Un, ningú i cent mil, de Luigi Pirandello. Adapt: Ferran Utzet, a
partir de la traducció de Marina Laboreo. Dir: Ferran Utzet. Teatre
Biblioteca de Catalunya, Barcelona
El banquer Vitangelo Moscarda (interpretat per Marc Rodríguez) vivia sense complicar-se la vida fins que algú proper l'informa que té el nas tort. La seva esposa, la Dina (interpretada per Laura Aubert), l'hi confirma i hi afegeix altres deficiències que Vitangelo desconeixia. Es mira al mirall i no reconeix la persona que el mira des de l'altre costat. En un intent de reconeixement, agafa les regnes de la seva vida i ho trastoca tot. El que era segur es converteix en inestable, fins que traspassa els límits que separen la lucidesa de la bogeria. Diàlegs profunds dits en picat, canvi de personatges a la vista del públic i una molt ben aprofitada força còmica dels dos intèrprets fan de l'espectacle un bombó. Canviem de grada (entrem al mirall) i aprofitem per mirar-nos a fons i conèixer-nos una mica més. 9/10
La lleugeresa i altres cançons, d'Ivan Benet i Víctor Borràs. Música: Aida Oset. Direcció: Ivan Benet. Sala Beckett
Aida Oset (Barcelona, 1983) —actriu, compositora i cantant— interpreta el monòleg interior d'una infermera a La lleugeresa i altres cançons, un espectacle multidisciplinar de petit format. Un 'thriller musical', diu Ivan Benet, el director. De fons, la concepció contemporània de la cultura segons Gilles Lipovetsky (París, 1944): perdudes les referències, la tendència és una cultura narcisista, poc consistent, lleugera, en definitiva. La narrativitat en primera persona d'aquesta infermera que mira els ulls i crida pel seu nom a cada persona malalta commou. Ara, aquesta professional rigorosa i de tracte delicat ha perdut la feina per un sèrum mal etiquetat. A casa seva, davant del mirall, fa un exercici de retrobament íntim. Rememora en veu alta qui és i com creuen els altres que és. 9/10
Atlàntida 92 (un espectacle que fa aigües) de Laia Alsina . Teatre Tantarantana, Barcelona
L'espectacle Atlàntida 92 (un espectacle que fa aigües) de la Companyia El Martell funciona per contrast: els esplèndids alexandrins de L'Atlàntida de Mossèn Cinto i un associacionisme ple de misèries ancestrals. El to d'esperpent d'una banda i els poemes molt ben recitats per l'altra s'entrelliguen per mitjà de referències a les reivindicacions (neutralitzades) de la Barcelona Olímpica: la campanya «Freedom for Catalonia», per exemple, a càrrec d'un jove Joaquim Forn, anys a venir regidor i conseller, ara en presó preventiva i un dels acusats en el judici al Tribunal Suprem espanyol contra el govern català pels fets del Referèndum de l'1-O. Un muntatge pretesament ingenu. 7/10
Qui hi ha sota el barret?de Lena Paüls i Rosa Virgili Preparant barrets per la participació a la sessió de contacontes V Setmana Cultural de Duesaigües 24-4-2019
Molta gent petita, en llocs petits, fent petites coses, pot canviar el món.
(Proverbi africà)
Amb aquest lema el col·lectiu de la Biblioteca de Duesaigües reincideix per cinquena vegada a organitzar la Setmana Cultural en el marc de la festa de Sant Jordi. El programa d'activitats programades fa molt de goig, tallers educatius, sessions de contacontes i endevinalles, representació teatral, ballada de gegants, excursió... Activitats adreçades a tothom, "orientades a compartir espais conjunts d'aprenentatge i oci." L'objectiu s'ho val i és òbvia la satisfacció de la ciutadania que hi suma iniciatives any rere any.
Enguany he tingut cita a la V Setmana Cultural per explicar Qui hi ha sota el barret?, un conte publicat en suport digital, il·lustrat per l'artista reusenca Rosa Virgili, que no podrà ser present a la sessió a causa de la feina.
En entrar a la Sala Petita de l'Ateneu els participants ja troben la portada del conte projectat a la pantalla (gràcies, Francesc Castellví). Infants, adolescents i adults es disposen a gaudir d'una estona creativa decorant barrets de paper amb fils, llanes, blondes de paper, adhesius, retalls de cartolines... abans d'endinsar-se en la història del conte.
