 |
| © Teresa Llorach. Aquarel·la |
Escolteu el poema
Veu: Andreu Sotorra
Atorrollat, has perdut els camins i no tens esma.
T'asseus, i recordes que et van parlar d'un pou, no de camins.
GABRIEL FERRATER
T'asseus, i recordes que et van parlar d'un pou, no de camins.
GABRIEL FERRATER
Enganxaves coloms irisats pintats sobre plàstic transparent
als vidres de totes les finestres de casa i de l'escola
i després llegies, en veu alta, Sadako vol viure,
aquelles pàgines esfereïdores de tan reals,
on la petita no arriba a poder doblegar l'ocell de paper número mil.
El miracle no és possible,
després que un gran nombre de persones estigui disposat
a participar en el vessament de sang d'un altre gran nombre de persones.
Un cop més, esborrada la frontera que hi ha entre la diplomàcia
i el camp de batalla, el planter de paraules es convertia en rostoll
a punt de flamejar i la desesperació arrelava en un món devastat.
Un cop més, la ciència i la tecnologia oblidaven tants rebostos buits
i s'aplicaven amb la rapidesa del llamp, al servei dels criminals de torn.
No vulgueu reflexionar-hi, ni intentar comprendre
els actes vils que desferma la fúria.
A un infant atrapat entre adults mutilats i desorientats,
¿com li explicarem l'origen del conflicte?
Incapaços d'entendre la naturalesa diabòlica que covem ben endins,
cremades les pupil·les, els iris i les còrnies.
Sento l'horror de l'avi manyà, despenjant les campanes del seu poble,
per fondre-les i fer-ne bales, boig de por.
Sento els seus crits de tortura, l'artesania del sofriment fins a la mort,
¿quan acaba la renúncia i comença la col·laboració?,
espiral, remolí, tornado que no pot preveure la dimensió del desastre,
tu també aniràs a caçar colomes malferides per les places brutes
i esperaràs amb ànsia que neixin els colomins per fer-ne brou.
Enviaràs coloms irisats als assassins
(mai és massa tard per aturar un riu de sang),
mentre arrencaràs amb les ungles materials de la pedrera
i posaràs a punt la rellotgeria interior.
Tu, igual com la petita Sadako Sasaki,
desitjaràs el miracle dels mil ocells,
cada colom enganxat als vidres de les finestres
és un desig per continuar vivint,
cada colom és una esperança a favor de la pròpia força.
als vidres de totes les finestres de casa i de l'escola
i després llegies, en veu alta, Sadako vol viure,
aquelles pàgines esfereïdores de tan reals,
on la petita no arriba a poder doblegar l'ocell de paper número mil.
El miracle no és possible,
després que un gran nombre de persones estigui disposat
a participar en el vessament de sang d'un altre gran nombre de persones.
Un cop més, esborrada la frontera que hi ha entre la diplomàcia
i el camp de batalla, el planter de paraules es convertia en rostoll
a punt de flamejar i la desesperació arrelava en un món devastat.
Un cop més, la ciència i la tecnologia oblidaven tants rebostos buits
i s'aplicaven amb la rapidesa del llamp, al servei dels criminals de torn.
No vulgueu reflexionar-hi, ni intentar comprendre
els actes vils que desferma la fúria.
A un infant atrapat entre adults mutilats i desorientats,
¿com li explicarem l'origen del conflicte?
Incapaços d'entendre la naturalesa diabòlica que covem ben endins,
cremades les pupil·les, els iris i les còrnies.
Sento l'horror de l'avi manyà, despenjant les campanes del seu poble,
per fondre-les i fer-ne bales, boig de por.
Sento els seus crits de tortura, l'artesania del sofriment fins a la mort,
¿quan acaba la renúncia i comença la col·laboració?,
espiral, remolí, tornado que no pot preveure la dimensió del desastre,
tu també aniràs a caçar colomes malferides per les places brutes
i esperaràs amb ànsia que neixin els colomins per fer-ne brou.
Enviaràs coloms irisats als assassins
(mai és massa tard per aturar un riu de sang),
mentre arrencaràs amb les ungles materials de la pedrera
i posaràs a punt la rellotgeria interior.
Tu, igual com la petita Sadako Sasaki,
desitjaràs el miracle dels mil ocells,
cada colom enganxat als vidres de les finestres
és un desig per continuar vivint,
cada colom és una esperança a favor de la pròpia força.
© LENA PAÜLS
L'aquarel·la en blanc i negre de Teresa Llorach concentra la desesperació en la figura d'un jove, al peu d'una porta tancada que li marcarà el futur, si sobreviu.
L'aquarel·la en blanc i negre de Teresa Llorach concentra la desesperació en la figura d'un jove, al peu d'una porta tancada que li marcarà el futur, si sobreviu.
Vaig escriure el poema el març de 2003, just començada oficialment la Guerra de l'Iraq. El vaig dedicar a la mestra Emília Talens, de Catarroja (comarca de l'Horta Sud, País Valencià) que amb els seus alumnes va dibuxar i pintar coloms irisats per demanar la pau. Tot el poble va penjar aquest símbol als vidres de finestres i balcons. Després han vingut més guerres, moltes d'altres. Algunes de televisades i d'altres que arriben sigil·losament com la que s'està congriant a Ucraïna. I totes s'assemblen. Totes les guerres són el fruit d'un fracàs de la diplomàcia i totes porten fam, devastació i èxode. Totes són una porta tancada al futur.
El poema forma part del recull Temps de penyora', que va obtenir la 'Viola d'Or i d'Argent', als Jocs Florals de Barcelona, 2003. Llegit per la rapsoda Rosa Masanés al lliurament del premi, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona.
Mil coloms irisats es pot llegir en línia
i/o descarregar: