Joan Maragall, la llei d'amor.
Adaptació: Carles Guillén i Joan Ollé. Direcció: Joan Ollé
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Gran
Hem vist un espectacle on s'ha posat en pràctica "l'elogi de la paraula" maragallià. Sense complexos, com pertoca fer-ho al Teatre Nacional de Catalunya amb els clàssics catalans.
Joan Ollé ha fet un muntatge d'alt nivell, tant en la tria de textos com en la d'intèrprets de diferents generacions i també en l'estètica visual. Maragall es desdobla en diferents actors i actrius. La seva veu s'alça matisada, sense estridències, sempre amb l'argument de la raó. Avui els seus poemes polítics i els articles periodístics són més actual que mai.
La meitat dels espectadors de la Sala Gran són nois i noies de finals d'ESO i de batxillerat. La majoria dels assistents d'aquesta sessió se saben molts poemes de Maragall de cor. Quan l'actriu Montserrat Carulla recita el Cant Espiritual, la sala s'estremeix. Darrere nostre dues persones joves la secunden vers a vers. Esgarrifances. La darrera paraula del Cant espiritual coincideix amb el fosc de l'escenari. La sala s'abranda amb aplaudiments. Els intèrprets i el cor Lieder Càmera es veuen obligats a sortir quatre vegades a saludar. Una mica sorpresos, tot s'ha de dir, després de les crítiques de l'estrena.