01 de setembre 2017

¿QUI ÉS LA MUSA DE LA FRESCOR?

http://bit.ly/2eK5UDR
Cliqueu la imatge per llegir
La musa de la frescor
La pregunta del títol d'aquest apunt no és retòrica. Catorze escriptors han interpretat el quadre 'La musa de la frescor', de Marc A. Pérez Oliván (Mauritània, 1952) des de catorze sensibilitats diferents. Llegint els textos que n'han sorgit es veu que per a cadascun  dels autors la musa és un personatge singular, fantàstic o real.
Presentem ara en suport digital el recull de textos
 i n'expliquem el recorregut creatiu.



A finals de juny, la pintura 'La musa de la frescor', de Marc Pérez Oliván, em va inspirar una prosa poètica que vaig publicar al blog de creació «Punt i a cap». Era la pintura seva número dotze que m'inspirava paraules. Hi deia que la musa escampava granets menudíssims de calamarsa —en realitat, matèria esmicolada de tants somnis que es refan a cada albada— a una platja deserta (o, directament, al desert del país on va néixer l'autor de la pintura).
S'hi va afegir la filòloga Carme Andrade, amb una prosa bellíssima on replicava que el que escampava la musa eren «somnis humits de la bella de la piga a la galta, fonts segrestades a les pluges dels segles.» I, tot seguit, s'hi afegia la filòloga Fina Masdéu en simbiosi amb els elements per mitjà d'una prosa epidèrmica, sensual. I ja hi vam ser.

La imaginació va córrer a posar paraules a la imatge. I s'hi van apuntar, per aquest ordre: la Farners Casas Fontcuberta, aviant llavors de gramínies des de Verdú; l'Anabel Sáiz, fent volar amb l'alè un niu de fulles de menta des de Vila-seca; la Ció Munté, que veia a l'horitzó un infinit d'esperança des de Reus; la Teresa Duch, que es volia treure de damunt la inspiració des de Tarragona; el Josep Masanés, que presentava les seves muses de carn i ossos des de Sant Lluís, a Menorca; ambdues des de Barcelona, la Mònica de Dalmau Mommertz recomanava la disfressa com a refugi, mentre la M. Pilar Cabrerizo feia surar pólvores d'amor sobre uns amants i, des de Tarragona, la Conxita Jiménez feia serpentejar una espiral de llunes en l'aire.

Anàvem penjant els textos a les xarxes socials així que els anàvem escrivint i ens vantàvem de la contribució que suposàvem que havíem fet a la calor poc rigorosa d'aquest estiu.

De sobte, a les cinc de la tarda del dia disset d'agost, el terror ens va paralitzar les paraules i la Farners Casas Fontcuberta ens va recordar l'endemà mateix que «no podem permetre que la nostra memòria creï espais en blanc ni esborri lletres. No ens podem concedir llicència per oblidar. I com sempre, asserenar-nos, respirar a fons i tornar a començar».

Qui primer va reaccionar va ser el Pep Macaya des d'Ulldemolins. La seva musa ens deixava la fragància d'una carícia. No li havia traspassat el neguit a l'escriptura.  I tampoc, a les proses ben arrodonides que  inspirava tot seguit a la Victòria Rodrigo i a l'Eduard López, des de Reus. Com si s'ho haguessin parlat, la Victòria confessava haver vist la musa que sortia d'escena vestida de rajos de frescor i l'Eduard ens demuntava la parada als altres tretze inspirats: la suposada musa no era un ésser fantàstic, era la model del pintor!
Catorze textos en total d'un alt nivell de resolució tant de fons com de forma. Catorze lectures particulars  de la mateixa obra d'art. Però, esclar, la recerca continua oberta: ¿Qui és realment la musa de la frescor?



Tothom qui visiti la Mostra d'Arts Visuals MONTBRIART, a Montbrió del Camp —2 i 3 de setembre— podrà llegir els textos en suport paper a l'exposició que presenta el Marc A. Pérez Oliván.
(Entrada de la casa modernista del carrer de la Riera, 18)