Mitjan gener. Passem un dia de boira a la Plana de Vic. A mesura que ens hi apropem, des del tren, veiem, entre via i boscos, una filera de sacs dels que fan servir els paletes per dipositar-hi la runa. Són plens de llenya tallada, de mida mitjana, aptes per a les xemeneies familiars. Aprofitament de recursos, tot sembla en ordre. Ens fixem en l'acollidor baixador del tren, que comparteixen tres pobles: Balenyà, Seva i Tona. Ara l'estan repintant i hem d'entrar a la sala d'espera —que també fa de cantina— entre bastides.
Pels voltants de Tona, els sembrats acaben de treure el cap. Tot el camp té l'aspecte de gespa menuda a l'entorn de les grans masies de teulades de dues vessants. Enlloc hi ha gaire terreny erm i els marges de pedra seca estan ben conservats. Al peu del massís del Montseny, els roures encara conserven les fulles seques als arbres, perquè no ha fet gaire vent que se les emportés. Tot raja d'humitat, avui. Per això ningú treballa al camp i tampoc veiem gaire gent pels carrers del poble. En canvi, a l'institut ens esperen una cinquantena d'adolescents que han llegit un llibre. Tenen moltes preguntes per a l'autor. I les volen fer totes alhora. Després, el ritual de fotografies i de signatura de llibres personalitzada. I, una sorpresa abans d'acabar la sessió: un lector ha fet, in situ, un retrat amb llapis a l'autor. De tornada a BCN, per les finestres del tren, passa durant uns minuts una escenografia silenciosa i quieta, filtrada per la gasa de boira que difumina els contorns i fa les persones i el paisatge inoblidables.
Fa anys, quan la tonenca M. Carme M. se'n va anar de Tona, els amics la van obsequiar amb un poema que s'acabava amb aquest vers: "podria ser que enyoressis la boira". La boira que identifica ara, —en un correu des d'un altre continent—, amb la seva infantesa "quan al pati de l'escola, amb els nassos vermells del fred, amb boira espessa i amb els caramels de glaç penjant dels arbres i teulades, jugàvem a corda, a curses, a palet,... sense sentir el fred que feia." Mitjan gener. Passem un dia de boira a la Plana de Vic. Sense sentir el fred que —segurament— feia.
Fa anys, quan la tonenca M. Carme M. se'n va anar de Tona, els amics la van obsequiar amb un poema que s'acabava amb aquest vers: "podria ser que enyoressis la boira". La boira que identifica ara, —en un correu des d'un altre continent—, amb la seva infantesa "quan al pati de l'escola, amb els nassos vermells del fred, amb boira espessa i amb els caramels de glaç penjant dels arbres i teulades, jugàvem a corda, a curses, a palet,... sense sentir el fred que feia." Mitjan gener. Passem un dia de boira a la Plana de Vic. Sense sentir el fred que —segurament— feia.