El taller de barrets ha estat una festa que ha començat amb tot de somriures i vergonya i ha acabat sortint al carrer perquè algunes duesaigüenques no s'han volgut treure el barret de cap manera. El fet s'explica perquè entremig, mentre participaven en el conte, han descobert la màgia d'aquests senzills barrets: les persones que s'hi cofen no poden deixar de somriure!
Un cop aclarit que el conte Qui hi ha sota el barret? és un àlbum il·lustrat publicat en suport digital, lliurem als assistents l'enllaç anotat en un punt de llibre (gentilesa de l'Ajuntament de Duesaigües, Mercè Alamon i Carmina Mauri).
I, tot seguit, coneixem la història del Ton, atrapat en el cos d'un ocell per culpa d'un encanteri mal resolt. La perseverança de l'Arlet, el civisme del veïnat, el reciclatge d'una coixinera vella brodada en barret i, sobretot, el valor de l'amistat, faran possible la solució del problema.
Els petits han seguit bé la narrativitat a base de repeticions d'estructures de conte tradicional. Els grans hi han entès molts missatges i la guia de lectura del final del llibre els pot ajudar a trobar-n'hi d'altres, com ara el que diu Joan Salvador Gavina, de Richard Bach:
Aquesta esplèndida pintura és la que fa dinou del projecte #19diesdabril de l'artista reusenca Fina Veciana. De fons, el sonet Record de Sitges, de J. V: Foix, escrit el 1919.
En aquest projecte Veciana ha plasmat les vivències de dinou dies consecutius d'abril. Unes pintures poètiques suggeridores de primavera, de la bellesa de la vida. Les dinou peces han estat pintades sobre làmina de fusta, format 30 x 20 cm.
Elisa Cardona Ollé (Pradell de la Teixeta, 1918 - Tarragona, 1939)
A dos quarts de sis del matí del 22 d'abril de 1939, fa 80 anys, moria afusellada per l'exèrcit franquista la duesaigüenca Elisa Cardona. Havia estat traslladada de la presó de Pilats a la Muntanya de l'Oliva de Tarragona, amb un grup de 22 persones. Tenia 21 anys i havia estat sotmesa a un consell de guerra sumaríssim, és a dir, sense poder-se defensar.
L'Elisa amb la seva germana Marina
La llei 11/2017 del Parlament de Cataluya declara il·legals
els tribunals de l'Auditoria de Guerra de l'Exèrcit d'Ocupació
(DOGC núm. 7406).
*
Tríptic 'Elisa' de la poeta reusenca Maria Dolors Vallverdú,
publicat dins el poemari Claror de nit (Barcelona: ARC, 2019)
Presentació de Tirant de paper (Fundació Barcelona Comerç i Veus Públiques) Fossat del Mercat Dominical de Sant Antoni
Al fossat del Mercat de Sant Antoni s'hi organitzen actes culturals contínuament, des que es va inaugurar ara farà un any. És un espai de pas, cobert i ventilat, però aïllat del soroll del carrer. A banda i banda, el baluard de la muralla del segle XVII, molt ben conservat. La presentació del recull de contes Tirant de paper s'ha fet en diumenge (14-4), és a dir, en plena activitat del Mercat Dominical de Sant Antoni, que és on transcorre l'acció del conte Tirant de paper, del qual soc autora, guardonat amb el premi «Lletres al Comerç» 2018, convocat per la Fundació Barcelona Comerç.
En arribar-hi els deu autors dels catorze de què consta el recull ja trobem la taula parada per a les signatures, la taula del presentador, un faristol, micros, altaveus, cadires per als que vulguin acompanyar-nos i tot el parament a càrrec de l'Associació del Mercat Dominical de Sant Antoni, que inclou aquest acte dins la programació de «Converses al Dominical», com a preludi de Sant Jordi.
Jordi Folck, promotor del concurs des de la Fundació Barcelona Comerç, president del jurat i coeditor del llibre, ha dissenyat un format de presentació ben àgil. Cada autor responem la pregunta de 'la inspiració' a l'hora d'escriure el conte i després en fem una lectura d'algun fragment.
