 anys, que queden perduts i aïllats en una illa tropical sense adults, després de patir un accident d'avió.Per sobreviure, s'organitzen intentant reproduir la civilització que coneixen. Des del primer moment es té la impressió que tot està a punt de descontrolar-se. Enmig del caos piscològic, destaca de seguida el líder carismàtic que té el suport de l'intel·lectual del grup, fins que s'hi enfronta un competidor negatiu.
Guió exquisit i visualment espectacular, filmada a l'arxipèlag de Langkawi, a Malàisia. Rodada sempre de dia —per qüestions legals de treball amb
infants— amb càmera d'infrarojos que converteix el fullatge verd en
vermell, cosa que simula la caiguda del sol i reforça la màgia i l'espai intrigant.
Compta amb un repartiment de 30 nens, la majoria debutants, que van ser triats a través d'un càsting al qual es van presentar 7.000 criatures. Tot i tractar-se d'una sèrie coral, hi ha quatre
personatges que porten el pes de la trama, un encert de càsting: el "Porquet" (fantàstic David McKenna, que es veurà a la nova Nàrnia), la veu de la raó;
el Ralph (Winston Sawyers), el líder que intenta que els de la seva edat i els petits estiguin bé; el Jack (Lox Pratt, que es veurà a la nova sèrie Harry Potter), que representa
l'ús de la força, roba el foc i organitza una festa salvatge que culmina amb tragèdia; i el Simon (Ike Talbut, la sobrietat), que representa l'espiritualitat i té visió del Senyor de les Mosques, el cap d'un senglar que han caçat.
Comentari a propòsit el poema visual Metratge excedent:
Comença la sessió i els quatre gats que ens acompanyen comencen a trepitjar les crispetes que, indolents, deixen caure provocant que el concert de blat de moro torrat i ensucrat es superposi a la banda sonora. El terra s’omple de midó calent que es continua expandint, sense aturador, i nosaltres decidim marxar. Abans, però, sobre una safata de paper amb vora ornamental també aboquem al terra les il·lusions amb què veníem a veure aquesta pel·lícula: retalls de vida viscuda, una acumulació de vivències i somnis que agafen formes vegetals i l’últim poema cargolat, a punt per ser llegit, mentre el vent ha quedat atrapat en les fibres trenades del nostre desencís. JOAN RAMELL
Sèrie francesa que explica com la protagonista (a càrrec de Valérie Bonneton), una farmacèutica corrent, feliçment casada, mare de dues criatures petites, es converteix en assassina d'homes violents. Funda una associació —Femmes Debout— de suport a
dones que pateixen maltractament. Traumatitzada pel feminicidi d'una de les dones que protegia i indignada per la innacció de la policia i la
justícia, decideix arribar fins a les darreres conseqüències. El
sistema no funciona, però la sèrie planteja un conflicte moral que ens
fa preguntar com reaccionem davant d'una injustícia. Una pregunta
delicada que incomoda.
Imma Colomer i Pere Arquillué brillen en la interpretació clownesca de mare i fill, reiets de casa, a Dinamarca de Lluïsa Cunillé. Diàlegs, silencis i gestos surrealistes que tenen lloc entre cortinatges de vellut d'una mena de saló reial on regna la incomunicació. Que la intenció de venjança remeti al Hamlet shakespearià, amb el pare mort i el fantasma de l'oncle ara ja vell que va ocupar el seu lloc és un embolcall, com la mateixa cortina que fan servir de vestuari noble. Text, intèrprets i direcció singulars, lúdics. Bravo! 10/10
Comentari a propòsit del poema visual Títols de crèdit:
Sobre la barca negra i metàl·lica, talment un mirall, la bola navega per un mar de xarpellera de jute on les branques entrellaçades són onades que marquen el ritme de la travessada. Nosaltres, fora de l’estany, tornem a jugar i tornem a llençar la bola mirant de tocar o de caure el més a prop possible del nostre propi reflex, no de la petita bola de fusta. La petanca és un joc de pes, precisió i gravetat, i el més difícil és llençar la bola d’acer sobre un mirall sense esquerdar-lo. JOAN RAMELL
Companyia Com Un Llum. Direcció: Alícia Serrat. El Maldà
En la intimitat de la sala d'El Maldà,Inútil (un cactus i altres desastres) assistim a un muntatge teatral i música —un concert teatralitzat— que desenvolupa el relat terapèutic d'una depressió. L'obra parteix de l'experiència vital de l'actriu, cantant i compositora Claudia Nogués, de nom artístic Clodine. Compta amb un trio format per la pròpia Clodine (veu solista i guitarra), Aina Padrós (guitarra) i Pau Oliver (teclats). Tres intèrprets que es posen a la pell de diferents personatges: el psicòleg senyor Ahà, el pare de la Cris, la mare, l'àvia, els oncles, el professor de música, el primer amor i desamor... Un treball ben disssenyat, genuí, excel·lent factura musical i interpretativa. Es mereix l'èxit. No hi té cabuda la síndrome de l'impostor.
