Enguany l'artista reusenca Teresa Llorach Manresa (Reus, 1965) ha estat encarregada de decorar el ciri pasqual de la Reial Congregació de la Puríssima Sang de Reus. Una experiència artística singular que l'autora ha desenvolupat amb el
talent i l'emoció que transmet en totes les seves creacions.
Llorach explica que primer lloc va haver de decidir què hi representava i, alhora, com ho integrava en la composició ja que el ciri té uns elements que li són propis —la creu, les lletres alfa i omega i l'any— que marquen el concepte que Crist és el principi i el final de la història. Va dibuixar la corona d'espines, el pa i el vi al peu de la creu i per la decoració va optar pel lliri de Pasqua, símbol
de la Resurrecció de Jesús des del naixement del Cristianisme.
Ha emprat pintura acrílica jugant amb el blanc trencat natural de la cera i tons neutres del verd, el daurat i les terres, sobre la cera preparada amb una imprimació de gesso. El resultat és una obra d'art exquisida que s'ha presentat a la Galeria d'Art Anquin's de Reus.
L'espectacle total que ofereix Cirque du Soleil ens va impactar per primer cop amb Alegria el 1998, a l'esplanada de la Mar Bella. (L'espectacle va tornar a Barcelona, revisat, el 2007). Ens va enlluernar l'esplendor de la posada en escena, la perfecció dels números d'acròbates, pallassos, contorsionistes... emmarcats en una història —planejament, trama, desenllaç— fantasiosa de monarquies esperpèntiques que era la gran novetat en espectacles de circ. I una música enganxadíssima des de la primera escena que cantàvem entusiastes els més de dos mil espectadors en sortir del Grand Chapiteau amb els palmells vermells de tant d'aplaudir. Tot això ho retrobem en aquesta nova Alegria, però amb variacions, agombolats i obsequiats—si més no la nit d'estrena— per múltiples promocions dels espònsors.
A la primera part, la pista és protagonista amb intermedis de la troupe de pallassos que gairebé no interactuen amb el públic. Els números forts són la roda Cyr del francès Ghislain Ramage, els trapezis de l'alemany
Nicolai Kuntz i la suïssa Roxane Semiankiv, el ball de torxes de Jacktai Laban. Marca l'intermedi una tempesta de neu de paperets, desencadenada pels pallassos.
A la segona part, els números espectaculars són les teles aèries amb la parella russa i nord-americana Yulia Makeeva i Alexei Turchenko; els hula hoops flexibles en el cos de la xinesa Yan Zhuang; el contorsionisme impossible de l'artista mongol Oyun-Erdene Senge. I abans de la fanfàrria de cloenda, els impressionants números de trapezi amb dobles i triples salts mortals sobre xarxa. Impecables.
La força de la música que ens ha quedat de la primera Alegria, que ja no tenia tanta potència a la revisió de 2007, ara és ja només una referència de fons molt agraïda. La poesia visual del Cirque du Soleil s'encomana. Qui avisa... 10/10
Llibre d'un sol full. Uns versos del poemari Desfici de mar han inspirat un llibre d'artista a Marc A. Pérez Oliván (Nené). Sèrie
pintada sobre suport de cartró reciclat. «Pont d'Enseula», 13-XI-2023
"Dones que
alcen la mirada cap al cel il·luminant la foscor en què es mou la
humanitat, suggeridors torsos femenins, bugaderes que transporten la
roba neta al cap, petites cosidores que sargeixen la roba, ancianes
venedores d’anissos... La pluralitat dels rols amb els quals, en aquests
anys, s’han representat artísticament les dones a Reus mereix una
mirada aprofundida i especial no exempta, tampoc, de certa emoció en
capbussar-nos en una nova experiència col·lectiva." Isabel Martínez
Grup
escultòric 'Homenatge a Isabel Besora', de Josep Salvador Jassans,
2000. Bronze. Ubicada a la Plaça del Santuari de la Mare de Déu de
Misericòrdia, Reus.
Escultura
'La Pastoreta', de Joan Rebull Torroja, 1951. Rèplica del 1977 en
bronze, mida natural. Ubicada a la Plaça d'Isabel Besora, Reus.