Vídeo de la lectura de fragments del conte Tirant de paper,
guanyador del primer concurs «Lletres al Comerç»
que dona títol al recull, publicat per Veus Públiques, 2018
Capítol de roses per a tots els autors i signatura de llibres. Més d'un lector passa el llibre a signar autor per autor i s'emporta les deu signatures. A la foto, la 'captadora' de signatures és la il·lustradora i bona amiga Núria Feijoó.
En comitiva anem a trobar Fuensanta Garcia, presidenta de l'Associació del Mercat Dominical de Sant Antoni, que no ha pogut assistir a la presentació perquè no ha aconseguit relleu que es fes càrrec de la seva parada. L'hem trobada plegant i n'hem obtingut una fotografia (és la primera de la dreta) davant d'un dels baguls que serveixen de transport de llibres de vell o altres materials als paradistes, una referència que recull el conte Tirant de paper.
No
pot faltar la instantània dels que hem viscut l'aventura
col·lectiva de situar diferents establiments comercials en el món
literari. Ens acompanyen tres membres del jurat (començant per
la dreta): Jordi Folck, Marc Barceló Tost i Rodolfo del Hoyo. I la presidenta de l'Associació del Mercat Dominical de Sant Antoni (al centre, darrere meu).
—Lena Paüls, escriptora, guanyadora de «Lletres al Comerç» 2018
—Pilar Garriga, escriptora i conservacionista
—Pere Poy, professor d’educació lingüística i literària a la UB
—Roser Montañola, professora de secundària de llengua i literatura
—Amparo Madrid, responsable de comunicació de Barcelona Comerç
—Albert Torras, escriptor i periodista. Secretari del jurat
—Jordi Folck, escriptor i editor de Veus Públiques. President del jurat
Anònims, de Jordi Manau. Dir: Jordi Manau i David Iglesias Companyia La Paradoxa, Teatre del Raval, BCN
'Anònims' una peça de gènere negre dins del Cicle Joves Creadors. Interpretada pel mateix autor, Jordi Manau, i Clàudia de Sandoval, Gerard Clavell i Ariadna Gaya. Quatre personatges segresten el cantant Joaquín Sabina. I en demanen un rescat, esclar. Volen negociar exclusivament amb Joan Manuel Serrat, però Ana Belén i Víctor Manuel s'hi interposen. De tòpics, no en falten. Costa entendre per què els joves han escollit un personatge que, suposo, deu caure molt lluny de les seves preferències musicals. Potser la tria respon al fet que el músic ja té la carrera feta i se suposa que té diners o amics que el poden ajudar en aquest destret. El text pateix de redundàncies, però tot i així és força correcte. Millorant la dicció, els intèrprets superarien les mancances acústiques del Teatre del Raval. 6/10
Laberint striptease. A partir de l'obra Strip-tease i teatre irregular i els poemes visuals de Joan Brossa. Dramatúrgia i direcció: Roberto G. Alonso. Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa, Barcelona.
Intèrprets: Jordi Cornudella, Elena Martinell, Laura Marsal, Davo Marín i Robert G. Alonso.
Brossa en estat pur. En el marc i l'atmosfera d'un cabaret, poesia visual i accions fregolianes, en una lectura lúdica i actualitzada d'una selecció de la cinquantena de peces de l'obra Strip-tease i teatre irregular (Arola Editors). Una interpretació irreverent i lúcida parodiant abusos de clergues a menors; o la brillant peça de les urnes vetades al poble. Brossa de proximitat. Bravo Roberto G. Alonso i companyia. 10/10
Com els grecs. Autor: Steven Berkoff. Traducció: Joan Sellent. Direcció: Josep M. Mestres. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona
El creador, actor i productor Steven Berkoff (Londres, 1937) va estrenar Greek (Com els grecs) al Half Moon Theatre de Londres el 1980. Sobta la frescor amb que sonen després de quaranta anys —ara, en època de censura i d'autocensura de paraules— les seves frases subversives, de revolta.