Clodine acaba de publicar un disc, que és a les plataformes, amb algunes de les peces que formen part de l'obra.
Comentari a propòsit del poema visual Final obert:
Els records embolicats al carret de fil amb els ulls oferint-se a la contemplació de la tendresa imperfecta de les coses fetes lentament. La bobina de fusta girant al voltant de la memòria que una roba florejada encara conserva. L’eco d’unes puntades reverberant per les parets de l’oblit. JOAN RAMELL
Adaptació escènica en format docuficció de la novel·la La meitat de l'ànima, amb la qual l'escriptora Carme Riera (Palma, 1948) va obtenir el 2003 el Premi Sant Jordi.
L'acció d'aquest treball de memòria històrica se centra en la investigació que du a terme la filla de Cecília Balaguer, que va desaparèixer a Portbou els primers dies de l'any 1960 en estranyes circumstàncies. A través de la documentació que facilita un lector desconegut a la filla, mentre està en una parada signant llibres el dia de sant Jordi de 2001. S'hi descriuen una
sèrie de testimonis que van tenir relació o que van conèixer Cecília
Balaguer. Es llegeixen un plec de cartes d'amor que fan dubtar de la identitat del pare biològic de la narradora.
En un monòleg gairebé ininterromput d'una hora i mitja, la filla escriptora (a càrrec de l'actriu Mercè Arànega, versemblant i imponent de matisos) acompanyada de la documentalista o arxivera (l'actriu Antònia Jaume, delicada, eficient) va relatant els fets en format de thriller, il·lustrant-los amb fotografies que fan referència a la protagonista absent —la meitat de l'ànima— des de la postguerra fins a l'actualitat. 9/10
Nova adaptació
de la novel·la homònima d'Albert Camus. Argel,
1938. Meursault (Benjamin Voixin innoblidable), un modest empleat d'uns
trenta anys, assisteix al funeral de la seva mare sense vessar una
llàgrima. L'endemà inicia una relació amb Marie, una
companya de treball, i torna a la seva rutina amb aparent normalitat.
Però la seva vida es veu alterada pel seu veí, Raymond Sintès (Pierre
Lottin, guanyador de l'Oscar per aquesta interpretació), que l'involucra en assumptes personals obscurs. Sota un sol
sufocant, en una platja deserta, una trobada fortuïta desencadena un
tràgic succés. Ritme narratiu, estètica, interpretacions: 10/10
El fill, de Jon Fosse. Traducció del nynorsk: Laura Segarra
Intèrprets: Guillem Balart, Jordi Figueras,
Sebastiàn Mogordoy i Mercè Pons.
Direcció: Ferran Utzet. Espai Lliure Montjuïc, Barcelona
«A fora tot és fosc. El glaç ha fet caramells a la borda del fiord on el pare i la mare d'aquesta peça breu de l'escriptor noruec Jon Fosse (Haugesund, Noruega, 1959) han quedat gairebé isolats després que els joves de la colònia hagin marxat tots perquè al fiord no hi ha res a fer i els vells s'hagin anant morint.
