Pa negre Guió i direcció: Agustí Villaronga
Agustí Villaronga ha dirigit la pel·lícula Pa negre, amb un guió que ha escrit ell mateix, basant-se en obres d'Emili Teixidor, concretament: les novel·les Retrat d'un assassí d'ocells i Pa negre i el relat Sic transit Gloria Swanson. L'acció se situa en els primers anys de la postguerra miseriosa on la humiliació dels vençuts i les venjances dels guanyadors estan a l'ordre del dia. Un drama amb aires de gènere negre, amb ambientació realista i gust pel detall, en uns interiors on es potencien els matisos de l'ombra.
Els actors i les actrius hi fan unes interpretacions versemblants, de les quals destaca la força i la convicció de Roger Casamajor i Nora Nava (premi festival de Sant Sebastià), Laia Marull que fa una interpretació amb diversos registres. I, és clar, Mercè Arànega i la murrieria del seu paper; el punt just de Lluïsa Castell, d'Eduard Fernández i de Sergi López. Els responsables del càsting i la direcció es mereixen el reconeixement, en especial per la qualitat del treball que han aconseguit treure de tots els preadolescents (sobretot de Francesc Colomer i de Marina Comas.)
Andreu Sotorra elogiava la novel·la Pa negre, en la crítica que va publicar al diari AVUI (26.II.2004): "pel tractament d’un moment a mig camí entre la davallada del món rural i obrer i l’inici del món del treballador productiu resignat amb el règim, de l’exili interior, dels silencis i de les descobertes." I, efectivament, aquesta atmosfera es reflecteix a la pel·lícula, però, malgrat tot, vaig sortir-ne encorreguda perquè em va semblar que hi ha alguna cosa que s'escapa en aquesta història d'intensitats. Com si el guió s'entretingués més en els episodis secundaris que no pas a enfocar en profunditat l'objectiu que hauria de fer de motiu central: la supervivència que obliga a renegar de la identitat.
Els actors i les actrius hi fan unes interpretacions versemblants, de les quals destaca la força i la convicció de Roger Casamajor i Nora Nava (premi festival de Sant Sebastià), Laia Marull que fa una interpretació amb diversos registres. I, és clar, Mercè Arànega i la murrieria del seu paper; el punt just de Lluïsa Castell, d'Eduard Fernández i de Sergi López. Els responsables del càsting i la direcció es mereixen el reconeixement, en especial per la qualitat del treball que han aconseguit treure de tots els preadolescents (sobretot de Francesc Colomer i de Marina Comas.)
Andreu Sotorra elogiava la novel·la Pa negre, en la crítica que va publicar al diari AVUI (26.II.2004): "pel tractament d’un moment a mig camí entre la davallada del món rural i obrer i l’inici del món del treballador productiu resignat amb el règim, de l’exili interior, dels silencis i de les descobertes." I, efectivament, aquesta atmosfera es reflecteix a la pel·lícula, però, malgrat tot, vaig sortir-ne encorreguda perquè em va semblar que hi ha alguna cosa que s'escapa en aquesta història d'intensitats. Com si el guió s'entretingués més en els episodis secundaris que no pas a enfocar en profunditat l'objectiu que hauria de fer de motiu central: la supervivència que obliga a renegar de la identitat.
Les noves generacions han de conèixer
com vivien les anteriors.
EMILI TEIXIDOR, a la presentació de la novel.la Pa negre
com vivien les anteriors.
EMILI TEIXIDOR, a la presentació de la novel.la Pa negre