Sota la direcció de Josep M. Mestres, un quartet excepcional d'intèrprets camaleònics —Mercè Arànega, Sílvia Bel, Pep Cruz i Pablo Derqui— es fan seva aquesta obra que parteix del mite d'Èdip. L'equivalent a l'esfinx, de Sòfocles, 'la pesta' de la corrupció institucionalitzada, la pujada de l'ultradeta emmirallada en Hitler i Mussolini, el racisme i la degeneració social en tots els camps —a l'obra, per efecte del mandat de Margaret Thatcher—, no ens sorprenen sinó és per la gosadia radical de l'expressió lingüística (Bravo, Joan Sellent, per la magnífica traducció). Cada paraula vigoritza o fereix, electritzant. 10/10
El jardín de los cerezos. Autor: Anton Txékhov. Versió i direcció: Ernesto Caballero. TNC Sala Gran
L'obra es va estrenar fa cent anys, però el tema del desnonament és del tot vigent. En el muntatge es visualitzen les dues èpoques en el vestuari. A escena, una plataforma mòbil amb una caseta de nines i un tren de joguina. Dos elements simbòlics, la casa va ser una llar feliç, ara l'han d'abandonar ofegats pels deutes. Els cireres estan florits, diuen. Són aquí i ja els enyoren. Un decendent d'uns dels pagesos que va treballar per als propietaris ha adquirit la finca i la casa, amb l'objectiu d'especular-hi fent-hi cases d'estiueig. Els personatges gairebé no es comuniquen, deambulen agombolant cadascú les seves dèries. Només em comuniquen veritat poètica el vell majordom (l'actriu Isabel Dimas) i la mare, Lyubov Andreyevna (l'actriu Carmen Machi). Una lectura contemporània del text de Txékhov. 7/10
Señora de rojo sobre fondo gris. Autor: Miguel Delibes. Direcció: José Sámano. Teatre Romea, Barcelona
El monòleg autobiogràfic de Delibes és intens, preciós i l'actor José Sacristán el broda. Calfreds mentre l'actor es posa al lloc de Delibes i refà els records que té de la malaltia que va patir la dona estimada, de l'enyor a través de sensacions, de la mort lenta sintetitzada en una hora i mitja. El personatge absent que dona títol a l'obra es va fent present en un quadre del qual el narrador ha explicat el procés. Calfreds per la versemblança i esglai que la funció no s'acabés en sec a causa de les escurades de gola d'espectadors maleducats. Dues vegades va estar Sagristán a punt d'aturar l'obra. Vam tenir temps per entendre en quin moment aprofitaven per fer soroll els espectadors que es pensaven que estaven al sofà de casa. Quan l'actor feia alguna acció al fons de l'escenari i se sentia poc —el Romea no té gaire bona acústica quan els intèrprets s'allunyen de la boca de l'escenari—el concert d'estossecs s'estenia. Després dels aplaudiments l'actor va recomanar "Cuiden su salut!" 9/10
Rent. Llibret, música i lletres: Jonathan Larson. Adaptació al castellà: Daniel Anglès i Marc Gómez. Direcció musical: Miquel Tejada. Direcció: Daniel Anglès. Teatre Condal Onyric, Barcelona
El 2016 vam veure Rent en versió catalana al Casino l'Aliança del Poblenou, quan es commemorava el 20è aniversari de l'estrena d'aquest musical al Nederlander Theatre de Broadway. Aquesta mateixa producció, ara en castellà, la veiem al Teatre Condal Onyric, amb més sofisticació tècnica, amb els intèrprets més madurs i la pèrdua de l'alè de teatre alternatiu.