A fora, la fredor i la solitud són extremes. I a dins, també. Només els queda un veí. Una mena de pòtol que veuen només de tant en tant, malalt, embriac, desendreçat i bocamoll. I a una hora determinada, allà baix, passa el bus i s'atura. Alguna vegada en baixa algú. Una ombra. Una esperança que és com un raig de llum en la foscor que potser un dia o altre els tornarà el fill que va marxar fa temps...» ASA
Direcció: Anna Serrano. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona
Metateatre. L'espectadora s'ha deixat la bossa al seient de platea i torna a la sala a recuperar-la. Ja ha sortit tot el públic i l'hi troba el director de l'obra que ha vist. El director vol saber si li ha agradat la representació i l'espectadora se sincera: l'obra no ha acomplert les expectatives que hi havia dipositat. A partir d'aquí mantenen un diàleg de sords a un ritme frenètic. Vehement ella, expectant i pedagògic, ell. Malgrat aquesta trobada inicial amb el director, la història es desenvolupa amb dues actrius, que aquí encarnen esplèndidament Nausicaa Bonnín i Ravina Raventós. La cara i la creu
del discurs de l'obra. La joventut i la maduresa. La creadora i
l'actriu. Mostrar-se a l'escenari obert o deixar intuir el que hi ha entre bambalines. Radicals. 9/10
Comentari a propòsit del poema visual Taula de muntatge:
L'arrel penetra per les esquerdes del terreny buscant l’aigua fonda fins que un bon dia, borratxa de garnatxa i carinyena, torna a aflorar per lligar-se a la llicorella que la va deixar passar. JOAN RAMELL
Franz Kafka [Franz] Direcció: Agnieszka Holland República Txeca, 2025
Biopic de Franz Kafka (1883-1924), l'emblemàtic escriptor txec d'origen jueu en llengua alemanya. Un mosaic calidoscòpic sobre l'empremta que va deixar al món, des del seu naixement a la Praga del segle XIX fins a la seva mort a la Viena després de la Primera Guerra Mundial. Desenvolupament narratiu caòtic, brilla quan recrea visualment les paraules de Kafka. L'actor Idan Weiss té una gran semblança física amb la imatge que ens ha arribat de l'escriptor. Filmincat. 7/10
Basada en el llibre Setä Stiller: Valpon ja Gestapon välissä, de Rony Smolar. Drama nòrdic que tracta el coratge individual contra la barbarie i la resistència davant de l'Holocaust. A Helsinki, 1942, mentre el país coopera amb l'Alemanya nazi, l'empresari jueu Abraham Stiller (1885-1972) descobreix
que les autoritats planegen deportar un grup de refugiats jueus cap a
una mort segura. Tot i les pressions polítiques, del risc
personal i de la indiferència generalitzada, emprèn una lluita arriscada per protegir-los i impedir que els serveis
de seguretat finlandesos lliurin en secret els refugiats jueus a la Gestapo.
El tutú flota com un núvol lleuger quan la ballarina invisible assaja el primer pas d’un somni amb la delicadesa i la lleugeresa que permetrà al públic oblidar-se durant una estona del món que sovint reclama gravetat.
Balla sobre l’escenari d’una pila de diaris lligats, compacta, terrenal, plena de paraules que expliquen el soroll del món —migrants, Palau de la Música, ...—, un escenari sense teló i sense bambolines, un escenari d’històries acumulades que un cordill estreny en un intent d’ordenar el caos.
La ballarina no trepitja l’escenari, només l’acaricia mentre, amb cada pas i amb cada moviment, transforma el soroll en ritme i la fragilitat en dansa. JOAN RAMELL
Un año más. El sembrador va echando la semilla en los surcos de la tierra. ANTONIO MACHADO
Noviembre 1913 (Campos de Castilla)
El fotògraf d'art i poeta Joan Ramell (Almenar, 1957) difon
les seves creacions en suports i formats diversos. Vegeu: https://www.joanramell.com/Podem gaudir de les
fotografies publicades en opuscles que recullen les seves impressions
visuals i escrites de viatges viscuts intensament. També presenta les seves creacions en exposicions i en llibres d'art, bellament editats, acompanyades de
textos seus i d'altri.
Sòria (2026) Opuscle de fotografies d'art, «fotografies personals i fins i tot íntimes que no figuraran a l'àlbum familiar del viatge», diu l'autor. Imatges d'espais urbans que mostren el pas del
temps i imatges de terres treballades que s'estenen disposades en un escaquer esplèndid de colors. El poeta hi imagina vida i hi vincula paraules. Proses poètiques,
versos propis i d'altres poetes —Antonio Machado, Jorge Luis Borges, Concha de Marco—
que canten la bellesa dels camps àrids de la terra castellana.
Les impressions que el viatger s'emporta gravades a la memòria són les imatges de vida, els sons, el gust, l'olor i el tacte de l'aire. Ara, les paraules detallen impressions desvinculades de l'instant que foren guardades. Remembrança feliç.
Direcció: Hans Herbots, Matthias Lebeer Bèlgica, 2025
Sèrie de la televisió belga ambientada en el mon de l'art a Londres, als anys trenta del segle passat. El títol es basa en la frase «Això no és una pipa» inscrita sota del quadre La traïció de les imatges (1929), de René Magritte. En una mansió de luxe es reuneixen artistes surrealistes de renom mundial (inclosos uns joves Salvador Dalí i René Magritte). Hi té lloc un crim i un altre i un altre al més pur estil de les novel·les d'Agatha Christie. Entre Dalí, Magritte, Man Ray o Max Ernst, ¿qui és el misteriós assassí en cadena que campa lliure? Remarco la interpretació de l'actor barceloní Iñaki Martínez Bertran, conegut artísticament com a Iñaki Mur, que encarna el paper de Salvador Dalí.