L'escultura Font dels Dofins, de Josep Piqué Iserte (Montbrió de Camp 1913-2012), es troba situada a Reus, a la cruïlla-rotonda del passeig Mata amb el carrer Ample. Originàriament l’obra fou concebuda com a element decoratiu de la Fira Provincial de Mostres de Reus de l’any 1972, al bell mig del recinte firal. Un cop acabada la Fira es va ubicar a la plaça Antonio de Villarroel, però quan va ser remodelada l’any 1992, es va retirar i es va conservar als magatzem de les Brigades Municipals. El 2012, arran de la mort de l’artista i en paral·lel a l’exposició que va tenir lloc al Centre de Lectura de Reus, aquesta obra va recuperar el seu esperit públic i una nova vida dins la ciutat de Reus.
Salomé. Autora i directora: Magüi Mira
Teatre Goya, Barcelona
La veterana dramaturga i directora Magüi Mira (València, 1944) explica per mitjà del narrador que encarna en l'estel Siri, el mite de Salomé (a carrec d'una immensa Belén Rueda) que, per venjança i empesa per la seva mare, es lliura al dictador Herodes, el seu padrastre, i com a recompensa demana el cap del seu estimat Joan, el Baptista, que li és lliurat en safata per la guàrdia reial. Un espectacle visualment agraït a l'entorn de la història bíblica, que aprofundeix en la universalitat de qui se sent rebutjat i el desig no acomplert. Malgrat el vestuari i els rituals de gest, l'espectacle és una versió de to popular i lúdica del mite, cosa que actualitza el drama, el fa proper i avisa que els tirans moderns se la campen. 9/10
Des de finals del segle XIX i fins a l’esclat de la guerra civil, va néixer i es va desenvolupar amb força una cultura fotogràfica amateur i popular a Catalunya. Tinc fotos minúscules dels meus pares infants (en esclatar la guerra tenien 9 anys) fetes amb càmeres de fotògrafs familiars. Va suposar la primera vegada en la història que una persona podia representar l'entorn sense dependre de coneixements artístics ni tècnics.
L'exposició La càmera domèstica. L’afició fotogràfica a Catalunya (1880-1936) que hem vist a la Fundació MAPFRErevisa aquest fenomen parant atenció a una selecció de temes i motius visuals recurrents en aquest període. Permet comprendre qui va practicar la fotografia com a afició i com els fotògrafs aficionats va constituir una tipologia de llenguatge donant relleu als trets socials i culturals específics. Imatges majoritàriament col·lectives que es converteixen en
documents que aporten informació de la societat catalana en l'àmbit privat i en relació amb
fenòmens col·lectius de l'època.
Podem veure que les fotografies en paper, les màquines i el material complementari d'aquella època han sobreviscut als seus usuaris. No podem assegurar que les fotografies que hem fet avui pervisquin tant, conservades en arxius digitals.
Autors: Víctor Manuel Díaz Conejo i Virginia Fernández Ruiz
Adaptació: de Joan Frank Charansonnet.
Direcció: Mireia Ros. Sala Gran, Teatre Gaudí Barcelona
Des del 2010 Julian Paul Assange (Townsville, Austràlia, 1971) passa pel calvari de la persecució dels Estats Units en col·laboració amb els seus aliats occidentals, per haver difós a través de la seva plataforma de WikiLeaks imatges de les atrocitats de l'exèrcit nord-americà en operacions de la guerra de l'Afganistan i de l'Iraq, entre altres documents compromesos.
En vuitanta minuts, amb suport audiovisual d'imatges relacionades amb
el cas —que el quadrilàter de la sala del TGB permet a dues
bandes per a millor visibilitat de tots els espectadors— la peça fa un
recorregut cronològic, des de l'arribada de Julian Assange [l'actor Joan Frank Charansonnet, precís i versemblant] a l'ambaixada
de l'Equador de Londres, on demana asil, fins a la incertesa del moment actual. Hi ha la mirada més humana i agraïda del suport del diplomàtic de l'ambaixada [interpretat per Eduard Alejandre] i de l'advocada Stella Moris [interpretada per l'actriu Elena Codó] que evoluciona en ple confinament des del més estricte paper professional fins a la relació sentimental i el naixement dels dos fills.