El musical s'inspira en l'òpera La bohème, de Puccini (Vegeu-ne aquí les referències). Uns joves creadors marginals de Nova York volen aconseguir a través de l'art superar dificutats personals i de relació amb els altres. El SIDA fa estralls al grup d'okupes. Per un malentès, són a punt de ser desnonats d'una nau industrial, al costat d'un espai erm on viuen indigents. És una obra coral, però cada personatge té el seu moment estel·lar, on llueixen Júlia Bonjoch (en el personatge Mimi), Víctor Arbelo (Roger), Albert Bolea (Àngel), Xavier Navarro (Collins), Àfrica Alonso (Joanne), Anna Herebia
(Maureen) i en especial, el narrador Iñaki Mur (Mark Cohen). Coreografies espectaculars, bones interpretacions actorals i musicals, tot i que les lletres de les cançons no s'entenguin del tot. En sortim cantant '525.600 minuts', la cançó que canta tota la companyia envoltant el públic. 8/10
Oh, mami! Autor: Oriol Vila. Direcció: Raquel Salvador i Oriol Vila. Teatre Borràs, BCN
Oh, mami!, una comèdia amb tots els ingredients de comèdia: malentesos, portes, ritme en picat, referències a l'actualitat, informacions que té l'espectador i desconeix el personatge... Riem perquè entenem la situació per absurda que sigui i en hi veiem singularment retratats nosaltres o l'entorn. I sense perdre el somriure, sorgeix sense embuts la violència de gènere. Autor i espectadors ja hem pres partit des de la primera acció repressiva, ara cal que se n'adonin els altres personatges i hi prenguin cartes. La síntesi: tres dones emprenedores munten una pastisseria exquisida. En veure que no tenen l'èxit previst amplien el negoci contractant un massatgista. Un espectacle dels que en diríem físic. Els artífecs que suen la samarreta: Anna Barrachina, Jofre Borràs, Artur Busquets, Octavi Pujades, Betsy Túrnez i Joana Vilapuig. Un espectacle "made in Catalonia". Altament exportable. 9/10
La zanja. Dramatúrgia, direcció i interpretació: Diego Lorca i Pako Merino. La Villarroel, Barcelona
No és el conquistador espanyol Pizaro qui ara té l'encàrrec d'expotar una mina d'or a Choropampa, a la província de Chota, al nord del Perú, però la història es repeteix. Ara qui serà sacrificat a mans del seu poble no és Atahualpa, l'últim sobirà inca, però hi haurà una víctima. Ara no és el segle XVI i l'imperi espanyol es presenta sota altres formes, en aparença menys sanguinàries. «Hi haurà feina per a tothom, bé es poden tallar uns quants arbres», diu el representant de l'empresa explotadora mentre imagina camions carregats d'or. Un muntage despullat, amb elements escenogràfics que posen èmfasi en la misèria on un brillant duet de personatges expliquen veritats amb ironia i humor. Teatre de síntesi. Bravo, Diego Lorca i Pako Merino. 9/10
El somriure al peu de l'escala, d'Henry Miller. Trad: Màrius Serra Direcció: Ramon Simó. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc
Jordi Martínez és l'August d'aquest esplèndid monòleg d'Henry Miller. El personatge reflexiona en veu alta sobre qui hi ha darrere del nas vermell i del maquillatge de pallasso, entre números vibrants i fugaços de circ en homenatge a Monti (Joan Montanyès Martínez (Barcelona, 1965-2013)) i picades d'ullet a la biografia del mateix actor per al qual es va suspendre l'espectacle la temporada passada per un accident de moto en sortir d'un assaig. A l'escenografia del mateix director, Ramon Simó, hi apareix una reproducció de «Gos bordant la Lluna», de Joan Miró (1926) il·lustració publicada a la traducció de Joan Oliver d'El somriure al peu de l'escala, Proa edicions (1970). Un espectacle deliciosament ben arrodonit. 10/10
El despertar de la primavera, de Frank Wedekind. Llibret i lletres: Steven Sater. Música i orquestracions: Duncan Sheik. Adaptació i versió catalana de David Pintó. Coreografia: Ariadna Peya. Escenografia i vestuari: Jordi Bulbena. Disseny d’il·luminació: Dani Gener. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció: Marc Vilavella.
El 1986, Josep M. Flotats va donar a conèixer El despertar de la primavera, de Frank Wedeking (Hannover, 1864 - Munic, 1918), una 'tragèdia infantil', segons el mateix autor, que se situa a Alemanya, a principis del segle XX, abans de la Primera Guerra Mundial. La versió era de Carme Serrallonga i va donar a conèixer molts actors novells que ara són primeres figures de l'escena catalana. El tema és l'embaràs no desitjat d'una adolescent. El 2006 a Brodway s'estrenava el musical que va obtenir 8 Premis Tony. Aquí el musical es va estrenar el 2016, al TBG (vegeu-ne el comentari), un teatre petit que, amb la direcció de Marc Vilavella, va encabir-hi els quinze intèrprets i set músics en directe. I cap altre element sinó uns cubs negres multiús, que vam retrobar a la mateixa producció que es va poder veure fa un any al Teatre Victòria, sota unes columnes-arbres monumentals i tota la resta una pissarra amb escrits escolars.
La reposició de l'actual temporada manté una mirada contemporània, posant èmfasi en la intransigència dels adults a l'hora de facilitar l'educació sexual a les noves generacions. Excés de «bla, bla, bla». 10/10