La sardana de l'avellana

(Avellanes torrades al Refugi de la Vinyeta. Foto: Paüls©, 2009)

El pare de la nostra amiga Maria V. de la Pobla de Mafumet avui compleix 101 anys. És un home llegit i culte, interessat per la història del seu poble. Ha dedicat tota la vida a la pagesia, amb conreus de regadiu i de secà. Ell va plantar els avellaners d'aquestes avellanes torrades de la foto. Són avellanes negretes de mida mitjana, amb un gra de qualitat, molt gustoses.

Al seu besnét, l'Ivan, potser li ensenyaran les primeres paraules amb un joc d'equilibri que es diu La sardana de l'avellana. Amb altres menuts farà una rotllana, s'agafaran les mans i giraran tot cantant la cançó:

La sardana de l'avellana
pica de peus i mata la gana.
La sardana de Ripoll
mata la puça i deixa el poll.

Quan diran "pica de peus", picaran de peus; quan diran "mata de gana" s'ajupiran. Quan diran "mata la puça" tornaran a picar de peus i quan diran "deixa el poll" s'ajupiran, però molts es deixaran anar les mans i cauran (o es deixaran caure) de cul per terra la qual cosa els provocarà rialles.
Aquest és un joc molt antic, premonitori: la gent del camp ha hagut de picar de peus moltes vegades per fer-se sentir; s'ha ajupit i ha caigut quan els conreus ancestrals de més de sis-cents anys de tradició, ja no han estat rendibles i ningú els ha estès cap mà. I ha rigut, perquè la gent del camp no es dóna mai per vençuda, com el pare de la nostra benvolguda Maria V., que avui fa cent un anys i té la capacitat esmolada per llegir aquest post i entendre'l.