Una obra documental i atrevida pel que representa de denúncia. Aplaudint amb un «Free Assange! 8/10
Artemi, el cambrer abstemi Dramatúrgia: Quim Carandell i Lluc Valverde
Direcció: Quim Carandell, Laura Roig i Lluc Valverde
Teatre La Biblioteca. Barcelona
El Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant, la companyia teatral que Quim
Carandell, Lluc Valverde, Roger Cassola i Gabriel Bosch comparteixen amb
Laura Roig, Helena Barba, Louise Good, Désirée Gómez, Paloma Lambert i
Marian Vélez instal·len un bar al Teatre de la Biblioteca on representen Artemi, el cambrer abstemi, una «comèdia musical en tres actes i una introducció» on un narrador emmarca les aventures i desventures de l'Artemi, un cambrer sense vocació, que hereta el bar on treballa i es veu embolicat en contraban i inspeccions. Personatges caricaturitzats amb aires de rondalla contemporània, que parlen en versos més o menys rimats. Esquetxos amb accions paròdiques i gresca que van confegint la trama. En destaca la paròdia en format de bingo amb peces musicals a càrrec d'Helena Barca, molt aplaudida, abans del soliloqui tràgic del cambrer hereu. 8/10
Tots els dies arriben. Autor: Iñaki Garz. Trad: Jordi Boixadós
Direcció: Ikaki Garz. Sala Petita, Teatre Gaudí Barcelona
Dues parelles, interpretades per Albert Alemany, Lali Barenys, Jenny Beacraft i Pep Miràs. Una peça de rellotgeria de petit format, que llueix des de la primera frase fins al mutis final. Enganxats a la trama que es va agrejant a cada paraula creuada entre dos germans desavinguts i de les parelles respectives, en un sopar per posar-se al dia. En realitat no es coneixen. Riem, riem... en un tempo controlat que ens portarà al conflicte per camins tortuosos i en quedarem corglaçats. Qui avisa... 8/10
Aquest matí plou i els carrers i les botigues del Passeig de Gràcia estan buides, però hi ha cua per entrar als espais expositius de la Fundació Catalunya La Pedrera, on accedim amb visita concertada. Guadirem de la retrospectiva més completa de la ceràmica de Miquel Barceló (Felanitx, Mallorca,1957), creador reconegut internacionalment, que destaca per la seva intensitat visceral i ahora més reflexiva del panorama artístic contemporani. S'hi mostren uns treballs excepcionals, que es vinculen a la resta de la seva obra, plena de referències culturals, des de les pintures rupestres fins a l’art contemporani i la literatura de tots els temps (ha il·lustrat la Divina Comèdia de Dant, Faust de Goethe i La transformació de Kafka.)
«La ceràmica és la pintura amplificada. El procés de cocció:
petrificar el que era tou (com ara la pintura) ho revesteix de
rellevància. La ceràmica és la mare de la pintura.»
Miquel Barceló
Barceló va començar a crear amb fang l’any 1994 durant la seva estada a Mali, quan una època de tempestes de vent cobria de pols els seus treballs de dibuix i pintura. Sense poder treballar a l'aire lliure, va interessar-se per la ceràmica tradicional que fan les dones dogones. D'elles va aprendre l'art de
mesclar l'argila amb la palla, els excrements d'animals i les restes
esmicolats d'altres ceràmiques, i també a coure les peces en forns de llenya.
De l'exposició 'Tots som grecs', a La Pedrera
A partir de 2008 a Vilafranca de Bonany (Mallorca) comença a treballar en una bòbila i desenvolupa el llenguatge propi transformant i recreant temàticament el fang tot d'atuells tradicionals com ara gerres, plats, ribells, àmfores o maons amb incrustacions botàniques i zoològiques, perforacions i cisellats, doblecs i pintures. Ha creat en tallers ceràmics especialitzats a Les Rairies (França) i a Vietri sul Mare (Itàlia) on va desenvolupar durant sis anys l'encàrrec més ambiciós: els mosaics del miracle de la multiplicació dels pans i els peixos i el de la conversió de l’aigua en vi, a la capella del Santíssim de la catedral de Mallorca.
De l'exposició 'Tots som grecs', a La Pedrera
L’exposició a La Pedrera traça un recorregut per la trajectòria artística de Barceló al llarg de tres dècades de treball, des de les primeres obres africanes fins a la producció actual. La mostra, amb quasi una vuitantena de peces (de les gairebé quatre mil que l'artista ha creat), es complementa amb més d'una quinzena de pintures i alguns quaderns relacionats amb les ceràmiques, a més d’una escultura de bronze emplaçada al celobert central de l'edifici.
Diversos audiovisuals documentals enriqueixen l'experiència expositiva. A més, al voltant de l'exposició s'ha programat un extens i selecte programa d'activitats al voltant de l'exposició. Oberta fins al 30 de juny.
Performance 'Pas doble' a la Fondation Beleyer. Amb Miquel Barceló i el coreògraf Josef Nadj.
Contaconte a l'Escola Puigmarí Duesaigües, 4-III-2024
Sessió contacontes i taller de comprensió oral amb els alumnes
de l'Escola Puigmarí de Duesaigües. La mestres Elena i Marisol els posen en antecedents del que farem i han
creat expectatives lectores. Avui el regal és el conte La sirena de la font, il·lustrat per Teresa Llorach, publicat dins el recull Contes de Vilaencanteri, del col·lectiu literari Reusenques de Lletres.
El conte va de pescadors, de pesca d'arrossegament, de solidaritat, de
la cooperació per superar dificultats. Ens traslladarem amb les
paraules al port de Cambrils. Potser pescarem i tot.
Sempre a tocar de la pica,
no camino mai per terra; porto un collaret negre i ploro a llàgrima viva
Portem materials preparats amb l'objectiu que l'auditori interactuï en la història del conte La sirena de la font. El parament i els objectes atreuen els infants, en primer lloc per la novetat, després perquè els expliquem que els aplicarem en algun moment del conte.
A les xarxes: peixos, crustacis i cefalòpodes!
El centre d'interès és els tipus d'animals que entren a les xarxes d'arrossegament de les barques: peixos, crustacis i cefalòpodes. La mestra Elena ha explicat amb tanta gràcia què són els cefalòpodes que els petits van repetint el nom i se'l fan seu. Fem prospecció de quines cançons infantils saben. N'assagem set, però proposo que en triïn només dues, que ja saben que aniran una gairebé al començament del conte i l'altra al desenllaç.
Llàgrimes de la sirena reconvertides en un joc de boles de l'alfabet
La història transcorre al port de Cambrils quan els pescadors troben a les xarxes una criatura de sirena ferida. Mentre es recupera, es vol quedar a la font. Els infants del poble li ensenyen a parlar amb cançons. Neix l'amistat i quan comencen a entendre's, la sirena els explica el secret del collaret de perles negres que porta al coll.
La sirena es banya als dipòsits d'aigua municipals i aconsegueix que l'aigua del poble torni a ser potable. Per celebrar-ho, ha arribat un vaixell carregat i els patrons han escrit el seu nom a les veles. I s'han repartit els peixos dolços de les xarxes!
Intèrprets: Enrico Ianniello, Concha Milla, Frank Capdet i Aida Llop. L'espectacleLa veritat de la mentida [L’envers du décor] és una comèdia lleugera on brilla una llengua quotidiana rica i dúctil. Molt ben resolt el joc de pensaments verbalitzats de cara als espectadors. Enrico Ianiello, actor i traductor napolità establert a Catalunya concentra el protagonisme. Si més no, això és el que creu el seu personatge, però no hi hauria res de singular a l'obra si només es tractés de la presentació de la nova nòvia jove i exuberant d'un amic de tota la vida. No cal que ens ho donin tot fet, siguem suspicaços i pensem que qui mou els fils és l'amfitriona (amb la jove de còmplice) amb l'objectiu de treure'l de l'ensopiment matrimonial després de 20 anys de convivència. És cert que la dona, en principi, es nega a rebre la nova parella a sopar a casa, tal com preveia el marit, però només és una estratègia per assegurar-se que l'home no sospitarà res. M'ho fan pensar les riallles de les dues dones a la cuina, fora de la vista del públic i l'apart final amb aclucada d'ull a l'auditori. E se non è vero, è una bugia. 8/10
Exposició de fotografies a la Fundació MAPFRE, espai KBR, en reconeixement de la fotoperiodista nord-americana Consuelo Kanaga (1894-1976), coneguda pels seus retrats socials protagonitzats per afroamericans. Combinant tècniques formals modernistes i una radical política
documental, va capturar els conflictes socials de la seva època, des de
la pobresa urbana fins a la lluita pels drets dels treballadors, el
terror de la segregació racial i la desigualtat social.
Consuelo Kanaga, 1938 Dues dones. Harlem
Kanaga va aconseguir exercir professionalment el fotoperiodisme la primera dècada dels segle passat. Va ser també una de les poques dones que va mantenir una estreta relació amb els cercles d’avantguarda. Va obrir el camí a d'altres fotògrafes rellevants d’aquells anys.
La mostra ha estat organitzada pel Brooklyn Museum en col·laboració amb la Fundació MAPFRE i el San Francisco Museum of Modern Art. Oberta fins al 12 de maig del 2024
Entrevistes breus amb dones excepcionals. Autor: Joan Yago
Direcció: Mònica Bofill. Sala Petita. TNC
Intèrprets: Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Miranda Gas, Yolanda Sikara. Espectacle amb format de reality televisiu americà on una presentadora entrevista cinc dones de creences, aparença i ideologies extremistes. Convençudes, amb les respostes justifiquen l'excés, sense concessions, sense diàleg, sense discussió, emparant-se en la llibertat de pensament individual inqüestionable. No hi ha moralitat evident, l'autor deixa la reflexió sobre el que diuen i com actuen les protagonistes entrevistades a càrrec exclusiu de cada espectador. Tot plegat amb una esplèndida caracterització que fa impossible discernir quina de les actrius fa algun dels personatges. 8/10
Fuerza Bruta Wayra. Creació i direcció: Diqui James
Teatre Cúpula Arenas, Barcelona
A peu dret i movent-nos per l'espai singular de la Cúpula Arenas gaudim de l'espectacle Fuerza Bruta Wayra, de la companyia argentina Fuerza Bruta. L'experiència ens remet a d'altres espectacles immersius, com els potents de la Fura dels Baus, en els quals s'inspira aquesta companyia. Ens ofereixen un espectacle visual excepcional, sense lligam entre les diferents accions on es combina música, acrobàcies i dansa
contemporània. Números aeris sobre cortinatge platejat, tub transparent, piscina gegant enlairada... Tècnicament impecable. És un espectacle estimulant per a tots els públics, encara que a Barcelona hi han assistit sobretot joves, però no adolescents ni famílies. En sortim entusiasmats botant per les escales mecàniques, imitant els timbals de la batucada de l'espectacle a l'estil del Cirque du Soleil. Ens comptaran entre els 6,5 milions d'espectadors de Fuerza Bruta Wayra. 9/10
L'illa de Bergman. Direcció: Mia Hansen-Løve. França, 2022
Pel·lícula lluminosa en homenatge al cineasta suec Ingmar Bergman. Rodada a l'illa de Fårö, on el cineasta va residir, s'hi va inspirar per escriure diversos guions i hi està enterrat. Va ambientar diverses pel·lícules en els escenaris lunars de monolits petris i platges pedregoses de l'illa: Com un mirall (1961), Persona (1966), La Vergonya (1968), Passió 1969) i Secrets d'un matrimoni (1974). Actualment és un lloc de culte pels cinèfils.
Paisatge de l'illa de Fårö
Els protagonistes són una parella de cineastes d'Estats Units que arriben amb ferry des de l'illa de Gotland a l'illa de Fårö per estar-se unes setmanes a la residència artística 'Bergman State on Farö'. Mentre fan activitats i esperen l'arribada de les musses, captivats per la bellesa exòtica i el misteri del paisatge, fan descobertes fascinants junts i per separat. Les interseccions entre vida i ficció es van succeint en aquest decorat perfecte amb gran audàcia narrativa, alhora que s'aprofundeix en els mecanismes de la
inspiració creativa, aixecant capes de significat en cada gir de guió de
to distès. El recorregut del 'Safari Bergman' que fan els protagonistes per l'illa és real. Filmin 9/10
.jpeg)
